Josep Maria Quintana

La mort de Marcelino Camacho acaba amb la vida d’un lluitador per les llibertats democràtiques des d’un sindicalisme teòricament nou –de fet se’l presenta com el pare del sindicalisme modern- encara que, en un principi, es tractava d’un sindicalisme molt lligat al Partit Comunista, únic partit que mereixia el nom de tal durant els foscos anys de la dictadura.

És possible que l’UGT tingués ja cent anys, però ni aquest sindicat ni el PSOE eren pràcticament res quan CCOO i el PC representaven l’oposició al règim i la defensa a ultrança d’una lluita sindical durant molt de temps desconeguda.

Res no he d’objectar al sindicalisme i, menys encara, a CCOO, però temo molt que els sindicats –tant UGT com CCOO- no han sabut trobar el seu paper en la democràcia. De la mateixa manera que tampoc els partits poden presumir de tenir avui una base social sòlida, que amb els seus diners doni suport a unes idees, menys encara poden presumir d’això els sindicats que, sense el suport de l’Administració Pública, amb prou feines sobreviurien.

La lluita sindical, necessària en l’equilibri de forces, no crec que es dugui a terme amb les exigències que la societat reclama (el fracàs de la vaga de funcionaris i de la vaga general en són, d’això, una bona mostra). Molts cops em fa la impressió que els sindicats viuen encara amb esquemes del segle XIX.

Altre cosa s’hauria de dir d’aquells sindicats de gent privilegiada, com per exemple els dels controladors, o dels pilots, els quals no tenen engany. Sabem a què van i què pretenen.

D’altra banda, preocupats com estan en la defensa dels drets dels treballadors, els sindicats s’obliden massa sovint de defensar les obligacions d’aquests, que també en tenen, envers les empreses, que no sempre estan capitanejades per personatges prepotents i potentats. Molts dels quals tenen avui dificultats a l’hora de sobreviure.

Dit això, no vull treure mèrit a la figura d’aquest home bo i honest que era Marcelino Camacho. Descansi en pau.

El mateix dia que moria a l’Argentina Nestor Kirchner, l’actual líder del peronisme, també expirava a Catalunya Joan Solà, el lingüista més destacat actualment, el que ha seguit l’estela de Pompeu Fabra i Joan Corominas en el marc de la llengua catalana.

Vaig ser alumne de Joan Solà el curs 1971-1972 i d’ell vaig aprendre què significa estimar una llengua i una gramàtica. Vehement, home d’una sola peça, Solà era un gramàtic nat (i fet), del qual podríem citar una quarantena de llibres, encara que els més destacats són, probablement, Estudis de sintaxi catalana (1972), Sintaxi generativa catalana (1986), Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994), Ortotipografia (1995) o la Història de la lingüística catalana 1775-1900 (1998). I per damunt de tot, l’obra que el situa en un primeríssim lloc entre els lingüistes d’avui: Gramàtica del Català Contemporani (en tres volums), apareguda el 2002.

Tenaç i extravertit (fins cantava amb una coral) Solà és un d’aquests mestres que l’alumne no pot oblidar, perquè era exigent, clar i generós. I per damunt de tot (almenys és el que d’ell em va impactar més), era un mestre que et convencia d’una cosa: no basta només que estimem la llengua (el català en aquest cas), cal que la coneguem a fons, cal que dominem la seva estructura profundament.

És clar que això es pot dir de totes les matèries, però era de la llengua catalana que ara estava parlant, que era la que Joan Solà ensenyava. Una llengua que la gent de la meva generació no va conèixer a l’escola, encara que era la pròpia, la materna, la que el poble emprava abastament, però que s’havia anat arraconant pels poders públics des de principis del segle XIX (Franco va fer molt en contra de la nostra llengua, però ja hi tenia el camí fressat. No és ell, doncs, l’únic ni el primer responsable).

Avui, la llengua s’estudia a l’escola. Fins i tot, en alguns casos, a l’escola s’estudia en la llengua pròpia. Això no obstant, mai no hi havia hagut una pressió tan gran contrària al progrés del català, perquè el canvi que s’ha produït dins la societat, amb la vinguda d’emigrants de parla castellana (o que adopten el castellà com a únic idioma), i amb l’avenç dels mitjans de comunicació, escrits i audiovisuals. També amb l’auge indiscutible del castellà a tot el món. Tot això plegat, unit a la tebior dels nostres polítics i al text restrictiu de la Constitució, que perjudica clarament les llengües minoritàries, ha aixecat una mena de frontera expansiva del castellà que, lentament, va ofegant la llengua catalana. I tanmateix és la nostra. La pròpia des de fa més de set-cents anys.

Gràcies a lingüistes com Joan Solà, avui hi ha un floriment d’escriptors en llengua catalana com no hi havia hagut mai. Hem de confiar, però, que no acabem com els autors llatins, i que el català no quedi arraconat com un reducte de llengua culta, que va cedint el testimoni a una llengua d’altri que, per la pròpia naturalesa de les coses, s’acaba imposant.

Ahir, Mariano Rajoy, seguit d’immediat pel banquer Botín, va posar en solfa el dit Estat de les Autonomies, que va permetre la Constitució del 1978, però que no és exactament producte d’aquesta Constitució.

La Constitució, en efecte, obre una porta a un canvi de model que es podia seguir tal com, a la llarga, s’ha fet, o com volien els polítics d’uns territoris que, de feia moltes dècades, reclamaven el que podríem definir com “el dret a la diferència”. Parlo de Catalunya, Euskadi i (en menor mesura) Galícia. Fins i tot, la Constitució preveia vies diferents i reconeixia la preeminència d’aquelles comunitats que haguessin tingut aprovat un estatut durant la República.

Dur a terme la reorganització territorial d’Espanya amb tres autonomies plenes (les que he citat) i una descentralització administrativa de l’Estat unitari a la resta de territoris hauria estat (l’any 1979) satisfactori per a gairebé tothom, i era (probablement) el que Espanya reclamava, però Adolfo Suárez, degudament aconsellat per Martín Villa, va prendre una decisió maquiavèl·lica feta amb tota la intenció que haurem acabat per pagar molt cara: la que hem convingut a denominar “el café para todos”. Gràcies, per tant, al tàndem Suárez-Villa, Espanya, no sols no ha resolt el problema endèmic amb Catalunya i el País Basc, sinó que ha creat un gruix tan enorme d’expectatives i de recels en territoris on mai ningú no havia somiat el dret a ser autònom (és allò del “si tu ho tens, jo també”) que ha acabat tornant-se en contra de tots.

Miquel Roca va veure l’error molt aviat, i va afirmar que, si s’optava per aquest camí, l’única sortida possible era substituir l’Estat centralitzat per l’Estat de les Autonomies, però “nosaltres –va objectar- hem creat l’Estat de les Autonomies sense desmantellar l’Estat centralitzat”.

Mentre hem estat rics (o hem pogut viure per damunt de la nostra riquesa veritable), tots els problemes s’han dissimulat. Però quan ens hem estavellat contra el terra després de caure del cavall, hem vist com n’era, de gran, el malbaratament de diners i d’energies que aquesta doble estructura políticoadministrativa comportava.

I ara què? Encara que no és possible resoldre un problema tan complex amb un article tan curt, la meva diagnosi és la següent: Atès que el tàndem Suárez-Villa va crear un monstre de dos caps que ha acabat revoltant-se contra ell mateix, la solució ja no vindrà per un debilitament de les Comunitats autònomes, com sembla que predica Rajoy, sinó per un aprimament de l’Estat. Potser el camí seria el de transformar Espanya en un Estat federal en tota regla. És clar que reformant la Constitució. (En definitiva, una quimera).

Montilla ha declarat que no reeditarà el Tripartit, encara que aquest sigui possible en virtut de la matemàtica electoral.

Per la manera com ho ha dit i per les reaccions d’alleugeriment que hem vist en el socialistes catalans i espanyols, sembla que aquests hagin fet un alè, encara que aquesta declaració tregui, de fet, al PSC totes les possibilitats de governar Catalunya un altre cop.

Tanmateix, i aprofundint en aquesta manifestació de Montilla, hem de referir-nos a una llei electoral –la vigent- que, degut al sistema proporcional que ha adoptat (això per imperatiu constitucional), obra la porta a pactes postelectorals que es poden dur a terme sense haver de consultar els electors. Pactes que, en general, no se li havien anunciat abans de l’elecció, quan els partits sol·licitaven el vot. Per això mateix, molts cops aquests pactes produeixen una mala sensació de boca als ciutadans que voten. “Si jo hagués sabut que després, amb el meu vot, pactarien amb tal o qual, no els hauria votat”, és una de les frases que sentim ben sovint. I és també el que explica aquest alleujament que han sentit votants els socialistes catalans quan han sabut que el Tripartit no s’editarà. En definitiva, que prefereixen ser a l’oposició sols que governar mal acompanyats (si és que són sincers, és clar).

Amb això no vull dir que els sistemes majoritaris (com el que tenim per al Senat) que, en tot cas, demanen pactes preelectorals –que els electors coneixen abans de votar, i els permeten dipositar el vot a plena consciència del que això implicarà- siguin la panacea. Perquè cap sistema no és neutral ni deixa de tenir problemes. Però si és que mantenim el sistema vigent, que permet que patits minúsculs (amb un o dos diputats, un o dos consellers o un o dos regidors) puguin exercir molt de poder i condicionar seriosament el partit de la majoria, crec que, com a mínim, els dirigents haurien d’explicar als electors què faran després de ser elegits si necessiten suports d’altres col·lectius polítics per governar. Seria una deferència a l’elector i ajudaria a la transparència política.

Com han vingut denunciat des de l’inici de la guerra desenes d’organitzacions no governamentals i ha quedat escrit en innombrables relats periodístics, el rastre d’horror i mort que deixa l’ocupació nord-americana de l’Iraq és molt més profund del que cap font oficial havia admès fins ara. Un gruix de gairebé 400.000 informes secrets filtrats a través de la web Wikileaks revela que el tracte vexatori, les tortures i l’assassinat de civils a mans sobretot d’altres iraquians, sota l’atenta mirada de l’Exèrcit nord-americà, van ser la norma entre 2003 i 2009. De les 109.032 morts registrades, 66.081 eren ciutadans que es van veure atrapats enmig del conflicte. No cal dir que les xifres oficials no s’assemblen a aquestes.

Davant un fet tan greu com aquest (a Espanya el partit de l’oposició, qualsevulla que fos, l’empraria com una gran arma electoral) l’Administració Obama manté silenci i ha renunciat a utilitzar-lo com un mètode de guerra bruta contra Bush i els actuals republicans.

Però més enllà del que faci o digui el president Obama (jo crec que hauria de parlar, encara que el prestigi dels Estats Units se’n ressenti), és clar que els nord-americans s’enfronten a una situació que els remet a èpoques tan terribles com les de la guerra del Vietnam, alhora que l’alta estima que tenen del seu Exèrcit queda destrossada per les greus violacions dels drets humans practicades una vegada i una altra.

Per poc que algú se submergeixi en el fred llenguatge dels documents és fàcil ensopegar-se amb les atrocitats. En centenars de casos s’al·ludeix a fuetades, cremades i pallisses, i en un en particular els soldats nord-americans deixen entreveure que els seus companys iraquians van tallar els dits i van cremar amb àcid a un dels presos. Altres expedients revelen l’execució de dos presoners emmanillats o com el cos d’un detingut, mort suposadament per una «fallada renal», presenta una incisió quirúrgica a l’abdomen.

Bush és, sens dubte l’últim responsable d’aquests crims i atrocitats. Però també Blair i Aznar hi tenen alguna cosa a veure.

“Diversos són els homes i diverses les parles, i han convingut molts noms a un sol amor”.

Dissabte passat vaig participar en un encontre literari entre un grup d’escriptors llatinoamericans i menorquins. Va ser al claustre del Seminari de Menorca, a Ciutadella. Feia un matí esplèndid de sol i de temperatura. Ens vam asseure ben a la vora de la cisterna i, l’un rere l’altre, va llegir un fragment d’una novel•la pròpia o bé un parell de poemes dels que cada autor havia escrit.

Els escriptors sud-americans (n’hi havia de l’ Uruguai, de l’Argentina, de Xile, de Cuba i crec que de Mèxic) van llegir cadascú amb el seu accent, i suposo que, entre les paraules que escoltàvem, devien esllavissar-se “modalitats” de la seva terra. Cap no dubtava, però, que parlava en castellà, aquesta llengua mare que els és vehicular a tots i que ningú no discuteix ni qüestiona. Tan una i tan diversa alhora! Amb tantes parles i, això no obstant, tan universal!

Nosaltres, els menorquins, vam llegir també els nostres textos escrits en català. Diversos eren els accents, diverses les opcions que cada escriptor havia adoptat per les formes verbals, però ningú no discutia que allí s’escoltava la llengua de tots. Ningú no reivindicava res, i cadascú utilitzava les formes i les paraules que –i com- li semblaven més adients per a la seva literatura.

Els escriptors sud-americans escoltaven atents el verb càlid, de vegades encès, dels nostres millors poetes. També els textos dels narradors. Potser no ho entenien tot, fins i tot és possible que, en algun cas, no entenguessin res, o quasi res. Però hi havia un aire subtil de concòrdia que feia que les paraules sonessin com la música, que és un llenguatge universal.

Què lluny em quedava la cantilena pesada i repetitiva dels bauzàs de torn sobre unes modalitats que ells tanmateix no empren. Dels qui no distingeixen entre una llei i un decret i pretenen governar-nos. Dels qui són incapaços de sentir la música i el significat que traspuen les paraules, més enllà de la llengua en què les persones s’expressen.

Bé, no cal que cerquem el perquè. És que són sords. I si no ho són, tant és, perquè no escolten.

No seré jo qui critiqui el canvi de govern quan la mateixa Dolores de Cospedal i el líder andalús Javier Arenas, amb el posat seriós i amb cara de dir la veritat, han reconegut (sense saber que un micròfon indiscret enregistrava les seves veus) que el cop de timó donat per Zapatero no era endebades i que el nou govern tenia més projecció pública que l’anterior. Vaja, que els feia mal!

D’altra banda, la baula més dèbil d’aquest govern –vist, si més no, des de fora-, que és Leire Pajín, una política que, des del meu punt de vista, no ha demostrat fins avui més virtuts que la de ser radicalment fidel al president-, s’ha trobat amb el regal impagable d’aquestes declaracions masclistes del batlle de Valladolid, intolerables des de qualsevol punt de vista que es mirin, i pròpies d’un personatge que, només per dir el que ha dit, mereix el menyspreu de tothom. De fet, hi ha insults que es tornen contra l’insultador i enalteixen el que és insultat. I aquest ha estat el cas de León de la Riva, que, fins i tot en rectificar, ha tornat a equivocar-se.

Zapatero ha estat hàbil un cop més i ha sorprès gairebé tothom amb aquests canvis, dels quals, el més rellevant és el de Rubalcaba, situat a la vicepresidència sense deixar interior. De fet, ja s’ha estrenat aquesta nit detenint un munt de joves de la il·legalitzada Segui. Encara que el més sorprenent (o potser no tant) és el nomenament de Valeriano Gómez com a ministre de Treball, una mena de piròman (va ser a la manifestació sindical contra el govern a causa de la reforma laboral) i, de sobte, s’haurà de convertir amb bomber, perquè serà a ell que li correspondrà aplicar la norma contra la que es manifestava.

Deia ahir que Zapatero pot fer el mateix i el contrari alhora. Ja veiem que no només ell ho pot fer. Això, penso, deu ser la marca de la casa.

No seria just que només em referís als qui votaran a favor dels pressupostos. També he de dir dues paraules respecte dels qui votaran contra la seva aprovació. I, especialment, he de dir què penso dels qui han criticat Zapatero (i, de passada, el PNB), des de posicions clares de dreta. Em refereixo, per tant, a PP i CiU.

He escoltat els dos líders parlamentaris d’aquests organitzacions polítiques, els senyors Rajoy i Duran. Grans parlamentaris, per cert, i gent amb un cap ben moblat. Tanmateix, m’ha semblat ben curiós que, entre els arguments que l’un i l’altre han utilitzat per criticar el govern, el més remarcable és aquest: Zapatero, diuen, ha aprovat els pressupostos seguint el dictat dels mercats. I se suposa que això és dolent.

D’entrada, és ben galdós això dels “mercats”, aquesta mena d’ens eteris (però reals) que, de sobte, s’han convertit, sembla, en els “dictadors” de tota la política econòmica. Cosa realment certa i que ningú no discuteix, fins al punt que, en el cas de Zapatero i el PSOE, els han fet girar de política com qui gira un calcetí.

En aquest sentit –i amb això torno a la crítica-, Duran ha dit que Zapatero sempre mira pel retrovisor, enlloc de mirar endavant, perquè és a través del retrovisor que els “mercats” li dicten la política econòmica. I Rajoy l’ataca per haver oblidat les polítiques socials i, també, per actuar al dictat dels mercats.

Jo puc entendre moltes coses. I em seria fàcil comprendre que el senyor Herrera o que el senyor Llamazares (ínclits i únics representants al Parlament d’aquest comunisme que ha transmutat el color roig pel verd) critiquessin Zapatero per haver actuat ara (contradient els seus principis i un discurs llargament mantingut) al dictat dels mercats.

Però Rajoy? Però Duran? Creu algú que un Rajoy al front del govern d’Espanya i un Duran en el paper actual d’Erkoreka o d’Urkuyu farien una altra política? Ho creu, algú, que no actuarien al dictat dels mercats?

Churchill deia que els estats no tenen amics, tenen interessos. I això, que des d’un punt de vista moral, pot ser vist amb mals ulls, és, de fet, una veritat com un temple.

Els bascos del PNB saben que Euskadi no és (encara) un estat, però actuen com si ho fos, perquè aquest és l’objectiu del partit des de sempre. Per això fan servir la tesi de Churchill, donen suport al govern agònic de Zapatero (que és, curiosament, el principal responsable d’haver-los fet fora del govern basc; per tant l’enemic, el gran adversari) i es comprometen a aprovar els pressupostos.

Però diguem-ho clarament: als bascos del PNB, salvar Zapatero els importa un borrall; com tampoc no destorba Zapatero comprar temps al preu que sigui. La insubstancialitat ideològica del president permet això i tot el contrari al mateix temps.

Penso, doncs, que aquest és el nus de la qüestió, des del costat dels qui aprovaran els pressupostos: els bascos del PNB consoliden l’estat que estan construint i el PSOE salva momentàniament els mobles, tot evitant que l’allau de la crisi el sepulti.

I això és tot.

PSOE i PP s’han posat d’acord per fer una reforma a la llei electoral. Amb aquesta pretenen endurir la defensa de l’estat davant dels terroristes i dels seus acòlits. Volen que no hi hagi cap escletxa per la qual es puguin esllavissar a les institucions municipals regidors ferits de nacionalisme no democràtic, que estiguin vinculats amb ETA o, si n’és el cas, amb altres organitzacions terroristes.

Puc donar per bo aquest objectiu, però no és aquesta la reforma que reclama la Llei electoral que, per cert, exigeix a crits un conjunt bàsic (i, per a mi, irrenunciable) de canvis, si no volem acabar enterrant la democràcia. La primera, i fonamental, que els càrrecs elegits per representació de la ciutadania (regidors, consellers electes, diputats als parlaments autonòmics i al Congrés i senadors) responguin fonamentalment davant dels seus electors i no –i exclusivament!- davant dels dirigents del partit que té el poder de fer les llistes electorals.

Mentre no trobem una fórmula que permeti un equilibri entre el poder dels partits (ço vol dir de les elits que els governen) i l’autonomia política dels càrrecs electes, tindrem uns dirigents mediocres i la democràcia estarà viciada. En canvi, si resolem aquest mancament, sanejarem un sistema polític -el democràtic-, pel han lluitat generacions d’espanyols que avui senten una gran decepció davant la realitat que els envolta.