Josep Maria Quintana

La decisió que va prendre el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) a la votació del passat dimecres al Parlament té una lectura molt clara, que ha fet Josep Brunet a La Vanguardia: “L’actual direcció socialista ha arribat a la conclusió que el procés sobiranista és una estratègia dels seus adversaris nacionalistes que els perjudica a ells a Catalunya i al PSOE a Espanya, per tant han decidit no alimentar-la mai més. La direcció del PSOE ja ha advertit a més que la defensa de la sobirania de Catalunya és incompatible amb el seu projecte polític i estaria disposat si fos necessari a ressuscitar la federació catalana del PSOE.”

Encara que ningú no ha dit la darrera paraula en aquesta qüestió, el que sembla clar és que el PSC ha decidit desprendre’s d’una de les dues grans sensibilitats que fundaren el partit: la provinent de la Federació Catalana del PSOE i la procedent del Partit Socialista de Catalunya-Congrés, que alhora provenia (no exclusivament, però sí de manera especial) d’un grup denominat Convergència Socialista de Catalunya, el líder del qual era Joan Raventós. (A la fusió van participar-hi també d’altres col·lectius, però de menor importància).

L’acord de les dues sensibilitats (l’espanyolista i la catalanista) va tenir com a conseqüència la constitució d’un partit gran i fort que ha estat el primer partit de Catalunya durant més de trenta anys. Deixar de recordar aquest fet em semblaria tan injust com lamentable. I l’èxit d’aquest gran partit va ser, precisament, la possibilitat de diàleg i de plantejaments comuns entre uns socialistes amb poca sensibilitat catalana i d’altres amb poca sensibilitat espanyola. És la fórmula que acaba de saltar pels aires aquesta setmana després que els socialistes catalans pro-PSOE han decidit prescindir dels catalanistes, o bé aquests no s’han volgut plegar a l’uniformisme dels altres, que pot acabar per convertir el PSC en una renascuda Federació catalana del PSOE, com la que teníem l’any 1976.

Per tant, la decisió de Pere Navarro ha estat, en efecte, de deixar anar llast, com assegura Brunet, perquè creu que és l’única manera d’acabar amb el desgast que li genera la qüestió catalana cada dos per tres. I és també l’única manera d’ajudar que Carme Chacón conquereixi el lideratge del socialisme espanyol. Amb Chacón o sense ella, el PSC fia la seva recuperació electoral que el PSOE torni a ser alternativa de govern a Espanya. Pensen que tard o d’hora arribarà. I a aconseguir aquests objectius s’ho juguen tot. Estem, doncs, davant un canvi estratègic que modifica l’esperit fundacional del PSC i que redissenya el mapa polític a Catalunya.

Aquests fets em recorden, encara que en un sentit invers, el que va succeir a Menorca per aquella mateixa època, quan un grup de joves que militàvem en el socialisme democràtic, vam obtenir l’ajut impagable dels principals dirigents de Convergència Socialista de Catalunya per organitzar el Moviment Socialista de Menorca. Van passar per aquí Joan Raventós, Isidre Molas, Joan Prats, Ignacio Urenda, Ernest Lluch i fins Enrique Barón (aquest de Convergencia Socialista de Madrid). I amb el temps, l’MSM acabà fusionant-se amb el Moviment Federalista de Menorca (MFM) per formar l’actual Partit Socialista de Menorca (PSM), que es va negar a dur a terme la mateixa operació que, a Catalunya, va fer el partit de Raventós amb la Federació Catalana del PSOE.

A mi em va saber greu que no es produís aquesta fusió, encara, que a la vista del que està succeint avui a Catalunya, potser els dirigents del PSM que van optar per mantenir el partit incòlume i amb una única sensibilitat (la nacionalista) no es van equivocar. I tanmateix no n’estic segur, perquè, de fet, l’esquerra socialista menorquina només ha governat a Menorca amb acords entre PSOE i PSM (en algun cas també amb Esquerra Unida), de manera que podríem concloure que dins l’esquerra socialista de Menorca hi ha també representades les dues sensibilitats, cap de les quals sembla capaç d’aconseguir el poder tota sola.

I mentre els acords entre un i altre partit han produït moments de glòria per al socialisme (al Consell, al Senat i a alguns Ajuntaments), la manca de comunicació, la dificultat d’arribar a acords o bé la desaparició de facto d’una d’aquestes dues sensibilitats (com ha succeït a Maó als darrers comicis municipals) ha conduït a una enorme victòria de la dreta, que, a menys que en el futur UPyD agafi força, sí que es mostra unida en un gran partit, el Partit Popular.

És probable que, a la vista del que està succeint a Catalunya, on sembla que el PSC es vagi desintegrant, es fa difícil aconsellar a les dues sensibilitats del socialisme menorquí, representades pel PSOE i pel PSM, que reflexionin sobre el seu futur i maldin per trobar ponts de diàleg. Però els socialistes menorquins tenen un avantatge respecte dels catalans per dialogar plegats: no han de promocionar cap Carme Chacón a la cúpula del partit ni de l’Estat. Aquí tots som més poca cosa i les nostres ambicions més humils. I això, mira per on, pot afavorir –hauria d’afavorir (o així m’ho sembla)- el diàleg. D’altra manera, la dreta anirà desmuntant una a una moltes de les conquestes socials i polítiques per les quals l’esquerra va lluitar durant molts anys. I això, com a mínim, ens hauria de fer reflexionar una mica.

Aviat farà sis anys, dia de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, un col·lectiu polític que ha tingut certa presència a Maó, però que avui no té representants a l’Ajuntament de la ciutat (desconeixo si existeix encara) publicava una mena de manifest a la secció de cartes del diari Menorca que recollia molt clarament allò que pretenia aconseguir si un dia arribava al poder.

Ben al costat de principis molt amplis que es poden compartir des d’altres posicions ideològiques (defensa de la democràcia, defensa del constitucionalisme i de l’esperit de la transició, etc.), penso que el més important que ells volien aconseguir venia definit pels punts següents, que transcric:

-Nos declaramos no nacionalistas y sin complejos frente a las imposiciones radicales al uso.

-Abogamos por el bilingüismo efectivo y real en todos los estamentos públicos. Cada ciudadano es libre de elegir la lengua que desee utilizar debiendo la Administración ser neutral en dicha elección.

-La escuela debe de preparar a nuestros hijos para un mundo abierto alejado de localismos endogámicos y excluyentes.

-Creemos que el Estado Central debe de recuperar áreas de gestión en Educación para unificar una única enseñanza básica en todo el Estado.

-Las autonomías con dialecto ó lengua propia deben de enseñarla de forma proporcional al uso local de la misma.

No es podia dir més clar, i era d’agrair que fossin honestos i sincers en la proclamació d’aquests principis que, com els “Deu Manaments”, es resumeixen en dos:

1) El retorn a una estructura centralista i unificada en matèria cultural i lingüística. I

2) L’abandó progressiu, continuat i definitiu de les llengües minoritàries de l’estat.

Doncs bé, si no ho interpreto malament, sempre que la seva política s’hagués aplicat, estic convençut que les llengües minoritàries (el català, l’euskera i el gallec) haurien desaparegut escalonadament per la pressió i per la força del castellà. I així pot succeir si les respectives administracions d’aquestes comunitats deixen d’adoptar polítiques de discriminació activa en favor seu, en aplicació del principi d’igualtat que, segons diu el Tribunal Constitucional, exigeix “tractar desigualment els que són desiguals” (màxima que normalment s’oblida).

Així doncs, quan les Administracions públiques duen a terme una política lingüística discriminatòria en favor de la “llengua pròpia” (no parlo de la llengua oficial, sinó de la llengua pròpia, un concepte, per cert, consagrat per l’Estatut), treballen a favor de la igualtat de totes les “llengües espanyoles” (que és així com les denomina l’article 3.2 de la Constitució), i aquesta política té un valor “per se” i no ha d’anar necessàriament lligada a cap mena d’ideologia nacionalista. De fet, llegint el manifest a què he fet referència, tinc la impressió que l’únic “nacionalismo radical, identitario y excluyente” és precisament el nacionalismo español que ells, sense dir-ho explícitament, impulsaven. Un nacionalisme que, directament o indirecta, persegueix de manera especial que tots els ciutadans siguem aviat castellanoparlants (així s’hauria acabat el problema) i que l’única llengua de l’Administració i de la cultura sigui “de fet” el castellà.

Succeeix, però, que tot això que d’una manera tan explícita es deia al manifest d’aquell grup polític desaparegut (o hivernat, que no ho sé) no es diferencia gaire de la política educativa, cultural i lingüística que està duent a terme el govern del Partit Popular. Estem, sens dubte, millor que durant el franquisme –aleshores l’únic govern (el de l’Estat) tenia totes les competències i no feia res en favor de les llengües minoritàries-, però si analitzem una a una les actuacions del govern estatal referents a l’educació i del de la nostra comunitat autònoma pel que fa a la llengua, veurem que s’ha acabat aquella política discriminatòria activa en favor de les llengües i les cultures minoritàries en el sentit que deia més amunt, convençuts –i ho saben- que amb la teòrica neutralitat que prediquen i assumeixen davant la qüestió, tot el que gira entorn de la llengua pròpia s’anirà reduint fins a esllanguir-se definitivament.

D’alguna manera, doncs, prefereixo la transparència del col·lectiu polític a què m’he referit, a l’ambigüitat calculada en aquesta matèria dels qui ens governen, als quals –parlo especialment del govern Bauzá- l’únic que els preocupa de la nostra llengua són les famoses “modalitats” dialectals (com si només el català en tingués, de modalitats!), quan saben –o haurien de saber- com molt bé deia Josep Mir en un article publicat el 28 de febrer de 2007 en el diari Menorca, “que, malgrat la comèdia [que fan] en relació a les ‘modalitats [dialectals del català de Menorca]’, els seus simpatitzants mai no s’interessaran per les nostres rondalles”. I jo hi afegiria que tampoc s’interessaran –de fet mai no s’hi han interessat- per la nostra literatura, pel progrés de la nostra llengua pròpia i, menys encara, per convertir aquesta llengua en un referent cultural de la nostra comunitat.

El discurs de l’alcaldessa

El Partit Popular de Menorca és, potser, més dúctil en aquesta qüestió. Si més no, ho és l’alcaldesa de Maó, la qual, però, sembla que no s’atreveixi a agafar el bou per les banyes –dir a cada cosa el seu nom-, i prefereixi moure’s entre circumloquis. I no ho dic pel gravíssim error comès en el cartell que anunciava les festes de Sant Antoni, amb la portada en castellà i un text posterior bilingüe on el nom de la ciutat –Maó- s’havia transformat en “Ladrillo” per mor d’un corrector automàtic que ningú no es va prendre la molèstia de revisar. Ho dic pel discurs que va fer davant l’estàtua d’Alfons III, el nostre conqueridor.

El discurs és correcte, molt ben escrit, en un català estàndar sense concessions vanes al dialactelisme… Per tant, ho té tot per lloar-lo, però està tan farcit de circumloquis, tan sobrat de frases per no dir el que cal dir, que em dol. “Fa 700 anys que Menorca forma part de la cultura europea” comença dient. És cert, però com hi forma part? No ha perdut aquí l’ocasió de dir a través de quina cultura ens hi vam integrar? Per què no diu clarament de la “cultura catalana” que és bàsica i primària a la plural del continent? O és que per ventura el rei Anfós ens va dur a Menorca el castellà?

La conquesta –diu- és el començament del que som avui, “dels trets que mos identifiquen com a poble, amb una cultura, una personalitat, uns costums”. És cert, però jo li demanaria altre cop: quina cultura?, quina personalitat?, quins costums? I afegeix que “la fita suposà també la incorporació a la realitat d’un entorn pròxim amb el que compartim llengua, cultura i uns principis d’organització política”. Altrament dit! Quin és aquest entorn pròxim amb el qual compartim llengua?, i quina llengua compartim?, i quina cultura?

“Açò –afirma l’alcaldessa en el discurs- és el que commemoram ara, l’esperit de pertinença a una comunitat cultural, social i políticament avançada; una comunitat formada arran d’aquell esdeveniment”. Sí senyora! Vostè té tota la raó! Però quina és la comunitat cultural formada arran d’aquell esdeveniment?

Quants circumloquis, Déu meu, per evitar de dir català, llengua catalana o cultura catalana! Ni una vegada en tot el discurs surten aquests mots –d’altra banda cabdals i essencials per explicar la conquesta-, que és el que celebràvem el passat 17 de gener, festivitat de Sant Antoni, patró del poble de Menorca. La festa gran (siguem o no nacionalistes) de tots els menorquins.

Post scriptum

 Redactat aquest article acudeixo a l’acte institucional del Consell Insular de Menorca amb motiu de la festivitat de Sant Antoni, “Diada del Poble de Menorca”, que commemora la conquesta de l’Illa per les tropes d’Alfons III, dit el Liberal o el Franc, monarca de la Corona d’Aragó. És a dir monarca d’una “confederació d’estats medievals” on es respectaven les estructures polítiques i les singularitats culturals i idiomàtiques de cada territori, de tal manera que, a l’època d’Alfons III, el rei d’Aragó que conquesta Menorca era, alhora, Comte de Barcelona, rei de València i rei de Mallorca. I el que ell ens porta amb la conquesta és la religió cristiana i la llengua catalana. Per tant, a partir d’aleshores ens integrem en una societat i en una cultura molt concretes i determinades que, amb més o menys fortuna, han arribat fins avui, com es demostra pel fet que, tant l’alcaldessa de Maó com el president de Menorca hagin fet el seu discurs en català i no en aragonès i, menys encara, en castellà.

Per tant, no té cap sentit que, com l’alcaldessa, hagi començat el seu discurs amb un altre circumloqui dient: “Benvinguts a aquesta sessió institucional que convocam en commemoració de sa Festa de Menorca, en record de sa incorporació d’aquesta terra i de sa seva gent a un nou món i a una nova cultura, a una nova realitat social i a una nova realitat política vinguda al nostre entorn geogràfic i cultural. Sa conquesta de Menorca per sa Corona d’Aragó va significar un gir, el més transcendent de sa trajectòria història d’aquesta Illa. Va suposar sa implantació d’una nova cultura i sa formació d’un poble que troba els seus arrels en aquesta època.

També aquí ens hem de demanar: a quin nou món ens incorporem? A la Castella d’Alfonso X El Sabio? Quina nova llengua i quina nova cultura ens aporta aquest fet històric? La castellana? La d’una galàxia sideral?

Per què, estimats polítics nostres, no dieu les coses pel seu nom? Per què us fa tanta por mirar la veritat de cara?

Durant el franquisme –ho recordem els qui els anys ens permeten tenir-ne bona memòria-, totes les manifestacions estaven prohibides. No parlem ja de les que eren a favor del “Català a l’escola”, perseguides acarnissadament per l’autoritat  governativa. A més, quan demanaves per fer un acte públic –posem una festa al carrer- l’autoritat, no sols volia saber qui era la persona o la institució que organitzava l’acte, sinó que es preocupava de saber “qui ha havia al darrere”, perquè els governadors estaven sempre amb la mosta darrere l’orella i creien que “al darrere” sempre hi havia algú que apuntava contra el govern, o bé que volia aprofitar la festa –servir-se dels al·lots, quan d’al·lots es tractava- per manipular-los en favor d’una idea política.

En la democràcia les coses no van d’aquesta manera perquè, en principi, ni els actes reivindicatius que no ocupen el carrer ni la manifestació d’idees o de pensament necessiten seu autoritzades, ja que tenen com a límit el que marca la llei. Hi ha una llei que s’ha de respectar i prou. Si s’incompleix o es depassa, aleshores els responsables n’han de sofrir les conseqüències.

Ara bé, quan les autoritats han de fer lleis especials per prevenir determinades manifestacions d’opinió, aleshores la cosa comença a ser problemàtica, perquè significa que la discrepància els fa por, i per això actuen. És clar que raons sempre en troben. Per exemple, la d’impedir l’adoctrinament dels al·lots, que és –diuen- el que fan els professors (no només els de català, sinó “tots” els professors) quan protesten contra la política lingüística del govern del senyor Bauzà, ja sigui manifestant-se de paraula o bé penjant signes que demostren aquest rebuig.

Això darrer –impedir les protestes des dels llocs públics d’ensenyament- és el que pretén el Govern de les Illes Balears amb el projecte de llei que està discutint (de moment és en fase d’esborrany) de “símbols institucionals de la comunitat”, en el qual es recull que no podran penjar-se grans llaços amb la senyera, ni tampoc els professors es podran pronunciar a favor de la llengua pròpia en l’exercici de les seves funcions.

Pel que fa als símbols, encara ho podria entendre (fent un gran esforç), però impedir que els professors es pronunciïn a favor de la llengua pròpia va contra la llibertat d’expressió i contra la llibertat de càtedra, protegides constitucionalment, i esdevé una remembrança franquista que no és de rebut.

Tindrem, doncs, que un professor podrà parlar als al·lots en defensa de la fe o confessant-los la seva descreença, però no podrà parlar-los en favor de la llengua pròpia, que és, per cert, un concepte que estableix l’Estatut més enllà del de llengua cooficial (que és l’únic que el govern té en compte, sovint per recordar-nos que es pot dirigir als ciutadans en castellà quan li doni la gana). No cal dir que el projecte de llei conté un règim sancionador molt dur contra les persones que utilitzin o col·loquin “símbols no permesos” i , a més molt eficaç, ja que es dirigeix també contra els directors, als quals es castigarà quan permetin aquestes manifestacions.  Vaja, com 40 anys enrere! I segur que ens expliquen que és per defensar la llibertat dels ciutadans!

J.V.Boira, Ernest Lluch, Turbino i Cervantes

Aquesta gent mai no entendrà el que Zapatero (que tampoc no ho entenia) definí com l’ “Espanya plural”, a diferència d’autors tan reconeguts com Cervantes, que parla dins el Quixot de “las Españas” tres vegades (“El río Tajo fue así dicho por un rey de las Españas…” “pidió que quitase otro lienzo, debajo del cual se descubrió la imagen del Patron de las Españas a caballo” i “me puse camino de las Españas donde hallaría el remedio de mis males”). Concepte –el de “las Españas”- molt representatiu de la idea que tenien d’aquest “Estat plural” els espanyols del segle XVI i XVII (de fet fins la dinastia dels Borbó, el 1714), però que els polítics del segle XXI (a diferència dels del segle XX, que ho tenien més clar –els del PP inclosos) estan fent un esforç indicible per esborrar del nostre univers per retornar a l’Estat jacobí d’encuny francès que pretén resoldre les diferències eliminant-les o fent que siguin imperceptibles, encara que no aconsegueixen sinó que el problema s’enquisti i, quan esclati, siguin encara més gran.

El professor J.V.Boira, de la Universitat de València ens recordava fa uns dies a La Vanguardia el llibre d’Ernest Lluch “Las Españas vencidas del siglo XVIII”, on el desaparegut professor i bon amic meu usava aquest concepte en plural, i també els estudis del gadità Francisco María Turbino, historiador i acadèmic nascut a San Roque el 1833, que sota el títol de “Historia del Renacimiento literario contemporáneo en Cataluña, Baleares y Valencia” parlava d’una nació catalana dins de l’espanyola (“Parte integrante, en la actualidad, la nación catalana de la espanyola…”). Això el 1880! Per tant, abans de les Bases de Manresa, que són del 1892.

A la vista del que està succeint a Espanya amb la reforma del ministre Wert, i tambçe a les nostres Illes amb la intransigència del govern Bauzá, no em sorprendria que aviat es prohibís llegir Cervantes, perquè, com diu Turbino (citat per J.V.Boira) “Según Cervantes, era la Península asiento de muy diversas gentes, y para tan justa observación, ateníase a la discordancia prominente en que se conservaban los pueblos por ella desparramados; contemplar cómo la familia, en su organización, la propiedad en sus formas y relaciones, el derecho en sus cláusulas, la lengua en sus monumentos, las costumbres en sus tipos, mudaban según las comarcas derivando la variedad presente de la sustancial en los más remotos habitantes”.

Ves a saber si, d’aprovar-se la nova llei del govern Bauzá, llegir llibres com el d’Ernest Lluch, el de Turbino o fins el Quixot podran provocar una sanció, perquè segons es diu en el text, el que s’expliqui dins les escoles “no ha de tenir cap connotació ideològica”, i els textos que acabo de llegir segur que en tenen (si més no, per a ells).

Qualsevol que hagi estat el resultat de l’escrutini sobre la nova Constitució d’Egipte (un 64% a favor del sí en una votació on ha participat només del 30% dels teòrics votants amb dret a fer-ho), tinc la impressió que aquesta no ha de durar. És molt difícil acceptar jurídicament la validesa d’un text que va ser redactat pràcticament en una nit (la del 28 al 29 de novembre), que no recull de cap manera l’esperit dels manifestants de la plaça Tahrir (els quals van ser els principals protagonistes de la caiguda del règim de Mubarak), que confisca les llibertats públiques, nega drets essencials als ciutadants, reforça el poder del president i maltracta el poder judicial.

També podríem parlar de les irregularitat de l’escrutini, però el que sembla més rellevant és veure que la nova Constitució no aporta l’estabilitat a un país que ha dividit clarament en dos camps: d’un costat, el del fonamentalisme religiós i obscurantista; de l’altre, el de l’Estat civil, democràtic i modern.

Aquesta divisió es remunta a l’elecció de Mohamed Morsi el passat mes de juny quan només uns sis milions de persones van votar per ell (un el 23% dels electors possible), però el greu problema del nou president és que governa en nom de -i per a- les persones que el van votar, no per a tots els egipcis.

Des del principi del seu mandat, Morsi començà una clara islamització dels engranatges de l’Estat i s’envoltà tan sols dels membres de la confraria dels Germans musulmans. D’aquesta manera, traïa el seu compromís amb la ciutadania, com també traïa la promesa de nomenar vici-presidents un representant dels joves revolucionaris, un copte i una dona. No ha format tampoc un govern d’unió nacional, ni nomenat una personalitat independent per al lloc de primer ministre. Ben al contrari, en lloc d’honorar les seves promeses d’un Estat civil democràtic, modern, respectuós amb les llibertats i amb els drets dels ciutadans, Morsi ha adoptat l’esperit sectari de l’organització dels Germans musulmans que el van proposar i que l’elevaren al poder.

Lluita per la identitat

La llibertat de premsa ha estat la primera víctima del poder de Mohamed Morsi, ja que els mitjans del sector públic s’han posat sota la direcció d’un ministeri d’Informació, que ha sortit naturalment de la seva confraria. Els redactors en cap dels diaris han estat reemplaçats per homes fidels (cosa semblant, encara que en menor escala, ha succeït entre nosaltres a TVE i RNE); algunes cadenes de televisió i també alguns diaris han estat tancats i els seus dirigents conduïts davant la justícia acusats d’ “insultar el president”, conscients que la nova Constitució preveu penes de presó per als periodistes.

El seu fracàs principal ha estat, per tant, de no saber ni voler unir la nació quan la situació del país no sols ho reclamava sinó que ho afavoria. Els desacords al si de la comissió constituent es van veure ben aviat i van sortir a la llum pública, però en lloc de prendre una decisió que hauria pogut crear el consens, el 22 de novembre de 2012, Morsi va decidir publicar un decret en virtut del qual s’arrogava tots els poders, una perversió que ni tan sols Mubarak va dur a terme. I aquesta decisió és l’inici de tots els mals que han vingut després i que vindran en el futur.

Avui, el teixit social i polític d’Egipte es troba estripat i fortament dividit per una lluita per obtenir una identitat: islàmica segons uns i civil segons els altres, i aquesta divisió té una sortida difícil perquè Morsi ha perdut tota la credibilitat davant el conjunt dels ciutadans egipcis i també davant el món lliure. I no ens hauríem de sorprendre si, bloquejades les vies de diàleg i negada tota possibilitat de consens, molts dels qui es van manifestar a favor de la caiguda del règim militar, es giren ara cap al nou cap del Consell Suprem de les forces armades, el general Abdelfattah Al-Sissi, i li demanen que intervingui per restablir, com a mínim, la laïcitat del poder.

I si això acaba succeint, ens trobarem davant una terrible regressió, perquè el retorn dels militars al poder mai no és una solució per al país. Però pot acabar succeint, perquè quan el cap de l’Estat és a punt de provocar un gran incendi (i això és el que està fent Mohamed Morsi) i es mostra incapaç d’inspirar confiança a tots els actors, solen ser els militars els qui se senten legitimats per apagar-lo.

Un amable lector em fa saber que, en el darrer article publicat al diari –“L’escenografia no és innocent”- , he comès un error força lamentable, ja que el retrat que hi havia al despatx del rei Joan Carles I durant el seu missatge de Nadal no era el de Felip V, com jo vaig creure, sinó el d’un fill seu i de la seva segona esposa, Isabel de Farnesio, conegut com Felipe de Parma, nascut el 1720.

El lector m’explica que aquest monarca va ser “persona sensible y mejor dotada para las artes que para la política y se recuerda su reinado en Parma por haber convertido esa ciudad en uno de los mas importantes centros intelectuales de Italia. El retrato, motivo de esta modesta rectificación que espero que no le haya molestado, es obra de Jean Ranc pintor nacido en Montpellier, muy valorado por la corte española de las primeras décadas del 1700.” I amb raó acaba dient que “sin duda la Corona española ha cometido importantes errores que han menguado su popularidad en los últimos años, pero no se debería querer ver algo ofensivo donde no lo hay.”

Li agraeixo aquesta observació i demano excuses als meus lectors per aquest error amb el qual he comès (és clar que involuntàriament) una injustícia per haver fet responsable la Corona espanyola d’una provocació que no s’havia produït.