Josep Maria Quintana

A pesar que és innegable el que hem vist per televisió amb motiu de la mort d’Isabel II (que, de manera ordenada i pautada mil·limètricament, m’ha recordat -per la llarga durada de les cerimònies- l’enterrament de Felipe el Hermoso per Juana la Loca, la notícia que més interès per a mi ha tingut aquesta setmana -deixem les decisions de Putin per a una altra ocasió- és la que ha pres el president d’Andalusia d’emular la seva adorada Ayuso en decidir que traurà l’impost sobre el patrimoni, un dels impostos cedits per l’estat a les comunitats autònomes. 

Ara, doncs, Madrid ja no està sola. Són dues les comunitats de règim comú (val més no fixar-nos en el País Basc i Navarra, encara que valdria la pena fer-ho atès el seu règim fiscal exclusiu per mor del “concert econòmic”), que han optat per treure del tot aquest impost, que, de fet, s’havia suprimit a Espanya i que, durant la crisi del 2008 a través de la Llei 4/2008, de 23 de desembre, però el 2011, en el context de crisi econòmica, es va recuperar, teòricament, amb “caràcter temporal” a través del Reial Decret-llei 13/2011, de 16 de setembre. Tot i això, onze anys després segueix en vigor.

Perquè el lector no avesat en matèria impositiva tengui una idea del que comporta aquest tribut, cal dir que és un impost directe i personal que s’aplica individualment, no sobre ingressos anuals o transaccions, sinó sobre el patrimoni personal de les persones físiques, i es calcula basant-se en el valor de tots els béns del subjecte passiu. Es merita el 31 de desembre de cada any i afecta el patrimoni del qual és titular el subjecte passiu en aquesta data i es presenta en línia mitjançant el Model 714, alhora que la Declaració de la Renda.

Òbviament, no tothom està obligat a pagar-lo, ja que la llei contempla una exempció de 300.000 euros per a l’habitatge habitual del contribuent i té un mínim exempt de 700.000 euros tant per als contribuents residents com per als no residents. En realitat, tenen obligació de presentar la declaració els subjectes passius la quota tributària dels quals resulti a ingressar o, encara que no hagin d’ingressar res per IRPF, el valor dels béns i drets que ostenten supera els 2.000.000 euros.

Des d’un punt de vista crític, som dels qui pens que -si ens movem a nivell teòric- estam davant d’un impost injust perquè comporta clarament una doble (o triple) imposició, ja que grava béns que, en adquirir-los el contribuent, ja va pagar l’impost que corresponia. Sigui quan es van ingressar com a renda del treball o del capital, quan es va acceptar una herència o donació, quan es comprà un immoble o quan es van meritar les plusvàlues. A més, és un impost que desincentiva l’estalvi i fomenta la despesa sumptuària. És cert que només el paguen els “rics”, però aquest és un concepte molt interpretable, i és indiscutible que els “vertaderament rics” no el paguen, perquè el defugen per mitjà de societats. De fet, si ens giram cap a Europa, crec que aquest impost només es manté a Noruega i a Suïssa.

A França, l’any 2018 es va substituir per un impost de solidaritat sobre la fortuna (ISF) un nou tribut que estan obligades a pagar les persones amb un patrimoni immobiliari valorat en més d’1,3 milions d’euros. Ara bé, a diferència del que succeeix a Espanya, aquest impost francès no afecta els béns no immobles (diners en efectiu, accions, bons, assegurances de vida, iots, avions privats, cavalls…), per tant, a França no hi ha un impost sobre patrimoni com el nostre.

Ara bé, més enllà del que pensem des del punt de vista teòric, el que no hi ha dubte és que és un impost -em referesc a l’espanyol- que, per la seva configuració, afecta a poques persones: les que tenen un patrimoni diguem que prou considerable, però que no és el mateix a tot el país. Sense anar més lluny, a Catalunya, València i Extremadura, l’obligació de declarar neix a partir dels 500.000 euros (cosa que eleva el nombre de declarants) i a l’Aragó, a partir de 400.000 euros. Encara més.

I pel que fa a les Balears, l’Agència Tributària informà que, l’any 2020, el nombre total de declarants de patrimonis superiors a 700.000 € (una vegada descomptats fins a 300.000 € en concepte de primer habitatge) van ser 8.484 (el 53% homes i el 47% dones). Tenim, doncs, que, si l’any 2020 les Illes tenien 1,2 milions d’habitants, els qui van estar obligats a pagar l’impost del patrimoni representaven el 0,7% de la població (a Espanya és el 0,2%). Rics, doncs, o no tan rics, el fet és que, aquest impost afecta a poca gent, i sempre a gent acomodada, això més enllà que el considerem just o injust i que, com he dit, sigui -que ho és- una doble imposició.

Ara bé, si contemplam el que està succeint des d’un punt de vista polític, veurem que la decisió d’Ayuso i de Moreno Bonilla (Madrid i Andalusia) de treure l’impost de patrimoni -més enllà que el considerem just o injust-, és una decisió que afavoreix els més ben situats de les seves respectives comunitats autònomes i, a més, fa que aquestes comunitats deixin d’ingressar unes quantitats que, de cobrar-les, podrien revertir en benefici dels ciutadans més necessitats. De fet, segons els càlculs que s’han fet, Madrid, si mantingués l’impost, hauria ingressat el 2020 mil milions d’euros. No és una bagatel·la.

Dit això, el que a mi em sembla greu -més fins i tot que suprimir l’impost- és la raó que ha esgrimit el president Moreno Bonilla el passat dilluns, quan va ver una crida directa als catalans (rics o no tan rics) que es veuen obligats a satisfer l’impost del patrimoni: “A Catalunya hi ha -va dir- impost de successions, aquí no; a Catalunya hi ha impost de patrimoni, aquí no; i a més aquí no ens independitzarem mai, perquè som part orgullosa d’Espanya”. En definitiva, com abans va fer Ayuso a Madrid, Moreno Bonilla intenta amb aquesta mesura atreure contribuents d’altres comunitats, especialment catalans. Fins i tot es va referir a un estudi d’acord amb el qual molts empresaris empadronats a Catalunya estaran així temptats de marxar d’aquesta comunitat davant la gran quantitat d’impostos que paguen. Creu Moreno Bonilla, que si aquests no se’n van anar a Madrid -la primera comunitat que va eliminar l’impost de patrimoni-, va ser perquè la capital els genera rebuig, cosa que no ha de succeir ara perquè “l’ambient mediterrani i les bones comunicacions entre Andalusia i Catalunya els podrien animar a fer el canvi.”

Més enllà, doncs, que jo cregui que l’estat i les comunitats autònomes s’haurien de replantejar la vigència -i el rigor- d’aquest impost (com han fet la majoria d’estats europeus), les motivacions d’Ayuso i Moreno Bonilla em semblen espúries i miserables, però també he de dir que consider un error la resposta que, d’entrada, va donar el ministre Escrivá, en dir que calia “una recentralització dels tributs” per evitar aquests situacions de “dumping” fiscal que Ayuso, Moreno Bonilla han implementat amb l’aprovació del PP, ja que Feijóo no ha obert la boca.

Si creim en l’estat de les autonomies, no hem de demanar una “recentralització dels tributs”. El que els polítics haurien de ser capaços de fer és evitar aquestes pugnes que no fan sinó dividir més el país, tot fent un esforç per trobar una fórmula de corresponsabilitat fiscal que impliqui una justa distribució de la riquesa i financi adequadament les comunitats autònomes. I això comporta que, també les comunitats, s’han de replantejar els seus ingressos i reflexionar sobre l’impost de patrimoni, que és el que ha motivat aquest escrit. Crec, doncs, que, tot respectant les competències autonòmiques, potser no seria cap disbarat seguir l’opinió del comitè d’experts en la reforma fiscal, depenent de la Hisenda Pública, que va recomanar una certa harmonització dels impostos que graven la riquesa amb un tipus impositiu mínim que tots haurien de respectar. A partir d’aquest mínim, que cada comunitat autònoma actuï com jutgi més convenient.

En els moments més durs de la discussió que tenia lloc a la Gran Bretanya sobre el Brexit, el primer ministre Boris Johnson, que, juntament amb l’ultraconservador Nigel Farage,  havia estat un dels grans defensors de la sortida de la Unió Europea amb arguments fressats de mentides que van proclamar sense cap mena de vergonya, va creure que, amb un Parlament que no li era prou favorable i on se sentien moltes veus contràries a la seva política, el camí més curt -ni que fos inconstitucional- era el de suspendre l’activitat parlamentària. 

Sense dubtar-ho gens i a pesar de les crítiques dels adversaris i, també, del president de la Cambra dels Comuns, el 10 de setembre de 2019 va materialitzar la seva decisió de suspendre el Parlament fins el 14 d’octubre, una mesura de la qual el mínim que podia dir-se és que era antidemocràtica, sense descartar que, amb aquella decisió, Johnson duia a terme un acte dictatorial que privava els ciutadans d’expressar-se per mitjà dels seus representants legítims.

És cert que, quan va prendre aquella decisió, el Brexit estava ja decidit, però la majoria dels diputats britànics advocava perquè es dugués a terme d’una manera ordenada i havent acordat amb Brussel·les una pauta de sortida, esquivant, doncs, un Brexit “dur”, és dir una sortida abrupta del bloc, ja que aquest podria provocar a l’economia britànica en una recessió forta. Però Boris Johnson seguí defensant a tort i dret que el Brexit s’havia de materialitzar abans del 31 d’octubre costés el que costés i qualssevol que fossin les conseqüències. Per això -i per treure’s noses del davant- va suspendre l’activitat parlamentària.

John Bercow, aleshores president de la Cambra dels Comuns, no va callar, sinó que afirmà sense embuts que la decisió de Johnson era “un delicte contra el procés democràtic i els drets dels parlamentaris com a representants del poble”, ja que, precisament, aquells dies eren clau per prendre les decisions governamentals de cara a la formalització del Brexit.

Estàvem, per tant, davant d’una decisió que tenia tots els números per ser declarada il·legal pels Tribunals de Justícia. Segurament seria excessiu qualificar-la de cop d’estat, però no d’il·legal, perquè, si bé és un dret que té cada primer ministre, a l’inici de la seva legislatura, de sol·licitar aquesta suspensió -que allí es coneix amb el nom de “pròrroga parlamentària”-, en aquell cas concret, tant pel moment elegit com per la duració anunciada -cinc setmanes- es veia clarament que era una decisió injustificada i, per tant, il·legítima. En definitiva, il·legal.

És obvi que, com succeeix a totes les monarquies parlamentàries, aquesta decisió havia de ser signada per la reina Isabel II, la principal virtut de la qual -com ha reconegut pràcticament tothom en els dies posteriors a la seva mort- ha estat la d’haver sabut mantenir-se neutral i, per tant, al marge de les decisions preses pels seus primers ministres, la qual cosa no impedeix que ens demanem: què en pensava, en el seu fur intern, de la decisió de Boris Johnson? Açò no ho sabem ni ho sabrem mai, perquè no ho va dir, ni tan sols va dir tampoc un sol mot sobre el Brexit -com no va dir res sobre el referèndum que va dur a terme Escòcia per separar-se del Regne Unit-. Per tant no va dubtar de signar la suspensió del Parlament que li va presentar Boris Johnson. Negar-s’hi, fins i tot expressar la més petita opinió, hauria trencat el principi constitucional que l’obligava a la neutralitat, i no ho va fer. Simplement, va signar i prou.

I que la decisió era il·legal avui no podem dubtar-ho, perquè unes setmanes després, el Tribunal Suprem va dictaminar que la suspensió del Parlament britànic era contrària a la llei i que Boris Jonson abusà dels seus poders en ordenar la “pròrroga” de les sessions de Westminster durant cinc setmanes. La jutja Brenda Hale va llegir el dictamen, que el tribunal havia aprovat per unanimitat dels 11 magistrats, en el qual estipulava que la decisió del primer ministre d’aconsellar la Reina la suspensió del Parlament va ser “il·legal”, tot assegurant que havia tingut “un efecte extrem sobre els fonaments de la democràcia”, ja que “frustrava o prevenia l’habilitat del Parlament per exercir les seves funcions constitucionals sense una justificació raonable”.

Acò no obstant, la reina, que havia actuat complint amb el seu deure de neutralitat, va sortir-ne indemne. Simplement, perquè havia fet el que li corresponia fer.

I us demanareu per què dic açò, avui. Doncs, simplement, perquè la mort de la reina i aquest reconeixement de la seva neutralitat política, de la seva capacitat d’estar per damunt del bé i el mal i de desmarcar-se de les decisions polítiques, és, precisament, el que no va saber fer el rei Felip VI el 3 d’octubre de 2017 quan, després de la celebració del referèndum il·legal a Catalunya -no seré jo qui negui la il·legalitat d’aquell referèndum- va creure que li corresponia a ell opinar públicament i no deixar l’acció política en les mans del seu primer ministre, que era aleshores Mariano Rajoy.

I aquell discurs no sols desbordava les competències que la Constitució atorga al monarca d’arbitrar i moderar  el funcionament regular de les institucions (art. 56), sinó que va ser un discurs que, tot obviant la més petita crítica a una duríssima actuació policial que no sols va ser excessiva, desproporcionada i -per a més inri- posà en ridícul el govern de Rajoy, que havia assegurat públicament que no hi hauria referèndum i que cap urna es posaria al carrer, va ser una presa de posició en una matèria que tenia un transfons eminentment polític (ni que fos il·legal) i que, si més no en el camp de la legalitat, havia de ser en tot cas jutjada pels Tribunals de Justícia, no pel rei.

Aquell dia, el rei, actuant com ho va fer, es va guanyar la crítica -i la desafecció- d’una gran part de la societat catalana (i no sols catalana, ja que record que, jo mateix, vaig publicar un duríssim article contra el monarca), sinó que, com hem sabut després, es va dur a terme per decisió pròpia, segurament per donar satisfacció a tots els diaris de la dreta espanyola que el 2 d’octubre publicaren articles amb títols tan rellevants i provocadors com “On és el rei?” o bé “El silenci del rei en el referèndum independentista de Catalunya”. 

Avui sabem -perquè tot s’acaba sabent- que el rei no en va tenir prou, amb la resposta institucional de l’Estat -em referesc a les porres i a l’actuació del govern de Rajoy, que acabà suspenent l’autonomia de Catalunya- i va decidir que havia de comparèixer. Va ser, doncs, la Zarzuela qui traslladà al govern espanyol els plans del monarca, la voluntat d’adreçar-se als espanyols, una acció que Mariano Rajoy no veia gens clara. 

Segons fonts de l’entorn de l’expresident espanyol, l’aleshores cap de l’executiu, fidel al seu estil, no volia precipitacions en un moment polític tan calent, i considerava que era millor fer un front polític. Per açò, l’endemà del referèndum, va convocar a La Moncloa el líder de l’oposició, Pedro Sánchez, i el de Ciutadans, Albert Rivera. 

Però, des de sectors de la premsa de Madrid i a les xarxes socials augmentaven les preguntes sobre on era el rei, amb l’agenda alliberada d’actes oficials durant la setmana prèvia a l’1 d’octubre i també la posterior.

Aquell dia -per molt il·legal que fos el referèndum que van dur a terme els polítics catalans- el rei no va saber estar a l’alçada del que la Constitució li demanava. No va saber actuar com segurament hauria actuat la seva “tia Lilibeth”. I d’aleshores ençà arrossega un estigma que li serà molt difícil treure’s de damunt. És cert que, aquests darrers anys, Felip VI ha rebaixat el to sobre la realitat catalana en un intent de refer els ponts que aleshores va trencar i cerca la seva rehabilitació. Però serà molt difícil que molts ciutadans oblidem l’error que aquell dia va cometre. 

Aquest article d’avui es publica l’Onze de Setembre. Escric la data amb majúscules perquè és una data important a Catalunya: la Diada, la seva festa nacional. Però el primer que podem constatar des de fora és que queden ja molt lluny aquelles diades en què la majoria de ciutadans de Catalunya penjaven les senyeres als balcons com un acte festiu i d’encontre! Què lluny queden, en efecte, aquelles manifestacions d’identitat nacional que mostraven una transversalitat que avui s’ha perdut, sembla que de manera definitiva. Perquè si una cosa podem constar és que les Diades dels darrers anys han estat excloents i, per tant, sectàries, ja que, de fet, molts catalans -alguns que militaven i segueixen militant en el catalanisme- s’han sentit expulsats d’una festa que reivindicava la Història d’un territori i han acabat abandonant la seva participació.

La realitat que contemplam avui és que cap dels consellers d’ERC no assistirà a la manifestació que prepara l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) per a la Diada, encara que Pere Aragonès hagi declarat que estan “a favor de les manifestacions per la independència”, tot afegint, però, que rebutgen “aquelles que van en contra d’independentistes”. De fet, aquest és un dels arguments que havia exposat el president de la Generalitat per refusar la seva assistència a la mobilització a Barcelona, ​​a més de considerar que la manifestació va “contra els partits i les institucions” i que “aprofundeix les divergències de l’independentisme”.

Lluny d’estar-hi d’acord, el secretari general de Junts, Jordi Turull, ha respost a Aragonès dient que dona suport a la presidenta del Parlament, la suspesa Laura Borràs, quan ha amenaçat de sortir del Govern si no es reorienta la direcció de l’executiu català cap a la independència abans del debat de la política general de final de mes. Alhora, ha criticat Esquerra de diluir el paper de Junts dins el Govern i també l’estratègia d’aquest a favor de la taula de diàleg, que ell ja dona per liquidada. 

No deixa de ser curiós -però també molt significatiu- que davant tanta divisió, un dels primers grans culpables del que ha succeït a Catalunya des de 2012, l’expresident Artur Mas, es formuli, des del seu pas al costat (que l’ha deixat definitivament fora de joc) una pregunta retòrica, però de gran calat: “Si ara tenim un govern format per dos partits que es defineixen com a independentistes i aquests dos partits trenquen les relacions i acaben trencant un govern de coalició, qui es creurà que això de la independència va de debò?” 

I la pregunta té tot el sentit del món, fins al punt que, a pesar de Borràs i Turull, sembla que avui són molts els exconvergents que comparteixen aquesta opinió.

Diguem tanmateix que aquesta divisió -i la relació de Catalunya amb Espanya- pot agreujar-se encara més si, a finals d’any, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) es pronuncia d’acord amb la proposta que ha fet l’advocat general de la Unió, en assumir les tesis del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena sobre les euroordres, tot desestimant les al·legacions presentades pels “fugits” a causa del procés.

De la Tour -que és com es diu l’advocat- va proposar al TJUE que resolgués els dubtes del jutge Llarena sobre les euroordres responent-li que un país no pot negar el lliurament d’un reclamat a un altre Estat membre de la Unió llevat que hi hagi una vulneració de drets sistèmica al reclamant.

Aquesta petició de Llarena -formalment una “qüestió prejudicial” que presentà al TJUE- va venir motivada per la negativa de la justícia belga a lliurar l’exconseller de Cultura Lluís Puig quan afirmà que l’alt tribunal espanyol (el Tribunal Suprem!) no era competent per jutjar el reclamat, cosa que entenia que suposava una vulneració dels seus drets.

Certament que, avui, els “fugits” tenen un as a la màniga amb la decisió del Comitè de Drets Humans de l’ONU que ha dit textualment que es van violar els drets de quatre líders independentistes en suspendre’s la seva condició de diputats després de les eleccions del 21 de desembre del 2017 -afirmació que jo també compartesc-, ja que la decisió que aleshores va prendre Llarena posava de manifest, una vegada més, que els excessos en la intervenció de la justícia -aquella acusació de “rebel·lió” que més tard va quedar desestimada pel Tribunal Suprem- en qüestions que tenen una dimensió política pot tenir efectes contraris als perseguits, afavorint els interessos dels qui van pretendre trencar la Constitució. 

Crec, doncs, que té raó aquest Comitè -la decisió del qual no és, però d’obligat compliment) en afirmar que la retirada dels escons d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull no tenia motius “raonables i objectius”, i “no es va dur a terme sota les garanties d’un degut procés d’imparcialitat”.

Ara bé, aquest argument -que, sens dubte, pot tenir en compte el TJUE- difícilment pot malmetre el raonament de Llarena -assumit per l’advocat general de l’alt tribunal europeu- quan afirma, com he dit, que un país no pot negar el lliurament d’un reclamat a un altre Estat membre llevat que hi hagi una vulneració de drets sistèmica al reclamant, perquè és difícil afirmar -a pesar dels grans errors de Llarena- que aquesta vulneració sistèmica de drets es vagi produir en un procés que es va fer a la vista de tothom i, en principi, amb totes les garanties.

Crec, doncs, en aquest punt, que els partits independentistes no haurien d’aprofitar els excessos o els errors de Llarena per concloure que trobaran fora d’Espanya un aval a l’intent de fer fallida el marc constitucional que va suposar la declaració unilateral d’independència del 2017. 

Perquè aquest és el problema de fons: que els partits independentistes no volen reconèixer explícitament que, amb les actuacions dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, amb el referèndum il·legal de l’1 d’octubre de 2018 i amb la declaració unilateral d’independència (que van deixar sense efecte un minut després de proclamar-la), van trencar el marc constitucional espanyol de manera il·legítima, alhora que menyspreaven l’opinió i trepitjaven els drets de la meitat dels ciutadans de Catalunya. I açò havia de tenir forçosament conseqüències jurídiques per a ells, a pesar de l’actuació, més aviat barroera, que ha dut a terme el jutge instructor, Pablo Llarena.

Aquest argument és el que em du a pensar que l’independentisme s’equivoca si pretén que la resolució del Comitè de Drets Humans de l’ONU els permetrà sortir indemnes de la justícia europea i internacional. 

I és, tanmateix, el que pensen -sobretot els de Junts per Catalunya- si ens atenem a la reacció  que han tingut en pretendre que aquesta resolució empari fins i tot la decisió de Laura Borràs de no renunciar a la presidència del Parlament en haver estat cridada a declarar per un suposat delicte de prevaricació i falsedat documental que res no té a veure amb el procés.

Intentar desfer-se dels tribunals dient que aquests actuen polititzats i per revenja prova que també ells col·laboren en la politització de la justícia que tan critiquen (sovint amb raó) a l’Estat espanyol.

L’estiu de 1992 vam fer un viatge a Rússia amb un grup francès. Havíem sortit de París i arribàrem a Sant Petersburg per recórrer algunes ciutats d’aquell immens i particular país. El governava Boris Ieltsin després de la caiguda de Gorbatxov i la mort d’aquest m’empeny a publicar algunes notes que vaig prendre en aquell viatge de fa trenta anys. Ho faré sense comentaris d’avui. Tots es van escriure aleshores:

19 de juliol.- Sortim de Moscou. Plou. Durant tot el viatge cau una aigua desigual d’un cel nuvolat i fosc. Són tres hores d’autocar fins a Vladimir, vella capital russa on començam la volta entorn de l’anomenat “anell d’or”: Vladimir, Souzdal, Kostroma i Serguei Posad. La guia ens parla amb tota llibertat de la situació. Aquesta és una dona jove, universitària i discreta. La generació dels seus pares, filla directa de la revolució, se sent frustrada i absolutament incapaç d’acceptar els esdeveniments. Ells han treballat honestament i no tenen res: ni casa pròpia, ni cotxe, ni a penes jubilació (l’equivalent a unes 12.500 pessetes al mes). Són el prototipus de ciutadans que han viscut dins un vas clos.

Quan Stalin accedí al poder, va aconseguir d’aïllar completament el seu país. I si fins als anys vint els contactes i els intercanvis amb la resta del món foren constants i nombrosos, a partir dels anys trenta, ningú no va saber res de l’exterior, res del que passava al veí de davant. La cortina de fum que envoltà l’U.R.S.S. va ser tan densa que la propaganda soviètica arribà a dominar-ho tot.

Els pares de la guia, que van creure ulls clucs la propaganda oficial quan eren joves, culpen de la crisi Gorbatxov, que consideren un traïdor, l’home que ha desfet tot un sistema en el qual ells havien cregut i pel qual van treballar de valent tota la vida.

Per a la guia, en canvi, les coses no són com diuen els seus pares. La seva generació accepta i admira Gorbatxov perquè és ell qui va destapar la immensa hipocresia que el sistema comunista sustentava. Tot era fals. Només l’oligarquia d’uns pocs dominava la societat, una societat endarrerida i incapaç̧ de valer-se per ella mateixa.

La guia ens conta un acudit ben significatiu. L’acció passa en una escola de l’URSS, posem que als anys setanta, sota l’ègida de Brezhnev, quan la propaganda encara estava ben vinculada a la vida del país.

La mestressa alliçona els alumnes fent-los algunes preguntes estudiades.

-Digueu-me fillets, quin és el país més fort del món?

-La Unió Soviètica – tots li contesten a cor.

-I digueu-me ara: Quin és el país del món on la gent és més feliç?

-La Unió Soviètica -contesten.

-I quin és el país on tots els infants mengen la millor xocolata?

-La Unió Soviètica.

De sobte, un petit es posa a plorar a llàgrima viva. La mestressa l’agafa tendrament i l’acarona.

-I doncs, fillet meu, què et passa?

Ell li contesta sanglotant:

-Que jo vull viure a la Unió Soviètica!

20 de juliol.- Jornada a peu per Souzdal en un dia esplèndid de sol i bonança. Aquest és un poble increïble, d’una tradició rica i extraordinària. El Krèmlin (recinte emmurallat de l’època medieval), catedrals de la més pura ortodòxia, monestirs, museu d’icones… Dins una sala capitular sòbria i ampla, tres monjos joves ens ofereixen un petit concert. Quines veus!

Dinar al refectori d’un vell monestir. Com pot afrontar aquest poble la reconstrucció de tanta riquesa? És pràcticament impossible si tenim en compte que més d’una tercera part dels russos no tenen avui el mínim necessari per viure.

Escoltam a TV5 un reportatge sobre l’exèrcit rus. Dona notícies com aquesta: un seixanta per cent dels cridats a files deserta o es nega a complir el servei militar. Hi ha casernes on els soldats passen fam. I ens mostra unes imatges increïbles de joves famèlics i d’unes mares que s’han organitzat per iniciar les protestes. És cert que també a Paris i a Madrid hi ha mendicants i bosses immenses de pobresa. Però a Moscou i a Sant Petersburg els captaires són incomptables.

22 de juliol.- Segueix la cursa per l’“anell d’or” de les ciutats russes. Aquest matí visitam Iaroslav, una bella ciutat on un dels afluents del Volga s’ajunta amb aquest. Parcs i jardins que permeten uns passeigs deliciosos i cases luxoses que pertanyeren als grans comerciants de la ciutat. Visitam diferents recintes (el Kremlin és esplèndid) tot i que les esglésies estan en una situació deplorable. Dinam a l’hotel (l’únic hotel de Ieroslav) i comprovam el seu estat decrèpit.

La guia local -una jove culta que parla un francès acadèmic- ens fa de la realitat russa un quadre extremadament fosc.

-No és vostè̀ una mica pessimista? -algú li demana.

-No. Jo visc aquí́ i dic, tan sols, el que veig. Arran d’aquesta conversa deman a la guia habitual (la que ens acompanya per tot el circuit de l’“anell d’or”) què és el que ella trobà d’atractiu en Gorbatxov.

-La sinceritat -em contesta-. Fou el primer que analitzà amb ulls crítics la realitat del país, la gran mentida en la qual havíem estat immersos. I em destaca una cruel evidencia: a Rússia mai no hi ha hagut llibertat de pensament.

És particularment cert que sota el règim soviètic, a partir dels anys vint, els caps pensants foren embridats per l’Estat, sota el pretext de servir el poble. El sistema considerà absolutament necessari que els intel·lectuals esdevinguessin literalment la corretja de transmissió de les autoritats. Alguns han sofert molt; d’altres, recolzats i beneficiats pels avantatges materials, han viscut a redós d’un cinisme perfecte.

24 de juliol.- Duim ja molts dies de viatge i comencen a notar-se els símptomes de fatiga. Aprofit el viatge per a llegir un article sobre Gorbatxov. I no puc deixar de formular-me aquesta pregunta: Per què, davant l’admiració de tot el món occidental, va fracassar a Rússia la seva política? És possible que Gorbatxov vagi emprar els mateixos mètodes que aquells empraren els seus antecessors i volgués una reforma des de dalt.

Conscient del marasme econòmic i social en què es trobava l’URSS després de la mort successiva de tres secretaris generals (Brezhnev, Andropov i Txernenko), Gorbatxov imposà la seva política: la perestroika, i adoptà un mètode, la glasnost. Però què fou la perestroika sinó una política imposada des del poder? Desapareixen els eslògans de propaganda als carrers, els diaris s’obriren i començaren a dir el contrari del que havien dit fins aleshores (amb directors imposats per Gorbatxov), Soljénitsyn fou rehabilitat, es permeté publicar la literatura prohibida, els intel·lectuals foren autoritzats a viatjar a l’estranger…

Gorbatxov, però, sempre actuà tot sol, al marge de la gent. No demanava, sinó, a la societat que acceptés cegament la seva política, una política que, en la realitat interior, significava sovint un pas endavant i tres cap enrere. Potser per això, ràpidament la glasnost (que havia seduït el món occidental) aparegué davant la gent com una semi veritat que no resolia cap de les tares d’un sistema que havia submergit els ciutadans dins la misèria més absoluta.