Josep Maria Quintana

Des de la presó on, per cert, no sembla que ningú no el plori excessivament, Arnaldo Otegi ha fet dues afirmacions que, com a mínim, mereixen un comentari: la primera, que no es va arribar a un acord resolutiu final de pau “perquè encara no hi ha ni l’ambició ni la maduresa per assolir-lo per part del govern espanyol”. La segona que “només un acord polític que torni i instal·li a Euskal Herria un marc democràtic pot resoldre el conflicte”.

Dic que les dues afirmacions mereixen un comentari perquè, si bé és cert que el govern pot haver tingut mancances, la veritat és que és difícil saber quins passos va donar ETA que puguin considerar-se “propis d’una organització madura que vol assolir la pau”. De veritat creu Otegi que ETA va fer el possible per tancar aquesta espiral de terrorisme que no respon a cap necessitat i no té cap justificació?

Pel que fa a la segona afirmació, jo no he d’amagar que sempre he estat contrari a la mesura presa pels tribunals espanyols d’il·legalitzar Batasuna. Una cosa és que em sembli que aquest partit “no té ni l’ambició ni la maduresa per contribuir a la pau definitiva” i una altra que se l’hagi de fer fora del joc democràtic. Entre altres raons perquè si ells es poden prendre el luxe de no se democràtics, nosaltres no, i no és lícit deixar fora del marc polític un tant per cent (el que sigui) de la població. Ara bé, durant molts anys (fins a la il·legalització) ells van participar a la vida política. I què van fer més enllà d’aplaudir els assassinats? Què van fer per coadjuvar a la pau?

Parlar per menysprear o acusar l’adversari és fàcil. Ho veiem cada dia. Més difícil és donar la talla i dir prou a una lluita armada que no té cap sentit i, a més, mai no aconseguirà cap dels objectius que teòricament es proposa.

Des d’un altre blog, un lector del meu fa un comentari al que jo vaig escriure sobre l’apagada de llum de Barcelona. Les observacions i remarques que s’hi fan comporten un punt de vista ben interessant en el qual es qüestiona (i és molt probable que l’autor tingui raó) el sistema consumista actual, sistema que jo no qüestionava.

Penso que val la pena que el llegiu i el tingueu en compte. Gens no m’estranyaria que en aquest comentari es tractés el problema d’una manera força més encertada del que ho vaig fer jo.

El diari oficial de l’estat francès (Journal officiel) del 27 de juliol publicava els comptes de la campanya per a l’elecció presidencial. Els dos candidats que van accedir al segon torn van fer les despeses següents: 21.031.891€ Nicolas Sarkozy i 20.712.943€ Ségolène Royal. Alhora publica les dades dels altres candidats, que també sumen molts milions d’euros, encara que menys, lògicament.

Davant aquestes xifres astronòmiques, el primer que cal de dir és que em sembla fantàstic que, un mes després de fetes les eleccions, els ciutadans puguin saber quina ha estat la despesa de cada candidat, però aquestes xifres també ens haurien de fer reflexionar sobre el cost de les campanyes.

És necessari fer tanta despesa? No podríem trobar un sistema que ajudés a disminuir aquest cost tan enorme de les campanyes electorals? Per què, a Espanya, es permet, per exemple, que cada candidatura pugui imprimir i repartir paperetes quan totes es poden trobar en els col·legis electorals?

Podrem alguna vegada saber els espanyols, al cap d’un mes, quina ha estat la despesa de cada partit espanyol que va concórrer a les eleccions?

Barcelona sembla que recupera la normalitat després del desastre que ha significat aquesta apagada general que ha demostrat: a) que el sistema (com sabíem) pot fer fallida; b) que ni REE (Red Eléctrica Española) ni les companyies de subministrament estan a l’alçada de les necessitats; c) no s’han fet per part d’aquestes companyies les inversions necessàries per oferir un bon servei; d) que aquestes companyies primen el negoci per damunt de tot, aprofitant la situació de quasi monopoli que ostenten; e) que les autoritats polítiques no saben què han de fer ni què poden fer quan succeeix un dalt a baix com el que s’ha viscut (i encara està vivint) Barcelona; f) que cap polític no ha donat la cara per reconèixer aquest desconcert. L’únic que els polítics saben fer en aquestes circumstàncies és tirar pilotes fora, dir que “la nostra actuació és impecable” (això els qui són al govern) o bé “tenim un govern d’un país tercermundista” (els qui són a l’oposició). I g) que tot plegat, Espanya no és, ni de prop, un estat eficient, modern i posat al dia. Allò que ens va bé és el negoci fàcil, i més encara si el podem compaginar amb el dit “pilotazo” i/o amb la corrupció, però sembla que siguem incapaços de crear una economia sòlida, feta amb esforç, intel·ligència i visió de futur.

L’apagada de Barcelona ha estat (és encara) un desastre molt i molt gran. Val a dir, però, que no és només Barcelona la qui s’ha quedat a les fosques. És l’estat espanyol. Però curiosament, tot i la magnitud del desastre, els diaris de Madrid, tret d’El Mundo, han tractat el fet com si fos una simple bagatel·la. Sembla increïble però és cert.

La notícia d’abans d’ahir va ser l’enterrament del magnat de la premsa, Jesús de Polanco. És evident que es tractava d’un home que havia impulsat un dels grups mediàtics més importants, no sols a Espanya, ans també a Sud-amèrica: el Grup PRISA, editor de El País i propietari de la Cadena SER i de Digital Plus.

La idea que em quedo, més enllà de reconèixer la personalitat i els mèrits de la persona que enterraven, és veure com en el seu comiat s’hi va congregar allò que simplifiquem amb aquest vocable tan temut i tan anhelat alhora: “el poder”. En efecte, tot el poder real i efectiu al nostre país era al cementiri. Des del president del govern (molt afavorit pels mitjans impulsats per Polanco) al líder de l’oposició (normalment criticat per aquests mateixos mitjans). Ministres, exministres, banquers, expresidents del govern, presidents de clubs de futbol… Tots retien un darrer homenatge al qui segurament havia estat “el més poderós”. També un dels més odiats (fins i tot per alguns dels que eren allí). També el més envejat…

Podeu estar segurs que, ningú que fos realment important o poderós (que se sabés important o poderós) en algun camp va faltar a l’enterrament del magnat. Si vostè, amic lector, no hi era, vol dir que no pinta gaire cosa en aquest món que vivim. Resigni’s.

Un fet (em refereixo a l’acte de l’enterrament amb aplaudiments inclosos) que probablement ens hauria d’incitar a la reflexió.

El segrest de la revista El Jueves m’ha fet retrocedir a la joventut. Mai no ho agrairé prou al fiscal, senyor Conde Pumpido, i al jutge Del Olmo. Em semblava que era a la universitat amb els meus companys i amb ells conspirava contra el franquisme, que és quan els de la meva generació ens m’hem sentit més a gust. Perquè érem joves, perquè sabíem que fèiem una cosa que valia la pena, perquè la conspiració comportava un cert risc (que la feia atractiva) i, a més, perquè confiàvem que arribaria un món governat per demòcrates que ens farien tocar el cel (terrenal) amb els dits.

D’altra banda, el segrest ha aconseguit el mateix que aconseguia fa quaranta anys: promocionar de manera exponencial la notícia segrestada. De fet, jo mai no llegeixo El Jueves, i ara fins La Vanguardia m’ha fet arribar la caricatura. Això indica que alguna cosa falla en el sistema judicial espanyol, quan ha d’acudir a mètodes tan ancestrals, anacrònics i inútils. I el que ja no té perdó de Déu (ja està bé que els jutges siguin una mica “carques”, però que, com a mínim, no demostrin que la tècnica no ha arribat als jutjats) és que Del Olmo hagi demanat a la revista el “motlle” del dibuix, com si encara els diaris s’imprimissin com fa quaranta anys! Visca les linotípies!

He llegit molts comentaris (tots força jocosos) sobre la caricatura. El més divertit al meu entendre és el de Toni Soler a La Vanguardia. Diu: “En los tiempos que corren, dicha caricatura puede resultar chabacana, pero no escandalosa. Pero lo relevante no es eso, sino que es divertida, porque sitúa al Real Miembro en el epicentro de un tema de alcance ciudadano: las ayudas gubernamentales a la natalidad. Claro, salen los príncipes en pelota picada, ¡haciéndolo!… pero ¿en qué consiste, si no, la monarquía? ¿Dónde, sino en la cama, discurre su auténtico significado? La monarquía es una cadena genética de privilegios, así que es muy difícil parodiarla sin hacer referencia a la –digámosle, pudorosamente- cuestión reproductora.”

I una altra cosa per acabar el comentari d’avui: Després de segrestar la caricatura de El Jueves, ¿té legitimitat l’estat espanyol per criticar els atacs islamistes contra les caricatures de Mahoma? I ja sé que aquí ningú ha amenaçat ningú. És simplement una manera de dir les coses.

El que hi va de la nit al dia! Mentre jo em creia (innocent) que Piqué acceptaria un cop més d’enviar-se la saliva, ell va i presenta la dimissió de tots els càrrecs orgànics i institucionals que exercia. Tanmateix era lògic que ara ho fes, com penso que també ho hauria estat quan es va produir el debat sobre l’Estatut de Catalunya, tot i que aquell cop Rajoy va cridar-lo a capítol i aconseguir de parar el cop.

El PP té un problema greu. La delegació de Catalunya necessita radicalitzar-se per obtenir vots (els de l’antinacionalisme); circumstància que, quan es produeix, provoca una gran joia en els fidels que el partit té per tota Espanya (res no ven més entre els fanàtics del PP que l’anticatalanisme); però la radicalització del partit a Espanya acaba allunyant del seu projecte la gent espanyola moderada, i això li impedeix de guanyar les eleccions.

Una desgràcia!

Ah! I que Rajoy es prepari, perquè també ell també acabarà essent devorat per la maquinària mediocre i devoradora de l’integrisme messiànic que Aznar va posar en marxa. En definitiva, per la mateixa maquinària que ara (no sé si en nom seu o prescindint ja d’ell) acaba de devorar Josep Piqué.

Jordi Barbeta publicava ahir una crònica sobre el PP de Catalunya que començava així:

Madrid me mata, debió de pensar el martes Josep Piqué cuando vio aparecer a Ángel Acebes en la sede del PP catalán en la calle Urgell de Barcelona, consciente del terremoto que se avecinaba. Y, efectivamente, un auténtico seísmo sacudió a la dirección del PP catalán. Acebes, el secretario general del PP nacional, llegó, convocó a la junta directiva provincial, y, sin que apenas nadie lo esperara, comunicó profundos cambios en la estructura de mando del partido en Catalunya, dejando atónitos a sus interlocutores. En la práctica, vino a nombrar una gestora paralela al equipo de Josep Piqué, que se hará cargo del partido en Catalunya hasta las próximas elecciones. Tras comunicar todas las decisiones, Acebes dijo: “A quien no le guste, que se vaya a casa y no moleste”. Y ayer viajó a Lleida con idénticas intenciones.

Això és un partit!

Bé, ironies de banda, la realitat és que mai s’ha regit el PP a Catalunya per ell mateix. Sempre ha aparegut el senyor de Madrid que, a darrera hora, ha triat el líder oportú per a les properes eleccions. I mai li ha sortit bé, tret del cas de Vidal-Quadras, que sí que va treure un resultat millor del que, en aquest partit, és habitual.

De tota manera, aquest cop no sembla que hi hagi canvi de líder. La figura de Piqué no és en principi qüestionada com a candidat, però d’alguna manera es veu disminuïda com a rector de la vida partidària. Val a dir, però, que ell sembla que hi estigui d’acord, amb l’actuació d’Acebes. O almenys això ha dit. I si a ell li agrada, què n’hem de dir nosaltres?

Després de les eleccions muncipals de 2003, vaig fer saber en privat al qui era aleshores secretari general del PSM la meva sorpresa pels tripijocs que havia dut a terme el seu partit, que, havent tret un sol diputat al parlament, havia aconseguit de situar, no només un substitut d’aquest en el Consell de Menorca –que era el previst sense forçar la normativa-, sinó dos. Ara, després de veure el que ha succeït a les eleccions de 2007, veig que fa quatre anys es van quedar curts. La repartidora ha estat més generosa encara.

Aquest cop no ha calgut acudir als tripijocs, però valga’m Déu com han sabut treure suc a la legalitat municipal i autonòmica. De seguida m’he d’afanyar a dir que tot el que s’ha fet és legal i fins i tot legítim. Una altra cosa, però, és que ho trobem d’allò més bé algunes de les persones que hem seguit una mica de prop la trajectòria d’aquest partit polític.

Em sembla que també ho veu com jo –i potser fins i tot d’una manera força més sentida (tal vegada perquè la seva decepció és més gran)- un amic que ahir, per correu electrònic, em va enviar el següent missatge. Deia:

Benvolgut amic,
Molt sovint entro al teu blog per llegir les teves opinions i avui t’escric per compartir amb tu la meva profunda desil·lusió. On ha anat el republicanisme? On és la voluntat de servei dels polítics? L’increment de càrrecs de confiança en el Consell és un insult -i molt gros- a tots els qui defensem una vida pública més transparent, marcada per constants contrapoders, àgil, coordinada, eficaç i participativa alhora. Quan a més a més un veu que, malgrat la crítica del PP, també arriben a votar a favor, no hi ha cap més pensament de dir que el que impera avui són les màfies i clienteles, d’un color i d’un altre, però grups clientelars en definitiva que davant l’increment de canongies s’estimen més esperar el seu torn (repartiment de poder en futures eleccions) a ser honestos. Però açò fa molt mal a tot el sistema democràtic!!!

Em sembla, Josep Maria, que estem ben tot sols i que només sobre una gran desfeta -que per altra banda ja saps també el que comporta de sacrifi- la cosa no es redreçarà.

Confiem que el meu amic i jo estiguem en un error, que segur que ens esmenarà aviat, i segur que amb arguments de primer ordre, la nostra amiga (i sempre admirada) consellera d’economia i medi ambient de l’honorable Consell de Menorca.

Vaig escoltar les declaracions que ahir va fer a Eivissa Mariano Rajoy. Citaré de memòria però va dir més o menys això: “No he venido a criticar a nadie, pues creo que cada uno hace lo que puede, pero sí creo necesario que se de una absoluta transparencia informativa respecto de lo que ha ocurrido”.

Sí, senyor! Aquest és el Mariano Rajoy que jo coneixia temps endarrera, l’home que en un despatx de Madrid, encenent un havà, em comentava –era a finals dels anys vuitantes- que amb la substitució de Fraga, el partit popular havia de transformar-se en una força moderada que fos capaç de prendre l’alternativa al socialisme de Felipe González, aleshores ja molt tocat pels escàndols de corrupció i de lluita bruta contra el terrorisme, i ocupar tot l’espai de centre.

Per què, doncs, no ha actuat així aquest home que jo considero honest, intel·ligent i molt ben preparat per governar el país? Per què no s’ha espolsat de damunt el llastre pesat d’Aznar? Per què ell ha capitanejat un tipus d’oposició que ha fet que molta gent de centre, no socialista, s’hagi allunyat de la proposta popular i, o bé ha decidit votar l’esquerra o, simplement –potser la majoria-, ha cregut que havia de restar a casa a l’espera que la dreta espanyola aconseguís ésser allò que (per cert) mai encara no ha estat?

Escolant-lo parlar ahir per la ràdio em va fer la impressió que amb aquest to de veu (per què sempre ha de parlar declamant?), que amb aquesta actitud responsable i positiva, guanyaria molts més vots que no pas incitant a la rebel·lió, o bé assegurant que Espanya s’enfonsa, que Navarra deixarà de ser Navarra i d’altres bestieses per l’estil que, ni són creïbles ni duen enlloc.

De veritat que m’agradaria que es produís un canvi en l’actitud del líder popular, perquè Espanya necessita líders sòlids i positius per al país, líders que no aixequin una barrera infranquejable entre ells i els seus adversaris polítics. Entre altres coses, perquè hi ha moltes decisions polítiques que -si de veritat volem progressar- les hem de prendre junts. I Mariano Rajoy té tots els atributs per ser aquest líder de la dreta que, si més no fins avui, sembla que s’hagi negat a ser.