Josep Maria Quintana

L’assaig que darrerament he publicat que duu per títol “Una història particular. Els conflictes Església-Estat a la Menorca del segle XVIII”, ha significat una feina que vaig començar fa quinze anys i que, amb moltes i llargues interrupcions, vaig tancar l’estiu de 1915 i ha editat Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

És, probablement, una de les feines d’investigació que més m’han satisfet perquè m’ha anat desvetllant aspectes de la vida de Menorca que desconeixia quan la vaig iniciar, i m’ha permès d’aprofundir en la vida i la personalitat intel·lectual i humana d’alguns personatges que, en un camp o en un altre, han estat clau per a l’esdevenir de la nostra història.

Un dels descobriments del qual s’ocupa el llibre, encara que molt tangencialment, és el dels llibres i de les biblioteques a què tenien accés els estudiants menorquins del segle XVIII, feina que ja ens havia facilitat el brillant estudi que havia dut a terme (editat també per l’Abadia de Montserrat) el nostre historiador de capçalera, Miquel Àngel Casasnovas Camps, amb “Llibres i Lectors. La Cultura a Menorca entre la Contrareforma i el Barroc”. I tracta també dels llibres que eren a l’abast dels estudiants voldria remarcar avui l’interessantíssim manual de Filosofia de fra Miquel Taltavull.

Manuscrit escrupolosament en llatí, es tracta d’un manual que duu per títol “Cursus Philosophicus, quattuor philosophiae continens partes nempe logicam, methaphisicam, physicam et ethicam.” Estem, doncs, davant d’un curs de filosofia que ens ha arribat per un exemplar perfectament enquadernat, que pertanyia a l’alumne Pere Villalonga Mascaró, natural d’Alaior, i està dividit en dos toms.

Al primer desplega, com a primera part, la Lògica, amb exercitacions escolàstiques i dissertacions. Intitula la part segona com a Metafísica, que divideix alhora en quatre matperies: Ontologia, Cosmologia, Teologia Natural i Pneumatologia (que tracta essencialment de l’ànima humana), i clou amb un apèndix De Anima brutorum, on tracta dels éssers irracionals.

El segon tom s’inicia amb la Física, que ocupa la part més extensa del curs, i que divideix en dues parts: General i Particular. Tot seguit exposa l’Ètica, i tanca el curs amb unes recomanacions (Et haec omnia sufficiant)  perquè totes les matèries que ha tractat siguin útils als deixebles.

A les darreres pàgines del llibre hi ha dibuixos de figures relacionades amb l’estudi de la Física i tres representacions planisfèriques: del sistema ptolomeic, del sistema copernicà i del sistema ticònic.

Fra Miquel Taltavull encapçala el Cursus amb una llegenda que, traduïda, diu: “Elements filosòfics extrets dels filòsofs més notables, elaborats pel pare Fra Miquel Taltevull (sic), professor de Filosofia, dictats en el Convent de Jesús de Maó i començats a exposar l’ idus (13) de setembre del mil set-cents noranta-cinquè any del part de la Verge”, seguit d’un Praefatio de gran interès.

Escriu fra Miquel Taltavull: “Tal volta us semblarà admirable, estimats deixebles,  que enmig de tantes institucions filosòfiques que han vist la llum, m’imposi la feixuga tasca d’escriure per a vosaltres. Però atès que moltes, o quasi totes, les institucions de filosofia que ens rodegen (…) negligeixen  el mètode escolàstic, i d’altres que estudien a fons aquest mètode s’aboquen a vanes  i estèrils especulacions, vaig decidir, per tant, seleccionar d’entre les que siguin més adequades a l’enteniment de tots, expurgades dels elements inútils. Servaré, doncs, la norma de distingir les vertaderes de les falses; les certes de les incertes; les clares de les fosques. En les dubtoses exposaré l’opinió versemblant de cadascuna de les parts que més sembli que permeten acostar-nos a la veritat.”

I afegeix tot seguit: “No valdrà l’autoritat d’aquest o d’aquell altre filòsof perquè venci sense raó: recordaré no obstant les opinions egrègies d’alguns, perquè en les matèries filosòfiques no hem de tenir cura del que va dir Aristòtil, Agustí, Tomàs, o Escot, ja que els problemes de la física s’han de resoldre per la raó i l’experiència”. Per tant, segons el professor -recordeu que estem parlant de l’any 1795-, “no hem fet un jurament de lleialtat a l’home, sinó al filòsof i a la veritat sòlidament provada. Tampoc la filosofia ha d’agradar als sentits o bé al cos, ni ha d’estar a l’arbitri d’hipòtesis fingides, on quasi no brilla. D’aquesta filosofia, encara que resulti elegant, se’n podria dir una enganyifa.”

Tot seguit, escriu: “Però abans de posar mà a aquesta eminent ciència voldria acudir a un document d’una pàgina sagrada, a fi de que la tingueu sempre impresa en la vostra memòria. Salomó al llibre de la Saviesa, Cap 1 parla així: ‘En una ànima malèvola no hi entrarà la saviesa, ni tampoc habitarà en un cos subjecte al pecat’. El Salmista, en el llibre dels Salms canta: ‘El començ de la saviesa és el temor del Senyor: Estimadíssims, absteniu-vos per tant dels pecats, servant sempre en els vostres cors  el temor del Senyor; sigueu homes prudents, alceu el vostre intel·lecte i dediqueu-vos a cultivar l’amor de Déu.’ No us facin por les dificultats, ni la feina, perquè de la feina neix el que és útil i també  el descans. Fugiu de la peresa i seguiu les meves petjades, més encara, dedicaré tots els meus esforços i sol·licituds al vostre avenç. Afanyeu-vos, doncs, a argumentar fermament per tal de comprendre.” Finalment, tanca el prefaci amb una salutació als alumnes que podríem traduir “Estigueu bé” i “tingueu bona salut”.

El que em sembla, però, notable és que en aquest text inicial, fra Miquel Taltavull digués als seus alumnes que “no valdrà l’autoritat d’aquest o d’aquell altre filòsof perquè venci sense raó: recordaré no obstant les opinions egrègies d’alguns, perquè en les matèries filosòfiques no hem de tenir cura del que va dir Aristòtil, Agustí, Tomàs, o Escot, ja que els problemes de la física s’han de resoldre per la raó i l’experiència”.

No hi ha dubte que aquest recurs a la raó i a l’experiència és molt propi del pensament il·lustrat, i fa de gran interès aquest document que, si ens atenem a l’any en què va ser escrit (1795), ens confirma que aquest -o d’altres cursos semblants- són els que van estudiar als joves que es formaven filosòficament al Convent de Jesús, al Pla des Monestir de Maó. Per tant, no ens hem de sorprendre si d’aquells grups de d’adolescents que s’hi van formar al llarg del segle XVIII sorgissin intel·lectuals cultes i persones que vagin tenir un paper destacat en el camp de la història, de la literatura o de la filosofia a la Menorca de la Il·lustració.

L’èxit que, en aquests darrers anys, sembla que vagin assolint els populismes (fonamentalment de dretes, però que tenen també grans ressonàncies en el camp de l’esquerra -Espanya en seria, d’això darrer, un bon exemple-) és un d’aquests fenòmens del temps que els ciutadans no podem deixar de tenir en compte i que els polítics i les persones que ens hi sentim allunyats faríem bo d’analitzar amb deteniment, perquè si bé no és un fet que hagi de restar vigent de manera ineluctable -cap dels fenòmens polítics no són eterns- sí que es mostra amb una força tal que no podem menysprear, com ens ensenyen els inesperats triomfs del Brexit al Regne Unit i de Trump als EEUU, que han fet sonar totes les alarmes.

Sembla que hi ha acord a l’hora de desxifrar aquests fets afirmant que són una resposta reactiva contra l’status quo que formen els poders fàctics i les classes dirigents; reacció que es fa en nom d’un col·lectiu genèric -“el poble”, “la gent”- que no descriuen però al qual donen una mena de valor absolut i s’esdevé l’element essencial i justificatiu d’unes polítiques que no dubten d’assegurar que aquest col·lectiu val més que totes les altres fonts d’autoritat.

Com ha escrit Timothy Garton Ash en un clarivident article publicat a El País, el líder populista -es digui Trump, Erdogan, Putin, Marine Le Pen, Viktor Orbán, Artur Mas o Pablo Iglesias-, s’identifica ell mateix com l’única veu d’aquest poble, d’aquesta gent, la qual cosa comporta que totes les altres veus -totes les altres fonts d’autoritat- deixen de tenir sentit o valor. En opinió d’aquests líders, només “el poble”, només “la gent” (la voluntat dels quals ells -i únicament ells- representen i interpreten de manera exacta i correcta) és qui ha de decidir, qui pot decidir i, en definitiva, qui pot traçar la línia vermella que cap més col·lectiu, cap més autoritat (ni el Parlament, ni el Poder Judicial, ni el Tribunal Constitucional ni “els altres”) pot contradir.

En un dels seus mítings, Trump va assegurar que “l’únic que vertaderament importa és que la gent s’uneixi, perquè els altres no compten”. Haurem, per tant, de desxifrar qui és “la gent” a què es refereix Trump i qui són “els altres”. Potser sens fa difícil delimitar el primer d’aquests dos elements, però no el segon, ja que, per a Trump, els altres són els musulmans, els jueus, els refugiats, els gitanos, els homosexuals, els immigrants negres o mexicans…, però també ho són les elits, els experts, els líders dels partits tradicionals, els cosmopolites…

Si passem de Trump a Marine Le Pen o a Nigel Farage, haurem d’afegir entre els altres els euròfils, perquè, per a ells, “el poble”, “la gent” forçosament han de ser euroescèptics, ja que -són paraules textuals de Farage- el Brexit va ser una “victòria per a la gent normal, per a la gent decent, per a la gent de veritat”, de manera que els no partidaris del Brexit no eren normals ni decents ni gent de veritat. I si, en un món ideològic ben divers al dels dos polítics anteriors, intentem esbrinar qui són els altres per a Pablo Iglesias, segurament haurem de dir que són els qui formen part dels partits del torn, dels partits vells, els rics, els banquers, la casta… I si ens referim a Mas o a la senyora Forcadell, els altres són clarament els espanyols no catalans, els jutges que fan complir les lleis, el Tribunal Constitucional que aplica la Constitució… perquè “el poble” (entenent per poble el que ha optat clarament per l’independentisme, encara que aquest no sobrepassi el 48% dels catalans) és qui té dret a marcar aquesta línia vermella que els altres no poden trepitjar ni contradir.

Ruíz Simon ens explica que, en un llibre de Frances Stonor Saunders publicat el 1999, es parla del senador McCarthy (el de la caça de bruixes durant els anys cinquanta als EEUU), al qual qualifica de prototipus del nacionalisme americà més radical. I diu de la seva política populista que no va ser, sinó, “un moviment fonamentat en el ressentiment contra les classes dirigents”. En aquest sentit, doncs, podríem dir que el McCarthysme va ser un clar precedent del Trumpisme, amb la diferència no menor que McCarthy no va arribar a president, i sí que hi ha arribat Trump; però no oblidem que, com diu molt bé Ruíz Simón, Hanna Arendt no descartava, el 1956, que McCarthy assolís un dia la presidència, alhora que no podia evitar de veure analogies entre aquella època i la del final de la República de Weimar, a Alemanya, que fou l’antecedent del nazisme, que es consolidà amb l’arribada al poder democràticament d’un altre polític nacionalista i populista que estava convençut de representar la veu del poble i de ser l’únic representant legítim de la gent: el canceller Adolf Hitler.

Què podem fer, doncs, els qui no ens sentim part integrant del “poble” ni de la “gent” que aquests salva pàtries han decidit representar en exclusiva? D’entrada, potser hauríem de prendre consciència que tots aquests moviments no deixen de ser “moments” de la història, i que, per tant, són moments que es poden superar. Per tant, ni el populisme nacionalista i/o sectari d’avui, ni el liberalisme globalitzat dels anys noranta, ni el feixisme ni el comunisme dels anys trenta i quaranta, com tampoc l’imperialisme del segle XIX han estat insuperables -com ens recorda molt bé Timothy Garton. Però no hi ha dubte que són corrents que triguen temps a resoldre’s i que per fer que l’ona retrocedeixi (quan són ones que convé fer retrocedir), hem de -en paraules d’aquest pensador britànic- posar valor, ganes i consistència en un nou llenguatge polític i, sobretot, hem de cercar respostes polítiques als problemes reals.

“Cercar respostes polítiques als problemes reals”, aquest és el repte! Vol dir això que no basta desacreditar Trump, o Farage, o Le Pen, o Iglesias, o Mas, o Forcadell afirmant que són populistes; perquè si bé aquests líders no es poden irrogar la representació exclusiva del “poble” o de la “gent”, sí que representen una part -i una part considerable- d’aquest poble i d’aquesta gent, que els ha donat la força que tenen perquè, segurament, aquest poble o aquesta gent vivia una situació injusta, o se sentia desnonada, o marginada, o poc representada per les polítiques socials, econòmiques, administratives o culturals que els polítics, les elits i les lleis vigents contemplen.

No basta, doncs, lluitar contra el que són i representen aquests líders amb la desqualificació. Però tampoc hi podem lluitar des de l’immobilisme legislatiu o constitucional; ni amb el recurs constant i permanent als Tribunals de Justícia. No! Als qui no ens sentim ben representats pels populistes, als qui no acceptem les seves polítiques sectàries, ens cal un esforç immens per cercar respostes polítiques als problemes reals, i ho hem de fer en nom del pluralisme, però també des del convenciment que el populisme no hauria sorgit si nosaltres no haguéssim generat moltes de les causes que l’han fet possible.

No deixa de ser significatiu que la primera líder europea que felicità Donald Trump vagi ser la francesa Marine Le Pen. Al seu costat, el líder del Partit Llibertat d’Holanda, Geert Wilders, també es mostrà eufòric a través de les xarxes socials durant la nit electoral, en comprovar que Trump podia guanyar les eleccions dels Estats Units. “La gent està recuperant el seu país. Nosaltres també ho farem”, va dir en constatar la victòria del magnat. Des de Regne Unit, l’encara capdavanter del Partit per a la Independència de la Gran Bretanya, l’euroescèptic Nigel Farage, qualificà la victòria de Donald Trump com una revolució: “Sembla que el 2016 ha estat l’any de dues grans revolucions polítiques”, va dir Farage en un tuit referint-se també al Brexit. Per a ell, una victòria de Trump era fins i tot un fet més important que la sortida del Regne Unit de la Unió Europea.

A Itàlia, el líder de la Lliga Nord, Matteo Salvini, ha afirmat que la victòria de Trump significava “la revenja del poble” contra els banquers, els especuladors, els sondejos i els periodistes. I ha afegit que “ara ens toca a nosaltres”; manifestació que acompanyava amb una fotografia en color on ell apareixia amb Donald Trump, que confrontava amb una altra fotografia en blanc i negre del primer ministre italià, Matteo Renzi, amb Barak Obama.

Ben al contrari és el que han manifestat els líders europeus que són al govern, tret de l’hongarès, Viktor Orbán, partidari també –com Trump- d’un nacionalisme rampant, xenòfob, menyspreador de les minories, i favorable a l’aixecament de fronteres amb els adversaris. En efecte, mentre la canceller democristiana, Angela Merkel, que sempre mesura molt les seves paraules, s’ha mostrat fins ara molt cauta amb Donald Trump, el cap de l’Estat alemany, Joachim Gauck, va declarar  preocupat abans de les eleccions, tement ja una victòria del magnat, que estàvem davant un possible risc d’evolució autocràtica en un país imprescindible en el concert de les nacions. En una entrevista a la revista alemanya Der Spiegel, Joachim Gauck va dir: “No estem en grau d’afirmar què pot esperar-se de Donald Trump com a president, i això constitueix un problema per a mi, com per a moltes persones tant als Estats Units com aquí. Em sento inquiet quan miro el que passa a Washington”.

Davant d’aquestes afirmacions he de reconèixer que encerten els qui afirmen que la victòria de Trump té ressons de revolta popular contra les elits i s’assembla molt al que, el passat mes de juny, va comportar la victòria del Brexit al Regne Unit. Però alhora diré que llança noves i greus incerteses sobre la governabilitat de la pròpia Unió Europea, enfrontada també als seus propis fenòmens populistes (i quan dic populistes tant penso en Beppe Grilo com en Pablo Iglesias),  i suposarà, segurament, un despertar molt dur per a Europa en termes estratègics i de seguretat.

Alguns analistes vaticinen que suposarà, a més, una ruptura amb l’ordre global sorgit del final de la Guerra Freda, perquè hem de ser conscients –veurem després si complirà les seves promeses- que Trump s’ha queixat durant tota la campanya dels mals acords de seguretat que els Estats Units té amb altres països del món, i ha assegurat que està disposat a renegar dels seus compromisos amb l’Aliança Atlàntica (OTAN) si els estats europeus no inverteixen més en garantir la seva pròpia seguretat.

Tots els analistes veuen que la relació transatlàntica patirà també en altres terrenys, ja que no hem d’oblidar que el proper president dels Estats Units ha expressat en reiterades ocasions el seu rebuig als tractats de lliure comerç (el polèmic acord que negocia amb la UE, el TTIP, que segurament passà a millor vida la matinada de dimecres), així com la seva admiració pels “líders forts” –des de Kim Jong-Un (sí, ho heu llegit bé!), fins a Bashar al Assad o Vladímir Putin, a qui suposadament ha titllat de “brillant”, qualificatiu que podria tenir implicacions directes per a les relacions de Rússia amb Europa, per a l’evolució de la guerra de Síria o per a la lluita contra el terrorisme de l’Estat Islàmic.

En un correu escrit en calent, un interlocutor em deia al llarg del matí de dimecres: “és per plorar com els experts, les elits econòmiques i les elits universitàries (i aquí ens hi podem posar nosaltres) no hem volgut o pogut entendre res del que venia. Jo –seguia dient- cada vegada que veia un article on s’afirmava que era impossible que Trump guanyés, o que era un imbècil, o que ho eren els seus votants, tremolava. El votant ha decidit que, amb Hillary, venia més del mateix. Amb Trump, però, hi haurà canvis. Saben que probablement no seran cap a millor, però saben també del cert que Trump acollonirà els poderosos i això és suficient per a molts. Fa pena, però crec que va per aquí la cosa, si és que es pot entendre res del que ha passat.”

Certament, per aquí va la cosa! Puigverd ha escrit que, com un fantasma que fa olor d’all, una ona de populisme travessa el món. I ha afegit que la seva aroma pot ofendre, però no estranyar. El populisme té dues cares. La més comentada és la demagògia política, la grolleria cívica, la visceralitat. Però el demagog –afirma el pensador gironí- no tindria èxit si la realitat social, econòmica i cultural no estigués objectivament devastada. És mil vegades més fàcil denunciar el demagog, que afrontar les causes del malestar i la devastació. Per aquest motiu afirma el següent: la realitat social que Trump manipula (i la que manipulen els nostres demagogs locals) no desapareixerà fins que culmini el cicle de la globalització. Un cicle que trigarà dècades. La globalització té guanyadors i perdedors. Mentre els perdedors continuïn en zona devastada, més o menys protegits socialment, però sense horitzons, hi haurà espai per als demagogs. El populisme no és causa, sinó conseqüència.

Trump, doncs, s’ha erigit com el candidat antielits, i no importa que ell mateix formi part d’aquest món de privilegiats. Durant la campanya, el magnat va prometre que s’enfrontaria a uns poders fàctics dels quals molts ciutadans se senten allunyats cada vegada més. Això li va comportar la pèrdua d’importants donants i l’allunyament de la major part dels pesos pesants del seu partit, però –curiosament!- ha sabut connectar amb una classe treballadora colpejada per la globalització, i viu la política amb desafecció. A diferència d’ell, Hillary Clinton era la personificació de l’establishment.

Té raó, doncs, Lluís Foix quan escriu que és una paradoxa que en comptes de triar a una primera dona com a presidenta d’Estats Units, la majoria d’americans hagin situat a la Casa Blanca un multimilionari que no ha pagat impostos, sense experiència en les tasques de govern, misogin, xenòfob i nacionalista a ultrança, mentider i molt desconfiat dels mitjans de comunicació. Però això ens demostra que la victòria de Trump ha posat punt i final al moviment de fons que travessa tot el món democràtic occidental de votar contra els que estan al poder, de fer-los fora, per construir –en el cas de Trump- noves realitats basades fins i tot en el racisme, en la manca de respecte a l’estranger, i en l’aplicació de criteris radicalment nacionalistes. Trump ha guanyat pel seu discurs antisistema. Aquesta és la dura realitat.

Tot el que està passant aquests dies en relació al PSOE em confirma en la idea que, en política, les coses no sempre són el que són, sinó el que semblen. A més, em sembla que no estem davant un cas de “bons i dolents”, sinó d’ “errors i de més errors encara”. I tanmateix, a pesar de la complexitat i de la divisió d’opinions –divisió que fa, alhora, que el PSOE estigui dividit-, tinc la impressió  que hi ha algú que és més responsable que els altres dels errors comesos i del calvari que ha iniciat el partit, encara que si els altres no haguessin actuat com ho han fet, no sols haurien defugit aquesta divisió que els pot ser fatal, sinó que haurien també evitat que un personatge des del meu punt de vista mediocre, intel·lectualment i políticament, com Pedro Sánchez, que duia el partit a les penyes, s’hagi convertit en un màrtir.

Més llençat que prudent, més tossut que reflexiu, més superficial que sòlid, el PSOE va passar amb el seu mandat de 110 a 90 diputats, i de 90 a 85. Resulta, però, que les xifres del 20-D, tot i ser dolentes, no ho van semblar tant en superar de molt Podemos, i aquell fet implicà un èxit relatiu per al secretari general socialista que, a més, va saber trampejar prou bé la basta maniobra de Susana Díaz per derrocar-lo en un moment en què hi havia alguna possibilitat d’arribar a un acord de perdedors que, en un sistema democràtic representatiu proporcional, és tan vàlid i acceptable com un govern del guanyador, quan aquest no ha assolit, però, la majoria absoluta.

Crec que les setmanes que van seguir al 20-D van ser els millors moments polítics de Sánchez que, amb aquell intent de formar un govern amb Albert Rivera, hauria aconseguit bandejar el PP si no fos perquè aquest linx de l’autosuficiència que és Pablo Iglesias ho va impedir, obsedit per arraconar definitivament el PSOE (no el PP, sinó el PSOE) i assumir així el comandament de l’oposició.

Sánchez va fer el que pertocava en aquells moments un cop va decidir no formar un govern de coalició amb el PP, com li proposava Rajoy, però no va poder constituir-ne un de propi, cosa que ens va dur a unes segones eleccions, amb dos resultats aparents: l’un, previsible; l’altre, no tant. El primer, que Rajoy aconseguí 14 diputats més que als anteriors comicis (52 més que el PSOE), que només en va treure 85. El segon, que Podemos –que sumava Izquierda Unida-, és quedà amb 71 diputats i no produí l’enyorat sorpasso, que tant ens havien fregat pels morros.

És cert que amb aquests resultats de les esquerres, acusadament inferiors als que havien obtingut el 20-D, podien encara intentar alguna cosa, però atès que la relació entre Podemos i Ciudadanos era infactible –Iglesias i Rivera són com l’aigua i l’oli-, només hi havia alguna possibilitat de formar una alternativa al govern de Rajoy si el PSOE acceptava pactar amb Podemos i obtenia també el vot i/o la complicitat d’Esquerra Republicana de Catalunya, del Partit Demòcrata Català i del Partit Nacionalista Basc.

L’aritmètica no permetia altres combinacions, i tots sabem perfectament que Pedro Sánchez s’havia embolcallat amb la gran bandera espanyola de la Plaça Colón en iniciar la campanya i, de comú acord amb els barons socialistes presents i passats (des de Susana Díaz a Felipe González), havia decidit no pactar mai amb “los separatistas que quieren romper España”, i fins van fer abdicar el PSC del “dret a decidir” que, prèviament, aquet col·lectiu germà havia assumit. Era una opció que no criticaré, però que sí hem de tenir en compte a l’hora de saber que, amb aquestes premisses, no es podia mantenir la ficció de formar un govern alternatiu a Rajoy, perquè aquest govern alternatiu era impossible, i l’única sortida de la caparrotada, era dur el país a unes terceres eleccions.

Ara bé, hem de reconèixer que l’actuació dels barons que es van unir per defenestrar Sánchez, amb Susana Díaz de mestre de cerimònies i Felipe González de guionista va ser d’allò més barroer. En realitat, no ho podien fer pitjor. Aquell Comitè Federal va tenir tot l’aspecte d’un cop d’Estat contra l’únic que defensava les essències del socialisme (quan el que defensava era un impossible metafísic), la qual cosa va fer que un important sector del partit es posés el costat del líder a batre, del dèbil en aquest cas, i ja no van haver-hi arguments que valguessin. S’aparcà, doncs, el raonament i es va actuar amb les entranyes. I el resultat final –atès l’entossudiment de Sánchez i les males maneres dels barons- ha estat que l’abstenció finalment acordada (que ha provocat la divisió del grup parlamentari i tota la rèmora que això dura), s’ha vist per molts sectors de la gent com una rendició a canvi de no-res, en lloc de veure aquest acte com el que podria haver estat: una decisió meditada i responsable de les que, en una democràcia avançada que es regeix per un sistema proporcional, sovint s’han de prendre. I més si tenim en compte que, com ningú no nega, unes terceres eleccions haurien deixat el PSOE en braceroles. L’haurien convertit en un partit residual.

Tots aquests despropòsits  s’han traduït en un èxit de Rajoy que (com molts de nosaltres havíem predit), sense moure’s, ha vist passar el cadàver de l’adversari davant la porta de casa seva. Un cadàver que, de sobte,  després de decidir que lluitarà per reprendre la direcció del partit, ha fet unes declaracions que, com a mínim, hauríem de qualificar de sorprenents, ja que ha afirmat a Jordi Évole que cal aproximar-se a Podemos, i, en referència al debat territorial, ha definit Espanya com una “nación de naciones”, i ha admès que “Cataluña és una nación”, saltant-se a la torera la declaració de Granada a la qual s’aferrà mentre va ser secretari general del PSOE. Vaja! Un màrtir que, de cop, ha girat els seus plantejaments ideològics com qui gira un calcetí, no com a conseqüència d’una reflexió llarga i raonada, sinó pel fet d’haver estat escarnit.

I no voldria acabar aquesta reflexió sense referir-me també al “vot a consciència” que han reclamat els socialistes dissidents, i als comentaris que aquests han fet al·legant que la Constitució no els sotmet al “mandat imperatiu”.

D’entrada he de dir que seria bo i saludable que es donés llibertat als diputats en matèries que afecten a la moral o a la consciència. És, de fet, el que succeeix a sistemes polítics com el nord-americà, el britànic i el francès –per citar-ne alguns de potents i propers a nosaltres, on sempre hi ha diputats que es desmarquen dels seus partits. Però no oblidem que, en aquests països no regeix el sistema proporcional de llistes tancades i blindades, sinó un sistema de majories on els diputats són, bàsicament, coneguts pels electors del seu districte i elegits pel que ells valen (encara que es presentin per un partit). En canvi, en el sistema espanyol, els diputats són elegits perquè els líders del partit els han situat en un bon lloc de la llista, encara que siguin uns desconeguts dels electors. Sense anar més lluny, els qui vam votar el PSOE el 26-D, no elegirem el senyor Pere Joan Pons i la senyora Sofía Hernanz perquè sabíem qui eren i perquè estàvem convençuts que eren persones valuoses i preparadíssimes. No, això fa riure (o potser hauria de fer pena). Tots dos són diputats perquè van anar de número u i de número dos en una llista que ni vam poder confeccionar, ni discutir ni alterar. Ells, doncs, ho deuen tot al partit; i en aquesta situació, referir-se la consciència em sembla una burla als electors. La consciència la van deixar arraconada quan acceptaren les condicions que, ara i aquí, s’exigeixen a tothom que vol accedir al càrrec de diputat.