Josep Maria Quintana

La visita privada de Joan Carles I, exrei d’Espanya des de la seva abdicació el 2014, m’ha produït un inevitable desassossec, no tant perquè després de dos anys d’absència hagi decidit tornar a passar uns dies d’esbarjo al seu país en un jet privat, com per la desimboltura que ha mostrat, quan tots els ciutadans -fins i tot els militants de Vox i del PP- saben perfectament que el que hem conegut de la seva persona en els darrers temps és qualsevol cosa menys un exemple de patriotisme i d’honestedat.

És cert, com diuen i repeteixen a l’uníson tots els portaveus de la dreta, que l’exrei no té comptes pendents amb la justícia espanyola després que s’hagin arxivat les possibles imputacions de delicte que se li atribuïen, però un mínim de rigor exigeix ​​reconèixer que, emparat per la inviolabilitat que la Constitució espanyola atorga al Cap de l’Estat, no s’han pogut avaluar judicialment les més que dubtoses actuacions que va dur a terme durant el seu regant, les quals, imputades a qualsevol ciutadà vulgar, molt probablement haurien implicat condemnes greus.

Sabem, com a mínim, que, després d’haver abdicat, al febrer del 2021, Joan Carles va realitzar una segona regularització fiscal per rendes no declarades durant diversos exercicis que sumaven més de vuit milions d’euros de pagaments en espècie, pels quals va abonar més de quatre milions a l’Agència Tributària. I dic segona regularització perquè l’exrei, expatriat a Unió dels Emirats Àrabs, ja va abonar al fisc, al desembre del 2020, 678.393 euros, corresponents a un deute tributari del 2016 al 2018, quan havia abdicat i perdut la inviolabilitat. Amb aquest pagament, Joan Carles reconeixia el frau però, en avançar-se a presentar la regularització abans que se li comuniqués l’obertura de la investigació, aconseguia eludir el delicte fiscal.

Vam saber aleshores que el tinent fiscal del Tribunal Suprem que investigava la fortuna que tenia l’exrei a l’estranger, va notificar-li formalment l’obertura de cadascuna de les tres investigacions que havia emprès la Fiscalia sobre el seu patrimoni, però aquestes notificacions no van tenir cap efecte legal, malgrat que jo tenia entès que, d’acord amb la legislació vigent, quan l’investigat té “coneixement formal” que la Fiscalia ha obert diligències, ja no pot regularitzar la seva situació amb Hisenda i, si ho fa, aquesta no té l’efecte d’exonerar-lo del delicte presumpte. Però segons sembla estava equivocat, ja que res no va passar, i l’exrei va poder regularitzar la seva situació i saldar els comptes pendents de la curta etapa en què podia ser investigat.

Sabem també que Corinna Larsen, la seva examiga, va assegurar a la justícia suïssa que el seu examant li va transferir 64,8 milions d’euros el 2012 “no per desfer-se dels diners”, sinó “per gratitud i per amor” i per garantir “el seu futur i el dels seus fills” (els d’ella, s’entén), cosa que no deixa de ser un acte de generositat francament lloable, sabent que l’exrei seguia -i segueix- casat amb l’exreina Sofia, que pel que ha hagut d’aguantar, no només mereix el cel –que també– sinó l’admiració de tots els espanyols. Quina gran professional!

I podríem seguir, ja que tot això és de sobres conegut, però a pesar que els fets transcrits fins ara sembla que no comporten cap il·lícit penal –esperem que també succeeixi el mateix davant la justícia anglesa, que encara no s’ha pronunciat sobre la demanda de l’examant-, no hi ha dubte que tots aquests actes són el reflex d’un comportament moral que, si més no, hauria de preocupar els honrats i probes ciutadans espanyols que s’autodeclaren de dretes, patriotes i catòlics, a més de monàrquics.

D’altra banda, dubt que Felip VI hagi estat el ciutadà espanyol més feliç al llarg de la setmana passada, contemplant des de Madrid el xou (mereix un altre qualificatiu?) muntat pel seu pare a Sanxenxo, passejant amb els amics, navegant en el “Bribó” -quina meravella de nom!- i responent a aquella ciutadana que li va preguntar si pensava excusar-se d’alguna cosa amb un “excusar-me de què?”

Era, sens dubte, la resposta que tots podíem d’esperar, ja que l’exrei, malgrat el seu populisme alegre i trempat, forma part d’aquesta classe espanyola que ha assumit una mena de supremacisme moral que li permet menysprear els qui, des d’una altra perspectiva ideològica, defensen una idea diferent del concepte d’Espanya. És, en realitat, el supremacisme que reflecteix la sentència llançada per l’historiador i ideòleg de la dreta, García de Cortázar -gran assessor que va ser de José María Aznar- quan va afirmar -com ens ha recordat recentment l’amic Francesc-Marc Álvaro- que “La nación española refundada manifiesta su superioridad moral sobre la concepción étnica y tribal de los nacionalismos, los criterios nacionalizadores de los cuales sobre raza, idioma o ámbito geográfico suponen una visión regresiva del individuo y están faltos de la grandeza ética de los principios constitucionales”.

Jo, que no soc un nacionalista militant, encara que sí un acèrrim defensor de la Constitució espanyola que va reconèixer -més malament que bé, però va reconèixer, que no és poc- l’autonomia de les nacionalitats en el seu propi text, em sent profundament ofès quan llegesc textos com el que acab de transcriure, un text que no hauria de ser acceptat sense reserves per la dreta, però que, conscientment o inconscientment, ha decidit mostrar-se amnèsica respecte dels abusos morals i tributaris de l’exrei.

Puc entendre que es mostri amnèsic el conseller de justícia de la Comunitat de Madrid, que va ser jutge, membre del Consell General del Poder Judicial i després del Tribunal Constitucional, del qual va haver de dimitir en ser interceptat per la Policia Nacional mentre conduïa la moto sense casc un diumenge de juny de 2014 i va donar positiu a la primera prova d’alcoholèmia amb 1,10 mil·ligrams d’alcohol per litre d’aire espirat, i a la segona va baixar a un mil·ligram, a pesar que el límit legal estava fixat en 0,25 mil·ligrams per litre, havent-se saltat un semàfor en vermell. I ho comprenc perquè el mateix personatge també va rebutjar inhibir-se en el cas Gürtel tot i que tenia una estreta vinculació amb el PP, fins al punt que, finalment, va ser apartat de la causa per la mateixa Audiència Nacional, juntament amb la seva companya concepció Espejel, avui magistrada del Tribunal Constitucional a proposta del PP. 

D’un home amb aquest currículum es pot comprendre que hagi afirmat sense ruboritzar-se que l’exrei “no tiene que dar ninguna explicación, puesto que la justicia ha hablado y lo que tienen que hacer aquellos que le piden explicaciones es respetar lo que ha dicho la justicia”. Però no puc entendre que cap persona de pes que militi a la dreta -si més no cap que jo conegui-, s’hagi atrevit tan sols a qüestionar públicament els termes de aquesta visita quan, amb el seu comportament, l’exrei ha posat en un greu compromís el seu fill, i ho ha fet a més sense cap rubor.

Pens per això que qualsevol argument en favor de la monarquia parlamentària -aquella que amb gran circumspecció intenta encarnar Felip VI- s’esvaeix davant l’exhibició de la deshonestedat desmesurada amb què ha actuat el seu pare.

Com bé assenyalava Emma Riverola, aquell “lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a ocurrir”, que Joan Carles va pronunciar fa poc més de deu anys, s’ha fet realitat aquests últims dies en negar-se a demanar disculpes tot causant un greu desprestigi a la monarquia, encara que Vox i PP no ho vulguin veure.

El passat dimarts vaig tenir el gust de presentar a l’Ateneu la novel·la “Nura” de Josep Lluís Barona, metge, historiador de la ciència i catedràtic de la Universitat de València, una novel·la que, només pel títol, sabem que tindrà -i té de fet- una profunda relació amb l’illa de Menorca,

“Nura” és una novel·la, perquè és un text de ficció. Però és alguna cosa més que una novel·la: és la reflexió que fa un intel·lectual sobre la vida i sobre la llibertat: la que es troba només quan es viatja al món interior. Dividida en dues parts, a la primera ens presenta un professor que havia viscut a Palma, on torna convidat a impartir una conferència després d’uns anys de treballar a la universitat d’Oslo. 

De fet, potser la decisió de partir a Oslo no va ser meditada, però sap ara molt bé que la va prendre per abandonar un ambient que l’ofegava, cansat de viure en un lloc on l’acció precedia el pensament i la reflexió, i el món intel·lectual es trobava en perill d’extingir-se.

Però ha tornat, ni que sigui provisionalment, decidit -un cop ha fet la conferència- a tancar-se en un lloc aïllat per construir una novel·la que serà en tot moment un monòleg interior, i ha triat un far de Menorca, el d’Artrutx, on, uns anys abans va preparar la memòria que havia de presentar per ser admès a la universitat.

Ha intitulat provisionalment la novel·la que ha d’escriure com “El refugio del dibujante”,  i sap que s’ha d’enfrontar a la tensió interior que provoca la lluita entre la soledat radical i el dolorós part creatiu, conscient tanmateix que la novel·la és una idea vaga que un dia s’il·luminà entre el far i l’illa, i que durant un temps l’ha salvat dels seus dimonis interiors.

Però no ens enganyem, tan aviat com es posa a escriure en la soledat del far, en un capítol que és un assaig sobre què és literatura, l’escriptor, davant la banalitat dels temps que vivim,  sap que escriure no és només indagar i despullar-se, sinó també resistir-se a l’oblit, i que la vida només és comprensible com un exercici absurd i impossible de resistència a la mort. Per això els qui escriuen  estableixen, diu Barona, un monòleg sanador contra la mort i es resisteixen al desgast destructiu del temps.

Els personatges seran un artista sense terra (el dibuixant), una illa, un faroner que viu en la realitat del que és quotidià (Miquel), i la seva dona (Violeta), dolguda i arrelada al seu petit món terrenal.

Sap que serà una novel·la realista per a l’autor, però que tindrà un tint oníric per al lector i que l’escenari serà justament aquell lloc, la casa del far i el mar; amb Miquel, el faroner que va conèixer quan escrivia el seu treball per a la Universitat, i també Violeta, la seva dona.

Violeta, que, amb el dibuixant, configurarà un dels dos personatges clau de la novel·la, és una al·lota que, des que va néixer aprengué el que significa ser una dona sensible en un món amenaçant i que, quan va créixer, també descobrí l’univers temible dels adults i es tancà silenciosa al seu refugi.

Es coneixen quan apareix el dibuixant, un personatge estrany, molt major que ells, que arriba al far en una bicicleta a l’època en què Miquel i Violeta hi viuen. Un home que ho ha deixat tot per comprar-se un llaüt de fusta on pensa viure-hi. 

En un paràgraf que em sembla brillant, escriu Barona que “la belleza que desvela la naturaleza se va transformando en el interior de los ojos que la admiran, y en ocasiones desborda la sensibilidad de quien goza de ella. La belleza del mar, la belleza de aquella mujer -Violeta- que se eleva ahora sobre la punta de los pies mientras tiende la ropa y el viento le azota el cabello. Ninguna forma de arte puede igualarlo, por eso el dibujante se había dejado arrastrar por su vocación artística, consciente de que su obra estaba de antemano condenada al fracaso y a generarle impotencia y frustración. (…) Jamás lograría detener ese instante efímero.” I això perquè “la belleza (potser com la llibertat) está dentro del artista, tangible, natural, humana. La obra solo es un acto inútil de rebeldía frente a la frustración de no poder retener lo efímero y lo intangible.”

Serà a partir d’aleshores quan el dibuixant es trobarà més d’un cop amb Violeta per conversar. De sobte, aquella dona tímida i introvertida, que no havia gosat parlar d’ella mateixa a ningú i només havia estat capaç de dur a terme soliloquis incomunicables, descobrirà que potser no havia après a parlar perquè ningú -tampoc el seu marit- mai no havia fet l’esforç d’escoltar-la.

Li confessa haver viscut trenta-vuit anys de la seva vida sense pèrdues ni decepcions, sense aventures frustrades, sense ruptures sentimentals, sense dolor. Però hi ha alguna cosa en la seva mirada que expressa un esquinçament profund, perquè estimar és essencialment compartir. I en conformar-nos amb el que ens envolta sense qüestionar-nos-ho, ens fa tornar petits i resignats i hi ha persones que fan de la insatisfacció permanent la seva manera de viure.

El dibuixant l’increpa: havies d’haver sortit nua i sense sarró a recórrer el món perquè els teus peus inventessin el camí pas a pas; havies de bolcar-te en el fang i sobreviure a la felicitat fugaç, al fracàs i a la decepció; però Violeta ha crescut com una bella al·lota de barri, fidel als seus orígens, no contaminada pel que considerava ambicions vanes. En definitiva, no ha optat per ser lliure.

Curiosament, aquells diàlegs oberts i sense racons abscòndits, no són només sanadors per a Violeta, ho són també per al dibuixant. Violeta i el dibuixant han descobert la màgia de la paraula i la seva capacitat sagrada de sanar, que és una forma de recrear el món i viure’l amb major plenitud. Unes setmanes abans, el dibuixant, sol, vell, abatut, no tenia amb qui parlar. A partir de la seva trobada amb Violeta -un ésser preciós a qui parlava i l’escoltava- també ell s’haurà despullat com no ho havia fet mai fins aleshores.

Quan jo vaig començar la lectura del llibre, vaig creure que la primera frase definia tota la novel·la: “Quisiera comprender -hi diu el professor que, teòricament, escriu el llibre- los motivos de esta melancolía. Sé que es absurdo pretenderlo, pero también sé que intentarlo es inevitable”. I en arribar al darrer capítol m’he sentit una mica confús, i potser s’hi mostra també el mateix autor, quan el titula “derrotero” i ens aclareix que aquesta paraula fa referència al rumb, al camí, al sender, però també pot significar simplement derrota tot adquirint un caire més ambigu que es carrega d’altres possibles significats.

 De fet, el final de la novel·la marcarà “derrotes” diferents per a tots els personatges i el mateix autor s’acaba demanant si el que ha estat fent és o no és o no és una novel·la. Potser és un assaig, diu, potser un poema èpic, potser una diàleg coral o un esbós imaginari d’un refugi fictici. I aquesta reflexió el duu a la malenconia -i això sí ens retrotreu a la frase del principi-. Encara que ell no pot saber prou bé si és malenconia o bé és nostàlgia. O simplement és que les paraules s’han exhaurit. Però acaba concloent que no, que no és malenconia, l’estat en què es troba, ni és tampoc enyorança d’una casa que mai no ha existit, d’un far impossible que l’il·lumini, ni cansament del viatge o bé enyor d’una memòria irreal que recrea el que s’ha perdut i potser intoxica el més profund de la seva ànima. Però sap també que la seva “derrota” -vull dir la de l’autor- és dubtosa: “Odiseo regresó a Ítaca -escriu Barona-, pero yo tomaré el barco para regresar a un futuro incierto.” I en aquest futur incert, “Penélope no espera.” Per això, “sentado frente al mar escucho en mi cabeza la paz infinita del Requiem de Fauré.” I és conscient que “cualquiera que sea el regreso hacia el futuro, sé que lo vivido permanece intacto y libre en el interior de la sima.”

Hi havia gran expectació a tots els països europeus per veure què diria Putin al discurs que, a la Plaça Roja, havia de fer per commemorar la victòria contra el nazisme a la Segona Guerra Mundial. Aquest acte massiu és un espectacle que es reprodueix any rere any -de fet, els russos van contribuir molt (amb un incomptable nombre de morts) a la victòria contra el nazisme, i és lògic que ho celebrin amb un espectacle que, encara que a mi no m’atreu, veig que segueix agradant molt a la gent en general: una desfilada militar per demostrar el gran poder i la força dels exèrcits que donen seguretat al país i, fins i tot, li permeten mostrar-se agressiu amb els seus adversaris. 

Aquest any era especial perquè molts crèiem que Putin esperava aquest dia per declarar alguna cosa definitiva, i, de fet, l’única definitiva que no podia decebre l’auditori fidel era la victòria sobre l’enemic. No de la guerra -perquè segons ell no n’ha feta cap- sinó d’aquesta gran operació especial que ha dut a terme “per desnazificar Ucraïna”. I dic que molts esperàvem el discurs perquè, fins i tot el papa Francesc havia comentat públicament que Víctor Orban li va fer saber que, el 9 de maig, l’operació militar russa -diguem-ho així- hauria acabat.

Però res d’això ha succeït, ja que, a pesar dels morts, de la destrucció i del desplaçament de centenars de milers de famílies que ho han perdut tot, Putin encara no ha aconseguit el que volia, que era ocupar Kiev en un parell de dies, i posar-hi un govern titella, com els té a Grozni o a Damasc (per no parlar de Bielorússia, d’Abjàcia i Osètia del Sud). En realitat, el que esta aconseguint, encara que molt lentament, és ocupar tota la zona oriental d’Ucraïna maldant per tancar la seva sortida al mar, i obtenint així un pas naval fins al Mediterrani (emulant el somni de Caterina la Gran). A pesar d’això, la dura realitat li demostra que, si s’hagués decidit per predicar els seus somnis imperials el passat dilluns, és provable que ni els seus -i mira que els té a la butxaca!- l’haurien cregut, perquè la situació en el terreny, a pesar dels avenços indubtables, és moltíssim més lenta del que havia previst, i és conscient que, gràcies a l’ajut d’Occident i de l’alta moral dels ucraïnesos, fins i tot s’ha vist obligat a replegar-se als encontorns de Járkoz i Izium i ha perdut -segons dades contrastades de fonts independents- entorn d’un millar de tancs blindats, una vintena d’avions i més de quaranta helicòpters, a més de veure destruïts uns 70 llocs de comandament, als quals s’han de sumar unes 30.000 baixes entre morts, ferits i presoners, que superen les capacitats de qualsevol potència mitjana europea.

Contemplar, com vaig fer per la televisió, les imatges de la desfilada davant del Kremlin on Putin, vorejat de vells generals i de veterans de la guerra, estava absolutament sol, ja que cap mandatari estranger l’acompanyava -ni tan sols aquells l’amistat dels quals conserva-, era una mica patètic i molt significatiu.

Per tant, Putin no podia proclamar la victòria desitjada, i això va fer que recorregués al seu argument bàsic, el que ha exhibit des del primer moment i que van repetint les persones que, a peu de carrer, també semblen creure ulls clucs: que està aconseguint la desnazificació d’Ucraïna, de la mateixa manera que els seus avis van aconseguir vèncer les tropes de Hitler.

Llegia fa poc en un editorial de “La Vanguardia” que totes les conteses bèl·liques exigeixen un argumentari -això que avui denominam relat-. I s’entén, perquè quan un president –o un tirà– envia a la mort milers de joves soldats o reclama sacrificis a la població, té l’obligació d’argumentar les raons i ha de fer-ho de manera convincent. Ha d’aconseguir que els ciutadans facin seus els raonaments del líder com un bé col·lectiu superior, com un bé primordial que justifica els sacrificis i penalitats que comporta. Si no, la guerra es torna, tard o d’hora, en contra dels qui la van declarar. Per això Vladímir Putin s’aferra a la tesi que Ucraïna és un cavall de Troia de l’OTAN i un niu de nazis, que urgeix imperativament “netejar”, ​​al preu que sigui, de la mateixa manera que van fer els seus pares i avis amb l’invasor alemany. 

Ara bé, ¿algú amb dos dits de front pot creure que els ucraïnesos són nazis? Que al país n’hi ha, no ho dubto, com n’hi ha a tots els estats europeus, però els fet objectiu és determinar quin pes tenen aquests, i cal tenir en compte que, a les darreres eleccions legislatives, avalades pels observadors europeus, que van tenir lloc l’any 2019, mentre a l’Europa occidental avançaven -i no poc!- les formacions d’extrema dreta, els votants ucraïnesos van donar l’esquena a les formacions identificades amb el nazisme. Svoboda, el principal partit d’extrema dreta, va tenir el 2,5% dels vots. En definitiva, que només Putin veu nazis a Ucraïna i ens pren per imbècils.

És a causa d’açò que, davant una realitat tan crua com evident, el paper d’Europa ha de ser fonamental. Fa uns dies, Javier Solana ho explicava en una conferència a Maó organitzada per la Fundació Rubió i Tudurí, i ens ho confirmava als que vam tenir el privilegi de sopar després amb ell, tot i que no s’estava de dir que hem de parar atenció i ser prudents, perquè no tot el món -a pesar de les votacions que es van donar al plenari de l’ONU contra Rússia- veu les coses com les veiem nosaltres.

I tenia raó, perquè si observam Europa -la nostra, la d’avui mateix- veurem que més enllà que siguem molts els qui estam decidits a potenciar-la i ens declaram convençudament europeistes, no podem oblidar -ni menystenir- que les veus antieuropeistes cada cop són més cridaneres i més agres a molts estats. De fet, els populismes irresponsables troben en la crítica a Europa un element decisiu de la seva ideologia. I no estic pensant només en els populismes d’extrema dreta, que són, segurament, els majoritaris, perquè si observam la veïna França, veurem que, en algun punt, coincideixen, per exemple, Le Pen i Mélenchon, d’aquí que em preocupi que el Partit Socialista Francès (supòs que empès per la seva gran debilitat) hagi acabat (encara que molt dividit) acceptant el pacte per acudir plegats a les properes eleccions legislatives. 

No voldria exagerar en referir-me al cas francès, però sí vull remarcar el problema, perquè no crec que hàgim d’apuntar-nos a aquesta tendència que amenaça el progrés, la pau i la llibertat. Entre d’altres raons, perquè, com apuntava fa poc Miquel Roca Junyent, “el populisme, serveix la causa del totalitarisme”.

Però no voldria referir-me només al populisme i al discurs “fake” que Putin va fer el passat dilluns a la Plaça Roja. Perquè altres populismes -i discursos plegats de falsedats- els tenim ben a prop de ca nostra. Per confirmar-ho, basta escoltar el que va dir la gran líder madrilenya del PP al discurs del 2 de maig, per veure que, també aquí, algú que es creu intel·ligent i hàbil -ella, en aquest cas-, ens pren per imbècils amb el vistiplau i l’aplaudiment de diaris, periodistes i empresaris afins.

Sense anar més lluny, segons denunciava Ernest Folch- la gran líder va dir que “a Madrid no hi ha classes socials”. I ho va dir sense immutar-se. No li negaré que la seva comunitat autònoma tengui la segona renda mitjana més alta d’Espanya, perquè açò és cert, però té alhora més d’un milió de persones que viuen en el llindar de la pobresa. Potser aquestes no compten, o no entren en el seu relat, com no entren en el de Putin els desastres de la guerra que, segons ell, mai no ha ordenat.

Entre d’altres coses, Díaz Ayuso va dir que “Napoleón   estuvo   ciego   cuando   intentó   invadir una nación con dos milenios de Historia: desde la romanización, la monarquía  visigótica, la España  perdida  por la  invasión musulmana, que nos hace perseverar durante casi ocho siglos para seguir siendo europeos, libres, occidentales”. I acabà afirmant que una de les grans coses que ens uneix és “la monarquía católica”, que la fa universal. Sens dubte un gran i sòlid argument per a l’intel·lecte. En definitiva, que no cal sortir d’Espanya i acudir a Rússia per veure que Putin no és l’únic que ens pren per imbècils.

A algun dels meus lectors potser li sembli impossible que aquesta setmana el tema del meu article no tracti sobre espies, però no ho faré ja que, malgrat les declaracions dels uns i dels altres, dels atacs que s’han abocat, de les denúncies i querelles interposades als jutjats i -el que és indubtable- de la immensa i preocupant fallada que s’ha produït en la seguretat de les comunicacions -sigui de mala fe o perquè al govern li ha colat un gol no sabem qui-, la veritat és que el país ha entrat en una crisi de confiança difícil de resoldre.

Però no seguiré amb això ja que no puc aportar res de nou a la qüestió tret de demanar autocrítica als responsables de la seguretat i assossec els que veuen l’ocasió d’atacar l’adversari despietadament quan encara no sabem qui, com i per què ha passat el que ha passat.

Són, sens dubte, menys cridaneres, però dubto que siguin menys important per al futur del país, dues qüestions també recents a les quals em vull referir: una és el vot d’ERC contrari a la convalidació del Decret de mesures econòmiques especials per fer front a les conseqüències de la guerra a Ucraïna, que s’ha aprovat gràcies a EH Bildu (i a d’altres partits com el Nacionalista Basc i fins i tot Compromís); l’altre apunta a les declaracions de Feijóo oferint-se a Pedro Sánchez perquè, en aquest país, s’acordi cedir el govern al partit que obtingui la llista més votada; proposta que no és nova -Rajoy va voler aplicar-la a les administracions locals- però que no és innocent, ja que no sols persegueix facilitar la governabilitat dels partits grans, sinó també menystenir les minories.

La primera qüestió a què m’he referit -que ERC hagi votat “no” a la convalidació del decret- és, sens dubte, difícil de comprendre des d’un punt de vista racional, però és fàcil entendre per què ho ha fet. Els republicans han optat per castigar el Govern a causa de la falta de respostes de l’Executiu en el cas d’espionatge que va afectar sembla que a més de 60 persones independentistes a través del programari Pegasus. “El vot d’ERC”, ha justificat aquest partit, “és un primer avís al Govern espanyol, que ha d’assumir responsabilitats i garantir tota la transparència en el cas Pegasus, un nou cas de repressió política. Per començar, la ministra responsable d’aquest escàndol ha de dimitir. Res d’això no ha passat fins ara”.

Cal reconèixer que la ministra de Defensa va estar molt desencertada al Parlament, ja que, amb la seva sortida de to, va donar a entendre que, en efecte, el Govern “havia” d’expiar els que se salten la constitució, intenten declarar la independència o promouen actuacions il·legals al seu territori. Cito de memòria, però crec que no distorsion el missatge que ella va donar, cosa que donava entenent que el responsable de l’espionatge als independentistes era el CNI, per tant, el Govern de Sánchez. Després la cosa s’ha complicat amb l’espionatge al president i a la ministre de Defensa, i ha fet un gir que, per descomptat, és difícil d’interpretar, però que, com a mínim, demostra que la qüestió és complexa.

Però tornem al “no” d’Esquerra. Què hauria passat si els diputats de Bildu, tan vilipendiats per la dreta espanyola, no haguessin donat un sí crític, però responsable, al decret? Totes les mesures que aquest recollia s’haurien perdut i ara aprofundirien en una crisi que la guerra d’Ucraïna no ha fet més que agreujar quan a penes trèiem el cap després de la pandèmia del Coronavirus.

Però Esquerra no només va votar “no” el decret, també havia votat “no” la reforma laboral –un gran objectiu de la legislatura– pactada amb fòrceps amb la CEOE, CCOO i UGT. El seu vot va ser desconcertant. ¿Per ventura exigia el progressisme votar contra el Govern i els sindicats quan aquests havien aconseguit un pacte amb els empresaris en una cosa tan essencial com el marc laboral al país líder de l’atur a Europa? Sort que, en aquella ocasió, un diputat del PP va prémer el botó equivocat i l’atzar va salvar la norma.

Jo no entenc d’economia, però llegint les dades que s’han publicat recentment per Eurostat, veiem que, amb un 0,2% de creixement el primer trimestre (Espanya un 0,3; França un 0, i Itàlia un -0,2), i una inflació del 7,5% (8,3% Espanya), Europa és a prop de la temuda estanflació (preus alts i poc creixement). Per això la vicepresidenta Calviño ha rebaixat l’augment previst del PIB del 7 al 4,3% i aposta per una inflació del 6,1%, perillosa i, a més, difícil d’aconseguir. I com que el BCE deixarà de comprar deute públic a l’estiu, Itàlia i Espanya ho notaran immediatament. I encara més si els tipus d’interès comencen a pujar, cosa que ja no pot descartar-se. De fet, la Reserva Federal de EEUU ha pujat els tipus d’interès un 0,25% i anticipa més pujades dins aquest mateix any.

Amb aquest panorama, que es pot agreujar molt més amb la guerra a Ucraïna si aquesta no acaba -que no ho sembla- i Europa veu com es tanca la clau del gas rus, ¿pot Esquerra actuar amb el mateix tarannà que mostren PP i Vox contra un Govern que, per a més inri, pateix fins i tot els atacs gairebé diaris de Podem a través de la ministra Ione Belarra?

Però deixem això aquí i anem a la proposta de Feijóo per governar Espanya. En realitat, la proposta ha estat motivada per la seva aversió –almenys és el que ha assenyalat– a haver de governar amb Vox. Per evitar-ho, diu, “el millor per al nostre país és un pacte entre els dos grans partits perquè governi la llista més votada”.

No deixaria de ser una solució, però crec que n’hi ha d’altres més assenyades, com que el partit gran que no pot formar govern (perquè l’adversari ha aconseguit fer pactes amb altres), en lloc de tancar-se en el “no” a tot, doni també la mà al que governa en qüestions d’estat.

En el cas de Castella-Lleó, crec que va ser l’alcalde de Valladolid, del PSOE, que va aconsellar una abstenció dels seus perquè Mañueco pogués governar sense Vox, però l’estat de confrontació en què Pablo Casado havia situat el PP (i la poca o nul·la voluntat de Sánchez a col·laborar en aquest sentit) ho van impedir. En realitat, no hauria estat la primera vegada que el PSOE cedís, ja que, l’octubre del 2016, es va abstenir al Congrés -certament que contra la voluntat de Pedro Sánchez- perquè governés el PP, que havia estat el més votat. Per contra, després de les autonòmiques del 2019, el PSOE va ser la llista més votada a Madrid, Castella-Lleó i Múrcia i el PP va preferir els vots de C’s i Vox perquè el PSOE no pogués governar. 

I em deman: si Bildu no hagués salvat el decret anticrisi amb els seus vots, ¿ho hauria fet el PP abstenint-se? ¿Per què no ho va fer? Era, per descomptat, una oportunitat única perquè Feijóo demostrés que creu certament el que predica, perquè en mantenir-se en el “no” podia molt bé condemnar el decret. De fet, va actuar exactament com ERC.

Són molts els que creuen que Sánchez no ha estat fi a Castella-Lleó i que actua amb prepotència (encara que, de moment, ha tingut sort), però tampoc Feijóo ha donat exemple votant “no” al decret anticrisi quan bastava que s’abstingués per evitar que el Govern depengués de Bildu, que ell considera una amenaça per a la integritat d’Espanya.

Aviat, però, tindrem un cas que posarà a prova els dos líders: les eleccions andaluses. Les enquestes diuen que el PP guanyarà, però que no tindrà majoria si no forma coalició amb Vox (com a Castella-Lleó), o si no arriba a un pacte (d’alguna manera) amb el PSOE. ¿Què decidiran Feijóo i Sánchez? Tots dos hauran de retratar-se.

El fracàs del Parti Socialiste a França  quan, fa cinc anys (tot i que tenia Hollande a l’Elisi), va treure menys vots que el partit de Marie Le Pen a la primera volta, va deixar Emmanuel Macron com a únic candidat possible per als qui consideraven el Rassemblement National i la seva candidata un perill per a les conquestes socials i democràtiques que presideixen la República Francesa i la Unió Europea. 

Macron era una experiència nova, un home que havia estat ministre d’Hollande però que mai no havia exercit cap càrrec públic d’elecció directa, cosa estranya a França, on tots els grans polítics han passat per alcaldies i/o per l’Assemblea Nacional. Aleshores, tot i que l’extrema dreta a França fa anys que va guanyant adeptes (crec que com a tota Europa), una gran majoria de francesos van votar per ell i obtingué el 66,10% del vots, mentre la seva contrincant es feia amb un 33’9%. Era una diferència de 33 punts que, aquest cop s’ha reduït pràcticament a la meitat. Ara, en una França molt més dividida i fragmentada, Macron ha superat Le Pen per 17 punts de diferència. No és una xifra menor, però és, sens dubte, menys folgada que la de fa cinc anys.

Sigui com vulgui, no podem menystenir aquest resultat tan crescut de Le Pen, que s’ha fet amb el 41’5% del vots emesos. Això significa que l’han votada més de 13 milions de persones (recordeu que, als Estats Units, el perdedor Donald Trump va obtenir 70 milions de vots). Per tant, poca broma. Tot i així, no hi ha dubte que, de moment, i a pesar que La France insoumise de Jean-Luc Mélenchon no ha donat en bloc el seu vot a Macron (només un 42% dels qui el van votar a la primera volta s’han decidit per Macron, mentre que un 41% s’han abstingut i un 17% han votat Le Pen), a pesar, dic, d’aquesta circumstància que demostra fins a quin punt n’és, de gran, el cabreig de molts francesos, l’anomenat “front républicaine” (quina enveja!) ha barrat el pas a l’extrema dreta.

I dic “quina enveja” contemplant l’espectacle des d’Espanya, on no sols és impossible formar un “front republicà”, ja que vivim en monarquia, sinó -i sobretot- perquè aquí la dreta espanyola creu, a ulls clucs, que Vox no és un perill, sinó la crossa amb la qual ha d’assolir el poder -en realitat ja ha començat l’assaig d’aquesta teoria- oblidant que la mateixa crossa en la qual ara es vol sostenir, Vox la convertirà en garrot, que no dubtarà d’abatre sobre la seva esquena tan aviat com ho cregui convenient i li sigui possible. I dic això perquè, a pesar que molts columnistes dels diaris madrilenys no amaguen el seu interès per blanquejar Vox i fan mans i mànigues per explicar que Le Pen s’ha modernitzat i ja no espanta, jo pens -com Màrius Carol i parodiant el refrany castellà- que “aunque la mona se vista de seda, mona se queda”.

Tret, doncs, dels blanquejador de la ultradreta, les autoritats europees i els líders dels grans estats (fins i tot Boris Johnson que no pertany a la UE) han respirat alleugerits, perquè són conscients que, amb els problemes que acumula darrerament Alemanya (sobretot des que hem vist com depenia del gas rus), els propers anys, el president francès serà el líder natural dels Vint-i-set en qüestions fonamentals com la relació amb la Rússia de Vladímir Putin, la transició energètica i l’estratègia financera comuna davant l’eventualitat de noves crisis com la provocada per la pandèmia de la covid o la guerra d’Ucraïna. A més, no oblidem que França és l’únic membre de la UE que disposa d’armes atòmiques i que ocupa un seient permanent –amb dret de veto– al Consell de Seguretat de l’ONU. Cap de les dues coses són una bagatel·la.

Posar el país en les mans de Le Pen era, doncs, un perill gravíssim. Sense anar més lluny, a l’article que acab d’esmentar, publicat uns dies abans de la segona volta, Màrius Carol citava el professor Mudde, del Centre d’ Investigació de l’Extremisme a la Universitat d’Oslo: “la ultradreta -escrivia- concep el món en què vivim com una mena de selva on les relacions internacionals són un joc de suma zero: tothom persegueix el seu propi èxit particular i, quan un guanya, perden els altres. L’extrema dreta desconfia de les organitzacions supranacionals, ja sigui la UE o l’ONU. Si Trump es refugiava en l’eslògan America first, Le Pen insisteix que els francesos han de tenir preferència. Preferència, per exemple, en els llocs de treball, cosa que seria la fi del mercat únic laboral europeu. Debilitar la UE només facilitaria els interessos de la Rússia de Putin, amb qui la ultradreta s’ha fotografiat fins que va començar la invasió d’Ucraïna. Segur que hem de perdre la por? Algú creu que surt de franc votar la dreta més extrema?

Tanmateix, la victòria de Macron no minimitza els problemes amb què aviat es trobarà. Sobretot a partir del mes de juny quan haurà d’afrontar les eleccions legislatives, per a les quals el xenòfob Zemmour va fer una crida a la unitat del “camp nacional” el mateix vespre de les eleccions. Eleccions que també esmentà Mélenchon, que va quedar tercer a la primera volta amb un 22% dels vots i somia amb un triomf que li permeti cohabitar, com a primer ministre, amb Macron de president de la República. Cosa que no és insòlita a França, perquè li va succeir a Mitterrand, que va haver de nomenar primer ministre el conservador Chirac (1986) i el també conservador Édouard Balladur (1993), alhora que Chirac, quan va ser president de la República, es va veure forçat a nomenar el socialista Lionel Jospin per presidir el Govern.

És el que també espera Marine Le Pen, que ja ha començat la campanya per a aquestes eleccions; i sens dubte Mélenchon, que no s’ha estat de dir que Macron “és el president pitjor elegit de la V República”, és a dir, amb menys suport popular.

Macron sap que ha estat elegit amb molts vots prestats -cosa que va reconèixer públicament la mateixa nit electoral, i és conscient del cabreig en què estan vivint molts francesos que se senten desplaçats i abandonats. A aquests -als desfavorits per la fortuna (penseu amb la gran revolta dels “armilles grogues”)- no els serveix de consol els bons resultats econòmics que Macron pot presentar. D’altra banda certs, perquè el seu balanç està per sobre de la mitjana de la UE: l’atur francès ha caigut al nivell més baix en més d’una dècada (7’4%) i l’IPC va pujar el març passat només el 4,5% (la meitat del que va pujar a Espanya).

D’altra banda, el desconcert -i la gairebé desaparició en aquestes eleccions- dels dos grans partits que havien monopolitzat el panorama polític fins fa poc (les Républicains i el Parti Socialiste) i el fet que Macron no tengui pròpiament un partit, ja que La République en Marche és més aviat un moviment que un partit polític, fan més difícils les prediccions. Aleshores no seran Macron, Le Pen o Mélenchon les persones que els francesos hauran de votar, sinó els candidats que es presentin per les seves circumscripcions, encara que -no ens enganyem- el pes dels grans líders influirà de manera indubtable.

I la volatilitat del vot s’ha vist molt clarament en algunes circumscripcions, que van votar per Mélenchon a la primera volta i ho han fet per Le Pen a la segona, sobretot en territoris empobrits com els d’Ultramar.

Europa, per tant -si més no aquella en la qual jo crec-, va respirat profundament la nit del passat dia 24 d’abril, però el perill segueix existint, i aquest també ens ateny a nosaltres, els espanyols, que no podem gaudir d’un “front républicaine” i tenim l’amenaça de l’extrema dreta potser més a prop del que pensam i voldríem.