Josep Maria Quintana

Nota prèvia

Preveient que tindria una setmana complicada, vaig escriure l’article que segueix el passat dimarts, desconeixent per tant que la tesi que jo defenso és la mateixa que el rei Felip VI va sustentar al discurs que, l’endemà dimecres, va fer al Congrés Mundial del Dret. He pensat, tanmateix, que el fet d’haver discrepat sovint de l’actuació del monarca no havia de ser cap obstacle per mantenir la meva tesi en aquest cas perquè, si jo ara retirés aquest article, seria del tot incoherent amb mi mateix i esdevindria un hipòcrita. El mantinc, per tant, ja que, en un moment de tanta confusió com l’actual, és, penso, indispensable forjar una defensa clara de l’Estat de dret, únic que garanteix la democràcia com a sistema polític.

***

Una d’aquestes afirmacions molt esteses, de la qual sembla que n’hagi fet una màxima l’independentisme català -de fet Torra i els seus la repeteixen gairebé a diari-, és aquella d’acord amb la qual tot el que ells -els independentistes- han fet aquests darrers temps, ho han fet per complir amb el “mandat democràtic” que han rebut del poble.

Aquesta afirmació se sustenta, com podem veure, en un axioma avui molt evocat, però que és rotundament fals. Em refereixo al que proclama que “la democràcia està per damunt de la llei”, axioma que fa concloure als qui el defensen que si ells, com a polítics, han actuat d’acord amb el mandat que han rebut dels seus electors, qualsevol que hagi estat el seu comportament, aquest s’ha de considerar legítim, tot oblidant que el principi fonamental que regeix als sistemes democràtics és, precisament, “el respecte a la llei”.

Si l’afirmació que critico -“la democràcia està per damunt de la llei”- fos certa i indiscutible, com creuen els seus defensors, hauríem de concloure que quan la majoria d’un Parlament -com va succeir al de Catalunya- decideix fer un acte “contra legem” o “praeter legem” (per exemple, un referèndum d’autodeterminació), no cal que es respectin els principis constitucionals ni tampoc les lleis vigents que limiten o prohibeixen aquesta mena d’accions, perquè “per mandat democràtic” les poden dur a terme.

Però no hi ha dubte que el sil·logisme és erroni, i ho és perquè la premissa major -la que predica que la democràcia és superior a la llei- és radicalment falsa. Com ho seria també una de contrària que afirmés que “la llei pot prescindir del principi democràtic” (que és el que defensen les dictadures). Ja que la relació entre “democràcia” i “llei” és tan essencial com complexa i respon a una sèrie de premisses que s’han de respectar.

La democràcia és, en efecte, un sistema polític que parteix de la base que la sobirania radica en el poble, és a dir en els ciutadans, els quals, seguint unes normes de convivència a les què s’ha arribat per consens, s’han donat un marc legal -això que designem com el “bloc constitucional”- que regula com es prenen les decisions i qui les ha de prendre.

En els sistemes democràtics -tots ho hauríem de saber- els poders de l’Estat estan distribuïts d’acord amb aquests principis constitucionals, que atorguen competències diverses: al legislatiu (o als legislatius, quan es tracta d’Estats descentralitzats com el nostre), la Constitució els encarrega l’elaboració de les lleis sempre dins el marc competencial establert, de manera que el Parlament estatal no pot envair les competències dels parlaments autonòmics i aquests tampoc poden envair les competències del parlament de l’Estat. A l’Executiu (o als executius), els encarrega la potestat d’executar les lleis i de governar el país, cosa que també han de fer en el marc de les seves competències, de manera que el Govern de l’Estat no pot immiscir-se en les competències dels executius autonòmics, com tampoc aquests poden envair competències del Govern de l’Estat. I al Poder judicial li encarrega la facultat de vetllar pel compliment de les lleis i, per tant, de jutjar els comportaments dels ciutadans -també dels governs-, cosa que farà -com la resta de poders de l’Estat- en el marc de les seves competències, perquè cap poder no és omnímode i tots estan subjectes a l’imperi de la llei.

La llei és, doncs, el lloc de trobada de la voluntat dels ciutadans exercida democràticament. D’ací que tots -poders públics i ciutadans- l’hàgim de respectar. Ara bé, tots sabem que les lleis no són monolítiques ni inamovibles. Per tant, es poden modificar i fins i tot derogar. Però tant l’elaboració, com la modificació, com la derogació de les lleis s’haurà de fer pels òrgans als quals aquesta potestat de legislar està atribuïda i de la manera com el marc constitucional estableix.

Tot el sistema democràtic és, doncs, un joc d’equilibris gràcies als quals la convivència és possible, perquè en un sistema vertaderament democràtic ningú no pot imposar els seus criteris de manera arbitrària. I això significa que les decisions -aquestes que correspon prendre democràticament als ciutadans- s’han d’exercitar amb un ple sotmetiment a la llei i, per tant, per mitjà dels òrgans adients i en el marc de les competències que aquests tinguin assignades.

Tenim, doncs, que els ciutadans d’un municipi no poden decidir sobre competències assignades al Consell Insular, a la Comunitat autònoma o bé a l’Estat; com tampoc les Corts Generals d’Espanya poden decidir sobre competències de la Comunitat autònoma, del Consell Insular o del municipi, ja que la llei (aquesta que regula què es pot fer i qui ho pot fer) s’ha de respectar per tothom.

D’ací que sigui pervers afirmar que “la democràcia és superior a la llei” si, afirmant-ho, el que volem és proclamar que la democràcia permet a la majoria d’una institució (per exemple d’un parlament) decidir qualsevol cosa, prescindint de si la llei atorga o no a aquesta institució la competència per fer-ho. I això perquè el respecte a les competències és fonamental per a l’exercici d’una democràcia.

Tindrem, doncs, que -deixeu-me que posi un exemple- si un dia el Consell de Menorca decidís per majoria absoluta que no vol que la nostra illa pertanyi a la Comunitat autònoma de les Illes Balears, no pel fet d’haver-ho decidit democràticament tindria el dret de decidir-ho, perquè aquesta resolució, per democràtica que fos, seria contrària a la llei, ja que ni la Constitució, ni l’Estatut ni cap altre norma legal atorguen als menorquins la competència per separar-nos de la Comunitat autònoma i per constituir-ne una de pròpia. En definitiva, perquè ho impedeix el “bloc constitucional” i no ens és lícit carregar-nos la llei emparant-nos en un hipotètic “mandat democràtic”, o el que és el mateix, perquè ho volen i ens ho demanen els nostres electors..

En aquest supòsit hipotètic, el que hauríem de fer els menorquins partidaris de la separació de la Comunitat autònoma seria armar-nos de paciència, i treballar pedagògicament -i pacíficament- per convèncer els parlamentaris espanyols que això que defensem és bo per al país, perquè atenent-nos al “principi de legalitat” és a ells i no a nosaltres,  que els correspondria prendre aquesta decisió sense violar el sistema que, “democràticament”, ens hem donat. I és possible que si perseveréssim en la idea i aquesta arribés a ser molt majoritària -que és el que havien d’haver fet els independentistes catalans defensant la seva-, el més provable és que, més prest o més tard, aconseguíssim trobar una sortida al problema polític que això representa. Com la van trobar els quebequesos, con la van trobar els escocesos, després de negociar llargament i durament amb els governs del Canadà i del Regne Unit.

Si el segon manament de la Llei de Déu ens empeny a no prendre el seu nom en va, penso que algun dels principis fonamentals que regeixen la vida política ens hauria també d’obligar a dir la veritat i a ser escrupolosos amb el sentit de les paraules. I més, quan aquestes es fan servir per qualificar (millor encara, per desqualificar) les persones faltant estrepitosament a la veritat.

Certament, res no ens obliga a donar per bona la política de diàleg o d’acostament al problema català que ha intentat infructuosament dur a terme el president Sánchez; res no ens exigeix ​​a creure que la proposta feta pel Govern de Catalunya de designar un mediador o relator per moderar el diàleg que finalment s’ha trencat fos una bona idea; res no ens imposa haver d’acceptar que l’autodeterminació que reclamen els independentistes catalans sigui l’únic camí que, tant sí com no, el país hagi de dur a terme, però tot aquest joc de discrepàncies que qualsevol ciutadà espanyol pot molt legítimament tenir, no permet expressar, repetir i difondre sense rubor qualificatius al president del Govern espanyol com els que, diàriament, li està dirigint Pablo Casado, acusant-lo sense tallar-se un pèl d’haver comès “alta traïció”, de ser “còmplice d’un cop d’Estat”, de ser un president “traïdor”, de ser un president “il·legítim”, de ser un “ocupa de la Moncloa” i força coses més, ja que alguns d’aquests qualificatius són de pèssim gust i altres, els més, es refereixen a actuacions tipificades penalment, que comporten llargs anys de presó per a qui és condemnat per haver-les comès.

Però no només és menyspreable haver d’aguantar aquestes acusacions falses, sinó també la divulgació de mentides contrastades (això que avui es qualifica com a “fake news”, marginant incomprensiblement al nostre idioma), com algunes de les proclames del manifest llegit per periodistes en la concentració de diumenge passat a Madrid, en què, per fer bullir l’olla encara més, es formularen afirmacions tan greus, tan estrambòtiques i tan falses com la “traïció perpetrada pel Govern d’Espanya a Catalunya”, com la ” humiliació [soferta per] l’Estat, sense precedents en la nostra vida democràtica “, com l’haver donat el Govern del president Sánchez “una punyalada per l’esquena a la llei i a la justícia acceptant els termes i exigències imposats pel president de la Generalitat” , com haver “cedit al xantatge d’aquells que volen destruir la convivència ciutadana al nostre país i haver renunciat a defensar la dignitat dels espanyols, amb l’únic objectiu de mantenir-se en el poder”, com “haver rebut [el president Sánchez] amb llaços grocs al president de la Generalitat a la Moncloa”, com “haver acceptat les 21 exigències del secessionisme”, com “haver renunciat a complir amb l’obligació de guardar i fer guardar la Constitució”, etcètera, etcètera.

Tot aquest joc d’afirmacions falses, fetes amb una indubtable pretensió política de menysprear l’adversari i aconseguir retornar al poder que, pel seu mal govern, van perdre, no constitueixen sinó un bast i inacceptable recurs a la difamació i, el que és encara més greu, l’ús d’una arma amb la qual es busca envilir el país, augmentar l’odi entre persones i territoris, pervertir la llibertat de pensament i d’acció i erradicar l’arrelament del pluralisme. Com molt bé ha dit el professor Fernando Vallespín, “una política que se llena de traidores, considerados como tales por huestes indignadas que se arrogan la representación de supuestas verdades, es síntoma seguro de que hay algo en ella que ya no funciona.”

D’altra banda, ¿pot aquesta dreta que actua ferotgement i sense complexos, aquesta que, després de dir traïdor i mentider a Pedro Sánchez, crida els espanyols al carrer, adverteix que no descarta res, afirma que l’agenda catalana és la agenda d’ETA, insisteix en l’aplicació del 155, qualifica de delinqüents els que estan presos sense haver estat condemnats, i pugna contra un possible dret de gràcia, que no és sinó una possibilitat recollida a la Constitució (articles 62.i, 87.3 i 102.3), pot -dic, aquesta dreta treure Espanya a la superfície, suposant que, com ella afirma, el nostre país estigui sotsobrant?.

Molt em temo que Pablo Casado, aquest aprenent de bruixot (potser hauria de dir aprenent d’Aznar), que l’únic que cerca és de fer pujar la temperatura política del país, com si Espanya fos avui una espècie d’olla a pressió, corre el risc d’ensopegar en el seu fatigós camí i pot acabar sent devorat pel seu adversari més temible, que no és, per descomptat, el PSOE, sinó VOX, fent bo l’axioma segons el qual la revolució (suposant que això de Casado sigui una revolució, que és suposar molt) acaba devorant els seus fills.

Ho dic perquè tinc la impressió que, a la manifestació de Madrid del passat diumenge, Pablo Casado i també Albert Ribera no van sinó treballar en favor de VOX, ja que aquest partit, sense cap representació parlamentària, va aconseguir situar-se al mateix nivell que Partit Popular i Ciutadans. Més encara, si bé és cert que van ser els líders de Ciutadans i del PP els convocants, l’esmentada concentració portava sens dubte el segell de Vox. Com ha dit encertadament Enric Juliana, “estava escrit: Pablo Casado i Albert Rivera van treballar per a Santiago Abascal”.

Però no tota la meva crítica serà per a Pablo Casado i Albert Rivera, ja que, sent com som (crec que sempre ho he estat) catalanista sense militar en el nacionalisme i, menys encara en l’independentisme, diré que el més llastimós que està succeint és que, davant d’aquest neguit de la dreta, els partits catalans (PDeCat i ERC especialment) i, sobretot, l’executiu presidit pel vicari Torra de l’ínclit Puigdemont, actuïn amb tan poca intel·ligència.

Jordi Juan ho apuntava dilluns passat molt gràficament. Deia: “El Govern de Quim Torra es va obstinar a donar-li una solemnitat a la negociació com si ja estiguéssim en una segona fase i on, en lloc de tenir a l’altre costat a un Govern fràgil amb el suport de només 84 diputats i amb un PSOE dividit, l’interlocutor fos un Executiu sòlid amb una majoria àmplia al darrere. L’oposició de PP i Cs, animada ara per Vox, no ho ha posat fàcil i els estrategs del Govern haurien d’haver vist que, si forçaven massa la corda, aquesta s’acabaria trencant. ¿Calia exigir ara un relator o la inclusió del referèndum, o era millor fer un acord de mínims, mantenir el PSOE al Govern i esperar al final del judici? Segurament alguns dirigents sobiranistes estaran lamentant ara de no haver estat més prudents i haver forçat tant la màquina. Ara bé, si al final el full de ruta és la del com pitjor, millor -i això és el que jo em temo-, reconeguem que la tasca dels negociadors del Govern sí que ha estat eficient.”

També això és molt lamentable.

He llegit que, quan el papa Francesc era a l’avió que el conduïa a Emirats Àrabs Units (EAU), un periodista espanyol li va preguntar quan viatjaria a Espanya, i que el Papa li va donar una resposta -confiem que la informació que m’ha arribat és certa- que m’ha deixat confús: “¿Viatjar a Espanya? Primer han de posar-se d’acord vostès”.

La resposta és, a més, enigmàtica, perquè, en primer lloc, no sabem qui són aquests “vostès” a què el Papa es refereix; i en segon terme, perquè un pontífex que, posem per cas, no es pronuncia sobre si cal recolzar a Maduro o Guaidó i que s’ha ofert no poques vegades per intervenir entre conflictes polítics i bèl·lics, difícilment pot al·legar problemes d’entesa -aliens a la seva persona- per ajornar o decidir visitar un país.

Però la veritat és que el que més m’intriga és saber a qui es referia quan deia “primer han de posar-se d’acord vostès”, ja que saber-ho ens donaria pistes sobre què s’han de posar d’acord, ja que és molt diferent que es referís a desavinences a l’interior de l’Església espanyola; a desacords entre el Govern de l’Estat i, posem per cas, la Comunitat religiosa del Valle de los Caídos, amb el correlatiu silenci de l’Església en l’espinós conflicte provocat pel trasllat a un altre lloc de les restes de Franco; o bé es referís -que també podria ser- al greu conflicte entre l’Estat i la Comunitat autònoma de Catalunya, que està enverinant greument la convivència en aquest país i que, com opinava jo diumenge passat, ens aboca a una dimensió desconeguda. (Curiosament, Enric Juliana utilitzava pràcticament els mateixos termes en un article publicat el passat dimarts).

Diguem que el periodista al qual vaig llegir aquesta informació sobre el Papa també s’estranyava de tan enigmàtica resposta, ja que -deia- “el Papa, òbviament, no va a aquests països perquè no hi hagi problemes sinó, precisament, perquè la seva sola visita pot contribuir al fet que les discrepàncies vagin desapareixent”. I concretant en el recent viatge a EAU, apuntava que són molt necessaris aquests acords de fraternitat entre l’Església catòlica i l’islam; la imatge del papa Francisco besant el gran imam d’Al-Azhar a EAU és un dels passos decisius i obligats perquè, com va dir el propi Bergoglio, “no hi ha alternativa: o construïm el futur junts o no hi haurà futur”.

Comparteixo aquesta opinió, però no seria del tot sincer si no posés alguna objecció a aquest reeixit viatge papal. Ho dic perquè l’eix de la visita a EAU ha girat al voltant de dos actes: el primer -i de més transcendència per a l’objectiu previst-, ha estat una trobada interreligiosa: la conferència de Fraternitat Humana, que ha reunit 700 representants de diverses confessions. Una cimera en la qual, sens dubte, Jorge Bergoglio i el gran imant Ahmed al Tayeb -representant d’Al Azhar, la institució més prestigiosa de l’islam suní- han estat les ‘estrelles’ indiscutibles.

La trobada s’ha produït a l’hotel més luxós d’Abu Dhabi, l’Emirates Palace, després que el príncep hereu, Mohammad bin Zayed al-Nahyan, líder de facto i enemic acèrrim de les organitzacions islamistes, hagi demostrat que, en efecte, ha convertit el seu país en un dels més tolerants cap als cristians entre les monarquies ultraconservadores del golf Pèrsic, dominades per l’islam ortodox wahhabita. Ho demostra que, sota el seu comandament, EAU s’hagi transformat en un refugi per als àrabs cristians que fugen de Síria o Iraq, i, segons he pogut llegir, sorprenentment, el 2013, ocupava la tercera posició entre els països amb major creixement de la població cristiana. Té una nova catedral, 16 noves esglésies i al voltant de 700 congregacions, segons ha informat la premsa.

Sé que, amb aquest viatge, Francesc no pretenia de cap manera donar un reconeixement a la política del govern d’EAU. Ell anava a una altra cosa, però no hi ha dubte que el Govern d’aquest país, que és qualsevol cosa menys una democràcia, ha aprofitat el viatge papal i posat tot el seu esforç a rentar la seva imatge, ja que, si bé és cert que promou una visió de l’islam oposada a l’islam polític -el que representen els Germans Musulmans- que defensa el seu rival en el Golf, Qatar, i és tolerant amb els cristians (encara que amb clares limitacions), és sens dubte un govern despòtic, i el príncep Mohammad bin Zayed -el que va organitzar una comitiva de guàrdies a cavall perquè escortessin la caravana del Papa a través dels jardins de palau mentre els avions deixaven un rastre groc i blanc en el cel, els colors de la bandera del Vaticà- és un dels dèspotes més temuts. Ho dic perquè, si bé ha ofert una imatge d’obertura i tolerància, aquesta no casava bé amb la realitat del país, del qual organitzacions com Human Rights Watch recorden que “el Govern d’Emirats Àrabs Units no ha demostrat un interès real en millorar la seva historial d’ (abusos) dels drets humans”, ple d’assetjament a activistes i atacs a la llibertat política o d’expressió.

Amb motiu de la visita del papa a Abu Dhabi, el corresponsal de La Vanguardia publicava una llarga informació, presa del britànic The Economist, on es deia que “en una regió de dèspotes, el príncep (Mohamed bin Zayed) és un dels més temuts. Malgrat la seva tolerància amb les minories religioses, no concedeix llibertats polítiques a la majoria musulmana, particularment als islamistes, perquè tem que puguin enderrocar-lo. Els partits (polítics) estan prohibits. Els que fan preguntes són empresonats. Els immigrants -cristians inclosos- no tenen opció d’aconseguir la ciutadania. Seguiran sent estrangers sense importar quantes generacions hagin nascut a EAU”.

Per aquest motiu, no són pocs els que han criticat aquesta visita papal en què, més enllà del contingut religiós i ecumènic que pogués tenir -que, òbviament, té molta importància-, és molt probable que, amb el seu gest, hagi concedit credibilitat a un governant que exerceix una repressió despietada contra defensors dels drets humans, jutges i advocats, estudiants i periodistes, per tal d’eliminar qualsevol escletxa de dissidència.

El segon acte important del papa ha estat la missa que ha celebrat davant 50.000 persones que han omplert l’estadi de la Ciutat Esportiva Zayed d’Abu Dhabi, mentre altres 120.000 assistien a la cerimònia des de l’exterior, fet que ha convertit aquesta missa en la celebració catòlica més multitudinària celebrada mai en un país musulmà. Segons les informacions que ha ofert la premsa, la majoria dels assistents eren cristians que viuen a EAU com a treballadors estrangers, el col·lectiu que formen la major part dels habitants del país, que no han tingut cap problema per participar en l’eucaristia ja que, per donar-los totes les facilitats per assistir a l’esdeveniment, el príncep hereu, el xeic Mohammad bin Zayed, va declarar que dimarts tinguessin festa als seus llocs de treball.

La missa va ser, sens dubte, un èxit d’assistència, però en la homilia el papa no es va sortir del guió. Va parlar de l’Evangeli i va dir als fidels que eren “un cor compost per una varietat de nacions, llengües i ritus; una diversitat que l’Esperit Sant estima i vol harmonitzar cada vegada més, per fer una simfonia”. I va voler saludar aquesta diversitat de persones que assistien a la missa remarcant -cito de la premsa- que “qui està afligit, qui pateix injustícies, qui es lliura per ser artífex de la pau sap el que significa patir”. Sens dubte estava en el seu paper i aquests mots no són inútils. ¿Però no havia de dir alguna cosa més respecte de les violacions dels drets humans? Entenc que li era impossible afirmar certes coses sense alterar la pau. Però tot i així, el dubte m’assetja. I més després de saber que al·lega que no pot viatjar a Espanya si abans no ens posem d’acord, afirmació que no deixa de ser una denúncia (encara que no prou clara) que alguna cosa anòmala (i inacceptable) deu estar succeint al nostre país.

No és arriscat predir que el judici que és a punt d’iniciar-se a la seu del Tribunal Suprem contra els polítics catalans per les decisions que van prendre en l’organització del referèndum de l’1-O i en la declaració d’independència de Catalunya constituirà una prova de foc per a tothom: sens dubte per als processats i per als nombrosíssims ciutadans que els donen suport, però també per al mateix tribunal, l’actuació del qual té grans defensors, però ha rebut alhora dures crítiques (fins i tot des de posicions contràries a l’independentisme), tant per la instrucció que ha dut a terme el jutge Pablo Llarena, com per les resolucions preses per la Sala d’Apel·lacions del mateix tribunal, que ha ratificat en tot moment les decisions del magistrat instructor.

Per més que jo no participi de l’opinió dels qui diuen que els processats “no han fet res malament” (teoria que defensa l’ANC i, en general, l’independentisme), i mantinc alhora l’esperança que el judici pot ser just i independent (sóc, per tant, dels qui creuen -no sé si ingènuament- que la sentència no està escrita abans de començar), no hi ha dubte que moltes de les actuacions que s’han dut a terme fins ara pesen en sentit negatiu sobre l’instructor i sobre el nostre més alt tribunal, no sols per episodis com el de la fallida elecció del seu president, Manuel Marchena, per presidir el Consell General del Poder Judicial a instàncies d’un Partit Popular que presumia de poder influir damunt el tribunal “per la porta de darrere”, sinó també per la pròpia actuació d’aquest tribunal en tot el que duem de procés.

Val a dir en aquest sentit que no deixa de ser paradoxal que, mentre el TS jutjarà els polítics que voluntàriament es van presentar quan la justícia va emplaçar-los, hagi prescindit absolutament dels que van defugir aquesta citació i optaren per l’exili, ja que aquests poden viure a l’estranger sense que pesi damunt seu cap mena d’euroordre de recerca i captura després que l’instructor la va retirar en veure que els tribunals europeus no combregaven íntegrament amb els seus criteris acusadors i es negaven a satisfer les peticions de la justícia espanyola.

Símbol de la justícia

Tenim, doncs, que, mentre el màxim exponent dels fets presumptament delictius, Carles Puigdemont, no serà entre els jutjats (ni el TS ha pretès que hi sigui), aquest segueixi argumentant i sostenint que els processats que s’hi van sotmetre han d’afrontar el judici mantenint l’estatus de “presos preventius”, desprès que ha refusat deixar-los en llibertat, tal com ells sol·licitaven, en considerar que hi ha un risc de fuga, que -diu el tribunal- s’ha incrementat perquè d’altres processats, declarats en rebel·lia, com Carles Puigdemont o Marta Rovira, mantenen la seva activitat política, fins i tot amb reunions amb dirigents del Govern o del Parlament. “Esta realidad -argumenta el TS- intensifica claramente el riesgo de fuga, pues pone de manifiesto la existencia de cierta infraestructura en el extranjero -con presencia, insistimos, de procesados en esta causa ya huidos de la justicia- que podría facilitar la fuga de los procesados”.

Observem, per tant, que, una setmana abans de començar el judici, el TS al·lega com a raons per denegar la petició dels qui, en tot moment, s’han sotmès al procediment, que el risc de fuga no sols no ha decaigut sinó que s’ha incrementat, ja que -segueix argumentant- “es un hecho notorio la existencia fuera del territorio español de estructuras de poder organizadas, puestas al servicio de aquellos procesados que han tomado la determinación de sustraerse al llamamiento de esta Sala”. De fet, doncs, en opinió del TS presidit per Marchena, aquesta realitat “intensifica claramente el riesgo de fuga, pues pone de manifiesto la existencia de cierta infraestructura en el extranjero -con presencia, insistimos, de procesados en esta causa ya huidos de la justicia- que podría facilitar la fuga de los procesados”.

No hem de negar que, si més no a nivell teòric, la possibilitat de fuga existeix, però si tenim en compte el comportament que han tingut fins ara els polítics empresonats, crec que no hi ha cap factor objectiu que justifiqui i doni versemblança a aquesta “voluntat de fugir”, i sí que n’hi ha per creure que el fet d’afrontar el judici des d’un règim carcerari (amb les limitacions que aquest implica), perjudicarà la seva defensa.

També és molt significativa la decisió que ha pres la Sala Penal del TS en denegar la petició de llibertat que havien fet els advocats defensors basant-se en la recent sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) sobre el diputat kurd, Selahattin Demirtas, que condemnà Turquia pel llarg període de presó provisional d’aquest parlamentari sense prou arguments que justifiquessin aquella decisió.

I dic que aquesta resolució de la Sala és significativa perquè la demanda de llibertat dels presos era també sobre la taula del Tribunal Constitucional, on s’ha sabut que hi va haver discrepància de criteris entre els magistrats, doncs quan es va sotmetre al ple del TC, alguns dels seus membres (José Antonio Xiol, Fernando Valdés i María Luisa Balaguer) posaren fortes objeccions al text del ponent contrari a la llibertat, que va haver de ser refet, ja que, en l’opinió dels magistrats que acabo de citar, calia argumentar més a fons les raons per les quals es privava de llibertat els parlamentaris. El fet és que, fins avui, el TC s’ha abstingut de dictar una resolució definitiva sobre la qüestió que se li va sotmetre.

Ajornada, doncs, pel TC la decisió d’emetre el fall, el Tribunal Suprem s’ha avançat (ja que Oriol Junqueras també li havia demanat la llibertat al·legant la sentència favorable al polític kurd), i ho ha fet amb arguments que, com han advertit molts observadors (entre els quals m’incloc), no són estrictament processals, sinó més aviat polítics, en dir que Demirtas és “un líder opositor cuyo encarcelamiento podía llegar a implicar una ruptura de la legitimidad democrática”. En canvi –argüeix el TS–, els fets del cas 1-O no s’imputen “a líderes de la oposición”. Ans al contrari, “la mayor parte delos procesados eran líderes políticos integrados en el Gobierno de una comunidad autónoma en la que asumían la máxima representación del Estado”. A diferència, doncs, del líder kurd, els polítics catalans “no expresaban la silenciada voz discrepante frente a una política hegemónica que se impone sin contrapesos”, sinó que “se hallaban plenamente integrados en las estructuras de ejercicio del poder Autonómico”. En conseqüència, –acaba dient la interlocutòria del TS– no és possible l’equiparació dels dos casos, perquè en el supòsit de l’1-O “no existe persecución por las ideas”, ja que “no se criminaliza una ideología”. I el TS justifica aquest argument afirmant que “la ideología que con tanta legitimidad democrática profesan los recurrentes” és la mateixa que  “sostiene ahora al mismo gobierno autonómico y está presente en las instituciones de las que la mayoría de los procesados formaban parte”.

Estam, doncs, a les portes d’un judici de gran transcendència. Sens dubte, el més important que el TS ha afrontat en aquest segle. Tant ho és, que goso afirmar que, amb aquest procés, Espanya entra en una dimensió desconeguda.