Josep Maria Quintana

S’ha posat en marxa una nova etapa en la vida política del nostre país un cop el president Sánchez, líder del partit que va obtenir més escons al Congrés dels Diputats, ha aconseguit formar govern decantant-se per l’única alternativa que li era possible, després que els conservadors del PP, l’extrema dreta de Vox i els centristes (centristes?) de Ciutadans s’han tancat en banda i han negat als socialistes el pa i la sal.

En realitat, aquests tres grups de l’oposició han aconseguit una mica el que volien: que el PSOE es veiés forçat a pactar amb els homes i dones de Podemos (que la dreta sempre titlla de comunistes, conscient de la càrrega ideològica i històrica que té aquest concepte) i, per damunt de tot, depengués del suport indirecte d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), perquè aquesta dependència els permet acusar els socialistes de “vendre Espanya” als qui la volen destruir. És, doncs, comprensible que titllin sovint de “traïdor” Pedro Sánchez i el fustiguin com l’enemic número u del país. Val a dir que molt ben recolzats pels diaris madrilenys que, tot i que no se n’adonen i mai no ho reconeixeran, són força més partidistes que TV3, que ja és dir.

Sigui com vulgui, Pedro Sánchez no ho té fàcil a pesar de la mal·leabilitat ideològica i política de què és capaç, que l’ha dut a canviar el discurs dur, intransigent i molt crític amb els independentistes durant la campanya electoral, on va negar reiteradament el “conflicte polític” de Catalunya tot parlant sempre d’una “crisi de convivència”, a assumir plenament que estem davant un conflicte que només políticament es podrà resoldre, però mai per mitjà d’una actuació exclusiva dels tribunals, cosa que ara li fa dir sense embuts que cal “desjuidicialitzar” la política, com si això fos possible respecte de tot el que ja s’ha fet en aquest camp i segueix en marxa. Perquè no hem d’oblidar que ni ell ni el Govern poden revisar les sentències judicials, ni corregir tan sols els procediments iniciats. I per molt que Sánchez s’ho proposi, per molt que, per mitjà de Dolores Delgado, pretengui que el Ministeri Fiscal dugui una política menys repressiva -cosa que és de lloar-, no pot assegurar que el “conflicte polític” català no serà objecte de cap intervenció judicial més en el futur si persisteix en la via unilateral, via a la qual, de manera clara i inequívoca, ningú no ha renunciat encara.

No dic això perquè jo consideri que el camí emprès és inviable. No, doncs era, crec, l’únic viable i, a més, també era l’únic obert a l’esperança si observem el panorama polític i veiem el tarannà erràtic d’un Pablo Casado que, emmirallat en el rostre de Vox, esta actuant amb una gran dosi d’incoherència i, probablement, d’irresponsabilitat.

I aquesta no és una crítica banal o sense fonament, ja que basta observar com ha actuat aquestes darreres setmanes per dubtar que tingui una línia clara de conducta en el camp ideològic i polític, cosa que sens dubte, acabarà causant-li problemes en el seu propi partit.

Una d’aquestes actuacions erràtiques és la que ha tingut lloc en la crítica al nomenament de Dolores Delgado com a Fiscal General. No perquè jo cregui que aquesta elecció ha estat un encert de Pedro Sánchez, ni molt menys, sinó perquè un cop va saber la notícia, i abans que es reunís el Consell General del Poder Judicial per dictaminar sobre la idoneïtat de la candidata, Casado va cridar a alguns membres d’aquest organisme per demanar-los que impedissin el nomenament de la fiscal, en un intent d’influir en aquest òrgan. En definitiva, en un intent de “polititzar la justícia” que és tan o més perillós que “judicialitzar la política”.

Si d’Espanya passem ara al Parlament Europeu i contemplem què ha fet el PP en aquesta institució al llarg de la passada setmana, seguirem observant el grau d’incoherència en què es mou. I no ho dic pels discursos de Dolors Montserrat i de González Pons dirigits contra Puigdemont i Comín, acusant-los d’haver “robat”, paraula molt vistosa i entenedora, però que no s’ajusta exactament al delicte de “malversació”, que és un dels possibles delictes de què se’ls acusa, sinó perquè quan a l’eurocambra es debatia una possible condemna a Polònia pels atacs de l’Executiu polonès a la independència de la justícia en aquell país -recordeu que la reforma del Poder Judicial que ha dut a terme el govern ultraconservador polonès sotmet radicalment els tribunals al Govern de l’Estat, contradient tots els principis de la separació de poders-, quan això, dic, es discutia, els diputats del PP, en clara contradicció amb el seu discurs a Espanya, no van donar suport a aquella condemna, sinó que van votar-hi en contra, desmarcant-se fins i tot del posicionament del Grup Popular Europeu (PPE). Increïble!

Si tornem a la política espanyola, veurem també com Pablo Casado, un cop Pedro Sánchez ha format el seu govern, ha promès públicament que, sempre que li sembli oportú, recorrerà les seves decisions davant la justícia. Que és com dir que passarà a la justícia tot allò que no pugui aconseguir amb els seus vots. Doncs bé, aquesta actitud de bloqueig no és tan sols un despropòsit, doncs és també una manera clara de crear suspicàcies sobre la independència del Poder Judicial, sobretot, després que Pablo Casado hagi afirmat que es negarà a pactar la renovació del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional, que, com sabem, tenen caducats molts dels seus càrrecs. I per què s’hi nega? No serà perquè cregui en la independència del jutges, sinó perquè és conscient que la composició d’aquests dos alts òrgans respon actualment a la majoria conservadora que el seu partit tenia al Congrés i al Senat quan es van elegir, majoria que ara no té i sap que una modificació de la composició d’aquests organismes li seria perjudicial, la qual cosa -i és ben trist haver-ho de reconèixer- demostra fins a quin punt ens és lícit dubtar de la independència d’aquestes institucions que, d’altra banda, són fonamentals per a la vida de l’Estat.

I a l’últim, ens queda el “pin parental” que, per decisió de Vox, s’ha imposat a la Comunitat autònoma de Múrcia, que Pablo Casado, suposo que per desfer-se de l’acusació d’estar sotmès a les tesis del partit d’Abascal, ha defensat com una idea pròpia “porque mis hijos son míos y no va a venir ningún buròcrata, ningún socialista ni ningún comunista a decir cómo tengo que educar a mis hijos”, frase contundent amb la qual pretenia contradir aquella afirmació (val a dir que no molt afortunada) de la ministra d’Educació, Isabel Celáa, quan digué que els fills no pertanyen als pares.

Però el fet és que, una setmana després d’haver fet aquestes afirmacions contràries a la llibertat de càtedra i a l’autonomia dels centres docents en el marc de la legislació vigent, alguns líders regionals del PP com el gallec Alberto Núñez Feijó, l’andalús Juana Manuel Moreno i el castellanolleonès Alfonso Fernández Mañueco han sortit al pas d’aquelles afirmacions assegurant que el to de Casado en aquest punt els ha grinyolat, perquè consideren que amb aquest tipus d’actuacions “es legitima el discurs de Vox”. Més clar, aigua.

Vaig acabar el meu darrer article amb una Nota Bene per deixar constància de la interlocutòria del Tribunal Suprem (TS) on aquest establia que si un candidat electe adquireix la condició de diputat quan ja s’ha procedit a l’apertura del judici oral, decau el fonament de la seva immunitat com a conseqüència de l’actuació de la justícia. Per això desestimava la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) referent a Oriol Junqueras, denegava la petició de nul·litat de la sentència que havia dictat condemnant-lo i el mantenia en presó, no permetent que acudís a Estrasburg per prendre possessió de l’acta d’eurodiputat. Dit això, afegia que, si bé estàvem davant d’una resolució lògica des del punt de vista del TS, no em sorprendria que, a la llarga, aquesta decisió causés problemes greus al sistema espanyol d’administració de justícia. ¿Per què vaig fer aquesta afirmació?

Doncs perquè tot i que he recalcat sovint l’esforç que va fer la Sala Segona del TS per demostrar la seva independència en el judici del Procés, que va acabar amb dures condemnes, hi ha certes actuacions del nostre més alt tribunal que poden tenir conseqüències no desitjades, ja que, contràriament al que estàvem acostumats a pensar, avui no és aquest tribunal el que tindrà la darrera paraula en la qüestió que ens ocupa, ja que acabarà tenint-la el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), amb seu a Estrasburg, que és un tribunal que no té res a veure amb el TJUE, ni és tampoc un tribunal que dirimeixi sobre els fets que ja ha jutjat un altre tribunal. No, el TEDH és una instància internacional davant la qual pot acudir qualsevol persona que consideri haver estat víctima d’una violació dels seus drets reconeguts pel “Conveni per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals” (CEDH) o qualsevol dels seus Protocols addicionals, mentre es trobava legalment sota la jurisdicció d’un Estat membre del Consell d’Europa, un cop ha esgotat sense èxit els recursos judicials disponibles en aquest Estat.

Dic això perquè tots sabem avui que els independentistes catalans acabaran per lliurar la seva darrera batalla davant aquest tribunal que, com ja ha succeït en altres casos, ha anul·lat sentències fermes, com aquella que condemnava Juan María Atutxa, expresident del Parlament basc, després de declarar que la sentència que l’havia condemnat vulnerava el seu dret a un procediment just.

Doncs bé, ¿quines falles -o possibles falles- veig jo en el judici del Procés que podrien tenir conseqüències en ser denunciades davant del TEDH?

La primera afecta a la presidència de la Sala Segona per haver desestimat la recusació que es va fer de Manuel Marchena després que un senador del PP, Ignacio Cosidó, va revelar al seu grup parlamentari que havien arribat a un acord perquè Marchena passés a presidir el TS, desvetllant així un moviment que els beneficiaria perquè els permetria -va dir Cosidó- “controlar la Sala Segona des de darrere”. Aquesta afirmació podia ser falsa o certa, però es va fer pública i, sens dubte, posava en entredit la imparcialitat del magistrat. Doncs bé, aquesta sospita de manca d’imparcialitat podria tenir conseqüències en una denúncia final davant el TEDH.

Un segon fet que podria incidir sobre el judici és la sentència del TJUE on aquest resolia la qüestió prejudicial presentada pel propi Manuel Marchena en la qual demanava que fixés el moment en què s’iniciava la immunitat dels elegits eurodiputats. Com tots sabem, el TJUE, després de declarar que tot eurodiputat -Junqueras en aquest cas- és immune des de la mateixa nit de l’elecció i de dir que “esta inmunidad implica el levantamiento de la medida de prisión provisional impuesta, al objeto de permitir al interesado desplazarse al Parlamento Europeo y cumplir allí las formalidades requeridas”, va veure que el seu veredicte no tenia conseqüències perquè, en tost de suspendre el judici fins tenir la resposta del TJUE, la Sala Segona va procedir a jutjar-lo mantenint-lo a la presó, i quan la sentència arribà, Junqueras ja estava condemnat per sentència ferma i inhabilitat per a l’exercici del càrrec.

Com apuntava jo a l’article anterior, la decisió que finalment va prendre el TS entra dins la seva lògica, però no hi ha dubte que, actuant com ho va fer, va conculcar el dret que Junqueras tenia de sortir de la presó i anar a Estrasburg quan va ser elegit, ja que aleshores només estava en presó preventiva i era encara presumptament innocent. Doncs bé, és molt probable que l’al·legació que Junqueras farà ben segur davant el TEDH en aquest sentit, pugui tenir conseqüències.

Una tercera actuació que pot donar joc en el futur és la presó preventiva que els tribunals espanyols van ordenar des del primer moment, tant als Jordis -que no tenien cap mena de càrrec polític- com als altres processats, per mor d’haver estat acusats tots ells de rebel·lió pel fiscal Mena, delicte que, com sabem, no s’ha reconegut a cap dels processats. ¿Estava prou fonamentada aquesta acusació o era una argúcia per privar-los d’uns drets que haurien tingut de no ser acusats d’aquest gravíssim delicte? D’altra banda, és evident que va ser a causa d’aquestes acusacions que els reus van ser empresonats i no van poder accedir als càrrecs públics a què aspiraven. A més, aquesta acusació també va determinar que fossin jutjats pel TS i no pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). ¿S’actuà de bona fe? Està per veure.

Desconec què succeirà en el futur, però del que estic segur és que la matèria que ens ocupa donarà joc, sobretot perquè, amb totes aquestes actuacions a què acabo de fer referència, la justícia espanyola ha pres decisions que afectaven greument als drets humans dels processats: el de la llibertat, que va ser conculcat per les presons preventives, i el de participació política, dret aquest que tot ciutadà pot exercir si no està inhabilitat. I són, precisament, aquesta mena de qüestions les que han estat reiteradament analitzades en altres causes pel TEDH, les sentències del qual acostumen a ser restrictives i crítiques.

No hi ha dubte, per tant, que aquest serà el cavall de batalla de les defenses quan, tancades totes les vies nacionals, recorrin  a Estrasburg contra la sentència del procés. Predir què succeirà és, ara per ara, impossible, però val la pena pensar-hi perquè, en uns moments com el que estem vivint, on la judicialització dels fets polítics és i serà (així ho han promès els partits de l’oposició), el cavall de batalla per destruir el govern de Sánchez, els recursos que es faran davant el TEDH poden acabar dinamitant el sistema judicial espanyol, sistema que es troba molt anquilosat, amb institucions com el Consell General del Poder Judicial o el Tribunal Constitucional amb els càrrecs caducats, que no serà possible renovar si, com han amenaçat per activa i per passiva els partits de la dreta, no cedeixen, conscients que la composició actual d’aquests, marcadament conservadora, els afavoreix.

I acabo amb un comentari que cal fer. Certament, és molt discutible que sigui una bona decisió de Sánchez la de nomenar Fiscal General de l’Estat Dolores Delgado, que fins ara ha estat Ministra de Justícia i diputada del PSOE, ja que, per molt que ell prediqui la seva independència de criteri, aquesta és molt mala de creure. Ara bé, que digui això Pablo Casado quan va ser el PP el partit que va fer possible que Carlos Lesmes presidís -i segueixi presidint amb el càrrec caducat- el Tribunal Suprem després d’haver estat director general d’Objecció de Consciència (1996-2000) i director general de Relacions amb l’Administració de Justícia (2000-2004), dos alts càrrecs polítics durant el govern de José María Aznar, i situà Francisco Pérez de los Cobos, un militant amb carnet del PP, a la presidència del Tribunal Constitucional (2013-2017), no és només incoherent, és d’una gran hipocresia.

Tenc la impressió que, des del cop d’estat del 23 de febrer de 1981, Espanya no s’havia mostrat tan dividida i tan enfrontada amb ella mateixa com hem pogut constatar aquests dies amb motiu de la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern després de més de 250 dies d’interinitat i paràlisi governativa.

La diferència entre un moment i l’altre és, però, clara i preocupant alhora, perquè l’any 1981, els protagonistes del cop no eren demòcrates, sinó partidaris de la dictadura militar que havia governat el país durant els quaranta anys que van seguir a la Guerra civil, mentre que ara, els genets de l’apocalipsi, els profetes de la desgràcia, els trompeters de la fi del món i predicadors de la catàstrofe, són teòricament demòcrates i constitucionalistes, per més que la seva actitud, tan bel·ligerant com arbitrària, ho sembli desmentir. Perquè ¿en quin article constitucional es recolzen per afirmar que el govern que es constituirà és un “govern il·legítim”? ¿En quin article constitucional es basen per afirmar que Sánchez és un traïdor? ¿Quin precepte ètic pot justificar la incitació al transfuguisme que han dut a terme mitjançant la coacció i l’insult fins al punt que alguns diputats, com el representant de “Teruel existe”, han hagut de sol·licitar protecció policial?

Sens dubte, l’excés i la gesticulació forçada acaben sempre per desmentir i denigrar qui els practica, però mentrestant, aquesta actitud desafiadora i deslegitimadora d’uns acords que, ens agradin o no, s’han pres amb un respecte escrupolós a la legalitat, altera la pau social, crea incerteses i pretén injustament monopolitzar el patriotisme vituperant l’adversari, tot oblidant que, com ha dit Pedro Sánchez citant Manuel Azaña, “ningú no té dret a monopolitzar el patriotisme”.

Tant o més lamentable ha estat també la instrumentalització del rei en aquest debat parlamentari, un rei que la dreta vol aliè a tota crítica, com si fos un esperit seràfic quan, en realitat, és un agent actiu de la vida política al nostre país que no sempre ha estat tan escrupolós com deuria en l’exercici de la seva funció moderadora i arbitral. I la llibertat d’expressió de què gaudim tots gràcies a la Constitució de 1978 i, especialment, els nostres parlamentaris en l’exercici de la seva funció, els ha de permetre dir clarament i educadament allò que pensen. I si analitzem les paraules de crítica que va fer la representant de Bildu aviat haurem de concloure que van ser força més suaus que les que hem escoltat de la boca d’alguns parlamentaris de la dreta en cridar “colpistes!” a oradors que feien ús de la paraula a la tribuna del Congrés o enviant twits com el que va rebre la diputada i exministra Beatriz Corredor, companya meva de carrera, dient-li “¿cómo puedes ser tan puta para apoyar la investidura de un traïdor?”.

Brillant, en el seu discurs parlamentari, Pablo Iglesias ha recordat a aquesta dreta irredempta i casposa que ens ha tocat en sort, que el pitjor favor que poden fer al rei és d’intentar monopolitzar-lo en benefici propi, però ells no són capaços de veure-ho, ofuscats per aquesta dura realitat que ha fet del PP actual un partit acomplexat per l’èxit de Vox, un col·lectiu que, a França i Alemanya, seria exclòs de qualsevol coalició, però que, aquí, cada dia més, arrossega els populars cap al seu terreny, amb el perill que -com ja ha succeït amb Ciutadans- acabi sent un apèndix de les hosts d’Abascal i del seu discurs homòfob i xovinista, ple de mitges veritats i farcit de grans mentides.

Ara bé, ¿significa això que he dit fins ara que el futur govern de Pedro Sánchez ha de néixer lliure de tota crítica i amb l’aplaudiment de tothom? No, evidentment que la cosa no va per aquí, perquè si bé mereix que li donem un vot de confiança, ja que, davant la intransigència de la dreta, no hi havia cap solució alternativa a la que finalment s’ha produït, no cal ser molt espavilats per veure que, si bé estarem davant d’un govern legítim des del punt de vista constitucional, aquest serà extremadament fràgil, ja que haurà obtingut un suport parlamentari força escàs i s’haurà consolidat amb l’abstenció d’Esquerra Republicana, que no ha escatimat crítiques als socialistes i, concretament, a Pedro Sánchez, que -dit sia de passada- no és, precisament, un model de coherència en el seu discurs polític i ideològic.

Sense anar més lluny, haver obtingut el suport d’un partit que, des de la tribuna, la diputada que el representava ha acusat els socialistes de ser responsables d’haver enviat a la presó els presos catalans i ha estat capaç d’afirmar, ni que sigui sense la aquiescència de la direcció, que la governabilitat d’Espanya li importa un rave, no és, certament, una sòlida garantia de durabilitat d’un govern que, fàcilment, pot fer aigües.

De tota manera, i a pesar d’aquesta fragilitat, el nou govern de coalició PSOE-Podemos no deixa de generar una certa esperança de redreçament, esperança que seria del tot vana si qui hagués de prendre el timó del país hagués estat Pablo Casado amb el suport de Santiago Abascal, aquest personatge de fira –“¡Santiago y cierra España!”- que, dia rere dia, qüestiona l’adscripció europea del nostre país amb un llenguatge cada cop més desinhibit i sense complexos.

I ho creguem o no, ens agradi més o menys, les institucions europees són, ara per ara, la gran esperança per al nostre futur, ja que, com ha dit molt encertadament Enric Juliana, Europa és el marc en el qual es pot trobar una lenta millora de la qüestió de Catalunya davant l’atzucac en què s’han convertit la política i la justícia espanyoles, com ho demostren les darreres notícies del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) a què em vaig referir en el meu darrer article, i també les decisions que ha pres la presidència de l’eurocambra en reconèixer sense dubtar-ho el caràcter d’eurodiputats de Puigdemont, Comín i Junqueras.

No deixa de ser, doncs, molt significatiu que d’Europa, d’on l’independentisme català mai no ha rebut cap mena de suport polític (contràriament al que profetitzaven Artur Mas i els altres dirigents que endegaren el procés unilateral de desafecció d’Espanya), arribin mostres clares de desaprovació de la via repressiva i judicial espanyola. I això perquè Europa -com ha escrit fa uns dies Antoni Puigverd- reclama una sortida política al conflicte català. I tot apunta a creure que el nou govern pensa cercar-la.

I és en aquest mateix sentit -el de trobar una solució al conflicte polític- que s’explica la decisió d’Esquerra Republicana i del seu principal dirigent, Oriol Junqueras, de fer possible el nou govern, tot demostrant amb aquesta actitud col·laboradora que estan disposats a pagar un preu polític pel diàleg, preu que, en canvi, no volen pagar ni Puigdemont ni JxCat; i aquesta actitud possibilista dels republicans mereix ja, al meu entendre, que li fem confiança.

Ara bé, no som innocents i seria bo que tots -tant els qui són independentistes com els qui no ho som- fóssim conscients que un acord com el que han signat PSOE i Podemos, amb el suport del PNV, d’ERC i d’altres partits, exigeix per donar fruits que el govern que es constitueixi sigui efectiu i tengui molt clar cap on dirigeix el país que els ciutadans espanyols els hem confiat.

—–

N.B. Un cop tancat aquest article, he conegut la interlocutòria del TS, a la qual s’estableix que si un diputat electe adquireix aquesta condició quan ja s’ha procedit a l’apertura del judici oral, decau el fonament de la immunitat com a conseqüència de l’actuació de la justícia. Desestima per tant el fall de la sentència del TJUE, denega la petició de nul·litat de la sentència que va dictar condemnant Oriol Junqueras i manté la presó d’aquest tot negant que pugui acudir a prendre possessió de l’acta d’eurodiputat.

Penso que estem davant d’una resolució lògica des del punt de vista del TS, però no em sorprendria que, a la llarga, aquesta decisió causés problemes greus al sistema espanyol d’administració de justícia.

La sentència que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha pronunciat arran de la qüestió prejudicial plantejada pel Tribunal Suprem (TS) espanyol, en la qual se li sol·licitava que expliqués l’abast de l’article 9 del Protocol nº 7 sobre els privilegis i immunitats de la Unió Europea (UE), on es declara que la immunitat protegeix els eurodiputats “mentre el Parlament Europeu estigui en període de sessions”, ha donat pas a una sèrie d’incògnites que haurà de resoldre el TS en breu, així com també a un cúmul d’opinions i de decisions oposades (segons els interessos de cadascú) que no faciliten certament la formulació d’un criteri ponderat.

Oriol Junqueras (que és la persona respecte de la qual el TS va elevar la consulta al TJUE), en els moments en què aquesta es va fer era -no ho oblidem- un «pres preventiu» acusat d’haver comès delictes greus amb anterioritat a la seva elecció, pres al qual ni la Junta Electoral Central (JEC) ni el TS van permetre complimentar els requisits que el dret nacional espanyol exigeix per adquirir la condició plena de parlamentari, atesa la seva situació de manca de llibertat.

La resposta del TJUE ha trigat, i s’ha produït finalment quan Oriol Junqueras ja havia estat condemnat en ferm a 13 anys de presó i a inhabilitació per a càrrecs públics per uns fets -ho repeteixo- comesos abans d’haver estat elegit europarlamentari, circumstància aquesta que, per descomptat, complica les coses, però tot i així, la sentència és molt clara ja que, a diferència del que va afirmar la JEC el passat mes de maig, diu que la condició d’eurodiputat no s’adquireix després de recollida l’acta i jurada la Constitució, com exigeix ​​la legislació espanyola, sinó amb la proclamació dels resultats electorals, sense necessitat d’emplenar cap requisit addicional del “dret nacional”.

Diu concretament la sentència que:

– goza de inmunidad en virtud del párrafo segundo de dicho artículo (art. 9) una persona que ha sido oficialmente proclamada electa al Parlamento Europeo cuando se encontraba en situación de prisión provisional en un proceso penal por delitos graves, pero que no ha sido autorizada a cumplir ciertos requisitos previstos por el Derecho interno tras la proclamación ni a desplazarse al Parlamento Europeo para participar en su primera sesión;

– esta inmunidad implica el levantamiento de la medida de prisión provisional impuesta, al objeto de permitir al interesado desplazarse al Parlamento Europeo y cumplir allí las formalidades requeridas. Si el tribunal nacional competente estima, no obstante, que debe mantenerse la medida de prisión provisional tras la adquisición por el interesado de la condición de miembro del Parlamento Europeo, ha de solicitar a la mayor brevedad al Parlamento Europeo que suspenda dicha inmunidad, conforme al artículo 9, párrafo tercero, del mismo Protocolo.

Cal advertir que la sentència no entra en el fons del judici, la validesa del qual no qüestiona en absolut, però sí que és clara pel que fa a la immunitat parlamentària de què gaudia Oriol Junqueras des del moment en què va ser elegit, immunitat que exigia l’aixecament de la presó provisional imposada perquè pogués acudir al Parlament Europeu i complir-hi les formalitats requerides.

Queda, doncs, molt clar que, tant la JEC com el TS, no van actuar correctament en negar a Oriol Junqueras el seu dret d’acudir a Estrasburg per prendre possessió i exercir d’eurodiputat mentre aquest Parlament no suspengués la seva immunitat, circumstància que, per obtenir-se, exigeix que el TS ho sol·liciti al Parlament i aquest ho acordi, permetent que se’l jutgi pels presumptes delictes comesos; sol·licitud que, molt possiblement, d’haver-se produït en temps i en forma, hauria estat acceptada, ja que no hem d’oblidar que la inviolabilitat que reconeix l’Eurocambra als seus membres està vinculada exclusivament als actes, vots, decisions i declaracions realitzades com a eurodiputats. I no és per cap d’aquests actes que es jutjava Oriol Junqueras.

Rebuda la sentència del TJUE, el TS donà trasllat a les parts abans de decidir què calia fer per executar-la. I aquestes s’han pronunciat de molt diversa manera: La Fiscalia ha demanat, ras i curt, que s’executi ja la inhabilitació de Junqueras i que se li impedeixi obtenir l’acta d’eurodiputat. I en la mateixa línia s’ha pronunciat l’acusació popular de Vox. En canvi, la defensa del líder d’ERC ha demanat la seva immediata posada en llibertat i l’anul·lació del judici.

Davant d’aquests dos pronunciament completament oposats, l’Advocacia de l’Estat, després de subratllar que la sentència del Suprem “és plenament vàlida i de cap manera procedeix la seva anul·lació”, proposa a la Sala presidida pel jutge Marchena que apliqui les mesures d’assegurament més adequades per garantir la seva missió [la de Junqueras] com a representant i, a el mateix temps, el compliment de la sentència del ‘Procés’. Per això sosté que “caldria permetre tant el seu desplaçament a la Junta Electoral Central com a la seu de Parlament Europeu per complir amb els tràmits necessaris”, així com per a “l’exercici de la seva funció representativa mentre conservi el seu estatus parlamentari”. Aquesta situació de llibertat i d’exercici dels seus drets polítics es mantindria, per tant, fins que el Parlament Europeu aixequés la immunitat de Junqueras, tràmit que l’Advocacia considera que el Suprem ha d’activar “el més aviat possible”.

¿Què decidirà el TS? La resposta no és fàcil, ja que, com reconeix l’escrit de l’Advocacia de l’Estat, l’alt tribunal va dictaminar el passat mes de maig que “no calia obtenir cap suplicatori quan ja s’havia iniciat el judici oral”, però la sentència del TJUE apunta certament en un antre sentit. Tenim, però, que divendres passat, la JEC (que no és sinó un tribunal administratiu, no judicial) ha decidit per una majoria escassa, a instàncies del PP, de C’c i de Vox, no fer cas a la sentència del TJUE, al·legant que Junqueres és «inelegible per causa sobrevinguda» i que, per tant, ha perdut ja la seva condició d’eurodiputat. Tot queda, doncs, en mans del TS i obre la porta a Junqueras -si és que ja no la tenia oberta- per denunciar la justícia espanyola davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) per vulneració de drets fonamentals.

Si a això hi afegim l’agosarada decisió, presa també per la JEC, d’inhabilitar Torra (per set vots contra sis) quan encara no és ferma la sentència d’inhabilitació dictada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ja que està recorreguda davant el TS, vulnerant així, des del meu punt de vista, la presumpció d’innocència d’una manera flagrant, haurem de concloure que estem a les portes d’un cataclisme d’enormes dimensions que pot fer petar els fonaments de l’estat de dret. I més encara en uns moments com els que estem vivint, a mig debat d’investidura de Pedro Sánchez, l’èxit de la qual depèn, entre d’altres coses, de l’abstenció d’Esquerra Republicana.

No hi ha dubte que l’Espanya irredempta s’ha posat novament en marxa i, com tantes vegades al llarg de la nostra història, ha decidit que les passions i els sentiments ofusquin els codis de la raó, que són els únics que s’ haurien de ponderar en l’exercici de la justícia.