Josep Maria Quintana

El diari Menorca va publicar fa uns dies un magnífic reportatge sobre el Consell Insular de Menorca, en el qual podíem veure l’organigrama d’aquest, amb les 11 conselleries i les 22  direccions insulars de què consta. I dic que el treball periodístic era bo, perquè era clar i anava, a més, acompanyat de fotografies dels consellers, amb els símbols del partit a què pertanyen.

Els partits de l’oposició no han tardat a denunciar, directament o a través de cartes al director, la –segons ells- massa dimensionada estructura del Consell. I d’immediat, els ofesos per aquestes opinions, han provocat rodes de premsa per defensar-se.

No vull parlar de si l’estructura del Consell és o no és sobredimensionada. D’entrada he de dir que m’ho sembla i que, per a un profà, hi ha coses que li són difícilment comprensibles, com la que destaca avui un lector del diari Menorca, que exposa la seva incredulitat pel fet que “el grupo PSM-Els Verds, con un solo conseller electo, ha logrado colocar hasta diez personas, lo que representa un 30 por ciento sobre el total de los componentes del organigrama [del Consell]”.

He dit, però, que no em vull referir a aquest organigrama (que d’altra banda, i sense voler-ho fer, ja he criticat lleugerament) sinó a la defensa que, l’endemà mateix, en van fer la Consellera d’Economia i Medi Ambient, la senyora Allès (PSM), i el portaveu socialista i diputat al parlament, senyor Carretero (PSOE).

Tant l’una com l’altre raonaven i defensaven l’Organigrama, que trobaven ajustat a les necessitats del Consell. Cosa que també ho fa avui –crec que més encertadament- el president del Consell, senyor Pons, en una llarga entrevista. Però el diari Menorca, de tots els arguments que aquells dos polítics expressaren a les seves respectives rodes de premsa, en destacava un seguit de frases –suposo que les que el periodista va trobar més cridaneres i interessants-, que recollia en subtítols o en requadres:

Antonia Allès: “Antònia Allès cuestiona la autoridad moral del PP para pedir austeridad al afirmar que los populares destinaron al Palma Arena la misma cantidad de dinero que gestiona el gobierno insular de Menorca.”

Josep Carretero: “Con el dinero del Pala Arena se podría financiar el presupuesto del Consell en un año”. “Con las reparaciones del Metro de Palma se podrían pagar todos los funcionaris del Consell durante varios años.” “Con la mala gestión de la permuta ‘Saura Morell’ se podrían pagar todos los directores insulares durante un año.” “Con las autopistas hechas en Eivissa, en contra de la opinión popular, en Menorca podríamos dar servicio a miles de personas durante un decenio”.

És molt probable que tant la consellera Allès com el diputat Carretero tinguin tota la raó, però a mi –i als ciutadans- aquest tipus d’arguments a la contra no em serveixen. Perquè, per molt poca autoritat moral que pugui tenir el PP (a criteri de la senyora Allès), els dirigents d’aquest partit poden dir la veritat, poden tenir raó i fins poden fer una crítica encertada. I per molts disbarats que hagi pogut fer el govern del senyor Matas (o el del senyor Brondo), que segurament els han fet, els desastres del metro de Palma o del Palma Arena o de l’autopista d’Eivissa no tenen res a veure amb l’organigrama del Consell.

Aquest –vull dir l’organigrama- pot ser ajustat o sobredimensionat, i això és clarament discutible, raonable o criticable. Però en fer la defensa, cal parlar de la qüestió –de si és o no sobredimensionat i de per què ho és o no ho és-.

Els polítics del PP han dit que ho és i han donat una sèrie de raons. I si els del PSOE i del PSM-Verds han de dir que no, que no ho és, i que els deu directors insulars de la senyora Allès ens fan falta com el pa que mengem, aleshores han d’explicar les raons de per què ens fan falta, però ho han de fer de manera que nosaltres, els ciutadans, ho puguem entendre. No ens valen les desqualificacions de la política que hagi pogut fer el Partit Popular.

Contemplar el govern de les Balears avui matí, després de la minis crisi, era com trobar-se amb un home a qui veus amb els ulls una mica ploraners, amb gotes que li pengen del nas i que, quan li demanes què li passa, et diu: “Tenc un refredat mal curat”. Això és la remodelació del govern: un refredat mal curat, que li permetrà seguir treballant, però sense prescindir del mocador durant la feina.

Antich és conscient dels problemes que té el govern del (diguem-ne, per dir) tripartit (perquè en realitat són més de tres els qui el juguen), però no pot posar-hi remei, perquè la seva mà no arriba a tots els racons de la casa. Envans de vidre translúcid eviten que pugui arribar-hi, i no pot escometre la neteja de totes les estances perquè “el pacte” no li ho permet. Per això ha hagut d’acontentar-se a refer el seu propi espai, al qual ha passat una bona capa de pintura, que ben segur segellarà algunes de les esquerdes per on passava l’aire i ben segur entraria el fred aquest hivern.

De bona voluntat no li en manca, al president, ni tampoc està mancat de persones prou sòlides per dur a terme una bona acció de govern. Però li manquen vots per poder-la dur a terme.

Governar un país és, penso, com dirigir una orquestra. I difícilment aquesta sonarà bé si el director no pot donar ordres als trombons, o ha de permetre que els violins vagin el seu aire (També Montilla en sap, d’això). I ahir vam veure molt clar on radicava el mal de la nostra orquestra balear en comprovar que el “pacte” servia per omplir de músics l’escenari de l’auditori, però difícilment per oferir-nos una bona simfonia.

Tanmateix Antich ho intenta, i de la millor manera que sap.

La consulta per a la independència de Catalunya que ha tingut lloc a Arenys de Munt es pot interpretar de moltes maneres. De fet, només cal llegir els diaris d’avui per veure com la interpreten de manera diferent El Mundo (“Bufonada”) o La Vanguardia (“El civismo gana en Arenys”).

És clar que no puc estar d’acord amb el qualificatiu del diari madrileny que aglutina la dreta, però és probable que, acceptant que tot s’ha fet amb civisme, penso que alguna cosa de farsa té aquesta consulta que no condueix gairebé a res. Bé, potser m’equivoco i sí que condueix a alguna cosa: a encendre encara més l’anticatalanisme a Espanya, a reforçar els arguments de la dreta més reaccionaria i a demostrar la gran dificultat que, posats a fer-ho seriosament, tindria a Catalunya la victòria del sí a la independència.

D’entrada, només un 41 per cent ha acudit a votar, i això que no s’hi jugava res en aquesta consulta. Es podia, doncs, votar amb el cor i a cop d’impuls, sense esperar-ne cap conseqüència, i dubto molt que la política –la de veritat, s’entén- s’hagi de fer a cop d’impuls sentimental, o amb joguines (tan cíviques com vulgueu) com la d’Arenys. A més, Catalunya no és només Arenys, és també Barcelona, Badalona, Cornellà, l’Hospitalet, Sabadell… Vaja!, que la cosa no és simple.

He llegit que fins i tot es van desplaçar al Maresme independentistes de les Balears. Gent, és clar, que pot i ha de defensar les seves idees, però que, atesa realitat d’aquestes illes, el que gairebé sempre fan és perjudicar la llarga i difícil tasca dels qui, des de l’època franquista, hem defensat la llengua i la cultura catalanes, maldant per fer-ho sense connotacions polítiques (ja sigui per la independència o per un teòric pancatalanisme) que, en aquest punt, provoquen reaccions que sempre acaben anant-nos en contra i desfan una gran part de la labor que s’ha anat fent.

Si hem de patir atacs d’allò més dur simplement perquè el nom oficial de la capital de Menorca sigui dit en català, què no haurem de patir si ara algú lliga inconscientment tota la tasca cultural que amb tant d’esforç hem dut a terme a una possible lluita per a l’independència dels Països Catalans!. Seria un desastre.

Enric Juliana, l’analista més conspicu de la realitat espanyola d’avui, l’home que mira Espanya des de Madrid, però amb la passió d’un home que se sap català, publica un article brillant sobre la greu realitat política que vivim i sobre les magres perspectives d’èxit que pressuposa al govern de Zapatero. Per als qui no sou lectors de La Vanguardia us en vull destacar els paràgrafs que em semblen claus.

1. Una percepció general del problema

El Gobierno está cayendo por la pendiente. José Luis Rodríguez Zapatero se halla en su momento más bajo desde que llegó a la Moncloa en abril del 2004. Ha perdido esmalte, vigor y credibilidad. Cada vez más gente pone en duda su capacidad para liderar la recuperación de un país que está cayendo, a plomo, desde el sexto piso. Hay nervios en la calle Ferraz y una honda preocupación en los ministerios. Personas próximas al presidente abogan en privado por una urgente corrección de rumbo y de estilo, que nadie sabe cómo concretar. Zapatero trastabillea, el abismo es vertiginoso y el público no está para bromas. Sería aventurado, sin embargo, darle por muerto. No es un hombre que subestimar. Tiene una agilidad gatuna y aún dispone de tiempo.

2. Unes pantomimes que regiren (per la seva inutilitat)

Hay cosas que se saben ver desde Barcelona y que no son tan fáciles de observar desde Rodiezmo, puesto que las montañas selenitas de León, altas, minerales y escarpadas, forman valles muy cerrados. El de Babia es uno de ellos. Sin necesidad de leer a Lakoff, ni de teorizar sobre la política-yoga, la pregunta es simple: ¿se puede gobernar el duodécimo país más rico del mundo, en caída libre, desde la foto de Rodiezmo? Recordemos la imagen de hace una semana en la popular fiesta minera: el presidente del Gobierno, el secretario de la UGT (el cuarto vicepresidente, dicen en Madrid, por su gran influencia en la Moncloa), Alfonso Guerra y dos señoritas con el puño en alto, con ese aire falsamente amenazador que adoptan algunos socialistas modernos cuando saludan a la antigua, como si quisiesen golpear el cielo. En los años veinte y treinta del siglo pasado, las izquierdas levantaban el puño de una manera mucho más contenida, inquietante y severa: el codo recogido y la mano sin sobrepasar nunca la sien. Sin amenazar a las nubes y advirtiendo, en serio, de la posibilidad de un movimiento fulgurante, o de un vendaval histórico (que acabó mal). Era un saludo hegeliano. Lo de las señoritas de Rodiezmo es una pantomima, que la prensa más espabilada de Madrid ha pretendido que se tomaba a pecho. ¡Hay tanto teatro en la capital de España!

3. Uns companys de viatge que de cap manera ens poden salvar

¿Se puede gobernar España con el puño en alto –con ese puño que amenaza sin amenazar y transforma en triste parodia la evocación del pasado? ¿Se puede gobernar España con el único apoyo parlamentario de Joan Herrera, ideólogo del delirante intento de boicot a la cantante israelí Noa en la Diada catalana; con la Esquerra Republicana que, en boca de Joan Puigcercós, acaba de calificar de “banda de corruptos” a los ministros; con los canarios saltarines; con un nacionalista gallego sumido en la melancolía y un diputado del Requeté navarro? ¿Se puede volar alto con el PSOE hundido en Madrid, irremediablemente sepultado en Valencia por el gran espectáculo que se prepara en Benidorm y en gradual retroceso en todo el noroeste?

Des d’abans de les darreres eleccions, Zapatero s’ha mogut només pensant en els seus interessos polítics, però no en els del país. I un cop ha hagut d’acceptar que la crisi era real, i que també –i com!- ens afectava, ha actuat sempre a la babal·là. I una rere l‘altra, ha anat cremant totes les mesures que prenia tan bon punt les posava en vigor. Ara ha decidit cremar el darrer cartutx: el de la pujada d’impostos. I ben vinguda sia si amb aquest augment de la pressió fiscal resolem la qüestió. Però per poc que destriem el seu discurs, ens adonem aviat que Zapatero no sap quins impostos ha d’apujar, ni tampoc fins a quin grau ha d’augmentar la pressió fiscal per afrontar la crisi. De fet, tot dependrà de les aliances que concerti al parlament. I si surt amb barba, doncs sant Josep; però si surt sense barba, el resultat del dibuix serà la Puríssima Concepció. I tan se val! Perquè totes les receptes són bones, si és que el mantenen en el poder.

I el PSOE sense reaccionar. Però… com és possible que un partit tan gran i tan poderós no reaccioni davant la foto de Rodiezmo? Com és possible que no reaccioni davant la inanitat de les posicions polítiques del govern?

I no reacciona perquè és impossible que reaccioni. Amb les actuals estructures de partit que tenim a Espanya, absolutament emmordassades pels qui detenen el poder a les institucions, el debat i la reflexió al seu si són impossibles. I el resultat d’aquesta mordassa l’acabarem pagant tots. Perquè el partit només reaccionarà quan la dreta s’instal·li novament en el poder i el cardenal Rouco inauguri, revestit de pontifical, l’inici de la legislatura.

En una roda de premsa feta en llengua castellana (era un assumpte important), Rosa Estaràs acaba de presentar la seva dimissió com a líder del Partit Popular de Balears. Ha adduït raons de salut, que segurament són veres, però ha callat les causes principals de la seva renuncia: que la crisi interna provocada pels escàndols que s’estan succeint entre les seves files fan insostenible la seva continuïtat. I més encara quan Jaume Matas, el seu principal valedor, és ja a les portes mateixes dels jutjats de Palma.

Vaig conèixer Rosa Estaràs quan va entrar com a administrativa a la conselleria de Cultura que ostentava aleshores Francesc Gilet. Per cert, el primer dels populars que va trepitjar els jutjats de Palma, i que fou finalment exculpat en aquell afer per un suborn a un regidor de l’Ajuntament de Calvià, que acabà amb la condemna de dos dirigents populars. Gilet, però, sobre el qual requeia la sospita de ser el cervell de la maniobra, es va veure forçat a deixar la conselleria, i allò va ser l’inici d’una carrera meteòrica d’Estaràs. Consellera, diputada autonòmica i també insular, diputada número u al parlament de Madrid per Balears, Consellera de la Presidència del govern amb Matas i, finalment, presidenta del partit quan aquest escampà la boira i partí cap als Estats Units.

Bona parlamentària, Estaràs és una dona que parla un mallorquí molt correcte però que té la necessitat de reblar els conceptes en castellà. És com si les coses no quedessin prou clares, de no fer-ho així. “Sempre us he dit el mateix. ¡Hay que resistir!” O bé: “Les coses són com dic: ¡Más claro agua!”, podrien ser exemples de la seva manera (pública) de parlar.

M’imagino que ha estat una política eficaç, que sempre s’ha lliurat en cos i ànima al seu partit, i que ho ha fet amb una fidelitat absoluta. Però és evident que la voràgine de l’època Matas, aquest vendaval que sembla que ho pentini tot, havia d’afectar-la per força. Perquè més enllà d’aquestes actuacions absurdes dels fiscals anticorrupció de Balears, sempre més preocupats per la notícia mediàtica que per dur a terme la seva labor, o el que és el mateix, més preocupats pel teatre que per la literatura, més enllà, dic, d’aquests fotogrames de polítics emmanillats que entren i surten de declarar davant el jutge, la realitat és que l’època Matas ha estat d’un embriagament tal per a molts dels polítics populars, que fa una mica de vergonya mirar cap enrere. No he de citar noms per respecte als encausats i, sobretot, a les seves famílies, però penso que a la gent d’ordre –i em consta que dins el PP de les nostre illes i ha allò que diem “gent d’ordre”- els ha de fer una mica de vergonya tot el que ha succeït.

No crec que Rosa Estaràs estigui involucrada en cap afer tèrbol, però no era possible que a la número dos, i secretària general del partit durant l’època Matas, pogués sortir indemne (políticament) de tanta disbauxa. Ella ja ho devia intuir fa uns mesos, això, i abans abans de les passades eleccions europees va aconseguir que Rajoy li fes un forat a les llistes. “Necessit un puente de plata”, devia dir aleshores (utilitzant naturalment el castellà, perquè la matèria era d’envergadura, de les que sens dubte exigeixen la llengua de Cervantes), i, en efecte, pont de plata va tenir. Un pont que l’allunyarà sens dubte de la lluita diària i de les ganivetades cos a cos, que és el que ara segurament ha de venir.

Dit això, vull acabar assenyalant que miro amb afecte Rosa Estaràs, i que li desitjo de cor que aquest problema de salut que l’afecta se li resolgui aviat i de la millora manera possible, perquè “estar malalt no es bueno para nadie”. En podeu estar segurs.

—————-

N.B. Per cert, en Joanet nostro deu anar com a una moto! Déu meu quin esvalot!

En una tertúlia d’amics, un personatge amb qui no combrego ideològicament, parlant d’una persona que cap dels dos tenim en bon criteri, va dir: “Menteix més que Zapatero”, i jo no el vaig desmentir.

A més d’enginyosa, la frase crec que reflecteix una intuïció que es va estenent i que, dia rere dia, va calant a la nostra societat. Zapatero no és creïble, i el país acabarà adonant-se que no és un home en qui es pugui confiar. Només la por a la dreta, a aquesta dreta cada cop més extrema i més irredempta, a aquesta dreta que ho exagera tot, que parla d’estat policial sense proves i que acusa el govern, el parlament, la judicatura i la policia en uns termes que ja no es distingeixen dels que pot usar, per exemple, l’esquerra abertzale, només la por a què governi aquesta dreta que parla de llibertat sense adonar-se que ella és una experta en els atropellaments, l’ha anat salvant fins avui d’un fracàs personal, que tanmateix esdevé necessari si és que volem redreçar la gravíssima crisi de confiança que viu aquest país.

Un home tan ponderat com José Antich, director de La Vanguardia, ens diu avui que, en efecte, podem perdre aviat el tren de la recuperació que sembla que podran agafar França i Alemanya. Amb un atur desbocat, que situa Espanya com el país europeu amb major nombre d’aturats, un estancament de la producció, un galopant dèficit de l’Estat i una incomptable quantitat de dades preocupants, els espanyols tenim tots els elements per demanar-nos si aquest Govern està capacitat per a treure al nostre país de la crisi.

Jo penso que no. Que Zapatero mai no ens traurà de la crisi perquè és un home incapaç d’observar la realitat i de tractar-la objectivament. És un arquetip del marketing. Un home que nega les evidències, que improvisa sempre i que pren només decisions mirant a la galeria. Per això, cada dia som més –i no només els situats a la dreta ideològica- que creiem que el conjunt de mesures que ha pres no han conduït, sinó, al malbaratament dels recursos, però no a una millora decisiva dels mals del país. Entre altres coses, perquè Zapatero és incapaç de diagnosticar quins són realment els problemes que ens afecten. I això és greu.

En el sistema polític britànic, quan el primer ministre esdevé incapaç de resoldre els problemes del país, és substituït pel propi partit. Recordeu, com a exemples més recents, la substitució de la Tatcher pel Major en els conservadors, i la de Blair per Brown en els laboristes. Malauradament, en el sistema polític espanyol això no és possible, perquè el president del govern és sempre l’amo del partit que li dóna suport, partit que viu de fet segrestat pel qui ostenta el poder, que ràpidament s’encarrega de separar de la direcció tots aquells que es mostren crítics (des de dintre) amb la seva manera de governar.

Peces Barba ho denunciava molt clarament fa uns dies en un article publicat a El Pais, que subscric íntegrament (de fet, parlava també d’altres coses prou interessants). I potser que els socialistes –els membres del PSOE especialment-, haurien de reflexionar una mica respecte d’això que dic. Entre altres coses, perquè els qui ens mostrem crítics amb Zapatero (que cada dia som més), no sempre –ni necessàriament- hem de formar part dels seus adversaris polítics i/o ideològics. Confondre’s en aquest punt seria un error.