Archive for the ‘Bloc de notes’ Category

Tenim la sentència. ¿I ara què?

20 Octubre 2019

La pregunta que tots hauríem de fer-nos uns dies després que s’hagi conegut la sentència que ha condemnat durament els polítics catalans processats és: ¿i ara què? I aquesta ens hauria de dur a un terreny en el qual, tancada la fase judicial (que no ha acabat del tot, ja que s’obrirà ben segur la via del Tribunal Constitucional i després la del Tribunal Europeu de Drets Humans, el TEDH), hauria de conduir-nos novament a la política, que és d’on mai hauríem d’haver sortit, però a la qual s’haurà de tornar si desitgem que el gravíssim conflicte que viu l’Estat (no sols la societat catalana) trobi un dia o altre una via de solució.

En aquest sentit podem concloure fàcilment i amb tristesa que la duríssima sentència que ha dictat el Tribunal Suprem contra els processats no aportarà res positiu a la solució del conflicte, sinó que, com era previsible, l’agreujarà encara més, ja que, a les discordances evidents que existien, ara hi hem afegit, com a mínim, grans dosis de dolor que aprofundiran el ressentiment i la ira; i si bé els qui han vist amb satisfacció la duresa de les condemnes podran dir ingènuament que “s’ha fet justícia”, de cap manera aconseguiran curar les ferides i refer la pau social, ja que la majoria de gent que fa costat als condemnats no veu sinó en la sentència -i cito com a mostra la declaració institucional de Quim Torra, “un insult a la democràcia” provocat per una resolució judicial a la qual acusa d ‘ “inventar-se els fets” i de ser “hereva de la dictadura”.

No m’estranyaria, doncs, que amb la sentència a la mà, els espanyols estiguéssim avui pitjor que ahir i també que demà, ja que, en la vida política, tot i que els analistes especialitzats poden reflexionar sobre els fets per desvetllar el seu autèntic sentit i les conseqüències reals que produeixen, les coses acaben essent per al conjunt de la ciutadania el que la gent percep de manera subjectiva. D’ací no m’hagi sorprès gens que, pocs minuts després de conèixer el veredicte, Oriol Junqueras hagi afirmat que “Això no és justícia, és venjança, tothom ho sabia que no tindríem un judici just. S’hi han acarnissat, perquè qualsevol sentència que no fos absolutòria seria injusta”; i que Albert Rivera, paladí de la “rebel·lió”, del “cop d’estat”, i de tantes coses més, tot i que decebut per la “debilitat” de les penes, es mostri cofoi perquè “hem guanyat els bons”, persistint, doncs, en aquesta idea maniquea (que no és, només, pròpia de l’espanyolisme) que, divideix la societat en “bons i dolents”, i que, en fer-ho, tanca tota possibilitat d’aproximació i de diàleg.

I dit això, ¿què penso jo de la sentència? Doncs que, a causa del joc d’equilibris en què es mou, es fa difícil que pugui considerar-la justa, però tampoc podria afirmar que és del tot injusta, com s’assegura des de l’independentisme radical. D’entrada -i no és poc- els jutges s’han tret de damunt el mantra de la rebel·lió, defensat amb totes les seves forces pel Ministeri Fiscal. En aquest sentit, doncs, el tribunal deixa ben clar que “no n’hi ha prou amb la constatació d’indiscutibles episodis de violència per proclamar que els fets integren un delicte de rebel·lió”. I això perquè “la violència ha de ser instrumental, funcional, preordenada de forma directa, sense passos intermedis, als fins que animen l’acció dels rebels”, cosa que no va succeir. “Tots els que ara són objecte d’enjudiciament -sosté la sentència- eren conscients de la manifesta inviabilitat jurídica d’un referèndum d’autodeterminació, que es presentava com la via per a la construcció de la República de Catalunya”, fet que convertia l’eventual propòsit independentista “en una simple quimera “de la qual n’eren conscients els acusats.” ¿Ens podem estranyar d’aquesta qualificació quan teníem ja les declaracions de l’exconsellera d’educació, la fugada, Clara Ponsetí, que va confessar sense cap rubor que “jugàvem de farol“?.

Ara bé, mentre descarta la tesi de la rebel·lió desautoritzant així els fiscals i tota la dreta espanyola més recalcitrant, condemna els processats pel delicte de sedició (com defensava l’advocacia de l’Estat a instàncies del govern socialista), tot aplicant penes molt severes (de 9 a 13 anys), que considero desproporcionades i, en aquest sentit, injustes, perquè en res no afavoriran la pau social.

Dels especialistes en dret penal que he seguit aquests dies, el més crític en la qualificació d’aquest tipus punible ha estat el fiscal i magistrat emèrit del Tribunal Suprem José A. Martín Pallín, que, segons ha declarat, no ha vist la sedició per enlloc, perquè la sedició -diu- exigeix “un aixecament públic i tumultuari que impliqui un nivell de violència important i ha d’estar relacionat amb l’assoliment d’un fi, que seria l’incompliment de les lleis”.

En el mateix sentit, també a mi em sembla molt discutible que a Catalunya es produís el que el Codi penal defineix com un “aixecament tumultuari”, que no deixa de ser un concepte difícil de precisar. D’ací que els independentistes afirmin que l’únic que va haver-hi aquells dies van ser grans manifestacions pacífiques, amb poquíssims episodis aïllats de violència. Però menys em costa de veure la segona part del condicionant que defineix el tipus penal, que seria “l’incompliment de les lleis”, perquè, a diferència de la major part dels independentistes, els quals consideren que “cap dels processats no va fer res punible”, jo crec, amb el Tribunal Suprem, que en un “estat de dret” presidit per una Constitució democràtica, que vam votar lliurement els ciutadans, no poden ser considerades com a “no punibles” les accions que tendeixin a derogar la Constitució (de fet, les lleis transitòries per a la independència la deixaven sense efecte a Catalunya) o declarar unilateralment la independència d’una part del territori. Per tant, és lògic, des del punt de vista jurídic, que el Tribunal Suprem manifesti que “no podem fer nostre un malentès principi d’insignificança, que recondueixi a la total impunitat comportaments que, inútils per a les finalitats determinants del tipus de rebel·lió”, encaixen, en canvi, a “les previsions” d’altres tipus penals, “com en aquest cas, el delicte de sedició”.

Així doncs, tot i que considero injustes les penes, per excessives, un aspecte molt positiu de la sentència és que s’hagi negat a prohibir l’accés al tercer grau de presó fins que els acusats hagin servit almenys la meitat de la seva sentència, com demanaven els fiscals, la qual cosa permetrà que sigui l’administració penitenciària catalana la que actuï en aquest camp, per bé que les seves decisions podran ser recorregudes davant el jutge de vigilància penitenciària i apel·lables davant el Tribunal Suprem, com a Tribunal sentenciador.

Qualsevol que sigui doncs, el nostre criteri actual davant la sentència, no hi ha dubte que seran tants els fils que, amb els dies, podrem anar estirant, que segurament n’haurem de parlar durant molt de temps. Però hauríem de tenir molt clar que, de res no haurà servit aquest dolorosíssim procés judicial, si els uns i els altres no acceptem revisar el nostre posicionament mitjançant una sincera autocrítica. Només així podrem afrontar el futur amb una mica d’esperança i tornar a la política de la qual el conflicte mai no hauria d’haver sortit. Perquè si optem per seguir la via de l’enfrontament, del menyspreu absolut a l’adversari i de la confrontació social i política -ho dic especialment pels avalots que s’han produït aquests dies, on el president de la Generalitat ha estat actuant de piròman i bomber alhora, empenyent els ciutadans a la lluita i enviant els mossos a sufocar-la-, no avançarem sinó cap al precipici.

Anuncis

Quim Torra, Bonhoeffer i la pregària pels presos a Montserrat

13 Octubre 2019

El monestir de Montserrat va acollir el dissabte 5 d’octubre una vetlla pels dotze líders polítics encausats per l’1-O. La nit anterior, un portaveu autoritzat dels monjos havia emès un comunicat en què es desmarcava de les motivacions de la vetlla i subratllava que no n’era el promotor ni s’hi adheria. Demanava tan sols que no hi hagués “discursos partidistes” ni s’utilitzessin “símbols polítics” i que la vetlla no es convertís “en un acte a favor de la independència”.

Tot i que es van guardar les formes, difícilment podia deixar de tenir un caire polític en favor de la independència un acte -ni que fos de pregària- al qual va assistir el president de la Generalitat, Quim Torra, alguns dels seus consellers, l’expresident Pujol amb la seva esposa, i d’altres personalitats, encara que oficialment es feia en solidaritat amb els “presos polítics” i els “exiliats”, així com amb tots els encausats per l’1-O.

Durant la pregària, celebrada a pocs dies de la publicació de la sentència del Tribunal Suprem, dos familiars dels polítics empresonats van llegir una carta que els havien fet arribar des de la presó i en què els líders independentistes demanaven poder dialogar amb algú “que no tingui por de l’escrutini de les urnes”, frase que no vaig acabar d’entendre, però que és evident que es referia a les properes eleccions, i asseguraven que els “dèbils” es refugien “en l’arrogància” i “només imposen”. I afegien que el “patiment” d’estar tancats no els faria callar. “Ens mantenim ferms i serens (…) i no permetrem que la més mínima espurna d’odi colonitzi els nostres cors i ànimes”. Acabaven, doncs, amb una afirmació certament lloable, que fou seguida d’un llarg aplaudiment.

Però el punt fort de l’acte va ser protagonitzat pel president de la Generalitat, Quim Torra, que recità un fragment de “Cartes des de la presó”, del pastor alemany Dietrich Bonhoeffer (1906-1945), document que el teòleg va escriure l’any 1943 quan era a la presó acusat de participar en un complot contra Hitler, i a l’espera de ser executat. El text de la citació és francament bell i ple de sentit, obra d’un home de fe que es veu en el destret d’haver de morir injustament. “Senyor -diu-, jo escolto la teva trucada i la segueixo. Ajuda’m. Sa esperit, dóna’m la fe que em preservi de la desesperació, de les passions i del vici. Dóna’m l’amor cap als altres i cap a tu, que destrueix tot odi. Dóna’m l’esperança que m’alliberi de la por”.

Hores després de l’acte, que omplí la gran basílica montserratina, Torra va piular a Twitter: “Gràcies a tots els que heu vingut a Montserrat a la vetlla en solidaritat amb els presos polítics i exiliats. He llegit un fragment de Cartes des de la presó de Bonhoeffer: “Dóna’m l’esperança que m’alliberi de la por i del descoratjament”.

Si bé la notícia d’aquell aplec religiós em va sorprendre i fins em va fer dubtar de si són o no correctes aquest tipus de pregàries fetes amb un rerefons tan polític, m’abstindré de criticar-lo perquè no tenc una resposta clara, i sobretot perquè sé que no m’és permès entrar en el cor de les persones i fer-ne un judici d’intencions pel que fa a la seva relació amb Déu.

Tanmateix, la referència a Bonhoeffer m’ha dut a la memòria una reflexió que féu el bisbe anglicà John A.T. Robinson en un llibre que va ser famós els anys seixanta, “Sincer envers Déu”, que aleshores jo vaig llegir sense entendre’l i al qual he tornat el passat hivern.

En aquest, Robinson feia referència al mateix llibre d’on Torra va extreure la citació recitada a Montserrat i deia, parafrasejant Bonhoeffer, que, fins aleshores, l’Església havia basat la seva predicació de l’Evangeli apel·lant al sentiment religiós universal, al fet que, en el seu fons últim, cada home sent la necessitat d’una o altra forma de religió, la necessitat d’un Déu al qual donar-se, d’un Déu que pugui subministrar-nos una explicació del món. Però tot seguit es demanava: ¿i si suposéssim que els homes arriben a tenir la convicció que poden seguir vivint tranquil·lament sense “religió”, sense cap desig de salvació personal, sense cap sentit del pecat i sense cap necessitat d’acceptar aquella hipòtesi? ¿Ha de quedar confinat el cristianisme als que encara conserven aquest sentit de la seva pròpia insuficiència, aquest “buit que només Déu pot omplir”, o als que poden ser induïts a tenir-lo? La resposta de Bonhoeffer -assegurava Robinson- era de dir que, al segle XX (i jo afegiria que encara més al segle XXI), Déu ens crida deliberadament a una forma de cristianisme que no depèn ja de la premissa de la religió, de la mateixa manera que sant Pau cridava els homes, al segle I, a una forma de cristianisme que no depenia de la premissa de la circumcisió.

Si ens hi fixem, la frase de Bonhoeffer citada per Torra sembla que es dreci a aquest Déu que el teisme ha explicat com una persona celeste, completament perfecta, que resideix damunt el món i la humanitat, d’una bondat i un poder infinits, l’ajut del qual podem invocar, ja que estableix amb nosaltres una relació comparable a la d’una persona humana amb una altra persona humana; però en realitat, a l’obra esmentada, Bonhoeffer critica aquest Déu de la “religió” (al qual ell tanmateix invoca) com un deus ex machina, que ha de ser “allí” per proporcionar-nos respostes i explicacions quan arrabassem el punt en què fallen la nostra comprensió i les nostres capacitats.

No, ell creu que, en parlar de Déu, hauríem de ser prou agosarats per descartar “l’a priori religiós”, de la mateixa manera que sant Pau va tenir el valor de refusar la circumcisió com una pre-condició de l’Evangeli, i per acceptar, doncs, “l’arribada del món a l’edat adulta” com un fet, donat per Déu. “No podem ser honestos -escriu Bonhoeffer” sense reconèixer que hem de viure en un món “etsi deus non daretur, -fins i tot en el cas que Déu no fos “allí”-; com els fills que, en créixer, arraconen per inservible la ferma estructura religiosa, moral i intel·lectual de la seva llar, a la qual el “papà” estava sempre a punt per acudir en la seva ajuda. Perquè és en aquest món privat de la necessitat individual on –diu Bonhoeffer- conserva un “últim lloc secret” el Déu que, a cops de colze ha estat expulsat de totes les altres esferes.

Repeteixo que amb aquest article no vull criticar Torra, ni els polítics del seu govern, ni la jornada de pregària pels presos i els exiliats. Que quedi clar. I menys encara la citació de Bonhoeffer que féu el president per dirigir-se a Déu en forma de pregària. Només he volgut recordar la comprensió “no religiosa” de Déu que tenia el teòleg jueu alemany, comprensió que Robinson concreta afirmant que “La troballa amb el Fill de l’Home es realitza penosament per mitjà d’una sol·licitud totalment secular : pel sosteniment, per l’aigua, per l’allotjament, pels hospitals i les presons, de la mateixa manera com Jeremies havia definit abans el coneixement de Déu per la pràctica de la justícia amb els pobres i necessitats.”

Estar al cantó bo de la història

6 Octubre 2019

Joan Pons, a qui admiro com a persona i com a escriptor, però amb el qual no combrego plenament pel que fa al discurs ideològic que exposa als seus articles, terriblement crític amb els polítics “espanyols” i del tot acrític amb la política que s’ha dut a terme pels col·lectius independentistes, acabava el seu de fa quinze dies (“Lledoner”) assegurant que tenia l’absoluta seguretat de trobar-se “al cantó correcte de la història”. Més enllà d’alegrar-me perquè tingui aquest sentiment, que ha de ser força gratificant, he de dir que aquesta mena d’afirmacions em preocupen molt ja que demostren que l’autocrítica no sols continua brillant per la seva absència a les files de la dreta espanyola i fins en molts dels qui s’autonomenen “constitucionalistes”, sinó també en el camp de l’independentisme. De fet, afirmar que, ideològicament, s’està al cantó bo de la història, implica desacreditar “els qui no són allí on jo estic”, i demostra que seguim immersos en una dinàmica maniquea on només hi ha bons i dolents, i això ens aboca a un enfrontament irreductible on el diàleg, la reflexió i els matisos no són possibles.

I tot seguit em demano: ¿On m’he de situar en aquest món on només hi ha bons i dolents i on tan sols pots estar al cantó correcte o a l’incorrecte de la història?

Curiosament, si repasso el meu passat, veig que he militat en el catalanisme des que tenia catorze anys. D’aleshores ençà i un cop vaig descobrir que la nostra llengua era una llengua plena de cultura, de literatura i de tradició, he defensat la seva unitat i el seu ús com un dret inalienable; he publicat vint llibres en català; he criticat durament la incomprensió del nacionalisme espanyol respecte del que és Catalunya i el catalanisme; he denunciat la política frontista del president Aznar i tantes i tantes coses que han provocat la ira dels qui es mostren incapaços d’entendre que Espanya no és una unitat de destí en l’universal, com defensava el franquisme, sinó una comunitat plural, que té la necessitat imperiosa de reconèixer aquesta diversitat si vol acabar subsistint com a tal d’una manera respectuosa amb les llibertats, la democràcia i els drets humans de les persones.

Davant la crisi catalana, he criticat durament la repressió policial de 1-O, així com l’actuació del rei Felip VI el 3 d’octubre de 2017, però per ser honest amb la meva concepció del dret, de la política i de la democràcia, també he escrit que els partits declaradament independentistes (PdeCAT, ERC i CUP) i, especialment, les institucions catalanes (Parlament, Govern i els organismes que aquests controlen, com per exemple TV3) no han cregut realment que la independència fos -en el fons i en la forma- una qüestió de democràcia (tot i que no s’han estat d’afirmar que actuaven en virtut d’un “mandat democràtic”), sinó que han cregut i afirmat que és una “causa justa” (potser l’única “causa justa” -d’ací que considerin indiscutiblement que estan al cantó bo de la història-) i que, per tant, s’ha de dur a terme “tant sí com no”, encara que tots ells plegats representin no més del 47% dels catalans (per bé que tenen una lleugera majoria al Parlament de Catalunya), i que, per això mateix, la llei ha de cedir davant aquest fet “de justícia” i “de necessitat” indiscutible.

¿Per pensar això, per ser crític amb ells, estic ja al cantó incorrecte de la història?

Que jo estigui convençut que Espanya, en general, no comprèn Catalunya i no respecta mínimament molts dels seus anhels, que pensi que les declaracions d’Albert Ribera quan parla de Catalunya són vomitives i consideri immoral que Lorena Roldan tregui una fotografia de l’atemptat d’ETA a Vic de fa molts anys per lligar-lo a la política independentista, i declari que, si més no fins avui -veurem què en surt de les darreres detencions del CDR-, el moviment ha estat absolutament pacifista, no necessàriament implica que hagi d’estar d’acord amb tot el que l’independentisme ha dut a terme. Però el que mai no faria és afirmar que “els dirigents espanyols duen inscrit en les molècules del seu ADN la informació que els impossibilita pactar”, com afirmava Joan Pons a l’article del passat diumenge. Perquè quan acudim als arguments de l’ADN (abans, quan es desconeixia l’ADN es parlava de la raça), es voreja un precipici extremadament perillós.

Vaig escriure no fa molt -i ho he de mantenir- que, qualsevol que sigui el concepte que puguem tenir del paper que, davant el poble de Catalunya, està duent a terme l’Estat -i el meu concepte n’és extremadament crític-, el drama a què ens enfrontem radica bàsicament en el fet que el secessionisme unilateralista no sigui capaç de reconèixer cap dels seus errors. I és aquesta incapacitat  d’entendre que és indispensable “respectar la llei i els drets dels altres” que fa dir a Torra que no acceptarà cap sentència que no sigui absolutòria, i critiqui durament el govern actual de Pedro Sánchez per no parar els peus als jutges, com si en un Estat de dret el govern tingués la possibilitat d’esmenar la plana al Poder Judicial que -dit sigui de passada-, a Espanya, no és el poder judicial de Veneçuela, sinó el d’un Estat de dret de veritat, com han reconegut totes les cancelleries europees. A la nostra Constitució, tan criticada avui per l’indepententisme, el Poder Judicial també pot merèixer crítiques -i fins podem discrepar legítimament d’algunes sentències-, però no depèn de l’Executiu de torn, a diferència del que preveia el règim transitori de constitució del nou poder judicial català on el president del Tribunal Suprem de Catalunya havia de ser nomenat pel president de la Generalitat a proposta d’una Comissió Mixta on tenia absoluta preponderància el govern.

En definitiva, que siguem molt crítics amb un Estat que, oblidant la via del diàleg, ha actuat com si, en política, només existís la llei, això no justifica que els independentistes catalans hagin actuat com si la llei no existís. Perquè el respecte a la llei, quan aquesta s’ha aprovat per un parlament democràtic, lliurement elegit per la ciutadania, és indispensable per no perdre la raó i no caure en la desobediència i en la il·legalitat. I això ho sap molt bé el president Torra, que promet a crits desobediència i assegura que “ho tornarem a fer”, però, ni que sigui a darrera hora, es plega finalment davant la decisió dels Tribunals que li ordenen que tregui la pancarta del balcó de la Generalitat.

Des del meu punt de vista, prosseguir per la via unilateral no sols és poc democràtic, sinó que és també impossible sense tenir un suport popular que sigui rotundament majoritari, i sense obtenir cap reconeixement internacional tàcit ni explícit, reconeixement que no s’ha vist enlloc. I em costa entendre que encara ningú dels qui propicien aquest camí no s’adoni que la secessió de Catalunya avui és vista des de Brussel·les com a clarament antieruopea. D’ací que no em sorprengui que un periodista com Daniel Fernández temi “que Waterloo sigui ja simbòlicament el nostre Waterloo”. I aquest podria ser ben bé el dramàtic final del “procés” si es prossegueix en declaracions com les que, fa uns mesos, va concedir Carles Puigdemont a un canal de la televisió israeliana, on afirmà -segons ha denunciat Màrius Carol- que la Unió Europea era “un club de països decadents i obsolescents”. Esclar que si creu això, tampoc no ens ha de sorprendre que plantegi la necessitat d’una futura consulta a Catalunya sobre la seva continuïtat en la institució.

¿Hi ha camí per a l’esperança?

29 Setembre 2019

Al llarg de la passada setmana s’han publicat enquestes, cosa previsible un cop el president Sánchez renuncià a formar govern i les Corts van quedar dissoltes després de poc més de cent dies de vigència, circumstància que ens ha costat als espanyols molts milers d’euros per no-res.

De les publicades, la majoria fan referència a com quedarà repartit el pastís després del 10-N, però tot i que aquest resultat és extremadament important per al país, a mi m’ha interessat especialment el sondeig de GAD3 per a “La Vanguardia” sobre el posicionament de l’opinió publica espanyola davant el conflicte territorial, i suposo que ha estat així perquè, a més del problema que presenten els polítics actuals en tant que polítics, crec que el principal problema que té el país és la qüestió territorial i, especialment, el conflicte plantejat a Catalunya.

La bona notícia de l’enquesta -no tot ha de ser negatiu- és que una majoria clara dels espanyols s’inclinen pel diàleg entre els  governs per resoldre el conflicte català, mentre que menys d’un 33% aposten per aplicar l’article 155 de la Constitució i suspendre l’autonomia de Catalunya. No deixa de ser una xifra important, aquest 33% que nega el diàleg, però que la xifra sigui minoritària ja és un pas. Naturalment, les posicions sobre aquest punt en concret són diferents a un costat o altre de l’Ebre, tot i que també es registren algunes coincidències esperançadores com el fet que més d’un 60% dels catalans i del conjunt dels espanyols assenyalin la reforma constitucional i un nou Estatut com la proposta més encertada per resoldre el problema català.

Sabem que això -un nou estatut- no satisfà als independentistes, que volen rompre totalment amb Espanya i proclamar la República, però ja és un pas important que hi hagi una majoria a l’Estat que pensi que una reforma constitucional podria ajudar a resoldre una crisi que ha anat creixent amb els anys fins a enquistar-se.

En realitat, si ens atenem als resultats de l’estudi en qüestió, veiem que tres són les fórmules que es barregen quan es vol concretar la proposta. Però el més remarcable és que hi ha un visible acord en la necessitat d’oferir una sortida al problema català, ja que tan sols un 12% dels espanyols s’inclinen per “no fer res” –taxa que cau a un 5% a Catalunya–. La sortida que té més suport a tot Espanya és, com acabo de dir, una reforma constitucional que propiciï un nou Estatut, amb competències ben delimitades, ja que fins un 62% dels espanyols –i la majoria dels votants de tots els partits, incloent-hi Vox– assenyalen aquesta via, que té més d’un 65% de suport a Catalunya (i això vol dir que, al Principat, aquesta possible camí obté un suport més gran que la secessió).

La segona fórmula escollida pels enquestats passaria per un nou sistema de finançament. Aquesta proposta té molt de suport entre els catalans (66%), però cau fins a un 54% entre el conjunt de la ciutadania espanyola. De fet, els votants dels tres partits conservadors estan dividits en proporcions semblants pel que fa a la proposta.

La tercera possibilitat seria la convocatòria d’un referèndum com a solució al conflicte, però aquesta via només té el suport d’un 41% del conjunt dels espanyols en relació a un 51% que s’hi mostren en contra. Quan concretem la procedència d’aquests percentatges veiem, com era previsible, que aquesta sortida té un alt suport a Catalunya –ja que arriba a un 64% dels consultats–, però cau a un 37% a la resta d’Espanya. Val a dir, per concretar encara més, que, d’acord amb sondeig, el rebuig de la consulta és aclaparador entre els electors del PP (70%), Cs (72%) o Vox (80%). Però també una lleugera majoria d’electors socialistes (47% enfront d’un 43%) s’oposen al referèndum, que només té el suport clar dels votants de Podem (80%), i d’Esquerra i JxCat (més d’un 90%).

Pensem que d’aquí a les eleccions del 10-N, al nostre país passaran moltes coses. Jo apuntava la possibilitat que un cert declivi econòmic hi pogués tenir incidència, però el que més em preocupa són les conseqüències que es derivaran de la sentència pel judici de l’1-O, que des de l’independentisme i -el que és encara més greu- des de la Generalitat, no serà acceptada si no és absolutòria, segons ha dit i repetit el president Torra. ¿Què vol dir això? ¿Que hi haurà una desobediència civil i institucional? ¿Que podrà implicar una reacció violenta? Hem de confiar que no sigui així, però, tornant a les enquestes, alguna de les publicades darrerament ens diu que, enfrontat a aquest posicionament de l’independentisme, decidit a no acceptar el veredicte si no és d’absolució, el 55% dels espanyols considera que estaria justificada una condemna per rebel·lió dels dirigents independentistes “perquè -asseguren- hi va haver violència”, alhora que el 56,7% està en contra d’un possible indult.

L’acord d’opinions no és, doncs, gens fàcil, i només ens pot animar aquella dada que he donat al principi, d’acord amb la qual entorn d’un 60% d’espanyols aposta per al diàleg. ¿Serà capaç el guanyador de les eleccions d’aconseguir un govern que aposti per aquest 60% i posi en marxa la via del diàleg per arribar a un acord majoritari?

No sembla fàcil perquè, si més no fins ara, els polítics que tenim no mereixen gaire confiança per part nostra, però potser hauran de fer de la necessitat virtut i això els obligarà a prendre decisions que haurien d’anar en aquesta direcció, que és la que sembla que reclama una majoria de ciutadans que veiem amb impotència la degradació constant i progressiva de la política al nostre país.

—-

Dues preguntes:

1ª) Té sentit organitzar unes detencions amb tanta parafernàlia i amb acusacions de terrorisme (però no aplicant la llei antiterrorista) i de rebel·lió, quan els informes policials estan plens de verbs en condicional i circumloquis hipotètics (“sembla que…” “podria ser que…” etc.)

2ª) Té sentit que des de la Generalitat es condemni amb tanta contundència l’operació sense esperar a saber una mica més què ha succeït realment?

Hem decidit jugar a la ruleta russa

22 Setembre 2019

Quan dimecres passat tots els ciutadans d’aquesta Espanya soferta i sofrent vam confirmar les nostres sospites -de fet, alguns hem deixat escrit gairebé des del primer dia que Sánchez no tenia cap interès d’arribar a una acord amb Podemos i no podia acostar-se a Ribera en les circumstàncies actuals-, hem hagut d’aguantar -quin remei!- les desqualificacions que, públicament, els uns han fet dels altres. Aquestes es podrien resumir en un “tots contra Sánchez i Sánchez contra tots”, perquè el que vertaderament importa als polítics un cop ha fracassat la possibilitat d’acords per formar govern és guanyar el que avui en diem el “relat”, que és, de fet, el que ells ens volen vendre perquè el 10 de novembre no ens quedem tots a casa i els tornem a donar suport.

En aquests casos -vull dir quan la intel·ligència es retira i són les vísceres o bé els interessos personals els que parlen-, procuro no llegir ni escoltar gaire els protagonistes d’aquestes declaracions, perquè sé que no em diran la veritat sinó el que a ells els convé, i procuro refugiar-me en persones que jo considero entenimentades, com per exemple, els polítics bascs del PNV que, tot i que defensen els interessos propis, sovint són capaços de veure-hi més enllà dels egoismes personals.

Ha dit Andoni Ortuzar que el passat dimarts es va poder constatar el que es rumiava a Sabin Exea des de feia temps, i tot seguit va qualificar l’anunci amb què el Rei explicava que Pedro Sánchez no tenia prou suports per a formar govern, com el darrer acte d’un “estrepitós i total fracàs polític”, ja que no es pot definir de cap altra manera haver de repetir unes eleccions que, molt probablement, no suposaran gaire canvis al tauler, de manera que, lluny d’aclarir-lo, el complicaran una mica més.

Ortuzar no va dubtar a l’hora d’assenyalar Pedro Sánchez i Pablo Iglesias com a responsables de la situació i va lamentar la “immaduresa democràtica i el no saber estar a l’altura de les circumstàncies” dels dos mandataris, ja que, va subratllar, “no hi havia condicions insalvables” per no afrontar una investidura i formar govern. Però no han estat capaços de fer-ho, o encara pitjor, no ho han volgut fer.

A l’hora de repartir culpes, el PNV ha assenyalat primerament Pedro Sánchez, ja que ell és qui tenia el deure d’intentar-ho tot per aconseguir la investidura, però molt a prop seu ha situat també Iglesias i la seva posició “maximalista”. Or​tuzar, en aquest sentit, ha criticat la “falta de voluntat i de cintura” en unes converses en què “han intentat que l’altre s’empassés la seva posició política”. “Tota negociació -ha recalcat el dirigent basc- exigeix cessions, i aquí ningú no ha volgut cedir res”.

Des del primer dia, en tots els meus comentaris, sempre he mantingut que el primer responsable del fracàs era Pedro Sánchez, però és absurd no veure els errors d’Iglesias, a pesar que ell sempre es consideri el primer de la classe. Ho dic perquè si bé, en opinió del líder de Podemos, és absurd que Sánchez no els hagi reiterat la proposta que els van fer el juliol -un govern de coalició amb una vicepresidència i tres ministeris per a Podemos- també hauria d’entendre que Sánchez pot pensar igualment que, si per a Iglesias la proposta ara és bona, ¿per què, doncs, no ho va ser fa dos mesos i la va refusar?

D’altra banda, també podem criticar els partits de la dreta per no haver fet cap gest per resoldre el problema, però haurem de convenir que Pedro Sánchez (no tant el PSOE) tenia molt poca credibilitat per demanar l’abstenció del PP. És cert que, pel juny de 2017, el PSOE després d’una gravíssima crisi interna, s’abstingué perquè Mariano Rajoy pogués formar govern, però ho va fer -recordem-ho- contra el “no és no” de Pedro Sánchez, que va mantenir la seva negativa fins al punt de perdre la condició de secretari general del partit i renunciar a l’acta de diputat. Per tant, poca broma, que la gent té memòria, i cada vegada que, ara, des de la tribuna, Sánchez demanava l’abstenció de la dreta per poder formar govern, les seves paraules m’evocaven una pregunta inevitable: ¿quina credibilitat tens tu per demanar-los això?

Doncs bé, d’aquesta gran “comèdia dels errors” que acabem de viure -i duem així des de fa uns anys-, cal destacar una originalitat, que potser no ho és tant si tenim en compte que el seu protagonista, Albert Ribera, és campió a l’hora de fer propostes que contradiuen tot el que havia mantingut fins el dia abans, en oferir la seva abstenció sempre que el líder del PSOE es comprometés a complir determinades condicions que, ja d’entrada, sabia que no serien acceptades. No tant perquè, com ha raonat el PSOE, les condicions ja es compleixen, sinó perquè Sánchez feia temps que havia decidit que, el millor per a ells (no per al país), era anar a les eleccions.

He de reconèixer que Rivera, que és el més maltractat per les enquestes, ha actuat amb enginy. Ell aspira que un Alfonso Guerra qualsevol el pugui qualificar un dia de “tahúr del Mississippi”, com a Adolfo Suárez, les habilitats del qual admira, i conscient que les coses no se li presentaven bé davant la propera consulta electoral, tant per la crisi interna que està sofrint el seu partit com perquè comença a ser conscient que la quimera del sorpasso al PP és només això, una quimera, ha decidit treure un conill del copalta, i fent aquest gir de 180 graus, si bé no ha aconseguit que Pedro Sánchez li acceptés la oferta, sí ha deixat clar que, en un futur proper, si els números canten, la possibilitat d’un govern de coalició amb els socialistes no és ja un impossible metafísic, com ens havia volgut fer creure fins ara. I això perquè, en el fons, sap que aquesta coalició és en realitat la que agradaria a Pedro Sánchez a pesar que els seus li cridessin “con Rivera no” la nit de les passades eleccions.

Aquesta possibilitat l’he apuntada ja més d’un cop en aquestes mateixes pàgines, però fins ara l’han fet impossible tant el discurs de Sánchez com, sobretot, el de Rivera, així com també el gran enfrontament personal que es mostren els dos polítics. Però ara, un Rivera afeblit, conscient que les eleccions li representaran un gran pas enrere, fa un nou salt mortal -ja ens hi té acostumats- i ve a dir a Sánchez que el passat és passat i que res no està escrit del futur que es farà present l’endemà del 10 de novembre.

Enric Juliana, sempre atent als detalls, ha escrit que el guió que acaben de traçar Sánchez i Rivera és gairebé perfecte, però també adverteix que ha tingut notables errors interpretatius. De fet, apunta, és una mala obra de teatre. I és precisament això el que aboca una gran incertesa sobre què passarà en aquestes properes eleccions generals, les quartes en dos anys. Perquè no oblidem que, segons l’últim estudi de la Fundació BBVA, el 82% dels espanyols creuen que els polítics només miren pels seus propis interessos i això pot tenir conseqüències imprevistes en el resultat electoral.

I no sols és el descontentament dels electors allò que pot distorsionar molts plans i provocar sorpreses, perquè també hi ha dues realitats que influiran (no sabem com ni en quina direcció) en els votants: una és l’amenaça de recessió econòmica que sembla que s’acosta, i l’altra és la sentència del Tribunal Suprem per l’1-O. Com ha dit molt gràficament Màrius Carol,  tot plegat és com jugar a la ruleta russa, però amb dues bales. Per defugir, doncs, un impacte mortal, ens caldrà tenir molta sort.

Comptes, comptes i més comptes!

15 Setembre 2019

Espanya, amb un govern a precari i abocada a unes noves eleccions, les quartes generals en dos anys, i el Regne Unit, el bressol de la democràcia, immers en una crisi sense precedents, amb la societat dividida per meitats (en això s’assembla a la catalana), comandada de sobte per una il·luminat que decideix trencar la vida parlamentària per afavorir els seus interessos (en això també s’assembla al que va fer Puigdemont el 6 i 7 de setembre de 2017), tot decidint-se per  un tactisme polític que no dubta a menysprear l’adversari per aconseguir els seus objectius, ni que sigui vorejant sempre l’abisme.

Tot i que no sabem què succeirà al nostre país si finalment PSOE i Unides Podem no arriben a un acord per a formar govern -vull dir amb això que no sabem quin serà el resultat de les eleccions a què ens veurem abocats el mes de novembre-, el que no hi ha dubte és que tant el que està succeint a Espanya com el que està passant al Regne Unit és producte dels càlculs dels seus dos dirigents màxims: Pedro Sánchez i Boris Johnson, càlculs que no sempre són encertats perquè les sumes i les restes, les multiplicacions i les divisions, en política no sempre segueixen les regles de les matemàtiques.

David Cameron, l’inventor del referèndum britànic sobre el Brexit, havia calculat que sortiria un no rotund que li permetria consolidar-se en el poder, i no sols va veure com n’anava, d’errat, amb els seus comptes, sinó que va haver d’acceptar una derrota que ha posat en crisi el mateix Partit Conservador, el qual, després del fracàs de Theresa May, veu com, sota el mandat de Boris Johnson, es trenca internament i contempla com els seus diputats moderats i crítics són expulsats de la formació, com obté la dimissió de ministres i comprova com, a pesar de tenir una teòrica majoria a la Cambra dels Comuns, el primer ministre perd votació rere votació i no aconsegueix tan sols que se li aprovi la dissolució de les Cambres, com a darrera jugada d’escacs per obtenir (ves a saber) una enyorada majoria absoluta.

Però la dissolució del Parlament Britànic requereix una majoria de dos terços i això demana el suport de l’oposició laborista, per tant, d’un Jeremy Corbyn que fa temps que reclama eleccions anticipades, però que ara veu que no és el moment, ja que té el gran adversari contra les cordes. Segurament acabarà accedint-hi, però només ho farà un cop la llei que exigeix que Johnson demani una nova pròrroga a Brussel·les no tingui tornada enrere. En definitiva, quan el primer ministre hagi hagut de claudicar i beure’s la poció enverinada que més odiava.

Comptes, doncs, i més comptes! Comptes que no sempre acaben sortint, o que no surten com han previst els polítics. Però no són només Sánchez, Cameron o Johnson els qui en fan. També n’està fent de fa molts mesos Albert Rivera, però és evident que les coses no li rutllen com havia pensat i volgut. Què prop veia el seu triomf quan ho jugava tot a dissoldre el parlament encara no fa un any! Les enquestes li asseguraven no sols l’enyorat “sorpasso” al PP, sinó que també li auguraven que seria ell qui encarnaria la presidència del Govern. Però sorgí un inesperat (i temps enrere desnonat Pedro Sánchez) que va saber comptar més bé que ell i, contra tot pronòstic, aconseguí que els nacionalistes bascs del PNV preméssim el botó nuclear de la moció de censura i que els nacionalistes catalans (els dels “presos polítics”) l’enlairessin al cim del poder espanyol que representa La Moncloa.

Els números que havia fet Rivera de sobte es van esfumar, tot provocant un gran terrabastall en els seus càlculs. I després vingueren les eleccions generals, uns comicis en els quals un PP dividit, devastat per la corrupció i pels processos judicials que l’afectaven, va treure el pitjor resultat de la seva història: 66 diputats. Però ni així el va superar Rivera, tot i que aquest ha seguit sense reconèixer el seu fracàs, com no ha reconegut tampoc que, des de les darreres autonòmiques catalanes, que guanyà amb 36 diputats al Parlament, fins a les darreres generals, ha perdut vuit-cents mil vots a Catalunya. I d’aleshores ençà, el seu partit sembla un paner foradat que perd diputats i suports de manera constant i reiterada. Però això no és suficient perquè deixi de fer comptes, i segueixi decidit a convertir-se en el líder del centre-dreta espanyol, quan després de pactar amb VOX a Andalusia, a Madrid i a Múrcia, el que pot aspirar tan sols és a liderar l’ultradreta, cosa que tampoc no aconseguirà.

I què he de dir de Torra i Puigdemont? Doncs que també compten i compten. Perquè ells no sols han de vèncer els no independentistes, sinó que volen seguir superant els actuals socis de govern, l’Esquerra Republicana de Junqueres, al qual la presó de Lladoners ha donat un bany de realisme polític, mentre que l’exili de Puigdemont no ha fet sinó accelerar-lo en uns plantejaments radicals i extrems que ha de dur a terme Quim Torra, el seu vicari a la terra. I aquest malda per fer-ho de la millor manera possible, i amb aquest propòsit ha anat a Madrid per reunir-se amb tota la premsa capitalina, que ha escoltat bocabadada que no convocarà eleccions a Catalunya, sinó que aprofitarà la sentència del Tribunal Suprem per demanar que tot el país s’aboni a la desobediència civil i, per tant, a la insubmissió.

Torra observa què està succeint a Hong Kong i se n’admira. Si la poderosíssima Xina ha decidit retirar el decret d’extradició que tantes protestes ha mogut, ¿què no podrem aconseguir nosaltres, els catalans, si iniciem una confrontació dura amb el Govern i ens declarem insubmisos? Però no deixa de ser curiós que, mentre Torra alliçona la premsa madrilenya amb la desobediència civil, la consellera d’Empresa, la igualadina Àngels Chacón -la seva consellera, membre, per tant, del seu govern-, rebutgi públicament una aturada de país permanent com a resposta a la sentència de l’1-O perquè, diu, “perjudica” l’economia. Chacón, doncs, no s’ha mossegat la llengua i ha dic clar i fort que no creu “que sigui positiva” una acció així i ha puntualitzat que ho diu essent independentista i “sense haver de renunciar a res”.

I en aquesta història de comptes i més comptes, he d’acabar novament amb Pedro Sánchez, que, des de les passades eleccions, no fa sinó voltes i més voltes entorn d’un cercle sense altre objectiu que de marejar l’adversari i quedar-se allí mateix, cosa que, no ens enganyem, té el seu mèrit. I això perquè també ell fa comptes, comptes i més comptes. Sánchez sap que no pot cedir davant Unides Podem i, encara menys, concedir-li el monopoli de l’esquerra un cop s’ha convençut que ell, tot i que va emprar idees d’esquerra per conquerir el poder, ara es veu abocat a fer polítiques moderades. Ell, en realitat, no vol governar amb el Podemos d’Iglesias, ell voldria assolir la majoria absoluta governant amb Ciutadans, però no amb aquest partit de Rivera que beu l’aigua del càntir que li proporciona VOX, sinó amb un partit que fos de centre, amb pocs diputats, els suficients per aconseguir un govern estable i que alhora li servís d’excusa per moderar el seu programa de govern. I això li demana convocar eleccions, obtenir un millor resultat i que Ribera s’estavelli i que, com a conseqüència del seu fracàs, hagi d’abandonar la direcció del partit.

Comptes, comptes i més comptes!

Catalunya i Espanya: atracció a l’abisme

8 Setembre 2019

El passat diumenge, la Vanguardia publicava un capítol del proper llibre de Francesc-Marc Álvaro “Assaig general d’una revolta (Pòrtic)”, en el qual podíem llegir que la declaració d’independència, la desconnexió del Govern de la Constitució i la república catalana no van succeir mai. Va ser tot un miratge, o com prefereix l’autor, un trompe-l’oeil.

Álvaro utilitza entre els seus arguments el relat de Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn, en las seves conclusions durant el judici del Tribunal Suprem: “Poc després de les lleis de desconnexió, el que fa el Govern de la Generalitat és incomplir sistemàticament el contingut de les mateixes perquè res del que fessin no tingues valor normatiu, ni tan sols des del punt de vista de la seva pròpia legalitat republicana”. Comentant aquest text, el director del diari apuntava que la teoria és interessant, però la sensació que tots tenim és que s’ha pagat un preu molt alt per tan poca cosa (si més no pensant en els resultats que es volien obtenir), ja que els fets que podem tocar són aquests: empreses que se n’han anat, capitals que s’han refugiat en altres seus, polítics empresonats o expatriats, fissures en la societat catalana i, sobretot, la sensació que Catalunya no sap cap on es dirigeix.

Tanmateix, els dirigents polítics presos en els seus al·legats finals davant la justícia, com també molts altres dirigents independentistes de la societat civil (ANC, especialment), insisteixen a tornar sobre els mateixos passos: “Ho tornarem a fer”, prometen alt i fort. Però la frase no deixa de ser equívoca, ja que s’han fet tantes coses aquests dos darrers anys que no sabem molt bé què vol dir exactament. Si “ho tornarem a fer” es refereix a manifestar-se, a expressar-se públicament, a mobilitzar-se i a votar no hi veig cap problema, però si fa referència als fets que van tenir lloc al Parlament els dies 6 i 7 de setembre amb les lleis de referèndum d’autodeterminació i de transitorietat jurídica, i també a un referèndum il·legal com el de l’1-O, temo molt que la cosa es quedi en simples paraules, ja que estic convençut que cap dels dirigents polítics en actiu -ni Torra, ni Torrents (per parlar dels presidents del Govern i del Parlament) no tornaran a protagonitzar una història com aquella, i bé farien de començar una reflexió seriosa sobre què els caldria fer per sortir de l’enfony en què s’han ficat, tenint en compte que l’adversari té no sols arguments sòlids per impedir-ho (la llei, sense anar més lluny) i d’altres tan poderosos com irracionals: els creats, generació rere generació, pel nacionalisme espanyol contra tota mena de catalanisme (moderat o radical, que tant li fa).

El mateix Álvaro, tot i que observa una diferent gradació en l’independentisme (el que vol aprofitar les protestes contra la futura sentencia del Tribunal Suprem per repetir el xoc amb l’Estat que va tenir lloc l’octubre del 2017 i el més moderat, que vol posar el marcador a zero, fer gradualisme, trencar la política de blocs i estudiar noves aliances per a la governabilitat) creu que els camins que tenen davant seu són mol estrets i que a l’hora de la veritat, el president Torra no podrà fer res del que anuncia l’activista Torra. Per cert, suggerir la investidura de Puigdemont com a resposta al Suprem és, creu Álvaro, prolongar el gest agònic com a tactisme infinit”.

Ell veu, però, una diferència considerable en les lògiques que semblen guiar els dos plantejaments independentistes: la de Puigdemont i JxCat és, diu, la de mantenir la tensió́ amb Madrid per prolongar el relat (no pas la realitat) unilateral; i la de Junqueras i ERC és construir la versió́ catalana de l’Scottish National Party i aprofitar el terreny de joc institucional a tots els nivells. En aquest sentit, les protestes que inevitablement es produiran contra la sentencia del Suprem uniran momentàniament tots els sectors, però també seran un teatre per mesurar forces. Tot i així, està convençut -i en això torno novament al “ho tornarem a fer” del principi, que és impossible la repetició de la DUI, la imitació d’un Maidan a la catalana o res que s’hi assembli. Això se sap a Waterloo, encara que des d’allí s’emetin missatges en un sentit contrari.

Cal dir, però, que el problema greu que tenim avui plantejat els espanyols en relació a la “qüestió catalana” no radica només en el camp de l’independentisme, és a dir en aquest món que, en molts casos, sembla incapaç d’esmenar errors, cosa que sens dubte complica la solució del problema, sinó també en la incapacitat encara més absoluta que s’observa en el camp “espanyol” -ho dic així per entendre’ns- per comprendre mínimament que no sortirem del laberint si ells no fan un esforç per comprendre una realitat -la catalana- que es neguen a entendre.

En paraules molt dures, però que subscric, Antoni Puigverd ha denunciat aquesta incapacitat de comprendre què passa a Catalunya que trobem arreu de l’Espanya d’avui i de tots els temps: “Els arguments contra la identitat catalana canvien, escriu el periodista gironí, però l’al·lèrgia es manté. Tradi​cionalisme, falangisme, franquisme, igualitarisme social o cosmopolitisme liberal han coincidit en el rebuig de la identitat catalana. Quan el catalanisme estava prohibit, irritava fins a l’esquerra antifranquista. Però també irritava quan era autonomista. Abans de la confessió, ja Pujol rebia de valent: era descrit com un messies mercantil i dretà; però el lideratge de Maragall també va fer pujar per les parets. La reforma de l’estatut va suscitar un rebuig unànime entre dretes i esquerres periodístiques. Aquella acidesa ja era tan intensa que amb prou feines ha pogut pujar de grau quan una bona part del catalanisme s’ha fet independentista. En totes les èpoques, el catalanisme ha suscitat rebuig, escàndol i acidesa.”

Si acceptem, doncs, que hi ha ceguesa i desig de confrontació per cada banda i poca o nul·la voluntat de fer un esforç per superar l’escull que ens separa en aquesta qüestió, haurem d’aventurar un futur força problemàtic per als mesos que ens esperen, on és probable que hàgim d’afrontar unes noves eleccions, a les quals, tant la dreta com l’esquerra se subscriuran a l’espanyolisme més dur per no perdre vots a la major part de la pell de brau, i haurem també de sofrir les inevitables manifestacions i protestes (que uniran momentàniament els diversos sectors de l’independentisme) davant les sentències del Tribunal Suprem en les quals es condemnarà (molt o molt més) uns polítics que, segons ells, no han fet res delictiu i que, per tant, ho tornarien a fer, però que, segons la gran majoria d’espanyols (y, probablement, segons el Tribunal Suprem) van promoure la via unilateral per a la independència contradient greument els principis constitucionals i estatutaris.

Com ha escrit Puigverd, per a desgràcia de tots, ens enfrontem a un clima de masoquisme ambiental, a l’ètica del càstig i del sofriment i a l’atracció de l’abisme.

—-

Felicitacions a tots els maonesos que em llegeixen, ja que celebrem avui la festa de la Mare de Déu de Gràcia, patrona de la ciutat de Maó.

75 anys de l’entrada del general Leclerc a París

1 Setembre 2019

El passat diumenge, Adrià Casinos m’envià un missatge amb la portada d’un diari que deia “24 Août 1944. Les Républicains espagnols de La Nueve entrent dans Paris. Feia 75 anys d’aquella gran efemèride. Jo aleshores li vaig respondre dient: “De vegades m’ha fet aquella pregunta retòrica: ¿A quin fet històric hauries volgut assistir?, i jo he respost: a l’entrada de les tropes de Leclerc a París.”

Certament, el passat dia 24 va fer 75 anys que la Novena Companyia de la II Divisió Blindada de l’exèrcit de la França Lliure, coneguda com la Divisió Leclerc (Philippe Leclerc era el general que la comandava), va entrar a París i va rebre la rendició dels alemanys que l’havien ocupat feia cinc anys. Aquesta companyia, que era coneguda com La Nueve, estava integrada quasi exclusivament per exiliats republicans espanyols, encara que la comandava un francès, el capità Raymond Dronne. Era la unitat que sempre anava davant a les batalles i gaudia de la total confiança de Leclerc. “Aquests homes fan por a tothom, però són bons soldats. Amb ells vostè s’aclarirà”, va dir Leclerc a Dronne quan li en donà el comandament l’estiu de 1943. Eren encara al nord d’Àfrica.

Doncs bé, aquell 24 de agost de 1944, el general, ignorant el mandat d’esperar que havien dat els nord-americans, ordenà a La Nueve que entrés a París amb dues columnes diferents, una amb Dronne al capdavant, i l’altra comandada per un valencià, el major Amado Granell (nascut a Burriana). La ciutat no estava alliberada i, encara que aclamada, la seva entrada no va ser un passeig. “Una columna d’acer envoltava París -ha escrit recentment un historiador-, hi havia combats a les rodalies de la ciutat i dedins hi romanien 20.000 soldats alemanys armats. La Resistència pretenia alliberar París però amb els homes que tenien podien haver estat eliminats en una hora. Mai va ser una casualitat que ells fossin els primers. Leclerc hi envià a La Nueve perquè sabien lluitar amanera de guerrilla com cap altra companyia”.

Commemorant l’efemèride, el Ministeri de Justícia del Govern espanyol va emetre un twit amb aquest text: España tuvo un papel crucial en la liberación de París hace 75 años. Los soldados españoles de La Nueve fueron los primeros en entrar en París y su contribución a este hecho histórico fue fundamental”.  El presidentde Catalunya, Quim Torra va trobar indignat aquest twit i va respondre-li amb un altre que deia: “Em sap greu haver de precisar que el paper espanyol en la II GM va ser l’enviament de milers de soldats de la Divisió Blava a lluitar al costat de Hitler. Els soldats republicans de ‘La Nou’ continuaven lluitant precisament contra el feixisme i l’Espanya del dictador Franco”.  Naturalment, ha fet saltar la polèmica, i des del meu punt de vista, la precisió de Torra és vàlida, encara que no deixa de ser veritat que els combatents de La Nueve eren majoritàriament espanyols.

Entrant, doncs, en el debat que s’ha produït, Josep M. Fonalleras s’ha formulat la pregunta següent: ¿Hi ha una mena de continuïtat històrica que permeti parlar avui en nom del país (España) quan aquest país ha passat per etapes molt diverses, contradictòries i oposades? La resposta no és fàcil, perquè l’Espanya de 1944, comandada per feixistes, és la mateixa d’ara, dirigida democràticament, però és ben cert que l’Espanya d’aleshores no va enviar soldats a lluitar amb La Nueve sinó contra tot el que representava aquesta companyia, ja que -i en això té raó Quim Torra-, l’Espanya de Franco els envià a lluitar amb La División Azul, al costat de Hitler, precisament contra l’exèrcit dels Aliats. D’ací que pensi, com Fonalleras, que el twit del Ministeri de Justícia (dirigit, no ho oblidem, per una socialista) hauria estat més encertat si hagués dit: “Un centenar d’espanyols, sota bandera republicana, víctimes de la guerra contra el feixisme a Espanya i lluitadors per la llibertat, van alliberar París”. Això, assegura el periodista, estaria molt més d’acord amb la memòria histórica.

Deixant ara la polèmica, el fet m’ha recordat un text meravellós de Nicolau M. Rubió i Tudurí, que deixà escrit en un dietari inèdit, que vaig traduir del francès i es publicà molts anys després de la seva mort sota el títol “Llatins en Servitud” (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2006).

Aquest apunt, que s’encapçala amb la data en què va ser escrit (24 d’agost de 1944) diu el següent:

Aquest matí era gris. Era el darrer record de la tardor negrosa de 1940. Ha plogut abans del migdia. Però el canó dels Aliats trona a les portes de París, mentre jo “faig la cua per a comprar el pa” sota una pluja batent. Nosaltres tenim el cor com una gemma a la Primavera, i l’aigua del cel ens és un dolç ruixat. Un cop a casa, escolto a la Radio que tot el món festeja ja l’Alliberament de París. Mentrestant, el canó gruny més enllà de la Porte d’Orléans, i al Boulevard Pasteur, on retorno després de dinar, la fuselleria dispara i provoca un estremiment dels cors entorn de les barricades. Quan torno a Auteuil, veig el meu darrer Alemany, un motorista que s’escapa esmaperdut mentre espeteguen els dispars. Les F.F.I.  ens criden “amagueu-vos!” Després, es fa un silenci molt gran, i, de sobte, un canó de D.C.A. es posa a disparar follament contra un cel buit d’avions. Signes màgics preludien dins l’aire un canvi profund de substància. El gris del cel s’ha esvaït, i heus ací que retorna un daurat sol de ponent i tota la nostra llum divina. La fruitera de baix m’ha dit que acaba de saber, per telèfon, que la seva néta ja ha abraçat un soldat de Leclerc  a Clamart. Besades immenses emplenen l’espai, aquest crepuscle. Són els cops de canó els que fan vibrar les nostres vidrieres i els nostres cors. Ara és de nit. La radio es confon, no troba els mots adients, es tracta però d’un empatollament meravellós que mai no oblidarem: ens conta no sé quina història de gendarmes que ja fumen cigarretes americanes. Heus ací els tancs davant l’Ajuntament. I els dispars en els altaveus i en la nit, sota les estrelles més belles del mon. “Feu sonar les campanes”. El carrer s’omple d’una gentada “amb ànimes”: “les campanes, les campanes!” Amb la meva dona, baixem fins a l’església d’Auteuil. Tot s’il·lumina, a dins i a fora, i les campanes mesclen el seu tentineig amb la veu dels canons a Boulogne. La nit és brillant, les foguerades ràpides del foc d’artilleria provenen de darrera le Bois, mentre les paraules llatines del Magnificat s’eleven dins la nau i, tot seguit, les de la Marseillaise. Un aire de Nadal omple aquesta nit. Sí, també aquest cop Ell ha nascut entre nosaltres. Ell ens porta novament la Llum, i l’Ombra s’enfonsa dins de l’Ombra.

Dures crítiques de Le Monde als polítics espanyols

25 Agost 2019

Fa devers un mes vaig dir que desconeixia que es covava a la ment de Pedro Sánchez: si la idea de provocar unes noves eleccions que, al meu entendre, causarien una gran irritació en l’electorat, incapaç d’entendre que els polítics no siguin capaços d’arribar a acords per formar govern, o bé forçava la màquina per fer que tots els altres grups polítics, i especialment el d’Unides Podem, acabessin per acceptar la seva idea de presidir un govern monocolor que governi amb suports puntuals.

Aquest dubte, que no amaga un cert desassossec per part meva en veure que els polítics espanyols semblen incapaços de llegir la realitat i adaptar-s’hi enlloc de voler fer que la realitat s’adapti als seus interessos personals i polítics, em duia a fer una dura crítica al president del Govern, ja que li correspon a ell propiciar el diàleg i els acords, si tenim en compte que la composició del Congrés dels Diputats fa impossible cap mena d’alternativa que no passi pel PSOE. Tanmateix no em quedava en la crítica al líder socialista per com estava gestionant aquest ínterim que, com va succeir l’any 2015 (aquest cop amb Mariano Rajoy al timó del govern), s’allarga massa i no, certament, en benefici de la ciutadania. També les dretes espanyoles eren objecte de la meva crítica, no sols perquè per assumir cotes importants de poder regional i municipal han imposat un cordó sanitari al PSOE i s’han deixat anar a mans de Vox, que és qui marca el territori encara que no s’integri directament en els governs regionals i municipals, sinó també perquè han preferit això a cercar la centralitat, cosa que hauria estat possible si C’s i el seu líder Albert Ribera, no s’haguessin tancat en banda i negat, no ja a pactar, sinó a parlar tan sols amb Pedro Sánchez d’un futur govern.

Aquest posicionament de Rivera no ha estat criticat tan sols per mi sinó pel gruix d’intel·lectuals que el van encimbellar al front del partit i ara es mostren decebuts per la deriva ultradretana del jove líder, que està fent bo Rajoy i també Casado, que des del dia de les eleccions, ha mostrat un tarannà força més moderat que Rivera. Però qui no s’ha mossegat la llengua ha estat Manuel Valls, l’home en qui van confiar quan el polític francoespanyol va decidir presentar la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona, i que, després de treure sis regidors, va prendre una de les decisions polítiques més remarcables dels darrers temps en donar suport a Ada Colau per a l’alcaldia en detriment del guanyador, Ernest Maragall, d’ERC.

Valls, que, com ens va explicar a l’entrevista que li vam fer a l’Ateneu en P.J. Bosch i jo, va creure que el més important per a Barcelona era evitar que tingués un batlle independentista, no va dubtar de prendre una decisió que era tan arriscada com valenta, que va explicar molt clarament i amb la qual es podrà estar d’acord o no, però haurem de reconèixer, com a mínim, que va ser coherent amb la seva manera de veure el món.

Doncs bé, Valls, que s’ha forjat com a polític a França, sap molt bé que un dels perills més greus que té la democràcia és el que li pot provocar el triomf de l’extrema dreta. En tenim exemples molt evidents al llarg de la història. D’ací que, a pesar del gran suport popular que té el Front Nacional de Le Pen, aquest es troba amb grans dificultats per assolir el poder, ja que cap dels partits demòcrates (tant de dreta com d’esquerra) mai no li han donat suport. I amb la mateixa contundència que ha barrat el pas a l’Esquerra Republicana per a l’alcaldia de Barcelona, s’oposa també a fer res que afavoreixi l’accés al poder de Vox. D’ací que hagi trencat el seu idil·li amb Ribera -que fa veure que no pacta amb el partit d’Abascal, però no fa res per evitar-lo en un gran exercici d’hipocresia-, un cop s’ha convençut que el líder de Ciutadans, que desitjava ser el Macron espanyol té tots els números de la rifa per acabar emulant Mateo Salvini.

Tot aquest panorama tan ple d’incerteses, que no ajuden a resoldre els dubtes que provoca la crisi de la Borsa que, a causa d’altres gran incògnites polítiques i econòmiques mundials, ha perdut ja les darreres setmanes tot el negoci que havia fet des de primers d’any, contribueix encara més al desconcert que estem vivint, que no passa desapercebut a una Europa, que no viu certament la seva millor època, i no pot entendre que, en uns moments tan difícils, Espanya sigui incapaç de formar govern.

Ho dic perquè, fa pocs dies, el diari Le Monde, un dels més prestigiosos de França, ha publicat un article duríssim contra els polítics espanyols, precisament per la seva incapacitat de formar un govern. L’article, que segueix la línia de l’Elisi, que voldria un pacte entre el PSOE i C’s que donés estabilitat al país tot conformant una majoria clara, es titula amb decepció: “Espanya: la dreta tria encara l’extrema dreta”.

L’editorial és, doncs, molt més crític amb Rivera que amb Pedro Sánchez que, com remarcava jo a l’article que he esmentat al principi, no és l’únic responsable de la situació política que vivim. En efecte, Le Monde no amaga el malestar francès amb la situació política espanyola i l’exposa clarament. “Són de témer -diu el diari parisenc- unes noves eleccions legislatives, les quartes en cinc anys.” Si això succeís, “el missatge que s’enviaria als espanyols seria terrible -assegura el rotatiu sense dubtar-ho gens, i opina que “val més que els polítics deixin de banda les velles rancúnies i els interessos partidistes i busquin una solució que permeti al regne sortir de l’atzucac que, des del 2016, el paralitza.”

El diari -en això com Manuel Valls- es mostra també escandalitzat pels pactes de C’s amb PP i Vox, i tem que, a la llarga, es duguin a escala estatal, fent tot al contrari del que fan els francesos amb el cordó sanitari al Front Nacional de Le Pen. “Després d’Andalusia, de l’ajuntament de Madrid i de la regió de Múrcia, s’ha saltat un nou dic -assegura Le Monde- i les tres dretes repeteixen un guió que sembla que té vocació d’estendre’s per tot arreu on sigui possible”. I no dubta a acusar C’s i PP de “contribuir a normalitzar el discurs de l’extrema dreta”.

És evident que el líder de C’s, Albert Rivera, abans aliat del president francès, Emmanuel Macron, ha caigut en desgràcia a França, remarca el rotatiu després d’afirmar rotundament que “Ciutadans, que es presentava com un partit centrista capaç d’entendre’s bé tant amb la dreta com amb l’esquerra, ha fet, per oportunisme, un gir a la dreta amb la idea de suplantar el PP”, cosa que lamenta.

Són les Administracions menorquines un “autentico calvario” i un “infierno administrativo”?

18 Agost 2019

Siguin o no certes les frases que poso entre cometes al títol, són molts els qui estan convençuts que qualsevol tipus de regulació estricta en matèria urbanística és un fre a l’economia i al desenvolupament que, per a ells, ha de ser sempre puixant, sempre creixent i sempre lliure de traves legals i burocràtiques. De fet, si empram la paraula “trava” per definir metafòricament qualsevol llei que reguli posem per cas l’edificació i la urbanització del sòl per protegir un paisatge, un bosc, una platja i, en definitiva, l’ecosistema que està vivament amenaçat, és clar que acabarem considerant qualsevol regulació com un fre a l’economia, i per tant, al creixement, i per tant, a l’augment de la riquesa, etc. etc. “Es frena el progrés!”, és la frase que millor explicaria aquest posicionament.

Reconec que totes les generalitzacions poden ser odioses, però no tenc el menor dubte que, si de sobte s’eliminessin aquestes “traves” (Plans Generals d’Ordenació del Territori, Plans Generals dels Ajuntaments, Lleis de protecció de la Natura, etc. etc.),  i deixéssim regnar exclusivament els diners i la iniciativa privada, ben aviat el nostre territori esdevindria irrecognoscible  i la nostra illa viuria un procés que, amb molt poc temps, acabaria amb el que és, ha estat i hauria de seguir essent per a les generacions futures: un lloc amable, on es pot viure amb dignitat, on els negocis es poden fer (però no de qualsevol manera), i on la protecció del territori i del medi ambient són valors a preservar.

Desenganyin-se, però, els qui creuen que jo som un proteccionista a ultrança, un conservador immobilista o un envejós dels qui s’han fet rics amb l’especulació. Perquè també jo puc definir-me com a empresari (encara que aquest no sigui el vessant primordial de la meva persona), perquè també jo he invertit en projectes agro-hotelers, també jo he sofert (i m’he queixat més d’un cop) de la lentitud de l’Administració local i insular quan la tramitació dels diversos expedients d’agroturisme s’han allargat en excés, o quan la Comissió de Patrimoni posava “emperòs” que no em semblaven raonables i que, seguint el procediment administratiu, vaig aconseguir de vèncer. Però això no m’ha fet perdre el món de vista ni els objectius que, per afavorir el creixement i, alhora, un desenvolupament sostenible, ha tenir en compte l’Administració que, amb unes lleis protectores, clares, dialogades i sensates, té el deure de conservar la nostra illa i fer que al nostre territori no es facin disbarats com els que s’han fet, posem per cas a Mallorca i a Eivissa (paradisos utòpics dels inversionistes del “desarrollisme”, on els desequilibris entre les persones són molt superiors als de Menorca i on la riquesa per càpita no és superior a la nostra, ni es viu millor a pesar que els diners corrin a raig (però és evident que no per totes les cases).

A què ve a tomb tot això? Dons a les declaracions fetes pels empresaris francesos que tant d’eco sembla que han tingut al darrer Fòrum de l’Illa del Rei, i que, segons diu la premsa, van ser corejades per una gran part del públic assistent. Quedi, però molt clar d’entrada que les inversions que aquests senyors han fet a Santa Ponsa i a Torre  Vella, del terme d’Alaior, em semblen esplèndides, ja que han recuperat unes finques semi abandonades, unes edificacions que s’estaven degradant, i han endegat un projecte agrícola i hoteler de gran nivell que redundarà en benefici de l’economia menorquina. Per tant, mereixen no sols la meva felicitació sinó l’agraïment de tota la societat menorquina.

Estic, doncs, d’acord que amb projectes com aquests, com també amb el que la galeria que Hauser & Wirth durà a terme a l’Illa del Rei i tants altres que s’han mostrat respectuosos amb la naturalesa i protectors de les arts, la nostra illa hi sortirà guanyant, ja que, com asseguren aquests inversors francesos, “Menorca cambiará por completo”, circumstància que ens “enfrenta a un punto de inflexión crucial que estará bajo la lupa de medios de comunicación internacionales”. És -tenen raó,“un cambio para el que debe prepararse”. El que no m’ha agradat del seu discurs no és el projecte sinó el llenguatge que empren per criticar l’Administració, en reclamar que d’alguna manera estigui al servei no tant del ciutadà com de l’inversionista, per més que ells no es presentin com a tals sinó com a enamorados de Menorca.

“Quienes declinan ser presentados como inversores y optan por definirse como enamorados de Menorca -escrivia el nostre editor Pons Fraga- aunque ya llevan invertidos más de doce millones de euros en los llocs Santa Ponsa y Torre Vella de Alaior (xifra que deuen haver filtrat els inversors), califican de auténtico calvario su relación con las administraciones de Menorca.” Home!, la frase auténtico calvario, si més no pels qui hem sofert l’acció administrativa del Consell és clarament exagerada, i això que han tingut el bàlsam d’una misericordiosa Verònica, l’exalcaldessa d’Alaior, Coia Sugrañes, que és l’única que, segons diuen ells, els va facilitar la labor.

Jo comprenc que en el món empresarial i de negocis hagi caigut molt bé escoltar frases tan contundents com: “Luchamos todos los días contra una administración que únicamente funciona para sí misma y no para los menorquines” (acusació duríssima, potser fins i tot injuriosa, ja que insinua o bé incompetència o bé prevaricació), o aquella altra en què proclamen “haber sido víctimas de una burocracia defectuosa”, cosa que sí podría aceptar, perquè també jo penso que l’Administració ha de corregir molts aspectes de la seva manera d’actuar sense necessitat d’alleugerir la normativa protectora de l’illa, per acabar afirmant “haber tenido que luchar solos en un infierno administrativo totalmente incomprensible”, que els ha fet renunciar “al proyecto cultural que tenían para la cantera de Santa Ponsa, que querían abrir de modo gratuito al público para proyectar películas o realizar conciertos porque las autorizaciones tardarían en llegar 2 o 3 años”. Potser els gestors de les pedreres de Líthica, que tan bé han desplegat el seu projecte cultural, els podrien donar una mà.

Tot i acceptant que no sols l’Administració menorquina, sinó tota l’espanyola és lenta i el procediment administratiu complex i poc àgil, això no m’impedeix, però, de confessar un dubte, perquè m’estranya -i molt!- que uns francesos -ciutadans, per tant, d’un país que inventà la burocràcia administrativa i que, pel que conec per experiències de ciutadans espanyols que han volgut actuar en territori gal, té una administració tant o més enverinada que la nostra-, puguin titllar la del Consell Insular com “un infierno administrativo totalmente incomprensible”. El que sí és possible (i comprenc que això a uns francesos -ells sempre tan jacobins- els costi d’entendre) és acceptar que, a Espanya, les institucions intermèdies (Parlament de les Illes Balears, Govern de la CAIB i Consell Insular) tenguin grans competències en l’Ordenació del Territori. Però aquesta és la garantia que siguem nosaltres, que coneixem més bé les necessitats del país que els ministres de Madrid, els que decidim en aquests camps polítics tan importants. Ara que -i en això tenen raó els empresaris francesos- són també els nostres polítics els que, sense renunciar a cap dels principis que hem assumit per defensar un model d’economia i de territori, han de fer tot el possible per agilitzar l’Administració i apropar-la als ciutadans.

I voldria acabar dient una cosa més. Quan any rere any, sempre que ve l’estiu, escoltam de sectors empresarials i hotelers preguntes tan retòriques com “Quo vadis, Menorca?” o bé afirmacions tan contundents com “Menorca no sap on va”, o “No tenim un model de creixement”, etc. etc., sempre em deman: ¿No sabem on anam, no tenim un model de creixement o potser és que el camí que fem i el model que hem escollit no és el seu i, per tant, no els agrada?

 


%d bloggers like this: