Archive for Octubre de 2021

La vergonyosa inhabilitació del diputat Alberto Rodríguez

31 Octubre 2021

Manuel Marchena, l’home que, en secret i a proposta del PP, havia acceptat presidir el Tribunal Suprem perquè així la dreta controlés -ja del tot- el poder judicial al nostre país, però que va haver de renunciar a fer-ho davant la indiscreció d’un senador popular que va destapar la maniobra, acaba de tenir, des de la presidència de la Sala II del Tribunal Suprem, una altra actuació que em sembla increïble, com també m’ho sembla la de la presidenta del Congrés dels Diputats, Meritxell Batet, que, pel seu compte i amb l’informe contrari els lletrats del Congrés dels Diputats, va retirar l’escó al diputat de Podemos Alberto Rodríguez.

Més enllà de les simpaties o el rebuig que ens provoqui el diputat en qüestió, els fets que s’han produït són francament criticables perquè treure la condició de diputat a una persona que ha estat democràticament elegida i és membre del Congrés o del Senat no hauria de ser tan fàcil com ha resultat en aquest cas, sobretot després d’un procés que presenta molts dubtes i d’una resolució final del Tribunal Suprem que no té la claredat que exigeix un fet com aquest que priva de l’escó una persona que el va guanyar netament.

D’entrada estem davant d’un procés que va donar absoluta credibilitat al testimoni d’un policia que afirmà -sense que hi hagi constància gràfica del fet- que havia rebut un cop de peu molt abans que el senyor Rodríguez fos elegit diputat. Per molt que s’afirmi que la justícia és cega, és difícil acceptar que, en aquest cas, no s’hagi vulnerat la presumpció d’innocència en donar credibilitat a un lacònic testimoni del policia que va ser víctima del fet amb menyspreu de tota la resta d’evidències que introduïen un dubte més que raonable sobre l’existència del delicte.

De fet, que la cosa no estava clara ho demostra que el judici es vagi resoldre amb una condemna ínfima del diputat. Concretament amb una pena de 45 dies de presó que no va haver de complir perquè va substituir-se per una multa de 540 euros, que el diputat va pagar religiosament tot i negar que els fets que se li imputaven fossin certs.

A la sentència, el tribunal va afegir una altra pena, accessòria en aquest cas: que el diputat no pogués ser elegit si hi havia eleccions durant aquell període de 45 dies de la condemna. Perquè la sentència diu això. Res més. I que tots sapiguem, no hi ha hagut eleccions en aquests 45 dies que no va haver de complir per haver acceptat pagar la multa substitutòria.

Ara bé, com al nostre país el diàleg entre els uns i els altres és impossible i la guerra entre la dreta i l’esquerra és a mort, dos grups parlamentaris, PP i Vox, van demanar que es retirés la condició de diputat a Alberto Rodríguez. Com sabem, aquesta retirada exigeix que la concedeixi la cambra de la qual aquest forma part, i per això, la Mesa va demanar un informe als lletrats del Congres que van redactar un documentat informe en el qual suggerien rebutjar l’esmentada sol·licitud.

De fet, els lletrats sostenien que la pena privativa de llibertat no va arribar “a néixer en cap moment” en haver estat substituïda des del seu origen per una sanció econòmica. En efecte, l’informe conclou que d’aquesta sentència “no es pot derivar conseqüència extra penal que afecti a la condició de diputat del Sr. Rodríguez”, perquè en aquest cas no concorre “ni la causa d’incompatibilitat sobrevinguda” prevista en l’apartat 2 en relació amb l’apartat 4 de l’article 6 de la Llei Orgànica de Règim Electoral General, ni cap dels supòsits que, en aplicació dels articles 21 i 22 de el Reglament de Congrés, comportarien “bé la suspensió dels drets, prerrogatives i deures el diputat” o bé la pèrdua de l’escó.

Òbviament, l’informe no era vinculant i els lletrats avisaven que exposaven les seves conclusions “sense perjudici que les mateixes es puguin veure afectades per eventuals pronunciaments posteriors del Tribunal Suprem o de la Junta Electoral Central”.

Però què va succeir després? Doncs que la presidenta del parlament, davant els dubtes que havien sorgit i l’informe a què acabo de fer referència, es va dirigir a la Sala II del Tribunal Suprem demanant un aclariment de la sentència, ja que aquesta no deia explícitament que s’havia d’inhabilitar el diputat, sinó que aquest era inhàbil durant uns dies per ser elegit (sufragi passiu) en unes eventuals eleccions. Però Marchena, en lloc de fer el que hauria de fer una persona amb ganes de col·laborar: dir expressament si el diputat havia de perdre la condició de diputat o bé podia conservar-la, es va limitar a respondre que el Tribunal Suprem no és un òrgan consultiu, cosa que tots sabem, però el que la presidenta havia fet no era demanar consell sinó que fes un aclariment de la sentència ja que aquesta no era prou explícita i creava dubtes fonamentats.

¿Tant hauria costat al Tribunal aclarir si la substitució de la pena principal de presó per la multa i, un cop pagada aquesta, comportava la pena accessòria d’inhabilitació i, per tant, el diputat havia de ser expulsat de la Cambra? ¿No era lògica i sensata la petició de la presidenta davant els dubtes creats? ¿Té sentit l’actitud que acabà prenent el Tribunal Suprem? ¿Coadjuva a la pau del país i a la convivència la seva actitud arrogant?

De fet, si la sentència havia estat ambigua (en el sentit de no ser prou clara), la resposta encara ho era més i l’únic que aconseguia era posar més pressió sobre la presidenta del Congrés i donar ales a la dreta que ja havia fet casus belli de l’expulsió del diputat de Podemos. I no ens hauríem de sorprendre que fos això, precisament, el que cercava Marchena, un home del qual es pot dir tot tret que és un jutge neutral.

Ara bé, criticada l’actitud del Tribunal Suprem, ¿actuà correctament la presidenta del Congrés? No ho crec, encara que a posteriori hagi tingut l’adquiescència dels lletrats del Congrés, perquè tot i que va veure que el Surem pretenia l’expulsió del diputat, tenint en compte l’abast dels fets i les competències de què disposa la Cambra en aquesta casos, és molt provable que hagués hagut d’actuar amb molta més prudència i, com ha escrit un processalista de la talla de Jordi Nieva-Fenoll, podia haver esperat a rebre un eventual -i improbable (bé, potser no tant improbable coneixent el tarannà de Marchena)- requeriment directe i terminant del Tribunal Suprem, sense el qual hagués estat impossible que la poguessin imputar per desobediència. I això sempre que el Congrés hagués concedit el “suplicatori”, cosa que no estava garantida. Així s’hauria donat temps al diputat per interposar un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional, el qual probablement hauria ordenat la suspensió d’aquesta fantasmagòrica pena accessòria d’inhabilitació per no fer perdre al recurs la seva finalitat, per l’evident perjudici irreparable de la pèrdua de l’acta, que és el que ha succeït.

Tot plegat, doncs, un nou episodi que deixa la justícia del nostre país per terra i no diu tampoc res de bo dels diputats que han optat -i en això segueixo també Nieva-Fenoll- per aplicar la interpretació més adversa al reu –cosa que està prohibida pel Dret Penal– i la menys favorable al dret de representació política, cosa que contravé la doctrina reiterada del Tribunal Constitucional en aquest sentit i és insòlit en una cambra legislativa.

La mentida i l’exclusió a la política

24 Octubre 2021

El general Colin Powell, exsecretari de Defensa dels Estats Units durant la presidència del George W. Bush, va morir el passat dilluns a causa de la Covid-19. De 84 anys, Powell va ser una de les peces clau en la invasió de l’Iraq el 2003 i l’alt càrrec USA que va defensar davant les Nacions Unides la possessió d’armes de destrucció massiva per part del règim de Saddam Hussein.

Més tard hem sabut que aquella era una acusació falsa, com també ho era la que assegurava que l’Iraq estava desenvolupant armes nuclears. Ambdues s’havien construït amb documents no contrastats sobre suposades vendes d’urani de Níger. En aquella ocasió, Powell no va aconseguir convèncer els membres del Consell de Seguretat per recolzar Washington, però sí va ajudar a moure l’opinió pública nord-americana en favor d’una guerra que el president Bush va llançar sis setmanes més tard amb les conseqüències que tots hem conegut. La mentida no és, doncs, innocent a la vida política.

Robert Fishman, professor de sociologia i política a la Universitat Carlos III de Madrid, que ensenyà també a les universitats de Harvard i de Nôtre Dame, ambdues als Estats Units, s’ha referit més d’un cop a la mentida i la veritat en el camp polític, i  parlant de la presidència de Donald Trump, ja a la part final del seu mandat, constatava que era una presidència que mentia de forma clara i reiterada. I lamentava alhora que una part dels nord-americans acceptés l’engany a ulls clucs.

No hi ha dubte, per tant, que la mentida en el camp polític és un fet que pot -i té normalment- conseqüències en la vida dels ciutadans. I el cert és que mentir no és aliè a la política espanyola. Sense anar més lluny, basta referir-me al fet que, durant tota la legislatura, els partits de la dreta, ben secundats per la majoria de diaris madrilenys, hagin afirmat que el govern de Pedro Sánchez era “un govern il·legítim”, frase que s’ha pronunciat, fins i tot solemnement, des de la tribuna parlamentària, i que, amb més o menys profunditat, ha acabat calant en molts sectors de la ciutadania, quan tots sabem que, ens agradi o no, Sánchez va ser votat per una majoria de parlamentaris tot respectant escrupolosament els principis constitucionals.

I què hem de dir dels qualificatius que han dedicat als polítics independentistes catalans? Quantes vegades no hem sentit i llegit que són uns “colpistes” i, per tant, responsables d’un vertader cop d’Estat quan, per greu que vagi ser la seva actuació, en cap moment el Tribunal Suprem ha afirmat que aquest hagués estat el delicte en què van incórrer? 

De tota manera, més que acusar alguns polítics espanyols de mentiders, el que més els distingeix en general és la seva voluntat d’excloure els seus adversaris i, per tant, de privar-los de legitimitat per assolir el poder. I és aquest l’exercici d’exclusió que la dreta (quan és a l’oposició) practica gairebé de forma sistemàtica, convençuda que si ella no governen el país, aquest acabarà contra les penyes.

Sense anar gaire lluny, el passat diumenge, en una entrevista publicada al diari El Mundo, el president de el Partit Popular, Pablo Casado, assegurava que Espanya “está quebrada” i que el Banc Central Europeu (BCE) ha hagut d’injectar 330.000 milions d’euros, “de los cuales 120.000 son todas las emisiones netas de la deuda pública nacional del año pasado”. I afegia: “Como no dejen de comprar deuda o nos suban los tipos, hemos quebrado. No es catastrofismo, es realismo y es responsabilidad. Los fondos tienen que venir para crear progreso para España, no para comprar votos”.

En la seva opinió, Sánchez “compra” vots, o el que és el mateix: prevarica, i Espanya està abocada al rescat per culpa del seu mal govern, la qual cosa significa que novament ens trobarem -segons afirma Casado- un país en default (fallida) per culpa d’un Govern que no ha aprofitat el major cabal de solidaritat europea de la història. “Esta gente no sabe nada de economía, nada” acabava dient.

No som qui per jutjar les opinions econòmiques de Casado, ja que em considero llec en aquesta matèria, però em fa l’efecte que el calibre de les bales que utilitza és francament exagerat i, per tant, més propici a l’exclusió que a la mentida, encara que es recolzi en aquesta per aconseguir els seu objectiu final, que no és sinó el de desbancar Sánchez del Govern sigui com sigui per assumir-lo ell.

Però no és només Casado qui utilitza els pressupostos per a 2022 per posar llenya al foc utilitzant la mentida o l’exageració, ja que és ben galdós el que també està fent la presidenta madrilenya, Díaz Ayuso, absolutament decidida a convertir les partides d’inversió territorial consignades en el projecte de pressupostos en una nova palanca per a la seva oposició frontal al Govern del PSOE.

Diguem tanmateix que, en dos articles modèlics, Manel Pérez, responsable de l’àrea econòmica de La Vanguardia, ha contradit amb sòlids arguments i amb independència de criteri la campanya que, contra aquests mateixos pressupostos, estan duent a terme dues figures destacades del PP que, teòricament, presenten un perfil ben divers. Em refereixo a la presidenta de Madrid, Díaz Ayuso, i al president de Galícia, Núñez Feijóo. 

En efecte, partint de les crítiques que la presidenta madrilenya ha fet a la proposta -val a dir que molt genèrica de Sánchez- d’ubicar fora de la capital no ja el Senat o el Tribunal Constitucional, com algú va insinuar, sinó futurs organismes de nova creació, Díaz Ayuso ha tocat a sometent afirmant que Sánchez vol “destrozar la Comunidad de Madrid con su intención de descentralizar las instituciones estatales para que salgan de la capital, generando agravios contra la región para buscar votos en otros territorios. Busca que otros españoles odien Madrid y, por tanto, que los españoles odien su propio país”.

Davant aquestes arbitràries i malintencionades afirmacions, Manel Pérez escriu: “La primera comunitat d’Espanya per renda per càpita, volum de la seva economia, equipaments públics de tota mena (ocupació, serveis d’infraestructures i transports, culturals, entre d’altres) encapçalarà el front contra el repartiment de diners en els nous pressupostos. I ho farà amb l’argument que els madrilenys estan discriminats. Certament ho estan, però en el sentit contrari a com ho plantegen els líders polítics de la comunitat. Ho estan perquè paguen menys impostos que la resta dels espanyols, des de l’IRPF a successions o patrimoni. Segur que els que resideixen fora de Madrid signarien sense dubtar-ho per patir aquest tipus de tracte desigual.”

Precisament, Madrid ha assolit una indiscutible posició de lideratge en termes de riquesa econòmica els darrers anys -com d’altra banda reconeixia el mateix alcalde de la capital, Martínez Almeida, el passat diumenge en una entrevista que li va fer La Vanguardia-. I això significa que no està en decadència ni perdent posicions, sinó escalant-ne, com ho prova que el seu statu quo no li hagi resultat negatiu, ans al contrari, hagi estimulat el seu desenvolupament.

I pel que fa a Núñez Feijóo, teòricament un moderat dins el PP, el periodista li retreu que, anticipant-se a la negociació futura dels pressupostos, intenti construir un front de presidents de comunitats per evitar que la negociació sobre el nou model de finançament autonòmic desemboqui en un pacte bilateral entre el Govern de Pedro Sánchez i la Generalitat de Pere Aragonès. I és que, un cop més -com apunta Manel Pérez-, l’espantaocells català, abans nacionalista o ara independentista, ha estat sempre molt eficaç en la política espanyola, ja que, a més de la seva utilitat per captar vots, permet amagar o despistar sobre les veritables intencions d’alguns moviments polítics.

El problema d’aquest plantejament que fa Nuñez Feijóo és que no té en compte la realitat, perquè el fet és que  estem davant d’un model de finançament fallit, que té, però, la característica de condemnar a la ruïna crònica totes les comunitats de règim comú… menys una: Madrid, com a conseqüència de l’insuportable peatge que l’Estat i la resta de territoris paguen a aquesta única i singular comunitat per diferents vies, acumulant-ne una sobre l’altra: impostos, inversions públiques, deslocalització econòmica des de la perifèria, privilegis i aposta política de les elits. 

Polònia obre una greu crisi a la Unió Europea

17 Octubre 2021

El principi bàsic sobre el qual se sustenta el Dret de la Unió Europea és el que determina la supremacia del dret comunitari sobre el que emana dels Estats membres. L’entrada a la Unió és voluntària i suposa que cada Estat renuncia a una part de la seva sobirania per acceptar la del conjunt de la Unió, la qual cosa implica que aquests Estats es troben vinculats a la normativa de les institucions comunitàries.

Aquesta vinculació pot tenir un efecte directe (mitjançant, per exemple, els Reglaments Europeus), o bé un efecte indirecte (en el sentit que serà cada estat el que haurà de redactar i publicar una Llei que transposi les exigències europees escrites en Directives). De fet, des que un país decideix formar part de la Unió Europea, està acceptant que s’apliquin una sèrie de normes que van encaminades a homogeneïtzar l’espai europeu, així com també a crear, a la fi, un sistema de regulació comuna que permeti a tots els Estats membres poder comptar amb un marc legislatiu comú.

Deduïm, per tant, d’aquest esquema que la vulneració de l’anomenat principi de supremacia del dret de la Unió Europea pot donar lloc a una infracció per part de qualsevol dels Estats que en formen part. I això vol dir que si un d’ells  incompleix un mandat legislatiu europeu o bé el transposa de forma incorrecta o tardana, de manera que pugui afectar negativament als destinataris de la norma, les institucions comunitàries tindran legitimació per instar l’anomenat procediment de responsabilitat patrimonial de l’Estat o bé per multar-lo pel fet de no aplicar (o d’aplicar defectuosament), el dret de la Unió.

El Tribunal de Justícia amb seu a Luxemburg (TJUE) és el màxim òrgan jurisdiccional encarregat de la correcta interpretació de la normativa de la Unió Europea, això fins al punt que quan un jutge o tribunal d’un estat membre té un dubte d’interpretació de la norma interna amb la normativa comunitària, aquest pot fer ús de l’anomenada “qüestió prejudicial”, que és la forma legal que estableix la normativa perquè el jutge pugui elevar al Tribunal de Luxemburg els seus dubtes legals i aquest pugui guiar-lo indicant-li com ha d’aplicar la seva interpretació. És, en realitat, el que ha fet el jutge Llarena per determinar si Puigdemont té o no immunitat parlamentària.

Però avui no he de parlar de Llarena ni de Puigdemont, sinó de Polònia, perquè aquest país, governat (com també Hongria) per un partit molt ancorat a la dreta, Llei i Justícia, està posant en qüestió el sistema sobre el qual se sustenta el dret europeu i, per tant, la Unió, després que els jutges polonesos del seu Tribunal Constitucional, arran de diverses sentències del TJUE que li han estat adverses, hagin decidit, a la pregunta efectuada pel Govern de Mateusz Morawiecki, que aquest podia desatendre el que ha disposat la justícia europea per ser contrària a la seva constitució. Segons el Tribunal Constitucional polonès, “la UE no té competència per avaluar la justícia polonesa i el seu funcionament” ni tampoc algunes altres lleis aprovades pel parlament nacional. 

Ens trobem, per tant davant una clara rebel·lió que està duent a terme el que és el màxim intèrpret de la Constitució polonesa, després que les autoritats europees i el seu Tribunal hagin denunciat clarament que les lleis aprovades sobre el funcionament de la justícia contradiuen la independència dels jutges polonesos, així com també les lleis, clarament discriminatòries, dels col·lectius LGTBI, que són contràries als principis en què es fonamenta el Tractat de la Unió. De fet, el TJUE havia resolt que les lleis en virtut de les quals el Govern podia ordenar el trasllat forçós dels jutges polonesos per impedir-los així que dirimissin certs casos incòmodes per al poder implicava la vulneració del principi de la inamobilitat dels jutges i de la independència judicial. Alhora, també qüestionava el nomenament dels membres dels Tribunals d’Apel·lació del Tribunal Suprem de Polònia afirmant que els magistrats polonesos podien obviar les normes comunitàries i acollir-se a la primacia del dret nacional.

Ens trobem, doncs, davant una sentència -la que ha emès el Tribunal Constitucional de Polònia, format per 12 membres, amb el vot favorable de 10 i el contrari de 2 magistrats- que situa el país al límit d’una ruptura legal amb el bloc comunitari, ja que dinamita un dels principals fonaments en els quals se sustenta l’arquitectura jurídica de la UE, de la qual depenen en gran mesura des del bon funcionament del mercat interior a la cooperació judicial i transfronterera o bé la integritat de la normativa comunitària en tot el territori dels 27 estats membres.

Sens dubte, aquesta decisió posa la Unió Europea en una situació molt difícil, com ha reconegut el comissari de Justícia, Didier Reyders, que ha demanat temps per avaluar els detalls de la decisió del Tribunal Constitucional polonès, però ha advertit que hi haurà resposta de Brussel·les perquè “s’està posant en dubte una sèrie de principis en què es fonamenta la nostra Unió, i això justifica que la Comissió, com a guardiana dels tractats, prengui cartes en l’assumpte”. I ha afegit: “Duem temps actuant en aquest àmbit i de nou ho farem”.

¿Què pot fer, però la Comissió? Resseguint les informacions publicades a la premsa espanyola després de la inaudita decisió del Tribunal Constitucional polonès, veiem que, el passat mes de setembre, la Comissió va sol·licitar a la justícia europea que imposés una multa a Polònia per així obligar aquell país a acatar les mesures cautelars exigides el passat mes de juliol per frenar el funcionament d’una sala disciplinària del seu Tribunal Suprem. A més, Brussel·les inicià també un procediment per exigir a Varsòvia que complís una altra sentència europea que declarava il·legal el règim disciplinari de la magistratura polonesa. I això significa que el govern de Mateusz Morawiecki s’exposa a unes sancions que podrien assolir centenars de milions d’euros. 

Explicava en aquest sentit el corresponsal del diari El Pais, que Polònia és, juntament amb Hongria, un dels pocs Estats que no han vist encara aprovat el pla de recuperació per les institucions comunitàries. I que fonts de la capital europea asseguren que el diner -uns 36.000 milions d’euros entre subvencions i préstecs- no serà bombejat fins que el Govern polonès no assumeixi un compromís ferm de reforma del sistema judicial que comporti el desmantellament de la controvertida sala disciplinària del Suprem. Però Europa no té mecanismes per expulsar fàcilment un Estat membre ni per congelar la seva pertinença a l’organització. 

D’altra banda, i a pesar que el partit del primer ministre té una amplíssima majoria al Parlament i que governa, per tant, amb majoria absoluta, cal tenir en compte -i això és positiu i esperançador- que diumenge passat, milers de polonesos vagin sortir als carrers de les principals ciutats del país per manifestar-se contra el polèmic dictamen del Tribunal Constitucional, i per defensar la continuïtat Polònia dins la UE. També hi hagué manifestacions a ciutats com Danzig, Poznan, Szczecin o Cracòvia, entre d’altres convocades per figures com el dirigent opositor i expresident de el Consell Europeu, Donald Tusk, el qual va comparèixer  davant els manifestants acusant el partit governant de voler treure a país de la UE. “El lloc de Polònia és a Europa”, va destacar Donald Tusk des de Varsòvia. “Guanyarem perquè som majoria”, també afirmà, però el fet és que la decisió del Tribunal Constitucional polonès és, de moment, la que priva i això comporta que s’ha obert un front de crisi a la Unió que no serà fàcil de resoldre.

La deriva ultra de Casado i l’enèsim error en l’afer Puigdemont

10 Octubre 2021

Amb no poca ironia, un dels periodistes destacats a la Convenció Nacional del PP a València ha escrit que seria bo per al país que n’hi hagués una cada setmana. I que cada setmana hauria d’acabar amb un espectacle dels populars en una plaça de toros. És -deia- el lloc ideal per a aquestes kermeses en què el que compta és fer-la grossa, perquè ja se sap que el públic de l’espectacle demana això: que “Catalunya és lliure perquè és espanyola” i que Espanya no dormirà tranquil·la fins que Puigdemont es podreixi a la presó. En el fons, són paraules dites a la babalà, que l’únic que pretenen és enardir la massa. Poca cosa més.

És obvi que es pot intentar enganyar l’opinió pública prometent la detenció de Puigdemont, com ha fet Pablo Casado a la convenció del seu partit, on ha assegurat de manera solemne que “portarem Puigdemont al Tribunal Suprem, encara que haguem de viatjar fins a l’últim país d’Europa per exigir el respecte a la nostra justícia”. 

També és cert que la frase va rebre molts crits d’aprovació, i fins és possible que, en aquesta Espanya nostra que a molts continua gelant-nos el cor, afirmacions d’aquesta mena li proporcionin molts vots. Però, com acabem de veure, no es fonamenten en la realitat. Són -si més no avui- una gran mentida. Perquè el que a Europa ha quedat clar un cop més és que, ara per ara, a Puigdemont no se’l pot extradir a Espanya per vies judicials legals. Ja ho hem comprovat a Bèlgica, a Alemanya i a Escòcia. I ara ho acabem de comprovar a Itàlia, simplement perquè la seva condició d’eurodiputat, tot i tenir suspesa la immunitat parlamentària, segueix sent un argument de pes per evitar l’extradició. 

Com hem vist, la justícia italiana, com abans la belga, l’escocesa i l’alemanya, s’ha pronunciat amb claredat i ha suspès el procediment mentre no es resolguin les dues qüestions que estan plantejades al TGJUE, com explicava al meu anterior article: la de la immunitat i la de la qüestió prejudicial que plantejà el jutge instructor Pablo Llarena. Tot i així, aquest, ha insistit un cop més i ha tornat a xocar amb l’evidència. 

Tenim doncs -i creieu-me si us dic que ho lamento- que, aquest cop, quan a Sardenya el senyor Puigdemont va manifestar que Espanya no deixa passar cap oportunitat de fer el ridícul, tenia tota la raó, per molt que ens pugui irritar haver-ho de reconèixer. Penso, doncs, que, a la vista de tots els seus intents fallits de dur-lo a Espanya, el magistrat Pablo Llarena hauria de ser prou lúcid per veure que el futur d’aquest cas passa per respectar la situació de llibertat de què gaudeix Puigdemont a l’espera del decisiu fall del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, que -i us recomano que no menyspreeu el que ara diré- fins i tot pot revocar la sentència de Tribunal Suprem contra els líders del Procés, cosa que, si arribés a passar, seria ja per al sistema judicial espanyol el súmmum de la vergonya.

Si analitzem fredament el cas -i qualsevol que sigui el criteri que tinguem del senyor Puigdemont-, la crua realitat és que, fins a aquest moment i mentre segueixi sent eurodiputat, la seva llibertat està garantida a tota l’Europa comunitària. Per tant, a l’igual que molts altres dirigents polítics -i també molts tertulians-, Pablo Casado faria bé de modular un discurs que no sols enalteix i fa més gran Puigdemont, sinó que deixa en evidència el funcionament de la justícia espanyola, que -com ha apuntat molt encertadament Xavier Melero (el més brillant dels advocats que van intervenir en el Procés)- no es mereix aquest descrèdit.

I entre tant polític sectari i comentarista barat, he volgut citar precisament Xavier Melero perquè aquest, en un article modèlic, ha dit, defensant el Tribunal Suprem, que li sembla lamentable que un òrgan que ha dictat multitud de sentències exemplars que s’estudien a les facultats de Dret de molts països i ha fet avançar la legislació penal amb una jurisprudència d’alta qualitat tècnica, vegi com s’arruïna el seu prestigi a causa dels errors comesos amb les eurordres dictades per Pablo Llarena.

El que Melero demana és, simplement, que els errors comesos en la tramitació de les eurordres o en la justificació de les decisions adoptades en l’afer Puigdemont no acabin ocasionant una sensació d’imprecisió i de poca traça que generi un efecte profundament desmoralitzador a la ciutadania, cosa que, de produir-se, seria altament perillosa. Per tant, el jutges farien molt bé de posar una mica de seny en les seves actuacions. I també els comentaristes dels mitjans de comunicació espanyols -madrilenys bàsicament- si s’asserenessin una mica davant aquesta “qüestió catalana” que els treu de punt. Però la realitat es tossuda i l’error pot acabar per tornar-se contra dels seus interessos. I això perquè -novament cito Melero- la justícia no pot seguir sent la riota dels tradicionals enemics d’Espanya (que, pel que sembla, són Bèlgica, Escòcia, Alemanya i algun altre país). Ni tampoc les nostres institucions poden acabar vilipendiades i amb menys prestigi que el sastre d’un espantaocells. I com els temps que correm no estan per declarar la guerra a aquests països -cosa que segurament Vox i algun llançat del PP trobaria adient-, el que cal és que tots assagem estratègies una mica més subtils… i intel·ligents. 

Tenim, però, que immers com està Pablo Casado en la seva carrera política -fins i tot Aznar li ha pronosticat que acabarà sent president del Govern-, el jove dirigent s’ho passa d’allò més bé quan observa com l’expresident Aznar es riu del president de Mèxic, López Obrador, i fa d’ell una befa que s’apropa a l’escarni, o quan la seva amiga Díaz Ayuso -la gran absent dels primers moments de la convenció- critica el papa Francesc per reconèixer que no tot ho van fer bé els espanyols en colonitzar Hispanoamèrica, o quan un dels convidats a la convenció, Alejo Vidal-Quadras, fundador de Vox que ha tornat a la cleda del PP, desqualifica l’Estat autonòmic fins al punt de fer passar vergonya a alguns dirigents del partit. Però el que no sembla que vegi Casado és que, en seguir pel camí que ha emprès, cadascuna de les seves declaracions uneix més que mai l’independentisme en uns moments en què, per primer cop des de 2017, hi ha un partit -Esquerra Republicana- que ha trencat amb algunes de les seves grans premisses del passat i ha fet una aposta valenta i decidida pel diàleg després de renunciar expressament a l’unilateralisme. I ho ha fet sabent que els seus enemics de l’ànima -Puigdemont i JxCat- s’esforcen tant com el mateix Casado perquè tot aquest procés d’apaivagament que s’està produint a Catalunya acabi fracassant.

I vull acabar aquest escrit tornant al que s’ha dit sobre Hispanoamèrica a la Convenció, perquè em sembla que Casado faria bé d’escoltar, ni que fos per un moment, les opinions de persones que no són de l’entorn que sempre l’envolta, l’adula i el modula, per tal que pugui adonar-se que, com ha escrit Ernest Folch, la fantasia d’Aznar no és fruit de cap deliri, sinó que s’emmarca en una estratègia molt calculada de treure rèdit electoral de la nostàlgia imperialista i del racisme antiindígena que segueix latent en grans sectors de la societat espanyola, i que les paraules de Díaz Ayuso contra el papa Francesc no són sinó el resultat d’un còctel en el qual la llengua (l’espanyola, evidentment!), Déu, la llibertat i la veritat que ells proclamen contra els social-comunistes, els separatistes i fins i tot contra  els indigenistes d’Amèrica, s’esdevé “un combinat àcid que a Madrid serveix per bloquejar definitivament l’últim intent de Casado de viatjar cap al centre”.

El Tribunal Suprem i Puigdemont torpedinen el diàleg a Catalunya

3 Octubre 2021

Si alguna cosa ha queda clara de la detenció efectuada a Sardenya de l’expresident Puigdemont i de la consegüent posada en llibertat provisional fins a la seva compareixença davant del Tribunal d’Apel·lació de Sàsser, el proper 4 d’octubre -que haurà de resoldre si l’extradeix o no a Espanya-, és que, qualsevol que sigui el criteri que ens mereixi Carles Puigdemont com a persona i com a polític, ens enfrontem per enèsima vegada a una gran disfunció del sistema judicial espanyol, ja que és incomprensible per a qualsevol ment pensant que el Tribunal General de Justícia de la Unió Europea (TGJUE) decidís retirar-li la immunitat parlamentària sabent que l’eurordre dictada per Pablo Llarena, amb la qual aquest demanava la seva extradició, estigués vigent sense abans haver resolt les dues qüestions que tenia plantejades: el recurs del mateix Puigdemont sobre la immunitat, i la consulta prejudicial presentada per Llarena, a la qual em referiré més endavant.

Si el TGJUE actuà com ho va fer -retirant la immunitat a Puigdemont- va ser confiant en la informació rebuda de l’Advocacia de l’Estat espanyola que la eurordre no era vigent, i que, en no ser-ho, no hi havia perill de detenció en cap país de la Unió Europea. Però ara, de sobte, hem pogut comprovar la seva vigència. Per què Llarena o el mateix Tribunal Suprem no va advertir llavors al TGJUE i ho ha fet ara? Per què va permetre que tots creguéssim -fins i tot el propi TGJUE- que, en retirar la immunitat a Puigdemont, no hi havia perill de detenció de l’eurodiputat?

Tot el procediment que la justícia espanyola segueix contra Puigdemont està avui pendent de dues resolucions del TGJUE -màxima instància judicial comunitària-: una és la que decidirà sobre el recurs interposat per ell contra la retirada de la immunitat que va decidir el mateix tribunal el passat 30 de juliol; l’altra és la resolució (encara no dictada) de la qüestió prejudicial que va plantejar Llarena (després d’haver rebut ja tantes clatellades a Europa) per aclarir les raons que permeten rebutjar una extradició,.

La veritat és que pràcticament tothom (excepció feta de Llarena i del mateix Tribunal Suprem) havia donat per fet que, un cop es va aixecar provisionalment la immunitat a Puigdemont, aquest no corria perill de ser detingut, ja que -segons afirmà el mateix tribunal- l’expresident no corria risc de ser-ho un cop Espanya li havia comunicat que l’execució de les eurordres havien quedat suspesa com a conseqüència d’haver presentat Llarena davant del TGJUE la qüestió prejudicial a què m’he referit. Però no ha estat així, la qual cosa no ha estat obstacle perquè, fins avui, l’eurodiputat Puigdemont s’hagi mogut per alguns països d’Europa (França especialment), sense ser detingut. Ara bé, en haver indicat expressament el Tribunal Suprem que l’eurordre era vigent, i en haver llançat l’alerta a la policia italiana que l’expresident anava a aterrar en un aeroport de Sardenya, l’únic que podia succeir és que les autoritats italianes ordenessin la seva detenció i el posessin a disposició del jutge.

Què pot succeir ara? La decisió de Tribunal d’Apel·lació davant el qual es presentarà Puigdemont demà dilluns és, per descomptat, una incògnita. Pot, sens dubte, considerar que, en ser vigent la eurordre dictada per l’instructor espanyol, n’ha d’ordenar l’extradició, o pot succeir que el tribunal assumeixi la versió que sosté la defensa, que ha afirmat la immunitat de Puigdemont mentre el TGJEU no hagi resolt el seu recurs. De fet, la decisió provisional que va  prendre el jutge de posar-lo en llibertat al cap de molt poc temps de ser detingut, indica que aquest ha acceptat la tesi de la defensa; la qual cosa no vol dir que sigui també aquesta la decisió que finalment adoptarà el Tribunal de Apel·lació. 

Tenim, doncs, que si el Tribunal d’Apel·lació accepta com a bona la teoria de la defensa i rebutja la petició efectuada pel Tribunal Suprem espanyol, les coses quedaran com estaven i Puigdemont tornarà a Bèlgica, no sense abans haver posat en ridícul tot el sistema judicial espanyol. Però si aquell considera que té raó el Suprem i que l’eurordre tenia vigència, no per això hem de pensar que l’extradició es dictarà automàticament, ja que el tribunal haurà d’entrar en el fons de l’assumpte i decidir si els delictes de sedició i malversació que se li imputen tenen un correlat en el Codi penal italià.

Fins avui, Bèlgica, Escòcia i Alemanya no van acceptar els arguments de Llarena i van negar-se a lliurar Puigdemont i l’eurodiputada Clara Ponsatí a la justícia espanyola. I en el cas concret d’Alemanya, on Puigdemont va estar empresonat durant una setmana, el Tribunal de Schleswig-Holstein va denegar l’extradició de l’expresident pel delicte de rebel·lió -recordem que el Tribunal Suprem encara no s’havia dictat la sentència- i només va accedir lliurar-lo pel delicte de malversació, circumstància que inclinà Llarena a no acceptar l’extradició, ja que, a Espanya, només se l’hauria pogut jutjar per aquest delicte.

Ara, en canvi, sí que tenim una sentència ferma que va condemnar als jutjats pel delicte de sedició (no de rebel·lió) i, com observen experts processalistes, pot ser complicat que un tribunal d’apel·lació regional decideixi anar en contra del que ha disposat tot un Tribunal Suprem estranger (l’espanyol en aquest cas). Però no hem de menysprear la possibilitat que, fins i tot havent acceptat les tesis del Tribunal Suprem respecte de la vigència de l’eurordre, el tribunal italià decideixi denegar el lliurament de Puigdemont a Espanya o -com va succeir a Alemanya- no accedeixi a reconèixer el delicte de sedició que -segons ha escrit a El Periodico el catedràtic de Dret Processal de la Universitat de Barcelona, ​​Jordi Nieva-Fenoll, la vigència d’aquest delicte en el Codi Penal italià és extraordinàriament dubtosa. Per això arriba a la conclusió que, si novament un tribunal europeu -com va succeir a Alemanya- no confirmés l’existència de sedició, la garrotada a la justícia espanyola tornaria a ser terrible. Encara més que si denega de pla el lliurament.

Deixant de banda les acusacions (absurdes i tendencioses) dels diputats de JxCat i de les associacions netament independentistes, que culpen de tot el Govern d’Espanya, o, més genèricament encara, l’Estat espanyol, la conseqüència més immediata que sembla perseguir l’embolic que estem vivint novament en la persona de Carles Puigdemont és la d’aconseguir que fracassi el camí iniciat a la Taula de Diàleg entre el Govern d’Espanya i la Generalitat de Catalunya, que, des del primer moment, el vicepresident Puigneró i JxCat han intentat malmetre, afirmant que el diàleg no condueix a res perquè potencia Esquerra Republicana -el seu gran enemic, encara que governi amb ella- i coadjuva a desmobilitzar l’independentisme.

Però no sols són Puigdemont i JxCat els contraris a la Taula de Diàleg, perquè a Espanya hi ha un altre gran enemic d’aquest intent de propiciar un acord entre el Govern de Catalunya i el Govern d’Espanya. Em refereixo a la dreta parlamentària (PP i Vox), que no perd l’ocasió d’acusar Pedro Sánchez de dialogar només per satisfer les seves ambicions personals. I molt em tempo que la voluntat de dialogar també molesta a la cúpula judicial espanyola, que tampoc n’és partidària i prefereix seguir la via del càstig i de la repressió. Potser, com irònicament ha dit Jordi Évole, que la dreta i la cúpula judicial vulguin el mateix és tan sols una coincidència, però del que no hi ha dubte és que tot aquest embolic judicial sobre la vigència o no de l’eurordre torpedinarà la possibilitat d’un acord i erosionarà també la figura de President de Govern per haver-lo propiciat. Probablement és el que cerquen.


%d bloggers like this: