Archive for Abril de 2007

Cal seguir treballant

30 Abril 2007

Divendres passat, cap al fosquet, convidats per Òmnium Cultural, ens varem trobar a Barcelona quatre escriptors dels qui avui fem narrativa a Menorca: Esperança Camps, Maite Salord, Joan Pons i jo. Ens acompanyava el conseller de cultura del Consell de Menorca, Manuel Martí, i el professor de llengua i literatura del Quadrado, Joan López Casasnovas, que va fer una introducció a la literatura catalana a Menorca. Després, cadascú de nosaltres va parlar breument de la seva obra i va dir d’alguna manera per què ha esdevingut escriptor.

L’acte va ser bonic i féu que ens coneguéssim una mica més els uns als altres. En aquest cas, no per la simple lectura de les obres que escrivim, ans per mitjà de la paraula viva, en definitiva de la confessió que cadascú va fer de la seva pròpia realitat.

No hi ha dubte, però, que, tot i que vivim un dels períodes més rics que mai no hem viscut pel que fa a la producció literària , Menorca tampoc no s’allibera del marcatge dur i intransigent dels qui voldrien que tot a l’illa es fes en castellà. Fins i tot tenim a Maó una candidatura de “Ciudadanos de Menorca”, formada bàsicament per persones que tenen el castellà com a llengua vehicular i que, si bé coneixen la llengua catalana parlada, no sols no l’usen habitualment (i menys encara l’estimen), ans tampoc no creuen (ni volen) que el català esdevingui (o que continuï essent una llengua de cultura).

Curiosament, però, cap d’aquests personatges que, en ús dels seus drets, promouen aquesta política en favor del castellà (com si aquesta llengua estigués en perill, quan la realitat és que avança socialment a pas de gegant), cap d’aquests personatges, dic, destaca en el món de la cultura o de les arts. Això sí, no dubten de situar constantment els catalanistes dins un mateix sac, el que ells defineixen pejorativament com el sac del “nacionalisme radical”, com si ells fossin un exemple de moderació i tolerància.

Bé, deixem-los de banda, perquè tinc la impressió que, per molt de soroll que facin, no deixen de ser personatges marginals dins la vida política menorquina, i fins i tot diria que innecessaris, perquè, per fer demagògia amb la llengua, ja tenim els del PP. Aquests –em refereixo als del PP-, no fa gaire dies, proveïts d’unes pissarres, se situaren en el cor de la ciutat de Maó instant als vianants que escrivissin paraules “menorquines” que no els agradaria que es perdessin. No deixava de ser patètic veure dos dirigents polítics que tenen el castellà com a llengua habitual i familiar i que, quan parlen en “menorquí” (diguem-ho d’aquesta manera,) sovint destrossen la llengua i malmeten la sintaxi, convertits en caçadors de paraules, talment com si fossin deixebles estimats i predilectes del doctor Joan Veny (a qui segurament no coneixen i de qui probablement mai no han sentit parlar).

Tenim feina, doncs, els qui ens estimem la llengua i la cultura catalana. Mai no en farem prou, escrivint, creant o posant la nostra paraula al servei d’aquest objectiu tan estimat. Però no ens hem d’arrufar. Estem carregats de raons per fer-ho i ho hem de fer.

Anuncis

Menorca…

29 Abril 2007

Tinc tres nebots nascuts al Vallès, a Sabadell concretament, ciutat on viuen. Tots tres han visitat Menorca des de petits i s’estimen l’illa, però un d’ells, el menor, és probablement el més menorquí dels tres: esportista, sobretot navegant, i curiós de tot el que succeeix a Menorca, em recrimina que, en el meu bloc, en parli poc. I potser té raó. Vaja! Segur que té raó, perquè aquest bloc no és exactament un dietari, ni tampoc vol parlar d’allò que m’és més pròxim, ans d’alguna manera pretén ésser una finestra que obro cada dia al món per reflexionar sobre les coses que més em preocupen.

De tota manera he de dir que m’ha agradat que el meu nebot em demani que parli de Menorca, que digui –si és que no vull dir gaire cosa més- que fa sol, o que fa vent, o que la boira em tapa la Mola i que no em deixa veure l’entrada del port de Maó, el meu port, aquest bocí de cel a la terra on jo tinc la sort de poder habitar.

He de dir que aquest matí, tot i que els homes del temps ens havien donat males notícies, el port era tan bell com sempre. L’aigua era plana i només es movia empesa pel tallamar d’un vaixell que entrava, calculo que a uns 3 nus per hora. Se sentia la remor dolça de les ones com s’anaven propagant fins al fons de la cala Pedrera i s’adormien en batre contra les roques i el moll de fusta que fa pocs dies han acabat de construir.

El llatzaret seguia adormit amb un lleuger capell de boira i la Mola amb prou feines es podia veure quan jo he partit cap a Ciutadella. He travessat la carretera tranquil·lament escoltant les notícies de les vuit. Menorca és ara un jardí, una immensa taca verda. En arribar, m’esperava una professora de l’institut Josep M. Quadrado que m’havia convidat a parlar d’Els Nikolaidis als alumnes de batxiller. Ho he fet. Una alumne que es deia Aina m’ha regalat una rosa i he signat exemplars de la novel·la a tots els qui m’ho han demanat.

En tornar –entremig he passat algunes hores al meu despatx- el sol imposava amb força sobre l’univers. A l’hora de dinar, el capell de boires s’havia esvaït del tot. El llatzaret i la Mola ja es mostraven esplendorosos. Abans d’asseure’m a taula, l’aigua es movia lleugerament, puig la brisa terrera del migdia provocava sobre la seva pell una espècie de borrisol iridiscent. Espurnes platejades saltaven com peixos voladors. Aleshores m’he posat a la punta del jardí, sobre el verd de la gespa, he mirat novament el port i he pensat que, també a mi (no sols a Napoleó), molts segles de bellesa em contemplaven.

Miserable

28 Abril 2007

Primer vaig escoltar la roda de premsa que va oferir Otegi per dir que el PSOE i el PNV havien decidit d’impedir absolutament que l’esquerra abertzale pogués acudir als comicis municipals. Per tant, segons aquest personatge titella d’ETA (no té cap autonomia política per actuar) tot ja està dat i beneït, i ho està per disposició expressa dels governs de l’Espanya i d’Euskadi.

Instants després vaig escoltar les declaracions d’Acebes al Parlament. Segons diu aquest personatge (que sí que té autonomia però que és incapaç de reflexionar més enllà dels tics que té interioritzats), els abertzales es presentaran perquè el govern de Rodríguez Zapatero ho ha pactat amb ETA –aquesta és la seva “fulla de ruta”, confirmà Zaplana en una roda de premsa (per cert, un altre personatge que circula a pinyó fix)-.

Cap diferència hi ha, doncs, entre el raonament de Batasuna i el del Partit Popular, tret que arriben a conclusions contradictòries. Tant els uns com els altres sembla que desconeixien que a Espanya hi ha un “poder judicial” que, a través de les resolucions d’una de les sales del Tribunal Suprem, decidirà –aquest sí que autònomament- si les llistes de l’esquerra basca podran o no podran presentar-se, segons que s’ajustin o no a la legislació vigent.

Com podem defensar-nos els ciutadans de bona fe d’aquest tipus de manifestacions insidioses i absolutament malintencionades?

D’altra banda, dimecres, en un reportatge televisiu de la sessió de control al govern, vaig veure com una jove diputada del PP (devia tenir una la trentena d’anys), paperet a la mà (com que no tenen idees necessiten sempre del paper), i el dit inquisidor amenaçant, arremetia directament contra el ministre de l’interior. Com a ciutadà, veure aquella energúmena i escoltar el que deia em va fer mal, perquè les paraules que utilitzava en la seva interpel·lació eren impròpies d’una parlamentària. Sortosament, el ministre, força més sòlid que ella, li va respondre advertint-li que allò que acabava de dir la jove diputada no sols era del tot radical sinó miserable. I va repetir aquesta paraula: miserable. Tenia tota la raó.

Com contempla Londres Royal i Sarkozy?

27 Abril 2007

Què vol França: una mare o un pare com a president? Aquesta és la pregunta que es fa el Financial Times (Londres), segons el qual, el discurs de Ségolène Royal és “maternal i tranquil·litzador”. En un spot de campanya, es presentava com a “dona i mare de quatre fills”. Ben al contrari, Nicolas Sarkozy, que juga el paper de “dur” i qualifica els delinqüents dels barris marginals de racailles (“xusma”), és més tradicional i més “macho”. Els seus seguidors avancen que “la mamà és una mica feble i no sap de què parla”. Els de Royal, en canvi, suggereixen que “el papà fa una mica de por i ataca massa ràpidament”. Aleshores Sarkozy malda per tranquil·litzar els francesos, per demostrar-los que “ell no és tan terrible, malgrat tot”, això sempre segons el diari britànic. De la seva banda, Royal ha denunciat “tot allò que la dreta té de brutalitat, de violència i fins de guerra civil (en referència als barris perifèrics). Per a Sarkozy, “el risc no és de canviar, sinó de negar-se a canviar”. I dit això, el Financial Times conclou: resta saber si els electors li faran confiança per fer possible aquest canvi.

Cal fugir de l'Iraq, però cap a on?

26 Abril 2007

Estimat director: Des de la invasió anglonord-americana a l’Iraq, l’any 2003, l’infern s’ha establert a Bagdad. Aquelles terres banyades per l’Eufrates i el Tigris, bíblics paratges del paradís perdut, s’han transformat en terres de dolor, de guerra, de morts i de persones que volen fugir per viure una vida amb un mínim de dignitat. Fugir és, en efecte, una solució, però cap a on? On poden avui els iraquians trobar una terra d’exili?
(more…)

Els “llimbs dels justos” ja són història

25 Abril 2007

De la mateixa manera que Marat va abolir l’infern, fa uns dies, concretament el passat dia 20 d’abril, el Vaticà ha abolit els llimbs. Sí, ho heu llegit bé, els llims, aquest lloc on no feia fred ni calor, on no es gaudia de la visió de Déu però tampoc no es sofria cap de les penes dels condemnats. Aquest era el lloc –deia l’Església- on anaven els fiets que morien sense rebre el baptisme, única via durant molt de temps per obtenir la salvació.

Partint de la concepció agustiniana del pecat original, que no es podia sinó redimir amb el baptisme, l’Església va construir aquesta ficció teològica que li permetia de salvar de l’infern els fiets que morien sense batejar, però també sense culpa. Morien en pecat, evidentment, perquè en pecat naixien -només la Verge Maria es va lliurar de tan gran desgràcia-, però no hauria estat just que sofrissin una condemna eterna per un pecat que els venia d’herència –d’Adam i Eva- i en el qual ells no n’havien tingut part.

Avui, encara que l’Església sigui reticent a reconèixer el perquè d’algunes coses, tots estem bastant convençuts que la invenció dels llimbs no va ser sinó una gran estratagema per afavorir el bateig dels fiets acabats de néixer i dur-los així al si d’una Església que era l’única que, a través d’aquest sagrament i del de la penitència, podia obrir al cristià les portes del cel.

No cregueu, però, que han passat molts anys d’ençà que la doctrina dels llimbs era ben viva. Recordo molt bé que, en començar la catequesi, quan el senyor vicari ens havia ja insuflat la por de l’infern (era tan fàcil caure-hi, que segurament hi acabaríem tots), amb d’altres fiets ens lamentàvem de no haver mort l’endemà del nostre bateig. La vida –una vall de llàgrimes segons el vicari-, amb prou feines tenia sentit i, a més, amb l’amenaça de l’infern, es convertia amb una carrera d’obstacles i de paranys dels quals difícilment ens en sortiríem. La conclusió era òbvia: el millor que ens hauria pogut passar era morir després d’haver rebut les aigües salvadores del baptisme.

Deu fer una vintena d’anys que l’Església ja no insisteix en l’existència d’aquests llimbs que ara, finalment, ha declarat inexistents. És evident que avui cap teòleg no dubta que els fiets morts sense batejar són salvats per la gràcia i la misericòrdia de Déu. Ara bé, ¿es poden abolir els llimbs i restar tan satisfets, com si aquesta doctrina sostinguda durant més de mil anys no ha tingut cap importància? No seria interessant escoltar un mea culpa per aquesta evident manipulació de les consciències dels creients?

De veritat que la fredor amb què actua l’Església, aquesta incapacitat que té per mai demanar perdó, em sembla lamentable.

Sense sorpreses

24 Abril 2007

Ens hagi satisfet més o menys el resultat de la primera volta de les eleccions franceses, hem de convenir, però, que aquest 84% de participació és una dada que ens fa enveja. Algú em dirà que els francesos no estaven decidits a repetir l’experiència dels darrers comicis presidencials, que situà Le Pen en segon lloc, però jo –als qui això argumenten- els recordaré que en aquelles eleccions, la participació a la primera volta va ser del 72%, una xifra que a Espanya reivindicaríem de bon grat els qui creiem en la cosa pública.

Per què els francesos van a votar i nosaltres ens abstenim? És probable que si jo tingués la resposta a aquest enigma em convertiria en un analista important. Confesso que no la tinc, però em sembla que, més enllà de referir-nos a la tradició democràtica (en aquest punt és clar que els francesos ens avantatgen), és probable que hi hagi d’altres raons que no són alienes a l’alçada del debat polític francès i a la qualitat intrínseca dels candidats.

També és cert que l’elecció directa del càrrec més importat de la República –el de president- té el seu encant, tot i que als Estats Units, que també elegeixen un president amb autèntics poders, molts ciutadans s’abstenen. Convindreu, doncs, que donar raó de les conductes electorals no és fàcil.

Tornant a França cal dir que, com pronosticàvem gairebé tots els comentaristes, ha succeït el que era previsible: un Sarkozy molt escorat a la dreta per mor de Le Pen, ha assolit una mica més del 30% dels vots, i una Royal que ha prescindit tan com ha pogut dels socialistes de sempre, ha superat el 25%.

Atès que la majoria de votants dels candidats molt minoritaris votaran per Royal i que, en pura lògica, la majoria de lepenistes ho faran per Sarkozy, la clau de l’elecció presidencial la tenen sens dubte el 18% de votants de Bayrou. La pilota, doncs, encara és enlaire i ningú no sap amb precisió de quin costat caurà.

Atès que Bayrou predicava una ruptura del sistema bipolar actual, no és probable que es pronunciï a favor de cap dels dos guanyadors. Seran, doncs, els votants del centre els qui hauran de decidir qui prefereixen que ocupi la presidència de la República.

No m’estranyaria, per tant, que el conservador Sarkozy protagonitzés durant els propers dies un increïble viratge al centre i que la socialista Royal fugís encara més del seu partit (tot i que –no deixa de ser curiós- el seu valedor principal és François Hollande, secretari del PS). De fet, la senyora Royal no ha celebrat la classificació per a la segona volta a la seu dels socialistes, sinó en el seu feu electoral, decisió, sens dubte, molt significativa.

Serà, doncs, interessant seguir la política francesa durant aquestes dues setmanes i, sobretot, escoltar el debat entre els dos candidats. A França, aquests “cara a cara” televisats solen resultar decisius. I això malgrat que les enquestes que acaben de sortir ens assegurin ja que els centristes votaran majoritàriament per Sarkozy i que aquest, doncs, serà elegit sense problemes a la segona volta.

Europa i la raó

23 Abril 2007

En un article molt sòlid publicat a La Vanguardia, el filòsof i professor de filosofia moral de la Universitat de Barcelona, Norbert Bilbeny, parla d’Europa i de la necessitat d’utilitzar la raó per a afrontar el futur. Us el recomano i us en transcric dos paràgrafs molt bons:

¿Qué valores hay que privilegiar para corresponder a este desafío crucial? La libertad y la tolerancia son importantes. La dignidad y la igualdad, también. Todos confluyen en la democracia y hacen que la seguridad en una democracia esté más segura que en una dictadura, porque recibe el apoyo de la mayoría. Pero el valor que los enhebra a todos es la razón. Un valor europeo expandido al mundo y enriquecido con él, hasta ser del mundo, sin adjetivos. No me refiero a nuestra razón, ni a la del racionalismo en particular. Tampoco a la razón mal entendida como la voluntad de ser racional, lo cual no aclara qué es ser racional. La razón es el pensar, y debiera preocupar que Europa esté hoy poco dada a eso, preocupada no sólo por la identidad, sino por el beneficio material como fin de la vida y la consiguiente indiferencia y relativismo frente a la importancia de lo y los demás.

La razón es el pensar que cuenta. No es un pensar cualquiera, ni tampoco especializado. Y que cuenta en un triple sentido. Uno: no puede ser sino el pensar que precisa del contar, o sea, del hacer cuentas, que es segmentar y recombinar los datos y valores de la realidad, para poder entenderla mejor. Dos: la razón es el pensar que tiene en cuenta, pues además de medir y calcular, interpreta y delibera, sopesa lo que hay o puede haber. Y tres: la razón es el pensar que tenemos en cuenta, porque es el pensar más importante que otros, más técnicos o, por lo contrario, triviales. En otras palabras, razonar es el tipo de pensamiento que sirve para comprender, de un lado, y para complicar un poco más las cosas, de otro lado: es el pensar problemático donde los haya, porque razonar es el pensar que hace que pensemos.

França decideix el seu futur immediat

22 Abril 2007

Desconec absolutament què passarà avui a França: si succeirà el que és previsible (que Sarkozy i Royal s’hagin d’enfrontar a la segona volta) o si Bayrou desplaçarà algun dels dos candidats dels grans partits. El més probable és que succeeixi la primera d’aquestes dues hipòtesis atenent a l’evolució dels sondeigs publicats.

L’esquema, doncs, retornarà al seu lloc habitual i ens trobarem, com gairebé sempre, amb una França que finalment decidirà entre dreta i esquerra, i no passarà com fa cinc anys, quan tota l’esquerra va haver de votar Chirac davant la sorpresa de Le Pen, que va superar el socialista Jospin a la primera ronda.

La situació seria, però, molt diferent de la de fa cinc anys si Bayrou avui desplacés algun dels candidats favorits. Això, en efecte, també provocaria un dalt a baix, perquè l’esquema dreta-esquerra tradicional quedaria trencat i la gent (que se sent molt còmoda amb aquest esquema) hauria de prendre decisions el resultat de les quals ara per ara no m’atreviria a pronosticar, tot i que penso que el resultat final acabaria essent favorable a Bayrou.

Com el director de Le Monde, també jo crec que guanyarà les eleccions Sarkozy, a qui recolzen fins i tot personatges centristes (?)com Giscard d’Estaigne o Simone Veil, però no ho haurà tingut fàcil perquè s’ha trobat amb dos contrincants més forts del que ell probablement esperava: Royal, que s’ha sabut treure de damunt els elefants del PS (només per això ja mereixeria el premi) i Bayrou, en qui ningú no creia i que ha acabat fent trontollar les dues candidatures grans.

No us amagaré les simpaties que en mi ha despertat aquest darrer personatge, un polític que, sense cap suport important, ha gairebé aconseguit trencar aquesta dinàmica tradicional entre la dreta i l’esquerra, i ho ha fet amb unes propostes polítiques molt particulars –no necessàriament equidistants de les de Sarkozy i Royal-, propostes que –així ho veig si més no- han ajudat molt a dignificar la política francesa.

La fi d’una mentida deliberada

21 Abril 2007

Podem acceptar per les bones, que el PP hagi abandonat la dita teoria de la conspiració?

Des de fa tres anys, els seus líders, acòlits i predicadors han afirmat per activa i per passiva que en els atemptats contra els trens de l’11 de març de 2004 s’hi amagava una mà negra que no pretenia sinó foragitar els populars del poder.

Aquesta afirmació ha servit d’argument a nombroses tertúlies, a llarguíssims monòlegs dels directors de programes radiofònics (no només de la COPE), així com també a notables articles de diari signats per periodistes famosos, algun dels quals ha tingut fins i tot a favor seu una manifestació (se suposa que en un acte d’agraïment) organitzada pel PP de les Balears en una platja veïna a Son Servera (Mallorca).

De sobte, però, la teoria de la conspiració s’esvaneix i aleshores el senyor Rajoy ordena als seus correligionaris que “mirin cap endavant”. Això vol dir que, després d’haver-ho emmerdat tot, després d’haver dut al límit la convivència ciutadana, després d’haver incitat a la crispació fins on han pogut, aleshores resulta que no, que no hi havia conspiració i que cal pensar en el futur.

Això seria molt bell si no fos també molt indigne. Em sembla bé que els populars mirin cap endavant, però, com a mínim, haurien de dir que s’han equivocat. No cal que diguin que han actuat de mala fe. No demano tant. És suficient que reconeguin que havien partit d’un punt de vista erroni. Però que ho diguin i que s’acabin d’una vegada per sempre les murmuracions.


%d bloggers like this: