Josep Maria Quintana

Un dels esdeveniments culturals de primera magnitud d’aquest estiu el constitueix l’exposició que, a l’Hornabec de la Mola, s’ha inaugurat sota el títol “La Mediterrània del segle XX, realitats i mirades”, un projecte realitzat amb motiu de la Presidència espanyola del Consell Europeu de la Unió Europea, que va tenir lloc el 2010, de la qual se n’ha publicat un catàleg magnífic, en el qual destaca un article absolutament canònic de Tomàs Alcoverro (“Les grans ciutats, protagonistes de la història de la Mediterrània”).

Alcoverro, que va ser a Menorca el passat hivern per pronunciar una conferència a la Fundació Rubió i va dirigir també un seminari a Mongofra sobre “Orient/Occident de la Mediterrània: tan a prop i tan lluny”, ens presenta una visió detallada i rica del que ha estat per al Mediterrani aquest segle XX convuls –que ha viscut dues grans conflagracions mundials (la de 1914-1918 i la de 1940-1945) nombroses guerres regionals i conflictes de tota mena-, i observa que avui les dues ribes del Mediterrani continuen allunyades, amb profundes desigualtats en el nivell de vida entre les poblacions del sud i les del nord, la qual cosa provoca emigracions constants cap a Europa, alhora que ens revela que les poblacions àrabs no comparteixen plenament la consciència mediterrània forjada a Europa de la qual han begut els europeus. En l’inconscient col·lectiu dels pobles de l’islam, el Mediterrani –el Bahr el Rum o mar dels cristians- és –escriu Alcoverro- l’horitzó pel qual van arribar els croats, els exèrcits conquistadors, els agents d’una modernitat laica i estrangeritzant.

Tomás Alcoverro i l’autor de l’article a Mongofra, novembre 2012

El mediterranisme de Nicolau Rubió

He volgut destacar aquesta important observació d’Alcoverro abans d’aproximar-me a la visió que Nicolau M. Rubió (1891-1981) tenia de la Mediterrània, que ell definia com un “continent líquid”; concepte que pren de l’Académie Méditerranéenne, fundada a Niça l’any 1926, institució per a la qual el Mediterrani constitueix, en paraules de Gabriel Boissy, una pàtria comú per als seus riberencs.

L’humanisme, doncs, que assumia l’Académie Méditerranéenne, que va ser definit en un congrés celebrat a Mònaco el novembre del 1935, pretenia abraçar la Mediterrània sencera. Per tant, no sols la mediterrània llatina, sinó també la grega, la jueva i la islàmica. Al Congrés, doncs, s’hi respirava un esperit d’unitat futura i integral entre tots aquests pobles riberencs  que no podien romandre indiferents els uns dels altres. Abraçant, doncs, un món força ampli, i emparant-se en una idea força utòpica, l’objectiu de l’Académie Méditerranéenne era de federar políticament dins el marc europeu aquells pobles que ja estan, de fet, federats per aquest “continent líquid” que és la Mediterrània.

Rubió, que es declara profundament mediterranista, accepta també una concepció utòpica d’aquesta idea, però la limita molt més, ja que ell la circumscriu bàsicament al que definirà com “La pàtria llatina”, que enclou exclusivament el golf que s’ha format a la part nord-occidental de la Mediterrània, que forma un arc –ell en diu l’arc litoral- que comença pel costat de llevant a l’Illa de Sicília, que transcorre tot seguit les costes de Calàbria, que remunta després per la Campània, el Laci i la Toscana, i que, havent passat el seu punt culminant a la Ligúria, descendeix per la Provença, el Llenguadoc i Catalunya, per acabar a Cartagena, al punt Sud-oest del litoral valencià. A l’interior del golf així dibuixat es troben, a més de Sicília, les illes de Sardenya, Còrsega, Mallorca, Menorca, Eivissa i d’altres d’extensió menor.

La “pàtria llatina” no és, però –segons explica Rubió- un lloc geogràfic que ha habitat un únic poble, sinó que ens trobem amb pobles diversos i amb cultures també diferents al llarg del seu recorregut, els quals, però, han experimentat una mena de convergència espiritual, producte d’aquest mar que no ha deixat d’emmotllar-los en una mateixa unitat poètica.

Podríem dir, per tant, que la visió que té Rubió del mediterranisme explicaria d’alguna manera l’inconscient col·lectiu de què ens parla Alcoverro en el seu excel·lent article.

Els mediterranismes en la tradició europea

Els mediterranismes formen part de la tradició cultural europea. De fet, el Mediterrani ha estat un mar vers on han girat sempre els ulls els qui, per una o altra raó, han volgut canviar una estètica, emfatitzar unes constants culturals, posar ordre, o fundar imperis de la mena que siguin. No és estrany, doncs, que un moviment com el Noucentisme (del qual va beure Rubió, encara que ell no era, ni de bon tros, un noucentista), moviment que volia transformar la realitat, que volia fer de la cultura a Catalunya una cultura universal i cosmopolita recuperant de la tradició clàssica aquells trets que l’emparentessin genuïnament amb la cultura humanista de Grècia i Roma, i que volia fer-la servir de fonament per construir un estat modern, acudís al mediterranisme i que aquest li anés com anell al dit.

Nicolau M. Rubió i Tudurí (1891-1981)

Però ni el mediterranisme és un fenomen estrictament noucentista (ja que també podríem trobar-ne referències en moviments culturals anteriors), ni tampoc el “descobriment del Mediterrani” que, amb una clara voluntat programàtica de la nova estètica, propugnava Eugeni D’Ors en una glosa de 1906, es correspon exactament amb el mediterranisme de Nicolau M. Rubió. Com el d’aquest no s’adapta tampoc, com ja he dit, al mediterranisme “integral” –aquell que abraça tant la vorera europea com l’africana, per entendre’ns- que defensava l’Académie Méditerranéenne, la qual, això no obstant, tanta influència exercí en la figura de Rubió.

D’altra banda, el mediterranisme d’aquest no serà, tampoc aquell mediterranisme confús, inconcret i eteri que massa vegades s’ha fet servir com a coartada per anteposar a l’avantguarda la normativa clàssica amb objectius (polítics o estètics) clarament conservadors, però sí que serà un mediterranisme que es revestirà amb un indubtable component polític, l’objecte del qual no serà, però, la creació d’un nou nacionalisme particular tancat en ell mateix, sinó, ben al contrari, la superació dels nacionalismes particularistes –els dels estats actuals- amb la idea de cercar i de trobar un marc més ampli capaç d’agrupar en el projecte comú pobles diversos, reunits dins una mena de commonwealth mediterrània –o més aviat llatina- que situï aquests pobles en una posició política envejable dins el marc europeu.

En aquest sentit, doncs, tot i que despullat de components feixistes o totalitaris, el mediterranisme de Rubió obeïa  a la voluntat de crear un mite compensatori entre els països meridionals d’Europa.

Benvolguts amics:

Encara que no tenc cap mena de relació directa amb el món educatiu, per més que de jove vaig ensenyar llengua i literatura en un institut i, estant destinat a Barcelona, vaig ser professor col·laborador de Dret Civil a la Facultat de Dret, sempre he cregut que l’educació i la investigació són els pilars fonamentals en l’organigrama polític d’un país. Tots dos, però, són objectius que impliquen molta inversió per part dels governs i –especialment l’educació- un gran esforç de tota la societat implicada. Alhora, les polítiques que es duen a terme en aquests dos camps no donen fruits ràpidament, sinó que comporten una transformació del país que només es veu a la llarga.

Mai no he entès les dificultats que hem tingut els ciutadans espanyols per arribar a un pacte per l’educació, o potser sí que ho he entès perquè, en lloc de creure que l’educació dels fillets i dels joves és un objectiu comú de tots, que està per damunt de les ideologies de partit, sovint la convertim en una arma de la lluita ideològica, i això ens impedeix elaborar una política que sigui seriosa, coherent, dialogada, plural i, a la llarga, eficaç.

Pel que fa a la investigació, tot és encara és més senzill: la bandegem, simplement, perquè no dóna resultats a curt termini i, per tant, no permet el lluïment dels polítics en el transcurs de la seva curta vida activa al front de les institucions.

Vist, doncs, el lamentable espectacle que està vivint el nostre país, on els governs conservadors aprofiten la conjuntura actual de crisi econòmica i de majories parlamentàries per imposar, contra l’opinió d’un gran sector de professionals de l’educació, una política de retalls, sectària i de poca volada, entenc que l’esforç que esteu duent al sí del col·lectiu “MenorcaEdu21” en l’intent d’articular un “Pacte per l’educació” mereix el suport de la societat i, sens dubte, el meu.

Cordialment,

Seguint els esdeveniments polítics a Espanya per mitjà de la premsa i de la ràdio especialment, tinc la impressió que, en cas Bàrcenas, no hem arribat ni de bon tros al “fin de la cita”  de que ens parlava un Rajoy que, al Parlament, volia ser contundent. No, el discurs sobre què ha succeït al llarg d’aquests darrers vint anys a la casa gran del Partit Popular no ha arribat al final, més aviat som al començament d’un calvari que presumeixo llarg, però terrible, a pesar dels esforços que fan els polítics populars i alguns periodistes que els són afins per desviar l’atenció.

En aquesta estratègia s’empren, bàsicament, dos arguments:

El primer, que en el moment en què Espanya sembla que comença a aixecar el vol de la crisi, és suïcida apuntar contra el president del govern i el partit que li dóna suport. El segon, que no hi ha cas PP, sinó cas Bárcenas.

En defensa d’aquest darrer argument va destacar abans d’ahir el senyor Martínez Pujalte, el qual, davant el desconcert que han provocat en l’opinió pública les declaracions dels desmemoriats exsecretaris generals Cascos i Arenas (“no me consta”, “no me acuerdo”), i especialment la feta per l’actual secretària, María Dolores de Cospedal que, els agradi o no, ha apuntat amb bala contra Rajoy aplicant el vell aforisme “que cada palo aguante su vela”,  va decidir-se –em refereixo a Martínez Pujalte- per la tècnica d’Helenio Herrera, que proclamava que la millor defensa és un bon atac, i va arremetre durament contra Bárcenas, a qui va anomenar “pocavergonya”, i a qui va comparar amb “un senyor que és contractat en un hotel i aprofita el seu lloc de feina per traficar amb drogues”. “Qui l’ha contractat ha comès un error en fer-ho –assegurà el diputat conservador-, però no té res a veure amb la venda de la droga”.

El PP, doncs, fa uns esforços sobrehumans per distanciar-se de Bárcenas, a pesar que el duen tatuat a la seva pell, i per això demana que aquest continuï a la presó fins que torni els diners. Però els fets són tenaços i, cada dia que passa, esdevé –i esdevindrà- més difícil en aquest camí del Calvari que ha iniciat Rajoy.

He parlat de dos arguments, però també se’n sol utilitzar un altre de molt gastat, però eficaç: el de “i tu més”. En efecte, no hi ha vegada que, quan en una tertúlia radiofònica es parla del cas Bárcenas, algú que vol canviar de matèria treu els EREs andalusos, que no són, certament, pecata minuta. Però… no hem quedat “que cada palo aguantes su vela”? Així, doncs, si es parla del cas Bárcenas, és d’aquest que parlem, i que els socialistes andalusos estiguin emmerdats en un bon sarau, que possiblement acabarà amb alts dirigents a la presó o fora d’òrbita, ni disminueix la importància del cas Bárcenas ni justifica la presumpta corrupció del PP.

Mentir al Parlament

Més enllà dels fets, el que té avui prioritat en l’anàlisi política es que Rajoy (arrossegat per l’oposició) ha parlat al Parlament espanyol i ha pretès tancar la qüestió amb contundència. Els dies, però, van desmentint les seves afirmacions i demostren que, si és que no va mentir (que no ho sé, però que ho dubto), el que no admet discussió és que no va dir tota la veritat, si hem de fer cas al que ens ha descobert María Dolores de Cospedal, i això és greu. Tant o més que la corrupció per se. Perquè mentir al Parlament és mentir als ciutadans. I mentir als ciutadans en seu parlamentària es condemna (o s’hauria de condemnar) amb l’ostracisme polític.

Clinton va estar a punt de sofrir el que, en el sistema polític nord-americà, es diu un “impeachment” (processament d’un alt càrrec per decisió del Parlament), però no el va sofrir per haver tingut una relació sexual moralment condemnable amb una jove becària, sinó per haver mentit al Congrés, que és mentir als ciutadans.

Per molt menys han dimitit recentment dos ministres alemanys: el 2011, el de Defensa, Karl Theodor zu Guttenberg, després de ser acusat de plagiar la seva tesis doctoral; i el 2013, la ministra de Educació i Ciència, Annette Schavan, per la mateixa causa. També Chris Huhne, exministre britànic d’Energia, va renunciar al seu escó de diputat, l’any 2012, després que es va declarar culpable davant un tribunal de Londres d’intentar ocultar una infracció de tràfic.

Tots aquests són casos d’haver mentit públicament sobre qüestions personals, i tots han frustrat la carrera de personatges públics, segurament prou solvents, però que, en mentir, han perdut la confiança de la ciutadania.

Molt em temo que aquesta serà la fi de Rajoy. Perquè en aquests casos sempre es comença negant-ho tot, però després, com en un degoteig, la veritat s’obre camí, a pesar de les majories parlamentàries.

—————–

Als qui esteu interessats a saber què està succeint a Egipte us recomano la lectura de l’article de Jordi Llaonard que trobareu a l’adreça següent: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/249893

Transcrió íntegra d’un article de Bernard-Henri Lévy publicat a “EL PAIS” que subscric plenament sobre el que està succeint a Egipte.

Hoy más que nunca hemos de apoyar a los demócratas, que son la tercera fuerza

Bernard-Henri Lévy 4 AGO 2013 – 00:00 CET

Hay una cosa segura en Egipto: el islam radical se ha desacreditado a sí mismo; ha demostrado su incapacidad tanto para empezar a construir un Estado como para impulsar un inicio de desarrollo económico y social. Pase lo que pase, los Hermanos Musulmanes habrán sido los verdaderos sepultureros del proyecto de un islamismo moderado, de la idea de una alternancia islamista que no se convertiría en una forma más de despotismo.

Pero hay otra cosa igual de segura: el Ejército ha perdido su credibilidad; ha demostrado a quienes dudaban de ello que no ha aprendido ni olvidado nada desde la era Mubarak. La idea de un Ejército del pueblo y para el pueblo, la hipótesis de un Ejército republicano que no interviene para confiscar el poder en defensa de sus propios intereses y privilegios, sino, como hicieron los capitanes de abril de la revolución portuguesa de hace 40 años, para socorrer a un movimiento civil ávido de derechos y libertades, se ha convertido en una quimera absurda, triste y trágicamente absurda desde la masacre del 27 de julio, que vino a sumar otros 72 muertos a los del tiroteo del 9 de julio.

A partir de aquí, ¿qué puede ocurrir?

Por supuesto, uno podría imaginar un retorno sorpresa de los Hermanos Musulmanes, que, catapultados por el aura de martirio que les han proporcionado los acontecimientos recientes, volvieran a instalarse en un poder del que les ha expulsado el pueblo. ¿Acaso la religión de la muerte y la sangre no es también su religión? ¿Acaso ellos respetan la vida humana mucho más que los militares asesinos? Y, ¿acaso hace dos años y medio, durante los primeros días de la rebelión de la plaza de Tahrir, no escuché cómo uno de los suyos, miembro de la dirección estratégica de la hermandad, me describía hasta el último detalle la cadena de acontecimientos a la que estamos asistiendo y que, en su opinión, solo podía terminar jugando a su favor?

Uno podría imaginar también una nueva y duradera dictadura apoyada por unos asesinos cargados de galones, so pretexto de un imaginario “mandato” de acabar con el “terrorismo”. ¿No hablaba Mohamed Ibrahim, el nuevo ministro de Interior, unas horas después de la masacre, de un “nuevo amanecer” para las Fuerzas Armadas? El tema de los “30 millones de simpatizantes” con el que la televisión oficial justifica a los erradicadores durante todo el santo día, ¿no funciona como una auténtica licencia para matar? Y, aunque seguramente Al Sisi carezca de la estatura para desempeñar duraderamente el papel, ¿cómo no recordar el precedente de los años cincuenta, cuando un coronel apellidado Nasser terminaba imponiéndose tras los dos años de semianarquía que sucedieron al golpe de Estado de los llamados Oficiales Libres?

El Ejército no ha aprendido ni olvidado nada desde la era Mubarak

Otra posibilidad sería un escenario a la argelina, en el que los dos bandos se enfrentasen en una lucha sin piedad y, en cierto modo, sin fin. En su día, yo mismo vi cómo se dibujaba ese escenario e informé del doble reinado del FIS y el GIA, por un lado, y los servicios secretos del régimen, por otro. Por desgracia, hoy, no me cuesta imaginar al Egipto de Mahfouz y Cavafis, de Durrell y Forster, al Egipto real y mítico que, desde la noche de los tiempos, es otra patria de los sabios y los magos, de los filósofos y los amigos de la inteligencia, presa de la misma ley de las masacres, según la cual a las matanzas del ejército responderían, en una espiral sin fin, las represalias de los islamistas, y viceversa.

Finalmente, hay otra salida; la última. No digo que sea la más probable, pero tampoco es la más improbable. En todo caso, es la que deberían desear con toda el alma los verdaderos amigos de Egipto, aquellos que han aprendido a amarlo a través de sus escritores y sus ciudadanos, de los relatos del edificio Yacobián y de los libros de la Biblioteca de Alejandría, escuchando a aquellos egipcios para los que Egipto es una tierra y en contacto con los que lo conciben como una Idea y como la fuente de una historia que es una parte de la historia de la humanidad. Me refiero al retorno del espíritu de Tahrir, que, hace poco más de dos años, animó a la juventud a vencer el miedo y a desafiar y derrotar a un Alí Babá que se creía faraón.

Para que tal cosa sucediera, haría falta que se rompiese esa alianza contra natura, a la que ya no pueden justificar las circunstancias, entre los activistas de Tamarod y el Ejército.

Haría falta que Mohamed el Baradei, conciencia de la nebulosa liberal, no se limitase a un tuit para “condenar” el uso excesivo de la fuerza ni para llamar a “trabajar duro” para salir del impasse en el que se encuentra Egipto.

Y, sobre todo, haría falta que el pueblo comprendiese que solo la discordia en campo amigo, la división de los demócratas, dispersos en dos o tres candidaturas, fue lo que permitió que se hiciese con el poder un islamista por el que, en resumidas cuentas, solo había votado un elector de cada cuatro.

Una revolución no se hace en un día, ni en dos años.

Es un acontecimiento de larga duración, oscuro, conflictivo, en el que los avances repentinos vienen seguidos de retrocesos desesperantes.

Y no será un francés quien diga lo contrario, a menos que haya olvidado aquella interminable revolución que tuvo que pasar por el Terror, la Reacción de Termidor, dos imperios y una Comuna ahogada en su propia sangre, antes de contemplar el nacimiento de la República definitiva.

Hoy, más que nunca, tenemos que apoyar a los demócratas, que son la tercera fuerza del Egipto actual.

Bernard-Henri Lévy es filósofo.

Traducción de José Luis Sánchez-Silva.

Les diferències entre el papa emèrit, Benet XVI, i l’actual papa Francesc no són només de forma. No es tracta tan sols que el primer fos un intel·lectual pur (que mai havia estat al front d’una comunitat) i aquest sigui un pastor que, des de sempre, ha estat en contacte amb els fidels. No. Les diferències abasten també al pensament i a la doctrina de l’un i de l’altre, si ens atenem a conceptes tan clars i, d’altra banda, tan discutits al llarg de la història, com, per exemple, el de “laïcitat”.

Dins l’avió que va traslladar Benet XVI de Roma a Santiago de Compostel·la el 6 de novembre de 2010, quan aquell pontífex iniciava la seva segona visita a Espanya, va definir el nostre país com a “bressol de la fe”, però també “de l’anticlericalisme”, que va desglossar com “un laïcisme fort i agressiu”, que comparà al de la “la dècada dels anys 30”.

Aquestes paraules  no eren fruit de la improvisació ni de cap mena de “lapsus linguae”, perquè Ratzinger ja havia fet unes declaracions similars al periodista Seewald el mes de juliol de 2010, tal com quedava reflectit en un passatge del llibre que el periodista abordava els viatges pastorals de Benet XVI. En aquestes pàgines, el pontífex es referia a Espanya com “un dels grans països catòlics que ha regalat a l’Església grans sants” i que té una història “excitant”. Però deia també que “és un país de contrastos dramàtics. Pensem en el xoc entre la República de la dècada del 1930 i Franco, o en la dramàtica lluita actual entre la secularitat radical i la fe decidida”, unes declaracions que van molestar al llavors govern socialista de Rodríguez Zapatero.

L’autonomia de l’home i de la societat

Més enllà del que volgués dir el papa Benet (tant el secretari papal, Lombardi, com el cardenal Rouco van assegurar que havíem interpretat malament les paraules on el papa deia el que deia),  el cert és que conceptes com el de “laïcitat”, o com el d’ “estat laic”  han estat proscrits i durament criticats per l’Església des que els Il·lustrats del segle XVIII defensaren l’autonomia de la societat i de l’individu, alhora que negaren la submissió d’aquest o d’aquella a preceptes l’única legitimitat dels quals provingués del que una tradició atribueix als déus o als avantpassats. Per als deutors, doncs, de les Llums (entre els quals m’incloc), no és –o no és ja- l’autoritat del passat ni tampoc la d’un ésser superior la que ha d’orientar la vida dels homes, sinó el seu propi projecte de futur.

És per això que la societat, des del segle de les Llums, tendeixi a esdevenir laica o aconfessional (que no necessàriament laïcista), per molt que els individus, individualment considerats, puguin ser i declarar-se creients. No és, doncs, que les Llums neguin la fe, evidentment que no. La neguen només en tant que font del coneixement dels homes, i a més, determinen que (a diferència del que succeeix encara a l’Islam radical) no és la veritat revelada allò que ha de guiar aquest món, que s’ha fet autònom i ha assolit la majoria d’edat. Al món, doncs, l’han de guiar els homes a partir dels coneixements que han adquirit per l’experiència i per la raó.

Perquè quedi clar: l’home esdevé lliure i senyor d’ell mateix a partir de les Llums i deixa de ser una joguina en mans d’un ésser superior que decideix per ell. De fet, la conseqüència bàsica de l’esperit de les Llums (per això el que ara diré no és aplicable a les societats basades en la sharia –llei islàmica- o en altres lleis d’aquesta naturalesa) és que només els pobles que l’han assumit com a propi han pogut crear els Estats democràtics moderns, i ho han fet sobre bases purament i exclusivament humanes. No és ja la llei de Déu la que s’aplica directament en aquests Estats, sinó les lleis que els homes es donen de manera lliure i democràtica. La llei de Déu serà, sens dubte, un referent per als que tinguin fe, però mai no es podrà imposar de manera coactiva.

La fe no és incompatible amb la laïcitat

Dit això, cal afegir que la defensa de la laïcitat no és incompatible amb la fe, ni exclou de la vida política els homes creients. Com tampoc no comporta cap mena de trava perquè la religió es pugui desenvolupar lliurement i plenament dins aquests Estats, sempre que aquesta accepti d’ocupar el lloc que li correspon. Per tant, a partir de la concepció del món que jo assumeixo, els valors i els criteris morals derivats de la fe i, doncs, de la revelació, podran ésser proclamats, defensats i oferts públicament als altres homes per aquells que els posseeixin i els sostinguin, però mai no es podran imposar coactivament.

Aquesta manera de pensar de molts ciutadans que ens sentim fills dels pensadors il·lustrats del segle XVIII i que som alhora creients i, per tant, fidels a l’Església, s’ha vist ara reforçada clarament per les paraules del papa  Francesc, el qual, en tornar de Río de Janeiro, ha fet unes declaracions dins l’avió que no tenen pèrdua per la seva claredat. També, perquè impliquen una nova visió del món, força diferent de la de Benet XVI i de la que, entre nosaltres, ha proclamat el cardenal Rouco. Francesc, en canvi, ha defensat sense mitges tintes la laïcitat de l’Estat que, “sense assumir com a pròpia cap posició confessional, respecta i valora la presència del factor religiós en la societat, afavorint les seves expressions concretes”, alhora que ha destacat la contribució de les grans tradicions religioses, que tenen un paper fecund de ferment en la vida social i d’animació de la democràcia.

Seran, doncs, difícils de tergiversar aquestes paraules del papa que obren, entenc, una nova via d’entesa entre els homes, ja que ell reconeix i assegura que “la convivència pacífica entre les diferents religions es veu beneficiada per la laïcitat de l’Estat.” Una afirmació que no sols comparteixo, sinó que em satisfà plenament.