Archive for Mai de 2022

Putin i Díaz Ayuso ens prenen per imbècils

15 Mai 2022

Hi havia gran expectació a tots els països europeus per veure què diria Putin al discurs que, a la Plaça Roja, havia de fer per commemorar la victòria contra el nazisme a la Segona Guerra Mundial. Aquest acte massiu és un espectacle que es reprodueix any rere any -de fet, els russos van contribuir molt (amb un incomptable nombre de morts) a la victòria contra el nazisme, i és lògic que ho celebrin amb un espectacle que, encara que a mi no m’atreu, veig que segueix agradant molt a la gent en general: una desfilada militar per demostrar el gran poder i la força dels exèrcits que donen seguretat al país i, fins i tot, li permeten mostrar-se agressiu amb els seus adversaris. 

Aquest any era especial perquè molts crèiem que Putin esperava aquest dia per declarar alguna cosa definitiva, i, de fet, l’única definitiva que no podia decebre l’auditori fidel era la victòria sobre l’enemic. No de la guerra -perquè segons ell no n’ha feta cap- sinó d’aquesta gran operació especial que ha dut a terme “per desnazificar Ucraïna”. I dic que molts esperàvem el discurs perquè, fins i tot el papa Francesc havia comentat públicament que Víctor Orban li va fer saber que, el 9 de maig, l’operació militar russa -diguem-ho així- hauria acabat.

Però res d’això ha succeït, ja que, a pesar dels morts, de la destrucció i del desplaçament de centenars de milers de famílies que ho han perdut tot, Putin encara no ha aconseguit el que volia, que era ocupar Kiev en un parell de dies, i posar-hi un govern titella, com els té a Grozni o a Damasc (per no parlar de Bielorússia, d’Abjàcia i Osètia del Sud). En realitat, el que esta aconseguint, encara que molt lentament, és ocupar tota la zona oriental d’Ucraïna maldant per tancar la seva sortida al mar, i obtenint així un pas naval fins al Mediterrani (emulant el somni de Caterina la Gran). A pesar d’això, la dura realitat li demostra que, si s’hagués decidit per predicar els seus somnis imperials el passat dilluns, és provable que ni els seus -i mira que els té a la butxaca!- l’haurien cregut, perquè la situació en el terreny, a pesar dels avenços indubtables, és moltíssim més lenta del que havia previst, i és conscient que, gràcies a l’ajut d’Occident i de l’alta moral dels ucraïnesos, fins i tot s’ha vist obligat a replegar-se als encontorns de Járkoz i Izium i ha perdut -segons dades contrastades de fonts independents- entorn d’un millar de tancs blindats, una vintena d’avions i més de quaranta helicòpters, a més de veure destruïts uns 70 llocs de comandament, als quals s’han de sumar unes 30.000 baixes entre morts, ferits i presoners, que superen les capacitats de qualsevol potència mitjana europea.

Contemplar, com vaig fer per la televisió, les imatges de la desfilada davant del Kremlin on Putin, vorejat de vells generals i de veterans de la guerra, estava absolutament sol, ja que cap mandatari estranger l’acompanyava -ni tan sols aquells l’amistat dels quals conserva-, era una mica patètic i molt significatiu.

Per tant, Putin no podia proclamar la victòria desitjada, i això va fer que recorregués al seu argument bàsic, el que ha exhibit des del primer moment i que van repetint les persones que, a peu de carrer, també semblen creure ulls clucs: que està aconseguint la desnazificació d’Ucraïna, de la mateixa manera que els seus avis van aconseguir vèncer les tropes de Hitler.

Llegia fa poc en un editorial de “La Vanguardia” que totes les conteses bèl·liques exigeixen un argumentari -això que avui denominam relat-. I s’entén, perquè quan un president –o un tirà– envia a la mort milers de joves soldats o reclama sacrificis a la població, té l’obligació d’argumentar les raons i ha de fer-ho de manera convincent. Ha d’aconseguir que els ciutadans facin seus els raonaments del líder com un bé col·lectiu superior, com un bé primordial que justifica els sacrificis i penalitats que comporta. Si no, la guerra es torna, tard o d’hora, en contra dels qui la van declarar. Per això Vladímir Putin s’aferra a la tesi que Ucraïna és un cavall de Troia de l’OTAN i un niu de nazis, que urgeix imperativament “netejar”, ​​al preu que sigui, de la mateixa manera que van fer els seus pares i avis amb l’invasor alemany. 

Ara bé, ¿algú amb dos dits de front pot creure que els ucraïnesos són nazis? Que al país n’hi ha, no ho dubto, com n’hi ha a tots els estats europeus, però els fet objectiu és determinar quin pes tenen aquests, i cal tenir en compte que, a les darreres eleccions legislatives, avalades pels observadors europeus, que van tenir lloc l’any 2019, mentre a l’Europa occidental avançaven -i no poc!- les formacions d’extrema dreta, els votants ucraïnesos van donar l’esquena a les formacions identificades amb el nazisme. Svoboda, el principal partit d’extrema dreta, va tenir el 2,5% dels vots. En definitiva, que només Putin veu nazis a Ucraïna i ens pren per imbècils.

És a causa d’açò que, davant una realitat tan crua com evident, el paper d’Europa ha de ser fonamental. Fa uns dies, Javier Solana ho explicava en una conferència a Maó organitzada per la Fundació Rubió i Tudurí, i ens ho confirmava als que vam tenir el privilegi de sopar després amb ell, tot i que no s’estava de dir que hem de parar atenció i ser prudents, perquè no tot el món -a pesar de les votacions que es van donar al plenari de l’ONU contra Rússia- veu les coses com les veiem nosaltres.

I tenia raó, perquè si observam Europa -la nostra, la d’avui mateix- veurem que més enllà que siguem molts els qui estam decidits a potenciar-la i ens declaram convençudament europeistes, no podem oblidar -ni menystenir- que les veus antieuropeistes cada cop són més cridaneres i més agres a molts estats. De fet, els populismes irresponsables troben en la crítica a Europa un element decisiu de la seva ideologia. I no estic pensant només en els populismes d’extrema dreta, que són, segurament, els majoritaris, perquè si observam la veïna França, veurem que, en algun punt, coincideixen, per exemple, Le Pen i Mélenchon, d’aquí que em preocupi que el Partit Socialista Francès (supòs que empès per la seva gran debilitat) hagi acabat (encara que molt dividit) acceptant el pacte per acudir plegats a les properes eleccions legislatives. 

No voldria exagerar en referir-me al cas francès, però sí vull remarcar el problema, perquè no crec que hàgim d’apuntar-nos a aquesta tendència que amenaça el progrés, la pau i la llibertat. Entre d’altres raons, perquè, com apuntava fa poc Miquel Roca Junyent, “el populisme, serveix la causa del totalitarisme”.

Però no voldria referir-me només al populisme i al discurs “fake” que Putin va fer el passat dilluns a la Plaça Roja. Perquè altres populismes -i discursos plegats de falsedats- els tenim ben a prop de ca nostra. Per confirmar-ho, basta escoltar el que va dir la gran líder madrilenya del PP al discurs del 2 de maig, per veure que, també aquí, algú que es creu intel·ligent i hàbil -ella, en aquest cas-, ens pren per imbècils amb el vistiplau i l’aplaudiment de diaris, periodistes i empresaris afins.

Sense anar més lluny, segons denunciava Ernest Folch- la gran líder va dir que “a Madrid no hi ha classes socials”. I ho va dir sense immutar-se. No li negaré que la seva comunitat autònoma tengui la segona renda mitjana més alta d’Espanya, perquè açò és cert, però té alhora més d’un milió de persones que viuen en el llindar de la pobresa. Potser aquestes no compten, o no entren en el seu relat, com no entren en el de Putin els desastres de la guerra que, segons ell, mai no ha ordenat.

Entre d’altres coses, Díaz Ayuso va dir que “Napoleón   estuvo   ciego   cuando   intentó   invadir una nación con dos milenios de Historia: desde la romanización, la monarquía  visigótica, la España  perdida  por la  invasión musulmana, que nos hace perseverar durante casi ocho siglos para seguir siendo europeos, libres, occidentales”. I acabà afirmant que una de les grans coses que ens uneix és “la monarquía católica”, que la fa universal. Sens dubte un gran i sòlid argument per a l’intel·lecte. En definitiva, que no cal sortir d’Espanya i acudir a Rússia per veure que Putin no és l’únic que ens pren per imbècils.

És possible passar de la confrontació al pacte?

8 Mai 2022

A algun dels meus lectors potser li sembli impossible que aquesta setmana el tema del meu article no tracti sobre espies, però no ho faré ja que, malgrat les declaracions dels uns i dels altres, dels atacs que s’han abocat, de les denúncies i querelles interposades als jutjats i -el que és indubtable- de la immensa i preocupant fallada que s’ha produït en la seguretat de les comunicacions -sigui de mala fe o perquè al govern li ha colat un gol no sabem qui-, la veritat és que el país ha entrat en una crisi de confiança difícil de resoldre.

Però no seguiré amb això ja que no puc aportar res de nou a la qüestió tret de demanar autocrítica als responsables de la seguretat i assossec els que veuen l’ocasió d’atacar l’adversari despietadament quan encara no sabem qui, com i per què ha passat el que ha passat.

Són, sens dubte, menys cridaneres, però dubto que siguin menys important per al futur del país, dues qüestions també recents a les quals em vull referir: una és el vot d’ERC contrari a la convalidació del Decret de mesures econòmiques especials per fer front a les conseqüències de la guerra a Ucraïna, que s’ha aprovat gràcies a EH Bildu (i a d’altres partits com el Nacionalista Basc i fins i tot Compromís); l’altre apunta a les declaracions de Feijóo oferint-se a Pedro Sánchez perquè, en aquest país, s’acordi cedir el govern al partit que obtingui la llista més votada; proposta que no és nova -Rajoy va voler aplicar-la a les administracions locals- però que no és innocent, ja que no sols persegueix facilitar la governabilitat dels partits grans, sinó també menystenir les minories.

La primera qüestió a què m’he referit -que ERC hagi votat “no” a la convalidació del decret- és, sens dubte, difícil de comprendre des d’un punt de vista racional, però és fàcil entendre per què ho ha fet. Els republicans han optat per castigar el Govern a causa de la falta de respostes de l’Executiu en el cas d’espionatge que va afectar sembla que a més de 60 persones independentistes a través del programari Pegasus. “El vot d’ERC”, ha justificat aquest partit, “és un primer avís al Govern espanyol, que ha d’assumir responsabilitats i garantir tota la transparència en el cas Pegasus, un nou cas de repressió política. Per començar, la ministra responsable d’aquest escàndol ha de dimitir. Res d’això no ha passat fins ara”.

Cal reconèixer que la ministra de Defensa va estar molt desencertada al Parlament, ja que, amb la seva sortida de to, va donar a entendre que, en efecte, el Govern “havia” d’expiar els que se salten la constitució, intenten declarar la independència o promouen actuacions il·legals al seu territori. Cito de memòria, però crec que no distorsion el missatge que ella va donar, cosa que donava entenent que el responsable de l’espionatge als independentistes era el CNI, per tant, el Govern de Sánchez. Després la cosa s’ha complicat amb l’espionatge al president i a la ministre de Defensa, i ha fet un gir que, per descomptat, és difícil d’interpretar, però que, com a mínim, demostra que la qüestió és complexa.

Però tornem al “no” d’Esquerra. Què hauria passat si els diputats de Bildu, tan vilipendiats per la dreta espanyola, no haguessin donat un sí crític, però responsable, al decret? Totes les mesures que aquest recollia s’haurien perdut i ara aprofundirien en una crisi que la guerra d’Ucraïna no ha fet més que agreujar quan a penes trèiem el cap després de la pandèmia del Coronavirus.

Però Esquerra no només va votar “no” el decret, també havia votat “no” la reforma laboral –un gran objectiu de la legislatura– pactada amb fòrceps amb la CEOE, CCOO i UGT. El seu vot va ser desconcertant. ¿Per ventura exigia el progressisme votar contra el Govern i els sindicats quan aquests havien aconseguit un pacte amb els empresaris en una cosa tan essencial com el marc laboral al país líder de l’atur a Europa? Sort que, en aquella ocasió, un diputat del PP va prémer el botó equivocat i l’atzar va salvar la norma.

Jo no entenc d’economia, però llegint les dades que s’han publicat recentment per Eurostat, veiem que, amb un 0,2% de creixement el primer trimestre (Espanya un 0,3; França un 0, i Itàlia un -0,2), i una inflació del 7,5% (8,3% Espanya), Europa és a prop de la temuda estanflació (preus alts i poc creixement). Per això la vicepresidenta Calviño ha rebaixat l’augment previst del PIB del 7 al 4,3% i aposta per una inflació del 6,1%, perillosa i, a més, difícil d’aconseguir. I com que el BCE deixarà de comprar deute públic a l’estiu, Itàlia i Espanya ho notaran immediatament. I encara més si els tipus d’interès comencen a pujar, cosa que ja no pot descartar-se. De fet, la Reserva Federal de EEUU ha pujat els tipus d’interès un 0,25% i anticipa més pujades dins aquest mateix any.

Amb aquest panorama, que es pot agreujar molt més amb la guerra a Ucraïna si aquesta no acaba -que no ho sembla- i Europa veu com es tanca la clau del gas rus, ¿pot Esquerra actuar amb el mateix tarannà que mostren PP i Vox contra un Govern que, per a més inri, pateix fins i tot els atacs gairebé diaris de Podem a través de la ministra Ione Belarra?

Però deixem això aquí i anem a la proposta de Feijóo per governar Espanya. En realitat, la proposta ha estat motivada per la seva aversió –almenys és el que ha assenyalat– a haver de governar amb Vox. Per evitar-ho, diu, “el millor per al nostre país és un pacte entre els dos grans partits perquè governi la llista més votada”.

No deixaria de ser una solució, però crec que n’hi ha d’altres més assenyades, com que el partit gran que no pot formar govern (perquè l’adversari ha aconseguit fer pactes amb altres), en lloc de tancar-se en el “no” a tot, doni també la mà al que governa en qüestions d’estat.

En el cas de Castella-Lleó, crec que va ser l’alcalde de Valladolid, del PSOE, que va aconsellar una abstenció dels seus perquè Mañueco pogués governar sense Vox, però l’estat de confrontació en què Pablo Casado havia situat el PP (i la poca o nul·la voluntat de Sánchez a col·laborar en aquest sentit) ho van impedir. En realitat, no hauria estat la primera vegada que el PSOE cedís, ja que, l’octubre del 2016, es va abstenir al Congrés -certament que contra la voluntat de Pedro Sánchez- perquè governés el PP, que havia estat el més votat. Per contra, després de les autonòmiques del 2019, el PSOE va ser la llista més votada a Madrid, Castella-Lleó i Múrcia i el PP va preferir els vots de C’s i Vox perquè el PSOE no pogués governar. 

I em deman: si Bildu no hagués salvat el decret anticrisi amb els seus vots, ¿ho hauria fet el PP abstenint-se? ¿Per què no ho va fer? Era, per descomptat, una oportunitat única perquè Feijóo demostrés que creu certament el que predica, perquè en mantenir-se en el “no” podia molt bé condemnar el decret. De fet, va actuar exactament com ERC.

Són molts els que creuen que Sánchez no ha estat fi a Castella-Lleó i que actua amb prepotència (encara que, de moment, ha tingut sort), però tampoc Feijóo ha donat exemple votant “no” al decret anticrisi quan bastava que s’abstingués per evitar que el Govern depengués de Bildu, que ell considera una amenaça per a la integritat d’Espanya.

Aviat, però, tindrem un cas que posarà a prova els dos líders: les eleccions andaluses. Les enquestes diuen que el PP guanyarà, però que no tindrà majoria si no forma coalició amb Vox (com a Castella-Lleó), o si no arriba a un pacte (d’alguna manera) amb el PSOE. ¿Què decidiran Feijóo i Sánchez? Tots dos hauran de retratar-se.

Macron

1 Mai 2022

El fracàs del Parti Socialiste a França  quan, fa cinc anys (tot i que tenia Hollande a l’Elisi), va treure menys vots que el partit de Marie Le Pen a la primera volta, va deixar Emmanuel Macron com a únic candidat possible per als qui consideraven el Rassemblement National i la seva candidata un perill per a les conquestes socials i democràtiques que presideixen la República Francesa i la Unió Europea. 

Macron era una experiència nova, un home que havia estat ministre d’Hollande però que mai no havia exercit cap càrrec públic d’elecció directa, cosa estranya a França, on tots els grans polítics han passat per alcaldies i/o per l’Assemblea Nacional. Aleshores, tot i que l’extrema dreta a França fa anys que va guanyant adeptes (crec que com a tota Europa), una gran majoria de francesos van votar per ell i obtingué el 66,10% del vots, mentre la seva contrincant es feia amb un 33’9%. Era una diferència de 33 punts que, aquest cop s’ha reduït pràcticament a la meitat. Ara, en una França molt més dividida i fragmentada, Macron ha superat Le Pen per 17 punts de diferència. No és una xifra menor, però és, sens dubte, menys folgada que la de fa cinc anys.

Sigui com vulgui, no podem menystenir aquest resultat tan crescut de Le Pen, que s’ha fet amb el 41’5% del vots emesos. Això significa que l’han votada més de 13 milions de persones (recordeu que, als Estats Units, el perdedor Donald Trump va obtenir 70 milions de vots). Per tant, poca broma. Tot i així, no hi ha dubte que, de moment, i a pesar que La France insoumise de Jean-Luc Mélenchon no ha donat en bloc el seu vot a Macron (només un 42% dels qui el van votar a la primera volta s’han decidit per Macron, mentre que un 41% s’han abstingut i un 17% han votat Le Pen), a pesar, dic, d’aquesta circumstància que demostra fins a quin punt n’és, de gran, el cabreig de molts francesos, l’anomenat “front républicaine” (quina enveja!) ha barrat el pas a l’extrema dreta.

I dic “quina enveja” contemplant l’espectacle des d’Espanya, on no sols és impossible formar un “front republicà”, ja que vivim en monarquia, sinó -i sobretot- perquè aquí la dreta espanyola creu, a ulls clucs, que Vox no és un perill, sinó la crossa amb la qual ha d’assolir el poder -en realitat ja ha començat l’assaig d’aquesta teoria- oblidant que la mateixa crossa en la qual ara es vol sostenir, Vox la convertirà en garrot, que no dubtarà d’abatre sobre la seva esquena tan aviat com ho cregui convenient i li sigui possible. I dic això perquè, a pesar que molts columnistes dels diaris madrilenys no amaguen el seu interès per blanquejar Vox i fan mans i mànigues per explicar que Le Pen s’ha modernitzat i ja no espanta, jo pens -com Màrius Carol i parodiant el refrany castellà- que “aunque la mona se vista de seda, mona se queda”.

Tret, doncs, dels blanquejador de la ultradreta, les autoritats europees i els líders dels grans estats (fins i tot Boris Johnson que no pertany a la UE) han respirat alleugerits, perquè són conscients que, amb els problemes que acumula darrerament Alemanya (sobretot des que hem vist com depenia del gas rus), els propers anys, el president francès serà el líder natural dels Vint-i-set en qüestions fonamentals com la relació amb la Rússia de Vladímir Putin, la transició energètica i l’estratègia financera comuna davant l’eventualitat de noves crisis com la provocada per la pandèmia de la covid o la guerra d’Ucraïna. A més, no oblidem que França és l’únic membre de la UE que disposa d’armes atòmiques i que ocupa un seient permanent –amb dret de veto– al Consell de Seguretat de l’ONU. Cap de les dues coses són una bagatel·la.

Posar el país en les mans de Le Pen era, doncs, un perill gravíssim. Sense anar més lluny, a l’article que acab d’esmentar, publicat uns dies abans de la segona volta, Màrius Carol citava el professor Mudde, del Centre d’ Investigació de l’Extremisme a la Universitat d’Oslo: “la ultradreta -escrivia- concep el món en què vivim com una mena de selva on les relacions internacionals són un joc de suma zero: tothom persegueix el seu propi èxit particular i, quan un guanya, perden els altres. L’extrema dreta desconfia de les organitzacions supranacionals, ja sigui la UE o l’ONU. Si Trump es refugiava en l’eslògan America first, Le Pen insisteix que els francesos han de tenir preferència. Preferència, per exemple, en els llocs de treball, cosa que seria la fi del mercat únic laboral europeu. Debilitar la UE només facilitaria els interessos de la Rússia de Putin, amb qui la ultradreta s’ha fotografiat fins que va començar la invasió d’Ucraïna. Segur que hem de perdre la por? Algú creu que surt de franc votar la dreta més extrema?

Tanmateix, la victòria de Macron no minimitza els problemes amb què aviat es trobarà. Sobretot a partir del mes de juny quan haurà d’afrontar les eleccions legislatives, per a les quals el xenòfob Zemmour va fer una crida a la unitat del “camp nacional” el mateix vespre de les eleccions. Eleccions que també esmentà Mélenchon, que va quedar tercer a la primera volta amb un 22% dels vots i somia amb un triomf que li permeti cohabitar, com a primer ministre, amb Macron de president de la República. Cosa que no és insòlita a França, perquè li va succeir a Mitterrand, que va haver de nomenar primer ministre el conservador Chirac (1986) i el també conservador Édouard Balladur (1993), alhora que Chirac, quan va ser president de la República, es va veure forçat a nomenar el socialista Lionel Jospin per presidir el Govern.

És el que també espera Marine Le Pen, que ja ha començat la campanya per a aquestes eleccions; i sens dubte Mélenchon, que no s’ha estat de dir que Macron “és el president pitjor elegit de la V República”, és a dir, amb menys suport popular.

Macron sap que ha estat elegit amb molts vots prestats -cosa que va reconèixer públicament la mateixa nit electoral, i és conscient del cabreig en què estan vivint molts francesos que se senten desplaçats i abandonats. A aquests -als desfavorits per la fortuna (penseu amb la gran revolta dels “armilles grogues”)- no els serveix de consol els bons resultats econòmics que Macron pot presentar. D’altra banda certs, perquè el seu balanç està per sobre de la mitjana de la UE: l’atur francès ha caigut al nivell més baix en més d’una dècada (7’4%) i l’IPC va pujar el març passat només el 4,5% (la meitat del que va pujar a Espanya).

D’altra banda, el desconcert -i la gairebé desaparició en aquestes eleccions- dels dos grans partits que havien monopolitzat el panorama polític fins fa poc (les Républicains i el Parti Socialiste) i el fet que Macron no tengui pròpiament un partit, ja que La République en Marche és més aviat un moviment que un partit polític, fan més difícils les prediccions. Aleshores no seran Macron, Le Pen o Mélenchon les persones que els francesos hauran de votar, sinó els candidats que es presentin per les seves circumscripcions, encara que -no ens enganyem- el pes dels grans líders influirà de manera indubtable.

I la volatilitat del vot s’ha vist molt clarament en algunes circumscripcions, que van votar per Mélenchon a la primera volta i ho han fet per Le Pen a la segona, sobretot en territoris empobrits com els d’Ultramar.

Europa, per tant -si més no aquella en la qual jo crec-, va respirat profundament la nit del passat dia 24 d’abril, però el perill segueix existint, i aquest també ens ateny a nosaltres, els espanyols, que no podem gaudir d’un “front républicaine” i tenim l’amenaça de l’extrema dreta potser més a prop del que pensam i voldríem.


%d bloggers like this: