Archive for Octubre de 2016

Un negoci rodó

23 Octubre 2016

Potser ens hi hem acostumat, però l’habitud no treu força a la imatge i, sobretot, no treu importància al que significa observar les declaracions davant el Tribunal d’un home com Francisco Correa, fill d’un treballador comunista, prototipus del self-made man que anà pujant escalons fins aconseguir de moure’s per la seu del PP como Pedro por su casa. Perquè això és el que ha confessat: que ell feia més hores a Génova que al seu propi despatx, i que hi entrava pel garatge sense necessitat de passar per l’escàner, perquè era la manera més còmoda i segura d’entrar-hi els diners a cabassos sense ser descobert.

Veure la feredat com aquest home s’explicava davant el Tribunal era captivador. Sí, fins i tot atractiu, contemplar la parsimònia, la serenitat i la ironia com s’expressava. “Tots els alumnes copien els exàmens –va dir- però només expulsen el qui agafen copiant. Dons a mi m’han agafat i per això sóc aquí”, van ser les seves paraules. Ell, Correa, n’és el protagonista, d’aquest macro judici, el qui en té la patent i sembla que vulgui cobrar els royalties, perquè és ell qui s’ha pres el gust de repartir merda –val a dir que amb elegància- per tot arreu: que si ACS, que si OHL, que si Dragados… Sí, segons ell diu –i ho diu com si fos el més normal del món (que potser ho és… o ho era, que no ho sé)- totes aquestes empreses pagaven el dos o el tres per cent de les adjudicacions que se’ls feia, i ell, atent i generós, acudia després a la seu de Génova, o fins i tot al domicili de Bárcenas, al carrer Príncep de Vergara, per repartir-s’ho amb el gerent del PP, que escoltava, no sé si impertèrrit o indignat, aquestes declaracions que, si no fos perquè hi havia aquells jutges togats davant seu, semblaven de tertúlia de cafè, com si estigués entre amics que s’expliquen les coses de la seva vida ordinària.

Qui també aguantava la pluja de claus era Jesús Sepúveda, l’excalcalde de Pozuelo de Alarcón, exmarit de la senyora Ana Mato, exministra, exdiputada i ex senyora que ha deixat l’atur perquè el PP li ha agraït els seus serveis col·locant-la a Brusselles, després d’haver estat acusada i imputada “a títol lucratiu” per les accions del seu marit, aquest personatge que rebia, no un cotxe, sinó fins a tres cotxes, del seu amic íntim, Francisco Correa, que, com diu i repeteix, sempre es va mostrar molt generós.

Però per poc que aprofundim en les declaracions del personatge veiem que la informació que dóna Correa, aquesta informació que sembla extensíssima i sinceríssima, té moltes llacunes, perquè ell diu el que vol i es calla també el que vol, que és molt. Destapa noms de personatges condemnats ja per l’opinió pública, com Bárcenas o Sepúlveda, i no li importa imputar empreses multinacionals que, per la seva pròpia essència, sempre són malvistes per la gent, perquè són molt riques i poderoses, i això no agrada. Però alhora deixa molt clar que mai no parlava amb Aznar, amb qui –diu- no tenia amistat, però assegura que tanmateix li somreia quan es creuava amb ell pels passadissos de Génova, o bé quan es trobaven tots dos en un míting.

I és curiós que, tenint tan poca amistat amb el superlíder, aquest el convidés a la boda de la seva filla amb l’empresari Alejandro Agag, aquella boda principesca on començà l’esllavissada del PP en favor del PSOE de Zapatero; aquella boda que emplenà les pàgines de l’HOLA i de totes les revistes del cor.

I més curiós és encara que, quan arribà l’època Rajoy, la manca de química amb el líder actual féu que deixés d’anar per Génova i decidís abocar tots els seus esforços a la Generalitat de València, on el seu segon, el famós Bigotes, també es movia amb total llibertat, contractant el que fos: rallyes , mítings, festes…, és igual, qualsevol cosa que pogués provocar mordidas.

I clar, si Correa, tant loquaç, ens diu que amb Mariano Rajoy no hi va haver química, aleshores tot s’ha salvat, i això fa que la senyora Cospedal i la seva enemiga íntima, la senyora Sáenz de Santamaría, puguin sortir a les rodes de premsa amb el cap ben alt i dir que ells –la gent del PP d’ara- són el futur, i que tot això de la Gürtel i de Correa és el passat, un passat que a elles no les vincula, com si Bárcenas no hagués estat empleat de la senyora Cospedal durant temps i més temps, i si ho dubten recordin aquella “indemnización en diferido” o “simulada” mediante un acuerdo “entre las partes”. Los servicios jurídicos entendieron entonces que esa fórmula era “válida” aunque, “hoy seguramente se habría visto distinto”. Tot molt clar, claríssim, i això que el PP com a tal ha estat el primer partit que, a la democràcia actual, ha estat imputat per la destrucció a cops de martell dels discs durs on es guardava tota la informació reservada de Bárcenas, quan aquest era gerent i, més tard, tresorer del partit. Ves si en tenen de barra! Tanta, que se la trepitgen.

És, doncs, comprensible que, davant aquest panorama, el PSOE, especialista en autodestruir-se, no sàpiga què ha de fer, o què és el que menys mal li pot causar en el futur immediat. I que se li faci tan difícil qualsevol decisió de les que avui pot prendre al Comitè Federal. Esperem –és el mínim que podem esperar- que no repeteixin l’espectable de la darrera vegada, però certament ho tenen cru, els socialistes, ja que si s’absenten, els savis, verges i revolucionaris de Podemos el més suau que els diran serà venuts –de fet, ja fa dies que els ho diuen-, i faran tot el possible per arraconar-los fins a fer-los desaparèixer del mapa, encara que jo confio que això no sigui tan fàcil de fer (pel bé del país). I si voten que no a Rajoy, porque no es no, com deia Sánchez i repeteix cada dia Iceta i també la nostra particular baronessa, aleshores… bé, aleshores tots els direm que no calia fer aquest viatge d’autodestrucció.

De tota manera, és probable que la gent que dóna suport a Podemos tingui poca memòria, però jo sempre recordaré que, després d’un pacte signat per Pedro Sánchez amb Albert Rivera, després d’un acord solemnitzat pel PSOE i C’s, va ser Podemos qui, seguint l’ordre del seu màxim dirigent, va decidir votar “no” al que hauria estat un govern possible de centre-esquerra. Que ho fes el PP era comprensible. Entrava dins la lògica. Però va ser Podemos que va impedir que Sánchez, amb un govern del PSOE recolzat pels 40 diputats de C’s i els 71 de Podemos (total 201 diputats) presidís una legislatura amb grans canvis estructurals, deixant a l’oposició el partit més corrupte de la democràcia, aquest que arrossega pels jutjats del país homes que ho han estat tot a casa seva (Rato, Cotino, Bárcenas, Sepúlveda, i tutti quanti), imputats per delictes que no conduïen sinó al seu enriquiment personal de manera il·legal i delictiva.

Però no, segurament, tindrem ben aviat un nou govern de Rajoy. Ja sigui perquè el PSOE el farà possible, ja sigui perquè, no fent-ho i anant a unes terceres eleccions, els ciutadans espanyols, a la majoria dels quals la corrupció els importa ben poc, farts de suportar tanta incompetència, premiïn novament Rajoy donant-li encara més suport del que va tenir el 26 de juny. Serà un negoci rodó per a la gent que reclamava un canvi de rumb a la vida política. I Podemos, encara que se n’amaguin, en serà responsable.

Anuncis

Sobre la Festa Nacional i les divergència entre espanyols

16 Octubre 2016

Decididament, Espanya té un problema. Bé, és probable que en tingui més d’un, però aquest del qual vull parlar em sembla greu perquè afecta als sentiments, i aquests no són fàcilment dominables, perquè els mou un impuls que sovint ens impedeix d’escoltar l’altre i d’intentar comprendre’l, convençuts que el bon criteri sempre és de la nostra part.

Dic això en un matí assolellat del 12 d’Octubre, aquesta festa –“La hispanitat”- que un sector probablement majoritari d’espanyols considera inamovible, fins i tot irrevisable; mentre un altre sector, que potser és minoritari, però no gens menyspreable, no sols creu que s’hauria de revisar, sinó que no hauria d’existir.

És probable que els més radicals en aquests dos posicionaments no conformin una majoria aclaparadora, perquè segurament la immensa majoria  de la gent no prendria posicions extremes sobre aquest punt, però aquest col·lectiu sol ser poc sorollós, més aviat silent, i quan arriba l’hora del debat o de la confrontació, els qui parlen, els qui lluiten, els qui es confronten son més aviat pocs, encara que durs i bel·ligerants.

El diari ABC és dels que ho tenen clar i defensa a capa y espada “el Día de la Fiesta Nacional, en el que los españoles celebran el orgullo por el patrimonio histórico, cultural y social de la nación y su comunión con las Fuerzas Armadas, una de las instituciones mejor valoradas.”  Això és el que diu avui el diari. I afegeix: “Unos 3.500 militares y guardias civiles, 43 vehículos y 59 aviones recorrerán en Madrid el eje Prados-Recoletos con la ausencia de los sospechosos habituales.”

He volgut remarcar la darrera part de la frase perquè, empès per aquesta convicció de què parlava abans, el diari titlla de “sospitosos” tots els que no hi participaran. I suposo que, per al diari, sospitós deu significar, fals i propens a la infidelitat; cosa que completa amb l’adjectiu “habituals”, com per treure ferro a la qüestió, com per explicar que els qui no hi participaran són els de sempre, els que ja coneixem, aquells que d’ells res no podem esperar.

Però quan segueixes llegint la notícia t’adones que potser el diari dels Luca de Tena menysvalora excessivament la no presència dels “sospechosos habituales”, perquè ens diu també que “No acuden al desfile ni a la recepción posterior en el Palacio Real los presidentes de las comunidades de Cataluña, País Vasco y Navarra”. Però resulta que tampoc hi seran “los presidentes gallego (del PP) y valenciano (del PSOE). Alberto Nuñez Feijóo ha alegado motivos personales y Ximo Puig se encuentra en Cuba con un grupo de empresarios.”

Tampoc assistirà a la desfilada i a la recepció “la alcaldesa de Madrid, Manuela Carmena, que este año ha preferido viajar a Colombia.” I evidentment, no hi serà tampoc la de Barcelona, encara que suposo que aquesta “ni está ni se la espera”. Per últim, ens diu el diari que no hi participarà “Pablo Iglesias, que ha rechazado la invitación porque aceptarla es ‘incompatible con su discurso rupturista’.”

El cert és que, si mirem les coses amb una certa perspectiva, si no creiem a pie juntillas que cal celebrar aquesta festa perquè és “el orgullo por el patrimonio histórico, cultural y social de la nación y su comunión con las Fuerzas Armadas” (ABC), però no acceptem tampoc  a ulls clucs que la festa del 12 d’Octubre és “l’exaltació d’un genocidi cultural”, com ha dit un regidor de Badalona, veurem que no és tanta la unanimitat i l’exigència “racional” d’aquesta festa, ja que els qui, si més no aquest any, li han girat l’esquena és difícil que puguin titllar-se de “sospechosos habituales”, ja que parlem de presidents de comunitats autònomes que sumen més de 15 milions d’habitants (i no he comptat Galícia en el paquet), més l’alcaldessa de Madrid.

Si més no, significa que, per a una part gens menyspreable del país, la festa, tal com fins ara s’ha concebut, potser s’hauria de revisar. Perquè la concepció actual ve molt ben definida per l’article d’ABC, quan assegura que aquesta és bàsica per a “la afirmación de la identidad estatal”; quan avui, agradi o no als nacionalistes espanyols –que són, i que ningú no ho dubti, els nacionalistes avant la lettre, els nacionalistes per excel·lència-, Espanya ja no respira unànimement en aquest sentit. Comprenc que, per als qui sentimentalment es troben en el camp unitarista, això és un error que s’hauria d’eradicar, però potser haurien d’entendre –o si més fer un esforç en aquest sentit- que, per a una part considerable d’espanyols –i no m’estic referint només als independentistes!-, aquesta unanimitat sentimental entorn de les Forces Armades (que tanmateix respectem i valorem), aquesta necessitat de besar la bandera en un acte d’afirmació nacional, que també respectem, no diu res als nostres sentiments, ja que la nostra raó i els nostres sentiments ens encaminen cap a una altra manera de fer les coses, cap a una alta manera d’organitzar el país, cap a una altra manera de concebre l’Estat en què vivim. I no per això deixem de ser bons ciutadans i, fins i tot –per què no?-, bons espanyols.

Vivim uns moments complicats on la confrontació és aviat a flor de pell, i on molt ràpidament –massa- intentem demonitzar tot el que fan o pensen “els altres”. La xenofòbia és sempre a punt de visualitzar-se. Decidits a no escoltar, a no fer cap esforç per entendre els sentiments de l’altre, aviat entrem en el discurs desqualificador i menyspreatiu del qui no pensa com nosaltres. I això succeeix a tots els camps.

Sense anar més lluny, en el del futbol, Piqué ha decidit abandonar la selecció nacional perquè el siulen a tota Espanya per les seves manifestacions favorables al procés que duen a terme els catalans, mentre que, als qui el siulen, els deu semblar perfecte que Sergio Ramos (que deu estar fart de sentir parlar els seus companys madridistes en portuguès, anglès o alemany) es mostrés molt ofès en escoltar Piqué responent en català a un periodista; és a dir, visibilitzant aquesta xenofòbia que l’Espanya oficial sempre nega, però que mostra sovint davant l’existència de la llengua catalana.

És clar que actituds com la que ha adoptat l’Ajuntament de Badalona no ajuden a la convivència, i fins és probable que no se n’hagin adonat, els badalonins, que, com els diu avui un paisà seu, l’Enric Juliana, “sotmetre la ciutat a l’estrès mediàtic, convertir-la en carn de telenotícies constant, també forma part de l’experiment lepenista.” Sorprèn, doncs, que els crítics de Badalona caiguin en aquest parany tenint, com tenen, el repte de desfer l’experiment –també lepenista- de l’exalcalde Xavier García Albiol.

Ara bé, els partidaris de la “¡Constitución, constitución constitución!” no haurien d’oblidar tampoc que, si bé tenen raó quan defensen el manteniment de l’Estat de dret, el cert és que els grans avenços dels drets humans i de la democràcia (la igualtat entre blancs i negres, el dret de vot de les dones, la independència de països colonitzats i tants altres drets) sempre s’han aconseguit desafiant i vulnerant l’Estat de dret. Mai no es van aconseguir criticant només la llei que no els reconeixia, sinó lluitant des de la minoria contra una majoria que es negava a modificar la llei, perquè no entenia que aquells drets que reclamaven eren també drets a protegir. Per tant, no seria sobrer que hi penséssim tots una mica, si no volem que la separació dels uns contra els altres sigui cada cop més gran i s’eixampli fins a un punt de no trobada.

Del martiri de Pedro Sánchez a l’enterrament del PSOE

9 Octubre 2016

No crec que tengui capa mèrit haver assegurat que, veient com anaven les coses, Mariano Rajoy, gairebé sense moure’s, veuria passar el cadàver polític de Pedro Sánchez per davant la porta de casa seva. És, de fet, el que ha succeït, perquè Sánchez oferia una alternativa que realment no ho era: el govern de progrés que ell hauria de presidir, quan molts –per bé que no tots- teníem la impressió que aquest era un “farol”, l’expressió d’un desig impossible, ja que la materialització d’aquest exigia alguns vots més que els de Podemos, i aquests només es podien aconseguir sumant al projecte els dels dos partits independentistes catalans; objectiu, per cert, en benefici del qual va intermediar Mònica Oltra, com ella ens va confessar als assistents a la presentació del llibre del periodista Víctor Maceda, dilluns passat, al Nou d’Octubre de València.

Ara bé, potser haver intuït el defenestrament que es produí el dissabte passat al Comitè Federal del PSOE en una acte que feia vergonya només de seguir, amb insults a tort i a dret per part de la gent que era al carrer davant la seu de Ferraz, a Madrid (per cert, ¿què hi feien allí els militants de Podemos i d’Izquierda Unida?), no és tan important com haver-ne  predit un altre: que Sánchez havia decidit morir matant, perquè el que avui ningú no pot negar és que, a la vista de com van anar les coses, el martiri del secretari general haurà produït un mal força més gran al PSOE que el que pugui representar la seva pròpia defenestració: ha fet que el partit es dividís en dos i que ell –Sánchez- es convertís en el màrtir d’una causa a la qual es va llençar empès per les circumstàncies, que ha produït l’aparença que ell representava la honestedat i el vot de l’esquerra, mentre que tots els seus adversaris –els qui l’han fet fora- eren uns “venuts” a la dreta i, per tant, uns escolans del Partit Popular. I això és tan fals com terrible, perquè situa ara el partit en una posició impossible, ja que, faci el que faci, el seu comportament no serà mai comprès: si s’absté, es dirà que s’ha consumat una gran traïció al socialisme; i si vota no a Rajoy, es dirà que no calia haver trencat la convivència i era millor haver deixat Sánchez a la direcció.

Ningú no contemplarà, per tant, el que, probablement, s’acosta més a la realitat: que Sánchez, més enllà de les paraules buides, de les promeses sense fonament i del seu joc de paladí de l’esquerra, era incapaç -tenint el vot en contra del PP i de C’s- de formar un govern del canvi, perquè aquest no es podia aconseguir amb 85 diputats sense trencar el compromís pres de no pactar amb grups que, al seu programa, duguessin el referèndum per a l’autodeterminació de Catalunya.

El camí cap al no-res de Pedro Sánchez (que ha arrossegat el PSOE cap a una posició que gairebé es podria definir de la mateixa manera) va començar amb aquell irresponsable atac a Rajoy al debat previ a les eleccions del 20-D en què li va dir a la cara “vostè no és decent”. A partir d’aquell moment, Sánchez va iniciar una escalada, sense marxa enrere, d’animadversió envers Mariano Rajoy, i tota l’estratègia que ha seguit des d’aleshores s’ha dirigit a deslegitimar el president del PP i aspirant a repetir la presidència del Govern, a qui ha provat d’humiliar sense treva.

“No és no” és un eslògan comprensible si tenim en compte que moltes de les coses que Sánchez a retret a Rajoy i al Partit Popular són certes. Però el “No és no” té sentit si aquell que el predica té una alternativa creïble i sensata. Sánchez la va intentar amb C’s (però sense els catalanistes) i Rajoy va saber ja d’entrada que només li calia esperar, conscient que l’obstinació de Sánchez el duria a unes segones eleccions on el PP hi tenia ben poc a perdre.

I així va ser. Si a la carrera del 20-D Rajoy havia tret un cap de cavall al PSOE, a la del 26-J li va treure ben bé tot un cos, amb cinquanta-dos diputats més que els guanyats pels socialistes, alhora que els en feia perdre 5. Un gran fracàs, que Sánchez, en lloc de dimitir, va maquillar davant l’opinió pública amb el consol de no haver estat superat per Podemos, que també va punxar després de prometre-se-les molt felices.

Però si abans el PSOE havia obtingut el suport de C’s, en decantar-se aquests pel PP, deixaren aïllat Sánchez, que, obcecat per esdevenir el més esquerrà de l’esquerra, no va saber, sinó, apuntar-se a l’antipolítica; perquè antipolítica és el “no és no” si no tens una alternativa creïble (o possible), i el fet de no tenir-la no ens podia, sinó, conduir a unes terceres eleccions a les quals el més probable és que els socialistes haguessin perdut bous i esquelles.

Certament que no sé si amb això les evitarem, les terceres eleccions. Confio que sí, i que el president Rajoy no cedirà a la temptació –que deu ser gran- de convocar-les, sabent que, de fer-ho ara, després de l’espectacle que ens ha ofert el PSOE el passat cap de setmana, el més probable és que el partit quedés en una tercera o quarta posició al Congrés dels diputats. Perquè això és el que ha aconseguit Pedro Sánchez amb el seu martiri, un sacrifici que ell ha sabut revestir molt bé afirmant hàbilment que “Els meus pares em van ensenyar a mantenir la paraula donada”. Potser això el satisfà, ja que l’ha convertit, sens dubte, en el líder d’una facció que se sent traïda i que no s’adona que és precisament ell, Pedro Sánchez, l’home que ha provocat el gran esperpent del socialisme i ha dut el partit a la crisi més gran des que s’instaurà la democràcia l’any 1977.

El pobre Javier Fernández –no voldria estar en el seu lloc- ha dit a la primera reunió del grup parlamentari socialista que “el PSOE se ha podemizado en gran medida”. Tot un èxit!, perquè si la socialdemocràcia europea –és a dir el PSOE-, fuetejada per populismes d’esquerra que prometen la lluna a gent amb fam d’esperança, se suma als que planifiquen sense tenir en compte la realitat, acabarem com a Grècia. I si és que algú encara ho dubte, que demanin als pensionistes grecs què se n’ha fet, de les seves pensions, i potser tindran una resposta prou adequada.

Pitjor, doncs, no podíem encarar el futur els qui esperàvem del PSOE alguna cosa més que la seva ruptura o la seva podemització. Però la realitat és la que és, i Sánchez –si Déu no fa un miracle- serà el responsable d’investir Pablo Iglesias amb la legitimitat progressista al Parlament, mentre –com apuntava agudament Fernando Ónega, “Dolores de Cospedal i altres egregis agents del pensament conservador ja no necessitaran buscar arguments per destrossar el seu adversari tradicional, sinó que es veuran com a dipositaris d’un designi històric: el de representar a la terra el sentit comú, el rigor, l’eficàcia, la disciplina, la claredat d’idees, la modernitat i qualsevol altra paraula positiva que trobin al diccionari.” Tot un èxit!

Algú sap on va a raure Espanya?

2 Octubre 2016

Qui sigui lector dels meus articles dominicals sap que no he estat amable en les valoracions que he fet de l’actuació política de Pedro Sánchez. Potser m’hi he sentit justificat pel fet d’haver-li donat el vot, tant al passat més de desembre com al mes de juny, i m’hi sento encara més ara vista la seva actitud després dels pèssims resultats que el PSOE ha recollit tant a Euskadi com a Galícia, on l’han superat altres forces d’esquerra i, especialment, la de Podemos que, a la fi, ha pogut fer –ni que sigui en clau autonòmica- el desitjat sorpasso.

Sánchez, envoltat dels seus lleials –és curiós que els polítics sempre es rodegin d’un equip d’incondicionals, no precisament els millors, sinó els més fidels, els qui ho aguanten tot i saben que els defensaran passi el que passi- i ha decidit enrocar-se en la possessió del càrrec desdient-se del que havia promès –que no convocaria eleccions primàries fins que Espanya tingués un govern estable-, decisió que respon a una voluntat de seguir com a líder i com a candidat peti qui peti, caigui qui caigui, i a pesar que la seva actitud ens condueix inevitablement a unes properes eleccions, les terceres en un any.

Allò que succeeix a la majoria da països de tradició democràtica –que el líder dimiteix després d’haver tingut uns resultats dolents (no sempre escandalosos, com els que ha obtingut Pedro Sánchez)- aquí no s’estila. I mira que n´és, de sa, per a la vida política del país, però ell fa com si res no succeís, com si res no anés amb ell, com si fos del tot aliè a les derrotes, com si estigues convençut que fora d’ell només hi cap el diluvi a la formació socialista, que certament va heretar ja tocada d’ala, però que ara coixeja de les dues cames, arrossega els peus i és a punt de fer els ous en terra, com diem aquí en expressió tan vulgar com didàctica.

Sánchez ha decidit morir matant, que és el pitjor que pot decidir un polític, i a menys que el PSOE sigui capaç de reaccionar –cosa que comporta un inevitable dalt-a-baix dins la formació política, i, per tant, un enfrontament que deixarà nafres i més nafres- ell seguirà fidel al camí emprès, prometent-nos que el país necessita un Govern del canvi –és a dir un Govern liderat per ell-, com si això fos factible quan C’s ha dit ben clarament que no votarà un Govern sustentat per Podemos, i quan ell mateix –vull dir Sánchez- es nega a rebre els vots dels catalans independentistes que, evidentment, estarien disposats a donar-los al PSOE sempre que aquest permetés el famós referèndum d’autodeterminació a Catalunya, referèndum que, per activa i per passiva, Pedro Sánchez (i la gran majoria de socialistes espanyols) ha dit que no pot acceptar.

Desconec, doncs, en escriure aquest article -avui és dijous 29 de setembre- què passarà al si del Comitè Federal del PSOE –màxim òrgan socialista entre Congressos-. I no sé, per tant, si l’enrocada de Pedro Sánchez li haurà servit per guanyar o bé serà el partit que li haurà fet tòrcer el braç, encara que ell ha dit que no dimitirà, ni en el cas que se’l desautoritzi, per més que hauria de ser conscient que deixarà malmesa aquesta formació que ha estat clau per a la governabilitat democràtica del país i que, sinó al temps, el país enyorarà si un dia deixa de ser rellevant per al poder o l’oposició.

Dit això, no ens hem de quedar, però, amb la idea que, ara i aquí, l’únic que ho ha fet tot bé és Mariano Rajoy, perquè també ell va perdre bous i esquelles a les eleccions de desembre i de juny, encara que, en cada cas, hagi estat el més afavorit pels electors.

Però Rajoy no ha estat capaç de cedir en res per obtenir el Govern. A la primera ronda es negà de sotmetre’s a una investidura tot al·legant que no tenia ningú –és fort això, ningú!- que li volgués donar suport; i quan ho intentà Pedro Sánchez després d’haver aconseguit aquest un pacte amb el ciutadà Rivera, Rajoy va fer el mateix que ara fa Pedro Sánchez: “no, no i no”. ¿Per què, si tant important era la governabilitat del país –que ho era-, no s’abstingué? Perquè s’hauria pogut abstenir, tot propiciant un govern de centre-esquerra, forçosament moderat, com sens dubte havia de ser el constituït pel binomi PSOE-C’s.

Però no ho va fer. Suposo que ell, sempre tant donat a les frases fetes, deuria pensar que havia de votar no perquè “era de sentido común”, o bé perquè aquell no seria un Govern “como Dios manda”. Perquè en la seva mentalitat, només estarem davant un govern assenyat si el presideix, no ja el PP, sinó ell. I ho dic, això, perquè no m’hauria sorprès que, si també Rajoy hagués acceptat que ell i el PP havien tingut un fracàs electoral de grans proporcions (el juny de 2015 va perdre 63 diputats), i hagués deixat el testimoni a un altre polític del seu partit, tot hagués resultat més fàcil, i fins és possible que, a hores d’ara, ja tinguéssim govern.

I no vull tancar aquest article sense referir-me també a Pablo Iglesias, aquest que tot ho sap i que tot ho fa bé –fins són modèliques -o així ens ho vol fer creure- les seves discrepàncies per twitter amb Errejón-, aquest que ara demana –exigeix!- a Pedro Sánchez que sigui valent i faci amb ells un pacte de govern, com si aquest fos possible amb 156 diputats, sabent que Rajoy (que és el que se sent més fort, i s’hi sentirà cada cop més) votarà que no, i que també votaran negativament els nacionalistes, si no accedeixin a les seves pretensions de referèndum. Però, si tan bo per al país era un govern de Sánchez, ¿per què Iglesias i els seus van votar no a la seva investidura quan aquell presentà una alternativa amb C’s que sumava 132 diputats i que, si ell s’hi hagués afegit, n’hauria computat 204? ¿Per què no ho va fer aleshores i ho exigeix ara quan el PSOE és encara més dèbil (i el PP més fort) i ell –Iglesias- no millorà el passat mes de juny els resultats que havia obtingut el mes de desembre?

És evident que no estem, només, davant un sol responsable del fracàs polític que Espanya està vivint. Sánchez no ho fa bé, d’acord. Però no és l’únic que no ho fa bé.

Dono, per tant, la raó a l’amic Foix quan, fa uns dies, escrivia al seu bloc que, davant els embussos que, de tant en quant, sofreix la democràcia, s’exigeixen esforços per part de tots si es que realment la volem dur a bon terme. “Que se quiera responsabilizar a Pedro Sánchez de que no tengamos gobierno en nueve meses es legítimo pero precipitado –apuntava-. La responsabilidad es también de Mariano Rajoy y del resto de partidos que pueden influir en una investidura que es necesaria para formar gobierno. Todos tienen sus razones. Pero ninguno ha querido priorizar lo que objetivamente conviene a un país que es tener gobierno, oposición, que las instituciones funcionen y que sepamos más o menos hacia dónde vamos.”

 


%d bloggers like this: