Archive for Setembre de 2021

Un greu error del Rei a l’obertura de l’any judicial

19 Setembre 2021

L’obertura de l’any judicial que, recentment, va tenir lloc a Madrid presidit pel rei m’ha confirmat un cop més que Felip VI -tan defensat per les forces conservadores del nostre país i també en moltes ocasions pel Partit Socialista-, continua sense entendre molt bé què vol dir l’article 56.1 de la Constitució espanyola quan, en desglossar el paper del monarca, explicita que aquest “arbitra i modera el funcionament regular de les institucions”. Arbitrar i moderar implica alguna cosa. Però no posar-se del costat d’uns ciutadans espanyols per criticar-ne d’altres, ni admetre com a bones les paraules del president del Tribunal Suprem quan aquest emet, des del seu lloc institucional, unes opinions que no estan d’acord, poc ni gens, amb el paper que li encomana la Constitució.

Tots estarem d’acord que el Poder Judicial és un dels tres poders que configuren l’Estat, i que, estatutàriament, és -i ha de ser- un poder independent (la qual cosa no implica que no pugui ser objecte de crítica). La independència dels tribunals va fer possible que la Sala Segona del Tribunal Suprem dictés una sentència en el judici contra els polítics catalans que ni el Poder legislatiu ni el Poder executiu la van qüestionar. Alguns ciutadans -molts- hem cregut que la sentència va ser injusta, per desproporcionada, i ho hem escrit als diaris. Fins i tot algunes instàncies europees han emès informes -aquest és el cas del Consell d’Europa- que, després d’afirmar que el procediment seguit estava ple d’errors, va aprovar per una gran majoria de vots (70 a favor, 28 en contra i 12 abstencions) una resolució on es recomanava “perdonar” els líders del procés condemnats. I fins i tot som molts els ciutadans que pensem que no està encara tot dit en aquesta qüestió i mantenim la convicció profunda que el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) tombarà (totalment o parcialment) la sentència desprès que, en el recurs que es va dur a terme davant del Tribunal Constitucional espanyol, dos dels seus membres van discrepar raonadament de la tesi majoritària.

Ara bé, tant aquests magistrats discrepants, com també els dos poders (Legislatiu i Executiu) que acompanyen el Judicial en la configuració del nostre Estat de Dret, van acceptar el veredicte i en cap moment van qüestionar la seva legitimitat.

Dos anys després que s’hagués pronunciat la sentència condemnatòria, fent ús de les prerrogatives que li atorga la Constitució, el Poder eDos anys després que s’hagués produït la sentència condemnatòria, fent ús de les prerrogatives que li atorga la Constitució, el Poder executiu, presidit per Pedro Sánchez, va decidir indultar parcialment els condemnats quan aquests ja havien sofert llargs mesos de presó.  El Govern exposà i raonà els arguments que l’impulsaven a prendre aquella decisió que, com en el cas de la sentència condemnatòria, els ciutadans i els partits, en exercici del seu dret a expressar-se lliurement, van poder criticar, però tant el Poder legislatiu com el Poder Judicial, com a tals poders de l’Estat, havien de guardar silenci, ja que el Govern, en indultar els presos, ho feia emparant-se en la Constitució i fent ús, per tant, de la prerrogativa legal que aquesta li reconeix.

Lamentablement, així com en pronunciar-se el Tribunal Suprem en la sentència condemnatòria va rebre el respecte més escrupolós dels altres dos poders de l’Estat, ara, en una intervenció que m’ha semblat tan impròpia com inacceptable, el president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, en el discurs institucional que va fer el dia de l’obertura de l’Any Judicial, va formular una duríssima crítica al Poder executiu per haver aprovat els indults, afirmant que el Govern havia qualificar de “revenja” la sentència. 

No hi ha dubte que, en referir-se en aquests termes al Govern legítim d’aquest país, el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial va situar-se al marge del paper que li atorga la Constitució i es va alinear clarament amb l’opinió d’un sector polític determinat d’aquest país: el configurat pel Partit Popular i Vox que -aquests sí- podien criticar els indults si ho creien necessari. Però aquesta crítica -que és lliure per als polítics i per als ciutadans- estava vetada absolutament a qui representava en aquella ocasió el Poder Judicial, que no pot valorar l’actuació del poder executiu en l’àmbit de les seves atribucions. El funcionament de l’Estat de Dret exigeix un escrupolós respecte mutu, i per tant, demana a aquests Poders que s’abstinguin de pronunciar-se sobre les accions dels altres poders, tot exigint que cadascun es limiti a actuar en el seu propi terreny.

El que sí podia fer el president del Tribunal Suprem era -tal com va fer- retreure als polítics -a tots, però sobretot als més directament responsables de fer complir la Constitució- que no hagin estat capaços d’arribar a un acord per complir el que mana l’article 122 de la Carta Magna, que exigeix que els membres del CGPJ es renovin cada cinc anys. Aquest no era un retret al Poder Legislatiu ni a l’Executiu, sinó als partits que, amb la seva actuació, ho estan fent impossible. Per tant, era correcta aquesta actuació, però no ho era, en cavi, la que va fer en manifestar-se clarament contra l’actuació del Govern en la decisió d’indultar els presos condemnats, perquè aquesta era una decisió constitucionalment legítima.

I torno al rei. Aquest va guardar silenci davant les paraules del president del Tribunal Suprem, però després, en privat -de tal manera que tots ho van escoltar- va dir als dirigents dels dos grans partits que “us ha llegit la cartilla a tots”, donant per bona la intervenció de Carlos Lesmes, quan ell, que, segons afirmen els seus defensors, és el monarca més ben preparat de la Història, hauria de saber molt bé que Carlos Lesmes, en manifestar públicament i en un acte institucional com aquell una crítica indubtable al paper de l’Executiu, estava contravenint el paper que la Constitució li encomana. 

No hi ha dubte que el rei, com a persona que li correspon arbitrar i moderar el funcionament regular de les institucions, havia d’estar molt d’acord que el president del Tribunal Suprem i del CGPJ “llegís la cartilla” a tots els polítics per tenir paralitzat un òrgan tan important com aquest incomplint clarament el mandat constitucional, ja que la crítica era genèrica i no ressaltava un culpable per sobre d’un altre. Però… ¿havia de callar davant una ingerència tan manifesta del president del Tribunal Suprem en el legítim paper del Poder Executiu? 

Em direu que, per prudència, potser era millor que no digués res en el transcurs de l’acte. És possible, però la manifestació feta després en la qual considerava -sense qüestionar el fet, sinó més aviat lloant-lo- que Carlos Lesmes hagués “llegit la cartilla a tothom”, significa que no s’adonà tan sols que, fent-ho, el president del Tribunal Suprem se situava fora de joc i feia banda clarament en favor de les tesis de la dreta, tesis que la dreta té tot el dret a defensar i sostenir, però que s’esdevenen impròpies i lamentables en boca del president del Tribunal Suprem en una actuació com aquella, en la qual representava el Poder Judicial.

Una altra cosa és que a molts no ens hagi sorprès aquesta actuació de Carlos Lesmes i fins i tot ens hagi resultat comprensible, si tenim en compte que aquest senyor que presideix el Poder Judicial des da fa gairebé vuit anys, va ser director general -també durant vuit anys- del govern de José María Aznar. Ara bé, que això ens pugui explicar el seu comportament, és evident que no el justifica. I més incomprensible encara és que el Rei, amb el comentari que va fer després de tancat l’acte, no s’adonés que deixava d’actuar com a àrbitre i moderador, amb la qual cosa posava en entredit la seva indispensable neutralitat.

Catalunya: de les decisions unilaterals a la Taula de Diàleg

12 Setembre 2021

Seguir els complexos viaranys de la política catalana no és senzill. No ho és fins i tot per als més especialitzats, perquè es fa difícil entendre la dinàmica de poder que mou la relació entre Esquerra Republicana, avui al capdavant del govern, i Junts per Catalunya, que també en forma part, però que sovint sembla que pretengui ser alhora l’oposició a l’espera del retorn del seu gran exiliat i dirigent, Carles Puigdemont, que, a pesar de l’interès que mostren tots per mantenir viva la seva presència com a líder indiscutible de la via unilateral per a la independència, de fet es marfon entre les ombres del xalet que habita a Waterloo, seu d’una República Catalana que només existeix en la seva imaginació.

La via unilateral per a la independència va ser -potser ho continua essent encara- el desideràtum fallit dels independentistes que van protagonitzar aquelles desgraciades sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre de 2017, confiats que el govern d’Espanya romandria passiu i que els estats europeus s’afanyarien a donar-los suport, i que, només uns segons després d’haver aprovat la declaració de la independència -que deu haver entrat en el “record Guinness” per la seva brevetat- van veure que estaven més sols que la una perquè ningú d’Europa els va fer costat, simplement perquè acabaven d’entrar en contradicció amb els posicionaments internacionals respecte del dret dels països a independitzar-se.

Fins l’1-O de 2018, els més abrandats partidaris de la independència de Catalunya van anar creant entre la ciutadania un munt d’expectatives sobre la possibilitat d’una independència que podia aconseguir-se unilateralment, tot afirmant amb contundència que el dret a l’autodeterminació tenia una empara jurídica internacional indiscutible i defensant que, sota la Constitució de 1978, era possible un referèndum d’autodeterminació.

Aquest darrer punt -alternatiu a la declaració unilateral- era, però, més fruit del desig que de la raó, perquè l’única possibilitat reconeguda per tots -si més no fins a la sentència del Tribunal Constitucional 103/2008-, era que l’article 92 del nostre text constitucional permetia convocar un “referèndum consultiu” sobre “decisions polítiques d’especial transcendència” sempre que ho autoritzés el Congrés dels Diputats. 

Deixant de banda que, a mi, m’hauria semblat interessant seguir aquesta via i, de fet, si estigués en les meves mans permetria que es convoqués aquest referèndum, crec que els principals dirigents de l’independentisme -entre els quals hi ha diputats, catedràtics i experts en Dret Constitucional- havien de saber que era difícil -per no dir impossible- que el Parlament espanyol autoritzés aquest referèndum consultiu, i també havien de saber que el Tribunal Constitucional, a la sentència esmentada, havia exclòs (penso que equivocadament) aquesta possibilitat després que va indicar que la consulta només es podia plantejar en el marc del procediment de reforma constitucional. Per tant, pensar en la via del referèndum -que, repeteixo, era en tot cas la més viable- ara per ara condueix a un túnel sense sortida tret que es produeix un canvi d’interpretació del Tribunal Constitucional, cosa que amb l’actitud numantina de bloqueig que ha decidit adoptar el PP de Pablo Casado, s’esdevé una quimera.

I si aquesta alternativa, diguem-ne secundària, abocava a un atzucac, més impossible era encara la via unilateral que, amb acompanyament de trompetes i clarins, havien anunciat els prohoms independentistes per aconseguir els seus objectius, perquè, avui, en el dret internacional, no existeix un dret a la secessió decretada unilateralment.

Els prohoms de l’independentisme advocaven, és cert, les declaracions de l’ONU en favor d’aquesta possibilitat, però tots sabíem -o havíem de saber- que aquella referència que es feia als “pactes internacionals firmats per Espanya en els quals es reconeix el dret d’autodeterminació dels pobles” no era aplicable al cas de Catalunya, ja que, si bé tenien raó en afirmar que Espanya havia signat aquests pactes, també ho és que les Nacions Unides havien donat una interpretació clarament restrictiva del dret d’autodeterminació dels pobles en establir el seu límit dient que aquest dret no es pot entendre en el sentit que autoritzi trencar o menysprear la integritat territorial d’Estats “dotats d’un govern que representi la totalitat del poble pertanyent al territori, sense distinció per motiu de raça, credo o color”. I aquesta era la realitat d’Espanya i del seu marc constitucional.

Certament que, d’haver estat més realistes i menys imaginatius, ens haurien estalviat molts problemes els polítics catalans que van protagonitzar les sessions parlamentàries de setembre de 2017 i el referèndum de l’1-O de 2018, ja que aquells fets només han conduït al caos, a la repressió, a la presó i a l’exili. De fet, hauria estat molt més sensat que els responsables del Govern de Catalunya haguessin fet cas al Consell Assessor per a la Transició Nacional, format per experts de diverses disciplines, creat a l’època d’Artur Mas, que havia dit clarament, per a qui ho volgués escoltar, que el dret a la secessió unilateral “només està regulat pel dret internacional en casos de descolonització”, i aquest no és, sens dubte, el cas de Catalunya.

Què ha canviat, però, d’aleshores ençà? Doncs que a pesar que el Govern d’Aragonès segueixi reivindicant un referèndum i que l’independentisme insisteixi en el dret a l’autodeterminació, fa només dues setmanes, el president de la Generalitat declarà que aquest referèndum segurament es podria fer abans de 2030. No sé si aquesta afirmació -que a mi em satisfà perquè estic convençut que només afrontant una consulta clara i ordenada en aquest sentit es podria resoldre el problema- té o no fonament, però com a mínim, ens indica que, a pesar del que van proclamant els seus socis de JuntsxCat i de la CUP, Esquerra Republicana sembla convençuda que el camí no és el de la via unilateral que, com ja coneixem molt bé, només pot generar un major aïllament i una gran frustració col·lectiva.

Es pot fer, doncs, camí sense sortir-se de la senda constitucional? A pesar del entrebancs que sorgiran, crec que sí, encara que el trànsit es farà amb gran dificultat si tenim en compte el bloqueig que està provocant el PP, que ha paralitzat qualsevol canvi en el Consell General del Poder Judicial i en el Tribunal Constitucional, convençut que mentre tingui monopolitzats i controlats aquests òrgans, serà impossible qualsevol canvi en la interpretació de les lleis. Però aquesta situació no té per què ser eterna i crec que els demòcrates espanyols que creuen vertaderament en l’estat de dret i en la llibertat de les persones i dels col·lectius -no els que s’omplen la boca amb aquests drets i llibertats, però després impedeixen que es despleguin de manera adequada-, haurien de fer possible que, amb un escrupolós respecte a la llei, els òrgans responsables d’interpretar la Constitució acabin canviant de criteri i la interpretin de tal manera que sigui possible afrontar el referèndum que preveu l’article 92, que és el que realment demanda una gran majoria de ciutadans de Catalunya, partidària de decidir el seu futur de manera democràtica i consensuadament. 

Entenc, doncs, que la Taula de Diàleg que han decidit iniciar el Govern espanyol i la Generalitat de Catalunya (amb la crítica de tota la dreta política i mediàtica espanyola, i també amb la voluntat de bloqueig que demostren algunes forces independentistes catalanes) és, a pesar de tot, una esperança per al futur que no s’hauria de malbaratar.

La futura llei de “Menorca Reserva de la Biosfera”

5 Setembre 2021

Després de l’article que vaig publicar el passat 29 d’agost sobre l’Autoritat de la Reserva de la Biosfera, he llegit amb deteniment l’esborrany d’avantprojecte de proposició de Llei que, en la versió de 24 de juny de 2021, penja a la web del CIMe.

Certament, és una proposició de llei molt elaborada i també molt llarga, amb un centenar d’articles i diverses disposicions addicionals i transitòries, que, si es converteix en llei i s’acaben per complir les previsions que s’hi preveuen, comportarà, sens dubte, un important augment de competències del Consell Insular.

La proposició de llei accepta que Menorca, pel fet de ser Reserva de la Biosfera, ha d’actuar en totes aquests camps competencials que descriu d’acord amb el que suposa la declaració feta per la UNESCO el 1993 (art. 1). I això implica que, com a finalitat última, la llei vol consolidar, aprofundir i fer perdurar el model d’ordenació, gestió i desenvolupament sostenible i harmònic de Menorca (art. 2). La qual cosa la duu a fixar una llarga sèrie d’objectius, tots molt lloables (art. 3). I després de delimitar l’àmbit de la llei (art. 4), segueix desglossant els principis que han d’inspirar la protecció, l’ordenació i la gestió de les competències que s’han de dur a terme a Menorca, tot fixant un panorama competencial que constitueix un desideràtum que cap persona que s’estimi l’illa no pot sinó assumir i alabar (art. 5). Estableix alhora que les determinacions d’aquesta llei vinculen totes les administracions públiques, els ens del sector públic de les Illes Balears i tots els particulars (art. 6) i encomana a l’Agència Menorca Reserva de Biosfera  que dugui a terme un “Pla d’acció” que ha de ser sotmès a informació pública i, després, a l’aprovació del Ple del Consell Insular (art. 7).

És en aquest punt quan la llei (art. 8), si pretén que l’Agència Menorca Reserva de Biosfera tengui un paper primordial en el futur, hauria de definir quina serà la naturalesa jurídica d’aquest ens, però en tost de fer-ho, fuig d’estudi i no es banya poc ni gens. Ens diu genèricament que: “1. Correspon al Consell Insular de Menorca i a l’Agència Reserva de Biosfera com a organització especialitzada les funcions de dirigir, impulsar, tutelar, instar, fomentar… els objectius, els principis i les determinacions d’aquesta llei…”, tot deixant en l’aire la naturalesa jurídica, la composició, les competències, etc. d’aquesta institució. I estableix tan sols que: “2. La naturalesa, règim jurídic, finalitats, funcions específiques i organització  de l’AMRB seran els previstos en els seus Estatuts” (que haurà d’elaborar el Consell en el futur), i concreta només que aquesta ha de comptar “amb un òrgan consultiu que facilitarà la participació de totes les administracions públiques que ostenten competències sobre l’illa de Menorca i de les entitats privades més representatives en diferents àmbits de l’economia i la societat de l’illa, i amb un òrgan de participació i assessorament de la comunitat científica en la formulació i desenvolupament de les accions i estratègies”.

Un cop s’aprovi la llei no estarem, per tant i necessàriament, davant d’un ens autònom ja definit amb competències pròpies, sinó davant d’un ens que tindrà la naturalesa jurídica, les competències i les funcions que, en el futur, determini el Consell, que, a manca de més previsions legals, el podrà crear per una decisió presa per majoria simple del Ple. I, per tant, sotmès a la possibilitat de modificacions a cada canvi de majories.

De fet, quan la llei (Títol II, Capítol I) entra en les competències que s’han de transferir, deixa molt clar que aquestes seran del Consell, cosa d’altra banda comprensible perquè és aquest la institució política representativa de l’illa de Menorca. Ara bé, és important que tinguem ben present que en regular la manera com es transferiran o delegaran al Consell Insular de Menorca el gruix de competències que es recullen en els articles 11 a 20 de la proposició de llei, el text ens remet a la Disposició transitòria primera, la qual estableix que “l’efectivitat de la transferència de les funcions executiva i de gestió sobre les matèries referies en els articles 11 a 20 d’aquesta Llei quedarà condicionada, d’acord amb el previst a la disposició sisena de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, a l’acord de la Comissió tècnica interinsular prevista a l’apartat segon de la referida disposició, que prendrà la forma de proposta al Parlament de les Illes Balears, el qual si així pertoca, aprovarà la transferència mitjançant una llei. En cas de l’aprovació, després d’aquesta llei, d’una nova llei de consells insulars, s’estarà al que es disposi en la mateixa a efectes de regular la transferència efectiva de les competències previstes en aquesta llei.

En definitiva, que tot aquest gran desideràtum que pretén fer del Consell Insular de Menorca un ens amb capacitat per decidir, ja sigui amb competència plena o compartida la gestió en matèries de gran transcendència pràctica que es consideren indispensables per complir els objectius que reclama la declaració de l’illa com a “Reserva de la Biosfera”, s’haurà d’obtenir seguint el mecanisme ordinari que preveu l’Estatut d’autonomia i, això significa que aquest “Es transferirà” imperatiu amb què s’inicia el text de l’article 11, molt bé es pot convertir,, a la pràctica, en un “potser es transferirà (o no)” si el Govern de les Illes i, en definitiva, el Parlament, no es decideix a buidar de competències l’actual Administració autonòmica per traspassar-les al Consell en els termes previstos. 

Davant aquesta importantíssima proposició de llei crec, per tant, que s’haurien de puntualitzar moltes coses i, com a mínim, la presidenta del Consell i la del Govern de la Comunitat s’haurien de formular vàries preguntes:

1. ¿Per què, si considerem que Menorca, pel fet de ser “Reserva de la Biosfera”, hauria de poder gestionar el gruix de competències a què fa referència la proposició de Llei, no s’aprofita ja aquesta per transferir-les i per dotar-les econòmicament (que això també és indispensable) i, en canvi, es deixa al criteri futur d’un Parlament que -digui el que digui l’article 11- no sabem si acabarà per transferir-les? Perquè ¿podem confiar en aquestes transferències quan, de 2007 a 2021 -essent ja Menorca “Reserva de la Biosfera”, i a pesar de les previsions establertes a l’article 71 de l’Estatut, moltes d’aquestes competències que podien ser transferides segueixen sense transferir-se?

2. ¿Té sentit que aquesta proposició de llei creï una nova “Agència Menorca Reserva de Biosfera” sense establir-ne la seva naturalesa i règim jurídic, competències, composició, finançament i sistema d’elecció dels seus òrgans de govern i dels òrgans consultius que l’han d’acompanyar, i, per tant, sense concretar quin paper se li atorga, tot deixant que sigui el Consell qui defineixi a posteriori aquests elements? ¿No seria millor que aquesta nova Agència fos creada per una llei aprovada en el Parlament, a partir d’una proposta consensuada al Consell Insular de Menorca, que contingués ja tots els elements indispensables per al seu bon funcionament?

3. Tenint en compte que el projecte configura una “macro-llei” que dedica capítols sencers a funcions tan importants i complexes com l’ordenació del litoral, la gestió de la sostenibilitat, la protecció del paisatge, la biodiversitat i el patrimoni, el model turístic de Menorca, els objectius de l’estratègia Menorca 2030 de descarbonització, el bon estat i ús eficient dels recursos hídrics, el sanejament, el compliment dels objectius de l’Agenda Urbana, el Sol rústic, la ordenació de la costa i del litoral, etcètera, etcètera, etcètera, ¿creieu que és el lloc adequant per crear la futura “Agència Menorca Reserva de la Biosfera”, que tant de paper haurà de tenir a la política insular oferint-nos tan sols una pinzellada genèrica dels que aquesta ha de ser?


%d bloggers like this: