Archive for Juliol de 2022

L’autodeterminació del poble o el valor de les paraules

31 Juliol 2022

Volia parlar d’aquest tema el passat diumenge, però la mort d’en Joan López va ser preferent. Tanmateix no el vull deixar de banda. I la idea de parlar-ne em va venir al cap en llegir al diari la notícia de la presa de possessió de la nova consellera de Més per Menorca per assumir el departament de Mobilitat. Aquesta, després de l’espectacle -val a dir que ben poc edificant- que s’ha viscut al Consell amb la dimissió, el cessament (o el que sigui que va succeir) de la seva predecessora, ha promès el càrrec, si he de fer cas a la crònica publica, “per imperatiu legal” i “sense renunciar al dret d’autodeterminació del poble de Menorca”. 

Òbviament, l’assumpció d’un càrrec polític en un sistema democràtic implica que la persona que l’assumeix, se sotmeti a l’estat de Dret que, en aquest cas, ve determinat bàsicament per la Constitució espanyola de 1978 i l’Estatut d’Autonomia de 2007. Normes, per cert, que no se’ns van imposar “por derecho de conquista”, sinó que vam votar lliurement, les quals són (ens agradin més o menys) la garantia que la política es farà respectant els drets dels uns i dels altres i seguint una norma que ningú no es pot saltar unilateralment, la qual es pot modificar, però seguint el procés marcat per la pròpia llei. Per això, quan algú decideix “tirar pel dret” i saltar-se els procediments, els tribunals actuen per, amb totes les garanties de defensa que permet la Constitució, refer el que s’ha desfet il·legalment.

Ara bé, el que la Constitució i l’Estatut no limiten és, sens dubte, que puguem pensar el que vulguem i ens permeten defensar i explicitar el marc jurídic que voldríem que regís al nostre país o -si és que volem estrènyer més el cercle- al nostre poble. I això perquè el dret d’“autodeterminar-se” és un dret fonamental de la persona i fins i tot dels pobles, encara que el concepte de “poble” no és fàcil de terminar jurídicament.

A nivell personal, cada dia hem de prendre decisions que poden incloure’s en el concepte d’autodeterminació. De fet, Ernest Renan va construir aquella famosa frase (l’única que gairebé coneix tothom d’aquest autor sense haver-lo llegit) amb la qual es proclama que “la vida és un plebiscit quotidià”. En definitiva, que no tenim altre remei que autodeterminar-nos cada dia, i que ho podem fer en un  sentit o un altre, perquè som lliures (i responsables) dels nostres actes i de les nostres vides.

Ara bé, quan duem l’autodeterminació a la vida política, el concepte ja no és tan fàcil definir, per més que el dret d’“autodeterminació dels pobles” va ser formalitzat jurídicament per primer cop en la Carta de les Nacions Unides, ratificada l’any 1945. Més encara, l’any 1950, l’Assemblea General d’aquest organisme va reconèixer que “el dret dels pobles i nacions a la lliure determinació” era un dret humà fonamental, i decidí incloure’l en els futurs Pactes Internacionals dels Drets Humans.

Dit això -que no és poc- cal, però, reconèixer que les coses s’han complicat una mica a l’hora de desplegar el contingut d’aquest dret, perquè no tenim una regulació internacional sobre com exercir-lo, ni tampoc sobre qui el pot dur a terme. 

No van sorgir dubtes irresolubles en aplicar-lo al procés de “descolonització”. En efecte, segons la resolució 1541 de l’ONU, un grup humà es pot considerar poble en situació colonial en funció de dos criteris bàsics: la separació geogràfica entre la colònia i la metròpoli i l’existència de diferències ètniques i/o culturals. Addicionalment cal tenir en compte altres criteris de caràcter administratiu, polític, jurídic, econòmic i històric que puguin ajudar a demostrar que el territori dependent ha estat col·locat de manera arbitrària en una posició de subordinació. Aquesta subordinació és, segurament, el que permet presumir, en darrer terme, que estam davant d’un territori colonial.

Ens agradi més o menys, aquest és, doncs, el concepte que s’ha acceptat i ha permès que “colònies” (és a dir, pobles sotmesos a una potència estrangera) hagin esdevingut Estats sobirans. La cosa tanmateix es complica quan volem aplicar el dret de lliure determinació als diversos grups que habiten a l’interior d’Estats consolidats (penseu, si més no, en el cas de Catalunya i en d’altres no reeixits, però -aquests sí reconeguts-, com els d’Escòcia i Quebec). 

De fet, més del noranta per cent dels Estats actuals són sociològicament plurinacionals (a pesar que ho neguin molts polítics -a Espanya la gran majoria-), i això fa que, d’una manera molt generalitzada, els Estats no acceptin l’aplicació d’aquest dret sense límits ni condicions, tot al·legant que produiria un context d’inestabilitat i fragmentació excessives. Segons l’anomenada teoria de la infinita divisibilitat, el reconeixement del dret amb caràcter general conduiria a una progressiva fragmentació del territori mitjançant l’aplicació de criteris nacionalistes cada cop més estrictes, produint-se després de cada secessió una nova secessió. Aleshores, aquest efecte es veuria propiciat per una atmosfera favorable a la ruptura d’Estats existents i el sorgiment de nous Estats: un fenomen conegut com a “tribalisme postmodern”. Doncs bé, ens agradi o no, aquesta és avui la tesi majoritàriament acceptada a nivell internacional. 

Tot i això, no hi veig cap problema que la nova consellera de Més (un càrrec que té exclusivament competències en el marc del CIMe (per tant, d’una Administració local que exerceix també competències autonòmiques gràcies a l’Estatut de 2007) no vulgui “renunciar al dret d’autodeterminació del poble de Menorca”. Ara bé, seria molt interessant saber què significa per a ella -i també per a Més- el concepte d’autodeterminació aplicat a Menorca, aquest al qual no renuncien. 

A mi només se m’acudeixen tres possibles significats (per bé que utòpics i més encara després de veure les dificultats que estan sorgint per aprovar “a nivell balear” la proposició de Llei de Reserva de la Biosfera, que, en els termes que s’ha concebut, sí que produiria una gran descentralització i un empoderament indiscutible del Consell):

1. Constituir la nostra illa en comunitat autònoma, independitzada de l’actual que engloba totes les Illes Balears, amb un President i un Parlament propis, regida per un Estatut elaborat com a Llei Orgànica per les Corts espanyoles que li permetés exercir totes les competències que l’actual estatut dona a la comunitat que es va constituir el 1983.

2. Aconseguir que l’actual comunitat autònoma denominada “Illes Balears” assoleixi la independència d’Espanya -com pretén per a Catalunya un ample sector de la seva població- i, en el marc d’aquesta nova sobirania -la de les Illes Balears-, es concedeixi a Menorca un Estatut en els termes que he definit a l’apartat anterior.

3. La tercera possibilitat que hi veig és, ras i curt, demandar la independència de l’illa respecte d’Espanya per constituir un nou Estat independent, una república sobirana. Com Malta, sense anar més lluny.

I potser (més teòricament encara) n’hi ha encara un altra: la independència global del dits Països Catalans i que aquest nou Estat reservi als menorquins un generós estatut d’autonomia. 

Amb tot el que acab d’escriure vull dir simplement que em sembla molt bé que qualsevol polític es reservi el dret a exercir l’autodeterminació del poble de Menorca, però crec indispensable que expliqui alhora l’abast del concepte al qual no vol renunciar, perquè tots sapiguem què significa realment aquesta reserva. D’altra manera estam davant d’un simple flatus vocis, és a dir, d’un joc de paraules vanes i sense contingut.

Joan López Casasnovas, cinquanta anys d’amistat 

24 Juliol 2022

No sé per on començar perquè la meva relació personal i humana amb Joan López ha estat sempre tan forta que no s’ha vist maig afectada per cap discrepància que hàgim pogut tenir en el camp de la política. “Si les idees destrueixen l’amistat de les persones -em va dir un dia- vol dir que era ben feble aquella amistat”. I tenia raó.

Joan i jo ens vam conèixer a Barcelona, concretament al pati de la Facultat de Lletres, a la Plaça de la Universitat, quan tots dos ens havíem matriculat als cursos d’especialitat en Filologia Catalana a la Facultat de Filologia Romànica després d’haver cursat els comuns sense coincidir. Ell els havia fet a València i jo a Barcelona, encara que, en el meu cas, una mica lliurement, perquè van coincidir amb els de Dret que jo cursava a la mateixa Universitat. Era, si no m’equivoc l’any 1971.

Ell se’m va acostar per presentar-se i va ser per a mi una sorpresa conèixer aquell al·lot que, a diferència de mi, tenia una vocació claríssima per a la filologia. De fet, mentre ell va cursar tota la carrera sense treure mai el peu del llençol -només filologia, llengua i literatura-, jo, aprofitant el dit “pla Maluquer”, que era molt lax, vaig fer una carrera molt més híbrida, compaginant la filologia amb moltes assignatures del departament d’Història. Per a ell, la filologia ho era tot; per a mi, era només un estudi complementari, però ens unia el compromís inequívoc amb la Cultura Catalana, que estava renaixent a la Universitat a pesar que vivíem encara ben incardinats en el règim franquista.

El doctor Martí de Riquer havia estat el mentor del que aleshores se’n va dir “Subespecialitat de Filologia Catalana” dins la de “Filologia Romànica” un cop aconseguí que es creessin càtedres de Llengua i de Literatura Catalanes a la Universitat Central (on vam estudiar nosaltres dos) i també a l’Autònoma. Els dos catedràtics de Literatura van ser els doctors Antoni Comas (a la Central) i el Dr. Joaquim Molas (a l’Autònoma), alumnes predilectes del Dr. Martí de Riquer.

Joan i jo vam cursar, doncs, força assignatures junts, i també vam fer treballs de curs que vam signar conjuntament. Tant amb el Dr. Comas (literatura), com amb el Dr. Joan Solà (llengua), com amb el Dr. Veny (dialectologia). I vam assistir a classes del Dr. Badia Margarit, que, juntament amb Francesc de Borja Moll, havien escrit les millors gramàtiques publicades a l’època.

La relació d’amistat va ser tan intensa que, en acabar la carrera, vam col·laborar en l’organització d’un Curs de Cultura Catalana a Menorca, amb un seguit de conferències que es van celebrar al claustre del Seminari a Ciutadella. Escric de memòria i no puc precisar dates, però no crec açò tengui ara cap importància, però sí el fet que vam ser els dos primers menorquins que, alhora, ens vam llicenciar en “Filologia Romànica-Subespecialitat Catalana” com proclamen els títols que vam rebre de la Universitat.

Acabada la carrera, en Joan va haver de partir ben aviat a Ceuta per fer el servei militar. Jo, en canvi, havia fet milícies universitàries, i sé que, mentre ell es distreia militarment pels verals del Monte Hacho, va guanyar un premi en un concurs dels que organitzava no sé si l’Ateneu o el Diari Menorca. El que sí record molt bé és que el seu pare em va telefonar per demanar-me que fos jo qui, en nom d’ell, recollís el premi. “Ets -em va dir- la persona més pròxima ell i la que has compartit amb ell més hores d’estudi”. Va ser un honor per a mi, perquè sempre vaig saber que, mentre jo era un filòleg aficionat, ell era un filòleg professional, un savi, un home que mai no abandonaria la llengua i la literatura al llarg de la seva vida, tot i que compaginaria la seva investigació, la seva creació literària (bàsicament poètica) i assagística amb el compromís polític, que va dur a terme al si del Partit Comunista, pel qual, anys més tard, ja en democràcia, va ser diputat al Parlament i conseller al CIMe, ja que aleshores les dues places anaven lligades.

Record que a l’acte de constitució del Parlament de les Illes Balears, que es va fer a la Llotja de Palma -uns anys en què l’anticatalanisme ja planava en molts camps- va tenir la ironia d’aixecar els ulls a la volta d’aquell bell edifici i contemplant les “quatre barres” que la coronaven va dir -cit de memòria- “ho vulguem o no, ens agradi a no, les quatre barres han acabat presidint aquest acte.”

Abans, però, a l’inici de la democràcia, tant ell com jo ens vam involucrar molt directament en la campanya per a les eleccions del 15 de juny de 1977, les primeres que Espanya celebrava des de la República, i, des de partits diferents, vam donar suport a la candidatura progressista al Senat d’Antoni Anglada (el recordat Antoine). En Joan i jo vam acompanyar-lo fent mítings per tots els pobles de Menorca, encara que no vam aconseguir que guanyés l’escó. Després vam seguir participant en la constitució de l’Assemblea Democràtica de Menorca, aquest cop amb tots els partits constituïts a Menorca -tant de dreta com d’esquerra-, un exemple d’actuació que avui esdevindria impossible i que demostra -i no me n’amag- que la generació que va contribuir a instaurar la democràcia al nostre país tenia força més talla moral, intel·lectual i política que la d’avui. 

De fet, que un home com Francesc Tutzó, de l’UCD, donés les responsabilitats culturals i lingüístiques del Consell a homes com Andreu Murillo i Joan López diu molt d’aquella gent. Com també diu molt que la Llei de Normalització Lingüística que aprovà el Parlament Balear l’any 1986, en un govern presidit per Gabriel Cañellas, d’Aliança Popular, fos encarregada a experts lingüistes que no eren, precisament, de la corda dels qui governaven.

Com que escric aquest article amb el cor, potser no té importància que em mogui amb un cert desordre, però no voldria oblidar la col·laboració que vam tenir en Joan i jo en l’Exposició del Diccionari Català-Valencià-Balear que es va fer a Ciutadella i a Maó, en presència de Francesc de B. Moll, coincidint amb l’homenatge que va promoure el Congrés de Cultura Catalana. De fet, el Dr. Moll ens va tractar sempre com a deixebles i ens va estimar, com ho demostren les cartes que vam rebre d’ell agraint la nostra col·laboració.

Amb els anys, cadascú ha fet la seva vida -ell sempre dedicat a l’ensenyament, a la llengua i a la literatura-, jo, en canvi, he treballat en el camp del Dret (encara que mai no he abandonat l’assaig i la literatura), però ens ha unit un compromís que no hem oblidat mai. Per a nosaltres, “la pàtria ha estat la llengua”, el català que parlam a Menorca, aquest “rallar en pla” que fem servir en les nostres vides, però que sabem que forma part -com succeeix també amb el castellà (aquest força més dividit dialectalment a causa de la seva extensió)- d’un tronc que ha de seguir unes normes acadèmiques si no el volem esquarterar i pretenem que s’esdevengui una llengua culta i normalitzada.

En Joan López ha estat, doncs, un exemple a seguir en aquest camp, sobretot perquè s’ha cenyit als estudis científics de la llengua i mai no s’ha deixat temptar per les opinions d’aficionats que, més d’un cop ignorants i mancats dels estudis necessaris per parlar d’una matèria, s’atreveixen a pontificar i -el que és encara pitjor- a desqualificar opinions fonamentades.

Vaig veure per darrer cop en Joan a finals de maig. Aquell capvespre vaig conversar amb ell una bona estona. Venia de fer-se unes proves a l’hospital i em va dir que no es trobava bé. Certament no exagerava perquè tot ha anat molt ràpid, però la petja que ell haurà deixat a Menorca i en la meva vida, seran inesborrables. Mai, la meva dona, Gràcia Seguí, i jo oblidarem les paraules que ens va escriure per imprimir a la targeta de participació del nostre casament: “Serà mirar lluny amb la joia de sempre / un devora l’altre per les sembres dels anys. / Serà un bell endavant!”

Laura Borràs, un cas molt tèrbol

17 Juliol 2022

“No hi ha millor defensa que un bon atac” és una frase que s’ha atribuït a estrategs militars i fins i tot a entrenadors de futbol, ​​segons tenc entès, però és, sens dubte, la divisa que ha elegit Laura Borrás, des de la presidència del Parlament de Catalunya, quan sobre el seu cap té l’espasa de Dàmocles que comporta l’obertura d’un judici oral.

II això és així perquè el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va concloure fa poques setmanes la fase d’instrucció de la causa que l’afecta per fraccionar presumptament contractes quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i donà deu dies a la Fiscalia perquè presentés una petició d’obertura de judici oral i escrit d’acusació o demanés l’arxiu de les actuacions, cosa que acaba de fer tot demanant 6 anys de presó i 21 d’inhabilitació, a més d’imposar-li una multa de 144.000 euros. L’escrit atribueix a Borras els presumptes delictes continuats de prevaricació i falsedat documental, però descarta el de frau i malversació continuada.

Iñaki Pardo Torregrosa explicava fa uns dies a “La Vanguardia” com s’havien descobert els fets i, per descomptat, la qüestió no pot ser més novel·lesca. Permeteu-me citar-lo, encara que l’explicació sigui llarga. Diu Pardo que va ser el novembre del 2017 quan una dona va anar a una oficina de Correus a Castellbell i el Vilar a recollir la correspondència del seu apartat de correus i es va topar amb un sobre procedent d’Holanda que no esperava. Al seu interior hi havia vint bitllets de 50 euros. Al banc li van confirmar les seves sospites: els diners eren falsificats. La seva primera reacció va ser desfer-se d’aquell paper imprès. Va trencar tres bitllets però després de repensar-s’ho, va anar a una comissaria dels Mossos. Els investigadors van interrogar la funcionària de Correus que va admetre l’error. El sobre que contenia els diners falsos s’havia d’haver dipositat a la bústia que quedava just al costat, una que dues vegades al mes solia rebre correspondència procedent d’Utrecht. L’apartat de correus estava a nom d’Isaías Herrero, informàtic, que va resultar ser amic de Laura Borràs i que s’encarregava de fer diverses tasques de manteniment de la web de la Institució de les Lletres Catalanes que aleshores presidia l’actual líder de Junts. En aquells temps Herrero adquiria bitllets falsificats i buscava la manera d’endossar-los a petits comerços. A més, els Mossos van interceptar un altre enviament, el d’una carcassa d’un CD a l’interior de la qual s’amagaven 100 pastilles de disseny. L’amic de Borràs havia convertit el seu habitatge de Vacarisses en un punt de distribució de moneda falsa, tràfic de drogues de disseny i cultiu de marihuana. Per aquella causa va ser condemnat a 5 anys de presó. En paral·lel, feia tasques per a la ILC i impartia amb l’actual presidenta del Parlament diversos postgraus i màsters de literatura a l’era digital de la Universitat de Barcelona.

Amb les sospites del tràfic de drogues i de moneda falsa, els Mossos van intervenir el telèfon d’Herrero i en la primera conversa el van sorprendre parlant amb un amic dels tripijocs que feia amb Borràs per facturar els seus treballs a la ILC. Allò va posar en alerta els investigadors que van estirar el fil i van trobar correus electrònics que suposadament posaven al descobert que, entre el 2013 i el 2017, Borràs i Herrero es van concertar per fraccionar els contractes i no superar mai el llindar dels 18.000 euros per eludir la convocatòria d’un concurs públic. Allò va originar una altra causa que ha navegat durant cinc anys per diferents tribunals: un jutjat d’instrucció de Barcelona, ​​el Suprem i ara el TSJC, que ha conclòs que la liquidació dels 18 contractes menors adjudicats a Herrero va comportar “un perjudici als cabals públics ja que les factures es feien amb criteris arbitraris”.

Sigui com vulgui, la situació de Borràs no només té un aspecte judicial, sinó que es complica políticament ja que, des del 2017, a petició de la CUP, al reglament del Parlament hi ha un article, el 25.4, que pot implicar que perdi la condició de diputada i presidenta de la Cambra catalana. Aquest article assenyala que “en els casos en què l’acusació sigui per delictes vinculats a la corrupció, la Mesa del Parlament, una vegada sigui ferma la interlocutòria d’obertura del judici oral i en tingui coneixement, ha d’acordar la suspensió dels drets i deures parlamentaris de forma immediata. Si es plantegen dubtes sobre el tipus de delicte o sobre el règim d’incompatibilitats aplicable al llarg de la suspensió, cal el dictamen de la Comissió de l’Estatut dels Diputats”. Per això, si Borràs s’aferra al càrrec –com està fent– i vol eludir el debat sobre la “taca de corrupció” pot vehicular les conseqüències parlamentàries del seu processament per un apartat anterior del Reglament –el 25.1–, que deixa la suspensió en mans de la majoria absoluta del ple i no de la Mesa, un simple òrgan governatiu de la Cambra, cosa que posa en una difícil situació Esquerra Republicana, soci de Govern de Junts (el partit del qual Borrás és presidenta), ja que, sense dubte, els partits de l’oposició votaran per apartar-la del càrrec, si s’escau.

Però el que crida l’atenció del cas és que Borràs, seguint la divisa que he apuntat a l’inici, no només es nega a apartar-se a l’espera que els Tribunals dictin sentència (que podria ser absolutòria, esclar), sinó que, des del primer moment, ha passat al contraatac i s’ha presentat com a víctima, queixant-se amargament del “linxament” a què l’estan sotmetent els jutges, que simplement la persegueixen -diu- per ser una líder amb tirada electoral favorable a la secessió de Catalunya. I posant-se al capdavant de la cimera contra la corrupció que s’ha celebrat darrerament a la Cambra catalana a càrrec de l’Observatori Ciutadà contra la Corrupció, la cap de Junts, a un pas d’asseure’s a la banqueta dels acusats, ha donat el tret de sortida a la sessió amb un al·legat en què ha acusat l’Estat de lawfare (persecució judicial) per “embrutar, amb la corrosiva taca de la corrupció, els adversaris polítics” en una vetllada al·lusió a la causa oberta contra ella.

“A les democràcies viciades amb tics autoritaris -ha dit Borràs- de vegades la corrupció deixa de ser un problema a eliminar per convertir-se de forma perversa en una arma per combatre la dissidència política, i això constitueix una vulneració flagrant de drets fonamentals”. En definitiva, que se l’està jutjant simplement perquè és independentista.

Però per poc que furguem en el cas veurem que quan es van produir els fets pels quals es jutjarà Laura Borràs, ella no tenia cap càrrec polític. Tots són fets anteriors al “procés”, de quan ella presidia la ILC- que, com a organisme de l’Administració que és, havia de sotmetre l’adjudicació dels contractes a la normativa vigent. A més, si ella està segura de no haver fraccionat les quantitats dels contractes esmentats per disfressar-los i així ajudar un amic -i quin amic!-, podrà demostrar perfectament que no ho va fer, ja que la qüestió no té res a veure amb les idees de la senyora Borràs.

Una veterana política catalana que ha passat tota la seva vida ensenyant a la Universitat o bé defensant la seva ideologia fent política sana -em refereixo a Eulàlia Vintró- es mostrava fa poc indignada per l’actitud de Borràs afirmant que “qui ha d’afrontar un judici per un presumible delicte administratiu” no pel fet de dedicar-se després a la política tot assumint càrrecs electes “pot barrejar tots dos escenaris i atribuir a la política hostil a la independència que l’acusin d’una cosa que havia fet anys abans”. I concloïa el seu raonament amb aquestes paraules, que assumesc: “genera estupefacció comprovar que moltes persones amb elevats nivells formatius, càrrecs institucionals i presència mediàtica, per no parlar d’alguns mitjans de comunicació, comparteixin i difonguin aquest despropòsit que destaca exclusivament la repressió política i ideològica.” En aquest sentit “la presidenta del Parlament acaba de fer un altre pas equivocat: tement el que li pot caure a sobre prefereix incomplir la legalitat.”

Tornem sobre l’avortament

3 Juliol 2022

Parlar de la llei que regula l’avortament no és fàcil per les connotacions ètiques que té i per la diferent manera d’afrontar la qüestió a causa de les diverses ideologies coexistents. Des d’aquelles que proclamen que avortar és un dret fonamental de la dona, a les que consideren que el fetus ha de ser absolutament protegit des del moment de la concepció. Entremig, els Estats no confessionals solen legislar amb matisos i regulen el dret a avortar en determinades circumstàncies i en uns terminis fixats des de la concepció.

De fet, aquesta va ser la llei que s’aprovà a Espanya l’any 1983 pel govern de Felipe González, val a dir que amb una fèrria oposició de l’Església espanyola de l’època i, especialment, del PP. Aquest, que no aconseguí que es declarés la inconstitucionalitat de la llei aprovada, va prometre per activa i per passiva que, si arribava al poder, la derogaria, però, el que són les coses, després d’haver fet tot el soroll possible, quan l’any 1996 assolí el poder -que va exercir ininterrompudament durant vuit anys (els darrers quatre amb majoria absoluta)- no va tocar la llei.

Després que el govern de Zapatero, potser frívolament, encarregués a la ministra Bibiana Aido donar una volta d’escrús a la legislació aprovada el 1983, que la dreta ja no discutia, el sector més intransigent del PP en aquesta matèria, que l’any 2010 representaven l’exministre de justícia Federico Trillo y la diputada Soraya Sáenz de Santamaría, interposà novament un recurs duríssim al Tribunal Constitucional en què es comparava la llei del PSOE amb les normes nazis de selecció de la raça en permetre l’avortament per malformació.

No sé si per convenciment o perquè va veure que aquesta era, a pesar de tot, una matèria llefiscosa, Rajoy encarregà la defensa de la nova llei restrictiva de l’avortament a José María Ruíz-Gallardón Jiménez, fill del qui havia estat el gran enemic de la llei socialista de 1983. Ruíz-Gallardón es va prendre molt seriosament l’encàrrec, i després d’haver passat durant molts anys per ser l’home més progre de la dreta, es va convertir en el més radicalment conservador i elaborà un projecte de llei molt més restrictiu que el de 1983, per satisfer així les forces més radicals de la dreta espanyola, amb les quals es volia congraciar.

Però els problemes van aparèixer aviat quan alguns (o bastants) membres del PP començaren a veure que aquell projecte restrictiu podia perjudicar l’intent d’obrir-se al centre polític, que el PP també volia ocupar (Vox no existia aleshores!). Però quan això succeïa, Ruiz-Gallardón ja s’havia llençat plenament a la piscina del conservadorisme i, el 20 de desembre de 2013, aprofitant que el president era a Brussel·les i buscant que la polèmica s’apagués amb el ressò de Nadal, en un Consell de Ministres presidit per Sáenz de Santamaría va aprovar el projecte de llei més restrictiu de la democràcia en matèria d’avortament, que eliminava fins i tot la malformació, com a causa possible per avortar.

Rajoy, expert en les arts dels desgast dels altres, va veure que aquell era el camí més ràpid de treure’s de sobre Ruíz-Gallardón (d’una vegada per sempre), i atès que, en opinió de molts dels seus companys de partit, la llei de l’avortament que propiciaven situava el PP a l’extrema dreta i hauria estat, segurament, una diana on tots els altres partits haurien tirat a ferir, va prendre la decisió de retirar aquella reforma, amb la qual cosa aconseguia dos trumfos: feia desaparèixer Ruiz-Gallardón del mapa alhora que se situava més al centre de l’espectre polític. D’aquesta manera demostrava que era un polític fred, sense passió ideològica i –a més- força amoral, perquè no em sembla que pugui merèixer un altre qualificatiu el polític que, per raons tàctiques o estratègiques del seu partit, és capaç de defensar, en una llei que afecta tan directament elements clau de la vida humana, primer una cosa i, després, radicalment la contrària. És clar que, a la fi, va acabar maquillant una mica la seva actitud en impedir (contra el vot de tota l’oposició) que les joves menors d’edat i majors de setze anys poguessin avortar sense el consentiment dels pares.

Ara ens trobam amb una novetat, teòricament llunyana, però que ja ha començat a tenir efectes al nostre país: em referesc a la sentència del Tribunal Suprem dels EUA que s’ha esmenat ell mateix i ha decidit el que volia Donald Trump “en nom de Déu”: dir que el dret a avortar no existeix “per se”, tot i que reconeix que correspon prendre la decisió de regular-lo als legisladors dels Estats, molts dels quals acordaran -alguns ja ho han fet- considerar-lo un delicte al mateix nivell que matar a trets de pistola una persona nascuda. 

Ràpidament, la dreta i l’ultra dreta espanyoles ja s’han manifestat perquè el Tribunal Constitucional espanyol dicti la sentència que no s’ha atrevit a emetre sobre el recurs que té pendent de resoldre des de fa més de 10 anys, i pretén que desautoritzi la llei que van fer els governs socialistes i van respectar els conservadors.

Com que no pretenc amagar el que crec, he de dir que, sempre que la ciència no acabi demostrant el contrari, entenc que el principi de vida que hi ha en el concebut, però no nascut, m’obliga a posicionar-me del seu costat, tot acceptant l’ensenyament de l’Església catòlica de la qual jo form part. Però som molt conscient que el fet de viure en el marc d’una societat plural m’obliga a tenir present que, ben al costat del que jo pugui creure, n’hi ha d’altres que pensen tot el contrari i he de cohabitar amb ells en un país que –per mitjà dels seus representants legítims (els diputats i senadors)- té el deure de regular el marc legal de la nostra convivència. I no són poques les veus que afirmen que, no per prohibir l’avortament, les dones deixen d’avortar. Simplement es veuen obligades a fer-ho de manera il·legal i en condicions poc segures (cosa que sempre perjudica les més pobres sobre les més riques, que poden viatjar a un lloc on l’avortament està reconegut legalment).

Crec, doncs, que, un estat no confessional té autonomia per decidir –i ha de decidir democràticament- els supòsits en què l’avortament ha de ser penalitzat i aquells altres en què s’ha de permetre, ja sigui perquè el considera un dret de la dona o bé un mal menor que pot evitar-ne d’altres que el legislador (hi estiguem o no d’acord els cristians) considera prioritaris a la vida del concebut. I anem en compte abans de fer una crítica fàcil d’això darrer, perquè, com a mal menor, fins i tot l’Església catòlica accepta avui en casos extrems de disjuntiva irreconciliable que es propiciï la vida de la mare quan aquesta està en perill de mort, ni que sigui a costa de perjudicar la del nasciturus, tot rectificant així doctrines anteriors. (Recordeu, si més no els més grans, la pel·lícula “El Cardenal” d’Otto Premingern i comprovareu el que acab de dir).

No pretenc, per tant, proclamar què s’ha de fer o què no s’ha de fer en la regulació legal d’aquesta matèria, encara que sé quina és la meva posició, que no vull amagar. Jo em declar a favor de la vida des de la concepció fins a la mort natural de la persona. No crec, per tant, que avortar sigui un “dret de la dona”, sinó –i més aviat- un mal que s’hauria d’evitar en tant que sigui possible. Però això no m’impedeix també de dir que els creients no podem tancar els ulls davant els greus problemes de tota índole que el fet de l’avortament  comporta enmig del món. I sense renunciar a cap dels nostres principis morals, entenc que no podem imposar a tots els altres ciutadans la nostra visió antropològica, tot i que l’hem d’afirmar i explicar.

Vull dir, en definitiva, que, en una societat plural com la nostra, no podem pretendre que la llei cristiana esdevingui la llei de l’estat, i això significa que no podem exigir –si la majoria de la societat no ho veu com nosaltres- que el dret vigent penalitzi forçosament (conceptuï, per tant, com a delicte) totes aquelles actuacions que, des del nostre punt de vista, són una violació clara del que nosaltres conceptuam com la llei de Déu. Donald Trump (un exemple de persona moral!) pensa el contrari i sembla que el Tribunal Suprem dels EUA vol seguir aquest mateix camí, pensi el que pensi la majoria dels nord-americans.


%d bloggers like this: