Archive for gener de 2020

Un govern amenaçat pel catastrofisme de la dreta

12 gener 2020

Tenc la impressió que, des del cop d’estat del 23 de febrer de 1981, Espanya no s’havia mostrat tan dividida i tan enfrontada amb ella mateixa com hem pogut constatar aquests dies amb motiu de la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern després de més de 250 dies d’interinitat i paràlisi governativa.

La diferència entre un moment i l’altre és, però, clara i preocupant alhora, perquè l’any 1981, els protagonistes del cop no eren demòcrates, sinó partidaris de la dictadura militar que havia governat el país durant els quaranta anys que van seguir a la Guerra civil, mentre que ara, els genets de l’apocalipsi, els profetes de la desgràcia, els trompeters de la fi del món i predicadors de la catàstrofe, són teòricament demòcrates i constitucionalistes, per més que la seva actitud, tan bel·ligerant com arbitrària, ho sembli desmentir. Perquè ¿en quin article constitucional es recolzen per afirmar que el govern que es constituirà és un “govern il·legítim”? ¿En quin article constitucional es basen per afirmar que Sánchez és un traïdor? ¿Quin precepte ètic pot justificar la incitació al transfuguisme que han dut a terme mitjançant la coacció i l’insult fins al punt que alguns diputats, com el representant de “Teruel existe”, han hagut de sol·licitar protecció policial?

Sens dubte, l’excés i la gesticulació forçada acaben sempre per desmentir i denigrar qui els practica, però mentrestant, aquesta actitud desafiadora i deslegitimadora d’uns acords que, ens agradin o no, s’han pres amb un respecte escrupolós a la legalitat, altera la pau social, crea incerteses i pretén injustament monopolitzar el patriotisme vituperant l’adversari, tot oblidant que, com ha dit Pedro Sánchez citant Manuel Azaña, “ningú no té dret a monopolitzar el patriotisme”.

Tant o més lamentable ha estat també la instrumentalització del rei en aquest debat parlamentari, un rei que la dreta vol aliè a tota crítica, com si fos un esperit seràfic quan, en realitat, és un agent actiu de la vida política al nostre país que no sempre ha estat tan escrupolós com deuria en l’exercici de la seva funció moderadora i arbitral. I la llibertat d’expressió de què gaudim tots gràcies a la Constitució de 1978 i, especialment, els nostres parlamentaris en l’exercici de la seva funció, els ha de permetre dir clarament i educadament allò que pensen. I si analitzem les paraules de crítica que va fer la representant de Bildu aviat haurem de concloure que van ser força més suaus que les que hem escoltat de la boca d’alguns parlamentaris de la dreta en cridar “colpistes!” a oradors que feien ús de la paraula a la tribuna del Congrés o enviant twits com el que va rebre la diputada i exministra Beatriz Corredor, companya meva de carrera, dient-li “¿cómo puedes ser tan puta para apoyar la investidura de un traïdor?”.

Brillant, en el seu discurs parlamentari, Pablo Iglesias ha recordat a aquesta dreta irredempta i casposa que ens ha tocat en sort, que el pitjor favor que poden fer al rei és d’intentar monopolitzar-lo en benefici propi, però ells no són capaços de veure-ho, ofuscats per aquesta dura realitat que ha fet del PP actual un partit acomplexat per l’èxit de Vox, un col·lectiu que, a França i Alemanya, seria exclòs de qualsevol coalició, però que, aquí, cada dia més, arrossega els populars cap al seu terreny, amb el perill que -com ja ha succeït amb Ciutadans- acabi sent un apèndix de les hosts d’Abascal i del seu discurs homòfob i xovinista, ple de mitges veritats i farcit de grans mentides.

Ara bé, ¿significa això que he dit fins ara que el futur govern de Pedro Sánchez ha de néixer lliure de tota crítica i amb l’aplaudiment de tothom? No, evidentment que la cosa no va per aquí, perquè si bé mereix que li donem un vot de confiança, ja que, davant la intransigència de la dreta, no hi havia cap solució alternativa a la que finalment s’ha produït, no cal ser molt espavilats per veure que, si bé estarem davant d’un govern legítim des del punt de vista constitucional, aquest serà extremadament fràgil, ja que haurà obtingut un suport parlamentari força escàs i s’haurà consolidat amb l’abstenció d’Esquerra Republicana, que no ha escatimat crítiques als socialistes i, concretament, a Pedro Sánchez, que -dit sia de passada- no és, precisament, un model de coherència en el seu discurs polític i ideològic.

Sense anar més lluny, haver obtingut el suport d’un partit que, des de la tribuna, la diputada que el representava ha acusat els socialistes de ser responsables d’haver enviat a la presó els presos catalans i ha estat capaç d’afirmar, ni que sigui sense la aquiescència de la direcció, que la governabilitat d’Espanya li importa un rave, no és, certament, una sòlida garantia de durabilitat d’un govern que, fàcilment, pot fer aigües.

De tota manera, i a pesar d’aquesta fragilitat, el nou govern de coalició PSOE-Podemos no deixa de generar una certa esperança de redreçament, esperança que seria del tot vana si qui hagués de prendre el timó del país hagués estat Pablo Casado amb el suport de Santiago Abascal, aquest personatge de fira –“¡Santiago y cierra España!”- que, dia rere dia, qüestiona l’adscripció europea del nostre país amb un llenguatge cada cop més desinhibit i sense complexos.

I ho creguem o no, ens agradi més o menys, les institucions europees són, ara per ara, la gran esperança per al nostre futur, ja que, com ha dit molt encertadament Enric Juliana, Europa és el marc en el qual es pot trobar una lenta millora de la qüestió de Catalunya davant l’atzucac en què s’han convertit la política i la justícia espanyoles, com ho demostren les darreres notícies del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) a què em vaig referir en el meu darrer article, i també les decisions que ha pres la presidència de l’eurocambra en reconèixer sense dubtar-ho el caràcter d’eurodiputats de Puigdemont, Comín i Junqueras.

No deixa de ser, doncs, molt significatiu que d’Europa, d’on l’independentisme català mai no ha rebut cap mena de suport polític (contràriament al que profetitzaven Artur Mas i els altres dirigents que endegaren el procés unilateral de desafecció d’Espanya), arribin mostres clares de desaprovació de la via repressiva i judicial espanyola. I això perquè Europa -com ha escrit fa uns dies Antoni Puigverd- reclama una sortida política al conflicte català. I tot apunta a creure que el nou govern pensa cercar-la.

I és en aquest mateix sentit -el de trobar una solució al conflicte polític- que s’explica la decisió d’Esquerra Republicana i del seu principal dirigent, Oriol Junqueras, de fer possible el nou govern, tot demostrant amb aquesta actitud col·laboradora que estan disposats a pagar un preu polític pel diàleg, preu que, en canvi, no volen pagar ni Puigdemont ni JxCat; i aquesta actitud possibilista dels republicans mereix ja, al meu entendre, que li fem confiança.

Ara bé, no som innocents i seria bo que tots -tant els qui són independentistes com els qui no ho som- fóssim conscients que un acord com el que han signat PSOE i Podemos, amb el suport del PNV, d’ERC i d’altres partits, exigeix per donar fruits que el govern que es constitueixi sigui efectiu i tengui molt clar cap on dirigeix el país que els ciutadans espanyols els hem confiat.

—–

N.B. Un cop tancat aquest article, he conegut la interlocutòria del TS, a la qual s’estableix que si un diputat electe adquireix aquesta condició quan ja s’ha procedit a l’apertura del judici oral, decau el fonament de la immunitat com a conseqüència de l’actuació de la justícia. Desestima per tant el fall de la sentència del TJUE, denega la petició de nul·litat de la sentència que va dictar condemnant Oriol Junqueras i manté la presó d’aquest tot negant que pugui acudir a prendre possessió de l’acta d’eurodiputat.

Penso que estem davant d’una resolució lògica des del punt de vista del TS, però no em sorprendria que, a la llarga, aquesta decisió causés problemes greus al sistema espanyol d’administració de justícia.

La JEC dinamita la sentència del TJUE

5 gener 2020

La sentència que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha pronunciat arran de la qüestió prejudicial plantejada pel Tribunal Suprem (TS) espanyol, en la qual se li sol·licitava que expliqués l’abast de l’article 9 del Protocol nº 7 sobre els privilegis i immunitats de la Unió Europea (UE), on es declara que la immunitat protegeix els eurodiputats “mentre el Parlament Europeu estigui en període de sessions”, ha donat pas a una sèrie d’incògnites que haurà de resoldre el TS en breu, així com també a un cúmul d’opinions i de decisions oposades (segons els interessos de cadascú) que no faciliten certament la formulació d’un criteri ponderat.

Oriol Junqueras (que és la persona respecte de la qual el TS va elevar la consulta al TJUE), en els moments en què aquesta es va fer era -no ho oblidem- un «pres preventiu» acusat d’haver comès delictes greus amb anterioritat a la seva elecció, pres al qual ni la Junta Electoral Central (JEC) ni el TS van permetre complimentar els requisits que el dret nacional espanyol exigeix per adquirir la condició plena de parlamentari, atesa la seva situació de manca de llibertat.

La resposta del TJUE ha trigat, i s’ha produït finalment quan Oriol Junqueras ja havia estat condemnat en ferm a 13 anys de presó i a inhabilitació per a càrrecs públics per uns fets -ho repeteixo- comesos abans d’haver estat elegit europarlamentari, circumstància aquesta que, per descomptat, complica les coses, però tot i així, la sentència és molt clara ja que, a diferència del que va afirmar la JEC el passat mes de maig, diu que la condició d’eurodiputat no s’adquireix després de recollida l’acta i jurada la Constitució, com exigeix ​​la legislació espanyola, sinó amb la proclamació dels resultats electorals, sense necessitat d’emplenar cap requisit addicional del “dret nacional”.

Diu concretament la sentència que:

goza de inmunidad en virtud del párrafo segundo de dicho artículo (art. 9) una persona que ha sido oficialmente proclamada electa al Parlamento Europeo cuando se encontraba en situación de prisión provisional en un proceso penal por delitos graves, pero que no ha sido autorizada a cumplir ciertos requisitos previstos por el Derecho interno tras la proclamación ni a desplazarse al Parlamento Europeo para participar en su primera sesión;

esta inmunidad implica el levantamiento de la medida de prisión provisional impuesta, al objeto de permitir al interesado desplazarse al Parlamento Europeo y cumplir allí las formalidades requeridas. Si el tribunal nacional competente estima, no obstante, que debe mantenerse la medida de prisión provisional tras la adquisición por el interesado de la condición de miembro del Parlamento Europeo, ha de solicitar a la mayor brevedad al Parlamento Europeo que suspenda dicha inmunidad, conforme al artículo 9, párrafo tercero, del mismo Protocolo.

Cal advertir que la sentència no entra en el fons del judici, la validesa del qual no qüestiona en absolut, però sí que és clara pel que fa a la immunitat parlamentària de què gaudia Oriol Junqueras des del moment en què va ser elegit, immunitat que exigia l’aixecament de la presó provisional imposada perquè pogués acudir al Parlament Europeu i complir-hi les formalitats requerides.

Queda, doncs, molt clar que, tant la JEC com el TS, no van actuar correctament en negar a Oriol Junqueras el seu dret d’acudir a Estrasburg per prendre possessió i exercir d’eurodiputat mentre aquest Parlament no suspengués la seva immunitat, circumstància que, per obtenir-se, exigeix que el TS ho sol·liciti al Parlament i aquest ho acordi, permetent que se’l jutgi pels presumptes delictes comesos; sol·licitud que, molt possiblement, d’haver-se produït en temps i en forma, hauria estat acceptada, ja que no hem d’oblidar que la inviolabilitat que reconeix l’Eurocambra als seus membres està vinculada exclusivament als actes, vots, decisions i declaracions realitzades com a eurodiputats. I no és per cap d’aquests actes que es jutjava Oriol Junqueras.

Rebuda la sentència del TJUE, el TS donà trasllat a les parts abans de decidir què calia fer per executar-la. I aquestes s’han pronunciat de molt diversa manera: La Fiscalia ha demanat, ras i curt, que s’executi ja la inhabilitació de Junqueras i que se li impedeixi obtenir l’acta d’eurodiputat. I en la mateixa línia s’ha pronunciat l’acusació popular de Vox. En canvi, la defensa del líder d’ERC ha demanat la seva immediata posada en llibertat i l’anul·lació del judici.

Davant d’aquests dos pronunciament completament oposats, l’Advocacia de l’Estat, després de subratllar que la sentència del Suprem “és plenament vàlida i de cap manera procedeix la seva anul·lació”, proposa a la Sala presidida pel jutge Marchena que apliqui les mesures d’assegurament més adequades per garantir la seva missió [la de Junqueras] com a representant i, a el mateix temps, el compliment de la sentència del ‘Procés’. Per això sosté que “caldria permetre tant el seu desplaçament a la Junta Electoral Central com a la seu de Parlament Europeu per complir amb els tràmits necessaris”, així com per a “l’exercici de la seva funció representativa mentre conservi el seu estatus parlamentari”. Aquesta situació de llibertat i d’exercici dels seus drets polítics es mantindria, per tant, fins que el Parlament Europeu aixequés la immunitat de Junqueras, tràmit que l’Advocacia considera que el Suprem ha d’activar “el més aviat possible”.

¿Què decidirà el TS? La resposta no és fàcil, ja que, com reconeix l’escrit de l’Advocacia de l’Estat, l’alt tribunal va dictaminar el passat mes de maig que “no calia obtenir cap suplicatori quan ja s’havia iniciat el judici oral”, però la sentència del TJUE apunta certament en un antre sentit. Tenim, però, que divendres passat, la JEC (que no és sinó un tribunal administratiu, no judicial) ha decidit per una majoria escassa, a instàncies del PP, de C’c i de Vox, no fer cas a la sentència del TJUE, al·legant que Junqueres és «inelegible per causa sobrevinguda» i que, per tant, ha perdut ja la seva condició d’eurodiputat. Tot queda, doncs, en mans del TS i obre la porta a Junqueras -si és que ja no la tenia oberta- per denunciar la justícia espanyola davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) per vulneració de drets fonamentals.

Si a això hi afegim l’agosarada decisió, presa també per la JEC, d’inhabilitar Torra (per set vots contra sis) quan encara no és ferma la sentència d’inhabilitació dictada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ja que està recorreguda davant el TS, vulnerant així, des del meu punt de vista, la presumpció d’innocència d’una manera flagrant, haurem de concloure que estem a les portes d’un cataclisme d’enormes dimensions que pot fer petar els fonaments de l’estat de dret. I més encara en uns moments com els que estem vivint, a mig debat d’investidura de Pedro Sánchez, l’èxit de la qual depèn, entre d’altres coses, de l’abstenció d’Esquerra Republicana.

No hi ha dubte que l’Espanya irredempta s’ha posat novament en marxa i, com tantes vegades al llarg de la nostra història, ha decidit que les passions i els sentiments ofusquin els codis de la raó, que són els únics que s’ haurien de ponderar en l’exercici de la justícia.


%d bloggers like this: