Archive for Agost de 2009

Ruiz-Giménez

30 Agost 2009

Vaig conèixer personalment Ruiz-Giménez quan va venir a Menorca per fer un míting amb Joan Casals. Devia ser, crec, el 1976 (potser el 1977), doncs ell donava suport a la candidatura critianodemòcrata que, a Balears, venia representada per la UDIB, de la qual Casals n’era el líder. Crec que el número dos per les Balears era un tal Ensenyat, mentre que la candidatura de senador per Menorca la va encarnar Fernando Rubió.

Si bé els resultats electorals van ser un desastre per als cristianodemòcrates, el míting de Ruiz-Giménez al ja desaparegut Cine Consey de Maó va ser un èxit dels grans. Com que Casals amb prou feines tenia una estructura de partit (ells sí que cabien en taxi) va encarregar el servei d’ordre al Partit Comunista, del qual n’era líder Antonio Casero, un dels polítics més destacats del tardofranquisme, que va ser regidor de Maó a la primera legislatura pel PC i que ha desaparegut absolutament de qualsevol tasca política, social i cultural. De fet no se’l veu enlloc.

Avui això ens estranya (que els comunistes ajudessin els cristianodemòcrates), però per aquells dies de la transició tot era possible, entre altres coses perquè la dreta semblava que no existís i l’antifranquisme ens ajuntava a tots –des dels homes de Ruiz-Giménez fins als de Santiago Carrillo-, i la prova del que dic és això: que Casero i els seus s’encarreguessin de tota la seguretat del míting del fundador de “Cuadernos para el Diálogo” (1963), una revista catòlica, clau per entendre la política d’aquell temps.

El míting va ser un èxit de públic. Ple fins a la bandera (de fet allí van onejar les banderes de tots els partits), Ruiz-Giménez va ver un discurs abrandat que, frase rere frase, era interromput pels aplaudiments de tota l’esquerra que, unida, aplaudia l’exministre de Franco, convertit a la democràcia.

Casals, al final, em va convidar a parlar uns moments amb el líder. Després em va demanar què m’havia semblat, i jo li ho vaig dir clarament. “M’ha semblat magnífic. Tanmateix, crec que l’hem aplaudit tots els qui no el votarem, mentre que els pocs que han vingut a escoltar-lo pensant que potser el podrien votar, han sortit convençuts que no el votaran de cap manera.”

Ruiz-Giménez era una mena de sant laic, un intel·lectual de primera fila i una bellíssima persona. Un home a qui els demòcrates devem molt. Però era un líder impossible. Enardia els adversaris i, en canvi, foragitava els qui eren teòricament “els seus”.

Els Virreis, de Federico De Roberto

13 Agost 2009

Fa uns mesos, la revista de llibres del diari madrileny ABC va dur una crítica de la meva novel·la Els Nikolaidis, amb motiu de la versió castellana que havia publicat Calambur (2008). Deia entre altres coses: “Con esta novela, que se enmarca en un modo de afrontar la narración en la línea que llevó a buen puerto Federico de Roberto en Los Virreyes, otro modo de enfrentarse con la historia siciliana distinto al de Lampedusa y de Sciascia, Quintana nos ofrece la visión de una Menorca que, aprovechándose del proteccionismo comercial de la Corona británica, vio llegar los más dispares europeos en busca de fortuna”.

Aleshores desconeixia jo Federico de Roberto i, naturalment, Los Virreyes, aquesta novel·la que, segons el crític, afrontava la història de la mateixa manera que ho feia jo a Els Nikolaidis. Comprendreu la meva curiositat i que em vagi fer tot d’una amb un exemplar de l’edició que, d’aquella novel·la, acabava de publicar Acantilado (Barcelona, 2008), en una traducció esplèndida de J.R. Monreal. L’obra, més llarga que la meva, ocupa 722 pàgines.

De Roberto, de família noble com Lampedusa, va publicar aquesta narració el 1894, que, com diu la contraportada de l’edició que tinc a les mans, és “una de les més grans i desconegudes novel·les del segle XIX”. Un cop llegida, he d’estar d’acord amb aqueta sentència, perquè la novel·la m’ha semblat deliciosa i profunda, a més de ser una crítica, tan dolça en el forma com despietada en el fons, de la noblesa siciliana, i de la seva decadència paral·lela al procés d’unificació de l’estat italià.

Així doncs, mentre que la meva novel·la destaca més aviat el triomf de la burgesia en el tombant del segle XVIII al XIX, la de De Roberto és la crònica privada i pública de la decadència d’una família de l’antiga estirp espanyola, els avantpassats de la qual adquiriren, en temps de Carles V, el càrrec de virreis.

El marc temporal de la novel·la són els anys que van del 1855 a 1882, i com la meva, combina també la crònica de costums amb una dura sàtira de caire expressionista, però el que més destaca en l’obra de De Roberto és la inoblidable galeria de retrats de nobles prepotents i extravagants enmig de contínues lluites, litigis i intrigues.

M’ha semblat una novel·la intel·ligent que m’ha fet passar unes hores (moltes hores) inoblidables, que recomano a tots els qui els agrada aquesta mena de literatura.

De la cadufada de la Cospedal a la valencianitat de la Pajín

9 Agost 2009

Sí, escric poc en aquest blog. Bàsicament, perquè tinc poques coses a dir. O poques ganes de dir-les, que aviat dubto entre una cosa i l’altra. Tot i que sé que no és el mateix. Però mirar el panorama polític que ens envolta és tan depriment que em fa peresa observar-lo.

Tanmateix no puc defugir de parlar de la darrera cadufada de la Cospedal, que acusa el govern i les institucions judicials i policials de cometre un delicte sense cap prova, sense cap detall que doni versemblança a l’acusació, sense adonar-se (o adonant-se, però fotent-se’n) que fer això implica cometre un delicte de calúmnia. Però no importa. La immunitat parlamentària ho cobreix tot! I ningú dels seus no aixeca la veu. Ben al contrari, tots els seus companys li fan el cor: en González Pons, la senyora d’Aznar…

I fixeu-vos: mentre estaven capficats en la defensa d’en Camps, aleshores argumentaven que era l’acusació la que havia de demostrar que el president de València no havia pagat els vestits. Corresponia, doncs –segons ells-, a l’acusació provar el fet delictiu. Ara, en canvi, diuen que són els acusats per ells –és a dir el govern, els jutges, els policies…- els qui ha de demostrar que no fan escoltes il·legals. És el món a l’inrevés. Però a ells els importa un borrall aquesta incoherència. I tanmateix no es pot afirmar blanc i negre a la vegada. No es pot repicar i anar alhora a la processó. Però tan se val! La qüestió és emmetzinar la vida política. Enverinar-la en benefici propi, encara que sigui a costa del desprestigi de les institucions.

I per acabar la comèdia, tenim ara que el PP vol examinar la “valencianitat” de la Pajín. Heu escoltat mai una bestiesa més gran? I que consti que jo, de la Pajín, n’he dit de verdes i de seques. Em sembla un bluf impresentable del PSOE. L’exemple de política que diu el que ha de dir a cada moment, prescindint de si ho creu o no ho creu, de si és veritat o no ho és. Per tant cap simpatia per a aquesta dona. Però en què consisteix la “valencianitat”? Consisteix, per al PP, a dir que el valencià és una llengua diferent del català? A dir que és una llengua anterior a la de Llull? A saber vestir-se ad hoc el dia de la Mare de Déu dels Desemparats? Sí! M’agradaria saber-ho!

Si visquéssim als Estats Units, aquests tipus de controls (que allí els fa el Senat) serien comprensibles. I a més serien útils. Però no per examinar la valencianitat, l’espanyolitat o la catalanitat dels polítics, sinó la seva honestedat. I sobretot, la seva capacitat per a l’exercici del càrrec. Però en un sistema com el nostre on els diputats i els senadors l’únic que han de fer és votar seguint la consigna del cap de files, per quins set sous se’ls ha d’examinar? Si tanmateix l’únic que se’ls demana és que siguin fidels i obedients! Que no pensin i no creïn problemes! I que, si es que es corrompen, que ho facin moderadament, o que siguin prou llestos per amagar-ne les proves.

Vaja, una misèria de país! De debò creieu que val la mena parlar-ne?

Chávez prem l’accelerador

2 Agost 2009

En una entrevista d’Enric Juliana a La Vanguardia, Mariano Rajoy diu que li costa molt d’entendre Zapatero, i ho il·lustra amb una frase que em sembla genial: “He llegado a la conclusión de que en su universo el hierro flota y el corcho se hunde. Y ese no es mi universo.”

També a mi em passa una mica el mateix, i això que no estic en l’univers de Rajoy. De fet no l’entenc, no arribo a comprendre quin és el model de societat que propugna, o què és allò que vol i allò que rebutja, perquè de vegades em sembla que vol i que rebutja el mateix.

En canvi, el que sí que entenc cada dia més és Hugo Chávez, el factòtum d’aquest moviment bolivarià que vol convertir Amèrica del Sud en un paradís del proletariat i que, sota l’acusació de connivència amb l’estat burgès, va carregant-se un a un tots els principis de la democràcia. Perquè no basta que hi hagi eleccions de tant en tant en un país perquè aquest visqui “en democràcia”. També els comportaments polítics dels dirigents n’han de ser, de democràtics, i Hugo Chávez, emparant-se en el poder que ha rebut de les urnes, està desfent tots els mecanismes de l’oposició, i més en concret, aquells que, a través dels mitjans de comunicació, critiquen la seva política. I perquè, per a un autòcrata, qualsevol crítica implica una desafecció al sistema. Fet que justifica el seu emmordassament o la seva eliminació.

El “socialismo del siglo XXI” que està construint Hugo Chávez exigeix de tancar totes les emissores que facin la més petita crítica a la seva política. Ahir se’n van clausurar trenta-dues. Això, mentre l’Assembla Nacional aprovava el passat divendres una nova llei electoral que, segons Tomás Sánchez, diputat del Frente Humanista, integrat per dissidents del “chavismo”, “imposarà l’hegemonia del règim amb un sistema majoritari que permetrà que un partit amb el 41% dels vots obtingui el 80% dels escons”.

En uns moments on el règim comunista cubà comença a fer aigües per tots els costats, des de Veneçuela, Hugo Chávez està construint un nou mou model d’estat socialista que justificarà aviat la persecució a qualsevol crítica al sistema. A més, aquest model té unes clares pretensions hegemòniques i intenta la seva exportació a d’altres països veïns que, cada dia que passa, sembla que es mirin més en aquest mirall bolivarià.

Chávez, per molt que continuï criticant la política d’Obama, sap que alguna cosa ha canviat en el gendarme nord-americà, i veu que els Estats Units no actuen de la mateixa que ho havien fet fins fa poc. De fet, l’exemple d’Hondures és evident. Ningú –tret de Chávez- ha acusat Obama d’estar darrere dels militars que han apujat al poder Micheletti. I Chávez aprofita aquest nou panorama per prémer encara més l’accelerador.

De fet, doncs, i salvant totes les distàncies, prefereixo no entendre Zapatero que veure tan clar què pretén Chávez. Entre nosaltres hi ha l’esperança que tant l’esquerra com la dreta acabin entenent que la classe política que dirigeix (o que pretén dirigir) el país és manifestament millorable i que valdria la pena de fer un esforç per al seu millorament (encara que no som gens optimista respecte d’això). A Veneçuela, en canvi, no hi ha cap esperança de millorament, perquè Chávez s’ha llençat a una aventura folla que, més prest o més tard, acabarà en desastre. És qüestió de temps.


%d bloggers like this: