Josep Maria Quintana

El passat dia 20, el Congrés dels diputats aprovà la pròrroga de la missió espanyola a Líbia amb un cost aproximat de 14,4 milions al mes. Hi hagué una certa unanimitat perquè Llamazares (IU), que hi estava en contra, abandonà la sessió abans de votar i Rosa Díez s’abstingué. Per tant, 36 vots a favor i cap en contra.

No tinc opinió. Suposo que és el correcte un cop s’entrà en aquesta dinàmica el passat mes de febrer sense que, de moment, Gaddafi hagi estat derrocat, per  bé que s’ha convertit en un pària internacional que ja no té el suport de ningú.

Jo em vaig mostrar molt crític amb la decisió d’intervenir a Líbia. És provable que anés errat, però encara temo que el bé que amb la intervenció s’intentava aconseguir no hagi produït tant o més dolor del que provocava la dictadura líbia. D’altra banda, està encara per veure l’èxit d’una intervenció que, en negar-se a combatre en terra, s’allargassa i deixa que les tropes (o el que en queda) del coronel vagin provocant desastre rere desastre.

Arnold Chacón, ministre conseller de l’ambaixada dels Estats Units a Espanya, reconeix que el coronel Gaddafi aguanta malgrat la intervenció internacional, però assegura que caurà. És el mateix que havia dit Robert Gates, el cap sortint del Pentàgon, el qual, però, es queixava darrerament que la majoria dels països de l’OTAN que van donar suport a la intervenció a Líbia ja no combatessin. I la cúpula de la Royal Navy britànica ha admès que la flota no serà capaç de continuar operant a Líbia després de l’estiu. Els dubtes, doncs, continuen.

Qui no en té, de dubtes, és el governador de la Banca central de Tunísia, Mustafà Nabli, en afirmar que “és el G8 el qui ha decidit de fer la guerra a Líbia, però som nosaltres els qui n’hem de suportar el cost”. I és que, en efecte, d’ençà l’inici de la crisi, Tunísia s’ha vist en el deure d’assumir l’arribada de més de 80.000 refugiats.

D’altra banda, cada dia són més els qui es demanen per què hem decidit intervenir a Líbia i, en canvi, sembla que mirem cap a un altre costat quan sabem perfectament que, a Síria, Bachar El-Assad també fa miques el seu poble. És clar que en coneixem perfectament la resposta: d’una banda tenim Rússia i la Xina, que evitaran tota resolució que aprovi una intervenció internacional contra el règim del dictador sirià; i d’una altra, ens enfrontem amb les dificultats econòmiques i l’esgotament de l’entusiasme en els estats que integren l’OTAN. Això fa que, com apunta Xavier Batalla, l’autòcrata sirià no s’immuti.

“Nosaltres violem les vostres dones”

Sigui com vulgui, del que jo realment volia parlar avui era d’una qüestió humana de la què se n’ha parlat poc i que, això no obstant, comporta drames personals francament terribles. Perquè una de les conseqüències de la guerra és que les tropes del coronel Gaddafi hagin decidit utilitzar un arma que, de fet, es repeteix a totes les guerres i que, a l’Àfrica, és encara força més cruel: la violació. I dic que a l’Àfrica és encara més cruel perquè, si per tot el món, la violació és infamant, la infàmia pot esdevenir fins i tot mortal a societats musulmanes conservadores, com la de Líbia, on comporta una taca inesborrable per a l’honor de tota la família de la dona violada, ja que les víctimes de violació poden ser conduïdes a l’ostracisme pels seus parents, i fins abandonades a la mort en ple desert.

La doctora Seham Sergewa, formada a Londres, treballava (i treballa encara) amb fillets traumatitzats pels combats a Líbia, i ha estat exercint la seva professió que s’ha trobat amb mares absolutament trastornades que necessitaven compartir amb algú el seu secret. Totes havien estat violades per milicians que combatien en defensa del règim de Gaddafi. Davant el drama que intuïa, la doctora Sergewa decidí d’integrar una pregunta sobre la violació a l’enquesta que distribuïa entres els libis que, obligats a abandonar el seu domicili de manera forçosa, s’havien instal·lat en camps de refugiats. Distribuït el qüestionari a 70.000 famílies, la doctora va obtenir 59.000 respostes. “Hem trobat –explica- 10.000 persones que sofreixen les conseqüències de l’estrès posttraumàtic, 4.000 infants que sofreixen problemes psicològics i 259 dones violades”. Més enllà d’aquestes xifres, la doctora Sergewa està convençuda que el nombre de víctimes de violació és força més gran, car les dones tenen por de parlar-ne.

La doctora revela el testimoni d’una agressió que es va produir a Misrata el passat mes de març, quan la ciutat encara estava ocupada per les forces de Gaddafi: “Ells primer van fermar el meu marit. De seguida em van violar davant ell i el seu germà. Després van matar-lo”. També a Misrata, una altra dona ha donat testimoni d’haver estat violada davant dels seus quatre fills després que les forces pro-Gaddafi haguessin calat foc a la seva casa.

Durant el passat mes de maig, el procurador de la Cort penal internacional de La Haya, Luis Moreno Ocampo, va declarar que hi havia “elements de prova sòlids” sobre els crims contra la humanitat comesos pel règim del coronel, que, particularment, fan referència a “les detencions de dones i a les violacions col·lectives”. El que resulta, però, més trist és que, després d’haver interrogat 140 víctimes de violació, la doctora Sergewa no va aconseguir que cap dona interposés una demanda contra els violadors. Ni cap no va voler evocar el seu calvari als periodistes d’Associated Press, que es comprometien a guardar l’anonimat de les declarants.

No ens ha de sorprendre, perquè la major part d’aquestes dones ja havien estat abandonades pels seus marits i temien, en demanar l’ajut mèdic, ser rebutjades i excloses de les seves comunitats. I les que no havien estat encara rebutjades, temien ser víctimes de la repressió dels seus esposos.

El crit de “Nosaltres violem les vostres dones” continua, doncs, essent tan perillós com una bomba, perquè no sols atempta contra la dignitat de les dones violades, sinó que les posa en perill de ser mortes o deixades morir en la solitud del desert per unes famílies que se senten ultratjades per la violació.

Ciudad Juárez, capital de l’Estat mexicà de Chihuahua, és avui la cara més visible de la destrucció nacional mexicana. Potser per això aquesta és la ciutat que, el passat 10 de juny, ha acollit la signatura del pacte nacional destinat a reconstruir Mèxic. El líder d’aquest nou moviment és el poeta Javier Sicília, un fill del qual va ser assassinat el passat 28 de març.

La caravana va partir de Cuernavaca (al sud de México D.F.) on va néixer el moviment de mobilització, per recórrer el que es coneix com la “ruta de l’horror” amb destí a Ciudad Juárez on, de manera metafòrica, intenten escombrar les cendres de la destrucció i avivar les brases de l’esperança.

El president Felipe Calderón va fer de Ciudad Juárez una mena de laboratori d’experimentació de la seva estratègia de seguretat. Segons les xifres oficials, d’ençà que, fa tres anys, la militarització de la regió ha esdevingut el principal instrument de lluita contra el crim organitzat, 250.000 persones han fugit de la ciutat, entorn de 7.000 han estat assassinades i 10.000 infants han esdevingut orfes. Només dins l’any 2010, 3.111 persones han mort de manera violent.

Del 2009 ençà, 10.000 militars i policies federals patrullen a Ciudad Juárez sense resultats aparents a l’hora d’avaluar el cessament de la violència. Ben al contrari, el nombre de demandes per violació dels drets humans s’ha multiplicat. Tot i que s’ha dut a terme una depuració dins la policia (la mexicana és una de les més corruptes de món) i que els nous elements que en formen part han rebut una formació militar, el nombre de morts continua creixent i les matances són quotidianes.

El paisatge urbà de Ciudad Juárez mostra la magnitud del fracàs: 100.000 vivendes han estat abandonades, els habitants que volen seguir-hi vivint bloquegen, ells mateixos, els carrers, les barreres d’accés als llocs públics s’han multiplicat, i els petits comerços s’han buidat o estan protegits per reixes de ferro. Encara més, els llocs públics de treball per a ensenyants i metges queden vacants perquè ningú no vol viure dins la inseguretat, tot i que els militars controlen les principals artèries.

Javier Sicília ha triat Ciutat Juárez per la signatura del pacte nacional perquè és, segons creu, “l’emblema d’aquest país trencat i el lloc on es concentren la majoria de les morts: Ciudad Juárez és una ciutat on el teixit social està desfet i dominat pel crim. És un símbol fort. I és alhora la imatge del que pot arribar a ser tot Mèxic”.

Aquesta complicada realitat ha fet que els ciutadans de Ciudad Juárez s’organitzin per ells mateixos, i la major part de les associacions que ja existien s’han reorientat per donar ajut als sobrevivents d’aquesta guerra. “Hi ha molt de dolor, però també molt d’aprenentatge. Nosaltres ens estem reconstruint, nosaltres aprenem a viure, a construir xarxes, a teixir l’esperança”, ha dit una religiosa de l’equip del pare Enríquez, un altre lluitador per la defensa dels més desfavorits.

Però el gran problema d’aquests desfavorits (especialment els de Ciudad Juárez) és que avui es mouen entre dos focs. El primer és, sens dubte, el dels càrtels de la droga que representen un veritable Estat dins l’Estat. Els càrtels són, de fet, uns poders que governen de manera efectiva vastos territoris, que dicten regles, que imposen taxes i que estableixen un “ordre públic” al seu servei. Ara bé, sembla que l’estratègia del govern del president Calderón per resoldre la impotència de l’Estat i la feblesa de les institucions de cara al flagell del narcotràfec no ha fet, sinó, encendre un altre foc. Aquest ha nascut de la decisió del govern mexicà de militaritzar els carrers i d’atorgar un poder sense precedents al ministeri de la Seguretat Pública (l’equivalent al nostre ministeri de l’Interior), i ha donat lloc a un fenomen que hauria d’inquietar seriosament a la presidència, perquè aquesta ha perdut, de fet, el control dels efectius policials i militars, que han esdevingut pletòrics de poder i s’han convertit en una força de representació pràcticament autònoma. Aquest és l’altre foc de què parlava, un nou problema afegit que hem de qualificar com a extremadament greu, ja que són molts els ciutadans innocents que, cada dia, són víctimes d’aquestes forces de l’ordre, per incompetència, per negligència o por abús de poder. El president de la República ha dit que es tracta de “danys col·laterals” o bé d’“accidents desgraciats”, o fins de “casos isolats”, però el cert és que les víctimes d’aquest segon foc van creixent dia rere dia.

Cal, doncs, veure en la crida del poeta Javier Sicília i en la “marxa per la pau” la reacció de ciutadans que se senten acorralats entre aquests dos focs: el dels narcos i el dels militars; una situació a la què el govern refusa de posar-hi fi. És per això que el moviment que encapçala Javier Sicília pretén dur a terme una pressió social que comporti també una pressió política adreçada clarament al poder federal, car aquest és el qui ha desplegat aquesta estratègia de repressió que, de moment, no ha aconseguit èxits sonors i, en canvi, ha agreujat la repressió en una societat clivellada pel crim i la violència.

La matança de Srebrenica va consistir en l’assassinat d’unes 8.000 persones d’ètnia bosniana a la regió de Srebrenica, el juliol de 1995, durant la Guerra de Bòsnia. Aquest assassinat massiu, dut a terme per unitats de l’Exèrcit de la República Srpska, el VRS, sota el comandament del general Ratko Mladić, així com per un grup paramilitar serbi conegut com “Els Escorpins”, es va produir en una zona prèviament declarada com a “segura” per les Nacions Unides, ja que en aquest moment es trobava sota la suposada protecció de 400 cascos blaus holandesos.

El fet en sí és ja esgarrifant, però ho és més encara si, a banda del número de morts, maldem per trobar-ne la motivació i les conseqüències. En efecte, aquesta matança ha assolit la qualificació de genocidi en el Tribunal Penal per a l’antiga Iugoslàvia a causa de la seva motivació especialment cruel. En aquest cas, no motivà l’acarnissament el fet de voler assassinar una part de la població bosniana pel fet de ser musulmana i de sexe masculí, sinó per tallar d’arrel el que aquells homes haurien pogut ser en el futur més immediat. En efecte, aquells dies de juliol del 1995, les forces serbobosnianes van decidir que matarien la força viva d’una comunitat, els homes que haurien pogut esdevenir oficials, enginyers, advocats, pares de família… I la matança d’homes a l’enclavament de Srebrenica va reduir al no-res la comunitat bosniana de la part oriental del país fins al punt que, d’aleshores ençà, els homes hi figuren únicament com a una excepció estadística.

Els serveis de seguretat de l’exèrcit de la república sèrbia de Bòsnia (Republika Srpska) van ser la punta de llança d’aquest genocidi, però en la complicitat directa o indirecta dels assassinats hi participà molta més gent. Per matar milers de persones no només són necessaris el que premen els canets de les armes de foc, cal també la col·laboració de molts altres que han acceptat de fer la feina bruta i guardar-ne silenci després. Aquesta és la gent que servarà per sempre en el seu cor el secret d’una actuació covarda i miserable que, probablement, cap jutge mai no condemnarà. Alguns intentaran oblidar-la; d’altres, com els membres de la dreta nacionalista d’aquesta república sèrbia de Bòsnia, encara se’n vanten públicament.

Però si els milers de ciutadans anònims tacats de sang per la seva complicitat, física o moral, només se les hauran de veure amb la seva pròpia consciència, és de justícia que els principals dirigents, els primers responsables dels fets, responguin davant dels Tribunals. El primer responsable de la matança va ser, sens dubte, el president de la república Srpska, Radovan Karadžić, detingut el 21 de juliol de 2008 després d’haver viscut amb un canvi de personalitat. El segon, n’era el Comandant en cap de l’exèrcit serbobosnià , Ratko Mladić, detingut el passat 26 de maig a la ciutat sèrbia de Lazarevo. Amb aquesta darrera detenció, Sèrbia intenta girar una pàgina terrible de la seva història maldant per desfer-se del seu passat guerrer. Un passat que avui no té probablement hereus legítims, però que ha fet nombroses víctimes i ha engendrat un gran nombre de botxins.

La qüestió que estic tractant podria, doncs, acabar amb aquesta detenció que posa el darrer gran assassí de Sèrbia davant del Tribunal Penal Internacional, però això seria insuficient, perquè cal també que ens demanem per què Sèrbia ha trigat tants anys a girar una fulla com aquesta que la feia absolutament irreconciliable amb la resta d’Estats europeus. Per què, doncs, els governs precedents a l’actual de Boris Tadic no van arrestar Mladić? Qui en el vèrtex de l’Estat, o de l’exèrcit, ajudava Mladić durant tots aquests anys? S’actuarà contra aquests còmplices? Sabien les institucions (o algunes institucions) de l’Estat on s’amagava Mladić? Creu algú que aquest home podia sobreviure sense una complicitat extrema de les autoritats del país?

El Tribunal Penal farà sens dubte la seva feina, però els Estats europeus i els ciutadans lliures d’aquest món necessitem tenir respostes a aquestes qüestions, encara que som conscients que el sotmetiment a l’acció de la justícia de Mladić i de Karadžić, acusats tots de crims de guerra, esdevenen elements decisius perquè Sèrbia pugui recórrer el camí que la condueix vers les institucions euroatlàntiques.

Com era previsible, els Balcans (aquesta mena de volcà que, de tant en tant, amenaça de vomitar foc sobre Europa) no han reaccionat de la mateixa manera. Mentre per al diari “Dannas” de Belgrad (Sèrbia), la detenció ha estat una magnífica notícia (“Mai no és tard quan la joia és bona”), per a l’editorialista de “Dnevni Avaz”, de Sarajevo (Bòsnia i Herzegovina), l’arrest de Mladić és deu exclusivament a un pur càlcul polític. “Tadic –afirma aquest diari- ha cregut que l’aproximació a la Unió europea bé valia la pell del general serbi. Belgrad ha detingut Mladić en el moment en què el Tribunal Penal Internacional de La Haia començava a sospitar que les autoritats sèrbies guardaven l’infame general en una mena de llibertat controlada. Si aquestes ho haguessin volgut, l’haurien pogut extradir fa molt de temps”. Per aquest diari, doncs, “és lamentable que Sèrbia es pugui beneficiar de l’arrest de Mladić”.

En una posició també crítica se situa el diari “Jutarnji List” de Zagreb (Croàcia), per al qual, l’arrest de Mladić té molta menys importància que les conseqüències derivades de la seva captura. “El president de Sèrbia Boris Tadic –escriu aquest rotatiu- ha decidit detenir i extradir l’antic cap de guerra quan ha vist clarament que Croàcia era a punt de concloure les negociacions d’adhesió a la UE, on s’ha d’integrar en un temps previsiblement curt, mentre que Sèrbia se n’allunyava.” De tota manera, aquest diari acaba concloent que cal estar contents amb l’arrest de Mladić perquè “aporta una satisfacció moral a les víctimes”.

Sigui com vulgui, la detenció de Mladić ha esdevingut una notícia molt positiva per al futur d’Europa, de la democràcia i de les llibertats.

Són ben curioses les semblances entre els dos processos electorals que han viscut Espanya i Itàlia els darrers quinze dies: a) En ambdós casos eren eleccions locals (si bé a Espanya també abastaven la majoria de les comunitats autònomes. b) Tant a un lloc com a l’altre, els comicis s’han fet en clau d’eleccions generals, no locals. c) L’objectiu final que es perseguia era el mateix: batre el president del govern.

També hi ha diferències clares en els dos processos electorals, perquè, en el cas d’Itàlia,  a la derrota de Berlusconi hi trobem fortes raons de caràcter personal i ètic que no es donen a la de Zapatero. A més, resulta que, a Espanya, han estat vençuts els socialistes i a Itàlia els conservadors. Però dit això, les conseqüències dels comicis s’assemblen: a) Els dos presidents del govern han estat severament derrotats. b) Sembla que tots dos tindran un final paral·lel (encara que més definit el de l’espanyol, perquè aquest ja ha manifestat que no acudirà als propers comicis). c) Tant el govern d’Espanya com el d’Itàlia han quedat en una situació molt precària: són dèbils i difícilment (o amb grans dificultats) podran concloure la legislatura. I d) L’un i l’altre han estat víctimes dels seus propis errors i, també –seria injust no reconèixer-ho-, de la crisi econòmica.

Zapatero no ha tingut, certament, una legislatura fàcil, encara que ha pogut governar gràcies al suport del Partit Nacionalista Basc, que n’ha tret rèdits memorables. I si deixem de banda els problemes que pot trobar en el seu propi partit (diré de passada que el fet de negar-se a celebrar un congrés per debatre la seva continuïtat em sembla un error), no hi ha dubte que, amb una oposició forta i segura del PP i amb les conseqüències que es poden derivar dels pactes municipals a Euskadi, on l’èxit electoral de Bildu ho ha trastocat gairebé tot, la resta de legislatura en la què Zapatero haurà de governar pot ser de lenta agonia, si és que, abans d’hora, per la raó que sigui, no se n’ha de dictar la mort.

Berlusconi tampoc no ho ha tingut fàcil. I no sols perquè als problemes polítics ell hi ha d’afegir els judicials –dimarts passat es va reprendre l’escandalós procés del “Rubygate” -, sinó també perquè els pactes amb el seu soci principal, la Lliga Nord, poden fer aigües. De fet, Umberto Bossi ha mostrat una forta indignació per la reculada que, en els seus feus tradicionals, ha sofert la Lliga després de sis anys ininterromputs d’èxits electorals. Bossi (a qui, fa molts anys, vaig escoltar un míting a la plaça del Duomo, a Milà) està, doncs, furiós per uns resultats que li han estat clarament negatius, i això sens dubte implicarà de part seva l’exigència d’una major autonomia respecte d’un govern –el de Berlusconi- cada cop més isolat i a la baixa.

Les ciutats que han esdevingut clau d’aquest canvi a Itàlia han estat Nàpols i Milà: dues ciutats grans i diferents: la primera és al sud; la segona, al nord; la primera és una ciutat en desordre dominada per la Camorra; la segona, una gran ciutat industrial gairebé centreeuropea. Ambdues tenen en comú la passió per l’òpera, amb els dos teatres (el San Carlo a Nàpols i l’Alla’Scala a Milà) més grans d’Itàlia. Tots dos amb una llarguíssima tradició musical.

Els candidats vencedors també tenen coses en comú: són antics magistrats que van penjar la toga amb la idea de dignificar una política –la italiana- immersa en el desprestigi i en la corrupció. Giuliano Pisapia, antic diputat de Refundació comunista, va vèncer Letizia Moratti a Milà, amb deu punts de diferència. A Nàpols, Luigi De Magistris, membre del partit Itàlia dels valors, dirigit per l’exjutge anticorrupció Antonio Di Pietro (recordeu la campanya de mani pulite, el 1992, contra els agents del que els italians van denominar tangentopoli) ha tret trenta punts a l’industrial Gianni Lettieri. I ha estat bàsicament la victòria en aquestes dues grans ciutats (per bé que l’esquerra ha guanyat també a Càller, Trieste, Novara i moltes altres capitals) que han destapat la caixa dels trons i han fet que un analista com Massimo Franco hagi predit que “ha començat l’adéu de Berlusconi”. Curiosament, doncs, l’adéu d’aquest magnat de la indústria i de la comunicació, gran capo de la premsa i de la televisió a Itàlia, anirà paral·lel al d’aquest llicenciat en dret (Zapatero acabà la carrera el 1982 i el 1986 ja era membre del parlament espanyol!), lligat sempre a la política, que assolí el govern a causa d’un gravíssim error de la dreta i que, de victòria en victòria, haurà dut el Partit Socialista vers la gran derrota final.

Pel que fa a la campanya que ha precedit aquestes eleccions diré que, mentre la de Zapatero ha estat tan dura i avorrida com educada, la de Berlusconi, en canvi, ens ha deixat perles glorioses que demostren el seu tarannà més autèntic. La principal, sens dubte, ha estat feta en el programa de Bruno Vespa, “Porta a Porta”, on va afirmar que “Solo un senza cervello può votare per la sinistra”. Una declaració injustificable i inadmissible que només desprestigia a qui l’ha fet.

Sense arribar, però, al despropòsit de Berlusconi, penso que no podem deixar de costat les crítiques que, segons ha dit aquest diari, va fer Vicenç Tur, batlle de Maó i candidat socialista. I amb això no m’he de referir a les dirigides contra el seu partit per seguir una estratègia equivocada o per fer-li defensar posicionaments que, segons ell, la gent no podia entendre, sinó a les que, com Berlusconi, va fer als electors quan –segons el nostre diari- va dir (cito textualment) que “hi ha gent que ens ha deixat de votar i que ha votat el PP, que ha demanat una nova manera de fer política que era la del tot s’ho val, la del profund egoisme, el no importa el benestar dels qui ho passen pitjor…, i aquests votants no sé si els vull recuperar”.

Em sembla que, en aquest cas, estem davant d’una manifestacions molt –però molt- desafortunades. I el fet que constin per escrit en un document (ni que sigui intern) lliurat al partit i que no es tracti, per tant, de declaracions improvisades en un moment de nervis (el clàssic escalfament de boca), les fa encara més greus, alhora que revelen una frustrant incapacitat per a l’autocrítica.