Josep Maria Quintana

Aquesta setmana hi ha molt per triar, però ja que és indispensable escollir, crec que les tres notícies més rellevants de la política -deixem la qüestió d’Ucraïna i Rússia de banda, que m’ha ocupat la reflexió de les dues setmanes anteriors- són les eleccions autonòmiques a Andalusia, les eleccions generals a França i les eleccions presidencials a Colòmbia, cadascuna perquè representa alguna novetat que ha de tenir transcendència en el futur dels territoris que han acudit a les urnes.

Començant per Andalusia, pens molt seriosament que el resultat és el millor que podia esperar-se i, segurament, el millor per al país, no sols perquè la victòria per majoria absoluta del PP provocarà una gran estabilitat a la política andalusa, sinó també perquè, amb aquesta victòria, el PP dona un gir crec que decisiu en la manera de governar. Si fins avui la ruta de l’èxit amb la qual el partit intentava consolidar-se era la que havien marcat Pablo Casado i, sobretot, Díaz Ayuso a Madrid, que fregà la majoria sense aconseguir-la en un territori que, per moltes raons, és molt més propici a les polítiques de dretes que Andalusia (tradicionalment governada per l’esquerra socialista), a partir d’ara, és provable que molta gent vegi que pot ser més exitosa la política que ha dut a terme Moreno Bonilla que Díaz Ayuso. Mentre aquesta ha seguit una fórmula que s’emmirallava en les tesis de Vox, i per tant, en una confrontació que perseguia l’assetjament i l’enderroc de l’adversari -de fet, és la que havia seguit fins aleshores Pablo Casado-, Moreno Bonilla ha basat la seva política en la mà estesa, la moderació, el diàleg i la bona governabilitat, i açò forçosament havia d’atraure els votants que havien confiat en Ciutadans fa quatre anys, i també molts votants socialistes, farts de la corrupció sistèmica que el PSOE va dur a terme durant els seus llarguíssim anys de govern, on l’escàndol dels ERE -segurament el cas de corrupció més gran que s’ha viscut al nostre país- havia fet perdre la confiança dels ciutadans en un partit que ho ha estat tot a Andalusia i que ha acabat amb condemnes de presó contra dos dels seus expresidents (que alhora havien estat exministres).

La campanya socialista, amb un missatge basat en el vot útil per aturar Vox, ha estat un gran regal per a Moreno Bonilla, que els andalusos han percebut com el veritable vot anti Macarena Olona. A més, la victòria dels populars no ha implicat un canvi (ni serà tampoc un parèntesi, com sí que ho va ser a Extremadura), sinó la consolidació del partit, en gran  part per demèrit dels socialistes.

D’altra banda -i a diferència del que va passar a Castella i Lleó-, Moreno Bonilla ha frenat en sec les aspiracions ultres de Vox, i d’alguna manera ha consolidat la política que intenta marcar Núñez Feijóo a nivell nacional. A més -i la cosa no és menor- ha frenat també la carrera que acabava d’emprendre Yolanda Díaz, aquesta dona que, quan camina (políticament parlant), no acabam de saber si puja o baixa, la qual, haurà d’assumir el fracàs de la seva candidata de “Por Andalucía” i, per a més inri, haurà d’acceptar que la imputació de Mònica Oltra a València i la dimissió de tots els seus càrrecs, serà també un llast que dificultarà i no poc l’anunciada proposta de “Sumar” que, de moment, comença restant.

La segona gran notícia, en aquest cas europea, ha estat el més que relatiu fracàs del president Macron a la segona volta de les eleccions franceses, que han donat un resultat molt difícil d’aconseguir en un sistema majoritari: aquest que sempre havia deixat els extrems fora de joc. Però aquest cop, la força de l’extrema dreta que representa Le Pen ha obtingut un suport que semblava increïble. Tot i que Mélenchon li ha arrabassat el lideratge de l’oposició, la sorpresa de la nit va ser el bon resultat de la ultradreta, clarament superior del pronosticat pels sondejos. L’RN va aconseguir 89 diputats, multiplicant per 10 i escaig els vuit escons que tenia en l’última legislatura. La formació ultradretana es converteix així en la tercera força a l’Assemblea Nacional. Algú ha dit -i possiblement encerta- que, amb aquests resultats, Le Pen havia trencat el seu sostre de vidre, cosa -repetesc- que no és fàcil en un sistema electoral de districtes relativament petits on s’imposa el diputat que treu més vots.

Pel que fa a la França Insubmisa, que liderava Mélenchon i que havia ajuntat al seu grup el PSF (qui els ha vist i els veu!), cal dir que ha tingut un gran resultat, amb 131 diputats, que el convertiran amb el líder de l’oposició, però sense possibilitat d’aconseguir el que pretenia: derrotar Macron i obligar-lo a la cohabitació en el Govern com a primer ministre.

La clau de la cambra la tindran, sens dubte, els antics republicans -descendents del gaullisme- que s’han convertit en la quarta força parlamentària amb 74 escons, que sumats als 249 que ha obtingut la coalició macronista, superen la majoria absoluta de la Cambra, però que vendrà molt cars el seu líder Christian Jacob, que de cap manera ha promès un suport al president del partit guanyador.

La realitat, doncs, s’imposa en una França no acostumada a la fragmentació electoral a causa del sistema polític implantat per De Gaulle. I el que no podem dubtar és que s’ha produït un vot de càstig al president francès, Emmanuel Macron tot just dos mesos després de la seva victòria en les eleccions presidencials, ja que la coalició macronista s’ha quedat lluny de la majoria absoluta a l’Assemblea. En definitiva, que França s’assembla ja una mica a Espanya i a Itàlia, a pesar del sistema electoral, i Macron -a diferència de Moreno Bonilla- s’ha vist castigat segurament perquè li costa conjugar verbs com pactar, cedir, mercadejar o transaccionar. Pot ser exagerant una mica, Andreu Claret ha dit que el seu fort ha estat durant els darrers cinc anys d’exercir la presidència com si la república francesa fos una monarquia de les d’abans. Bé, jo pens que més aviat ha volgut actuar com De Gaulle sense ser-ho.

Passem finalment a Colòmbia, on, per primera vegada a la història d’aquest país, ha guanyat netament l’esquerra, amb un home, Gustavo Petro, amb un passat de militant a les FARC, és a dir a la guerrilla, que tindrà molt difícil superar l’etapa de violència i pobresa en què ha viscut el seu país de fa anys i més anys.

Petro, que ha obtingut una victòria incontestable sobre el seu rival -que ja havia desbancat a la primera volta la dreta tradicional colombiana i aspirava a ser un altre Trump o Bolsonaro- tindrà molt difícil redreçar un país on les màfies no dubten matar els seus adversaris. Perquè una cosa és que els candidats de l’oposició atreguin a les urnes els colombians descontents i una altra molt diferent és la de governar aquest país fracturat en un moment en què les finances públiques són molt fràgils, les institucions democràtiques estan deteriorades i el país es troba dividit a causa de la gran desigualtat econòmica dels seus habitants. 

Els problemes amb què Petro s’enfronta són, per tant, molt profunds. Colòmbia, com Xile, ha estat durant molt de temps una història d’èxit neoliberal, però el progrés no s’ha distribuït equitativament, i aquests fracassos es van fer encara més evidents durant la pandèmia quan es va reduir la classe mitjana i les famílies van caure a la pobresa. No oblidem que, l’any passat, després d’una reforma tributària fallida, el malestar va desbordar-se i les protestes generalitzades van provocar la mort de desenes de persones.

D’ençà el món és món els homes ens hem batut els uns contra els altres i sovint hem disfressat els nostres arguments d’ambició personal o política amb l’excusa de Déu o de la religió. I fins potser ho hem fet convençuts, però per poc que ho raonem, podem advertir que el perquè de tot plegat sempre respon a motius força més espuris.

El professor Sastre Moll explica (per posar un exemple que no surti de Menorca) que hi ha unanimitat entre els historiadors del corsarisme que el primer corsari menorquí documentat és Llorenç Beltran (1323), el qual armà una barca de 14 rems per anar contra els “enemichs de la Creu”, és a dir, contra musulmans. Un gran argument! I el mateix havia servit per justificar les Croades, és a dir, aquella sèrie de guerres religioses impulsades per l’Església catòlica a l’Edat Mitjana, que tenien com a objectiu declarat recuperar per a la Cristiandat la regió del Pròxim Orient coneguda com a Terra Santa, la qual es trobava sota el domini de l’Islam des del segle VII. Ara bé, convé no oblidar que aquestes accions no sols estaven beneïdes per l’autoritat eclesiàstica, sinó que els qui hi participaven, coneguts com a croats, prenien vots religiosos de manera temporal i se’ls concedia indulgència pels seus pecats.

I tampoc oblidem que també els cristians ens hem esbatussat entre nosaltres. Pensem, si més no, en “la guerra dels Trenta Anys”, que va ser lliurada a l’Europa Central (principalment al Sacre Imperi Romà Germànic) entre els anys 1618 i 1648, en la qual van intervenir la majoria de les grans potències europees de l’època. Tot i que inicialment es tractava d’un conflicte politicoreligiós entre Estats partidaris de la reforma i la contrareforma dins del mateix Sacre Imperi Romà Germànic, és indubtable que la intervenció gradual de les diferents potències va convertir el conflicte en una guerra general per raons no necessàriament relacionades amb la religió, sinó més aviat per obtenir l’hegemonia en l’escenari europeu.

Vist des del costat de l’Islam, també s’ha actuat de la mateixa manera. Sense anar més lluny, estudiant fa uns dies el perquè els Estats Units van acabar per establir una base naval al port de Maó al segle XIX, vaig veure que el motiu bàsic va ser defensar-se dels atacs barbarescs provinents de Tunis, Alger o Trípoli que sofrien els seus vaixells mercants en navegar pel Mediterrani. Uns anys abans, concretament el 1786, Thomas Jefferson i John Adams (tots dos van ser presidents dels Estats Units) van viatjar a Londres per negociar amb l’enviat de Trípoli, l’ambaixador Sidi Haji Abdrahaman, a qui van preguntar, pens que ingènuament, per què feien la guerra a nacions que no els havien fet cap mal. I aquest els va respondre que estava escrit a l’Alcorà que totes les nacions que no reconeixen el Profeta eren pecadores, i que era dret i deure dels fidels saquejar-les i esclavitzar-les. 

I molt més proper de nosaltres tenim el gihadisme, nom que els occidentals aplicam per denominar les branques més violentes i radicals de l’islamisme polític, les quals es caracteritzen per la freqüent i brutal utilització del terrorisme, en nom d’una suposada gihad, en la qual els seus seguidors criden a una “guerra santa” en el nom de Déu.

En definitiva, que el segon dels deu manaments -“no prendràs el nom de Déu en va”- no ha deixat de ser gairebé sempre una quimera.

De fet, tot aquest preàmbul ve a tomb per la sorpresa que m’han produït l’entrevista que publicà “La Vanguardia” a Ciril Hovorum, exsecretari del Patriarca de Moscou, Kiril I, arximandrita i actualment professor de Teologia al University College d’Estocolm, el qual hem de considerar com una autoritat a les esglésies ortodoxes.

Hovorum confirma que Kiril ha omplert el buit ideològic postsoviètic i s’ha aliat amb Putin. Per això, la guerra d’Ucraïna no és sinó la que lliura “la Santa Rússia contra l’impiu Occident”. De fet, Hovorum començà a treballar amb Kiril quan aquest era a punt d’assolir el poder religiós i pensà en noves formes d’existència i funció de l’Església russa en l’espai públic rus. Va ser aleshores quan se li va ocórrer la idea de promoure una ideologia que servís de guia a una societat russa que estava fragmentada i continua estant-ho. Aquesta necessitava alguna mena de cohesió, alguna mena de grapa que la cosís i, de fet, Kiril va decidir que la “grapa espiritual” era la més adient perquè la societat russa es mantingués unida.

Tant Kiril com Putin s’havien desil·lusionat en veure que Rússia havia perdut el paper de potència mundial de primer ordre que mantenia quan era la Unió Soviètica (encara que Kiril odiava els comunistes). Però mentre Putin es mostrava incapaç de provocar cap mena de substitució de la ideologia comunista, Kiril en va construir una que combinava els elements de l’antiga ideologia imperial russa -la dels Romanov-, amb alguns elements de la comunista. I també alguns altres provinents del cristianisme ortodox. La seva idea implicava una combinació de diferents elements del passat, que Kiril va saber enganxar en un de sol per a la societat russa. I Putin ho va acceptar en adonar-se que això podia funcionar com a instrument de cohesió.

Afirma Hovorum que Kiril i Putin es complementen. El patriarca necessita els recursos de Putin, com són els diners i el poder, i Putin necessita les idees de Kiril. Putin és -assegura- un home limitat amb una ment molt limitada. No podia pensar en gran. Kiril, en canvi, sí. De fet, Putin va començar a pensar com ho està fent després d’involucrar-se amb l’Església i que aquesta li proporcionés les grans idees. I és amb aquestes que ara Putin pensa en termes còsmics, com una persona de significat universal i amb una missió especial de Déu que considera Occident com l’encarnació del mal, que ha d’expurgar de la faç de la terra. I per això creu Hovorun que va de debò quan amenaça Occident amb les bombes nuclears, perquè, per a ell, Occident és -ho repetesc- l’encarnació del mal. I aquest mal mai no es penedirà per ell mateix. Per tant, cal eliminar-lo.

A l’entrevista, el corresponsal de “La Vanguardia” demana a Hovorun si aquesta croada de Putin no té algun paral·lelisme amb la política i els moviments evangèlics de la dreta dels EUA i Trump. Ell no ho nega i reconeix que, als EUA, hi ha alguns evangèlics i alguns catòlics, com el cardenal Raymond Burke (tots contraris al papa Francesc) que formen el que Hovorum qualifica d’aliança impia. Reconeix, doncs, que la societat nord-americana està fragmentada i dividida. En això com la russa. Ara bé, la diferència entre la guerra cultural dels Estats Units i la guerra cultural russa és que, a Rússia, aquesta ja ha conduït a la guerra, a la guerra real. I això perquè, a Rússia, imaginen aquesta guerra -la de Putin a Ucraïna- com una santa operació especial contra l’impiu Occident, però també com una croada global dels conservadors contra els liberals. Putin i els seus creuen que Ucraïna ha estat presa pels liberals i necessiten que sigui alliberada d’aquests. De fet, estam davant una retòrica semblant a la guerra cultural que es lliura als EUA… però que ja ha passat a les armes.

Tanmateix, el que a mi m’ha sorprès més és la resposta que dona Hovorum quan se li demana com se’n pot sortir d’aquest atzucac. La situació -diu- no només exigeix construir una narrativa oposada a l’actual, sinó desconstruir aquesta narrativa tan important per als russos; desconstruir la propaganda sobre la base de la teologia de la religió. De fet -reconeix Hovorum-, es va utilitzar i es va abusar de la teologia per construir la propaganda russa i les narratives russes de la guerra. Per tant, la teologia també s’ha de fer servir per desconstruir-la. D’aquest procés, ell en diu “desputintizació de la psique russa, de l’ànima russa”, i en aquest procés de desputinizació la teologia ha d’exercir un paper principal. El mateix que va dur a terme la teologia alemanya després de la “Deutsche Christen”, que havia fet costat als nazis. Allí, la teologia va ser utilitzada per desconstruir la teologia nazi. I aquesta és -creu Hovorun- l’única manera d’erradicar realment la raó de la guerra a Rússia i evitar que es repeteixi.

El passat cap de setmana, el col·lectiu que dona suport al projecte de Puigdemont, que ara es denomina “Junts” (sense cap de connotació que expliqui la necessitat d’aquest esforç de replegament), ha començat l’inici d’un calvari que vist, si més no, des de fora, se li farà llarg.

El discurs de Puigdemont en el seu comiat com a president d’aquest col·lectiu ha estat dur. No podíem esperar una altra cosa. Sense cap mena d’autocrítica, el seu combatiu parlament ha martellejat tots els que no estan amb ell, i, sobretot, un “Estat de repressió que no ha parat d’accelerar-se des de l’infaust discurs del rei del 3 d’octubre en el qual es va donar llum verda a la repressió”. I ha descrit tots els Governs espanyols com a mentiders perquè “ens consideraran sempre ciutadans de segona o de tercera” i estan malalts de “corrupció política i moral”. Ha posat com a exemple l’espionatge, el català a l’escola i l’incompliment de les inversions a Catalunya en comparació amb el que s’inverteix a Madrid. “¡Collons, ja n’hi ha prou!”, etzibà finalment. I en dir això, tots els delegats es van posar dempeus aplaudint-lo.

Tanmateix, aquet “Junts” s’ha descompost ben aviat, perquè ni tan sols presentant una única candidatura ha pogut evitar la divisió. D’entrada, només van votar una mica més del 30% dels qui tenien dret a fer-ho, i això que s’havia habilitat un sistema telemàtic que ho facilitava. I amb prou feines havien transcorregut 48 des que es van tancar les urnes per renovar la cúpula directiva i transmetre unitat al voltant del tàndem que formaven Laura Borràs (presidenta) i Jordi Turull (secretari general), quan hem pogut comprovar que el recel continua instal·lat entre tels dos sectors que Puigdemont pretenia aglutinar. Així ho demostren, sens dubte, les baixes xifres de recolzament als ‘borrasistes’ que han comportat que el secretari d’organització proposat, David Torrents, quedés fora de l’equip, segons el reglament. 

Aquest, que només havia d’aconseguir que la meitat dels que van votar marqués el seu nom, no va aconseguir el mínim requerit. I el mateix li va passar a la diputada Ester Vallès, també fidel a Borràs. Per pocs vots, però tots dos han quedat fora. De la mateixa manera que hauria quedat fora la vicepresidenta del partit, Aurora Madaula, si no fos perquè el 50% necessari per entrar a la direcció s’ha tingut en compte en relació amb el conjunt obtingut pels quatre vicepresidents.

Madaula, que com Torrents no es mossega la llengua, ha culpat els desafectes afirmant a Twitter que “hi ha qui ha tancat la carpeta de la independència i els que no ho fem, molestem”. I amb una mostra evident de fatxenderia, ha afegit: “Malgrat que alguns han maniobrat perquè jo no fos, hi soc”. 

Per poc que analitzem els resultats d’aquest congrés de Junts, la primera cosa que es comença a veure clara és que l’ambiciosa Laura Borràs està perdent els papers. De fet, els va perdre quan, aspirant a presidir la Generalitat, després de treure pit i d’impulsar la desobediència del Parlament en el cas del diputat Juvillà (condemnat per la justícia a la pèrdua del seu escó), va acatar la sentència i acusà després els funcionaris de la cambra d’haver actuat impròpiament. A més, Borràs està imputada pels contractes presumptament irregulars que va signar quan era la directora de l’Institut de les Lletres Catalanes, cosa que ella mai no ha acceptat i que -com a únic argument en la seva defensa- ha al·legat  que aquest és un cas flagrant de “persecució política”.

No seré jo qui beneeixi l’actuació dels tribunals en el procés que es va seguir contra els independentistes catalans ni tampoc el discurs del rei del 3 d’octubre de 2017 (que vaig criticar durament en aquesta mateixa columna), però això no m’impedeix veure els malabarismes de la senyora Borràs, a la qual se li comencen a descobrir els trucs del joc que duu a terme, trucs que, pel que sembla, fins i tot “els seus” també han copsat de manera evident, si hem de fer cas al resultat del Congrés celebrat a Argelés (França) el passat cap de setmana.

I ho dic perquè si tenim en compte que, en el comiat de Puigdemont com a líder de l’agrupació política, aquest havia ungit Laura Borràs com a presidenta i Jordi Turull com a secretari general, no deixa de ser significatiu que, a pesar dels aplaudiments dedicats a l’exiliat de Warterloo, es produís un participació tan minsa dels seus partidaris i que Borràs quedés relegada al tercer lloc en les preferències dels qui van votar, i que les dues persones proposades per Borràs no vagin aconseguir els vots necessaris per entrar a l’executiva (una altra cosa és que, a la fi, acabin per formar-ne part per la porta del darrera).

¿Acusaran ara a Jonqueres, Aragonès i a Esquerra d’aquest fracàs? No us sorprengui que ho facin. Junts (no sabem molt bé per a què) són així.

—— 

Si bé és aquesta la notícia política més propera que he volgut destacar a l’article d’avui, he de reconèixer que el que més m’ha impressionat del que he llegit aquesta setmana han estat les declaracions que concedí a “La Vanguardia” Marina Litvinenko, la vídua de l’agent del KGB assassinat fa uns anys a Londres amb “poloni”, sembla que pels serveis d’espionatge russos.

Ella creu que, amb la invasió ucraïnesa, Putin ha fet el primer pas cap a la destrucció del seu propi país. Remarca, per sostenir aquesta opinió, que el líder rus és un personatge fonamentalment insegur, i que el seu únic interès és perpetuar-se en el poder. De fet, cada vegada que Putin i la seva gent necessiten enfortir-se, van a la guerra. El 1999, per guanyar les eleccions a la presidència, atacà Txetxènia; el 2008, Geòrgia; el 2014, Crimea i l’est d’Ucraïna. Ara ha envaït Ucraïna indiscriminadamente. Sempre per ocultar la seva pèssima gestió. Així, si l’economia va malament, la culpa és dels “agressors”, no d’ell ni dels qui, amb ell, han robat diners al seu Estat criminal.

Assegura Litvinenko que a Rússia t’obliguen a conviure amb la mentida. La gent ha après a quedar-se callada: si no, et maten; el meu marit -diu- n’és l’exemple. La gent sap que no li diuen la veritat però ho accepta com a veritat. Avui i sempre, a Rússia el silenci és un mecanisme defensiu per sobreviure, o com a mínim per no perdre la feina. L’individu no té poder, està a mercè de l’Estat. I ho sap tothom -assegura Litvinenko.

Quan va caure la Unió Soviètica calia una nova ideologia. El control del poder va quedar, però, en mans de gent del KGB, com Putin, que van optar per la ideologia del nacionalisme. Si sents els discursos de Putin durant aquests 20 anys, veuràs que sempre repeteix el mateix: “som un país fort, som un país gran, però Occident no ens respecta, ens odia perquè som russos”. L’objectiu ha estat crear la sensació que ser rus és ser víctima i fer que la gent senti ràbia per això. Putin, com més ha anat limitant la llibertat de la gent, més ha propagat el nacionalisme, dia rere dia, gota a gota. I aquesta és l’arma més tòxica perquè contamina les ments. Un s’arriba a convèncer que aquesta visió ressentida i paranoica del món no és idea d’altres, sinó que l’ha experimentada ell mateix.

I amb una seguretat que colpeix i emociona, ha assegurat: “soc optimista, malgrat que les coses hauran d’empitjorar abans que millorin. Les sancions econòmiques faran efecte. I arribarà el dia que els que van lluitar a Ucraïna entendran que els van trair. Tornaran a casa volent acabar amb els que van abusar d’ells. Hi haurà una guerra civil a Rússia.”

Contemplant el panorama polític, tenc la impressió que la força electoral que està adquirint Vox al nostre país (que no difereix gaire de la que obtenen partits semblants als estats veïns) i el discurs basat en l’odi i l’escopinada als “altres” que no pensen com ells, està creixent de manera exponencial fins al punt que volen fer passar per respectable el seu pensament tot al·legant que és producte de la llibertat d’expressió. Com a botó de mostra del que dic, pensem en aquell “yo le voy a tratar a Vd. como si fuera normal” que etzibà el vicepresident de Casella-Lleó a una diputada socialista que té una discapacitat física que, òbviament, no afecta gens ni mica a la seva personalitat, encara que l’obliga a viure en una cadira de rodes.

De fet, aconseguir que percebem com a natural i acceptable el seu llenguatge és el primer pas que han donat els de Vox i cal dir que amb força èxit, perquè són molts els que comencen a veure’ls com uns demòcrates més, que simplement manifesten opinions que difereixen, però que no són problemàtiques per a la convivència ciutadana, quan, per poc que gratem en els seus arguments, veiem que s’han abonat a un discurs que intenta fer difícil la vida a les persones emigrants, feministes, antifeixistes o LGTBI, utilitzant, en definitiva, un llenguatge xenòfob i excloent que pressuposa la seva superioritat.

No fa gaire mesos, vaig escoltar un discurs del secretari general de l’ONU, António Guterres que denunciava, precisament, fins a quin punt el discurs de l’odi està penetrant en les institucions mundials. “Estam presenciant -deia- una inquietat onada de xenofòbia, racisme i intolerància, amb un augment de l’antisemitisme, l’odi contra els musulmans i la persecució dels cristians. S’estan explotant els mitjans socials i altres formes de comunicació com a plataformes per promoure la intolerància. Els moviments neonazis i en favor de la supremacia blanca estan avançant, i el discurs públic s’està convertint en una arma per aconseguir guanys polítics amb una retòrica incendiària que estigmatitza i deshumanitza les minories, els immigrants, els refugiats, les dones i tots aquells etiquetats com els altres”.

I faríem bé d’advertir-ho perquè el discurs de l’odi no exigeix que vagi seguit necessàriament d’una violència física. No. “Ho és -segons l’ha definit l’ONU- qualsevol forma de comunicació (…) que sigui un atac o utilitzi un llenguatge pejoratiu o discriminatori en relació a una persona o un grup sobre la base de qui són o, en altres paraules, per raó de la seva religió, origen ètnic, nacionalitat, raça, color, ascendència, gènere o qualsevol altre factor d’identitat”. (En aquest sentit, la definició de la nacionalitat espanyola de García de Cortázar que vaig transcriure en el meu article de diumenge passat és un exemple clar de supremacisme i, per tant, del discurs d’odi que ha assumit Vox).

Per tant, és discurs d’odi qualsevol declaració que negui el que coneixem (no gaire afortunadament des del punt de vista semàntic) com a “violència de gènere”. I ho és també l’atac contra els menors no acompanyats, els famosos “menas” a què es va referir la senyora Monasterio des del Congrés dels diputats, en demanar el tancament dels centres d’acollida després d’associar la immigració amb la delinqüència i avivar la fòbia contra les persones immigrants.

El drama que vivim al nostre país és que, a diferència d’altres, com Alemanya o França, els partits que configuren la dreta democràtica denuncien aquestes maneres de pensar i d’actuar, mentre que la nostra dreta els fa el llit i no li sap greu, si és necessari, d’ajeure’s amb ells.

El desprestigi de la política, la crisi que viu molta gent a causa de la desigualtat, la por a perdre la feia (si és que ja no l’ha perduda) o bé les dificultats de trobar-ne, han estat un brou de cultiu on el discurs de l’odi ha pogut calar a pler i, en lloc de crear una barrera amb arguments ideològics clars, fonamentats en principis democràtics i de tolerància, la ciutadania i una gran part de la premsa espanyola ha preferit treure-li ferro i, com hem vist darrerament a Castella-Lleó, no ha rebutjat el pacte amb Vox sinó que l’ha deixat entrar en el govern posant als seus peus una estora vermella.

Deman amb açò limitar la llibertat d’expressió? No, però estic convençut -seguint en aquest punt els consells que ha donat l’ONU-, que els demòcrates no hem fet prou per impedir que aquesta mena de discurs degeneri en alguna cosa més perillosa encara, com la incitació a la discriminació, a la hostilitat i a la violència, que impliquen un atac a la persona i, com tots sabem, són accions prohibides pel dret internacional.

Sense anar més lluny i per no limitar-nos als temes estrella de Vox que ja he esmentat (immigrants, refugiats, feministes, LGTBI…), aquesta darrera setmana, quan s’ha fet públic el programa  de Vox per a les eleccions andaluses, hem vist que, entre les mesures que ha decidit prendre, si governa Andalusia hi ha la de “suspendre l’autonomia catalana fins a la derrota sense pal·liatius del colpisme”. Òbviament, els de Vox reclamen depuració de responsabilitats civils i penals per als líders independentistes, però no sols açò, també plantegen la il·legalització de partits, associacions i oenagés que “persegueixin la destrucció de la unitat territorial” de l’Estat, així com acabar també amb l’Estat de les autonomies per convertir-lo en “un Estat de dret unitari” i suspendre les policies autonòmiques fins que es faci efectiva “l’equiparació salarial real” entre tots els cossos policials. És a dir, en aquest darrer cas utilitzen l’argument econòmic per disfressar el que realment volen: que desapareguin les policies autonòmiques, maldant d’atreure’s així la policia nacional i la guàrdia civil, que són -segons tenc entès- els que menys cobren.

Però tornem al llenguatge que empren, que és cada cop més desacomplexat i més propici a l’odi: Ha dit Abascal a l’acte de presentació de la candidatura de Macarena Olona a la presidència andalusa que en aquesta comunitat començarà el canvi de rumb polític per expulsar Pedro Sánchez del Govern i “netejar en quinze minuts la porqueria de la legislació de l’esquerra”. Més encara, ha insistit -i la citació és textual- que “amb la majoria que Espanya necessita, tot açò serà només un malson llunyà; ens durarà 15 minuts la porqueria de Podem i del PSOE, des de Zapatero fins a Sánchez”.

Òbviament, és legítim voler desfer l’estat de les autonomies i modificar la Constitució (com ho és també voler modificar-la per declarar la independència d’alguna comunitat), però tractar “els altres” de porqueria no és llibertat d’expressió, és discurs d’odi. En realitat, Vox ha introduït la idea que pot parlar obertament de la manera que ho fa al·legant la llibertat d’expressió, quan el que està duent a terme és un atac en tota regla contra els drets dels altres.

I no voldria tancar aquest article sense denunciar la idea que Vox té de la dona, que -incomprensiblement per a mi- han comprat moltes de les seves militants i sembla que s’hi trobin còmodes. Ho dic perquè, aquesta setmana passada, quan al Congrés dels Diputats s’estava debatent la Llei Orgànica de Garantia de la Llibertat Sexual, coneguda vulgarment com la llei del “sí és si” -sobre la qual no em vull pronunciar perquè no l’he llegida-, la diputada de Vox Carla Toscano va afirmar, lamentant-se, que d’aprovar-se la llei, les dones ja no tornarien a escoltar floretes (cast. “piropos”) al carrer. “A mí me da pena -va afirmar- no volver a oír ciertas cosas por la calle. ¿Recuerdan ese ‘dime cómo te llamas y te pido para Reyes’ o ‘eso es un cuerpo y no el de la Guardia Civil’?”. I acabà el seu memorable discurs afegint: “Es una pena que su odio a la belleza y al hombre nos hagan perdernos esas muestras de admiración e ingenio popular”.

I em deman: ¿és comprensible que sigui una dona la que hagi fet aquest gran homenatge al masclisme?