Josep Maria Quintana

A l’edició del “Full parroquial” que es va distribuir a totes les esglésies de Menorca el passat diumenge hi havia un article signat per Joan Miquel Sastre on advocava la necessitat de demanar perdó. Inspirat en les lectures del dia, es referia a una anècdota (parlo de memòria) succeïda en un col·legi on el psicòleg va concloure que potser el que mancava en l’educació dels alumnes era aprendre a “demanar perdó”. Hi estic d’acord.

De fet, és molt difícil demanar perdó. Ho comprovo jo cada dia en la meva persona, i està bé que, des de l’Església, se’ns demani que, no sols fem autocrítica respecte del nostre comportament, sinó també que ens comprometem a demanar perdó.

Simultàniament a l’hora en què mossèn Sastre devia escriure aquest article tan suggerent, el bisbe de Brussel·les, monsenyor André Léonard, compareixia davant l’opinió pública i “reconeixia els errors” en la gestió dels casos d’abusos sexuals a menors, alhora que anunciava que faria tot el possible en benefici de les víctimes.

Val a dir que aquesta compareixença no era, però, espontània, ni es produïa tampoc com a conseqüència d’una autocrítica, sinó com una resposta necessària (i indispensable) a la publicació de les conclusions d’un informe en què es constataven 475 denúncies per abusos sexuals i el suïcidi de 13 víctimes des dels anys 60 a la petita Bèlgica.

Aquest enorme pecat de l’Església belga, que no invalida, és cert, el bé que ha dut a terme al llarg d’aquests cinquanta anys (perquè una cosa no treu l’altra), crec que mereixia alguna cosa més que el reconeixement públic dels “errors” comesos. Novament l’Església ha acudit a l’eufemisme per obviar el mot que, en aquest cas era essencial.

Per què, doncs, se’ns predica que demanem perdó si als cappares d’aquesta mateixa Església els costa tant demanar-lo?

Amorrat a un escolasticisme ranci que va vergonya només d’escoltar-lo avui, monsenyor Léonard ens va recordar que –cito textualment- “la majoria [dels abusos] són casos antics, que ja han prescrit [des del punt de vista penal]” i va convidar als autors dels abusos que encara no han prescrit que “es denunciïn ells mateixos”.

Així doncs, tot i que el pecat no prescriu (mossèn Sastre, que deu tenir, suposo, com tots els preveres de la nouvelle vague, grans coneixements de Dret canònic ens ho podrà confirmar), l’arquebisbe de Brussel·les ha preferit, en aquest cas, aferrar-se al “dret positiu” –les vegades que, a mi, els iusnaturalistes m’han acusat amb menyspreu de positivista!- per treure ferro a l’assumpte, i ha oblidat això tan simple, tan evangèlic, que ens explicava mossèn Sastre al “Full parroquial”: demanar perdó.

He passat un cap de setmana a Mallorca participant com a convidat a les “Converses Literàries de Formentor”. Ha estat una bona experiència perquè s’han dit coses ben interessants sobre la literatura, no sols en els debats pròpiament dits, sinó també als diàlegs que hem tingut fora de la sala de conferències.

Trobar vells amics i fer-ne de nous és sempre interessant, com ho ha estat escoltar els rics debats que s’han produït o bé les intervencions de personatges tan diversos com Rafael Argullol, Hans Magnus Enzensberger, Biel Mesquida, Esther Tusquets, Carme Riera, Vicente Verdú o Agustín Fernández Mallo, i els latinoamericans Patricio Pron, Héctor Abad, Sergio Ramírez i Juan Gabriel Vázquez. Les jornades van acabar ahir, diumenge, amb un homenatge a José Saramago, en el qual van intervenir el lusitanista Perfecto Cuadrado (que va fer una referència a l’amistat de l’escriptor desaparegut amb “el senyor de sa figuera verda”, el meu admirat Ponç Pons) i Pilar del Río, que va llegir un text molt bell sobre la persona i l’obra del qui va ser el seu marit.

Jo vaig participar en un debat amb Miguel Dalmau, Rogelio Blanco i Anna Caballé que duia per títol “La vida dels altres com a matèria literària” . No us l’he d’explicar aquí, però poso a la vostra disposició el text que vaig llegir inicialment, en el qual explico què ha significat “la vida dels altres” en la meva concepció de la literatura.

“Si alguna cosa hi ha de certa en la literatura és el jo”, escriu una autora de la qual ara, per raons que no fan al cas, no puc dir el nom. “Només hi aflora el jo”. Ella, poeta, es refereix d’immediat a la poesia on aquest jo –diu- “és encara més omnipresent”. “La poesia –segueix escrivint- permet estrebar la llengua fins arribar a l’espai d’identificació amb la cosa indicible que és l’única veritat. La poesia canta la batalla humana, que hi queda continguda”.

Final de la citació.

Doncs bé, si el títol que presideix aquestes jornades -“Les màscares del jo: memòries, biografies, autobiografies, diaris i blocs”- al·ludeix clarament a l’anàlisi o a la representació d’aquest jo que es fa mitjançant la literatura (no només, doncs, amb la poesia), penso –i perdoneu-me si no l’he interpretat bé, aquest títol- que les dues converses d’avui matí pretenen enfocar aquest jo des de dos punts de vista ben diferents:

El jo observat literàriament pel mateix autor –i aquesta seria la matèria de la conversa que s’ha de fer a partir de les 12.30, sota el títol “El laberint abstret de la memòria”, i el jo analitzat des del punt de vista de l’altre. O, invertint-ne els termes, l’altre vist literàriament des del jo. Aquest és, si més no, el sentit que dedueixo del títol “La vida dels altres” que presideix aquesta primera conversa d’avui. I aquesta interpretació potser ens orienta clarament vers la biografia, vers l’anàlisi de la vida de l’escriptor i de l’impacte que aquesta hagi pogut tenir en la seva literatura. Probablement, doncs, ens dirigeix a l’assaig de l’autor i de la seva obra, ofici en el qual són mestres els meus companys de tertúlia, a més de ser-ho també en l’ofici d’escriure.

Si és així, dubto que aquest sigui un paper en el qual jo em trobi còmode, perquè la meva opció per la literatura des del vessant d’escriptor (no de lector, que aquest és força més allunyat en el temps), es desplega ja en plena maduresa, quan, precisament, m’adono que tinc necessitat de parlar de “la vida dels altres”, i de fer-ho des d’un punt de vista força diferent del que sempre havia adoptat quan em dedicava a l’anàlisi històrica i a l’assaig jurídic.

Com a historiador em preocupava molt explicar el perquè de les coses i he cercat sempre de trobar la causa dels fets que han marcat la vida dels homes, dels pobles i dels territoris que han estat objecte d’estudi. I com a jurista –encara que això avui (i degut al desprestigi d’algunes de les nostres principals institucions jurídiques) a molts de vostès els pugui semblar estrany- he perseguit, tant en la praxi del dret com en l’assaig teòric, i sempre en el límit de les meves possibilitats, trobar la millor sortida –potser hauríem de dir la més justa, o, si més no, la més equitativa- per a la convivència entre els homes i, en definitiva, per a la vida dels altres, que és del que hem de parlar aquí.

Però quan he optat per la literatura des del vessant d’escriptor, el punt de vista ha canviat. Ja no m’he sentit constret a trobar la causa dels fets, ni tampoc a cercar solucions justes o equitatives per a la via dels altres. Ni, encara menys, he pretès alliçonar ningú, la qual cosa -em refereixo ara a això d’alliçonar algú- potser ens convidaria a parlar de la dita “literatura compromesa” o de la “literatura de idees” i de coses per l’estil, però no ho hem de fer perquè aquesta no és la matèria que hem de tractar avui. De fet, sempre he cregut que la pitjor literatura és precisament la que té algun tipus d’intencionalitat, ja que, per a mi, una bona novel·la no pretén –ni ha de pretendre mai- aportar cap resposta, ni tampoc cercar o explicar la “veritat”-, només ha d’ajudar a plantejar noves qüestions. Una idea que reblava fa només tres dies l’escriptor uruguaià Ricardo Piglia, en unes declaracions fetes a La Vanguardia, dient que “El escritor existe para crear problemas. Y siempre quedaremos unos cuantos que nos neguemos a aceptar que sólo existe un mundo inmediato con un orden fácilmente comprensible”.

I ha estat precisament en “la vida dels altres” allí on he trobat la millor matèria per a la meva literatura: vida que, ja sigui d’una persona, d’una família o, fins i tot d’una ciutat, a cada novel·la he volgut estudiar, contemplar i esmicolar per a, finalment, representar-la mitjançant la sumptuositat de l’engany –perquè la ficció és engany. I en això consisteix la literatura.

La vida dels altres és, per a l’escriptor de novel·les –si més no des del meu punt de vista-, la matèria que li permet exercir una funció crítica dins la societat, perquè, com ha escrit Carlos Fuentes, “estamos en el mundo para ejercer una función crítica en el sentido más noble de la palabra, no sólo como crítica adversa, sino también como crítica constructiva o crítica que señale una realidad paralela a la realidad que vivimos todos los días”. L’escriptor, doncs, com afirmava molts anys enrere el portuguès Eça de Queirós, és l’home que construeix “Sobre o nudez forte da verdade o manto diaphano da phantasia”. I és per això que Fuentes té raó quan observa que “Don Quijote de la Mancha nunca existió, [que] Hamlet nunca existió, pero hoy, ¿quién puede entender el mundo sin Don Quijote y sin Hamlet? Antes de ellos –segueix dient- el mundo era otro, de modo que la creación de esta realidad paralela es el mayor ejercicio crítico e imaginativo que nos da la literatura”. En aquest sentit és fàcil entendre per què Le Clézio, l’endemà d’haver rebut el premi Nobel de Literatura, declarava a France Culture que cal que continuem llegint [i –dic jo- escrivint] novel·les. I això perquè, com ell deia, la novel·la és un bon mitjà d’interrogar el món d’avui, tot i que el novel·lista no és cap filòsof ni tampoc cap tècnic del llenguatge parlat. És només un home que simplement escriu i que, per mitjà de la seva obra, es qüestiona la realitat i fa preguntes. O crea problemes, si és que ho volem dir així.

Tot i això, la vida dels altres, aquesta que l’escriptor fa servir de matèria per construir la seva literatura, mai no serà el que determini la bona o la mala qualitat d’un text literari. L’únic que de veritat compta en una novel·la és com aquesta s’ha escrit. El tema –la vida dels altres- no és suficient per construir una bona novel·la. Feu, sinó, una prova: poseu sobre la taula Madame Bovary, el Quixot, l’Ulisses o A la recerca del temps perdut (com podeu veure, no estic citant bagatel·les), proveu-ne de resumir els arguments i veureu quina gran col·lecció de bestieses en resulta. Perquè a la literatura no hi ha grans temes i temes menors. La vida dels altres podrà ser elevada o vulgar, sublim o mediocre, però la qualitat de l’obra literària no vindrà forçosament determinada per cap d’aquests qualificatius. Només de com s’haurà tractat, només de com aquesta realitat paral·lela que és la literatura haurà manipulat la vida dels altres, dependrà que el llibre que en resulti sigui bo o dolent. En definitiva, que tot dependrà de la imaginació i del llenguatge que haurà creat aquesta realitat paral·lela.

El valor, doncs, de la representació, o el que és el mateix, d’aquesta vida dels altres transformada en literatura, dependrà del fet de contar, del tremolor d’aquest moviment, de com hauran passat les coses a la narració. Allò que ens fascinarà –si és que hem reeixit en l’explicació de la vida dels altres- és el descobriment d’un llenguatge propi, d’un ritme singular; és la sumptuositat de l’engany, en definitiva.

Aquests dies ja s’anuncien (sense gaire novetats apreciables) els qui seran candidats a les properes eleccions municipals i als consells insulars.
La matèria electoral és complexa i ve molt condicionada pel sistema, una qüestió sobre la que he reflexionat en un text que s’ha publicat en un llibre col·lectiu per l’Institut d’Estudis Autonòmics de la nostra Comunitat Autònoma.
Si algú té interès en la matèria pot trobar-lo pitjant aquí.