Archive for the ‘Bloc de notes’ Category

La mentida i l’exclusió a la política

24 Octubre 2021

El general Colin Powell, exsecretari de Defensa dels Estats Units durant la presidència del George W. Bush, va morir el passat dilluns a causa de la Covid-19. De 84 anys, Powell va ser una de les peces clau en la invasió de l’Iraq el 2003 i l’alt càrrec USA que va defensar davant les Nacions Unides la possessió d’armes de destrucció massiva per part del règim de Saddam Hussein.

Més tard hem sabut que aquella era una acusació falsa, com també ho era la que assegurava que l’Iraq estava desenvolupant armes nuclears. Ambdues s’havien construït amb documents no contrastats sobre suposades vendes d’urani de Níger. En aquella ocasió, Powell no va aconseguir convèncer els membres del Consell de Seguretat per recolzar Washington, però sí va ajudar a moure l’opinió pública nord-americana en favor d’una guerra que el president Bush va llançar sis setmanes més tard amb les conseqüències que tots hem conegut. La mentida no és, doncs, innocent a la vida política.

Robert Fishman, professor de sociologia i política a la Universitat Carlos III de Madrid, que ensenyà també a les universitats de Harvard i de Nôtre Dame, ambdues als Estats Units, s’ha referit més d’un cop a la mentida i la veritat en el camp polític, i  parlant de la presidència de Donald Trump, ja a la part final del seu mandat, constatava que era una presidència que mentia de forma clara i reiterada. I lamentava alhora que una part dels nord-americans acceptés l’engany a ulls clucs.

No hi ha dubte, per tant, que la mentida en el camp polític és un fet que pot -i té normalment- conseqüències en la vida dels ciutadans. I el cert és que mentir no és aliè a la política espanyola. Sense anar més lluny, basta referir-me al fet que, durant tota la legislatura, els partits de la dreta, ben secundats per la majoria de diaris madrilenys, hagin afirmat que el govern de Pedro Sánchez era “un govern il·legítim”, frase que s’ha pronunciat, fins i tot solemnement, des de la tribuna parlamentària, i que, amb més o menys profunditat, ha acabat calant en molts sectors de la ciutadania, quan tots sabem que, ens agradi o no, Sánchez va ser votat per una majoria de parlamentaris tot respectant escrupolosament els principis constitucionals.

I què hem de dir dels qualificatius que han dedicat als polítics independentistes catalans? Quantes vegades no hem sentit i llegit que són uns “colpistes” i, per tant, responsables d’un vertader cop d’Estat quan, per greu que vagi ser la seva actuació, en cap moment el Tribunal Suprem ha afirmat que aquest hagués estat el delicte en què van incórrer? 

De tota manera, més que acusar alguns polítics espanyols de mentiders, el que més els distingeix en general és la seva voluntat d’excloure els seus adversaris i, per tant, de privar-los de legitimitat per assolir el poder. I és aquest l’exercici d’exclusió que la dreta (quan és a l’oposició) practica gairebé de forma sistemàtica, convençuda que si ella no governen el país, aquest acabarà contra les penyes.

Sense anar gaire lluny, el passat diumenge, en una entrevista publicada al diari El Mundo, el president de el Partit Popular, Pablo Casado, assegurava que Espanya “está quebrada” i que el Banc Central Europeu (BCE) ha hagut d’injectar 330.000 milions d’euros, “de los cuales 120.000 son todas las emisiones netas de la deuda pública nacional del año pasado”. I afegia: “Como no dejen de comprar deuda o nos suban los tipos, hemos quebrado. No es catastrofismo, es realismo y es responsabilidad. Los fondos tienen que venir para crear progreso para España, no para comprar votos”.

En la seva opinió, Sánchez “compra” vots, o el que és el mateix: prevarica, i Espanya està abocada al rescat per culpa del seu mal govern, la qual cosa significa que novament ens trobarem -segons afirma Casado- un país en default (fallida) per culpa d’un Govern que no ha aprofitat el major cabal de solidaritat europea de la història. “Esta gente no sabe nada de economía, nada” acabava dient.

No som qui per jutjar les opinions econòmiques de Casado, ja que em considero llec en aquesta matèria, però em fa l’efecte que el calibre de les bales que utilitza és francament exagerat i, per tant, més propici a l’exclusió que a la mentida, encara que es recolzi en aquesta per aconseguir els seu objectiu final, que no és sinó el de desbancar Sánchez del Govern sigui com sigui per assumir-lo ell.

Però no és només Casado qui utilitza els pressupostos per a 2022 per posar llenya al foc utilitzant la mentida o l’exageració, ja que és ben galdós el que també està fent la presidenta madrilenya, Díaz Ayuso, absolutament decidida a convertir les partides d’inversió territorial consignades en el projecte de pressupostos en una nova palanca per a la seva oposició frontal al Govern del PSOE.

Diguem tanmateix que, en dos articles modèlics, Manel Pérez, responsable de l’àrea econòmica de La Vanguardia, ha contradit amb sòlids arguments i amb independència de criteri la campanya que, contra aquests mateixos pressupostos, estan duent a terme dues figures destacades del PP que, teòricament, presenten un perfil ben divers. Em refereixo a la presidenta de Madrid, Díaz Ayuso, i al president de Galícia, Núñez Feijóo. 

En efecte, partint de les crítiques que la presidenta madrilenya ha fet a la proposta -val a dir que molt genèrica de Sánchez- d’ubicar fora de la capital no ja el Senat o el Tribunal Constitucional, com algú va insinuar, sinó futurs organismes de nova creació, Díaz Ayuso ha tocat a sometent afirmant que Sánchez vol “destrozar la Comunidad de Madrid con su intención de descentralizar las instituciones estatales para que salgan de la capital, generando agravios contra la región para buscar votos en otros territorios. Busca que otros españoles odien Madrid y, por tanto, que los españoles odien su propio país”.

Davant aquestes arbitràries i malintencionades afirmacions, Manel Pérez escriu: “La primera comunitat d’Espanya per renda per càpita, volum de la seva economia, equipaments públics de tota mena (ocupació, serveis d’infraestructures i transports, culturals, entre d’altres) encapçalarà el front contra el repartiment de diners en els nous pressupostos. I ho farà amb l’argument que els madrilenys estan discriminats. Certament ho estan, però en el sentit contrari a com ho plantegen els líders polítics de la comunitat. Ho estan perquè paguen menys impostos que la resta dels espanyols, des de l’IRPF a successions o patrimoni. Segur que els que resideixen fora de Madrid signarien sense dubtar-ho per patir aquest tipus de tracte desigual.”

Precisament, Madrid ha assolit una indiscutible posició de lideratge en termes de riquesa econòmica els darrers anys -com d’altra banda reconeixia el mateix alcalde de la capital, Martínez Almeida, el passat diumenge en una entrevista que li va fer La Vanguardia-. I això significa que no està en decadència ni perdent posicions, sinó escalant-ne, com ho prova que el seu statu quo no li hagi resultat negatiu, ans al contrari, hagi estimulat el seu desenvolupament.

I pel que fa a Núñez Feijóo, teòricament un moderat dins el PP, el periodista li retreu que, anticipant-se a la negociació futura dels pressupostos, intenti construir un front de presidents de comunitats per evitar que la negociació sobre el nou model de finançament autonòmic desemboqui en un pacte bilateral entre el Govern de Pedro Sánchez i la Generalitat de Pere Aragonès. I és que, un cop més -com apunta Manel Pérez-, l’espantaocells català, abans nacionalista o ara independentista, ha estat sempre molt eficaç en la política espanyola, ja que, a més de la seva utilitat per captar vots, permet amagar o despistar sobre les veritables intencions d’alguns moviments polítics.

El problema d’aquest plantejament que fa Nuñez Feijóo és que no té en compte la realitat, perquè el fet és que  estem davant d’un model de finançament fallit, que té, però, la característica de condemnar a la ruïna crònica totes les comunitats de règim comú… menys una: Madrid, com a conseqüència de l’insuportable peatge que l’Estat i la resta de territoris paguen a aquesta única i singular comunitat per diferents vies, acumulant-ne una sobre l’altra: impostos, inversions públiques, deslocalització econòmica des de la perifèria, privilegis i aposta política de les elits. 

Polònia obre una greu crisi a la Unió Europea

17 Octubre 2021

El principi bàsic sobre el qual se sustenta el Dret de la Unió Europea és el que determina la supremacia del dret comunitari sobre el que emana dels Estats membres. L’entrada a la Unió és voluntària i suposa que cada Estat renuncia a una part de la seva sobirania per acceptar la del conjunt de la Unió, la qual cosa implica que aquests Estats es troben vinculats a la normativa de les institucions comunitàries.

Aquesta vinculació pot tenir un efecte directe (mitjançant, per exemple, els Reglaments Europeus), o bé un efecte indirecte (en el sentit que serà cada estat el que haurà de redactar i publicar una Llei que transposi les exigències europees escrites en Directives). De fet, des que un país decideix formar part de la Unió Europea, està acceptant que s’apliquin una sèrie de normes que van encaminades a homogeneïtzar l’espai europeu, així com també a crear, a la fi, un sistema de regulació comuna que permeti a tots els Estats membres poder comptar amb un marc legislatiu comú.

Deduïm, per tant, d’aquest esquema que la vulneració de l’anomenat principi de supremacia del dret de la Unió Europea pot donar lloc a una infracció per part de qualsevol dels Estats que en formen part. I això vol dir que si un d’ells  incompleix un mandat legislatiu europeu o bé el transposa de forma incorrecta o tardana, de manera que pugui afectar negativament als destinataris de la norma, les institucions comunitàries tindran legitimació per instar l’anomenat procediment de responsabilitat patrimonial de l’Estat o bé per multar-lo pel fet de no aplicar (o d’aplicar defectuosament), el dret de la Unió.

El Tribunal de Justícia amb seu a Luxemburg (TJUE) és el màxim òrgan jurisdiccional encarregat de la correcta interpretació de la normativa de la Unió Europea, això fins al punt que quan un jutge o tribunal d’un estat membre té un dubte d’interpretació de la norma interna amb la normativa comunitària, aquest pot fer ús de l’anomenada “qüestió prejudicial”, que és la forma legal que estableix la normativa perquè el jutge pugui elevar al Tribunal de Luxemburg els seus dubtes legals i aquest pugui guiar-lo indicant-li com ha d’aplicar la seva interpretació. És, en realitat, el que ha fet el jutge Llarena per determinar si Puigdemont té o no immunitat parlamentària.

Però avui no he de parlar de Llarena ni de Puigdemont, sinó de Polònia, perquè aquest país, governat (com també Hongria) per un partit molt ancorat a la dreta, Llei i Justícia, està posant en qüestió el sistema sobre el qual se sustenta el dret europeu i, per tant, la Unió, després que els jutges polonesos del seu Tribunal Constitucional, arran de diverses sentències del TJUE que li han estat adverses, hagin decidit, a la pregunta efectuada pel Govern de Mateusz Morawiecki, que aquest podia desatendre el que ha disposat la justícia europea per ser contrària a la seva constitució. Segons el Tribunal Constitucional polonès, “la UE no té competència per avaluar la justícia polonesa i el seu funcionament” ni tampoc algunes altres lleis aprovades pel parlament nacional. 

Ens trobem, per tant davant una clara rebel·lió que està duent a terme el que és el màxim intèrpret de la Constitució polonesa, després que les autoritats europees i el seu Tribunal hagin denunciat clarament que les lleis aprovades sobre el funcionament de la justícia contradiuen la independència dels jutges polonesos, així com també les lleis, clarament discriminatòries, dels col·lectius LGTBI, que són contràries als principis en què es fonamenta el Tractat de la Unió. De fet, el TJUE havia resolt que les lleis en virtut de les quals el Govern podia ordenar el trasllat forçós dels jutges polonesos per impedir-los així que dirimissin certs casos incòmodes per al poder implicava la vulneració del principi de la inamobilitat dels jutges i de la independència judicial. Alhora, també qüestionava el nomenament dels membres dels Tribunals d’Apel·lació del Tribunal Suprem de Polònia afirmant que els magistrats polonesos podien obviar les normes comunitàries i acollir-se a la primacia del dret nacional.

Ens trobem, doncs, davant una sentència -la que ha emès el Tribunal Constitucional de Polònia, format per 12 membres, amb el vot favorable de 10 i el contrari de 2 magistrats- que situa el país al límit d’una ruptura legal amb el bloc comunitari, ja que dinamita un dels principals fonaments en els quals se sustenta l’arquitectura jurídica de la UE, de la qual depenen en gran mesura des del bon funcionament del mercat interior a la cooperació judicial i transfronterera o bé la integritat de la normativa comunitària en tot el territori dels 27 estats membres.

Sens dubte, aquesta decisió posa la Unió Europea en una situació molt difícil, com ha reconegut el comissari de Justícia, Didier Reyders, que ha demanat temps per avaluar els detalls de la decisió del Tribunal Constitucional polonès, però ha advertit que hi haurà resposta de Brussel·les perquè “s’està posant en dubte una sèrie de principis en què es fonamenta la nostra Unió, i això justifica que la Comissió, com a guardiana dels tractats, prengui cartes en l’assumpte”. I ha afegit: “Duem temps actuant en aquest àmbit i de nou ho farem”.

¿Què pot fer, però la Comissió? Resseguint les informacions publicades a la premsa espanyola després de la inaudita decisió del Tribunal Constitucional polonès, veiem que, el passat mes de setembre, la Comissió va sol·licitar a la justícia europea que imposés una multa a Polònia per així obligar aquell país a acatar les mesures cautelars exigides el passat mes de juliol per frenar el funcionament d’una sala disciplinària del seu Tribunal Suprem. A més, Brussel·les inicià també un procediment per exigir a Varsòvia que complís una altra sentència europea que declarava il·legal el règim disciplinari de la magistratura polonesa. I això significa que el govern de Mateusz Morawiecki s’exposa a unes sancions que podrien assolir centenars de milions d’euros. 

Explicava en aquest sentit el corresponsal del diari El Pais, que Polònia és, juntament amb Hongria, un dels pocs Estats que no han vist encara aprovat el pla de recuperació per les institucions comunitàries. I que fonts de la capital europea asseguren que el diner -uns 36.000 milions d’euros entre subvencions i préstecs- no serà bombejat fins que el Govern polonès no assumeixi un compromís ferm de reforma del sistema judicial que comporti el desmantellament de la controvertida sala disciplinària del Suprem. Però Europa no té mecanismes per expulsar fàcilment un Estat membre ni per congelar la seva pertinença a l’organització. 

D’altra banda, i a pesar que el partit del primer ministre té una amplíssima majoria al Parlament i que governa, per tant, amb majoria absoluta, cal tenir en compte -i això és positiu i esperançador- que diumenge passat, milers de polonesos vagin sortir als carrers de les principals ciutats del país per manifestar-se contra el polèmic dictamen del Tribunal Constitucional, i per defensar la continuïtat Polònia dins la UE. També hi hagué manifestacions a ciutats com Danzig, Poznan, Szczecin o Cracòvia, entre d’altres convocades per figures com el dirigent opositor i expresident de el Consell Europeu, Donald Tusk, el qual va comparèixer  davant els manifestants acusant el partit governant de voler treure a país de la UE. “El lloc de Polònia és a Europa”, va destacar Donald Tusk des de Varsòvia. “Guanyarem perquè som majoria”, també afirmà, però el fet és que la decisió del Tribunal Constitucional polonès és, de moment, la que priva i això comporta que s’ha obert un front de crisi a la Unió que no serà fàcil de resoldre.

La deriva ultra de Casado i l’enèsim error en l’afer Puigdemont

10 Octubre 2021

Amb no poca ironia, un dels periodistes destacats a la Convenció Nacional del PP a València ha escrit que seria bo per al país que n’hi hagués una cada setmana. I que cada setmana hauria d’acabar amb un espectacle dels populars en una plaça de toros. És -deia- el lloc ideal per a aquestes kermeses en què el que compta és fer-la grossa, perquè ja se sap que el públic de l’espectacle demana això: que “Catalunya és lliure perquè és espanyola” i que Espanya no dormirà tranquil·la fins que Puigdemont es podreixi a la presó. En el fons, són paraules dites a la babalà, que l’únic que pretenen és enardir la massa. Poca cosa més.

És obvi que es pot intentar enganyar l’opinió pública prometent la detenció de Puigdemont, com ha fet Pablo Casado a la convenció del seu partit, on ha assegurat de manera solemne que “portarem Puigdemont al Tribunal Suprem, encara que haguem de viatjar fins a l’últim país d’Europa per exigir el respecte a la nostra justícia”. 

També és cert que la frase va rebre molts crits d’aprovació, i fins és possible que, en aquesta Espanya nostra que a molts continua gelant-nos el cor, afirmacions d’aquesta mena li proporcionin molts vots. Però, com acabem de veure, no es fonamenten en la realitat. Són -si més no avui- una gran mentida. Perquè el que a Europa ha quedat clar un cop més és que, ara per ara, a Puigdemont no se’l pot extradir a Espanya per vies judicials legals. Ja ho hem comprovat a Bèlgica, a Alemanya i a Escòcia. I ara ho acabem de comprovar a Itàlia, simplement perquè la seva condició d’eurodiputat, tot i tenir suspesa la immunitat parlamentària, segueix sent un argument de pes per evitar l’extradició. 

Com hem vist, la justícia italiana, com abans la belga, l’escocesa i l’alemanya, s’ha pronunciat amb claredat i ha suspès el procediment mentre no es resolguin les dues qüestions que estan plantejades al TGJUE, com explicava al meu anterior article: la de la immunitat i la de la qüestió prejudicial que plantejà el jutge instructor Pablo Llarena. Tot i així, aquest, ha insistit un cop més i ha tornat a xocar amb l’evidència. 

Tenim doncs -i creieu-me si us dic que ho lamento- que, aquest cop, quan a Sardenya el senyor Puigdemont va manifestar que Espanya no deixa passar cap oportunitat de fer el ridícul, tenia tota la raó, per molt que ens pugui irritar haver-ho de reconèixer. Penso, doncs, que, a la vista de tots els seus intents fallits de dur-lo a Espanya, el magistrat Pablo Llarena hauria de ser prou lúcid per veure que el futur d’aquest cas passa per respectar la situació de llibertat de què gaudeix Puigdemont a l’espera del decisiu fall del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, que -i us recomano que no menyspreeu el que ara diré- fins i tot pot revocar la sentència de Tribunal Suprem contra els líders del Procés, cosa que, si arribés a passar, seria ja per al sistema judicial espanyol el súmmum de la vergonya.

Si analitzem fredament el cas -i qualsevol que sigui el criteri que tinguem del senyor Puigdemont-, la crua realitat és que, fins a aquest moment i mentre segueixi sent eurodiputat, la seva llibertat està garantida a tota l’Europa comunitària. Per tant, a l’igual que molts altres dirigents polítics -i també molts tertulians-, Pablo Casado faria bé de modular un discurs que no sols enalteix i fa més gran Puigdemont, sinó que deixa en evidència el funcionament de la justícia espanyola, que -com ha apuntat molt encertadament Xavier Melero (el més brillant dels advocats que van intervenir en el Procés)- no es mereix aquest descrèdit.

I entre tant polític sectari i comentarista barat, he volgut citar precisament Xavier Melero perquè aquest, en un article modèlic, ha dit, defensant el Tribunal Suprem, que li sembla lamentable que un òrgan que ha dictat multitud de sentències exemplars que s’estudien a les facultats de Dret de molts països i ha fet avançar la legislació penal amb una jurisprudència d’alta qualitat tècnica, vegi com s’arruïna el seu prestigi a causa dels errors comesos amb les eurordres dictades per Pablo Llarena.

El que Melero demana és, simplement, que els errors comesos en la tramitació de les eurordres o en la justificació de les decisions adoptades en l’afer Puigdemont no acabin ocasionant una sensació d’imprecisió i de poca traça que generi un efecte profundament desmoralitzador a la ciutadania, cosa que, de produir-se, seria altament perillosa. Per tant, el jutges farien molt bé de posar una mica de seny en les seves actuacions. I també els comentaristes dels mitjans de comunicació espanyols -madrilenys bàsicament- si s’asserenessin una mica davant aquesta “qüestió catalana” que els treu de punt. Però la realitat es tossuda i l’error pot acabar per tornar-se contra dels seus interessos. I això perquè -novament cito Melero- la justícia no pot seguir sent la riota dels tradicionals enemics d’Espanya (que, pel que sembla, són Bèlgica, Escòcia, Alemanya i algun altre país). Ni tampoc les nostres institucions poden acabar vilipendiades i amb menys prestigi que el sastre d’un espantaocells. I com els temps que correm no estan per declarar la guerra a aquests països -cosa que segurament Vox i algun llançat del PP trobaria adient-, el que cal és que tots assagem estratègies una mica més subtils… i intel·ligents. 

Tenim, però, que immers com està Pablo Casado en la seva carrera política -fins i tot Aznar li ha pronosticat que acabarà sent president del Govern-, el jove dirigent s’ho passa d’allò més bé quan observa com l’expresident Aznar es riu del president de Mèxic, López Obrador, i fa d’ell una befa que s’apropa a l’escarni, o quan la seva amiga Díaz Ayuso -la gran absent dels primers moments de la convenció- critica el papa Francesc per reconèixer que no tot ho van fer bé els espanyols en colonitzar Hispanoamèrica, o quan un dels convidats a la convenció, Alejo Vidal-Quadras, fundador de Vox que ha tornat a la cleda del PP, desqualifica l’Estat autonòmic fins al punt de fer passar vergonya a alguns dirigents del partit. Però el que no sembla que vegi Casado és que, en seguir pel camí que ha emprès, cadascuna de les seves declaracions uneix més que mai l’independentisme en uns moments en què, per primer cop des de 2017, hi ha un partit -Esquerra Republicana- que ha trencat amb algunes de les seves grans premisses del passat i ha fet una aposta valenta i decidida pel diàleg després de renunciar expressament a l’unilateralisme. I ho ha fet sabent que els seus enemics de l’ànima -Puigdemont i JxCat- s’esforcen tant com el mateix Casado perquè tot aquest procés d’apaivagament que s’està produint a Catalunya acabi fracassant.

I vull acabar aquest escrit tornant al que s’ha dit sobre Hispanoamèrica a la Convenció, perquè em sembla que Casado faria bé d’escoltar, ni que fos per un moment, les opinions de persones que no són de l’entorn que sempre l’envolta, l’adula i el modula, per tal que pugui adonar-se que, com ha escrit Ernest Folch, la fantasia d’Aznar no és fruit de cap deliri, sinó que s’emmarca en una estratègia molt calculada de treure rèdit electoral de la nostàlgia imperialista i del racisme antiindígena que segueix latent en grans sectors de la societat espanyola, i que les paraules de Díaz Ayuso contra el papa Francesc no són sinó el resultat d’un còctel en el qual la llengua (l’espanyola, evidentment!), Déu, la llibertat i la veritat que ells proclamen contra els social-comunistes, els separatistes i fins i tot contra  els indigenistes d’Amèrica, s’esdevé “un combinat àcid que a Madrid serveix per bloquejar definitivament l’últim intent de Casado de viatjar cap al centre”.

El Tribunal Suprem i Puigdemont torpedinen el diàleg a Catalunya

3 Octubre 2021

Si alguna cosa ha queda clara de la detenció efectuada a Sardenya de l’expresident Puigdemont i de la consegüent posada en llibertat provisional fins a la seva compareixença davant del Tribunal d’Apel·lació de Sàsser, el proper 4 d’octubre -que haurà de resoldre si l’extradeix o no a Espanya-, és que, qualsevol que sigui el criteri que ens mereixi Carles Puigdemont com a persona i com a polític, ens enfrontem per enèsima vegada a una gran disfunció del sistema judicial espanyol, ja que és incomprensible per a qualsevol ment pensant que el Tribunal General de Justícia de la Unió Europea (TGJUE) decidís retirar-li la immunitat parlamentària sabent que l’eurordre dictada per Pablo Llarena, amb la qual aquest demanava la seva extradició, estigués vigent sense abans haver resolt les dues qüestions que tenia plantejades: el recurs del mateix Puigdemont sobre la immunitat, i la consulta prejudicial presentada per Llarena, a la qual em referiré més endavant.

Si el TGJUE actuà com ho va fer -retirant la immunitat a Puigdemont- va ser confiant en la informació rebuda de l’Advocacia de l’Estat espanyola que la eurordre no era vigent, i que, en no ser-ho, no hi havia perill de detenció en cap país de la Unió Europea. Però ara, de sobte, hem pogut comprovar la seva vigència. Per què Llarena o el mateix Tribunal Suprem no va advertir llavors al TGJUE i ho ha fet ara? Per què va permetre que tots creguéssim -fins i tot el propi TGJUE- que, en retirar la immunitat a Puigdemont, no hi havia perill de detenció de l’eurodiputat?

Tot el procediment que la justícia espanyola segueix contra Puigdemont està avui pendent de dues resolucions del TGJUE -màxima instància judicial comunitària-: una és la que decidirà sobre el recurs interposat per ell contra la retirada de la immunitat que va decidir el mateix tribunal el passat 30 de juliol; l’altra és la resolució (encara no dictada) de la qüestió prejudicial que va plantejar Llarena (després d’haver rebut ja tantes clatellades a Europa) per aclarir les raons que permeten rebutjar una extradició,.

La veritat és que pràcticament tothom (excepció feta de Llarena i del mateix Tribunal Suprem) havia donat per fet que, un cop es va aixecar provisionalment la immunitat a Puigdemont, aquest no corria perill de ser detingut, ja que -segons afirmà el mateix tribunal- l’expresident no corria risc de ser-ho un cop Espanya li havia comunicat que l’execució de les eurordres havien quedat suspesa com a conseqüència d’haver presentat Llarena davant del TGJUE la qüestió prejudicial a què m’he referit. Però no ha estat així, la qual cosa no ha estat obstacle perquè, fins avui, l’eurodiputat Puigdemont s’hagi mogut per alguns països d’Europa (França especialment), sense ser detingut. Ara bé, en haver indicat expressament el Tribunal Suprem que l’eurordre era vigent, i en haver llançat l’alerta a la policia italiana que l’expresident anava a aterrar en un aeroport de Sardenya, l’únic que podia succeir és que les autoritats italianes ordenessin la seva detenció i el posessin a disposició del jutge.

Què pot succeir ara? La decisió de Tribunal d’Apel·lació davant el qual es presentarà Puigdemont demà dilluns és, per descomptat, una incògnita. Pot, sens dubte, considerar que, en ser vigent la eurordre dictada per l’instructor espanyol, n’ha d’ordenar l’extradició, o pot succeir que el tribunal assumeixi la versió que sosté la defensa, que ha afirmat la immunitat de Puigdemont mentre el TGJEU no hagi resolt el seu recurs. De fet, la decisió provisional que va  prendre el jutge de posar-lo en llibertat al cap de molt poc temps de ser detingut, indica que aquest ha acceptat la tesi de la defensa; la qual cosa no vol dir que sigui també aquesta la decisió que finalment adoptarà el Tribunal de Apel·lació. 

Tenim, doncs, que si el Tribunal d’Apel·lació accepta com a bona la teoria de la defensa i rebutja la petició efectuada pel Tribunal Suprem espanyol, les coses quedaran com estaven i Puigdemont tornarà a Bèlgica, no sense abans haver posat en ridícul tot el sistema judicial espanyol. Però si aquell considera que té raó el Suprem i que l’eurordre tenia vigència, no per això hem de pensar que l’extradició es dictarà automàticament, ja que el tribunal haurà d’entrar en el fons de l’assumpte i decidir si els delictes de sedició i malversació que se li imputen tenen un correlat en el Codi penal italià.

Fins avui, Bèlgica, Escòcia i Alemanya no van acceptar els arguments de Llarena i van negar-se a lliurar Puigdemont i l’eurodiputada Clara Ponsatí a la justícia espanyola. I en el cas concret d’Alemanya, on Puigdemont va estar empresonat durant una setmana, el Tribunal de Schleswig-Holstein va denegar l’extradició de l’expresident pel delicte de rebel·lió -recordem que el Tribunal Suprem encara no s’havia dictat la sentència- i només va accedir lliurar-lo pel delicte de malversació, circumstància que inclinà Llarena a no acceptar l’extradició, ja que, a Espanya, només se l’hauria pogut jutjar per aquest delicte.

Ara, en canvi, sí que tenim una sentència ferma que va condemnar als jutjats pel delicte de sedició (no de rebel·lió) i, com observen experts processalistes, pot ser complicat que un tribunal d’apel·lació regional decideixi anar en contra del que ha disposat tot un Tribunal Suprem estranger (l’espanyol en aquest cas). Però no hem de menysprear la possibilitat que, fins i tot havent acceptat les tesis del Tribunal Suprem respecte de la vigència de l’eurordre, el tribunal italià decideixi denegar el lliurament de Puigdemont a Espanya o -com va succeir a Alemanya- no accedeixi a reconèixer el delicte de sedició que -segons ha escrit a El Periodico el catedràtic de Dret Processal de la Universitat de Barcelona, ​​Jordi Nieva-Fenoll, la vigència d’aquest delicte en el Codi Penal italià és extraordinàriament dubtosa. Per això arriba a la conclusió que, si novament un tribunal europeu -com va succeir a Alemanya- no confirmés l’existència de sedició, la garrotada a la justícia espanyola tornaria a ser terrible. Encara més que si denega de pla el lliurament.

Deixant de banda les acusacions (absurdes i tendencioses) dels diputats de JxCat i de les associacions netament independentistes, que culpen de tot el Govern d’Espanya, o, més genèricament encara, l’Estat espanyol, la conseqüència més immediata que sembla perseguir l’embolic que estem vivint novament en la persona de Carles Puigdemont és la d’aconseguir que fracassi el camí iniciat a la Taula de Diàleg entre el Govern d’Espanya i la Generalitat de Catalunya, que, des del primer moment, el vicepresident Puigneró i JxCat han intentat malmetre, afirmant que el diàleg no condueix a res perquè potencia Esquerra Republicana -el seu gran enemic, encara que governi amb ella- i coadjuva a desmobilitzar l’independentisme.

Però no sols són Puigdemont i JxCat els contraris a la Taula de Diàleg, perquè a Espanya hi ha un altre gran enemic d’aquest intent de propiciar un acord entre el Govern de Catalunya i el Govern d’Espanya. Em refereixo a la dreta parlamentària (PP i Vox), que no perd l’ocasió d’acusar Pedro Sánchez de dialogar només per satisfer les seves ambicions personals. I molt em tempo que la voluntat de dialogar també molesta a la cúpula judicial espanyola, que tampoc n’és partidària i prefereix seguir la via del càstig i de la repressió. Potser, com irònicament ha dit Jordi Évole, que la dreta i la cúpula judicial vulguin el mateix és tan sols una coincidència, però del que no hi ha dubte és que tot aquest embolic judicial sobre la vigència o no de l’eurordre torpedinarà la possibilitat d’un acord i erosionarà també la figura de President de Govern per haver-lo propiciat. Probablement és el que cerquen.

Aragonès s’imposa i salva la Taula de Diàleg

26 Setembre 2021

La setmana passada volia parlar del laberint català després de celebrats l’11 de setembre i la primera reunió de la Taula de Diàleg entre el Govern de Catalunya i el Govern d’Espanya, però vaig deixar passar l’ocasió en veure que era tant o més important denunciar l’errònia intervenció del president del Tribunal Suprem a l’acte d’obertura de l’Any judicial, i la també equivocada -si més no des del meu punt de vista- intervenció del Rei en donar per bona la crítica que Carlos Lesmes va fer del Govern de Sánchez per la concessió dels indults.

Tanmateix, cal tornar sobre la situació catalana perquè el que ha succeït darrerament no és menor, si tenim en compte que, ara per ara, amb una dreta que està disposada a carregar-se qualsevol actuació del Govern per desgastar Sánchez i assolir novament el poder, la divisió que van protagonitzar Esquerra Republicana i Junts per Catalunya entra de ple en la teoria de l’absurd si tenim en compte que, per poc que hi reflexionem, hauríem de concloure que només per mitjà del diàleg es poden fer passes per desencallar una difícil situació que, només amb molt d’esforç, es podrà resoldre.

Des de les pàgines d’El Periódico, el seu director, després de citar un dels versos més coneguts de Miquel Martí Pol amb el qual ens diu que “Tot està per fer i tot és possible”, contradiu el poeta en afirmar que, després dels fets de 2017 i 2018, aquest aforisme no serveix. Per què? Doncs perquè moltes de les coses que s’han volgut fer (i cita entre aquestes l’intent d’obtenir una majoria social aclaparadora, la voluntat d’aconseguir recolzaments internacionals homologables o bé trencar unilateralment amb la legalitat) han fracassat. I aquesta fracàs és la causa que un dels partits a qui no es pot negar el seu pedigrí “independentista”, com ara ERC, hagi decidit actuar en conseqüència i fugir del maximalisme per abraçar la realitat, en veure que és aquesta l’única manera de fer passes i, per tant, avançar en la consecució dels seus objectius.

Després d’observar els signes del temps en les qüestions a què m’acabo de referir, i el que va ser la manifestació del darrer 11 de setembre, crec que només si posem el cap sota l’ala podem seguir creient que l’independentisme mostra avui el mateix múscul que va mostrar anys enrere, tot i que segueixi tenint una majoria important al Parlament. I ho dic perquè, si bé quatre-cents mil manifestants (si fem cas de les dades maximalistes de l’ANC) són molts manifestants, estem parlant d’una xifra que rebaixa molt el milió vuit-cents mil que va assolir en edicions passades.

L’únic camí, doncs, que ara per ara es pot intentar és el diàleg, tot i sabent que la qüestió no serà fàcil, ja que els uns i els altres parteixen de posicionaments radicalment enfrontats. Així, mentre el Govern de la Generalitat creu que l’únic camí per redreçar la situació comporta la concessió d’una amnistia general als represaliats pel “Procés” i perquè l’Estat permeti un referèndum d’autodeterminació de Catalunya, el Govern central entén que l’única possibilitat d’avançar ha de moure’s per la senda constitucional i tots sabem que el text de la Constitució avui no permet cap d’aquestes dues possibilitats.

Ara bé, aquests posicionaments enfrontats no haurien de fer impossible el diàleg, entre d’altres raons perquè convé no oblidar que el sol fet que el Govern d’Espanya hagi acceptat d’asseure’s a parlar de tu a tu amb el Govern de la Generalitat, assumint una forta i dolorosa crítica de tota la dreta política i mediàtica espanyola (i no sols de la dreta), és ja una mostra innegable que, des de la més alta institució governamental de l’Estat, es reconeix que hi ha un conflicte polític a Catalunya, cosa que, durant els darrers governs del PP amb Mariano Rajoy, mai no es va acceptar. 

I un cop s’ha vist que la via rupturista unilateral que es va intentar amb les decisions parlamentàries de 2017 i amb el referèndum de 2018, no ha conduït sinó al fracàs i, per tant, a la decepció, a la repressió i a les condemnes penals, sembla evident que l’actitud d’asseure’s a la Taula de Diàleg per part dels independentistes era també una bona targeta de visita -segurament l’única- que pot ser avalada  per les democràcies europees. I això perquè només per mitjà de la negociació i de l’obtenció de majories més qualificades –i aquest és, sembla, el plantejament possibilista d’ERC– l’independentisme serà escoltat a Europa. 

D’aquí que sigui difícil d’entendre l’actitud de JxCat de boicotejar la primera reunió bilateral entre els dos governs -reunió que, repeteixo, ha fet que la dreta dediqués a Pedro Sánchez els pitjors epítets que es poden escoltar en política-. I dic boicotejar perquè el que ha fet JxCat no mereix cap altre qualificatiu, ja que va ser clarament un boicot gens dissimulat que –sense acord previ i minuts abans que el Govern es reunís– comuniqués al president Aragonès que els seus delegats a la taula serien el vicepresident Puigneró, el secretari general de JxCat, Jordi Sànchez, l’antic conseller Jordi Turull i la diputada puigdemontista Míriam Nogueras. Actuar com ho van fer implicava ignorar la voluntat d’Aragonès que volia –per donar rellevància a la taula– que estigués integrada només per membres dels dos executius. A més, Jordi Sánchez i Jordi Turull, indultats després de la condemna del Suprem, eren -com ha observat agudament Joan Tàpia- un problema afegit, perquè ERC ja havia renunciat a la presència d’Oriol Junqueras. Per tant, l’objectiu era clar: enredar i posar obstacles.

De fet, JxCat mai no ha amagat que es va empassar a disgust la decisió de dialogar amb el Govern de l’Estat quan ERC imposà aquesta premissa per formar el Govern de coalició. I la realitat ens demostra que, segueix creient que aquest diàleg no condueixi a res. Més encara, creu que és un gran inconvenient perquè desinfla la mobilització independentista. Ho repeteix sempre que pot Laura Borràs. I aquesta actitud es va veure reforçada l’11-S pel maximalisme d’una ANC que, tot i que amb evident menys força que fa uns anys, va exigir a Aragonès -recordeu les paraules d’Elisenda Paluzier- que declari ja la independència.

Avui, els independentistes -i les persones que, sense ser-ho, ens hem considerat sempre catalanistes- som conscients de la falta de respecte que senten molts catalans per part de les grans institucions de l’Estat, que es reflecteix en episodis com la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, la falta d’empatia de certa Espanya amb les dificultats d’una llengua amb pocs parlants al món, i la manca de claredat en el finançament dels serveis públics. I en podríem citar molts més. Però això, que no és nou, no ens permet encaminar la via política pel cap dret, contravenint el marc constitucional. I no sols perquè el respecte a la Constitució és un principi fonamental en els sistemes democràtics, sinó també perquè l’experiència -i parlo d’una experiència recent- ens demostra que no és possible que ignorem el fracàs que ha significat la via unilateral i rupturista seguida aquests darrers anys.

Puc comprendre, per tant, que a la CUP no li preocupi trencar la Constitució -de fet, va néixer amb aquest propòsit-, però em costa de creure que la gent de JxCat ignori el fracàs que han protagonitzat a la vida política catalana. Per això em sembla que val la pena fer notar el coratge que va demostrar el president Aragonès davant el xantatge a què el van voler sotmetre intentant que acceptés els seus posicionaments maximalistes que no pretenien, sinó, fer saltar pels aires qualsevol mena d’acord a la Taula de Diàleg. Ell, però, es va plantar i, amb un cop d’autoritat, deixà JxCat fora de la reunió. Com Miquel Martí Pol, Pere Aragonès podia acceptar que “Tot està per fer”, però, com a bon lector de la realitat, sabia que, ara per ara, a la política catalana no tot és possible.

Un greu error del Rei a l’obertura de l’any judicial

19 Setembre 2021

L’obertura de l’any judicial que, recentment, va tenir lloc a Madrid presidit pel rei m’ha confirmat un cop més que Felip VI -tan defensat per les forces conservadores del nostre país i també en moltes ocasions pel Partit Socialista-, continua sense entendre molt bé què vol dir l’article 56.1 de la Constitució espanyola quan, en desglossar el paper del monarca, explicita que aquest “arbitra i modera el funcionament regular de les institucions”. Arbitrar i moderar implica alguna cosa. Però no posar-se del costat d’uns ciutadans espanyols per criticar-ne d’altres, ni admetre com a bones les paraules del president del Tribunal Suprem quan aquest emet, des del seu lloc institucional, unes opinions que no estan d’acord, poc ni gens, amb el paper que li encomana la Constitució.

Tots estarem d’acord que el Poder Judicial és un dels tres poders que configuren l’Estat, i que, estatutàriament, és -i ha de ser- un poder independent (la qual cosa no implica que no pugui ser objecte de crítica). La independència dels tribunals va fer possible que la Sala Segona del Tribunal Suprem dictés una sentència en el judici contra els polítics catalans que ni el Poder legislatiu ni el Poder executiu la van qüestionar. Alguns ciutadans -molts- hem cregut que la sentència va ser injusta, per desproporcionada, i ho hem escrit als diaris. Fins i tot algunes instàncies europees han emès informes -aquest és el cas del Consell d’Europa- que, després d’afirmar que el procediment seguit estava ple d’errors, va aprovar per una gran majoria de vots (70 a favor, 28 en contra i 12 abstencions) una resolució on es recomanava “perdonar” els líders del procés condemnats. I fins i tot som molts els ciutadans que pensem que no està encara tot dit en aquesta qüestió i mantenim la convicció profunda que el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) tombarà (totalment o parcialment) la sentència desprès que, en el recurs que es va dur a terme davant del Tribunal Constitucional espanyol, dos dels seus membres van discrepar raonadament de la tesi majoritària.

Ara bé, tant aquests magistrats discrepants, com també els dos poders (Legislatiu i Executiu) que acompanyen el Judicial en la configuració del nostre Estat de Dret, van acceptar el veredicte i en cap moment van qüestionar la seva legitimitat.

Dos anys després que s’hagués pronunciat la sentència condemnatòria, fent ús de les prerrogatives que li atorga la Constitució, el Poder eDos anys després que s’hagués produït la sentència condemnatòria, fent ús de les prerrogatives que li atorga la Constitució, el Poder executiu, presidit per Pedro Sánchez, va decidir indultar parcialment els condemnats quan aquests ja havien sofert llargs mesos de presó.  El Govern exposà i raonà els arguments que l’impulsaven a prendre aquella decisió que, com en el cas de la sentència condemnatòria, els ciutadans i els partits, en exercici del seu dret a expressar-se lliurement, van poder criticar, però tant el Poder legislatiu com el Poder Judicial, com a tals poders de l’Estat, havien de guardar silenci, ja que el Govern, en indultar els presos, ho feia emparant-se en la Constitució i fent ús, per tant, de la prerrogativa legal que aquesta li reconeix.

Lamentablement, així com en pronunciar-se el Tribunal Suprem en la sentència condemnatòria va rebre el respecte més escrupolós dels altres dos poders de l’Estat, ara, en una intervenció que m’ha semblat tan impròpia com inacceptable, el president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, en el discurs institucional que va fer el dia de l’obertura de l’Any Judicial, va formular una duríssima crítica al Poder executiu per haver aprovat els indults, afirmant que el Govern havia qualificar de “revenja” la sentència. 

No hi ha dubte que, en referir-se en aquests termes al Govern legítim d’aquest país, el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial va situar-se al marge del paper que li atorga la Constitució i es va alinear clarament amb l’opinió d’un sector polític determinat d’aquest país: el configurat pel Partit Popular i Vox que -aquests sí- podien criticar els indults si ho creien necessari. Però aquesta crítica -que és lliure per als polítics i per als ciutadans- estava vetada absolutament a qui representava en aquella ocasió el Poder Judicial, que no pot valorar l’actuació del poder executiu en l’àmbit de les seves atribucions. El funcionament de l’Estat de Dret exigeix un escrupolós respecte mutu, i per tant, demana a aquests Poders que s’abstinguin de pronunciar-se sobre les accions dels altres poders, tot exigint que cadascun es limiti a actuar en el seu propi terreny.

El que sí podia fer el president del Tribunal Suprem era -tal com va fer- retreure als polítics -a tots, però sobretot als més directament responsables de fer complir la Constitució- que no hagin estat capaços d’arribar a un acord per complir el que mana l’article 122 de la Carta Magna, que exigeix que els membres del CGPJ es renovin cada cinc anys. Aquest no era un retret al Poder Legislatiu ni a l’Executiu, sinó als partits que, amb la seva actuació, ho estan fent impossible. Per tant, era correcta aquesta actuació, però no ho era, en cavi, la que va fer en manifestar-se clarament contra l’actuació del Govern en la decisió d’indultar els presos condemnats, perquè aquesta era una decisió constitucionalment legítima.

I torno al rei. Aquest va guardar silenci davant les paraules del president del Tribunal Suprem, però després, en privat -de tal manera que tots ho van escoltar- va dir als dirigents dels dos grans partits que “us ha llegit la cartilla a tots”, donant per bona la intervenció de Carlos Lesmes, quan ell, que, segons afirmen els seus defensors, és el monarca més ben preparat de la Història, hauria de saber molt bé que Carlos Lesmes, en manifestar públicament i en un acte institucional com aquell una crítica indubtable al paper de l’Executiu, estava contravenint el paper que la Constitució li encomana. 

No hi ha dubte que el rei, com a persona que li correspon arbitrar i moderar el funcionament regular de les institucions, havia d’estar molt d’acord que el president del Tribunal Suprem i del CGPJ “llegís la cartilla” a tots els polítics per tenir paralitzat un òrgan tan important com aquest incomplint clarament el mandat constitucional, ja que la crítica era genèrica i no ressaltava un culpable per sobre d’un altre. Però… ¿havia de callar davant una ingerència tan manifesta del president del Tribunal Suprem en el legítim paper del Poder Executiu? 

Em direu que, per prudència, potser era millor que no digués res en el transcurs de l’acte. És possible, però la manifestació feta després en la qual considerava -sense qüestionar el fet, sinó més aviat lloant-lo- que Carlos Lesmes hagués “llegit la cartilla a tothom”, significa que no s’adonà tan sols que, fent-ho, el president del Tribunal Suprem se situava fora de joc i feia banda clarament en favor de les tesis de la dreta, tesis que la dreta té tot el dret a defensar i sostenir, però que s’esdevenen impròpies i lamentables en boca del president del Tribunal Suprem en una actuació com aquella, en la qual representava el Poder Judicial.

Una altra cosa és que a molts no ens hagi sorprès aquesta actuació de Carlos Lesmes i fins i tot ens hagi resultat comprensible, si tenim en compte que aquest senyor que presideix el Poder Judicial des da fa gairebé vuit anys, va ser director general -també durant vuit anys- del govern de José María Aznar. Ara bé, que això ens pugui explicar el seu comportament, és evident que no el justifica. I més incomprensible encara és que el Rei, amb el comentari que va fer després de tancat l’acte, no s’adonés que deixava d’actuar com a àrbitre i moderador, amb la qual cosa posava en entredit la seva indispensable neutralitat.

Catalunya: de les decisions unilaterals a la Taula de Diàleg

12 Setembre 2021

Seguir els complexos viaranys de la política catalana no és senzill. No ho és fins i tot per als més especialitzats, perquè es fa difícil entendre la dinàmica de poder que mou la relació entre Esquerra Republicana, avui al capdavant del govern, i Junts per Catalunya, que també en forma part, però que sovint sembla que pretengui ser alhora l’oposició a l’espera del retorn del seu gran exiliat i dirigent, Carles Puigdemont, que, a pesar de l’interès que mostren tots per mantenir viva la seva presència com a líder indiscutible de la via unilateral per a la independència, de fet es marfon entre les ombres del xalet que habita a Waterloo, seu d’una República Catalana que només existeix en la seva imaginació.

La via unilateral per a la independència va ser -potser ho continua essent encara- el desideràtum fallit dels independentistes que van protagonitzar aquelles desgraciades sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre de 2017, confiats que el govern d’Espanya romandria passiu i que els estats europeus s’afanyarien a donar-los suport, i que, només uns segons després d’haver aprovat la declaració de la independència -que deu haver entrat en el “record Guinness” per la seva brevetat- van veure que estaven més sols que la una perquè ningú d’Europa els va fer costat, simplement perquè acabaven d’entrar en contradicció amb els posicionaments internacionals respecte del dret dels països a independitzar-se.

Fins l’1-O de 2018, els més abrandats partidaris de la independència de Catalunya van anar creant entre la ciutadania un munt d’expectatives sobre la possibilitat d’una independència que podia aconseguir-se unilateralment, tot afirmant amb contundència que el dret a l’autodeterminació tenia una empara jurídica internacional indiscutible i defensant que, sota la Constitució de 1978, era possible un referèndum d’autodeterminació.

Aquest darrer punt -alternatiu a la declaració unilateral- era, però, més fruit del desig que de la raó, perquè l’única possibilitat reconeguda per tots -si més no fins a la sentència del Tribunal Constitucional 103/2008-, era que l’article 92 del nostre text constitucional permetia convocar un “referèndum consultiu” sobre “decisions polítiques d’especial transcendència” sempre que ho autoritzés el Congrés dels Diputats. 

Deixant de banda que, a mi, m’hauria semblat interessant seguir aquesta via i, de fet, si estigués en les meves mans permetria que es convoqués aquest referèndum, crec que els principals dirigents de l’independentisme -entre els quals hi ha diputats, catedràtics i experts en Dret Constitucional- havien de saber que era difícil -per no dir impossible- que el Parlament espanyol autoritzés aquest referèndum consultiu, i també havien de saber que el Tribunal Constitucional, a la sentència esmentada, havia exclòs (penso que equivocadament) aquesta possibilitat després que va indicar que la consulta només es podia plantejar en el marc del procediment de reforma constitucional. Per tant, pensar en la via del referèndum -que, repeteixo, era en tot cas la més viable- ara per ara condueix a un túnel sense sortida tret que es produeix un canvi d’interpretació del Tribunal Constitucional, cosa que amb l’actitud numantina de bloqueig que ha decidit adoptar el PP de Pablo Casado, s’esdevé una quimera.

I si aquesta alternativa, diguem-ne secundària, abocava a un atzucac, més impossible era encara la via unilateral que, amb acompanyament de trompetes i clarins, havien anunciat els prohoms independentistes per aconseguir els seus objectius, perquè, avui, en el dret internacional, no existeix un dret a la secessió decretada unilateralment.

Els prohoms de l’independentisme advocaven, és cert, les declaracions de l’ONU en favor d’aquesta possibilitat, però tots sabíem -o havíem de saber- que aquella referència que es feia als “pactes internacionals firmats per Espanya en els quals es reconeix el dret d’autodeterminació dels pobles” no era aplicable al cas de Catalunya, ja que, si bé tenien raó en afirmar que Espanya havia signat aquests pactes, també ho és que les Nacions Unides havien donat una interpretació clarament restrictiva del dret d’autodeterminació dels pobles en establir el seu límit dient que aquest dret no es pot entendre en el sentit que autoritzi trencar o menysprear la integritat territorial d’Estats “dotats d’un govern que representi la totalitat del poble pertanyent al territori, sense distinció per motiu de raça, credo o color”. I aquesta era la realitat d’Espanya i del seu marc constitucional.

Certament que, d’haver estat més realistes i menys imaginatius, ens haurien estalviat molts problemes els polítics catalans que van protagonitzar les sessions parlamentàries de setembre de 2017 i el referèndum de l’1-O de 2018, ja que aquells fets només han conduït al caos, a la repressió, a la presó i a l’exili. De fet, hauria estat molt més sensat que els responsables del Govern de Catalunya haguessin fet cas al Consell Assessor per a la Transició Nacional, format per experts de diverses disciplines, creat a l’època d’Artur Mas, que havia dit clarament, per a qui ho volgués escoltar, que el dret a la secessió unilateral “només està regulat pel dret internacional en casos de descolonització”, i aquest no és, sens dubte, el cas de Catalunya.

Què ha canviat, però, d’aleshores ençà? Doncs que a pesar que el Govern d’Aragonès segueixi reivindicant un referèndum i que l’independentisme insisteixi en el dret a l’autodeterminació, fa només dues setmanes, el president de la Generalitat declarà que aquest referèndum segurament es podria fer abans de 2030. No sé si aquesta afirmació -que a mi em satisfà perquè estic convençut que només afrontant una consulta clara i ordenada en aquest sentit es podria resoldre el problema- té o no fonament, però com a mínim, ens indica que, a pesar del que van proclamant els seus socis de JuntsxCat i de la CUP, Esquerra Republicana sembla convençuda que el camí no és el de la via unilateral que, com ja coneixem molt bé, només pot generar un major aïllament i una gran frustració col·lectiva.

Es pot fer, doncs, camí sense sortir-se de la senda constitucional? A pesar del entrebancs que sorgiran, crec que sí, encara que el trànsit es farà amb gran dificultat si tenim en compte el bloqueig que està provocant el PP, que ha paralitzat qualsevol canvi en el Consell General del Poder Judicial i en el Tribunal Constitucional, convençut que mentre tingui monopolitzats i controlats aquests òrgans, serà impossible qualsevol canvi en la interpretació de les lleis. Però aquesta situació no té per què ser eterna i crec que els demòcrates espanyols que creuen vertaderament en l’estat de dret i en la llibertat de les persones i dels col·lectius -no els que s’omplen la boca amb aquests drets i llibertats, però després impedeixen que es despleguin de manera adequada-, haurien de fer possible que, amb un escrupolós respecte a la llei, els òrgans responsables d’interpretar la Constitució acabin canviant de criteri i la interpretin de tal manera que sigui possible afrontar el referèndum que preveu l’article 92, que és el que realment demanda una gran majoria de ciutadans de Catalunya, partidària de decidir el seu futur de manera democràtica i consensuadament. 

Entenc, doncs, que la Taula de Diàleg que han decidit iniciar el Govern espanyol i la Generalitat de Catalunya (amb la crítica de tota la dreta política i mediàtica espanyola, i també amb la voluntat de bloqueig que demostren algunes forces independentistes catalanes) és, a pesar de tot, una esperança per al futur que no s’hauria de malbaratar.

La futura llei de “Menorca Reserva de la Biosfera”

5 Setembre 2021

Després de l’article que vaig publicar el passat 29 d’agost sobre l’Autoritat de la Reserva de la Biosfera, he llegit amb deteniment l’esborrany d’avantprojecte de proposició de Llei que, en la versió de 24 de juny de 2021, penja a la web del CIMe.

Certament, és una proposició de llei molt elaborada i també molt llarga, amb un centenar d’articles i diverses disposicions addicionals i transitòries, que, si es converteix en llei i s’acaben per complir les previsions que s’hi preveuen, comportarà, sens dubte, un important augment de competències del Consell Insular.

La proposició de llei accepta que Menorca, pel fet de ser Reserva de la Biosfera, ha d’actuar en totes aquests camps competencials que descriu d’acord amb el que suposa la declaració feta per la UNESCO el 1993 (art. 1). I això implica que, com a finalitat última, la llei vol consolidar, aprofundir i fer perdurar el model d’ordenació, gestió i desenvolupament sostenible i harmònic de Menorca (art. 2). La qual cosa la duu a fixar una llarga sèrie d’objectius, tots molt lloables (art. 3). I després de delimitar l’àmbit de la llei (art. 4), segueix desglossant els principis que han d’inspirar la protecció, l’ordenació i la gestió de les competències que s’han de dur a terme a Menorca, tot fixant un panorama competencial que constitueix un desideràtum que cap persona que s’estimi l’illa no pot sinó assumir i alabar (art. 5). Estableix alhora que les determinacions d’aquesta llei vinculen totes les administracions públiques, els ens del sector públic de les Illes Balears i tots els particulars (art. 6) i encomana a l’Agència Menorca Reserva de Biosfera  que dugui a terme un “Pla d’acció” que ha de ser sotmès a informació pública i, després, a l’aprovació del Ple del Consell Insular (art. 7).

És en aquest punt quan la llei (art. 8), si pretén que l’Agència Menorca Reserva de Biosfera tengui un paper primordial en el futur, hauria de definir quina serà la naturalesa jurídica d’aquest ens, però en tost de fer-ho, fuig d’estudi i no es banya poc ni gens. Ens diu genèricament que: “1. Correspon al Consell Insular de Menorca i a l’Agència Reserva de Biosfera com a organització especialitzada les funcions de dirigir, impulsar, tutelar, instar, fomentar… els objectius, els principis i les determinacions d’aquesta llei…”, tot deixant en l’aire la naturalesa jurídica, la composició, les competències, etc. d’aquesta institució. I estableix tan sols que: “2. La naturalesa, règim jurídic, finalitats, funcions específiques i organització  de l’AMRB seran els previstos en els seus Estatuts” (que haurà d’elaborar el Consell en el futur), i concreta només que aquesta ha de comptar “amb un òrgan consultiu que facilitarà la participació de totes les administracions públiques que ostenten competències sobre l’illa de Menorca i de les entitats privades més representatives en diferents àmbits de l’economia i la societat de l’illa, i amb un òrgan de participació i assessorament de la comunitat científica en la formulació i desenvolupament de les accions i estratègies”.

Un cop s’aprovi la llei no estarem, per tant i necessàriament, davant d’un ens autònom ja definit amb competències pròpies, sinó davant d’un ens que tindrà la naturalesa jurídica, les competències i les funcions que, en el futur, determini el Consell, que, a manca de més previsions legals, el podrà crear per una decisió presa per majoria simple del Ple. I, per tant, sotmès a la possibilitat de modificacions a cada canvi de majories.

De fet, quan la llei (Títol II, Capítol I) entra en les competències que s’han de transferir, deixa molt clar que aquestes seran del Consell, cosa d’altra banda comprensible perquè és aquest la institució política representativa de l’illa de Menorca. Ara bé, és important que tinguem ben present que en regular la manera com es transferiran o delegaran al Consell Insular de Menorca el gruix de competències que es recullen en els articles 11 a 20 de la proposició de llei, el text ens remet a la Disposició transitòria primera, la qual estableix que “l’efectivitat de la transferència de les funcions executiva i de gestió sobre les matèries referies en els articles 11 a 20 d’aquesta Llei quedarà condicionada, d’acord amb el previst a la disposició sisena de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, a l’acord de la Comissió tècnica interinsular prevista a l’apartat segon de la referida disposició, que prendrà la forma de proposta al Parlament de les Illes Balears, el qual si així pertoca, aprovarà la transferència mitjançant una llei. En cas de l’aprovació, després d’aquesta llei, d’una nova llei de consells insulars, s’estarà al que es disposi en la mateixa a efectes de regular la transferència efectiva de les competències previstes en aquesta llei.

En definitiva, que tot aquest gran desideràtum que pretén fer del Consell Insular de Menorca un ens amb capacitat per decidir, ja sigui amb competència plena o compartida la gestió en matèries de gran transcendència pràctica que es consideren indispensables per complir els objectius que reclama la declaració de l’illa com a “Reserva de la Biosfera”, s’haurà d’obtenir seguint el mecanisme ordinari que preveu l’Estatut d’autonomia i, això significa que aquest “Es transferirà” imperatiu amb què s’inicia el text de l’article 11, molt bé es pot convertir,, a la pràctica, en un “potser es transferirà (o no)” si el Govern de les Illes i, en definitiva, el Parlament, no es decideix a buidar de competències l’actual Administració autonòmica per traspassar-les al Consell en els termes previstos. 

Davant aquesta importantíssima proposició de llei crec, per tant, que s’haurien de puntualitzar moltes coses i, com a mínim, la presidenta del Consell i la del Govern de la Comunitat s’haurien de formular vàries preguntes:

1. ¿Per què, si considerem que Menorca, pel fet de ser “Reserva de la Biosfera”, hauria de poder gestionar el gruix de competències a què fa referència la proposició de Llei, no s’aprofita ja aquesta per transferir-les i per dotar-les econòmicament (que això també és indispensable) i, en canvi, es deixa al criteri futur d’un Parlament que -digui el que digui l’article 11- no sabem si acabarà per transferir-les? Perquè ¿podem confiar en aquestes transferències quan, de 2007 a 2021 -essent ja Menorca “Reserva de la Biosfera”, i a pesar de les previsions establertes a l’article 71 de l’Estatut, moltes d’aquestes competències que podien ser transferides segueixen sense transferir-se?

2. ¿Té sentit que aquesta proposició de llei creï una nova “Agència Menorca Reserva de Biosfera” sense establir-ne la seva naturalesa i règim jurídic, competències, composició, finançament i sistema d’elecció dels seus òrgans de govern i dels òrgans consultius que l’han d’acompanyar, i, per tant, sense concretar quin paper se li atorga, tot deixant que sigui el Consell qui defineixi a posteriori aquests elements? ¿No seria millor que aquesta nova Agència fos creada per una llei aprovada en el Parlament, a partir d’una proposta consensuada al Consell Insular de Menorca, que contingués ja tots els elements indispensables per al seu bon funcionament?

3. Tenint en compte que el projecte configura una “macro-llei” que dedica capítols sencers a funcions tan importants i complexes com l’ordenació del litoral, la gestió de la sostenibilitat, la protecció del paisatge, la biodiversitat i el patrimoni, el model turístic de Menorca, els objectius de l’estratègia Menorca 2030 de descarbonització, el bon estat i ús eficient dels recursos hídrics, el sanejament, el compliment dels objectius de l’Agenda Urbana, el Sol rústic, la ordenació de la costa i del litoral, etcètera, etcètera, etcètera, ¿creieu que és el lloc adequant per crear la futura “Agència Menorca Reserva de la Biosfera”, que tant de paper haurà de tenir a la política insular oferint-nos tan sols una pinzellada genèrica dels que aquesta ha de ser?

Sobre l’Autoritat de la Reserva de la Biosfera

29 Agost 2021

A l’article del passat diumenge a les pàgines del diari “Menorca” (segon de la sèrie que Guillem López Casasnovas ha publicat sota el títol de “La Menorca que m’agradaria”), l’economista feia una proposta (tan interessant com plena de complexitats) per a la gestió en el futur del que comporta per a l’illa de Menorca haver estat declarada “Reserva de la Biosfera” el 1994, declaració que es concretà l’any 2008 amb la creació de l’ “Agència Menorca Reserva de Biosfera”, una organització amb personalitat jurídica pròpia adscrita avui al Departament d’Economia, Medi Ambient i Caça del Consell Insular. 

López creu que perquè tots els esforços que ha implicat una declaració com aquesta no es quedin en no-res cal “que hi hagi una autoritat que posi ordre al tema d’aqüífers, de circulació viària, d’aparcaments, de parc d’habitatge, de neteja, de residus, etc., que ho faci de manera coordinada”, i entén que, perquè això es pugui dur a terme amb eficàcia, és indispensable que l’autoritat que es creï sigui “una autoritat no massa polititzada, amb coneixement i reputació científica per a fer les recomanacions que cada Administració hagi de considerar per a la seva execució. La recomanació -afegeix- seria mandatària però prudencial: fes o explica per què no ho fas”. I creu, a més, que “l’autoritat ha de ser independent de totes les administracions” i això el duu a recomanar que es consensuïn “els noms dels qui l’han de regir” i dels qui haurien de formar “un consell assessor de suport”. “Necessitam -escriu- gent amb reputació ja adquirida que vulgui fer aquesta contribució”, cosa que només es pot dur a terme si la composició de l’òrgan de govern es pacta “com un tot, com a conjunt de noms experts i apartidista, i no des de quotes de partits i/o d’administracions”.

La proposta de López ve motivada per la creença que “el projecte actual de Llei de Reserva de la Biosfera” (suposo que es refereix al que el Govern va encarregar al jurista Ferran Pons, projecte que jo desconec i del qual, per tant, no puc opinar) ens ha de conduir a “una agència que naixerà amb tots els dèficits que faran (…) que no sigui operativa: estarà adscrita al Consell insular, sense personalitat pròpia i nodrida de càrrecs i funcionaris”.

Diguem d’entrada que la tasca de regular aquesta nova institució (amb competències transversals) no és certament fàcil perquè, com reconeix el mateix López “aquesta agència s’ha de nodrir de competències que venen d’altres administracions, i tenim proves evidents que aquestes transferències no es donen, ni que ho digui l’Estatut o la Llei de Consells”. I té raó. De fet, la complexitat de la seva estructura és la causa per la qual  només pot néixer per una llei del Parlament que la conformi i la nodreixi.

Ara bé, quin és el marc en què el legislador s’ha de moure? La qüestió és complexa si tenim en compte que el nucli de l’Administració autonòmica té al seu entorn un conjunt nombrós d’ens personificats que constitueixen la denominada Administració institucional o instrumental de la Comunitat Autònoma. Una gran part d’aquests s’ajusten a alguna de les categories que va establir la Llei 3/1989, de 29 de març, d’entitats autònomes i empreses públics i vinculades a la CAIB, que ha sofert grans modificacions i que està pràcticament derogada per la Llei 7/2010, de 21 de juliol, del sector públic instrumental de la comunitat autònoma de les Illes Balears, que, a l’article 2 estableix: 1. Integren el sector públic instrumental de la comunitat autònoma de les Illes Balears els ens que s’esmenten a continuació, sempre que estiguin sota la dependència o vinculació de l’Administració de la comunitat autònoma en els termes que preveu aquesta llei: a) Els organismes autònoms.- b) Les entitats públiques empresarials.- c) Les societats mercantils públiques.- d) Les fundacions del sector públic.- e) Els consorcis.

En aquest camp, la tendència a la singularitat ha pogut apreciar-se en els últims anys i, de fet, algunes personificacions instrumentals han adquirit perfils propis en virtut de la seva normativa de creació, com, per exemple, l’ens públic “Ports de les Illes Balears” instituït a la Llei 10/2005, de 21 de juny.

D’altra banda, l’Estatut de les Illes Balears regula l’execució de les funcions administratives de la Comunitat autònoma a l’article 80 que -diu- la durà a terme mitjançant els ens i els organismes que depenen del Govern de les Illes Balears i dels consells insulars i a través dels municipis (ap. 1), tot afegint que podrà exercir la gestió ordinària de les seves competències a través dels consells insulars i dels ajuntaments (ap.2). Per això, habilita les instàncies autonòmiques per crear aquest tipus d’entitats i reserva a la llei la regulació de l’administració institucional autonòmica.

A nivell d’illes, i atenent-nos a les competències que té el Consell Insular de Menorca, aquest ha creat també “organismes autònoms de caràcter administratiu” que són, de fet, “entitats dependents del Consell Insular”, però que funcionen amb una gran autonomia en el marc de la gestió que se li ha encomanat. Els dos exemples principals (no sé si n’hi ha cap més) són l’Institut Menorquí d’Estudis i el Consell Econòmic i Social de Menorca.

Ara bé, en el cas de l’Agència de la Biosfera de què estem parlant, s’anirà més enllà -per això es necessita una llei per establir-la-, i el que sí em sembla indispensable si no volem que fracassi és que, com demana Guillem López, aquesta s’aprovi per un consens molt general de totes les forces polítiques. Tot i així, el que no podem esperar és que els òrgans de govern d’aquesta nova institució -que, en efecte, hauria d’actuar amb plena autonomia en el marc de les seves competències (les que determinarà la llei que la creï, que exigirà segurament delegacions tant per part del Govern com del Consell)- siguin “independents”, en el sentit que no s’hagin de sotmetre a cap altre control que el de legalitat (que duen a terme els Tribunals de justícia), ja que han de poder tenir també -sense menyscabar la seva autonomia- alguna mena de control del Parlament i, se suposa, que del Ple del Consell Insular, que són els òrgans democràticament elegits en els quals els ciutadans hem dipositat la sobirania.

Entenc, doncs, que el nostre repte -seguint el desideràtum de Guillem López- és que la llei que s’està elaborant acabi creant una “Agència de la Biosfera” que sigui un organisme autònom (com “Ports de Balears”, per entendre’ns), amb personalitat jurídica pròpia i amb uns òrgans de govern que puguin decidir plenament en el marc de les competències que la llei haurà assignat a la institució. No hauria de ser, doncs -com tem Guillem López- un organisme sense personalitat jurídica adscrit a una conselleria del Consell Insular. 

Ara bé, les persones que estaran cridades a ocupar els càrrecs de direcció -que haurien de reunir les característiques que, per a elles, reclama Guillem López- hauran de ser elegides pels nostres representants polítics, ens agradin o no. Probablement, seria interessant que, per a aquesta elecció, s’exigís una majoria qualificada de vots per evitar partidismes, encara que, si volem tocar amb els peus a terra i partint del que s’ha aconseguit amb aquestes majories qualificades per a l’elecció d’òrgans transcendentals com el Tribunal Constitucional o el Consell General del Poder Judicial, haurem de reconèixer que de ben poc han servit, ja que els polítics no sempre interpreten aquesta exigència de majories qualificades per arribar a una decisió de consens que els ajudi a elegir de comú acord els millors per al càrrec, sinó que en fan ús normalment per repartir-se el botí o -encara pitjor- per fer xantatge a l’adversari.

L’important, doncs, per no fracassar, és que, com demana Guillem López, l’Agència estigui dotada per llei de competències reals, transversals i tan àmplies com sigui possible, que actuï amb plena autonomia en el marc de la llei i estigui regida per persones honestes i competents. D’altra manera esdevindrà un organisme inútil o una joguina del conseller de torn.

L’Afganistan o la gran derrota d’Occident

22 Agost 2021

Vivint a Menorca, jubilat de la meva professió i sense més contactes amb el que succeeix al món que els que m’aporten els diaris, els mitjans audiovisuals i la lectura de llibres i revistes, no puc pretendre tenir una opinió original i, encara menys, em puc permetre donar una primícia del que està succeint al món. He d’elaborar, doncs, el meu criteri a partir de les informacions i de les opinions que aporten persones amb més possibilitats i més coneixements que jo. I tanmateix vull parlar avui de l’Afganistan.

Potser hauria de dir que vaig prendre consciència d’aquest país l’any 1978 quan, residint provisionalment a Madrid preparant les oposicions a la carrera que he exercit durant una mica més de 40 anys, s’inicià el conflicte protagonitzat aleshores per la Unió Soviètica. L’única distracció que em permetia diàriament aquells dies a la cambra que se m’havia assignat al darrer pis d’un col·legi major de la capital, on només hi residíem opositors, era l’hora que, havent sopat, dedicava a la lectura d’El País, que aleshores considerava el millor diari dels que es publicaven a Espanya. 

Recordo que el conflicte va començar precisament aquell any, quan va tenir lloc la Revolució de Saur, que va fer de l’Afganistan un Estat socialista governat pel Partit Democràtic Popular d’Afganistan (PDPA). Un any després el Consell Revolucionari va sol·licitar la intervenció militar de la Unió Soviètica. Va ser llavors quan el govern dels Estats Units va iniciar l’ “Operació Cicló” en el context de la Guerra Freda, subministrant armes i una ampli finançament als rebels islàmics mujahidins. Les forces soviètiques van deposar i assassinar de manera immediata el dictador Hafizullah Amin, que prèviament havia manat assassinar de manera arbitrària l’anterior president i líder de la revolució, Nur Muhammad Taraki. La intervenció va produir un ressorgiment dels guerrillers mujahidins, que tot i estar dividits en diverses faccions, es van embarcar en una llarga campanya contra les forces soviètiques i afganeses, recolzats pels subministraments i el suport logístic i financer de nacions com els Estats Units, Pakistan, Iran, Aràbia Saudita, Xina, Israel i el Regne Unit.

Després de més de nou anys de guerra, els soviètics es van retirar el 1989, un cop es van signar els Acords de Ginebra entre el Pakistan i la República Democràtica d’Afganistan. No obstant això, els enfrontaments entre insurgents i les tropes de govern van continuar fins a abril de 1992, quan la dissolució de la Unió Soviètica va provocar el col·lapse econòmic del país i els fonamentalistes van poder establir l’Estat islámic. La població de l’Afganistan va caure de 13’41 milions el 1979 a 11,61 milions el 1988 com a conseqüència de la violència de la guerra i la crisi de refugiats. Una guerra que va ser reiterades vegades qualificada per la premsa nord-americana com “el Vietnam de la Unió Soviètica”.  

Han passat, doncs, una mica més de 40 anys des que començà aquell desastre, que acabà tan malament per a la Unió Soviètica i que, ara, després de la caiguda de Kabul, amb la fugida del país del president afganès i l’abandó de tots els ressorts del poder a mans dels talibans, es transforma en una derrota clara -ho vesteixin com ho vesteixin els polítics- dels Estats Units -recordeu que el president Bush va definir l’operació militar a l’Afganistan com “Llibertat Duradora”- i, en general de tot Occident.

En una explicació clara i bona d’entendre, Jorge Dezcallar, diplomàtic mallorquí que va ser director dels serveis d’intel·ligència espanyols entre 2001 i 2004, així com ambaixador d’Espanya al Marroc, davant la Santa Seu i al Estats Units, ha dit molt clarament que els americans no se n’han sortit a l’Afganistan, i que podem considerar aquesta retirada com l’última de les derrotes que van inaugurar, precisament, al Vietnam. Tanmateix hi ha diferències entre una i altra, ja que aquesta ha estat la seva guerra més llarga -ha durat 20 anys-, i la més cara en vides  i diners, ja que els ha costat -diu- la meitat del PIB espanyol, per no aconseguir absolutament res. 

De fet, dues dècades després de la invasió de l’Afganistan per part de tropes nord-americanes a la recerca dels terroristes d’Al-Qaida que van atacar l’11 de setembre de 2001, l’experiment nord-americà de consolidació nacional ha quedat en ruïnes, soscavat per polítiques equivocades i sovint contradictòries i per una insurgència implacable que havien subestimat els planificadors militars nord-americans.

Més de 2400 tropes nord-americanes han deixat la vida sobre el terreny i milers de soldats han estat ferits en un esforç per construir un govern afganès democràtic. Desenes de milers de civils han mort  en la lluita i també milers han quedat desplaçats de les seves llars. Només en els últims dies, mentre els talibans avançaven per l’interior de país amb vertiginosa rapidesa, milers d’afganesos han abandonat Kabul.

Segons he pogut llegir a la versió en espanyol del New York Times publicada a la web, el nombre de víctimes de la guerra ha recaigut considerablement en les forces armades afganeses en els últims anys. Però la realitat és que ni l’entrenament ni el material nord-americà, amb un cost de 83.000 milions de dòlars, ha estat suficient per crear una força de seguretat disposada a lluitar i a morir per una nació assetjada que les forces nord-americanes han decidit abandonar. En aquest sentit, les declaracions públiques de Donald Trump i, després, les del president Joe Biden demanant una retirada ràpida i total de les tropes, van fer que la moral caigués en picat per tot l’Afganistan. 

La realitat és que els americans han abandonat l’Afganistan amb la cua entre les cames, com abans ho van fer els britànics i els russos. Dezcallar creu que van atacar l’Afganistan plens de raons després dels atemptats sobre el Pentàgon i les Torres Bessones (2001) perquè allotjava la gentussa d’Al-Qaida, però després, un cop van neutralitzar els terroristes, no han sabut sortir-ne a temps.

Obama ho va intentar, però els militars no li ho van permetre, i ha estat ara el president Biden qui ho ha fet, però al preu de deixar darrere seu un Estat fallit -tres de cada quatre afganesos estan a la misèria-, en el qual, el corrupte règim de Kabul no ha estat capaç d’aturar l’avanç fulgurant dels talibans mentre ressorgeixen els senyors de la guerra locals. 

Sense recolzament americà, el fantasmagòric poder central afganès s’ha fos i la mateixa Kabul ha caigut a una velocitat inesperada. I què significa això? Doncs que l’Afganistan s’enfonsa en la guerra civil i milers d’afganesos han fugit i seguiran fugint (si poden) a països veïns per por de les represàlies dels talibans o perquè no volen viure sota la seva estricta llei islàmica, que comportarà una brutal submissió de la dona, a pesar de les “bones paraules” dels qui acaben d’assolir el poder. No hi ha dubte que la llibertat hi sortirà perdent, però els éssers humans que més hi tenen a perdre són les dones, que deixaran de poder treballar, de poder estudiar i de ser considerades com a persones amb la mateixa consideració dels homes (per més que ara els actuals dirigents les vulguin tranquil·litzar).

Curiosament, l’assessor de Seguretat Nacional de la Casa Blanca, Jake Sullivan, ha culpat les forces afganeses de no haver volgut defensar el seu país dels insurgents. No ho sé, és possible, però jo crec que aquesta és una gran derrota (militar i moral) d’Occident, que ha fracassat un cop més en la seva política internacional.


%d bloggers like this: