Josep Maria Quintana

Què pot dir un profà davant l’actitud que van prendre els enemics de Rajoy quan van fer cama de conill [“fer cama de conill” equival a tornar enrere, a retirar-se] i no donaren suport a Jiménez Losantos davant el tribunal que el jutjava?

El locutor estrella de la Cope, dels bisbes, de l’insult sistemàtic i de l’extrema dreta espanyola, havia citat Esperanza Aguirre, Ángel Acebes i Eduardo Zaplana perquè testimoniessin contra el seu company de partit (i enemic), Alberto Ruiz-Gallardón y, si bé no es van posar absolutament del costat del batlle de Madrid, no van confirmar, però, les mentideres tesis del profeta del mal, de l’España se rompe, d’el nuncio es un masón, etc. etc., quan afirmava que l’edil madrileny havia volgut “obviar” la investigació dels atemptats de l’11-M.

No és que em sembli malament que els esmentats personatges, principals exponents durant quatre anys de la falsa “teoria de la conspiració” (amb elconsentiment de Rajoy), ara desmentissin Jiménez Losantos, o no li fessin costat, amb la qual cosa l’han deixat amb el cul a l’aire, però no deixa de ser un episodi més en aquest espectacle vergonyós a què ens ha convidat el PP.

De tota manera, potser això acabarà per anul·lar-los i els deixarà fora de joc (Déu ho faci!), en aquesta maniobra de sapa a què sotmeten al líder del seu partit. I això és bo per a tothom. Sobretot per al PP.

I ara deixeu-me fer una profecia: també els bisbes (com aquests polítics de la dreta-dreta) acabaran abandonant Jiménez Losantos. Però com ho han acostumat a fer durant dos mil anys, ho faran discretament i vaticanament, sense condemnar-lo i sense reconèixer que ha estat un personatge nefast per a la convivència entre els espanyols. Especialistes de tirar terra damunt el fems, intentaran transformar lentament, diplomàticament, el que ha estat –i és encara- un femer en un jardí, però sense acceptar que també ells eren responsables de la pudor que, durant molts anys, ha fet la seva finca privada.

Al llarg dels darrers dies, el diari La Vanguardia ha fet un gran favor als cristians espanyols en denunciar la incomprensible actitud de l’emissora propietat de la Conferència Episcopal (COPE) que, no sols ha pres des de fa anys un partit molt clar per les posicions favorables al Partit Popular, ans, en aquesta darrera crisi, és l’ànima –juntament amb el diari El Mundo- de la revolta contra Mariano Rajoy orquestrada per les forces més conservadores i immobilistes d’aquest partit.

El PP s’enfronta a una guerra de guerrilles on no hi ha enemic declarat. I això, que no deixa de ser d’una gran baixesa moral i d’una encara més gran covardia política, si bé es pot entendre (però no justificar) en el marc de la lluita per al poder, és del tot incomprensible que es faci amb el suport (si no és que es fa sota la direcció) de l’emissora dels bisbes.

Manuel Fraga, que està demostrant que continua essent un dels més lúcids militants del PP, ha qualificat les darreres declaracions del diputat Elorriaga com a “una sandez”. I si a mi em pot deixar fred la crisi dels populars (que no m’hi deixa, perquè afecta a l’estabilitat política espanyola), el que em dol és que els bisbes no siguin capaços de descobrir quin és el seu lloc i quina és la missió que l’Església els encomana.

Però si elogiava el diari La Vanguardia, també ho he de fer amb El Pais que, el passat diumenge ens obsequiava amb una informació que als cristians que no combreguem amb la manera de fer de la COPE i d’un important sector (el més influent) de la Conferència episcopal espanyola, ens va omplir de joia. Em refereixo a l’article sobre el cardenal jubilat Carlo Maria Martini (Torí, 1927), el qual acaba de publicar a Alemanya un llibre, “Col·loquis nocturns a Jerusalem” que ve a ser el seu testament vital. A l’espera de poder llegir la versió espanyola o catalana d’aquest llibre (es tracta d’uns diàlegs amb el redactor de l’obra, el jesuïta Georg Sporschill) sabem ja que el vell cardenal demana a l’Església que tingui el valor de reformar-se.

Parlant en boca d’altri, perquè jo no conec el llibre, i fiant-me del reportatge a què faig referència, se m‘eixamplen els pulmons davant de tant de tuf conservador que exhala l’Església, una Església que es nega a ser crítica amb ella mateixa i que a partir de la creença que posseeix la veritat (quants errors no ha comès basant-se en aquest dogma!), pot acabar participant en actuacions tan bordes com aquesta darrera, de simple lluita de poder dins un partit, o fer declaracions com les que, procedents d’un il·lustre cardenal espanyol, afirmaven l’altre dia que a Espanya no hi ha llibertat religiosa.

I deixo el comentari aquí, però per poc interès que tingueu en la matèria, si és que no el coneixeu, us recomano l’article de Juan G. Bedoya, publicat a l’edició d’El País del passat 25 de maig.

MARTINI PIDE LA REFORMA DE LA IGLESIA 

El influyente cardenal elogia a Lutero, defiende el debate sobre el celibato y la ordenación de mujeres y reclama una apertura del Vaticano en materia de sexo

JUAN G. BEDOYA – Madrid – 25/05/2008

“La Iglesia debe tener el valor de reformarse”. Ésta es la idea fuerza del cardenal Carlo Maria Martini (Turín, 1927), uno de los grandes eclesiásticos contemporáneos. Con elogios al reformador protestante Martín Lutero, el cardenal le pide a la Iglesia católica “ideas” para discutir hasta la posibilidad de ordenar a viri probati (hombres casados, pero de probada fe), y a mujeres. También reclama una encíclica que termine con las prohibiciones de la Humanae Vitae, emitida por Pablo VI en 1968 con severas censuras en materia de sexo.

El cardenal Martini ha sido rector de la Universidad Gregoriana de Roma, arzobispo de la mayor diócesis del mundo (Milán) y papable. Es jesuita, publica libros, escribe en los periódicos y debate con intelectuales. En 1999 pidió ante el Sínodo de Obispos Europeos la convocatoria de un nuevo concilio para concluir las reformas aparcadas por el Vaticano II, celebrado en Roma entre 1962 y 1965. Ahora vuelve a la actualidad porque se publica en Alemania (por la editorial Herder) el libro Coloquios nocturnos en Jerusalén, a modo de testamento espiritual del gran pensador. Lo firma Georg Sporschill, también jesuita.

Sin tapujos, lo que reclama Martini a las autoridades del Vaticano es coraje para reformarse y cambios concretos, por ejemplo, en las políticas del sexo, un asunto que siempre desata los nervios y las iras en los papas desde que son solteros.

El celibato, sostiene Martini, debe ser una vocación porque “quizás no todos tienen el carisma”. Espera, además, la autorización del preservativo. Y ni siquiera le asusta un debate sobre el sacerdocio negado a las mujeres porque “encomendar cada vez más parroquias a un párroco o importar sacerdotes del extranjero no es una solución”. Le recuerda al Vaticano que en el Nuevo Testamento había diaconesas.

Son varios los periódicos europeos que ya se han hecho eco de la publicación de Coloquios nocturnos en Jerusalén, subrayando la exhortación del cardenal a no alejarse del Concilio Vaticano II y a no tener miedo de “confrontarse con los jóvenes”.

Precisamente, sobre el sexo entre jóvenes, Martini pide no derrochar relaciones y emociones, aprendiendo a conservar lo mejor para la unión matrimonial. Y rompe los tabúes de Pablo VI, Juan Pablo II y el papa actual, Joseph Ratzinger. Dice: “Por desgracia, la encíclica Humanae Vitae ha tenido consecuencias negativas. Pablo VI evitó de forma consciente el problema a los padres conciliares. Quiso asumir la responsabilidad de decidir a propósito de los anticonceptivos. Esta soledad en la decisión no ha sido, a largo plazo, una premisa positiva para tratar los temas de la sexualidad y de la familia”.

El cardenal pide una “nueva mirada” al asunto, cuarenta años después del concilio. Quien dirige la Iglesia hoy puede “indicar una vía mejor que la propuesta por la Humanae Vitae“, sostiene.

Sobre la homosexualidad, el cardenal dice con sutileza: “Entre mis conocidos hay parejas homosexuales, hombres muy estimados y sociales. Nunca se me ha pedido, ni se me habría ocurrido, condenarlos”.

Martini aparece en el libro con toda su personalidad a cuestas, de una curiosidad intelectual sin límites. Hasta el punto de reconocer que cuando era obispo le preguntaba a Dios: “¿Por qué no nos ofreces mejores ideas? ¿Por qué no nos haces más fuertes en el amor y más valientes para afrontar los problemas actuales? ¿Por qué tenemos tan pocos curas?”

Hoy, retirado y enfermo -acaba de dejar Jerusalén, donde vivía dedicado a estudiar los textos sagrados, para ser atendido por médicos en Italia-, se limita a “pedir a Dios” que no le abandone.

Además del elogio a Lutero, el cardenal Martini desvela sus dudas de fe, recordando las que tuvo Teresa de Calcuta. También habla de los riesgos que un obispo tiene que asumir, en referencia a su viaje a una cárcel para hablar con militantes del grupo terrorista Brigadas Rojas. “Los escuché y rogué por ellos e incluso bauticé a dos gemelos hijos de padres terroristas, nacidos durante un juicio”, relata.

“He tenido problemas con Dios”, confiesa en un determinado momento. Fue porque no lograba entender “por qué hizo sufrir a su Hijo en la cruz”. Añade: “Incluso cuando era obispo algunas veces no lograba mirar un crucifijo porque la duda me atormentaba”. Tampoco lograba aceptar la muerte. “¿No habría podido Dios ahorrársela a los hombres después de la de Cristo?” Después entendió. “Sin la muerte no podríamos entregarnos a Dios. Mantendríamos abiertas salidas de seguridad. Pero no. Hay que entregar la propia esperanza a Dios y creer en él”.

Desde Jerusalén la vida se ve de otra manera, sobre todo las parafernalias de Roma. Martini lo cuenta así: “Ha habido una época en la que he soñado con una Iglesia en la pobreza y en la humildad, que no depende de las potencias de este mundo. Una Iglesia que da espacio a las personas que piensan más allá. Una Iglesia que transmite valor, en especial a quien se siente pequeño o pecador. Una Iglesia joven. Hoy ya no tengo esos sueños. Después de los 75 años he decidido rogar por la Iglesia”.

Tot i que passada per aigua, la festa del Corpus Christi a València no es pot deixar de tenir en compte. No la vaig poder veure en tot l’esplendor, és cert, perquè la processó no va sortir per mor de la pluja, cosa que va provocar protestes de la gent que, pel carrer, comentava que, durant les hores que estava prevista la desfilada, no va caure una gota. Tanmateix això no va treure que jo em pogués passejar pels carrers enramats, amb concurs de balcons sembla que organitzat pels “Amics del Corpus Christi de València”, que havien repartit domassos amb el Sant Graal (no no heu de confondre amb l’Arca perduda). Hi havia vertaderes joies de flors per les balconades, amb custòdies de cartó-pedra daurades amb un simulacre d’hòstia consagrada en exposició. Pel terra, murtra verda escampada que feia una olor d’allò més agradable en passejar.

Amb gran dificultat aconseguírem d’entrar a la catedral, plena de gom a gom, on la processó interna pujava fins al fons pel passadís central, feia la volta sencera a la nau i retornava a l’altar des del fons també pel passadís central. Feia anys que no contemplava tanta “joia i majestat” de casulles i dalmàtiques daurades que precedien i seguien la custòdia d’or i plata que descansava en unes rodes se suposa que perquè els joves preveres que l’empenyien no haurien pogut suportar-ne el pes. Just darrere seu, el cardenal arquebisbe amb la capa pluvial i el seu bàcul de pastor, al qual seguien amb vestit fosc i posat seriós les primeres autoritats valencianes: Paco Camps el primer, Rita Barberà al seu costat, González Pons amb cara de futur home fort de Rajoy (sempre que Rajoy sigui un home fort), i molts altres que jo no vaig conèixer.

El més original, però, eren els portadors dels “cirialots”, uns personatges vestits amb una túnica blanca, amb cabelleres i barbes també blanques que duien uns ciris gruixuts que fan uns tres metres d’alçada. Es tracta d’uns personatges l’origen dels quals es remunta al 1382, any en què s’acordà que els Jurats anessin a la processó acompanyant el Santíssim Sagrament. Avui, a manca de Jurats, no són els regidors de l’Ajuntament ni els consellers els qui representen aquests curiosos personatges, sinó els Amics del Corpus Christi que fan una fila que Déu n’hi do!

Val a dir, però, que el punt suprem de la vetllada sagramental a la València feliç on estic passant uns dies per contemplar amb ulls d’avi aquesta joia de filleta que ha nascut fa vuit dies, es va produir quan l’orgue entonà el “¡Cantemos al Amor de los Amores, cantemos al Señor!” Déu meu si en feia d’anys que no havia sentit aquell càntic que em sabia de memòria! L’himne llegendari del “Congreso Eucarístico Internacional de Madrid”, de l’any 1911, amb lletra del pare Restituto del Valle i música d’Ignacio Sagastizabal.

Com que els milers de persones que ens estrenyíem dins aquella vasta nau teníem tots de 55 anys en endavant, tots sabíem el “Cantemos al Amor de los Amores”, i allò va ser el súmmum de la devoció. Això sí, quan el cor que era darrera l’altar, a dalt del presbiteri, cantava la segona estrofa, els qui érem al final de la nau, anàvem encara per la meitat de la primera, però tan se val! Perquè entre el fum de l’encens, l’orgue que sonava amb els plens, la custòdia que avançava lentament, les casulles daurades, els polítics amb cara de penitent, els cirialots amb les llargues barbes blanques i la fe transformada en estremiments a flor de pell, allò era l’avantsala del cel. Va ser en aquell moments que em vaig convèncer que, sens cap mena de dubte, últimament l’Esperit Sant vivia a València.

En aquest procés de clarificació (ni que sigui a cops de baioneta) que s’està produint dins el PP, i deixant de banda si Rajoy havia d’haver fet abans el que està fent ara, el cert és que s’estan decantant dues postures penso que irreconciliables (que no vol dir que no s’acabin reconciliant): la dels nacionalistes a ultrança i la dels també nacionalistes, però que poden conviure amb altres nacionalistes de signe contrari que també admeten la convivència amb els seus adversaris.

Entre els nacionalistes a seques, la presidenta de la Comunitat de Castella-La Manxa, María Dolores de Cospedal ha fet una definició del que ella vol que sigui el PP que em sembla modèlica per fer d’aquest partit un partit de dreta, modern, que defensa un nacionalisme espanyol que pot conviure amb els nacionalistes basc i català (que no ho siguin a ultrança). En una conferència pronunciada en el Club Siglo XXI de Madrid, la senyora de Cospedal ha dit que : el Partit Popular (PP) no es pot permetre que a Catalunya o al País Basc “se’ns qualifiqui de retrògrads o se’ns cataloguin de partit restrictiu de llibertats”. La dirigent castellanomanxega va dir també que, a partir dels seus principis i valors bàsics, el diàleg dels populars amb formacions nacionalistes és viable. “Quan els partits nacionalistes són capaços de no excloure ni separar i formar part d’aquest gran projecte comú que és Espanya, poden i han de ser actors de la vida política nacional i el diàleg amb ells pot ser útil i assenyat”, va dir. Després, la dirigent popular va explicar que la Constitució de 1978 “ni és federal ni confederal”, malgrat això “podem tenir un Estat eficaç, que tingui un nucli de competències exclusives i intransferibles i unes comunitats autònomes amb un marc competencial ben definit”. Es tracta, va concloure De Cospedal, “que l’Estat de les autonomies sigui enriquidor per a Espanya i mai un llast”.

És cert que el llenguatge de De Cospedal segurament es dirigeix al votant espanyol de dreta i no agradarà tant al votant nacionalista català o basc. Però ¿què té de dolent? ¿què té d’erroni? A nivell de concepte, a mi em sembla impecable.

I tot i que jo sé que no sóc ningú per donar consells als electors o simpatitzants populars, penso que és aquest el camí. Més encara, em temo que aquest és l’únic camí si un dia volen participar i dirigir el govern d’Espanya.

Si la cridòria punyent i agressiva de López Penya ens ajuda a comprendre com n’és d’irracional aquesta lluita “per la llibertat” d’un territori, llibertat que no faria sinó reduir al no-res els qui discrepessin de la seva ideologia, la detenció de Barandiaran, exbatlle d’Andoain, demostra que tenia raó aquella sentència del Tribunal Suprem que considerava com a formant part d’ETA tot el complex de Batasuna.

Avui hem de parlar encara d’hipòtesis i, per tant, no podem assegurar res, tret que s’ha detingut uns malfactors que volen passar per herois quan només són assassins.

Dit això que acabo d’escriure (que és d’altra banda el que ha dit molts gent abans), i partint de la idea que no em considero nacionalista, i que potser per això no he entès alguns comentaris, com els que va fer a Catalunya Radio el professor Terricabras, o el que ha fet el diputat basc Erkoreka (els dos semblava que traguessin importància al fet de les detencions, perquè no resolen el problema), em demano si, pel fet de dir-ho hauria de militar immediatament en el sector dur, noble, lleial i ferm en els principis (“antes, ahora y… siempre”) del PP i m’hauria de posar a cridar “¡Todos somos María!”, negant tot seguit la possibilitat de cap pacte i de cap entesa, amb els nacionalistes.

És evident que no, i que celebrar la derrota d’ETA, o considerar que Batasuna és també ETA no implica necessàriament una militància antinacionalista, ni tampoc la necessitat de pertànyer a la dreta. La democràcia (pels qui són realment demòcrates) obre sortosament molts camins.

Viatjant, com viatjo ara sovint a València, a la València feliç de què us parlava ahir, em demano què faig a Ciutadella de registrador quan, per la meva antiguitat a la carrera, molt bé podria ser-ho d’algun d’aquests paradisos valencians on només les grues sembla que superin als blocs ja construïts.

València ho té tot. És bella, és rica, els seus camps de tarongers són espectaculars, els arrossars em semblen insuperables, el clima és bo, la gran majoria de valencians parla la meva llengua materna…, i això no obstant València corre el perill de destruir una gran part del seu potencial precisament per no saber dosificar la construcció i per consumir el territori de manera excessiva i desordenada.

Fa només uns dies vaig sentir esgarrifances en llegir l’edició europea del New York Times que parlava, no ja de la gran construcció que allí tot ho envaeix, sinó dels milers de vivendes il·legals adquirides de bona fe, les quals tenen a sobre (si més no a nivell teòric) l’amenaça d’enderroc. I l’article afegia alguns detalls que, a mi, com a garant que sóc professionalment de la propietat privada, m’han tallat l’alè: Per una banda parla que una gran majoria dels afectats aconseguiren un crèdit hipotecari, i que ho feren a partir de la corresponent informació registral, i que pagaren un informe independent per tal d’evitar errors, sense que ningú no els advertís, però, que la llicència (es refereix a la llicència municipal atorgada i pagada!) era il·legal.

Aquest mateix diumenge, la versió d’El Pais per a la Comunitat Valenciana parlava d’aquesta qüestió i de com Europa força la revisió de la legislació urbanística de la comunitat la qual ha posat en entredit la Unió Europea. Llegiu, si és que us interessa els següents paràgrafs:

La legislación urbanística valenciana será reformada por segunda vez después de años de estar en entredicho en las instituciones de la Unión Europea. Los palos que la Eurocámara ha dado a la Generalitat a cuenta de esta normativa -incluso los populares europeos la han censurado- y la denuncia al tribunal de justicia europeo exige una adaptación a las directivas europeas.

El primer aviso contra la legislación urbanística valenciana se produjo a raíz de las denuncias de un grupo de afectados contra la entonces vigente Ley Reguladora de la Actividad Urbanística (LRAU), sustituida en 2006 por la ley Urbanística Valenciana (LUV), que heredó todavía vicios de la primera.

Después de una larga instrucción, la Comisión acabó denunciando en 2007 a España ante el tribunal de justicia comunitario al entender que la ley valenciana vulnera las directivas europeas sobre contratos públicos. A este frente se unió el del Comité de Peticiones del Parlamento Europeo, que tras una avalancha de denuncias ciudadanas sobre abusos urbanísticos, tomó cartas en el asunto. Desde 2003 la Eurocámara ha reprobado hasta tres veces los casos de abusos. En palabras de la Comisión Europea, la nueva norma valenciana -impulsada por el consejero Rafael Blasco en la legislatura de 2003-2007-, aunque mejoró algunos aspectos no acaba de garantizar la transparencia ni la competencia en la adjudicación de los conocidos Programas de Actuación Integrada (PAI). El sistema de fijación del precio del proyecto es uno de los aspectos más polémicos.

La presión no cesa. El Parlamento sigue recibiendo hoy denuncias de afectados de la Comunidad Valenciana -el pasado 2 de abril debatió otras 47 denuncias-. El Comité de Peticiones sopesa en estos momentos, según fuentes de la Eurocámara, la redacción de otro informe duro contra España por no haber corregido el problema. En el pleno del 2 de abril, un eurodiputado austriaco planteó incluso que el PE emplease su potestad para congelar los fondos europeos destinados a España como medida de presión. El 26 o 27 de mayo, los coordinadores de los diferentes grupos políticos con representación en el Comité de Peticiones decidirán qué hacer con esta nueva oleada de quejas ciudadanas.

¿Pot aquesta València feliç, aquesta València que vota el PP en massa, continuar vivint sense revisar els seus postulats urbanístics? ¿Pot continuar destrossant el sòl fins a aquest punt sense adonar-se que està consumint la seva font principal de riquesa?

De tota manera, suposo que parlo de València perquè hi he estat el passat cap de setmana, i si Déu ho vol hi tornaré a passar el següent. Però tal vegada podria també parlar de casa nostra: de Mallorca, de Menorca i d’Eivissa, que, en molts aspectes (tot i que en el cas de Menorca la diferència penso que és considerable), no li tenim gaire cosa a envejar.

Aquests dies que estem tots tan proclius a la defensa de la intimitat pels plantejaments processals de la senyoreta Telma Ortiz, m’arriba la notícia que una dona força intel·ligent, la senyora Cherie Blair, acaba de publicar unes memòries dels anys passats al “10 of Downing Street”, on conta aspectes picants de la seva relació amb el seu marit.

Mentre la senyoreta Ortiz demana una empara de les incursions de la premsa en la seva vida privada, la senyora Blair ens conta, per exemple, que el seu fill Leo fou concebut en el castell de Balmoral, perquè aquell cap de setmana que passaren amb la reina van decidir no dur “equipament anticopceptiu” perquè els criats reials solen desempaquetar l’equipatge dels convidats, o, també per exemple, que es varen prometre després d’un ardent viatge en el segon pis, buit, d’un autobús londinenc després d’una festa de Nadal.

Així doncs, mentre la senyoreta Ortiz se sent acuitada per la premsa, la senyora Blair decideix vendre-li les seves intimitats, ni que sigui en forma de llibre de memòries que, sens dubte, li donarà un rèdit econòmic important.

Dic això conscient de les dificultats amb què em trobo a l’hora d’expressar el meu goig d’aquests dies passats a la València feliç, on, a Gandia, a l’hospital Francesc de Borja (com, si no, s’havia de dir!), que està situat en ple passeig de les Germanies i només a cent metres del Teatre Serrano (“Per a ofrenar noves glòries a Espanya, / tots a una veu, germans vingau.”), ens ha nascut un estel, o potser hauria de dir una estrella, que ha rebut el nom d’Alba.

No sé si ella un dia se sentirà ofesa per aquest avi que experimenta novament el goig de ser-ho, i així ho expressa a tots els vents, o si sabrà entendre per què jo l’he duta a les pàgines d’aquest quadern on (i suposo que això és un error) només es sol parlar de política, un mot que, malauradament, sovint és sinònim de conflicte o de desacord. Espero, però, que ella em sàpiga entendre quan sigui capçar de raonar, i que aleshores no se senti embrutida per aquest punt escapat que novament m’he permès.

I com que avui es tracta d’ella, vull dir de l’Alba, d’aquesta coseta petita i tan poca cosa, però que ja ho és tot, deixeu-me acabar l’apunt amb uns versos del ja gairebé oblidat Marian Aguiló (1825-1897), un poeta que, per a la literatura catalana a les Balears, fou una mena d’estel del matí:

L’estrella més pura,
poruga ja guaita;
tremola agradosa
dellà la muntanya.
¡Ben haja l’estrella,
l’estrella de l’alba!

…

Estrella que et mostres
quan fugen les altres,
¿per què em deixondeixes
tan de matinada?
En lletres que lluen
respon l’estel d’alba:

-Amic, aprofita
la vida que passa;
de fosca nasquérem,
la llum ens aguaita.
Del sol de la glòria
la vida n’és l’alba.

Parlava en el meu anterior comentari de Maria San Gil com a “referència moral”. Vista ara la seva actuació, penso que més aviat és una “referència política” de la discrepància ideològica i de la lluita per al poder que es viu dins el PP. Estem, doncs, davant un culebrot que tan sols acaba de començar.

Quan ella va dir que havia sortit de la ponència per discrepàncies en “qüestions fonamentals”, els qui l’escoltàvem teníem dret a saber quines eren aquestes. Unes hores després, la senyora Sánchez Camacho i el senyor Soria, que eren els seus companys de ponència, asseguraven que s’hi havien inclòs totes les exigències de la senyora San Gil.

Què passa doncs? Escoltant la roda de premsa que va donar ahir la líder basca (on va parlar de l’assassinat del guàrdia civil uns minuts i tota l’estona següent de les discrepàncies), és evident que no va ser capaç d’esmentar-ne cap. En què discrepa, doncs, la senyora San Gil? Quines són les diferències en qüestions fonamentals? Simplement va dir que se sentia traïda, enganyada i que havia perdut la confiança en Mariano Rajoy. Però no va poder explicar per què.

Res d’això és objectiu, es tracta, doncs, de raons subjectives, de raons afectives. Res, doncs, que pugui resoldre amb arguments racionals. Perquè contra els sentiments no hi valen arguments, ja que ens movem en un altre pla que el de la teoria política.

De tota manera, si és cert que la senyora San Gil ha aconseguit plasmar en el document d’estratègia política tots els seus plantejaments i, després, fa l’espantada que ha fet, pobre Rajoy!, perquè es trobarà que la ponència no representa el seu pensament (sinó el de la dreta radical i irreductible) i, alhora, aquesta intentarà desbancar-lo.

L’espantada de la ponència política que ha fet la presidenta del PP al País Basc, Maria San Gil, després de discrepar en “matèria substancial” dels seus dos companys de partit, José María Soria i Alicia Sánchez Camacho, ha fet destapar la caixa dels trons del PP i, especialment, dels peons d’Aznar, en contra del sector de Mariano Rajoy.

Tant a la senyora Aguirre com a la senyora Botella (que militen en el primer sector) els he sentit destacar la importància de la postura de San Gil, de la qual han dit, entre altres coses, que era un “referent moral”.

Parlar d’un “referent moral” quan es debat una qüestió ideològica té els seus perills. No perquè la senyora San Gil no ho sigui, un “referent moral”, sinó perquè una cosa no té res a veure amb l’altra. Es pot ser un “referent moral” (qüestió que bàsicament fa referència al comportament humà) i es pot anar errat. Encara més: un “referent moral” de la dreta pot trobar-se a les antípodes d’un “referent moral” de l’esquerra. I ser-ho tan l’un com l’altre.

Jo crec, en efecte, que la senyora San Gil és una dona compromesa i coherent. Segurament és també un “referent moral” per a la gent del PP, però el més probable és que representi una postura ideològica radical (i cada cop més radicalitzada) que difícilment pot ser majoritària dins els pobles basc i espanyol. Tindrà els seus seguidors. I fins és probable que dins el PP aquests siguin majoria, però també ho és –o així ho veig- que, si el PP s’atrinxera en el pensament de la senyora San Gil, la dreta difícilment podrà assolir novament el poder, perquè hi ha una gran majoria d’espanyols que estan convençuts que cal fugir de les posicions numantines (com la de la senyora San Gil, com la del seu mestre Mayor Oreja) i creu que cal obrir-se al diàleg i a l’acord amb els altres (també amb els nacionalistes, fins i tot amb els nacionalistes).

Potser aquesta darrera és la posició de Rajoy, que no ho sé (ho dic per contraposició a San Gil). Només sé que, en aquestes posicions que els radicals consideren tèbies, també hi pot haver algun “referent moral”.

Els lectors de La Vanguardia podíem llegir, en l’edició de diumenge, dos comentaris  de gran interès sobre la realitat política actual. El primer del sots-director, Alfredo Abián, i el segon del columnista Enric Juliana. Tots dos fan referència al PSOE. El primer, alertant contra una creuada “laïcista” que pot amagar dèficits ideològics de major calat; el segon, indicant que, en l’actitud bel·ligerant de Montilla i la conservadora de De la Vega hi ha alguna cosa més que una simple diferència de criteri. Us convido a llegir els seus paràgrafs més destacats.

Diu Abian:

EL difunto Norberto Bobbio rehusó firmar hace diez años un manifiesto laico porque consideraba que su lenguaje era belicoso, insolente y propio del viejo anticlericalismo. El filósofo italiano, uno de los referentes intelectuales de la izquierda civilizada europea, no estaba para trotes iconoclastas seis años antes de morir, tras haber padecido la inmensa complejidad del siglo XX. Aproximarse al laberinto del pasado resulta cada vez más imprescindible en países como el nuestro, donde la reinventada corrección política y su buenismo aparente orillan la crisis económica – perdón, queríamos decir desaceleración-, mientras se malgastan energías aventando el espantajo del laicismo. A cualquiera que cruce los Pirineos y se le ocurra decir que la religión cristiana debe ser confinada en el ámbito privado, probablemente lo miren con gesto de asombro. Los mesías del laicismo mal entendido, incluidos los progubernamentales, deberían tener un poco más de memoria. Lejos de buscar una laicidad positiva, algunos deliran en la intimidad con la adaptación suavizada de desastrosas recetas del pasado. Hasta don Manuel Azaña perdió el oremus al proclamar que España había dejado de ser católica. Y todo porque la Constitución de diciembre de 1931 expulsaba de la II República a los creyentes, un presagio de mayores desastres. Venir a estas alturas con recetas hostiles contra la relevancia política y cultural de las religiones es algo que debería hacernos palidecer hasta a los agnósticos, con perdón. Salvo que algún progresista de nuevo cuño y escaso intelecto pretenda que volvamos a delirar y corear aquello de “Si los curas y frailes supieran / la paliza que les vamos a dar / subirían al coro cantado / libertad, libertad, libertad”. No lo haremos y absténgase de celebrarlo la teocracia clerical.

Diu Juliana:

Visto desde Madrid, el choque entre el PSOE (esfera mayor) y el PSC (esfera menor) parece inexorable. El PSOE es prisionero de los intereses y sentimientos meridionales, ya que, con la única excepción de Catalunya y el País Vasco, tiende al retroceso en las grandes áreas urbanas. El PSOE es hoy el partido de la España tranquila, dotado de una hábil política de alianzas. Y el PSC es prisionero del experimento tripartito. Atrapado por una coyuntura muy adversa, José Montilla comienza a estar en un tris de pronunciar la fatídica frase de Lluís Companys el Sis d´Octubre de 1934: “Ara ja no direu que no sóc prou catalanista”. Montilla puede acabar yendo más lejos que Pasqual Maragall en el desafío a José Luis Rodríguez Zapatero.

El presidente de la Generalitat y sus colaboradores repiten estos días, en público y en privado, que si el asunto de la financiación no se resuelve bien, el fermento de la Liga Norte germinará con fuerza en Catalunya, con el más que probable estallido de Esquerra Republicana, que hace unos años ya mostró gran interés por el éxito de Umberto Bossi. Significativa advertencia. Tras haber sido proscrito por el PSC y después de un reparador descanso de dos meses, el català emprenyat regresa de la mano de la primera autoridad.