Josep Maria Quintana

Voldria evitar una lectura simplista (que és la més fàcil de fer) de la realitat cubana, lectura que no es pot dur a terme sense tenir en compte com es regia l’illa bans de Castro, amb el beneplàcit i la complicitat absoluta dels Estats Units, així com també la política que el poderós veí nord-americà ha dut a terme al llarg dels gairebé cinquanta anys de dictadura castrista (“Bahía de Cochinos”, “Guantánamo”, bloqueig econòmic, boicot polític, etc.), però dit això, que no és poc, no deixa de ser patètic que, a les portes de la mort, quan el cos ja no pot seguir l’esperit sempre despert de Fidel, aquest afirmi que ja no s’aferra al poder, com succeïa en el passat “por exceso de juventud y escasez de conciencia”, com afirmava en un missatge llegit a l’Assemblea Nacional reunida en el desè període de sessions.

Certament és curiós com hi veuen, d’esbiaixat, els polítics un cop han pujat al carro del poder i no troben manera de descavalcar-ne. Sense anar més lluny, i encara que totes les comparacions són odioses, i de cap manera podem parangonar la dictadura cubana amb un sistema democràtic com el nostre, que està legitimat pel vot lliure i directe dels ciutadans, he de dir que em van fer gràcia unes declaracions que, el passat estiu, va concedir al diari Menorca el diputat autonòmic Joan Huguet, el qual clamava sense embuts per una renovació en profunditat del seu partit. Ell, que ho ha estat gairebé tot en política, de la qual no sortit des de 1983 ençà, propugnava la necessitat de canvis i de cares noves. Tanmateix, al final assegurava que es postularia per a senador per Mallorca en els propers comicis de març.

En llegir això no vaig poder evitar un somriure. Huguet, en efecte, que ha demostrat de sobra les seves qualitats personals i intel·lectuals (durant aquests darrers anys ha estat prou tenaç per fer la carrera de dret i obrir un bufet d’advocats a Palma), tot i la contundència del seu raonament, no semblava que pensés que aquesta renovació que tan entenedorament reclamava l’hagués d’afectar a ell.

Bé, són coses, aquestes dels polítics, que de vegades resulten força males d’entendre vistes del carrer estant.

En una de les seccions més llegides del diari Menorca, “Sorprende y no sorprende”, ahir es publicava una fotografia d’Antoni Garcías, el polític que els socialistes han decidit situar en el primer lloc de la candidatura que presentaran a les Illes Balears per al Congrés dels Diputats, i també el text que li dedicava el comentarista polític de Diario de Mallorca, Matías Vallés. Deia: “La mayor virtud de Garcías son dos décadas de vida política sin dejar ni rastro. Su mayor defecto son dos décadas de vida política sin dejar ni rastro.”

El cas d’Antoni Garcías és paradigmàtic de com funciona la política de partit a l’Estat espanyol, que, gairebé sense excepcions, es regeix per l’endogàmia. En definitiva, doncs, la por al desconegut, la por a ser destronat pel que no coneixem i que, per ventura pot ser millor que el que tenim (és a dir millor que jo), s’ha convertit ja en un clàssic del funcionament de la vida política.

Quan escoltem als líders dels partits coses com aquesta: “No hem pogut presentar un altre candidat a batlle que em pogués substituir perquè no hem trobat ningú”. O bé: “No trobem ningú de vàlua provada que vulgui anar a les llistes”, és evident que els líders dels partits menteixen. I a més ho fan descaradament. Encara que també és possible que la desconnexió amb la realitat els faci creure que és cert allò que diuen, quan, ras i curt, la veritat és que no han intentat cercar ningú, ja que, d’haver-lo cercat, i d’haver aquest acceptat, és molt probable que l’elegit posés tota la política anterior en evidència.

Parlem de Barcelona, per treure ferro a la qüestió: A Narcís Serra el substituí el número dos de la llista, Pasqual Maragall, quan Felipe Gonzáles el va reclamar per dirigir la política de defensa del país. A Pasqual Maragall el substituí un home de la seva llista, Joan Clos, quan ell decidia presentar la seva candidatura a la Generalitat. Quan tothom va adonar-se que Clos era un polític gairebé un inútil com a batlle, aleshores se’l premià amb el Ministeri d’Indústria de l’estat (és la vella teoria del “puente de plata”). Però ni així els socialistes es van decidir a cercar dins la societat civi un home o una dona de vàlua. No, la decisió presa va ser de baixar encara més el llistó i acudir a la pròpia llista. “Noli foras ire”, devien pensar, i Jordi Hereu fou la persona designada.

I ara, la pregunta que s’ha de fer és aquesta: Hi ha excepcions a l’endogàmia que, cada dia que passa, empobreix més la classe política del nostre país? Doncs en citaré una, l’única que conec: la del polític consolidat i amb poder que situa en llocs d’importància a joves amb poca (o cap) experiència professional i amb escassa posició econòmicosocial, els quals (per això mateix) li garantiran una fidelitat absoluta. I es comprèn, perquè aquest jove polític (l’hereu, l’escollit) que acaba d’accedir a llocs als quals mai no havia tan sols aspirat, sap que, a partir d’aleshores, el seu benestar, la seva consideració social, i molt probablement la seva situació econòmica, dependran exclusivament de la seva nova condició política. I tot això condicionarà de manera absoluta el seu comportament.

Aquest és, al meu entendre, el trist panorama en el qual ens mou la política espanyola, la qual, cada dia que passa, es va degradant més i més. Probablement hi haurà excepcions molt dignes, que no ho dubto, però en línies generals i amb les excepcions particulars que vulgueu, penso que aquest és el panorama que tenim.

Tinc la impressió que l’acord a què vaig arribar amb el director del diari Menorca de publicar simultàniament els meus comentaris (vull dir al blog i al diari) no va ser una bona pensada. De 2003 ençà vinc publicant al meu quadern d’internet aquest “bloc de notes” que, durant més de tres anys, he compaginat amb les “lletres de batalla” dels dijous, que, aquestes sí, escrivia per publicar al diari, la qual cosa no m’impedia penjar-les també al blog.

A finals del passat mes de juliol vaig decidir acabar aquesta col·laboració setmanal amb el diari Menorca, que certament havia estat una experiència molt profitosa per a mi, i penso que també força creativa, però que m’exigia massa temps. Sé que escriure aquells articles era un exercici valuós com a escriptor, però vaig acabar tenint la sensació que m’impedia (o, coma mínim, em dificultava) dur a terme altres treballs que, també com a escriptor, em sentia inclinat a fer.

Em vaig quedar aleshores només amb el “bloc de notes” que, concebut per ser publicat exclusivament a internet, perseguia, ja des del principi, un objectiu força diferent de les “lletres de batalla”. Vull dir que en el “bloc de notes” es poden fer comentaris com aquest d’avui, o com l’anterior, que no tenen cap mena d’interès per al lector de premsa, ja que, si bé és cert que el el nombre potencial de lectors d’internet és molt gran, aquests mai no tenen la immediatesa que té el lector d’un diari (i encara més en el cas d’un diari local, com el Menorca). Potser m’equivoco en aquest punt, però no ho crec. I si veieu les coses com jo, aviat també comprendreu per què he avaluat com a desencertada la decisió de publicar al diari Menorca tots els comentaris que penjo en aquest “bloc de notes”.

De sobte m’he adonat que la pressió que exercia el diari sobre el blog era força perjudicial per a l’espontaneïtat de les meves reflexions que, pocs dies d’iniciada l’experiència, ja s’havien allargassat i adaptat (en el fons i en la forma) al que són (i probablement han de ser) els articles de premsa. En definitiva, que les meves notes del blog s’havien convertit en unes noves “lletres de batalla”, o gairebé.

A més, la publicació de “tots” els meus articles en el diari tenia alguns altres problemes: m’impedia tractar segons quines matèries, em feia difícil referir-me al meu món personal (tot i que jo no tinc gaire tendència a explicar els meus sentiments), i també m’allunyava d’una sèrie de qüestions que difícilment tenen cabuda al diari, però que sí que poden ser tractades en un blog com el meu.

És clar que en el “bloc de notes” puc comentar notícies del dia o raonar sobre la política internacional (que és, com sabeu, una de les meves afeccions), però tinc el convenciment que, en general, la secció ha de ser més espontània, i que no s’ha de limitar només a això. Vaja! Que no ha de ser necessàriament un arxiu d’articles de premsa, que és allò en què, si continuava per aquest camí, s’acabaria convertint.

D’altra banda m’he adonat que, si escriure és sens dubte un exercici força profitós, també ho pot ser guardar silenci. En aquest sentit, doncs, les paraules que transcriuré tot seguit del darrer article que n’Ignasi Mascaró ha publicat a Illencs,

“Aixi ho entenc: que l’artista viu una certa pressió de creativitat, no pot estar aturat, perquè la pausa pot ser vista com a crisi, perquè no es pot permetre l’alè d’un replà, perquè en viu, perquè és addicte i funcionari de l’art i l’escriptura, perquè si calla li prendran la plaça, perquè té por de si mateix, l’horror silentii.”

em semblen d’una clarividència extrema. En efecte, contra el dret a publicar hi ha d’haver també el deure de saber mantenir-se en el silenci. D’ací que penso fer un gir en el meu camí de blogaire. Maldaré, doncs, per escriure sense pressió, i sense que això signifiqui tampoc una excusa per convertir aquest alè en el replà, de què parla n’Ignasi, en una renúncia implícita al compromís intel·lectual.

Acabo d’arribar a casa després de passar la darrera setmana en un llit de l’Hospital Mateu Orfila de Maó, on l’equip de metges i d’infermers que allí treballen han tingut cura de mi com si hagués estat a casa. Tanmateix no era igual. Entre altres coses perquè qualsevol intervenció quirúrgica implica una agressió al cos, per molt que aquesta s’hagi practicat precisament perquè el cos pogués continuar funcionant sense causar els problemes que fins aleshores em provocava. He de dir, però, que només he patit unes petites molèsties, totes força suportable. És admirable com els analgèsics poden avui fer suportable el dolor, fins al punt que amb prou feines notes els efectes dels bisturís.

El més remarcable, però, d’aquesta experiència hospitalària han estat les hores de soledat i de silenci. No és que no hagi tingut visites. No, les he tingut abastament. I no sabeu com s’agraeixen en aquests moments de precarietat, ni que sigui d’una precarietat que, en el meu cas, era del tot controlada. Tanmateix passes hores ben sol, en silenci, en un silenci diferent del que estàs habituat a viure durant les llargues hores que passes a la biblioteca de casa llegint o escrivint. En aquest cas es tractava d’un silenci blanc, nítid, que de cap manera enterbolia la remor llunyana del personal sanitari, ni tampoc les contínues visites que aquest et fa per exercir la seva funció.

Des del llit contemplava les parets blanques de l’estudi, i a través dels amples finestrals, podia observar també un gran pati interior, blanc igualment i no accessible del públic, i un cel que tots aquests dies s’ha mantingut més aviat gris, d’una feixugor plúmbia. Era com una convidada implícita a penetrar al meu interior, en aquest indret de l’ànima on la veritat sembla que hi tingui estada. “Noli foras ire, diu Sant Agustí. In te ipsum redi; in interiore hominie habitat veritas”.

Parada i fonda, doncs, i suspensió absoluta de l’activitat diària, de la a voltes frenètica activitat diària, sempre carregada de preocupacions, de projectes, de compromisos. De vegades també de futilitats, d’apetits que potser serien prescindibles. Parada i fonda, per tant, i constatació de la relativitat de tantes i tantes coses que, en la vida normal, conceptuem com a necessàries, potser fins i tot imprescindibles. I verificació, a més, de la teva absoluta prescindibilitat, perquè de sobte t’adones que res no canviaria sense tu, ja que tot seguiria la seva pròpia dinàmica. Aleshores descobreixes que aquest jo, que ho és tot per a tu, i també per a cadascun dels homes, esdevé la milionèsima part d’un gra d’arena en la incommensurable magnitud de l’univers creat.

Potser un dia ho acabaré oblidant, o fent com si ho hagués oblidat, però si això succeeix, tinc la impressió que l’experiència no haurà estat endebades.

Prat de la Riba fou el qui d’una manera més clara aconseguí d’aglutinar el catalanisme de principis de segle XX entorn d’una institució, la Mancomunitat, que l’única cosa que tenia en els primers temps era una seu, un president, una taula de despatx i un segell per marcar els documents que deia “Mancomunitat de Catalunya”.

Prat de la Riba creia en els símbols perquè en aquests es manifestava la funció. En un principi, aquesta era pràcticament voluntarista, no tenia gairebé cap mena de contingut, però serví per moltes coses: per potenciar una acció cultural ingent –que girà entorn del moviment que coneixem com a Noucentisme- i consolidar les bases disperses del catalanisme polític que, repartides en ideologies diverses, defensaren de manera unida la creació de la Generalitat de Catalunya el 1931 i l’Estatut de Catalunya el 1932.

Els símbols, doncs, són importants. Potser no tenen cap utilitat pràctica, però són aliments espirituals capaços d’aglutinar esforços i fins de provocar conflictes greus.

Dic això avui perquè l’Europa que va néixer abans de ahir a Lisboa, amb la signatura del tractat que durà el nom d’aquesta capital europea, ha hagut de renunciar als símbols que s’havien pensat per representar aquesta nova institució política d’àmbit supranacional. La fallida Constitució europea que, l’egoisme dels holandesos i l’egoisme i la irresponsabilitat d’un grup de socialistes francesos, va avortar, ha engolit també els símbols (la bandera, l’himne i la moneda única) de l’europeisme.

Per molt belles que vagin ser les paraules del primer ministre portuguès, José Sócrates, per molt que destaqués que el tractat “recull el millor del patrimoni europeu”, que mira al futur i posa fi al “parèntesi institucional” dels últims anys, i això es faci sense “eliminar ni minimitzar els interessos nacionals, ans al contrari, oferint “un marc del que resulten beneficis per al conjunt i per a cadascuna de les parts”, tot i aquestes belles paraules, la veritat és que aquest tractat de Lisboa esdevé, al meu entendre, el recull de les restes d’un naufragi d’un projecte europeu ambiciós que el nacionalisme dels estats (aquest que es mostra tan en boga entre nosaltres) ha dut a les penyes.

Ni tan sols hi va assistir el primer ministre de la Gran Bretanya, Gordon Brown, força més preocupat pels seus problemes domèstics que no pas pel futur d’Europa. Brown va aparèixer per la cimera de Lisboa quan tot estava ja dat i beneït. Envoltat d’euroescèptics incapaços, el primer ministre no va voler que les càmeres de la televisió britànica el veiessin signant un tractat (que a la fi ha signat), tot per por de perdre punts en unes enquestes que, cada dia que passa, li són menys favorables. Brown va participar en una comissió parlamentària a Londres i va viatjar després a Lisboa per signar el tractat en privat, abans del dinar. Com deia una gasetilla de La Vanguardia, el ministre d’Exteriors, David Miliband, va acudir a la cita en solitari i, després de signar, l’única mà que va poder estrènyer va ser la de l’uixer.

Polonesos, britànics i txecs, van imposar finalment els seus criteris nacionalistes. Res de símbols i cap element que pugui fer pensar que Europa és un superestat. En el cas dels britànics (que tampoc no han acceptat la moneda única), això s’explica per l’antieuropeisme de sempre. En el dels polonesos i dels txecs, l’explicació probablement és un altra: la fam d’esdevenir ells mateixos després d’haver viscut seixanta anys subjugats per la bota de Moscou.

Havent perdut, doncs, el pes dels símbols, el nou tractat recull això no obstant els principals avenços de l’embrió constitucional, com un nou repartiment de poder que agilita la presa de decisions, la carta de drets fonamentals, el nomenament d’un president i el final del veto en unes 40 àrees –en cooperació judicial i policial, per exemple, però no en d’altres respecte de les quals l’acord és més difícil, com per exemple la fiscalitat o la política exterior.

Europa, doncs, té un nou tractat que neix, però, sense escarafalls per part de ningú, ans ho fa més aviat amb la tristor malenconiosa d’un fado portuguès.

La decisió que ahir va prendre per unanimitat dels 16 magistrats de la Sala 61 del Tribunal Suprem (TS) en acordar que no procedia (en aquest moment) l’embargament de les herriko tavernes pel fet de no haver-se provat que els titulars d’aquests establiments siguin en realitat “testaferros” de la il·legalitzada Batasuna demostra dues coses que són bàsiques en la configuració del nostre estat de dret: La primera, que els principis hipotecaris que amb tanta devoció vaig haver d’estudiar ara fa trenta anys, continuen mostrant tota la seva vigència; la segona, que en un sistema garantista de les llibertats públiques i privades (en definitiva, en un sistema democràtic) la retirada d’aquests drets no es pot fer per motius ideològics (per exemple, perquè es tracti de gent propera als terroristes), ni tampoc perquè aquesta gent observi conductes que a la majoria ens assemblen reprovables (com per exemple, la de no condemnar els atemptats d’ETA). I també demostra una altra cosa: que la il·legalització d’un partit no es pot fer sense tenir proves objectives d’una conducta que sigui il·lícita des del punt de vista penal.

Tot això, a qui escolti les declaracions imprudents d’aquest personatge que es diu Ángel Acebes, li podrà semblar una bajanada, però us asseguro que no ho és, i això perquè, en la protecció de la persona i dels seus drets fonamentals radica el fonament de l’habeas corpus del sistema democràtic.

“Que il·legalitzin ANV!”, criden Rajoy i Acebes. “Que embarguin les Herrico tavernes!”, insisteix Eduardo Zaplana. I és molt probable que, fent-ho, els demòcrates que patim el terrorisme i que no entenem ni comprenem què és el que mou a tantes persones basques a no condemnar els atemptats i les extorsions, ens sentíssim més còmodes, i fins i tot més protegits. Però hem de saber que l’estat de dret protegeix també els qui no pensen com nosaltres, i que només quan podem demostrar que han infligit la llei, aquesta pot actuar en contra seva amb tota contundència.

Delinquir és fàcil. No ho és tant poder-ho demostrar. I si l’article 38 de la Llei Hipotecària (un article bàsic que consagra el principi de legitimació) diu que “a todos los efectos legales se presumirá que los derechos reales inscritos en el Registro existen y pertenecen a su titular en la forma determinada por el asiento respectivo”, i afegeix que “de igual modo se presumirá que quien tenga inscrito el dominio de los inmuebles o derechos reales tiene la posesión de los mismos”, per acabar proclamant que no procedirà l’embargament d’un bé inscrit “sin que, previamente, o a la vez, se entable demanda de nulidad o cancelación de la inscripción correspondiente”, és evident que el TS no podia decretar l’embargament de les herrico tavernes si no es demostrava clarament que els qui tenen la titularitat inscrita d’aquests locals són, en realitat, Batasuna. No basta, doncs, que els liquidadors de l’Agència Tributària afirmessin que “existen numerosos bienes y derechos que formalmente ostentados por asociaciones culturales y en algunos casos sociedades mercantiles que aparecen como titulares de las herriko tabernas (…) pertenecerían en realidad material y efectivamente” a Batasuna , ans cal que això sigui provat en seu judicial.

Jo comprenc que tinguem moments de desànim i que aquestes disquisicions de caràcter jurídic ens facin enrabiar una mica, però us asseguro que qualsevol drecera que es prengui prescindint de la llei és un camí equivocat (recordeu el GAL de trista memòria). En això ens diferenciem els demòcrates dels terroristes: ells no en respecten cap, de llei. Nosaltres les respectem sempre, fins i tot en allò que fa referència a ells.

També nosaltres, els menorquins de la meva generació, quan érem fiets i anàvem a l’escola, escoltàvem de boca del mestre els elogis dels herois del 2 de maig que, a Madrid, se revoltaren contra l’invasor francès i posaren fi al regnat de José I, el germà de Napoleó (Pepe Botella en la versió popular).

Era una data cabdal –ens deien- de la història d’Espanya, d’aquesta Espanya (si és possible “centrista”) que tantes delícies fa entre socialistes i populars. Avui, si és que algú encara ho dubtava, per fer carrera en el PP o en el PSOE (en aquest punt no hi ha gaire diferències) cal apuntar-se a un curs accelerat de centrisme i d’espanyolisme, un curs del qual n’és un mestre consumat el futur president del Congrés dels diputats (si és que guanyen els socialistes), l’ínclic Pepe Bono, aquest personatge garlaire i indiscret, venedor contumaç d’un elixir fet d’essències extretes de l’espanyolisme tardocatòlic més ranci, el qual, si continua prodigant les seves fantasmades arreu del país, aviat comprometrà –i no poc- el futur del president del Govern.

Però parlava dels herois del 2 de mayo a Madrid, aquells que “dieron una lección a los gabachos”, com ens deia el professor de la Formación del Espíritu Nacional, la camisa blava i l’americana blanca sempre a punt, encara que aquesta només se la posava els dies de festa gran, com aquest 2 de mayo, que, probablement per ser el dia que els espanyols donàrem una lliçó als francesos és la festa de la Villa de Madrid, la capital del regne, com diu molt bé l’article cinquè de la nostra Constitució.

Ningú no ens explicava, però, que, amb aquesta gesta històrica, els herois de l’Espanya profunda (avantpassats segurament de Pepe Bono), decidiren canviar un rei imposat (d’això no hi ha dubte) per un de desitjat, Ferran VII, una mena d’inútil total que l’únic que pretenia era apagar tots els focs que la Il·lustració havia encès en els cors dels esperits més lúcids de l’època, per tornar als principis despòtics del segle XVIII i tallar de soca-rel enlloc tots els brots de liberalisme democràtic que el segle XIX infantava.

I algú em demanarà que per què ho dic, això, avui. Doncs perquè he llegit una notícia que m’ha fet recordar la història d’Espanya que ens explicaven a nosaltres, els fiets de postguerra, en una aula sense més additaments que una pissarra negra, el pupitre del mestres sobre la tarima, un santcrist penjat a la paret i també un mapa provincial d’Espanya, d’aquesta Espanya nostra que, com ha dit Pepe Bono en un debat amb Artur Mas, és l’única nació, perquè totes les altres són un invent. Bé, Bono no ha dit exactament això, ha dit que “totes” ho són, un invent, oblidant-se de la seva (que també és la meva), la nació espanyola, que jo sempre he admès i estimat, però que si retorna –com sembla que inevitablement retorna- la cantarella que durant anys i panys ens feien escoltar el mestre, l’hermano i el professor de Formación del Espíritu Nacional –que en res no es diferencia de la que avui ens predica Pepe Bono-, segurament acabaré per avorrir.

La notícia, però, que m’ha impulsat a parlar d’això no és la provocativa declaració de Pepe Bono, sinó la darrera novel·la que acaba de publicar Arturo Pérez Reverte, “Un día de cólera”, la qual, com totes les d’aquest autor, suposo que serà aviat un best-seller, circumstància que em fa d’allò més feliç, perquè a la fi tots els espanyols de bé –aquests que, ja siguin conservadors o socialistes, cerquen el seu especial “Eldorado” en el centre i en l’espanyolisme-, podran descobrir que, amb la històrica victòria del 2 de mayo contra el que era aleshores l’exèrcit més poderós del món, tot i la grandesa de la gesta (que això no ho nega ningú), “Es va perdre [a Espanya] una possibilitat.” “Hi havia caps lúcids –ha declarat Pérez Reverte a La Vanguardia-, que volien sortir de l’endarreriment, de la incultura, del fanatisme exaltat d’uns capellans i d’uns reis incapaços i corruptes. Aquest dia i aquesta guerra van fer que això [la voluntat de sortir del fanatisme, de la incultura i de la corrupció] estigués en el bàndol de l’enemic, i va tancar una porta al progrés i a la llibertat. Paradoxalment –acaba afirmant Pérez Reverte-, una jornada admirable en si ens va deixar inútils per a la modernitat.”

És un consol que, davant aquesta mena de patriotisme ranci que sembla que ho hagi d’envair tot, un escriptor tan popular com Arturo Pérez Reverte expressi en una novel·la idees com aquesta que acabeu de llegir

El nostre diari duia ahir una notícia interessant extreta de l’agència ORT-PRESS segons la qual Zapatero repta Rajoy a fer un debat a TV. 

Més enllà del que pugui tenir de titular-reclam per a la opinió pública, el fet és que si l’hem de creure (i pel que sembla és cert), esdevé una bona notícia perquè, per una raó o per una altra, mai no hem tingut debats cara a cara a la televisió pública. En recordo dos a dues televisions privades entre Felipe González i Aznar (el primer dels quals va guanyar precisament Aznar), que s’assemblaren al que hauria de ser l’habitual en el nostre país, i que sempre han vist amb mals ulls els polítics que es troben en el govern.

És clar que sempre han tingut “raons” per fer-ho. Raons de mal pagador, é cert, però excuses en definitiva, una de les quals (que aviat llegirem, sens cap mena de dubte) prové dels caps de fila dels partits més petits. Aquest cop, el primer a protestar serà Llamazares, el qual al·legarà que també ell és candidat a la presidència del govern, i tindrà raó de dir-ho, però tots sabem (o hauríem de saber) que Llamazares no aspira a ser realment president del govern, sinó a influir en la política nacional a través del seu grup parlamentari. És clar que aquesta teoria –que a mi em sembla clara i lògica- ens l’estan desbaratant les comunitats autònomes, les diputacions, els consells insulars i també els ajuntaments, que han arribat a donar el poder al líder d’un partit amb dos o tres diputats o regidors (m’estalvio els exemples).

També els líders d’altres agrupacions nacionalistes podrien al·legar que volen intervenir en aquest debat, però tots sabem que la presidència és cosa de dos, per molt que el nostre sistema electoral, de caràcter proporcional (encara que amb correccions) i a una sola volta, permet dir que tots els caps de fila són candidats a la presidència del govern.

Els britànics i els francesos (per parlar de dues democràcies properes que conec mínimament) són un exemple en el sentit dels debats entre els dos líders principals. Ho són sobretot els francesos que tenen ja institucionalitzat un cara a cara entre els dos líders que s’enfronten al final de la segona volta que dirimirà la presidència de la república. El darrer, entre Ségolène Royal i Nicolas Sarkozy va ser superb. Més de dues hores de debat sobre les grans qüestions que afectaven la política francesa: l’economia, la immigració, les trenta-cinc hores de treball, l’ingrés de Turquia a l’UE, la crisis de la banlieue de París…

Certament que molts ciutadans no tenen gran interès a saber què pensen i com pensen els seus polítics. També n’hi ha que, si bé viuen un compromís polític, tampoc no tenen necessitat d’escoltar cap mena de debat perquè tenen el vot clarament decidit i no els importa un borrall la confrontació d’idees, ni tampoc el diàleg obert i constructiu sobre els problemes que afecten la nostra societat. Em refereixo a tots aquells militants i, sobretot, als càrrecs públics de designació directa, als quals l’únic que realment importa és que guanyin els seus per tal de seguir actius en la vida política.

Però hi ha gent que, sense renunciar a les seves idees, vol escoltar què diu l’adversari, perquè és probable que en algunes coses tingui raó, i que valgui la pena aprofitar el seu capital polític i ideològic.

D’ací que, més enllà del que pugui tenir de propaganda pròpia o de suficiència política, i per molt que, com deia la notícia d’ORT-PRESS, Rubalcava vegi el líder del PP amb “cara de perdedor”, la notícia del debat –si és que s’acaba produint- em sembla una molt bona notícia.

Dies passats vaig parlar de Chavez i de Putin per separat, però avui m’agradaria ajuntar-los en una reflexió que penso que pot servir per a aquests dos mandataris que darrerament emplenes les notícies de la premsa internacional.

En efecte, el populisme de Chávez i la “democràcia dirigida” de Putin es fonamenten sobre la mateixa concepció de la política moderna, entesa com un enfrontament entre el “poder popular” i el poder manipulador de les elits. Havent comprès que podia concentrar més fàcilment els poders en un context d’oposició vehement que no pas fent callar els opositors, Chávez ha remodelat l’autoritarisme per posar a punt la democràcia. La seva estratègia consisteix a atacar els partits polítics, a polaritzar la societat, a redistribuir les riqueses selectivament, a encoratjar el declivi de la burocràcia, a afavorir les disfuncions de l’Estat i a canviar contínuament les regles del joc. Chávez practica la democràcia com un règim de caos controlat. Encara més, jugant la carta de la confrontació (amb els Estats Units, amb el Rei d’Espanya, etc.), adquireix una mena de legitimitat, ja sigui en el pla interior com a l’internacional.

A Rússia, les elits impedeixen tota veritable representació de la majoria en còlera (també a Rússia, com a Catalunya, hi ha el “ciutadà emprenyat”), que es considera com la gran perdedora de la transició postcomunista. Aquestes elits se serveixen dels elements institucionals de la democràcia com els partits polítics, les eleccions i diversos mitjans de comunicació, amb l’única finalitat d’ajudar a aquells qui són al poder perquè hi continuïn essent. Les eleccions s’organitzen regularment, però no asseguren cap mena d’alternativa i no persegueixen sinó de legitimar el poder establert. Rússia no té un partit polític tradicional, com tenia Mèxic amb el Partit Revolucionari Institucional (PRI), per dirigir la seva democràcia. En lloc d’això, el secret del sistema consisteix a crear una realitat política paral·lela. El projecte rus de “democràcia sense representació” quadra perfectament amb allò que la propaganda comunista denominava la “democràcia de façana”. L’objectiu és “no només d’establir un monopoli del poder, sinó també de monopolitzar la competició que permet d’accedir-hi”, com ha escrit Martin Wolf al Financial Times.

La estratègia de Chávez és d’encoratjar al màxim la confrontació i la mobilització polítiques; la del Kremlin és d’encoratjar al màxim la confusió i la desmobilització polítiques. Aquests sistemes, que Ivan Krastev ha batejat com els “dobles de la democràcia”, es presenten no pas com a alternatives a la democràcia, sinó com a l’encarnació de la vertadera democràcia. Tant Chávez com Putin han esdevingut mestres en l’art d’emprar la retòrica democràtica per atendre els seus objectius polítics; tant l’un com l’altre gaudeixen d’una gran popularitat en els sondeigs, així com d’un suport considerable a fora dels seus països. Els dos han decidit exportat els seus models respectius de “democràcia”; tots dos fan despeses milionàries en petrodòlars per assistir als “demòcrates” que tenen la mateixa visió de les coses que tenen ells, i també per promoure ambicions regionals. Tots dos exploten hàbilment l’antiamericanisme i se situen en el vèrtex d’un règim que en alguns aspectes s’assembla a la democràcia, però que, no representen sinó un quasi monopoli del poder.

Dit això, he de recordar, però, una diferència recent: Putin continua la seva carrera joiosa i, una setmana després de la seva victòria aclaparant a les legislatives, ha assegurat (la declaració és d’ahir) que donava suport a la candidatura del seu primer vice-primer ministre Dimitri Medvedev per a l’elecció presidencial que tindrà lloc el proper 2 de març de 2008. Chávez, en canvi, ho té una mica pitjor perquè ha assaborit el primer fracàs com a estadista en el referèndum-plebiscit de fa una mica més d’una setmana, fracàs que li impedirà –ni que sigui “por ahora”- de seguir la seva política. És tot un consol.

Si fa, només, uns dies parlava de Sarkozy nomenant-lo jocosament Sarkojet, és perquè aquest home, des que ha entrat a l’Elisi no sembla que deixi res a mitges i que està dispost a actuar en tots els fronts, i a fer-ho sense escatimar-hi res. Això es veu ara en els acords a què ha arribat amb Zapatero que culminen una etapa de col·laboració entre els dos governs (el francès i l’espanyol) en la lluita contra terrorista. Aquesta col·laboració va viure moments molt debilitats a l’època de Felipe González i Mitterrand, es consolidà a la de José María Aznar i Chirac, i sembla que es refermi d’una manera definitiva ara, amb aquests acords entre Zapatero i Zarkozy.

“La policia francesa cerca els assassins [dels dos guàrdies civils] com si les víctimes haguessin estat franceses. Nosaltres no fem distincions”, ha dit el president francès. I és veritat. No sols perquè ha desplegat més de mil homes que pentinen mitja França, també perquè ja ha detingut dos dels presumptes assassins i perquè tinc la convicció que aviat detindrà el que es troba fugit.

El que podem, doncs, constatar és que la lluita contra el terrorisme basc no es du tan sols amb força més amb convicció a l’altra banda de la frontera, ans també a casa nostra les directrius del govern han canviat. I de quina manera! En efecte, durant tota l’època de la negociació (a la qual jo vaig donar suport intel·lectual, no he d’amagar-ho) l’actitud contra ETA i el seu entorn no es feia amb la força i la convicció amb què es fa ara. Tanmateix, el fracàs d’aquestes conversacions –que aquest cop s’han fet a cara descoberta, i no com a l’època de Felipe González i d’Aznar, que es van fer a les sotges, i sense transparència pública- ha dut com a conseqüència un enduriment comprensible (i necessari) de l’actuació policial.

Això ha implicat que el Govern finalment s’hagi decidit per una ràpida il·legalització de totes les expressions de l’esquerra abertzle. La qual cosa significa que demanarà al Tribunal Suprem que apliqui a Acción Nacionalista Vasca (ANV) i al Partido Comunista de las Tierras Vascas la sentència que il·legalitzà Batasuna. Per això, l’Executiu de Zapatero està reunint un cúmul de proves que permetrà sol·licitar a la sala aquesta il·legalització argumentant que aquesta partits són en realitat una continuació de Batasuna, i que la seva vida pública implica un clar frau de llei respecte de la Llei de Partits.

Jo, com que mai no he defensat la Llei de Partits, que em sembla una llei absolutament antidemocràtica, em costa d’acceptar tots aquests arguments. Ara bé, també reconec que l’entorn aberzale, tot i que pot actuar lliurement en democràcia, ha decidit que no vol respectar les normes i prefereix donar suport a una gent, els terroristes, que de demòcrates no en tenen res. Per tant em considero inhabilitat per continuar defensant, a la pràctica, allò que jo penso des d’un punt de vista intel·lectual.

No me n’he d’amagar, però crec que també el Govern socialista hauria de reconèixer –i amb molta més raó!- que l’actitud que ara ha adoptat és radicalment i absolutament la contrària de la que havia seguit fins ara. I que la via que ara ha decidit dur a terme no és sinó la que Mariano Rajoy i el PP han defensat des del primer moment.

No m’estaré de dir tampoc que Aznar i el PP han estat segurament molt hipòcrites de no voler reconèixer que, també ells, van negociar amb ETA quan eren al govern, cosa que van fer sense cap mena de suport parlamentari. Però també és cert que, durant aquesta legislatura, han estat absolutament clars a l’hora de defensar la no negociació i el reforçament de l’acció policial contra els terroristes.

Això és el que ara està fent el Govern. I, a més, és probable que sigui el millor que pot fer. Però si el Govern ha canviat d’estratègia, ha obtingut el suport absolut de Sarkozy, ha posat en marxa una acció repressiva clara al País Basc, i ha optat per la il·legalització de tot l’entorn abertzale, penso que, com a mínim, ho hauria de reconèixer de manera explícita.

Quan un polític d’altura canvia d’estratègia, ha d’explicar-ne el perquè als ciutadans. Zapatero, doncs, hauria de ser tan sincer amb nosaltres com ho va ser Felipe González quan ens va dir que calia dir que sí a l’OTAN, i probablement hauria de dir alguna cosa com aquesta: “Hem intentat l’altra via (la del diàleg), perquè ens semblava que era la que havíem de seguir. Hem fracassat i ara hem decidit canviar d’estratègia i fer el que, des del primer dia, el PP ha dit que havíem de fer.”