Archive for Octubre de 2019

Les declaracions de Xavier Melero sobre la Sentència

27 Octubre 2019

A l’article que vaig publicar el passat diumenge sobre la sentència del Tribunal Suprem en la qual es condemnava els processats per sedició i se’ls imposava unes penes molt altes (entre 9 i 13 anys de presó), vaig arribar a dues conclusions, que ja havia apuntat durant el judici, que crec que val la pena recalcar: 1) Espanya és un estat de dret homologable als del nostre entorn on preval la llei i es respecten els drets de les persones, a pesar dels defectes que, a la pràctica, es puguin observar. 2) Els Tribunals de Justícia espanyols són òrgans independents del poder executiu i del legislatiu, que actuen amb criteris jurídics i apolítics. Per tant, les decisions que prenen podran ser encertades o desencertades, perquè són obra humana; i podran ser justes o injustes, segons el nostre criteri, però no responen a cap directriu política o ideològica, d’ací que, respecte de la sentència que ens ocupa, jo hagi afirmat que, al meu entendre, les condemnes per sedició són molt discutibles perquè és dubtós que es produís l’aixecament tumultuari que els jutges han vist, i que, a més, són injustes per la imposició d’unes penes que em semblen excessives (tot i que molta gent d’aquest país les troba massa lleus). Ara bé, que jo discrepi de la sentència, això no m’impedeix d’afirmar que el judici ha estat un judici just i amb totes les garanties, on s’ha dictat una sentència que, per bé que definitiva, serà revisada pel Tribunal Constitucional i pel Tribunal Europeu de Drets Humans, ja que Espanya se sotmet a aquestes dues jurisdiccions i n’acceptarà el veredicte.

Ho dic perquè no puc acceptar afirmacions com les que asseguren que les decisions preses pel Poder Judicial i, per tant, pel Tribunal Suprem, són producte de “tribunals obsolets, arbitraris i afinats per criteris polítics”, ni penso tampoc que són decisions “dels oligarques de sempre”. I entenc també que, qualsevol que sigui l’opinió que em mereixi la sentència dictada contra els polítics catalans, sempre correspon al Poder Judicial la competència de jutjar, perquè seria del tot arbitrari acceptar que “en un Estat que respecta els drets de la ciutadania en llibertat, són els ciutadans els que decideixen i no uns senyors amb ínfules i togues negres, tan negres com l’odi que desprèn el seu supremacisme i set de venjança contra tothom que no pensi com ells”, frase aquesta -com totes les que he posat entre guionets- que trec d’un manifest que, contra la sentència, es va signar el passat 14 d’octubre a Ciutadella de Menorca. Manifest que empeny a acatar les sentències només quan el ciutadà, d’acord amb el seu criteri subjectiu, les considera justes i a desacatar-les en el cas contrari. És a dir que, en aquest estat de dret virtual que defensa el manifest, som jo -cada ciutadà pel seu compte- la mesura de totes les coses.

Davant crítiques tan desafortunades com aquesta m’ha semblat de gran interès l’entrevista que Andreu Barnils, un periodista de VilaWeb, simpatitzant de l’independentisme, ha fet a Xavier Melero, el defensor de Joaquim Forn, publicada el passat dia 19 d’octubre a aquell diari digital.

Barnils, com molts independentistes, no pot entendre que Melero, segurament el més brillant dels advocats defensors que van actuar al judici, hagi afirmat rotundament que, a pesar que discrepa de la sentència, que ell considera injusta, asseguri que el judici s’ha de considerar just. D’ací que el critiqui durament: “Quan l’advocat de la defensa diu: ‘Som en un estat de dret, i aquest és un judici just’, converteix el judici en just. Podíeu haver sortit a dir: ‘Això no és un judici just, no es jutgen fets, i es fa un atac polític contra el meu client.’ ” Però l’advocat no s’arrufa i respon sense dubtar-ho: “No. Aquest és un estat de dret homologable, i pot ser sotmès a totes les crítiques a què poden ser sotmesos estats del nostre entorn. I el judici, en la dimensió formal, de conducció del debat, i de l’ordenació de la pràctica de la prova, ha estat un judici just”.

Així, doncs, esteu d’acord amb les condemnes -ve a dir el periodista, que mostra d’aquesta manera la seva discrepància amb l’opinió de l’advocat. “No”, respon Melero, perquè ell (com jo) no creu que la sentència hagi estat justa. Ell creu que ha estat injusta “com tantes i tantes que es produeixen a tots els tribunals d’Espanya i d’Europa, cada dia”, però això no és suficient, diu, per deslegitimar l’Estat democràtic de dret, ni el sistema judicial espanyol. Si ho féssim -em demano jo-, ¿quina alternativa judicial defensaríem? ¿La d’uns tribunals conformats per “ciutadans que decideixen” -quins ciutadans?- “i no per uns senyors amb ínfules i togues negres”, com propugna el manifest a què m’he referit?

Indignat, el periodista demana a Melero per què creu que han condemnat Joaquim Forn a deu anys i mig de presó, i l’advocat respon: “Perquè consideren que la violència que va venir a conseqüència de dificultar l’activitat de la comissió judicial el 20-S, i els impediments als agents de l’autoritat el primer d’octubre va ser incitada pels membres del govern, que sabien que això podia portar a enfrontaments, i que acabessin en violència. Els han condemnat per això.”

“Al·lucino que penseu que els han tancat a la presó per fets. És política”, contraataca el periodista. Respon l’advocat: “Darrere de tot això segur que, en algun moment, a la ment d’algú en els seus cenacles, hi ha hagut contaminacions polítiques. Però del meu punt de vista això són conjectures, i amb això no hi puc treballar.”

Gens convençut, el periodista critica Melero: “Si l’advocat defensor considera bo aquest estat de dret, dóna força al rival”. Respon Melero: “No. Jo no defenso un procés revolucionari del qual no participo. I en el qual no crec. Jo defenso la posició del meu client, d’acord amb ell.”

Així, doncs, us conformeu amb la sentència -ve a dir el periodista-. No, respon Melero, el qual assegura que immediatament posarà en marxa  “un tràmit que es diu de nul·litat, davant el Suprem mateix (per tal de denunciar) vulneracions de drets fonamentals, que afloren amb la sentència. La més evident -diu- és la limitació del dret de manifestació, del dret d’expressió, amb què s’amplien extraordinàriament els límits del delicte de sedició.” “Acudireu a Europa?”, li demana Barnils, i Melero respon:Aniré on faci falta en benefici del meu client.”

Tot seguit pregunta l’advocat si ha anat o anirà a les manifestacions que s’estan fent i es faran en favor de la llibertat dels presos. Respon Melero:  “No. No hi aniré. Jo no vull manifestar-me. Jo treballo per la llibertat d’aquests presos. Em resisteixo a utilitzar els qualificatius de polítics. Són presos. Tots els presos tenen la mateixa dignitat i els mateixos drets. (…). I no participaré en aquestes manifestacions que tenen contingut ideològic complementari –més enllà de la solidaritat amb els presos– que no comparteixo. I molt menys quan aquestes manifestacions serveixen de cobertura i coartada d’abusos de dret de manifestació que redunden molt perillosament en els interessos dels mateixos presos.”

Barnils contraataca novament i es refereix als “abusos policials”. Respon Melero: “La policia és la que té, per disposició democràtica, el monopoli de l’ús de la força. Amb la seva normativa i reglamentació. Si ho fan correctament, estan justificats. I si no, són subjectes de responsabilitat. Com tothom.

Per últim, el periodista denuncia l’Estat. “Hi ha estats injustos, senyor Melero. Es pot intentar canviar d’estat.” “¿Canviaré d’estat i què? -respon Melero-. Per l’amor de Déu, home! No sigueu il·lusos. ¿Us penseu que Croàcia és un estat millor que l’antiga Iugoslàvia? ¿Amb més garanties? (…) La mera escissió no garanteix la felicitat.” “I el mer trencament tampoc no l’empitjora -li replica el periodista, que demana tot seguit: “¿Quin problema hi veieu, que Espanya es trenqui?” Respon Melero: “A mi m’és igual que Espanya es trenqui. Però així, no. Contra la meitat dels ciutadans de Catalunya, no. Contra qui no participa de la ideologia, no.”

Tenim la sentència. ¿I ara què?

20 Octubre 2019

La pregunta que tots hauríem de fer-nos uns dies després que s’hagi conegut la sentència que ha condemnat durament els polítics catalans processats és: ¿i ara què? I aquesta ens hauria de dur a un terreny en el qual, tancada la fase judicial (que no ha acabat del tot, ja que s’obrirà ben segur la via del Tribunal Constitucional i després la del Tribunal Europeu de Drets Humans, el TEDH), hauria de conduir-nos novament a la política, que és d’on mai hauríem d’haver sortit, però a la qual s’haurà de tornar si desitgem que el gravíssim conflicte que viu l’Estat (no sols la societat catalana) trobi un dia o altre una via de solució.

En aquest sentit podem concloure fàcilment i amb tristesa que la duríssima sentència que ha dictat el Tribunal Suprem contra els processats no aportarà res positiu a la solució del conflicte, sinó que, com era previsible, l’agreujarà encara més, ja que, a les discordances evidents que existien, ara hi hem afegit, com a mínim, grans dosis de dolor que aprofundiran el ressentiment i la ira; i si bé els qui han vist amb satisfacció la duresa de les condemnes podran dir ingènuament que “s’ha fet justícia”, de cap manera aconseguiran curar les ferides i refer la pau social, ja que la majoria de gent que fa costat als condemnats no veu sinó en la sentència -i cito com a mostra la declaració institucional de Quim Torra, “un insult a la democràcia” provocat per una resolució judicial a la qual acusa d ‘ “inventar-se els fets” i de ser “hereva de la dictadura”.

No m’estranyaria, doncs, que amb la sentència a la mà, els espanyols estiguéssim avui pitjor que ahir i també que demà, ja que, en la vida política, tot i que els analistes especialitzats poden reflexionar sobre els fets per desvetllar el seu autèntic sentit i les conseqüències reals que produeixen, les coses acaben essent per al conjunt de la ciutadania el que la gent percep de manera subjectiva. D’ací no m’hagi sorprès gens que, pocs minuts després de conèixer el veredicte, Oriol Junqueras hagi afirmat que “Això no és justícia, és venjança, tothom ho sabia que no tindríem un judici just. S’hi han acarnissat, perquè qualsevol sentència que no fos absolutòria seria injusta”; i que Albert Rivera, paladí de la “rebel·lió”, del “cop d’estat”, i de tantes coses més, tot i que decebut per la “debilitat” de les penes, es mostri cofoi perquè “hem guanyat els bons”, persistint, doncs, en aquesta idea maniquea (que no és, només, pròpia de l’espanyolisme) que, divideix la societat en “bons i dolents”, i que, en fer-ho, tanca tota possibilitat d’aproximació i de diàleg.

I dit això, ¿què penso jo de la sentència? Doncs que, a causa del joc d’equilibris en què es mou, es fa difícil que pugui considerar-la justa, però tampoc podria afirmar que és del tot injusta, com s’assegura des de l’independentisme radical. D’entrada -i no és poc- els jutges s’han tret de damunt el mantra de la rebel·lió, defensat amb totes les seves forces pel Ministeri Fiscal. En aquest sentit, doncs, el tribunal deixa ben clar que “no n’hi ha prou amb la constatació d’indiscutibles episodis de violència per proclamar que els fets integren un delicte de rebel·lió”. I això perquè “la violència ha de ser instrumental, funcional, preordenada de forma directa, sense passos intermedis, als fins que animen l’acció dels rebels”, cosa que no va succeir. “Tots els que ara són objecte d’enjudiciament -sosté la sentència- eren conscients de la manifesta inviabilitat jurídica d’un referèndum d’autodeterminació, que es presentava com la via per a la construcció de la República de Catalunya”, fet que convertia l’eventual propòsit independentista “en una simple quimera “de la qual n’eren conscients els acusats.” ¿Ens podem estranyar d’aquesta qualificació quan teníem ja les declaracions de l’exconsellera d’educació, la fugada, Clara Ponsetí, que va confessar sense cap rubor que “jugàvem de farol“?.

Ara bé, mentre descarta la tesi de la rebel·lió desautoritzant així els fiscals i tota la dreta espanyola més recalcitrant, condemna els processats pel delicte de sedició (com defensava l’advocacia de l’Estat a instàncies del govern socialista), tot aplicant penes molt severes (de 9 a 13 anys), que considero desproporcionades i, en aquest sentit, injustes, perquè en res no afavoriran la pau social.

Dels especialistes en dret penal que he seguit aquests dies, el més crític en la qualificació d’aquest tipus punible ha estat el fiscal i magistrat emèrit del Tribunal Suprem José A. Martín Pallín, que, segons ha declarat, no ha vist la sedició per enlloc, perquè la sedició -diu- exigeix “un aixecament públic i tumultuari que impliqui un nivell de violència important i ha d’estar relacionat amb l’assoliment d’un fi, que seria l’incompliment de les lleis”.

En el mateix sentit, també a mi em sembla molt discutible que a Catalunya es produís el que el Codi penal defineix com un “aixecament tumultuari”, que no deixa de ser un concepte difícil de precisar. D’ací que els independentistes afirmin que l’únic que va haver-hi aquells dies van ser grans manifestacions pacífiques, amb poquíssims episodis aïllats de violència. Però menys em costa de veure la segona part del condicionant que defineix el tipus penal, que seria “l’incompliment de les lleis”, perquè, a diferència de la major part dels independentistes, els quals consideren que “cap dels processats no va fer res punible”, jo crec, amb el Tribunal Suprem, que en un “estat de dret” presidit per una Constitució democràtica, que vam votar lliurement els ciutadans, no poden ser considerades com a “no punibles” les accions que tendeixin a derogar la Constitució (de fet, les lleis transitòries per a la independència la deixaven sense efecte a Catalunya) o declarar unilateralment la independència d’una part del territori. Per tant, és lògic, des del punt de vista jurídic, que el Tribunal Suprem manifesti que “no podem fer nostre un malentès principi d’insignificança, que recondueixi a la total impunitat comportaments que, inútils per a les finalitats determinants del tipus de rebel·lió”, encaixen, en canvi, a “les previsions” d’altres tipus penals, “com en aquest cas, el delicte de sedició”.

Així doncs, tot i que considero injustes les penes, per excessives, un aspecte molt positiu de la sentència és que s’hagi negat a prohibir l’accés al tercer grau de presó fins que els acusats hagin servit almenys la meitat de la seva sentència, com demanaven els fiscals, la qual cosa permetrà que sigui l’administració penitenciària catalana la que actuï en aquest camp, per bé que les seves decisions podran ser recorregudes davant el jutge de vigilància penitenciària i apel·lables davant el Tribunal Suprem, com a Tribunal sentenciador.

Qualsevol que sigui doncs, el nostre criteri actual davant la sentència, no hi ha dubte que seran tants els fils que, amb els dies, podrem anar estirant, que segurament n’haurem de parlar durant molt de temps. Però hauríem de tenir molt clar que, de res no haurà servit aquest dolorosíssim procés judicial, si els uns i els altres no acceptem revisar el nostre posicionament mitjançant una sincera autocrítica. Només així podrem afrontar el futur amb una mica d’esperança i tornar a la política de la qual el conflicte mai no hauria d’haver sortit. Perquè si optem per seguir la via de l’enfrontament, del menyspreu absolut a l’adversari i de la confrontació social i política -ho dic especialment pels avalots que s’han produït aquests dies, on el president de la Generalitat ha estat actuant de piròman i bomber alhora, empenyent els ciutadans a la lluita i enviant els mossos a sufocar-la-, no avançarem sinó cap al precipici.

Quim Torra, Bonhoeffer i la pregària pels presos a Montserrat

13 Octubre 2019

El monestir de Montserrat va acollir el dissabte 5 d’octubre una vetlla pels dotze líders polítics encausats per l’1-O. La nit anterior, un portaveu autoritzat dels monjos havia emès un comunicat en què es desmarcava de les motivacions de la vetlla i subratllava que no n’era el promotor ni s’hi adheria. Demanava tan sols que no hi hagués “discursos partidistes” ni s’utilitzessin “símbols polítics” i que la vetlla no es convertís “en un acte a favor de la independència”.

Tot i que es van guardar les formes, difícilment podia deixar de tenir un caire polític en favor de la independència un acte -ni que fos de pregària- al qual va assistir el president de la Generalitat, Quim Torra, alguns dels seus consellers, l’expresident Pujol amb la seva esposa, i d’altres personalitats, encara que oficialment es feia en solidaritat amb els “presos polítics” i els “exiliats”, així com amb tots els encausats per l’1-O.

Durant la pregària, celebrada a pocs dies de la publicació de la sentència del Tribunal Suprem, dos familiars dels polítics empresonats van llegir una carta que els havien fet arribar des de la presó i en què els líders independentistes demanaven poder dialogar amb algú “que no tingui por de l’escrutini de les urnes”, frase que no vaig acabar d’entendre, però que és evident que es referia a les properes eleccions, i asseguraven que els “dèbils” es refugien “en l’arrogància” i “només imposen”. I afegien que el “patiment” d’estar tancats no els faria callar. “Ens mantenim ferms i serens (…) i no permetrem que la més mínima espurna d’odi colonitzi els nostres cors i ànimes”. Acabaven, doncs, amb una afirmació certament lloable, que fou seguida d’un llarg aplaudiment.

Però el punt fort de l’acte va ser protagonitzat pel president de la Generalitat, Quim Torra, que recità un fragment de “Cartes des de la presó”, del pastor alemany Dietrich Bonhoeffer (1906-1945), document que el teòleg va escriure l’any 1943 quan era a la presó acusat de participar en un complot contra Hitler, i a l’espera de ser executat. El text de la citació és francament bell i ple de sentit, obra d’un home de fe que es veu en el destret d’haver de morir injustament. “Senyor -diu-, jo escolto la teva trucada i la segueixo. Ajuda’m. Sa esperit, dóna’m la fe que em preservi de la desesperació, de les passions i del vici. Dóna’m l’amor cap als altres i cap a tu, que destrueix tot odi. Dóna’m l’esperança que m’alliberi de la por”.

Hores després de l’acte, que omplí la gran basílica montserratina, Torra va piular a Twitter: “Gràcies a tots els que heu vingut a Montserrat a la vetlla en solidaritat amb els presos polítics i exiliats. He llegit un fragment de Cartes des de la presó de Bonhoeffer: “Dóna’m l’esperança que m’alliberi de la por i del descoratjament”.

Si bé la notícia d’aquell aplec religiós em va sorprendre i fins em va fer dubtar de si són o no correctes aquest tipus de pregàries fetes amb un rerefons tan polític, m’abstindré de criticar-lo perquè no tenc una resposta clara, i sobretot perquè sé que no m’és permès entrar en el cor de les persones i fer-ne un judici d’intencions pel que fa a la seva relació amb Déu.

Tanmateix, la referència a Bonhoeffer m’ha dut a la memòria una reflexió que féu el bisbe anglicà John A.T. Robinson en un llibre que va ser famós els anys seixanta, “Sincer envers Déu”, que aleshores jo vaig llegir sense entendre’l i al qual he tornat el passat hivern.

En aquest, Robinson feia referència al mateix llibre d’on Torra va extreure la citació recitada a Montserrat i deia, parafrasejant Bonhoeffer, que, fins aleshores, l’Església havia basat la seva predicació de l’Evangeli apel·lant al sentiment religiós universal, al fet que, en el seu fons últim, cada home sent la necessitat d’una o altra forma de religió, la necessitat d’un Déu al qual donar-se, d’un Déu que pugui subministrar-nos una explicació del món. Però tot seguit es demanava: ¿i si suposéssim que els homes arriben a tenir la convicció que poden seguir vivint tranquil·lament sense “religió”, sense cap desig de salvació personal, sense cap sentit del pecat i sense cap necessitat d’acceptar aquella hipòtesi? ¿Ha de quedar confinat el cristianisme als que encara conserven aquest sentit de la seva pròpia insuficiència, aquest “buit que només Déu pot omplir”, o als que poden ser induïts a tenir-lo? La resposta de Bonhoeffer -assegurava Robinson- era de dir que, al segle XX (i jo afegiria que encara més al segle XXI), Déu ens crida deliberadament a una forma de cristianisme que no depèn ja de la premissa de la religió, de la mateixa manera que sant Pau cridava els homes, al segle I, a una forma de cristianisme que no depenia de la premissa de la circumcisió.

Si ens hi fixem, la frase de Bonhoeffer citada per Torra sembla que es dreci a aquest Déu que el teisme ha explicat com una persona celeste, completament perfecta, que resideix damunt el món i la humanitat, d’una bondat i un poder infinits, l’ajut del qual podem invocar, ja que estableix amb nosaltres una relació comparable a la d’una persona humana amb una altra persona humana; però en realitat, a l’obra esmentada, Bonhoeffer critica aquest Déu de la “religió” (al qual ell tanmateix invoca) com un deus ex machina, que ha de ser “allí” per proporcionar-nos respostes i explicacions quan arrabassem el punt en què fallen la nostra comprensió i les nostres capacitats.

No, ell creu que, en parlar de Déu, hauríem de ser prou agosarats per descartar “l’a priori religiós”, de la mateixa manera que sant Pau va tenir el valor de refusar la circumcisió com una pre-condició de l’Evangeli, i per acceptar, doncs, “l’arribada del món a l’edat adulta” com un fet, donat per Déu. “No podem ser honestos -escriu Bonhoeffer” sense reconèixer que hem de viure en un món “etsi deus non daretur, -fins i tot en el cas que Déu no fos “allí”-; com els fills que, en créixer, arraconen per inservible la ferma estructura religiosa, moral i intel·lectual de la seva llar, a la qual el “papà” estava sempre a punt per acudir en la seva ajuda. Perquè és en aquest món privat de la necessitat individual on –diu Bonhoeffer- conserva un “últim lloc secret” el Déu que, a cops de colze ha estat expulsat de totes les altres esferes.

Repeteixo que amb aquest article no vull criticar Torra, ni els polítics del seu govern, ni la jornada de pregària pels presos i els exiliats. Que quedi clar. I menys encara la citació de Bonhoeffer que féu el president per dirigir-se a Déu en forma de pregària. Només he volgut recordar la comprensió “no religiosa” de Déu que tenia el teòleg jueu alemany, comprensió que Robinson concreta afirmant que “La troballa amb el Fill de l’Home es realitza penosament per mitjà d’una sol·licitud totalment secular : pel sosteniment, per l’aigua, per l’allotjament, pels hospitals i les presons, de la mateixa manera com Jeremies havia definit abans el coneixement de Déu per la pràctica de la justícia amb els pobres i necessitats.”

Estar al cantó bo de la història

6 Octubre 2019

Joan Pons, a qui admiro com a persona i com a escriptor, però amb el qual no combrego plenament pel que fa al discurs ideològic que exposa als seus articles, terriblement crític amb els polítics “espanyols” i del tot acrític amb la política que s’ha dut a terme pels col·lectius independentistes, acabava el seu de fa quinze dies (“Lledoner”) assegurant que tenia l’absoluta seguretat de trobar-se “al cantó correcte de la història”. Més enllà d’alegrar-me perquè tingui aquest sentiment, que ha de ser força gratificant, he de dir que aquesta mena d’afirmacions em preocupen molt ja que demostren que l’autocrítica no sols continua brillant per la seva absència a les files de la dreta espanyola i fins en molts dels qui s’autonomenen “constitucionalistes”, sinó també en el camp de l’independentisme. De fet, afirmar que, ideològicament, s’està al cantó bo de la història, implica desacreditar “els qui no són allí on jo estic”, i demostra que seguim immersos en una dinàmica maniquea on només hi ha bons i dolents, i això ens aboca a un enfrontament irreductible on el diàleg, la reflexió i els matisos no són possibles.

I tot seguit em demano: ¿On m’he de situar en aquest món on només hi ha bons i dolents i on tan sols pots estar al cantó correcte o a l’incorrecte de la història?

Curiosament, si repasso el meu passat, veig que he militat en el catalanisme des que tenia catorze anys. D’aleshores ençà i un cop vaig descobrir que la nostra llengua era una llengua plena de cultura, de literatura i de tradició, he defensat la seva unitat i el seu ús com un dret inalienable; he publicat vint llibres en català; he criticat durament la incomprensió del nacionalisme espanyol respecte del que és Catalunya i el catalanisme; he denunciat la política frontista del president Aznar i tantes i tantes coses que han provocat la ira dels qui es mostren incapaços d’entendre que Espanya no és una unitat de destí en l’universal, com defensava el franquisme, sinó una comunitat plural, que té la necessitat imperiosa de reconèixer aquesta diversitat si vol acabar subsistint com a tal d’una manera respectuosa amb les llibertats, la democràcia i els drets humans de les persones.

Davant la crisi catalana, he criticat durament la repressió policial de 1-O, així com l’actuació del rei Felip VI el 3 d’octubre de 2017, però per ser honest amb la meva concepció del dret, de la política i de la democràcia, també he escrit que els partits declaradament independentistes (PdeCAT, ERC i CUP) i, especialment, les institucions catalanes (Parlament, Govern i els organismes que aquests controlen, com per exemple TV3) no han cregut realment que la independència fos -en el fons i en la forma- una qüestió de democràcia (tot i que no s’han estat d’afirmar que actuaven en virtut d’un “mandat democràtic”), sinó que han cregut i afirmat que és una “causa justa” (potser l’única “causa justa” -d’ací que considerin indiscutiblement que estan al cantó bo de la història-) i que, per tant, s’ha de dur a terme “tant sí com no”, encara que tots ells plegats representin no més del 47% dels catalans (per bé que tenen una lleugera majoria al Parlament de Catalunya), i que, per això mateix, la llei ha de cedir davant aquest fet “de justícia” i “de necessitat” indiscutible.

¿Per pensar això, per ser crític amb ells, estic ja al cantó incorrecte de la història?

Que jo estigui convençut que Espanya, en general, no comprèn Catalunya i no respecta mínimament molts dels seus anhels, que pensi que les declaracions d’Albert Ribera quan parla de Catalunya són vomitives i consideri immoral que Lorena Roldan tregui una fotografia de l’atemptat d’ETA a Vic de fa molts anys per lligar-lo a la política independentista, i declari que, si més no fins avui -veurem què en surt de les darreres detencions del CDR-, el moviment ha estat absolutament pacifista, no necessàriament implica que hagi d’estar d’acord amb tot el que l’independentisme ha dut a terme. Però el que mai no faria és afirmar que “els dirigents espanyols duen inscrit en les molècules del seu ADN la informació que els impossibilita pactar”, com afirmava Joan Pons a l’article del passat diumenge. Perquè quan acudim als arguments de l’ADN (abans, quan es desconeixia l’ADN es parlava de la raça), es voreja un precipici extremadament perillós.

Vaig escriure no fa molt -i ho he de mantenir- que, qualsevol que sigui el concepte que puguem tenir del paper que, davant el poble de Catalunya, està duent a terme l’Estat -i el meu concepte n’és extremadament crític-, el drama a què ens enfrontem radica bàsicament en el fet que el secessionisme unilateralista no sigui capaç de reconèixer cap dels seus errors. I és aquesta incapacitat  d’entendre que és indispensable “respectar la llei i els drets dels altres” que fa dir a Torra que no acceptarà cap sentència que no sigui absolutòria, i critiqui durament el govern actual de Pedro Sánchez per no parar els peus als jutges, com si en un Estat de dret el govern tingués la possibilitat d’esmenar la plana al Poder Judicial que -dit sigui de passada-, a Espanya, no és el poder judicial de Veneçuela, sinó el d’un Estat de dret de veritat, com han reconegut totes les cancelleries europees. A la nostra Constitució, tan criticada avui per l’indepententisme, el Poder Judicial també pot merèixer crítiques -i fins podem discrepar legítimament d’algunes sentències-, però no depèn de l’Executiu de torn, a diferència del que preveia el règim transitori de constitució del nou poder judicial català on el president del Tribunal Suprem de Catalunya havia de ser nomenat pel president de la Generalitat a proposta d’una Comissió Mixta on tenia absoluta preponderància el govern.

En definitiva, que siguem molt crítics amb un Estat que, oblidant la via del diàleg, ha actuat com si, en política, només existís la llei, això no justifica que els independentistes catalans hagin actuat com si la llei no existís. Perquè el respecte a la llei, quan aquesta s’ha aprovat per un parlament democràtic, lliurement elegit per la ciutadania, és indispensable per no perdre la raó i no caure en la desobediència i en la il·legalitat. I això ho sap molt bé el president Torra, que promet a crits desobediència i assegura que “ho tornarem a fer”, però, ni que sigui a darrera hora, es plega finalment davant la decisió dels Tribunals que li ordenen que tregui la pancarta del balcó de la Generalitat.

Des del meu punt de vista, prosseguir per la via unilateral no sols és poc democràtic, sinó que és també impossible sense tenir un suport popular que sigui rotundament majoritari, i sense obtenir cap reconeixement internacional tàcit ni explícit, reconeixement que no s’ha vist enlloc. I em costa entendre que encara ningú dels qui propicien aquest camí no s’adoni que la secessió de Catalunya avui és vista des de Brussel·les com a clarament antieruopea. D’ací que no em sorprengui que un periodista com Daniel Fernández temi “que Waterloo sigui ja simbòlicament el nostre Waterloo”. I aquest podria ser ben bé el dramàtic final del “procés” si es prossegueix en declaracions com les que, fa uns mesos, va concedir Carles Puigdemont a un canal de la televisió israeliana, on afirmà -segons ha denunciat Màrius Carol- que la Unió Europea era “un club de països decadents i obsolescents”. Esclar que si creu això, tampoc no ens ha de sorprendre que plantegi la necessitat d’una futura consulta a Catalunya sobre la seva continuïtat en la institució.


%d bloggers like this: