Josep Maria Quintana

No m’atreviria a parlar dels avantatges o dels perills que comporta l’energia nuclear, perquè no en tinc prou coneixement. Tampoc sé si els batlles de Yebra o d’Ascó són persones amb vocació de màrtir o polítics coherents, però el que sí que observo des de la meva ignorància és la gran hipocresia que presideix la vida dels partits. Perquè és difícil d’entendre que la senyora Cospedal, líder d’un partit pro-energia nuclear, critiqui durament –i fins amenaci amb sancions- el batlle de Yebra que, en ús de les seves competències, ha pres una decisió tant difícil com democràtica. Però també es pot criticar un home com Montilla, responsable últim de la decisió sobre aquests cementiris temporals quan era ministre d’indústria, i que ara critica el batlle d’Ascó (de CiU), al qual també critiquen els dirigents de Convergència, tot i que la coalició és també partidària d’aquest tipus d’energia.

“Sí, però no a casa nostra”, sembla que sigui el lema de tota aquesta gent. “Que els residus se’ls quedin els altres, perquè això ens fa perdre vots”. I em demano: hauria pres la mateixa determinació Montilla si disposés d’una majoria absoluta que li donés suport? No ho sé, però ho dubto, encara que sobre futuribles més val no conjecturar res.

Sigui com vulgui, el que més desacredita la política és la hipocresia dels seus actors, que no s’amaguen de prendre banderes (fins i tot quan aquestes no responen a la seva manera de pensar) que poden aportar-los vots, i les abandonen quan, per molt que formin part del seu ideari, creuen que aquestes els poden malmetre la seva carrera.

Ho hem vist amb el cas dels emigrants, amb els darrers episodis que s’han produït entorn de la decisió de Vic. En aquest cas, més que voler afrontar el problema per resoldre’l de la millor manera possible, cadascú s’ha posicionat pensant què era el que més el podia afavorir. L’enduriment de posicions per part de CiU i del PP (“Aquí no hi cabem tots!”) no responen amb un plantejament ideològic, sinó electoral, que no pretén resoldre el problema sinó guanyar (o no perdre) vots.

I per no parlar tan sols de casa nostra, diré que tampoc no respon a un interès net el plantejament que fa Jean-François Copé (president del grup parlamentari de l’UMP al parlament francès), que aspira a fer-se un nom de cara a les presidencials del 2017, i ha trobat en la prohibició absoluta del burka la seva bandera electoral. Molt més assenyada, en canvi, em sembla la posició que defensen els membres de la comissió nombrada per Sarkozy, que recomana la prohibició del burka en llocs públics (per considerar aquesta peça de vestir contrària als valors de la República), i sense cap altra sanció que la negar el servei a la dona que no accepti de descobrir-se.

Mentre els polítics siguin incapaços de tenir idees pròpies i de defensar-les prescindint del seu rèdit electoral, és impossible que aconsegueixin un crèdit entre la ciutadania.

Demano perdó als meus lectors per aquest continuat silenci, que, de fet, no es trenca pròpiament avui, perquè l’article que segueix no és dels que jo habitualment escrivia en aquesta pàgina. Aquest és un article jurídic, que pretén només defensar i justificar una decisió política del Consell de Menorca (la impugnació d’un decret del Govern en matèria turística) que ha estat molt criticada pels agents econòmics, per la premsa i per l’oposició. Per tant, els qui no tinguin cap interès en aquesta matèria, és millor que no s’avorreixin amb la seva lectura. Però si qualcú hi està interessat ho pot fer.

Aquest article s’ha publicat avui en paper, a les pàgines del diari “Menorca”.

El dia 22 de desembre, els menorquins ens vam despertar amb una notícia que impactava. A tota plana, el diari duia el següent titular «El Consell impugna ante la Justicia el “Decreto Nadal”», notícia que anava seguida d’una llarga informació, amb consideracions del president d’Ashome, el qual deia que no comprenia com era possible això si els qui governen el Consell de Menorca són del mateix partit que els qui governen la Comunitat Autònoma. Dies després hem llegit consideracions crítiques de diferents agents econòmics i de representants del partit de l’oposició.

Així i tot, per incomprensible que pugui semblar a primera vista, jo crec que el Consell de Menorca ha fet bé impugnant el Decret 60/2009. Era una qüestió de principis i era, a més, una exigència de l’Estat de Dret. Intentaré explicar-me

El nou Estatut d’Autonomia

Les dues modificacions més destacades que, al meu entendre, ha produït l’Estatut de 2007 en el disseny de l’arquitectura institucional de les Illes Balears són: el nou règim dels consells insulars, que també ha variat l’esquema de relacions entre aquests i les institucions comunes de la Comunitat, i la introducció de la potestat del president de la Comunitat Autònoma de dissoldre anticipadament el Parlament, com a contrapartida a la facultat que té aquest de provocar la caiguda del Govern a través de la moció de censura.

Però el que s’ha de destacar en primer lloc és que l’article 39 («Les institucions»), que encapçala el títol IV («De les institucions de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears»), ha implicat un canvi substancial respecte de l’articulat anterior, en considerar els consells insulars com a institucions a un mateix nivell que el Parlament, el Govern i el president de la Comunitat Autònoma, institucions que configuren el nucli de poders d’aquesta comunitat. Així doncs, en el nou esquema institucional, els òrgans que culminen la divisió de poders en l’àmbit de la comunitat autònoma, i que per això mereixen amb propietat el nom d’institucions, són: pel que fa al poder legislatiu, el Parlament; i pel que fa al poder executiu, el president de la Comunitat Autònoma, el Govern de les Illes Balears i –en virtut de la descentralització operada per la darrera reforma- també els consells insulars.

Els consells, doncs, que van néixer com a administracions locals el 1978, i que van ser després reconeguts com a institucions de la Comunitat Autònoma per l’art. 18.2 de l’Estatut de 1983, han passat a ser, amb la darrera reforma, institucions d’autogovern de la pròpia Comunitat, sense deixar de ser alhora administracions locals, ja que és la Constitució la que els dóna aquesta naturalesa jurídica. Amb això, l’Estatut ha culminat (i d’alguna manera ha tancat, sembla que definitivament) un debat que, al llarg d’aquests darrers trenta anys, hem sostingut els juristes sobre la seva doble naturalesa. Per tant, a conseqüència d’aquest canvi radical, el nou model organitzatiu que va implantar la Llei 8/2000, es caracteritza essencialment per permetre la creació d’òrgans de tipus institucional-burocràtic (no necessàriament representatiu) per a la gestió de les competències executives o no normatives del consell al si d’aquest, òrgans entre els quals destaca el Consell Executiu, que pot estar integrat per persones que no siguin necessàriament membres representatius (per tant, no elegits pels ciutadans, sinó designats pel president de la institució).

Totes aquestes idees queden consagrades en el nou Estatut, que insereix els consells en l’organització institucional autonòmica (art. 39), que els ubica en el capítol IV del títol IV «De les institucions de la Comunitat autònoma de les Illes Balears»), i que els atribueix directament competències pròpies (art. 70), executives o de gestió, incloent-hi també la potestat reglamentària sobre aquestes competències (art. 72).

La potestat reglamentària dels consells insulars

Amb aquesta nova regulació, l’Estatut ha volgut subratllar que els consells són institucions que gaudeixen d’un elevat poder polític, les quals poden implementar polítiques pròpies en l’àmbit de les seves competències (art. 73), polítiques que, lògicament, poden ser diferents d’un consell a l’altre.

El més cridaner, sens dubte, d’aquesta reforma és la partició que l’Estatut fa del «poder executiu» originari de la Comunitat Autònoma entre el Govern autonòmic i els consells insulars. Així doncs, des del moment en què aquests tenen certes competències d’execució atribuïdes directament per l’Estatut (les de l’art. 70), sobre les quals ostenten fins i tot la potestat reglamentària, es pot afirmar que els consells disposen també d’una part d’aquest poder executiu originari de la Comunitat Autònoma. Idea que expressa molt bé l’article 84.2 quan diu que «Corresponen al Govern de la Comunitat Autònoma i als consells insulars la funció executiva, incloses la potestat reglamentària i la inspecció, i l’actuació de foment de les competències que els són pròpies». Per tant, la «funció executiva» (o, el que és el mateix, el poder executiu originari) de la Comunitat Autònoma, es distribueix ara entre el Govern (i l’Administració) autonòmic i els consells insulars.

En matèria, per tant, de competències pròpies dels consells insulars, la facultat reglamentària d’aquests és plena. Al Govern de les Illes Balears li resta només la possibilitat d’«establir els principis generals sobre la matèria, garantint l’exercici de la potestat reglamentària per part dels consells insulars» (art. 58.3). I és clar que, com té declarat el Consell Consultiu, «els principis generals no poden exhaurir la matèria i s’ha de deixar un marge ampli a la reglamentació dels consells insulars. Els principis generals han de constituir un mínim denominador normatiu comú a tot el territori autonòmic, basat en aspectes d’interès suprainsular, de relacions amb l’Estat i les Comunitats Europees, de bona administració i de respecte als drets dels ciutadans» (Dictamen 104/2007).

La consecució de la potestat reglamentària és, per tant, el resultat d’una conquesta en la què hi han deixat la pell molts polítics i alguns juristes des del primer Estatut de 1983. No ho vam aconseguir aleshores però la dinàmica de la vida política ens ha acabat donant raó, cosa que, com succeeix en totes les conquestes, és per a bé i per a mal, ja que en donar-nos poder per actuar (per fer reglaments en aquest cas), podem exercir aquest poder amb major o menor fortuna, però el que no podem acceptar mai és que, al·legant raons que poden ser tan acceptables com es vulgui, el Govern de la Comunitat Autònoma oblidi el mandat Estatutari de la distribució de competències i, d’una manera burda i del tot arbitrària, envaeixi el territori que, amb tant d’esforç, s’han guanyat a pols els consells insulars.

La il·legalitat del Decret 60/2009

El Decret 60/2009, de 25 de setembre, pel qual s’estableixen la unificació dels procediments i la simplificació dels tràmits en matèria turística, com també la declaració responsable d’inici de les activitats turístiques (que així es diu el decret impugnat pel Consell de Menorca) és un decret que du la signatura del conseller Nadal, però no és el que popularment coneixem com a “Decret Nadal”, que és el Decret llei 1/2009, de 30 de gener, de mesures urgents per a l’impuls de la inversió a les Illes Balears, Decret llei que el Parlament haurà de convalidar, però que té plena eficàcia jurídica, el qual va ser aprovat amb el vot dels socialistes menorquins, juntament amb la pràctica totalitat dels parlamentaris balears. Aquesta és, doncs, la norma autonòmica que estableix el marc que, en allò que fa referència a aspectes turístics, demana ser desplegada –a través d’un reglament- pels òrgans que disposen de la potestat reglamentària, que, en matèria turística, són els consells insulars.

El Govern, doncs, l’única competència de què disposava en aquest punt era la d’establir principis generals, d’acord amb l’article 58.3 de l’Estatut. Principis com el que regula l’article 1 del reglament impugnat, quan estableix amb caràcter general i imperatiu per a totes les illes «la declaració responsable d’inici d’activitat, de les activitats turístiques», una novetat que deriva del vulgarment dit «Decret-llei Nadal», cosa que no és estranya, perquè el qui era llavors responsable del departament de turisme del Govern es va passejar per totes les illes predicant la bona nova del decret. Jo mateix vaig assistir a una reunió presidida per ell als locals d’Ashome de Maó, on el conseller, no sols ens va explicar les excel·lències del decret, sinó que també ens va advertir –els qui eren allí se’n recordaran- que el desplegament d’aquest corresponia al Consell insular de Menorca, constatació que em va fer pensar com n’era, d’incomprensible, que en aquella compareixença davant els agents econòmics de l’illa dedicats al turisme no s’hagués convidat també al conseller de turisme del nostre consell.

A pesar, dons, que la competència dels consells insulars en aquest punt era meridiana, el Govern, empès, no sé si per una urgència injustificada o per una inconscient manca d’acceptació de la veritable descentralització administrativa que comporta el nou Estatut, ha optat per aprovar un reglament que és, sens dubte, il·legal per manca de legitimació activa per aprovar-lo. I això no és tan sols un error, sinó greu actuació antiestatutària feta consciència, perquè el Dictamen 117/2009 que va emetre preceptivament el Consell Consultiu de les Illes Balears sobre el projecte de decret que el Govern va sotmetre a la seva consideració, ja li ho advertia clarament. Aquest, en la conclusió segona, afirmava literalment això: «El Projecte de decret sotmès a dictamen no es pot dictar en l’exercici de la potestat reglamentària que –d’acord amb l’article 38.1 de la Llei 4/2001, de 14 de març- té el Govern de les Illes Balears, perquè la matèria que es vol regular és atribuïda, com a pròpia, als consells insulars en l’article 70.3 de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, aprovat per la Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer. No s’ajusta a dret el Projecte de decret, que es retorna al Govern…»

No tot és vàlid en política, i encara ho és menys quan vivim en un Estat de Dret. És possible que ens agradi el contingut del Decret 60/2009, però aquest no és acceptable si conculca els principis estatutaris. I encara menys quan entre els principis conculcats hi ha el que atorga als consells la potestat reglamentària, que tant ha costat de ser reconegut. Les dreceres no són bones en política. I això perquè, si ara acceptàvem aquest decret (perquè ens agrada), ¿quina raó esgrimiríem quan, fent ús d’aquestes mateixes dreceres el Govern conculqués altres drets? ¿I què importa que els qui governen «aquí i allí» siguin del mateix partit? ¿No és precisament això un signe d’autonomia i de llibertat?¿No vol dir això que posen els interessos de la institució que representen per damunt dels interessos de partit? ¿No comporta aquesta actuació una clara defensa de les prerrogatives de Menorca?

Per tant, i al meu entendre, en aquesta qüestió podem arribar a les següents

Conclusions

Primera.- El Govern de les Illes Balears ha actuat il·legalment en regular per decret la reglamentació que desplega el contingut del Decret llei 1/2009, de 30 de gener, envaint a consciència competències dels consells insulars.

Segona.- Els menorquins –incloent-hi la premsa, els agents econòmics i els partits- hauríem de fer un esforç per defensar el marc competencial del consell insular, que tant ha costat d’ampliar en els trenta anys que té de vida; i no hauríem de caure en la temptació de cedir en els principis quan, per raons polítiques o d’interès, i per paradoxal que sembli, la conculcació dels nostres drets pot afavorir-nos. I

Tercera (i també important).- El Consell de Menorca, que ha actuat bé en impugnar el decret, crec que ha estat lent a actuar, perquè coneixent la importància i la urgència de les mesures a què feia referència el Decret llei 1/2009, havia d’haver posat en marxa de seguida la maquinària per elaborar un decret propi de desplegament d’aquella norma, per tal d’aprovar-lo el més aviat possible un cop s’hagués obtingut el dictamen del Consell Consultiu. En definitiva, hauria d’haver fet tot d’una el mateix que (impròpiament) ha fet el Govern. I dic això perquè no basta reclamar els drets que tenim si no en fem ús amb encert i rapidesa quan tenim el deure de fer-ne ús.