Archive for febrer de 2012

El Decret Llei 2/2012 de mesures urgents per a l’ordenació urbanística sostenible

26 febrer 2012

Després del recordat Foro de l’Illa del Rei celebrat l’agost de 2010, un comentarista polític que en va sortir enardit per les propostes que allí s’havien fet, va concloure damunt les pàgines d’aquest diari “que els menorquins no tenim un model de creixement”, i assegurava que davant la manca de criteris professionals “dels qui ens governen”, davant la manca de model, davant la manca de idees, davant tot aquest marasme en què ens trobàvem, “todos los menorquines deberíamos preguntarnos qué puede hacer nuestro voto por Menorca y qué Menorca queremos en el futuro”.

Era tota una declaració d’intencions. I, en efecte, els menorquins, com també els mallorquins, eivissencs i formenterers, vam votar massivament el Partit Popular i situàrem el senyor Bauzá al front de la Comunitat autònoma. I aquest senyor, ajudat pel senyor Company i els altres cinc membres del gabinet que ens governa (“podem fer les reunions en una taula camilla”, ens va dir el president als membres de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació quan, protocol·làriament el vam visitar), ens ha fixat el “model de creixement” que necessitàvem per “sortir del maresme”. És el model que es troba reflectit em el Decret Llei 2/2012, de 17 de febrer, de mesures urgents per a l’ordenació urbanística sostenible.

Cap a un nou “model” de creixement

Ordenació urbanística sostenible! Es diu en el títol-, un adjectiu –“sostenible”- que no pot faltar avui a cap de les mesures que prenen els governs per ser políticament correctes. Però així com l’hàbit no fa el monjo, i una oreneta no fa estiu, sota aquest títol tan bell descobrim un “model de creixement” –això sens dubte- que pot canviar de manera radical la faç del nostre territori. Entre d’altres raons perquè possibilita la modificació del planejament urbanístic encara que aquest no es trobi adaptat als instruments d’ordenació territorial o no contengui el catàleg de protecció del patrimoni històric. A més possibilita també modificar la delimitació dels polígons, de les unitats d’actuació o del sistema de gestió urbanística per mitjà d’un procediment municipal sense haver de modificar el planejament.

El Decret Llei –que es convertirà en Llei després de la tramitació parlamentària- tindrà el màxim rang en l’escala normativa. Per tant, s’imposarà a qualsevol altra norma de rang inferior, ergo al Pla Territorial Insular (PTI), que és una norma del Consell Insular. Per tant, no caldrà que modifiquem aquest Plat Territorial, perquè s’entendrà derogat en tot allò que s’oposi a la nova normativa. Això perquè aquest Decret Llei (futura Llei) regula la possibilitat de classificar com a urbans assentaments en el medi rural existents a l’entrada en vigor d’aquest Decret Llei, la dimensió o característica dels quals no permetin o no facin aconsellable l’exigència dels serveis urbanístics bàsics. A més, deixa en mans dels ajuntaments l’ordenació d’aquests espais urbanitzats i la possibilitat de preveure la consolidació de manera integral i respectuosa amb l’entorn. Sí que queda clar, però, que no es permet en cap cas la previsió de nous assentaments.

No pretenc explicar en aquest comentari tot el contingut del decret, però són significatives les mesures que pren relatives als usos i activitats en sòl rústic. En aquest cas, estableix una sèrie de modificacions de la Llei 6/1997, de sol rústic de les Illes Balears, i preveu una nova regulació de la prestació compensatòria per a usos i aprofitaments excepcionals. També modifica l’article 19 de la Llei 6/2007 que, després de regular els usos prohibits, afegeix un “no obstant això” que obre la porta a obres de conservació i millora en les edificacions construïdes legalment en sòl rústic que tenguin un ús (per exemple d’habitatge) que s’hagi convertit en prohibit en posterioritat. Alhora modifica l’article 26 de la mateixa llei, al qual dóna una redacció, al meu entendre, bastant confusa que, de fet, el que persegueix és ampliar els usos que es poden desplegar en sòl rústic, ja que el legislador entén que el desenvolupament social i econòmic de les zones rurals no s’oposa necessàriament a una gestió sostenible del medi ni del paisatge. Afirmació que és certa, evidentment, però que, en els termes que està formulada obre la porta a una gran discrecionalitat en les decisions a l’hora d’atorgar llicències.

Diguem també que modifica aspectes essencials de la Llei 11/2006, de 14 de setembre, d’Avaluacions d’Impacte Ambiental, una normativa que, de fet, comportava greus paràlisis (moltes vegades no justificades) en les actuacions dels projectes. Potser ha estat aquesta actuació injustificable (convindria també que els anteriors gestors d’aquesta normativa es passessin la mà pel pit) la que ha conduït l’executiu actual a proposar un canvi radical de model. En línies general converteix el silenci negatiu en positiu i d’aquesta manera s’hauran acabat els retards i els problemes.

Comprenc (encara que no del tot) que aquesta modificació faci feliç el nostre conseller d’ordenació del territori, perquè realment configura un nou model que té com a fonament bàsic el principi del creixement econòmic per damunt de qualsevol altre. I quan dic per damunt de qualsevol altre dir precisament això, perquè la recerca de la “sotenibilitat” i de la “seguretat jurídica” estan, al meu entendre, en un darrer terme.

¿Significa això que tornarem al campi qui pugui i a la criticada balearització? ¿Ens durà aquest nou model a la valencianització del nostre territori? No necessàriament, perquè tot dependrà de l’ús que faran els ajuntaments (mancats de liquiditat, no ho oblidem, per tant la temptació serà gran) de les facultats que el Decret Llei els dóna en detriment del Consell Insular, en qui molts confiàvem per mantenir una regulació sensata de l’urbanisme. Però el camí queda molt més obert que fins ara. Suposo que és que el que volíem els ciutadans, perquè ningú no pot discutir la legitimitat democràtica dels nous “modeladors” de la nostra política urbanística i econòmica.

Alertat per les manifestacions que s’havien fet en el Foro de l’Illa del Rei de 2010 sobre la “manca de model que teníem els menorquins”, l’enginyer Joaquim Coello Brufau va publicar damunt d’aquest mateix diari un recordat i magnífic article on ens deia el següent: “Després de cinquanta anys de desenvolupament turístic a Espanya no hi ha dubte que el model menorquí, tan criticat per alguns, ha produït un impacte sobre el territori i una destrucció dels espais naturals menor a la de qualsevol altre indret d’Espanya. S’ha concentrat a Menorca el creixement sobre les zones a on ja s’havia iniciat el desenvolupament urbanístic però s’han preservat els espais verges i això ha permès mantenir l’interès i l’atractiu natural.” A les seves paraules jo vaig afegir aleshores que aquesta preservació del territori que havíem fet els menorquins al llarg del temps era el nostre tresor. “És –vaig escriure- el que, en el futur, ens pot diferenciar de tots els altres.”

Tenc la impressió que ni el senyor Coello, ni jo ni molts altres partidaris de la conservació del territori estem tancats als canvis que aquest model demani per adaptar-lo a les necessitats del temps, però molt em temo que si el principi que decidim seguir és el del “desarrollo a toda costa” (recordeu que el govern ha parlat també de produir alteracions que afectin a la legislació de Costes) correm un perill molt greu de malmetre el nostre tresor. Potser resoldrem alguns problemes econòmics de l’avui, però és molt probable que comprometrem el demà. I em sembla que el demà corre perill si desplegam les possibilitats màximes d’aquest Decret Llei que s’encamina molt més a potenciar la via del desenvolupament i del creixement que de garantir la seguretat jurídica, encara que sigui amb el desig de garantir aquesta seguretat jurídica que es comenci parlant a l’exposició de motius.

Europa o el retorn al temps de les colònies. Quedarà espai per a la sobirania nacional?

19 febrer 2012

Així com els empresaris estan convençuts que les disposicions del govern en matèria laboral ens trauran del pou i els obrers creuen que ens hi acabaran d’enfonsar, jo, que som professional i empresari, no tenc la més remota idea del que ha de succeir. Com no tenc gairebé idea de res, si és que d’economia estem parlant. Per tant, ni més ni menys que els economistes, que han demostrat de sobres que no van preveure la dura crisi que ens queia a sobre ni em fa l’efecte que sàpiguen molt bé com n’hem de sortir.

Sí sé, en canvi, que l’Alemanya de la cancellera Angela Merkel n’està sortint reforçada, de la crisi, ja que les exportacions, l’ocupació i la indústria alemanyes s’imposen a la resta d’Europa. I això que el model alemany no està exempt de zones d’ombra i, també, d’injustícies socials. Tanmateix, són els alemanys que prescriuen les violents polítiques d’austeritat als seus veïns del sud. Entre d’altres, a Espanya.

A dictat dels alemanys

Un diplomàtic europeu citat per The Economist, considerava fa poc que el nou pacte fiscal que Alemanya vol imposar als Estats de la zona zero era “un tractat que fa il·legal el keynesianisme”. Després de molts anys, els països rics de la Unió europea (UE) imposen als altres estats de la Unió (diguem que amb més o amb menys diplomàcia, publicitat i comprensió per part dels ciutadans) mesures que fan impracticables les polítiques d’esquerra (vaja!, les polítiques que la gent de la meva edat entén com a polítiques d’esquerra). En nom de la defensa del mercat i de la lliure concurrència, totes les polítiques que impulsa l’UE van en la línia d’impedir que els diferents Estats nacionals puguin regular determinats sectors per evitar l’agreujament de les desigualtats socials (el que abans enteníem com a polítiques socialdemòcrates). Encara més: totes les mesures que ha pres la UE aquests darrers temps –diguem que amb el consentiment de governs conservadors o fins i sot socialdemòcrates (per exemple el finit de Zapatero)- s’han adoptat sota el marxamo del pensament neoliberal, aquest que prometia el benestar com a resultat màgic de la mà invisible del mercat.

Avui, doncs, per dur a terme una política d’esquerra a qualsevol dels països que conformen la UE, no és suficient que la majoria dels ciutadans d’aquest país ho decideixi, cal, a més, una ferma determinació per lluitar amb totes les seves forces (i no sé si això és suficient) contra una Comissió europea i un Consell de la Unió que s’emparen amb el gran bagatge de les directives (neoliberals) i dels tractats europeus.

Avui, per poc que observem com s’està actuant a les cimeres de l’UE, haurem de concloure que hi manca molt poc perquè, al dictat d’Alemanya, desaparegui la “sobirania nacional” dels països endeutats. De moment han segrestat la de Grècia; i si ningú no hi posa remei, seguirem aviat amb la de Portugal. I no em sorprendria que també amb la d’Espanya i la d’Itàlia, a qui, per cert, ja li han imposat un primer ministre. I per poc que observem les regles que estan regint els complexos mecanismes de l’UE, haurem de concloure que un Estat endeutat no es troba en condicions de decidir la seva política econòmica.

Em direu que els “dictats” de Berlín afecten tan sols a les decisions financeres i de pagament del deute (en aquest sentit, el “comissari del pressupost” nomenat per l’Eurogrup per a Grècia a instància de la senyora Merkel només es pot oposar a decisions del govern grec que tenguin una incidència pressupostària), però a la pràctica, aquest comissari no deixa de ser una espècie de governador colonial que garanteix en totes les circumstàncies possibles, la primacia dels drets de la metròpoli (o el que és el mateix, els drets dels països creditors) sobre els drets de les poblacions del país sotmès a control.

Ens agradi o no, estam davant d’una espècie de neocolonialisme –o de telecolonialisme- de l’ocupació econòmica. No em sorprèn, per tant, que el secretari general del Partit Socialista de Portugal hagi opinat que aquesta proposició alemanya violava els principis bàsics de la sobirania i –són paraules textuals- “la mateixa dignitat dels pobles”. Crec que té raó. I més si tenim en compte d’altres proposicions (potser encara més humiliants) com aquella del comissari alemany per a l’Energia, Gunther Oettinger, de posar a mig pal les banderes dels països endeutats en els edificis de la UE. Proposta que de moment no ha triomfat, però que, si seguim per la senda que, dia rere dia, ens marca la senyora Merkel i el seu implacable ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, no em sorprendria que s’arribés a prendre.

No cal ser antieuropeu (que no ho som) per afirmar que em sembla tràgic (i l’adjectiu és d’allò més pertinent si ens referim a la realitat grega) que l’UE hagi abandonat tota idea de solidaritat, de cohesió i d’igualtat entre els Estats membres. Avui, els països de la Unió més rics sembla que estiguin decidits a sotmetre els membres més pobres i a explotar-los per mitjà del mecanisme del deute. La idea d’Europa (almenys la que jo havia concebut) no pot estar més lluny.

Rubalcaba s’imposa a Chacón

12 febrer 2012

He seguit amb interès els preparatius i el desplegament final del congrés socialista celebrat a Sevilla. El PSOE és el partit que més anys ha governat la democràcia espanyola des del 1978 i és, hi estiguem o no d’acord, un partit important per a l’estabilitat i el progrés del nostre país.

La crisi econòmica i la irresistible lleugeresa del ser que s’havia encarnat en la figura del president Rodríguez Zapatero han deixat el país en braceroles i l’han posat a mans d’un altre gran partit, el PP, del qual, després d’haver fet el contrari del que havia promès durant la campanya –ens ha augmentat els impostos-, no espero sinó desregulacions fetes en nom de la llibertat que malmetran grans conquestes socials: A la llengua pròpia li tocarà el rebre, el PTI serà malmès, es passaran pel folre la protecció del litoral que significava la Llei de Costes i es legalitzaran les il·legalitats urbanístiques dels qui van incomplir, mentre als qui han passat el calvari de servar les dures normes urbanístiques i les derivades de la legislació turística se’ls posarà una cara de babau que farà pena.

És per això que, després d’haver criticat durament la gestió política de Rodríguez Zapatero, veia amb temor i amb pànic que el substituís al front d’aquest partit Carme Chacón, que era, al meu entendre “un Zapatero en versió femenina”, que és el mateix que va voler dir Rodríguez Ibarra però ben dit. O expressat d’una altra manera, diré que Chacón és, al meu criteri, una persona que encarna la mateixa la vacuïtat del ser de Rodríguez Zapatero, el mateix discurs sense continguts, el joc de frases curtes (l’escola recent del Twiter, tant de moda entre els polítics) i del joc de paraules (“aquí veo mucha buena gente, mucha gente buena”), que va repetint per si no les hem escoltat bé, i parla en to de míting als companys enlloc de cercar la reflexió serena i profunda.

Chacón encarnava al congrés l’ànima largocaballerista del PSOE, que és l’ànima que treu el partit quan ha perdut el nord i esdevé incapaç d’articular un projecte sòlid, elaborat, reflexiu, que es fixi sobre el que és essencial i no s’articuli a base de frases fetes o d’ocurrències i improvisacions. És cert que també Rubalcaba va fer una mena de desafiament que està en la línia del que acabo de criticar quan es va referir al trencament del Concordat amb la Santa Seu. I no ho dic perquè jo no hi estigui d’acord. Perquè jo, com a cristià, crec i defenso que és l’Església Catòlica la que, de fa temps, si és que volia ser una mica més fidel a l’Evangeli, hauria d’haver renunciat a aquest tractat internacional, que pot subscriure pel fet que és un Estat (una altra gran i inconseqüent contradictio in terminis) que li proporciona beneficis i privilegis dels què, no sols no hauria de gaudir, sinó als què hauria de renunciar.

Però tornem al PSOE i a la victòria de Rubalcaba que, avui per avui, (vist des de fora, però no des de la indiferència) era l’única esperança per redreçar el debat de les idees, tot i els retrets que se li poden fer per haver perdut les eleccions estrepitosament, o per haver estat partícip del govern de Rodríguez Zapatero. Hi estic d’acord, Rubalcaba té un taló d’Aquiles força dèbil i se’l podrà atacar per molts fronts, però és –dels qui avui han sortit a la palestra- l’únic socialista a nivell nacional que he pogut escoltar que no em fes sentir ridícul, que no em fes pensar que, dessota el seu llenguatge, no s’hi amaga res.

I anem al PSC, un partit que conec des dels inicis, des d’aquella Convergència Socialista de Catalunya en la què ens vam emmirallar els qui, a meitats dels anys setanta, volíem articular un socialisme a Menorca que fos capaç d’articular també el catalanisme i una sensibilitat cultural que el feia diferent del PSOE. Els catalans ho van aconseguir construint el PSC, que responia a un objectiu intel·ligent: assolir la màxima fortalesa del socialisme català mitjançant un nou relat de la catalanitat que unia en una mateixa identitat vells i nous catalans, i per la funció de ròtula entre el catalanisme i una idea plural d’Espanya. Nosaltres no. PSOE i PSM es van articular com a forces autònomes i independents, encara que després han hagut de fer molts esforços per governar plegats, normalment sense entendre’s gaire. Sempre ho he lamentat.

Avui, però, si contemplem el PSC, veureu com s’ha anat desfigurant amb els anys aquest component catalanista que esdevenia essencial per a la seva composició i estructura (i ja sé que, ara, els meus amics del PSM em diran “veus com nosaltres vam fer bé de no fusionar-nos!”), a mans d’una gent nova (Zaragoza, Chacón, Iceta, Montilla, etc.) que l’han anat abandonat alguns dels vells principis. Entenc, per això, que un pensador independent com és Antoni Puigverd, afirmés dos dies abans del gran conclave socialista que els catalans d’esquerres tenien vertigen escoltant els canvis ideològics que improvisava Chacón. Això mentre el PSC observava el joc incomprensiblement en silenci. I afegia Puigverd: “Pateixen de vertigen els que s’adonen que, de cop i volta, Carme(n) Chacón s’està carregant les columnes que han aguantat la història del PSC. D’una banda, diu que vol combatre ‘amb ungles i dents’ el pacte fiscal català en nom de la solidaritat (calla, tanmateix, davant l’única insolidaritat fefaent: els privilegis basconavarresos i els beneficis inherents a la capitalitat de l’Estat). Abjura també del tripartit, Chacón: considera que el PSC es va deixar eclipsar per Esquerra.”

Vist, doncs, el que he pogut veure, estic content que la declamadora d’eslògans, la dona de les pauses preceptives en els discursos buits de contingut, la del “désir de soi” a flor de pell, com ha dit agudament Juliana, no hagi estat la guanyadora del congrés. El socialisme espanyol ha pres, al meu entendre, la millor solució possible. No sé si Rubalcaba és un jacobí (com assegura Oriol Pujol) o un Fouché (com han dit reiteradament tants altres). Però em sembla un puntal molt més sòlid que Chacón per afrontar l’inevitable travessa del desert que ha de fer el PSOE.

En record de Mateu Seguí Mercadal, “es doctor Seguí”

5 febrer 2012

Dijous passat l’Ateneu de Maó va dedicar una sessió monogràfica a Mateu Seguí Mercadal (Maó, 1916-2000). No és fàcil biografiar succintament “es doctor Seguí”, que és com sempre se’l va conèixer, per a un article de diari, però ho he d’intentar.

Fill de Mateu Seguí Carreras, farmacèutic i de Catalina Mercadal Carreras, Mateu és el major de vuit germans que naixeran al si d’una família catòlica, compromesa políticament amb els principis monàrquics i tradicionalistes. Rebrà, per tant, una educació catòlica i monàrquica, que conservarà durant tota la primera joventut, mentre s’anirà formant a l’Acadèmia de Sant Estanislau, al col·legi Fontirrog i a l’Institut de Maó. Més endavant cursarà la carrera de medecina a la Universitat Autònoma de Barcelona durant els anys de la República, una universitat per a la qual sempre tindrà paraules d’elogi.

El cop d’Estat del 1936 agafa Mateu Seguí a Maó quan li falta un any per acabar la carrera, després d’haver-se enamorat de l’única dona que estimarà durant tota la seva vida: Carmen Puntas Comella, que és, com ell, a punt d’acabar els estudis de farmàcia. L’ha coneguda en un míting de la Comunió Tradicionalista, ja que Manuel Puntas, pare de Carmen, és també membre d’aquest partit.

El matí del 19 de juliol de 1936, després de ser proclamat el cop d’Estat, Mateu Seguí Carreras reunirà tots els seus fills dins la sala de casa seva, al carrer de ses Moreres -on viu i té la farmàcia-, i pregarà amb ells davant la imatge del Cor de Jesús perquè els doni forces per superar la que ha de ser, segurament, una dura prova. “Ahir –diu als seus fills- va començar un moviment que pot salvar Espanya del desastre, però també pot fer vessar molta sang. Preguem perquè Déu ens doni forces”. Poc temps desprès, el 18 de novembre, Mateu Seguí Carreras, que romania pres al vaixell Atlante des de feia uns mesos, serà afusellat davant el cementeri des Castell, juntament amb altres 72 ciutadans, civils o religiosos.

Com en tantes altres famílies, la guerra civil haurà provocat, doncs, una gran desfeta en la seva, ja que Mateu Seguí ha perdut el seu pare, el seu oncle Gabriel Seguí, el seu sogre Manuel Puntas, el seu cunyat Josep Maria Puntas, el promès de la seva cunyada Esperança Puntas i el de la seva cosina Carmen Dicenta. Tots ells assassinats. Mateu, però, no reaccionarà aïradament, com tal vegada es podia esperar d’un home format en les idees més sòlides de l’integrisme catòlic, sinó que trobarà en l’Evangeli de Jesús el camí del perdó i, si bé rebrà amb alleujament la victòria dels nacionals, aviat perdonarà de cor els qui havien estat els seus enemics i es distanciarà dels vencedors. No militarà, doncs, a la Falange ni tampoc en el Tradicionalisme, i es negarà a declarar contra els responsables de la matança del seu pare en els judicis sumaríssims que es faran entre 1940 i 1943. Diu al ministeri fiscal que els ha perdonat.

Mateu Seguí acabarà la carrera de medecina l’any 1941 i serà mobilitzat per l’Exèrcit i servirà a Es Mercadal com a metge de la tropa durant un temps. Cobert ja el seu compromís militar i treta l’especialitat de tocoginecologia, es podrà casar, el 1944, amb Carmen, la promesa que l’ha esperat gairebé deu anys, amb la qui tindrà deu fills entre el 1947 i el 1961, dos dels quals moriran molt joves d’accident (Mateu el 1971 i Nelo el 1977).

El compromís social

Mateu Seguí exercirà la medecina fins a la seva jubilació i serà cap de servei de ginecologia. Carmen també treballarà fins a la seva mort (1976) com cap del servei d’anàlisis clíniques; càrrecs que tots dos exerceixen a l’antiga Residència Sanitària. Tant l’un com l’altre creuran fermament en els beneficis de la medicina pública i s’integraran des del primer dia en el Servei Nacional de Salut.

Però Mateu Seguí no serà només un bon metge, serà, per damunt de tot, un home compromès amb la societat. Per això el veurem de seguida que tornarà a Menorca militant a l’Acció Catòlica; el veurem també compromès amb el mutualisme i lluitant per impulsar la unificació de les diverses mutualitats, que s’acabaran integraran en la que esdevindrà la Mútua Maonesa; el veurem també com a director de l’Hospital Municipal de Maó; i, ja en el camp de la cultura, com a vicepresident de l’Ateneu i president de la Secció de Ciències Mèdiques, alhora que impulsarà, amb el notari Miquel Hernández i amb el seu amic Guillermo de Olives, les tertúlies europeistes, a principis dels anys seixanta. Un cop jubilat serà membre fundador de l’Institut Menorquí d’Estudis i participant també com alumne a les jornades de l’Escola de Salut Pública del Llatzeret. A la tardor de la seva vida, dedicarà els seus esforços a treballar per Vida Creixent.

El diari Menorca

Quan a principis dels anys quaranta, el diari “Menorca” és a punt de desaparèixer degut a problemes monetaris del seu propietari, el reverend Jaume Cots decideix comprar-lo per evitar que aquest quedi en mans del Movimento Nacional, i demana als seus amics Mateu Seguí i Guillermo de Olives, que li donin una mà per fer d’aquest un diari al servei dels menorquins, que defensi alhora els valors cristians. Aquesta decisió embarcarà Mateu Seguí, Guillermo de Olives i Francesc Hernández en una extraordinària aventura periodística que salvarà el diari i el convertirà en el mitjà de comunicació més difós entre els menorquins des de fa 70 anys. Creada la Editorial Menorca, Guillermo de Olives en serà president i Mateu Seguí conseller delegat de redacció. Director de fet del diari durant els anys en què s’exigia un periodista amb carnet, en serà director efectiu entre el 1967 a 1976, després que aconsegueixi el títol de periodista per virtut de la Llei de Premsa i Impremta de 1966, coneguda popularment com a Llei Fraga. Càrrecs que exercirà sempre gratuïtament i compaginà amb la seva professió, sacrificant hores a la son i a la família.

El compromís religiós

Mateu Seguí neix i mor fidel a l’Església catòlica, però és un home que sabrà llegir els signes del temps i, en plena maduresa, creurà profundament en les tesis d’aggiornamento que proclama Joan XXIII en anunciar, a principis dels anys seixanta, el Concili Vaticà II. Format, doncs, en l’integrisme religiós –un moviment que creia ulls clucs que la política s’havia d’ajustar els principis defensats per l’Església-, Mateu Seguí viurà intensament el Concili i s’apuntarà aviat als corrents més aperturistes, tot identificant-se plenament amb les tesis de la Gaudium et Spes, d’acord amb la qual, “és deure permanent de l’Església escrutar a fons els signes de l’època i interpretar-los a la llum de l’Evangeli.” Aquest –i en aquests termes- serà el compromís religiós que adoptarà Mateu Seguí i no abandonarà mai més.

El compromís polític

És, precisament, degut a aquesta decisió d’adaptar-se a les exigències dels temps, que Mateu Seguí abandonarà les idees tradicionalistes en què es va formar i veurà ben aviat que el franquisme no és la solució. El franquisme, que mai no abandonarà l’esperit de revenja del vencedor sobre el vençut, no farà sinó perllongar el gravíssim problema de les dues Espanyes. Per això es negarà a acceptar cap càrrec polític durant la dictadura, i propiciarà el diàleg des del diari Menorca i des de l’Ateneu. I ja al final del franquisme, s’integrarà en el projecte polític de la Unió Socialdemòcrata de Menorca, un moviment que acabarà integrat-se dins la Unió de Centre Democràtic (UCD) capitanejada per Adolfo Suárez.

Molt d’acord amb el seu tarannà dialogant (encara que, de vegades, dialogar amb ell no era fàcil degut al seu fort temperament) creurà que la solució definitiva per al país no és l’enyor del passat, que representaven els moviments franquistes i, en menor mesura, l’Alianza Popular de Manuel Fraga. Però no acceptarà tampoc la ruptura que predica i reclama l’esquerra socialista o comunista. Finalment, a Espanya triomfaran les tesis de la reforma proclamades per la UCD, que s’imposaran a les de ruptura, tesis que acabaran englobant tothom dins el sistema: des de l’Alianza Popular de Fraga fins al Partit Comunista de Carrillo. Enemics, doncs, a mort durant anys, s’asseuran a la fi en una mateixa taula: la de la democràcia, la qual es consolidarà amb la Constitució del 1978, que proclama un Estat social i democràtic de Dret, territorialment descentralitzat i no confessional. És l’opció per la què havia apostat Mateu Seguí

Per acabar

Mateu Seguí va ser un home bo, tenaç, fort de caràcter i de vegades difícil en el tracte, però sempre sincer i d’una sola peça. Amic dels amics i respectuós amb els adversaris. Profundament compromès amb la societat de manera desinteressada, sempre va ser conscient que formava part d’una família sòlida i unida en l’essencial, però no monolítica en les idees, com algun cop s’ha dit equivocadament. I ha estat també el creador, juntament amb la seva esposa Carmen, d’una altra gran família –aquesta de la qual en som part des de fa quaranta anys-, que ha seguit els mateixos passos dels seus antecessors.

Menorquí de soca-rel, va ser un defensor acèrrim dels drets de la seva illa. També un gran europeista i un home que sempre posseí una enorme curiositat intel·lectual –de fet, tot li interessava-. Però per damunt de tot, Mateu Seguí va ser un home de fe. Creient fins al moll de l’os, va viure i morir obert plenament a la transcendència.


%d bloggers like this: