Archive for Setembre de 2011

El difícil retorn dels diners “desviats” pels dictadors, una vergonya per a Occident

25 Setembre 2011

Alhora que la marxa dels rebels sobre Trípoli marcava una nova passa en la dita “primavera àrab”, el reemborsament de les sumes desviades pels dirigents destituïts de la regió no es troba sinó en braceroles. Entre d’altres raons, perquè es tracta d’un procés d’una gran complexitat.

Constrets per una forta pressió del carrer, els nous règims tunisià i egipci van descobrint com n’és, de difícil, la recuperació dels milions de dòlars congelats en els bancs de Suïssa, del Regne Unit i d’altres països, i s’enfronten ara a una sèrie de dificultats jurídiques de difícil solució. I en el cas de Suïssa, la restitució d’ingents sumes de diners desviats pels corruptes responsables polítics estrangers és tan complexa, que funcionaris del govern suís ajuden als països àrabs en els seus propòsits. “Nosaltres volem resultats ràpids”, afirmava Amir Chaïkh, conseller jurídic de la Banca Africana del Desenvolupament, una institució que ajuda les autoritats tunisianes a recuperar actius desviats per Ben Alí. Però alhora reconeixia que “ens caldrà molta paciència”.

 

Les caixes fortes dels dictadors

A Egipte, l’antic líder Hosni Moubarak i els seus dos fills són avui jutjats per corrupció i per complicitat en l’assassinat dels manifestants. A Tunísia, Ben Alí ja ha estat condemnat en tres processos diferents per desviament de fons, corrupció i d’altres delictes. I a Líbia, la restitució de milers de milions de dòlars que pertanyien al règim del coronel Gadafi és a punt d’experimentar els mateixos processos que han afectat als actius monetaris egipcis i tunisians.

Els diners libis han estat congelats en virtut de sancions polítiques decidides per les Nacions Unides, i això permet que l’ONU decideixi el desbloqueig dels fons congelats amb una nova resolució, però aquesta iniciativa ha d’obtenir l’aval de països com la Xina o Rússia, que han criticat durament els atacs de l’OTAN contra les forces del coronel Gadafi. Per tant, no serà fàcil.

Uns 378 milions de dòlars d’actius libis es troben avui congelats pels Estats Units, els quals van proposar, el passat 24 d’agost, una resolució a l’ONU perquè autoritzés amb fins humanitaris la transferència d’entorn de mil cinc-cents milions de dòlars a costa dels diners Libis. Una gran part d’aquests serien gestionats pels rebels i una altra part confiada a ONGs, si és que hem de creure el que han dit els nord-americans. Però els mateixos Estats Units han reconegut que, com els actius van ser congelats en virtut d’una resolució de l’ONU, caldria una autorització d’aquest organisme per desbloquejar els fons.

Pel que fa a la Unió Europea, aquesta ha sancionat les societats públiques relacionades amb la família Gadafi. Per tant, si les autoritats europees ho decideixen, els bancs hauran de tornar els actius sobre els quals han recaigut les sancions, però el futur règim libi haurà de demostrar que aquests actius provenen de la corrupció, perquè siguin retornats a Tunísia.

El cas de Suïssa és una mica diferent, perquè les autoritats helvètiques han congelat els actius tunisians i egipcis per la sospita que es tractava de diners desviats pels dirigents d’ambdós països, i això fa que els advocats que defensis el governs actuals de Tunísia i Egipte hagin d’aportar proves de la corrupció, el que podria implicar mesos o anys de plet. Només si el resultat d’aquests plets esdevé favorable a les sospites de corrupció actuals, els diners podran ser reemborsats.

 

La dificultat dels procediments judicials

Són ben curiosos els procediments judicials a què els països democràtics sotmeten aquests casos, perquè en els supòsits de corrupció, moltes vegades les condemnes no basten per convèncer les autoritats estrangeres per restituir els fons congelats. Els advocats dels països que han sofert la corrupció han de provar que aquells actius provenen d’un delicte específic, tasca força delicada quan tots sabem que els rastres escrits de totes aquestes transaccions fetes pels dictadors i sàtrapes són molt difícils de seguir i, encara més, de provar, ja que utilitzen societats interposades (societats-pantalla) així com identitats falses. Fins avui, Tunísia ha assenyalat com a mínim dotze països on Ben Ali i els seus associats tenen diners per un muntant de milers de milions de dòlars.

Val a dir, però, que fins avui, ni Egipte ni Tunísia han aconseguit associar els diners dipositats a Suïssa amb delictes comesos en els seus països respectius per les anteriors autoritats. I en el cas dels egipcis, les autoritats afirmen que no saben, ara per ara, on són els diners de Hosni Moubarak ni de quines sumes estem parlant.

D’altra banda, el laberint jurídic és tan complex, que els representats dels països extorsionats han d’esbrinar quines són les exigències de cada país on els fons van ser dipositats. I en el cas de Suïssa, per exemple, tenim que no els serveix que els advocats egipcis o tunisians reclamin els diners al·legant l’enriquiment il·lícit de Moubarak o de Ben Ali, perquè resulta que, a la legislació suïssa, el delicte d’enriquiment il·lícit no hi ve contemplat. I això implica que aquells han d’al·legar un altre tipus de proves. De poc ens serveix, doncs, que les autoritats suïsses vagin congelar els fons que pertanyien al règim de Ben Ali cinc dies després de la caiguda del president i només triguessin una hora i mitja a congelar els del clan Moubarak, si el camí del retorn d’aquests diners robats (perquè aquesta seria la paraula exacta) puguin ser retornats als seus legítims titulars: el poble egipci i tunisià.

 

Les xifres

Quant a les xifres de què estem parlant, si ens atenem a fonts provinents de The Wall Street Journal i del Ministeri d’Afers Extrangers de Suïssa, els diners que han atresorat els dictadors són de la magnitud següent: Ben Ali, 51 milions d’euros; Gadafi, 550 milions d’euros; Moubarak, 347 milions d’euros; i Bachar El-Assat, 23 milions d’euros.

Diners –ja per acabar- que els estats democràtics hem deixat dipositar en els nostres bancs sens cap mena de prevenció, i no em sorprendria que rebent els representants dels dictadors en cotxes oficials i sobre gruixudes moquetes, però que a l’hora de reemborsar-los als seus amos legítims ens refugiem en complexes normes jurídiques emparades en el principi de seguretat i de legalitat. En el fons som uns autèntics hipòcrites.

L’objectiu és de defensar els acords de Camp David i d’apropar-se a l’islamisme moderat

18 Setembre 2011

El primer ministre israelià, Benjamí Netanyahu, ha afirmat que Israel seguirà respectant l’acord de pau amb Egipte, després de l’atac sofert a l’Ambaixada israeliana per desenes de manifestants al Caire. “Israel –ha dit en una roda de premsa en la seva oficina a Jerusalem – seguirà respectant l’acord de pau amb Egipte, però demanarem al Caire que les mesures de seguretat al voltant de la nostra legació siguin suficientment fortes com per impedir que es repeteixin els fets”.

Netanyahu ha agregat que “interessa als dos països” seguir mantenint la pau, al mateix temps que ha reiterat que el Govern israelià continuarà també “evitant l’agreujament de les relacions amb Turquia”.

Aquestes declaracions després dels gravíssims fets succeïts a Egipte són de gran importància perquè, cada cop que Israel ataca els palestins o bé els soldats egipcis apostats al Sinaí, apareixen veus que demanen l’abrogació dels acords de Camp David. Aquests acords, que van signar Anwar El Sadat i Menachem Beguin el 17 de setembre de 1978, amb la mediació del president dels Estats Units Jimmy Carter, van provocar un clar refús dels països que vam denominar aleshores com el “front de refús i de la fermesa”. En aquest front hi havia l’Iraq, Síria i el Líbia. De fet, aquests tres països estaven dedicats enterament a conspirar i a llençar amenaces de guerra contra Anwar El-Sadat, però sense disparar mai una sola bala contra Israel. Els dos règims baasistes de l’Iraq i de Síria, i també el règim de la jamahirya de Gadafi, de què us parlava diumenge passat, han estat, però, la mostra del fracàs àrab des del punt de vista que han estat incapaços d’oferir una alternativa a la línia política de Sadat.

És francament difícil reclamar l’abrogació d’aquests acords proposant com alternativa una cosa que seria pitjor, si és que hem de tenir en compte la política que s’ha dut a terme a Líbia, a Síria o per l’acòlit d’aquest, que no és altre que Hezbollah al Líban.

Tanmateix, el que s’hauria d’avaluar és si aquests acords, que tenen ja més de trenta anys, han estat un èxit en la mesura que han permès recuperar un territori ocupat (la península del Sinaí)  o bé han judicat Egipte i anorreat el seu paper de potència regional. Val a dir, però, que ens trobem avui (tot i les crisis que poden sorgir, com la de l’assalt a l’ambaixada d’Israel amb què he oberta aquesta reflexió) davant molts canvis, ja que les revolucions àrabs afecten també de manera molt directa el règim egipci, signatari dels acords de Camp David, alhora que han tret Gadafi del poder de Líbia i sembla que clivellin el règim de Bachar El-Assad a Síria.

Dret o tort, els egipcis tenen dret a sentir-se molests per les actuacions del govern d’Israel, i de fer pressió per venjar els seus màrtirs (els darrers són cinc soldats egipcis que van ser morts a causa de les incursions de militars israelians per venjar –sempre la venjança!- els atacs palestins a Eilat el passat 19 d’agost). Ells tenen dret també a enviar un missatge a Israel i a tot el món per dir que l’Egipte de la revolució actual no s’assembla ja al de Hosni Moubarak, que està en condicions de presentar batalla política i jurídica contra Israel i que no renuncia a rebatre amb la força els atacs contra els seus soltats. Ara bé, s’equivocarien els nacionalistes i els islamistes egipcis si arrosseguessin el seu país vers nous fracassos, com quan sortiren en la defensa de Saddam Hussein, de Bachar El-Assad o de Hassan Nasrallah (el comandant en cap de Hezbollah), tot considerant-los com un model de resistència, però passant per alt els seus crims.

Dins aquest món tan complex i mutable, l’actitud de Hillary Clinton (per tant, la dels Estats Units) d’establir contactes amb els Germans Musulmans a Egipte és prometedora, ja que d’aquesta manera, Occident sembla que aixequi acte de la seva existència, partint del principi que és menys costós políticament treballar amb ells que deixar-los de banda.

Aquesta evolució, deguda al que hem vingut a denominar “la primavera àrab” permet que esperem una reconciliació històrica entre Occident i l’islam polític. Fins ara això no semblava possible perquè ens topàvem amb la línia radical dels islamistes, per una banda, i per l’altra, amb la violència i la seguretat d’Israel. Els governants occidentals sembla, doncs, que estiguin dispostos a tractar amb els Germans musulmans egipcis sota determinades condicions, i aquests sembla que hagin adoptat un discurs que està al nivell de les esperances d’aquells: un discurs que accepta treballar dins un marc democràtic.

D’altra banda, els Germans musulmans han acceptat acollir un centenar de cristians entre ells a fi de desmentir les acusacions d’anticristianisme que els adjudicava l’antic règim. I a més, han posat terra entre ells i Al-Qaeda, alhora que han criticat l’extremisme salafista de la Gamaa (un moviment islamista egipci concurrent).

En aquesta mateixa línia, el govern Obama s’ha mostrat també conciliador amb elo moviment Ennahda, primer partit islamista de Tunísia, tot convidant els seus dirigens el passat mes de maig a Washington, on es van poder reunir amb representants del departament d’Estat, així com amb diversos parlamentaris, entre els quals hi havia John McCain, excandidat a la presidència el 2008.

Aquesta nova actitud dels Estats Units revela la voluntat del govern americà de no perdre una altra ocasió d’obrir un diàleg i d’influir en la nova generació de dirigents regionals. Sense aquesta nova actitud d’apropament i de diàleg, els Estats Units corren el risc d’allunyar-se dels islamistes moderats i d’empènyer-los vers Hamas en els territoris palestins, vers Hezbollah al Líban i vers el règim antiamericà de Teheran. I això seria suïcida per a la política d’Occident.

El desafiament libi després de Gaddafi

11 Setembre 2011

Quan, després de mig any de bombardeig i de guerra, estem a punt de tocar el final d’aquesta operació militar que l’OTAN ha dut a terme a Líbia, emparada per una resolució de l’ONU que, com ressaltava fa uns dies Luis Alejandre, no es pot agafar ni amb pinces, ens hem de plantejar quin és el futur d’aquest Estat (que d’Estat en té només el nom) on, fa 42 anys, el dictador Gadaffi va crear un règim únic per la seva naturalesa –la Jamahiriya- desproveït de les institucions generalment admeses a les democràcies, que funcionava a través de comitès populars que prenien les decisions mentre d’altres comissions les executaven. Perquè a Líbia, Gadaffi no tenia cap càrrec formal, ni ningú no coneixia els noms dels seus responsables polítics, ni dels ministres, ja que només es mencionava el càrrec, però no les persones que prenien decisions, que eren canviades amb regularitat. Un invent del dictador que ha estat vigent des de 1970.

Arribem, dic, al final d’aquesta lluita civil cruenta que tindrà un perdedor clar: Muammar El Gadaffi, però de la qual en desconeixem encara el vencedor, perquè ens trobem davant d’una situació extraordinària, ja que si bé és cert que el Consell Nacional de Transició (CNT) de Bengasi ha estat reconegut per la comunitat internacional, els rebels de Misrata, que han combatut molts mesos en defensa de la seva ciutat, afirmen privadament que ells no tenen cap intenció d’obeir les ordres del CNT. És possible que la seva intransigència no duri gaire, però és, com a mínim, un signe de profundes divisions que aixequen nombroses incògnites davant el futur.

Fa només unes setmanes, el cap de l’exèrcit rebel, Abdel Fatah Younis, va ser assassinat després de ser cridat del front amb no sabem quin pretext i separat dels seus guardaespatlles. Va ser torturat i el seu cos cremat. Que jo sàpiga, la tribu a la qual pertanyia el general assassinat no ha obtingut encara cap explicació sensata de la seva mort, i fa uns dies, The Times deia que fonts diplomàtiques creïbles sospitaven del president del consell executiu del CNT, Mahmud Jibril, d’haver participat en l’assassinat, en témer que el general mort s’imposés com a cap suprem, un cop les seves tropes prenguessin Trípoli.

Hi ha, doncs, profundes divisions entre els insurgents de l’est i de l’oest del país, que es malfien de certs trànsfugues de l’antic règim que, després d’haver-lo traït, han assumit llocs de comandament a Bengasi.

Per a molts libis, la fi del llarg regnat de Gadaffi serà un gran alè. El culte que calia dedicar a la seva personalitat, l’autoritarisme, la seva ideologia pueril i les seves bufonades d’opereta havien aconseguit dur a terme una opressió molt particular. A manera d’exemple diré que estudiants libis es van veure obligats a refer un any sencer dels seus estudis perquè havien suspès l’examen obligatori sobre el “Llibre verd” de Gaddafi. No ens ha de sorprendre, per tant, que l’edifici on radicava el departament d’estudis sobre aquest “Llibre verd” vagi ser un dels primers a ser incendiats a Bengasi un cop la rebel·lió va començar el passat 15 de febrer.

Les mesures de l’OTAN

Contràriament al que va succeir a l’Iraq després del derrocament de Saddam Hussein per les forces americanes i britàniques, els rebels libis gaudiran, tanmateix, d’una situació més privilegiada, a pesar del que he vingut dient fins ara. En primer lloc, ells tenen un pla, cosa que no succeí a Bagdad, l’abril de 2003, quan els americans hi van enviar Paul Bremer, un administrador que espero que sigui apallissat per la Història.

Un document secret que ha publicat The Times explica que els insurgents i els seus aliats han previst un destacament d’entre 10.000 i 15.000 homes –cap dels quals no és originari dels bastions rebels de l’est del país-, per assegurar la seguretat a la capital, on viuen 2 milions de persones. Contràriament, doncs, al que va succeir a l’Iraq, aquí hi ha un govern revolucionari que potser (confiem-ho) serà capaç de prendre el poder. Encara més, aquest afirma tenir ja decidits qui seran els seus representants polítics a Trípoli, com també els agents que dirigiran la seguretat, cap d’ells amb compromisos anteriors a l’antic règim.

És evident que l’OTAN vol evitar a tot preu de repetir els desastrosos errors comesos a Bagdad, on l’exèrcit havia estat completament dissolt, i el partit Baas, que exercia el poder, completament purgat. El resultat va ser que centenars de milers de soldats professionals es van trobar sense salaris i sense cap esperança de tenir-ne un; circumstància que els feia susceptibles de ser reclutats per la rebel·lió a fi de combatre els ocupants estrangers.

Tot i així, la transició no es farà sense dificultats. Després de la sagnant batalla de Trípoli, la creació d’un nou Estat serà complexa, si és que tenim en compte la dificultat de reprimir les represàlies, les matances i el pillatge, així com la destrucció de les infraestructures públiques essencials per al redreçament d’una economia en estat de ruïna.

La formació d’un òrgan de govern per a Trípoli comporta també riscos intrínsecs, perquè un exèrcit rebel ja ha pres posició a l’est i també s’ha creat un segon exèrcit a l’oest, i això significa –i, sens dubte, comportarà- una rivalitat entre les dues regions que s’hauria de superar. A més, com he dit al principi, l’estabilitat en la direcció del moviment de l’exèrcit és lluny d’estar assegurada.

El principal desafiament, doncs, a què s’ha d’enfrontar el CNT un cop els exèrcits hagin capturat, viu o mort, Gadaffi, és d’esdevenir capaç de controlar la situació, d’assegurar la seguretat i de restablir l’estabilitat en el més breu espai de temps possible. La tasca que haurà de dur a terme en els vint o trenta dies que seguiran a la caiguda definitiva del règim, hauria de consistir, per tant, a preparar una llei electoral per organitzar unes eleccions generals lliures dins els propers sis mesos. Un desafiament, sens dubte, propi de titans.

El debat sobre les diputacions i els consells insulars

4 Setembre 2011

Arran de la proposta del candidat socialista, Pérez Rubalcaba, sobre la possibilitat i conveniència de suprimir les diputacions, han sorgit moltes crítiques: algunes favorables i la majoria contràries. Fins el nostre diari va publicar un editorial el passat dia 23 d’agost (“No cabe debate sobre la continuidad de los consells”) en el qual es concloïa que “En efecto, no tendría sentido poner ahora en tela de juicio la personalidad jurídica y territorial propia de los consells, muy distinta a la de las Diputaciones, ya que adaptan los intereses generales de la Comunidad Autónoma a la idiosincrasia y necesidades de cada isla, ejerciendo un papel descentralizador para acercar el gobierno a los ciudadanos”.

Els Consells Insulars són unes institucions que han centrat la meva atenció des de fa molts anys, i he escrit i publicat molta lletra sobre la qüestió. És per això que voldria puntualitzar una mica l’opinió editorial, que en línies generals comparteixo, parlant del Consell de Mallorca. I ho faré a partir del text d’una conferència que vaig pronunciar a l’Ateneu de Maó el 18 de febrer de 1999, dins un cicle organitzat pel Consell Insular de Menorca amb motiu dels vint anys de la seva constitució.

La conferència, anterior a la Llei 8/2000, de 27 d’octubre, de Consells Insulars, i, per tant, a la decisiva modificació de l’Estatut de les Illes Balears, per Llei Orgànica 1/2007, de 28 de febrer, es titulà “Els Consells Insulars, una institució mal resolta”, i es va dividir en quatre apartats: 1. De la Constitució a l’Estatut: un debat insatisfactori.- 2. Els Consells insulars: un nou plantejament per a una qüestió mal resolta.- 3. Les qüestions que caldria afrontar.- I 4. Les reformes que s’haurien d’haver arbitrat.

Em limitaré a reproduir avui el punt 3. Les qüestions que caldria afrontar, on em plantejava l’estructura administrativa dels consells insulars i donava una opinió que va provocar ampolles a Mallorca i una dura resposta de Maria Antònia Munar, aleshores deessa de la política mallorquina, i avui una proscrita pels seus afers amb la justícia penal.

 

Les qüestions que calia afrontar

La primera pregunta que ens hem de fer és: Té sentit mantenir els Consells Insulars en el marc de la nostra Comunitat Autònoma? O dit d’una altra manera: Té sentit avui mantenir els Consells Insulars amb la seva actual estructura i, per tant, amb el mateix nivell competencial, a les illes de Mallorca, de Menorca i d’Eivissa-Formentera?

D’entrada he de reconèixer que els Consells Insulars estan consagrats per la Constitució (art. 141.4) –cosa, per cert, que al seu dia consideràrem com a una gran conquesta i que,  potser avui, pel que diré tot seguit, hem de lamentar. Ara bé, això no significa que, necessàriament, s’hagin de mantenir amb l’actual estructura, ni amb un mateix nucli competencial a totes i cadascuna de les illes, tot i que som conscient que els esdeveniments han generat ja una dinàmica que és difícil arbitrar una tornada enrere. Per tant, el que ara us diré ens aboca en una pura reflexió teòrica.

En efecte, si estudiam una mica la gènesi dels Consells Insulars aviat veurem que aquests són una conquesta de les illes menors de l’arxipèlag Balear. El seu establiment és, sens dubte, la conseqüència d’una lluita constant i aferrissada que illes com Menorca i Eivissa han dut a terme al llarg de tot aquest segle* (el primer gran projecte frustrat fou el del diputat menorquí senyor Llansó, l’any 1912) per tal de veure reconeguda la seva personalitat territorial i per tal que aquestes illes menors poguessin tenir uns òrgans representatius de govern que fossin intermedis -però propis- entre la Província i els Municipis; en definitiva, entre el que ara és la Comunitat Autònoma i els Ajuntaments.

Menorca i Eivissa -per referir-nos a les Illes Balears- són unes illes massa petites (si les comparam amb Mallorca) per poder assolir un pes decisiu dins la Comunitat Balear, la qual cosa explica aquelles velles discussions sobre la paritat, que no tenien altre origen que la por de les illes menors de veure’s engolides o diluïdes en els òrgans políticoadministratius comunitaris (es diguin aquests Diputació, Parlament o Govern de la Comunitat Autònoma). Però a la vegada són unes illes que tenen massa personalitat, és a dir, tenen una història massa densa, massa continuada, massa llarga i massa particular per no disposar d’institucions territorials pròpies que les representin, institucions que -en un camp o en un altre, i amb més o menys competències- puguin actuar com a representants insulars i administrin alguns interessos exclusius d’aquelles comunitats petites. Dit amb unes altres paraules: és la petita grandesa de Menorca i d’Eivissa que acaben imposant a les Illes Balears aquesta necessitat constitucional de considerar l’illa com a ens territorial  i, com a conseqüència, la necessitat de transformar l’antiga Diputació Provincial (que es deia així -provincial-, però que, de fet, era bàsicament mallorquina, tant per la seva ubicació com per la seva composició) en tres Consells Insulars, un per a Mallorca, un altre per a Menorca i un tercer per a Eivissa i Formentera. **

I això explica per què, per a Menorca i per a Eivissa i Formentera, ha estat una conquesta decisiva i extraordinàriament important -prescindint, ara, del resultats i de la valoració que els actuals Consells ens mereixin- l’establiment dels Consells a aquelles illes.

Però dit això, i suposant que ho acceptem com a premissa correcta d’un raonament lògic, fem ara una suposició. Imaginem-nos per un moment que l’arxipèlag Balear no és ni ha estat mai un arxipèlag, i pensem que, a cent-cinquanta milles escasses de la costa del llevant espanyol, hi ha hagut sempre una sola illa, Mallorca, que, atès el seu considerable pes específic, té -i, naturalment, ha tingut- la consideració de província de 1833 ençà, amb el corresponent òrgan de govern que, com sabem, era la Diputació.

És molt probable que, dins aquest món de ficció, la història política i administrativa de Mallorca de 1883 ençà hagués estat més o menys la mateixa que ha estat fins avui. Fins i tot és molt probable que Mallorca hagués tingut els mateixos Presidents de la Diputació que ha tingut i, pràcticament, els mateixos diputats que han configurat aquest òrgan administratiu. I de la mateixa manera que els puc assegurar que cap menorquí, eivissenc o formenterenc  va sentir mai la Diputació provincial com una cosa pròpia, pens també que, des de Mallorca, mai no es va qüestionar que la Diputació fos una institució representativa dels interessos mallorquins –representativa, és clar, al seu nivell i fent abstracció del règim en el qual estava inserida-. Per una simple raó: perquè aquesta era una institució bàsicament mallorquina i també incardinada a Mallorca. I això per la pròpia naturalesa de les coses.

Tornem, ara, a la ficció: Què hauria succeït si Mallorca -i només Mallorca, amb els seus illots adjacents- hagués estat la província, en aprovar-se la Constitució i en transformar-se aquesta illa en Comunitat Autònoma? Doncs molt simplement: Mallorca, pel seu pes específic, s’hauria convertit en una Comunitat Autònoma uniprovincial (ni més ni menys del que ha succeït en realitat). Hauria constituït el seu Parlament -que no hauria estat tampoc massa diferent als que ha tingut fins ara-, hauria constituït el seu Govern de la Comunitat -que tampoc no hauria diferit excessivament dels que s’han constituït fins avui- i hauria dissolt la Diputació, les competències de la qual hauria absorbit, sens cap mena de dubte, el Govern (com ha succeït en els casos de Cantàbria, Astúries, La Rioja, Múrcia i Madrid), i ningú -absolutament ningú- hauria reivindicat a Mallorca la necessitat de crear un òrgan intermedi entre la Comunitat i els Municipis. Entre d’altres raons perquè aquest òrgan, a Mallorca, no hauria fet cap falta.

És a dir que, mentre el Govern de la Comunitat -tant per raons de pes específic de Mallorca respecte de les illes menors, com pel fet de ser illes- mai no podrà suplir, a Menorca i a Eivissa i Formentera, la necessitat de tenir institucions territorials i administratives pròpies (amb més o menys competències), això no necessàriament ha de succeir a Mallorca que, tant en el cas hipotètic que he dibuixat, com en el cas real, sí que es pot sentir representada i atesa -magníficament atesa- pel Govern de la Comunitat i per la seva pròpia estructura administrativa.

En definitiva, i és aquí on volia arribar, que el Consell de Mallorca no és, al meu entendre, una necessitat objectiva de Mallorca, sinó, molt al contrari, la conseqüència indirecta –mai no cercada per Mallorca- d’una reivindicació de les illes menors per veure reconeguda la seva personalitat, i que, com a conseqüència d’haver reeixit aquesta reivindicació llargament acaronada, acaba també imposant-se a Mallorca, però sense que aquesta illa n’hagi sentit mai cap necessitat objectiva. I quan dic sense necessitat vull dir un cop constituïda la Comunitat Autònoma, perquè, si aquesta no s’hagués constituït, naturalment que, en el marc de la província i, per tant, de l’Administració local, aleshores sí que Mallorca hauria tingut necessitat d’un Consell Insular que substituís l’antiga Diputació Provincial, tot i que reduint, com així ha estat, el seu àmbit territorial a l’illa de Mallorca.

Així doncs, un cop constituïda la Comunitat Autònoma, el Consell Insular de Mallorca és, al meu entendre, una institució sobrera i del tot innecessària si ens atenem als criteris que justifiquen qualsevol administració pública, perquè ni la fa més propera al ciutadà, ni tampoc hi ha cap raó perquè sigui més eficaç en l’exercici de les seves competències del que ho podria esser una administració depenent del Govern Balear. Ben al contrari, diversifica innecessàriament l’exercici d’una administració que es dualitza, s’encareix indubtablement i es complica de manera innecessària.

I si vostès m’ho permeten, els diré allò que, al meu entendre, ha estat fins avui el Consell de Mallorca: o bé ha estat un contrapoder intern del PP, o bé una reacció difícilment justificable i dubtosament operativa contra el poder del PP a la Comunitat Autònoma. I això, que possiblement ha pogut satisfer interessos personals -i fins i tot polítics- molt respectables, és, si més no, discutible que hagi significat quelcom de positiu de cara a establir a Mallorca una administració àgil, econòmica, eficaç i operativa. I, a més, ha dificultat poder resoldre amb intel·ligència i adequadament el problema dels Consells de Menorca i d’Eivissa i Formentera que, a més d’assumir funcions representatives de caràcter territorial, sí que podien apropar als ciutadans d’aquelles illes l’administració autonòmica, rebent de manera adequada el traspàs de determinades funcions executives  en el marc legal establert pel Parlament i en el marc reglamentari dibuixat pel Govern Balear, que, tot i esser el govern de tots -que això no ho discuteix ningú- mai no podrà sentir-se, per les raons a què he fet referència, com a  propi des de la perspectiva de les illes menors. Encara més: a Menorca, a Eivissa i a Formentera, els Consells poden aspirar a ser l’administració indirecta de la Comunitat a cadascuna d’aquelles illes, la qual cosa no té cap raó de ser a l’illa a Mallorca on radica el Govern i totes les seves institucions.

———–

* Em referia al segle XX.

** Avui són quatre, ja que el 2007 es constituí el Consell Insular de Formentera


%d bloggers like this: