Archive for the ‘Bloc de notes’ Category

¿És la bandera d’Espanya el símbol de l’extrema dreta?

31 Mai 2020

Durant molts anys, Manuel Fraga va muntar tot el seu discurs polític sobre el que ell denominava la “majoria natural”. Ell no dubtava que, a Espanya, el gruix majoritari de la gent era de dretes perquè “és natural que sigui així”, encara que jo mai no he entès molt bé el mot “natural” quan s’empra en aquest sentit,  perquè, si us hi fixeu bé, “natural” com a adjectiu és un concepte que no té un antònom fàcil, tret que optem per “antinatural”. I dic que no és fàcil perquè, mentre tots sabem que l’antònim de “bo” és “dolent”, i el de “vertader” és “fals”, difícilment trobem un mot que sigui antònim de “natural” en el sentit que li donava Fraga, que l’entenia com a “adequat a la naturalesa”, és a dir “normal”.

Per a ell, la gent normal havia de ser de dretes i per això no dubtava que aquesta gent formava la “majoria natural” del país, tot i que, curiosament, mai no va poder reunir entorn seu aquesta majoria a nivell de l’Estat, a diferència de Felipe González que, des de 1982 fins a 1996, aconseguí que, a Espanya, la “majoria natural” s’identifiqués amb el socialisme, tot i que al llarg del seu mandat, que molts van criticar per autoritari, per poc dialogant, per actuar displicentment amb l’oposició de dretes i moltes coses més, els que no formaven part de la “majoria natural” que governava, no se sentien exclosos, ni eren considerats “mals espanyols”, ni tampoc havien de refugiar-se en la bandera d’Espanya pe sentir-se vius, entre d’altres raons perquè la bandera d’Espanya presidia les institucions oficials i cap governant socialista d’aquest país se la volgué apropiar. Suposo que perquè els socialistes la consideraven tan seva com dels altres, i també perquè eren molt conscient que si un símbol (en aquest cas constitucional)  com és la bandera, que ha de poder englobar tothom (siguis de dretes o d’esquerres, socialista o conservador), s’intenta patrimonialitzar per una ideologia determinada, aleshores es corre el risc de crear desafecció entre els qui no comparteixen aquella ideologia i poden acabar menyspreant aquest símbol que també els hauria de representar.

La patrimonialització de les banderes és, doncs, un fenomen que, no per corrent, deixa de ser perillós, ja que quan es duu a terme -cosa que succeeix en els populismes més exacerbats-, ràpidament estableix una divisió dins la societat entre els qui s’identifiquen amb aquell símbol, que consideren patrimoni exclusiu de la seva ideologia, i els qui, militant en un altre camp ideològic, acaben no sentint-se identificats amb la bandera que s’han apropiat els seus adversaris, quan, com ja he dit, la bandera és un símbol que, per se, no pretén identificar-se amb cap ideologia, sinó que té una missió constitucional força més simple i alhora més important: la de representar la pluralitat de l’Estat, que, com sabem, ha de poder englobar tothom i acollir totes les ideologies.

Malauradament, a Espanya estem vivint un procés de patrimonialització de la bandera espanyola per la dreta més radical, cosa que no sols dona arguments als qui no se senten identificats amb el símbol perquè voldrien trencar amb l’estructura de l’Estat per sortir-se’n (els independentistes), sinó també a molts altres ciutadans que, en no assumir poc ni gens la ideologia, les polítiques i les formes d’actuar d’aquests col·lectius que s’embolcallen literalment amb la bandera i en fan un símbol podríem dir exclusiu de la seva manera de pensar, lentament se’n van distanciant i acaben per sentir-se exclosos del que aquell símbol hauria de ser, ja que tenen la impressió que l’han prostituït i ha deixat de ser el que preveu el marc constitucional.

A Espanya, la dreta sempre s’ha identificat molt clarament amb la bandera nacional i ha estat sovint temptada de reduir-ne el seu significat simbòlic. I si tenim en compte que aquest corrent ideològic -penseu en l’exemple que he esmentat de Manuel Fraga- considera com una cosa natural que sigui ella la que comanda el país, la que talla el bacallà i la que distribueix butlles i prebendes, quan això no succeeix, quan es veu fora del poder, sempre tendeix a radicalitzar-se i un dels primers errors que comet és el d’embolcallar-se amb la bandera nacional per a titllar de mals espanyols, d’incompetents, d’estúpids i fins i tot d’assassins els polítics d’esquerres que governen. I no exagero, perquè si heu tingut la paciència de seguir les imatges que s’han gravat de la manifestació motoritzada que venir lloc a Madrid ara fa vuit dies, haureu tingut la possibilitat d’escoltar crits com “Sánchez a la cárcel” o “Asesinos de mierda” alhora que feien voleiar la bandera espanyola; crits que no sols demostren un nivell d’educació lamentable i una intolerància fora mida, sinó també l’odi i la ràbia que els provoca la seva impotència per a governar.

El que estem veient aquests dies -i amb això no pretenc defensar els errors del Govern, que són sovint clamorosos- està fora del que pot admetre’s en una confrontació civilitzada d’idees i de parers, que és, precisament, el que demanda i exigeix la confrontació democràtica.

El drama que viu la dreta espanyola és que la moció de censura que la foragità del poder i les posteriors eleccions democràtiques van deixar el Parlament espanyol dividit, però sense cap possibilitat de conformar un govern de dretes, i aquesta circumstància, que no es deu a cap altra cosa que a la voluntat dels espanyols, ha fet que Vox i PP es trobessin davant un horitzó d’impotència que els desespera i els ha llençat a una lluita despietada contra el Govern, no sols aprofitant els errors d’aquest, que són molts, sinó utilitzant mecanismes de desestabilització de qualsevol mena, ja que, després que s’han convençut que no tenen cap possibilitat de governar amb la composició actual de la cambra, ho fien tot a fer ingovernable el país, per tal que Sánchez es vegi forçat a posar fi a la legislatura i a convocar eleccions anticipades, amb l’esperança que, aleshores, la “majoria natural” que ells creuen representar, pugui sortir guanyadora.

Sentir com la dreta de Vox, hereva del franquisme, crida “llibertat” a cops de clàxon i amb el suport de cassolades de la classe alta de Madrid és d’un cinisme que no té color, i si tenim en compte els discursos que els líders de Vox han fet al Parlament, haurem de constatar que res no han tingut de constructiu fins ara, ja que els seus diputats no es comporten com a membres d’un partit d’oposició sinó de destrucció, que -i això és encara més trist- arrossega sovint als seus veïns de bancada del PP, que, oblidant que han estat i que poden ser un partit de govern (després de Fraga), actuen sovint mediatitzats per la irresponsabilitat de la dreta més extremista.

I acabo novament referint-me a la bandera que, no sé si sabent-ho o inconscientment, la dreta està exhibint com un símbol ideològic (el de la seva ideologia), el qual presenten amb crits d’odi i rancor als qui no pensen com ells, provocant una divisió maniquea que pot acabar produint en els seus adversaris un desafecte comprensible a una bandera que hauria de ser de tots però que ells estan convertint en el símbol exclusiu de l’ultradreta.

Díaz Ayuso, ídol de la dreta de les cassolades i d’Aznar

24 Mai 2020

Escriu irònicament Carlos Zanón que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso “és una bona noia, estima la seva mare. Estima Jesús i també Espanya. És maca, jove i prima, està boja per ‘Los Secretos’, estima els gossos i també Jose Mari Aznar. (…) Igual Díaz Ayuso és la Núvia Universal. Aquesta mirada. No l’oblidin. Aquesta brillantor. ¿És estrany, no? Doncs els dic que si ja l’heu vista en una altra cara, aquesta brillantor -com l’altra Espanya-, ‘va a helarte el corazón’. Photocall Drama 24 hores al dia, set dies a la setmana. Tota l’atenció, per qualsevol cosa, sense més objectiu que de tornar-nos bojos. Literalment. Aconseguirà convèncer-nos que som culpables de tot -de l’assassinat de Kennedy i de la manca de tests per al coronavirus-, que tots els nostres amics li tenen mania i gelosia les nostres amigues.”

La referència indirecta a Machado (“Españolito que vienes / al mundo te guarde Dios. / Una de las dos Españas / ha de helarte el corazón.”) em sembla francament encertada, ja que evoca l’Espanya dels enfrontaments i de les tensions, que el poeta andalús va viure intensament: rics contra pobres, feixistes contra rojos, catòlics contra ateus, monàrquics contra republicans. Albert Sáez es referia a aquesta España per acotar el concepte i puntualitzava que, avui, possiblement no hi ha dues Espanyes sinó més aviat una comunitat de Madrid partida per la meitat: “D’una banda -escriu-, el Madrid del barri de Salamanca que reivindica la llibertat per salvar el negoci encara que sigui a costa de la salut. I d’altra banda el Madrid d’Aluche que, com va explicar Carol Álvarez, posa al descobert la putrefacció de l’economia en negre que en aquesta emergència no té dret ni al subsidi. La bretxa entre el 20% de la població amb més ingressos i el 20% que en té menys és a Madrid la més gran de tot Espanya. Aquest deu ser, sens dubte, el model d’èxit de Madrid que, segons la presidenta Isabel Díaz Ayuso, la desescalada està posant en perill.”

Díaz Ayuso és una d’aquelles persones (no és l’única) que confon Madrid amb l’Estat (Juliana, sempre tan precís, en les seves cròniques parla últimament de la “ciutat-estat de Madrid”, potser perquè és també la seu principal de la “brigada Aranzadi”, una altra exclusiva de Juliana), i aquesta interpretació fa que la presidenta confongui -i potser també nosaltres- el mite de les dues Espanyes amb el Madrid polaritzat de les manifestacions on, per cert, els dos grans “Pablos” de la política espanyola (Casado i Iglesias) duen a terme una lluita que molt bé podria acabar “gelant-nos el cor”.

Ara que, si analitzem les enquestes que propaguen els diaris (no totes estan manipulades), sembla que hi ha força consens a l’hora d’afirmar que Madrid no és tan crític amb el que passa a Espanya com dona a entendre Díaz Ayuso. Perquè si acudim a l’última de Metroscopia (maig 2020), veiem que un 77% dels madrilenys està a favor de romandre en la fase 0 -en un percentatge tan alt ha d’haver-hi necessàriament molts votants conservadors, o a mi m’ho sembla-, i només un 20% està a favor de passar a la fase 1. No sembla, doncs, que per aquí pugui la presidenta trobar suport per al seu enfrontament amb el Govern, el qual acusa de frenar la desescalada per criteris polítics i perquè vol arruïnar Madrid. Tot i així, ella es fixa en aquesta gent del barri de Salamanca i, més en concret, en la que surt al carrer a Núñez de Balboa (sens dubte una les zones més benestants de la ciutat) on, cada nit, ressonen les cassoles en protesta contra el Govern, al qual titllen de “lliberticida”, “autoritari” i “socialcomunista” per haver “decretat” l’estat d’alarma. Aquesta és la causa que centenars de votants de PP i de Vox (no milers de persones) surtin al carrer trencant les normes del confinament, en una rebel·lió que els líders de les dretes aplaudeixen, obertament o tàcitament. (Dimecres passat, al Congrés, Abascal va culpar Sánchez de totes les morts que s’han produït a causa de la pandèmia).

No deixa de ser il·lustratiu contemplar els vídeos d’aquestes manifestacions del barri de Salamanca. Quina distinció! Quina classe! “Qué bonito -escriu Carmen García Casals- es observar esos hombros patriotas cubiertos por la bandera de España, o con un jersey anudado graciosamente al cuello. Esos sombreros combinados con tanta elegancia con la ropa ‘casual’ ideal para una manifestación. Ese jalear consignas que parecen salir de las voces de querubines con jersey Lacoste. Esa ansia de libertad que ya no puede mantenerse entre las cuatro paredes de esos pequeños pisos de 400 metros cuadrados.”

Però a mi, més que aquestes imatges, m’han emocionat la lloança que José María Aznar, el gran paladí de la confrontació a Espanya, l’home que va fer de l’enfrontament entre bons i dolents el lema de la seva política, ha fet d’Isabel Díaz Ayuso, que actua, com sabem, alliçonada per Miguel Ángel Rodríguez, exsecretari d’Estat de comunicació amb Aznar.

Fa poc més d’una setmana, en una sessió en línia de l’Aula de Liderazgo del Instituto Atlántico de Gobierno (IADG) i de la Escuela de Posgrado de la Universidad Francisco de Vitoria (UFV), el president de Faes (que ho és també d’aquestes institucions) va establir un paral·lelisme entre un episodi de la seva carrera política i el moment que està travessant ara la dirigent conservadora, durament criticada per l’esquerra. Aznar va recordar que el “dictador” Hugo Chávez es va dedicar a “insultar-me permanentment”, cosa que es va fer famosa quan el llavors rei Joan Carles li va deixar anar el “¿Por qué no te callas? ”. Conta l’expresident que per aquelles dates visità a Bill Clinton i que aquest li va confessar la seva “enveja” per ser el focus dels insults del veneçolà. “Avui dia jo hauria de dir-te [a Díaz Ayuso]: no saps com t’envejo perquè els fills de Chávez t’insultin cada dia a tu en comptes de a mi”, referint-se, esclar, a Pablo Iglesias i la gent d’Unides Podem.

Yolanda González, que va seguir detingudament aquella sessió en línia, explica que, al seu torn, Ayuso va carregar contra el tractament que des del Govern central s’ha donat a la Comunitat de Madrid. Va arribar a dir que era “despietat”. Que es tractava d’una “guerra desmesurada” amb la qual “una administració superior està competint amb una autonomia”. Sí Aznar havia parlat de “campanya” contra Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunitat de Madrid no es va quedar enrere i va voler insistir en la mateixa idea. Va parlar de campanyes “tan canalles, tan dures”. Però va avisar que ella no es rendeix: “No s’ha de tenir por a la por”. A més, assegurà que defensaria “més que mai” la col·laboració “publico privada” i va presumir de “transparència”.

————–

N.B. L’acord formalitzat el passat dimecres entre el PSOE i Ciutadans, sense trencar el pacte amb Unides Podem, més el pacte amb Bildu (mantingut en secret durant el debat) per derogar la reforma laboral, modificat unilateralment de matinada pel PSOE és un joc de circ francament perillós. Perquè davant la consigna dels revolucionaris del 68 que ens deia “Sigueu realistes, demaneu l’impossible”, jo veig més encertada una frase que ens repetia el professor de lògica: “Per molt que us hi escarrasseu, us serà impossible aconseguir la quadratura d’un cercle”.

La preocupant sentència del Tribunal Constitucional Alemany

17 Mai 2020

En l’anterior crisi financera, sobretot en els anys 2011 i 2012, es van produir tensions extraordinàries en els mercats de deute públic. Molts inversors dubtaven de la capacitat de pagament de països com Grècia, Irlanda i Portugal. També Espanya i Itàlia ho van passar malament. Aquests països tenien cada vegada més difícil aconseguir diners prestats i, per descomptat, els tipus d’interès no paraven de pujar. Allò tenia tota la pinta d’acabar amb l’euro.

En un article molt aclaridor, Jesús Santidrián (El Liberal) ens recorda que el BCE va trigar molt a actuar. Alemanya era molt reticent a posar la política monetària al servei dels països en dificultats. Finalment, al juliol de 2012, Mario Draghi va pronunciar el seu ‘Whatever it takes …’ ( ‘Faré el que calgui’) en el sentit que el BCE compraria tot el deute que fos necessari per a sostenir als països. Això va ser suficient per calmar els mercats i rebaixar els tipus d’interès. Llavors el bonus espanyol a 10 anys pagava el 7%. I Draghi va ser decisiu per a nosaltres: va marcar la fi del austericidi i el principi de la recuperació.

La intervenció de el BCE va adquirir dimensions descomunals a partir de març de 2015 mitjançant un programa de compres massives en el mercat secundari de deute públic conegut com a Public Sector Purchase Programme (PSPP). Aquest Programa s’ha anat prorrogant fins al moment present en què el BCE (juntament amb els bancs centrals nacionals) disposa de 2,5 bilions d’euros de deute públic europeu. I ha complert perfectament l’objectiu perseguit. Amb diferències de tipus més o menys acusades, tots els països aconsegueixen finançar-se als mercats de deute.

Cal dir que el PSPP és un programa compartit entre el BCE i els bancs centrals nacionals (com el Banc d’Espanya), que són els accionistes de BCE. De fet, el 90% de les compres programades pel BCE les efectuen els Bancs Centrals Nacionals sobre el seu propi deute nacional. I ells corren amb els riscos. D’aquesta manera, a finals de març de 2020 el Banc d’Espanya tenia al seu actiu 253.000 milions de deute públic espanyol (el 21% del deute total).

Aquest programa de compres massives no va agradar gens a alguns alemanys euròfobs. Al maig de 2016 diversos empresaris alemanys van recórrer a el Tribunal Constitucional Alemany (TCA) denunciant la inadequació del PSPP a la Constitució alemanya. Al·legaven que amb el PSPP el BCE vulnerava el seu mandat principal que és contenir la inflació una mica per sota del 2%. Però el que el BCE estava aconseguint -asseguraven- era situar els tipus d’interès a prop de el 0% en tota la zona euro. En la seva opinió, això era traspassar la política monetària per entrar en una política d’estímul fiscal dirigida a assegurar el finançament dels països, la qual cosa -al seu judici- produïa efectes adversos en l’economia, incentivava empreses inviables (que aconseguien crèdit a tipus ridículs) i perjudicava els estalviadors alemanys que veien com els seus dipòsits bancaris no rebien gairebé remuneració. (Aquí s’oblidaven de dir que el Tresor alemany aconseguia finançar-se a tipus negatius).

El TCA va plantejar una qüestió prejudicial a Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre aquest tema, i aquest va dictaminar el desembre de 2018 que el PSPP no excedia el mandat de el BCE d’assegurar l’estabilitat de preus i que estava plenament ajustat a la legalitat comunitària.

A pesar d’aquesta resolució, el TCA no s’ha deixat impressionar pel criteri del TJUE, i en la Sentència de 5 de maig, que estem comentant, entén que l’actuació del BCE, en implementar aquest volum de PSPP, no actua congruentment amb el mandat bàsic de BCE, que era de mantenir la inflació una mica per sota de el 2%.

En realitat, amb aquesta sentència, el TCA no afirma que el BCE hagi vulnerat el seu objectiu de vetllar per l’estabilitat de preus ni que hagi finançat als països il·legalment. Simplement es planteja la pregunta de si aquell programa (el de Draghi) va ser o no proporcionat i dona a entendre que no ho va ser. Per això, atribueix al Govern federal alemany i al Bundestag (Parlament alemany) l’adopció de ‘mesures’ per a ‘garantir que el BCE faci una avaluació de proporcionalitat’, a més de vigilar les decisions del banc i procurar que es mantingui dins del seu mandat. En conseqüència, el TCA requereix al BCE perquè, en el termini de 3 mesos, justifiqui que les compres del PSPP són congruents amb el mandat bàsic. Si no aporta justificació suficient, el TCA diu que el Bundesbank (BB, Banc Central Alemany) no podrà participar en endavant al PSPP i haurà desfer-se dels bons alemanys que actualment té en el seu poder.

La reacció del TJUE no s’ha fet esperar i va pronunciar-se el passat dimarts sobre la sentència del TCA. I si bé el tribunal europeu mai no fa comentaris sobre les sentències d’un òrgan jurisdiccional dels països membres de la UE, sí ha recordat que, d’acord amb reiterada jurisprudència del TJUE, una sentència dictada amb caràcter prejudicial per aquest Tribunal (la que pronuncià precisament a petició del TCA l’any 2018 a què m’he referit) vincula el jutge nacional per a la resolució del litigi principal. I afegeix que, per tal de garantir una aplicació uniforme del Dret de la Unió, el TJUE, que s’ha creat amb aquesta finalitat pels Estats membres, és l’únic competent per declarar que un acte d’una institució de la Unió és contrari al Dret de la Unió. I no s’està de dir que les divergències entre els òrgans jurisdiccionals dels Estats membres pel que fa a la validesa d’aquests actes poden arribar a comprometre la unitat de l’ordenament jurídic de la Unió i perjudicar la seguretat jurídica.

Per aquest motiu, com les altres autoritats dels Estats membres, també els òrgans jurisdiccionals nacionals estan obligats a garantir el ple efecte de el Dret de la Unió. Només així -assegura- es pot garantir la igualtat dels Estats membres a la Unió creada per ells.

Per si aquesta declaració no fos prou contundent, la presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Ursula von der Leyen (que ha estat 13 anys ministra a Alemanya), després de testificar que ha pres nota de la sentència, també n’ha sortit al pas afirmant que la Comissió Europea defensa tres principis bàsics: que la política monetària de la Unió és un assumpte de competència exclusiva; que el dret de la UE té primacia sobre el dret nacional i que les sentències de Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees són vinculants per a tots els tribunals nacionals. I ha conclòs afirmant que l’última paraula sobre el Dret de la UE sempre la té Luxemburg. Cap altre lloc.’

Tot i aquestes manifestacions, la qüestió és problemàtica, ja que no hi ha dubte que el TCA es fa ressò de bona part del opinió pública alemanya, fins i tot del opinió el president del Bundesbank. I no diguem el que pensen al respecte partits com AFD (neonazi), molts d’ells promotors d’aquesta sentència. Hi ha poca eurofília en tot aquest sector. Fins i tot els grans partits alemanys hauran de tenir cura en qüestions com aquesta, perquè la solidaritat no abunda i molta gent no és gens partidària de posar diners per salvar a altres països. De moment, la cancellera Merkel ha estat una gran defensora de la UE, però la sentència obre una escletxa contrària als interessos europeus.

Sens dubte, el més preocupant és que la decisió arriba a les portes de la pitjor depressió que ha patit la zona euro. I alguns analistes temen fins i tot que posi en perill l’actual programa contra la pandèmia, que ha fixat unes condicions de compra fins i tot més laxes que les anteriors. Aquest és el gran risc, perquè no dubteu que nous casos judicials arribaran a Alemanya immediatament contra el Programa de compres associat amb la pandèmia (PEPP). No ens quedarà més remei que confiar a Brussel·les i en el tribunal de Luxemburg.

Davant la manca de diàleg, l’exemple de Portugal

10 Mai 2020

Portugal tenia molts números per a l’hecatombe, començant per la seva situació endarrerida dins la UE pel que fa a la despesa publica en sanitat. Calia també sumar-hi deu anys de rescats financers, insolències i fortes retallades en la despesa publica. Això  no obstant, la república veïna ha afrontat la crisi de la Covid-19 amb força més èxit que Itàlia, Espanya, França o el Regne Unit.

Extrapolant dades, pel que fa a Portugal, veí per l’oest de la nostra Espanya peninsular, Joaquín Luna assenyalava que la població de l’Alentejo, de 759.000 habitants, havia tingut un mort per la Covid-19 (un home de 87 anys), mentre la veïna Extremadura, amb 1,06 milions d’habitants, n’havia patit gairebé 500.

¿Les causes? És difícil destriar-les, però el periodista n’assenyalava tres: un calendari del confinament fet a hora –es va ordenar sense que s’haguessin produït morts, mentre que Itàlia i Espanya el van adoptar amb 463 i 191, respectivament–, una unitat de les forces polítiques (govern i oposició) digna d’Alemanya, i la por de la població que no dubtà de seguir les consignes del govern.

Portugal ha demostrat, certament, una remarcable fortalesa institucional davant la crisi. Amb un president de la República conservador, Marcelo Rebelo de Sousa, i un primer ministre socialista, António Costa, que divergien sobre la conveniència d’elevar l’estat d’alarma al d’emergència –sembla que es va imposar la tesi el cap de l’Estat–, un cop es va decidir pel primer, el país ha mantingut un clima de consens admirable.

Al país veí, tots els partits han anat en la mateixa direcció al Parlament, conscients que el soroll no ajudava a combatre el virus, fins al punt que el líder de l’oposició conservadora lusitana, Rui Rio, no ha abandonat la seva estratègia de suport al Govern durant la pandèmia. “Jo no estic cooperant amb el Partit Socialista -va declarar-, estic cooperant amb el Govern de Portugal, en nom de Portugal”.  Pocs dies abans, en una intervenció al parlament portuguès, havia desitjat al primer ministre António Costa “coratge, nervis d’acer i molta sort (…) perquè la seva sort és la nostra sort”.

La posició de Rio ens resulta cridanera i fins i tot incomprensible fora de Portugal, però no és excèntrica en la seva trajectòria al front del PSD, després que en va prendre les regnes al febrer de 2018. Venia de Porto per succeir l’exprimer ministre Pedro Passos Coelho, esgotat després de dirigir el país durant els anys del rescat i d’austeritat imposada per la troica (2011-2015) i de veure, des de l’oposició, com el socialista António Costa liderava la remuntada portuguesa.

Diguem també que aquest elogi al líder conservador portuguès ha estat possible perquè, abans, el líder socialista es va entendre amb el president de la República, que era conservador, i perquè va assumir el comandament de la crisi amb una actitud que ha estat molt diferent de la que ha dut a terme el líder socialista espanyol que, potser sabent que la nostra dreta era força més reaccionària i, per tant, ben poc col·laboradora, ha adoptat una actitud tancada al diàleg, apuntant-se, no sé si conscientment, a un personalisme exagerat del qual en són una mostra evident les contínues compareixences públiques a la televisió dient en una hora el que podia dir perfectament en cinc minuts.

En una de les últimes, va voler refutar aquesta acusació de manca de diàleg afirmant que mai un inquilí de la Moncloa s’havia reunit tant amb els representants autonòmics i locals. Per bé que això pot ser literalment cert, també ho és que el format de les conferències de presidents autonòmics, tal com s’ha practicat fins ara, ha demostrat la seva ineficiència més absoluta. Algú ha dit amb encert que aquestes trobades s’han convertit en un frontó mutu i són molts els presidents -no sols els conservadors o nacionalistes- que es queixen que Sánchez pren nota, però fa el que vol, ja que, en cap moment, s’ha produït una anàlisi compartida de la situació i dels problemes que pateix la ciutadania.

Penso que el convenciment que té Sánchez de la impossibilitat que progressi una moció de censura contra el Govern, l’ha envilit, cosa que l’ha empès a actuar, de fet, amb menyspreu fins i tot als partits que li van donar suport i gràcies als quals va assumir la presidència. ERC i PNV, que van ser dues de les crosses en què Sánchez es va recolzar per a la investidura han estat oblidats d’una manera incomprensible, fins al punt que van amenaçar de votar no a la pròrroga que va demanar al Congrés el passat dimecres per prorrogar l’estat d’alarma. Tanmateix, el PNV n’ha sabut treure partit i, votant sí a la darrera pròrroga, ha deixat ERC en mala posició.

Parlava jo el passat diumenge que Sánchez havia perdut una magnífica ocasió per demostrar que creia realment en l’Estat de les autonomies. I creure-hi no s’aconsegueix amenaçant que, si no donaven suport a la proposta que ell feia, no seria possible la distribució dels 16.000 milions d’euros que havia decidit repartir a fons perdut entre les Comunitats autònomes. Això és, simplement, un xantatge. A més, ¿què hi guanya perdent el suport dels presidents autònoms quan sap perfectament que amb la dreta de PP i VOX no hi pot comptar?

¿Era necessari que, pel seu compte, decretés la província com a unitat de la desescalada? No dubto que aquesta era una de les possibilitats, tan vàlida com qualsevol altra, i fins és possible que presenti certs avantatges respecte d’unitats més petites per la complexitat de les relacions que comporten les mesures que s’hauran d’aplicar, però si més de mitja dotzena de presidents autonòmics consideraven que aquesta era una decisió que hauria de recaure en ells, que coneixen més bé la casuística sobre el terreny, ¿per què no va intentar de parlar-ho primer i de trobar un acord?

¿Té sentit que els dissabtes aparegui a la televisió per dir-nos quines són les mesures que s’aplicaran i que es reuneixi després el diumenge amb els presidents de les Comunitats autònomes? ¿No tenen raó Torra, Urkullu, Feijóo i tants altres quan es neguen a ser convidats de pedra en aquest festí?

Si el diàleg hagués estat més constant entre Govern i oposició, entre Govern i Comunitats autònomes ¿no és possible que s’hagués pogut evitar aquest aire de precipitació d’algunes mesures que s’han hagut de rectificar sobre la marxa i han desgastat el crèdit del Govern?

No vull defensar l’actitud de Pablo Casado durant tota la crisi, ja que em sembla que ha estat desencertada tant en el to de la crítica com en el contingut de moltes de les seves acusacions. Però l’entenc quan diu que no és acceptable que s’assabenti de tot pels comunicats que el president fa per televisió.  L’entenc, doncs, quan diu que aquest darrer invent -el de la cogovernança- que Sánchez s’ha tret de la màniga davant les grans crítiques de les Comunitats autònomes és un concepte que, si no se’l desglossa amb mesures concretes, no vol dir absolutament res. L’entenc quan diu que el “jo o el caos” no és acceptable en una democràcia.

Penso, doncs, que si els portuguesos estan d’enhorabona perquè tenen un líder de l’oposició sensat i responsable, molt probablement també hi estan perquè tenen un president del Govern que mereix gaudir d’aquesta oposició.

Contra la polarització Estat-Autonomies, Esquerra-Dreta

3 Mai 2020

Hi ha una certa unanimitat entre la gent que jo considero sensata -el que no deixa de ser una opinió subjectiva- que la crisi del coronavirus ha evidenciat una certa ineficiència de l’Estat autonòmic. D’alguna manera ha posat de manifest la nostra dificultat per compartir una resposta articulada que tregui el millor de cadascú i, ben al contrari, ha tret en molts casos el pitjor de nosaltres mateixos.

Si comencem pel que ha fet el Govern de l’Estat, tinc la impressió que ha perdut una bona ocasió de consolidar els principis de col·laboració i de subsidiarietat que defineixen l’Estat descentralitzat (sigui autonòmic o federal), ja que ha centralitzat d’una manera tan radical com absoluta tota la gestió de la crisi, fins al punt que, no només ha assumit per a sí tot el pes del desastre (i dic desastre perquè, d’una pandèmia com la que estem patint, qui la dirigeix ​​mai no en pot sortir ben parat), sinó que ha incitat a la deslleialtat institucional d’algunes comunitats autònomes que han vist en aquesta actuació centralitzadora la possibilitat d’aprofundir en les seves diferències, amb tot el que això comporta de debat i de confrontació. Cosa que esdevé més preocupant en moments de crisi.

¿Havia de ser necessàriament així? Per descomptat que no, i això ho ha demostrat perfectament Alemanya, on sí que ha tornat a funcionar el principi de subsidiarietat entre l’Estat federal i els länder, que serien l’equivalent a les nostres comunitats autònomes, on aquests, als què s’ha donat majors facultats per actuar i col·laborar amb el govern federal, no només han actuat complint les competències que tenien en la lluita contra la pandèmia, sinó que, a més, han acceptat amb lleialtat que Angela Merkel portés la batuta alhora que aquesta  decidia concedir-los un marge important per confinar i desconfinar, i suposo que també en el que en diem la desescalada.

Tot em fa pensar que hagués estat una postura més intel·ligent la de fer possible aquest joc de col·laboracions que, en no haver-se donat per part del Govern de l’Estat, ha fet que, des d’algunes comunitats autònomes, s’hagin llançat dards verinosos que només condueixen a un enfrontament sense mesura, i a unes acusacions que no persegueixen sinó el descrèdit i que moltes vegades fereixen la raó.

Una de les persones que, des de la perifèria, més s’ha lluït amb aquest tipus de missatges és la consellera portaveu de Govern de Catalunya, la senyora Meritxell Budó, qui, darrerament, ha deixat caure perles precioses en les seves declaracions als mitjans. Una de les últimes ha esta la d’afirmar que “si Catalunya fos un estat independent, no hauríem de lamentar tantes morts ni contagis pel covid-19, ja que la Generalitat hauria actuat d’una manera més eficaç.”

Com es tracta d’un futurible (si Catalunya fos independent…) és una afirmació que no té cap possibilitat de ser comprovada i queda, doncs, com un brindis al sol, però no deixa de ser lamentable, ja que la senyora Budó no hauria d’oblidar que, no només el Govern espanyol va cometre imprudències autoritzant a Madrid aquella gran manifestació el 8 de març, que, també amb perles semblants, la dreta espanyola ha aprofitat per traslladar-li la culpa de moltes de les morts que s’han produït a la capital, doncs deu dies abans, el 29 de febrer, els companys de la senyora Budó van organitzar una gran manifestació en suport de Carles Puigdemont a Perpinyà, a la qual, segons ella va dir, havien assistit dues-centes mil persones. Bon cultiu per a la pandèmia, si és, com sembla, que d’aquesta en tenien una informació que els hauria permès actuar més bé!

Amb el mateix ímpetu, la consellera de Sanitat i el mateix president Torra havien criticat amb duresa pocs dies abans la clausura de el Mobile Word Congress (perquè no sols ho van fer els diaris, les televisions i els polítics madrilenys), atribuint aquesta decisió a una por infundada i no a la prevenció. Però el cert és que els futurismes dels uns i les crítiques dels altres són el brou de cultiu que han permès a aquest personatge inefable, de nom Joan Canadell, que presideix la Cambra de Comerç de Barcelona, afirmar que “Espanya és atur i mort. Catalunya vida i futur”, un frase que podria quedar com un altre brindis al sol si no fos ella mateixa una gran mesquinesa i un insult intolerable, que sembla oblidar, entre altres coses, que les residències de gent gran, on més morts s’han produït a Catalunya, eren i segueixen sent de la competència exclusiva de la Generalitat.

Retornant però al que deia al començament, convé recordar que una part gens menor del problema que estem vivint amb aquesta confrontació que permet que ens tirem els plats al cap els uns als altres, ve, en part, de la insensibilitat que ha mostrat el govern de Sánchez respecte de les comunitats autònomes, com d’una manera (en aquest cas molt més elegant i efectiva que la de la senyora Budó) li han recordat el lehendakari Urkullu i el portaveu basc al Congrés Aitor Esteban. I això és lamentable, doncs penso que té molta raó el periodista Andreu Claret quan afirma que el virus podia haver estat una oportunitat per posar a prova el nostre sistema polític actual (Estat-Comunitats autònomes). Però això no ha succeït perquè, noquejats pels primers errors, PSOE i Podem han confós eficàcia amb homogeneïtzació.

Diguem, però, que la crisi del coronavirus no només ha exacerbat la divisió entre els partidaris de la recentralització i els de la independència, sinó que també ha enfrontat de manera rotunda (potser com a cap altre estat europeu) el govern (en el nostre cas d’esquerres) amb l’oposició (la de les dues dretes, que pugnen per veure quina és més radical), fent realitat aquella observació del dibuixant català Aleix Saló d’acord amb la qual, “des del començament del segle XXI, la dialèctica política s’ha anat convertint en una batalla de desacreditacions on el desgast del llenguatge i l’adopció indiscriminada d’estratègies de comunicació han obert les portes a les guerres identitàries”.

Per descomptat, en aquest món d’interconnexions múltiples, on les veus i els rumors volen d’un lloc a un altre a una velocitat de vertigen, tenim el perill de no escoltar, i de seguir exclusivament i amb una fe cega el qui pensa com jo, oblidant que “l’altre” també existeix (aquest “altre” que, per a l’esquerra ha de ser la dreta, i per l’independentista ha de ser el centralitzador, i viceversa en ambdós casos).

Així les coses, no és estrany que Fernando García, en un magnífic article en el qual estudiava per què els filòsofs i politòlegs ens avisen del descrèdit que avui sofreixen la raó i els fets en favor de les emocions i les falsedats, cités la resposta que dona Robert E. Talisse a la pregunta de per què la gent menysprea els que són políticament diferents. Ell troba la resposta en el que considera “un fenomen cognitiu generalitzat que podem anomenar polarització grupal”; un efecte pel qual, “quan parles només amb aquells amb qui estàs d’acord o escoltes només notícies que reafirmen les teves opinions, et tornes més radical en les teves creences”. No m’estranya, doncs, que conclogui afirmant que els “entorns en línia” -tant de moda avui- funcionen com a “immenses màquines de polarització” en tant que permeten i ajuden a les persones a seleccionar les seves fonts d’informació i a filtrar missatges desafiants o desconeguts”.

Per un acord de reconstrucció del país

26 Abril 2020

Després que Sánchez, incomprensiblement, hagi comès errors innecessaris en la relació que, com a president del Govern, ha tingut amb Pablo Casado, ja que no té sentit menysprear la seva col·laboració quan aquesta és més que necessària per afrontar l’incert futur que el cel ens ofereix després de la crisi que estem patint, finalment, a la reunió que tots dos van tenir el passat dilluns, el líder del PP va dir que estava disposat a participar en el debat de mesures per fer front a la crisi del coronavirus sempre que el format fos el d’una comissió parlamentària al Congrés amb la participació dels agents socials, i no una taula dirigida per l’Executiu, en la qual Casado considera que Sánchez pretenia “mutualitzar els seus errors” i “implantar un programa de Govern” utilitzant la crisi del coronavirus com a excusa amb la col·laboració dels “qui volen destruir Espanya”-es referia òbviament a ERC i Bildu-.

Segons ha destacat la premsa, el president li va contestar que no tenia cap problema per acceptar que la reunió es fes amb el format que desitja el PP, i afirmà que li semblava “positiva” la proposta. En qualsevol cas, les posicions segueixen molt allunyades i, de moment, només hi ha acord per al format, però no sobre el fons i, molt menys, en les mesures a adoptar durant les properes setmanes, sobretot les econòmiques. Casado ha deixat molt clar que no acceptarà una sortida de la crisi que dugui l’empremta d’Unides Podem.

A més, reclama protecció per a tots els sanitaris i treballadors d’activitats essencials; tests massius a tot Espanya, ajudes econòmiques immediates per a autònoms, pimes i afectats pels ERTO, la reobertura del Portal de Transparència i que es garanteixi “la neutralitat” de RTVE etc. etc. La frase que resumeix molt bé la posició de Casado la duia en portada, a quatre columnes, un diari de Madrid diumenge passat: Apoyaré a Sánchez para salvar vidas, no para arruinar España”, frase -la mateixa- que, per cert, dues setmanes abans, obria també la portada d’un altre diari de Madrid, la qual cosa em fa pensar que, preguntin el que preguntin a Casado (i als homes i dones dirigents de PP), tots tenen per consigna llançar aquesta frase que s’han après de memòria, ja que suposo que la veuen com un tòtem clar en la seva campanya d’assetjament i enderroc del govern de PSOE-UP.

Tampoc no és estrany si, com apuntava Juliana fa uns dies a “La Vanguardia”, el grup dirigent del Partit Popular, tutelat per José María Aznar, treballa amb la idea que l’actual Govern de coalició morirà abrasat per la crisi econòmica que s’acosta: una crisi que ja és aquí. I això perquè ¿quin govern pot resistir una caiguda del PIB del 13% i una aturada del 21%, ​​pronosticats pel Banc d’Espanya, sense l’escut del consens? ¿Quin Govern pot resistir això sense un decidit auxili de la Unió Europea?

Sembla clar que el PP està convençut que l’aliança entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias no aconseguirà sortir amb vida del purgatori del 2021, i per aquest motiu veu en aquest enfrontament frontal i constant la possibilitat de forçar la caiguda d’aquest govern “que pretende arruinar España” i, segons sembla, té poc interès a salvar vides, que és una manera de tergiversar la frase de Casado, però que crec que reflecteix el que ell vol que entenguem.

¿Faig, potser, en dir això un judici d’intencions clarament injust? No ho crec si ens atenem al que va succeir al Senat l’endemà mateix de la reunió amb acord (encara que fos de mínims) entre Sánchez i Casado per obrir una comissió de diàleg sobre les mesures a adoptar. En efecte, només 24 hores més tard, el portaveu popular del Grup Popular al Senat, Javier Maroto, es va dirigir a la vicepresidenta tercera Nadia Calviño (doncs el president no va poder assistir a la sessió) demanant-li si el Govern pensava atendre alguna de les mesures proposades pel PP. I ella va respondre dient que l’Executiu tenia en compte els suggeriments de tots els partits i agents socials.

Certament no va agradar aquesta resposta al portaveu popular, que va carregar tot seguit contra el Govern afirmant que “els espanyols estan farts de vostès, que han arribat tard a la crisi, han mentit, han actuat amb supèrbia, ha protagonitzat el vergonyós episodi de les mascaretes falses i han mentit. Fins han enganyat amb la xifra dels morts, i no demanen perdó”. Dit això, afirmà de manera ufanosa: “Hem punxat el globus dels pactes d’Estat fora de Parlament, que eren un truc”.

Sense immutar-se excessivament, la vicepresidenta va respondre a Maroto que “nosaltres no estem farts de vostès, estem esperant perquè ens donin suport, perquè ens acompanyin, i per una vegada estiguin a l’alçada de les circumstàncies”. Però el portaveu popular no estava per romanços, i no es va tallar. “Dos mesos i 21.000 morts, després la solució està en mans del problema”.

¡Cuán largo me lo fiáis! -podríem dir parafrasejant Tirso de Molina, si aquests són els signes de l’acord.

Curiosament, de l’últim estudi demoscòpic elaborat per Gesop per a “El Periódico de Catalunya”, es poden treure tres grans conclusions, que destacava Joan Tàpia en un llarg article publicat al mateix diari: La primera és que els espanyols estan responent amb notable seny i responsabilitat a la crisi del coronavirus. La segona, que hi ha un palpable fàstic amb els excessos partidistes i reduccionistes de la política. La tercera remarca una forta voluntat de consens davant la catàstrofe de proporcions bíbliques que estem vivint.

Desenvolupant la primera conclusió observem que el 91% dels espanyols volen acords davant d’una crisi que el 80% creuen que tindrà greus conseqüències econòmiques. Pur sentit comú. A més, el 73% (contra el 25%) creuen que les mesures adoptades eren necessàries; un 58% (contra un 39%) opina que han estat suficients; i un 43% jutja que la informació donada pel Govern ha estat adequada, tot i que un 55% desitja tenir més informació.

La segona conclusió és que seria equivocat confondre la sensatesa responsable amb la conformitat. Flota, doncs, un intens desencís -proper a una amarga repulsa- amb la bronca i el partidisme. El coronavirus (49%), l’economia (39%) i l’atur (36%) són els tres principals problemes dels espanyols. Però sorgeix després la inquietud amb “el mal comportaments dels polítics” (21%). Aquest és un seriós perill per a la democràcia que els partits farien bé de tenir en compte. La pervivència de l’esbroncada política en temps de crisi greu no seria compresa -i amb raó- per bona part de la ciutadania.

Quant a la tercera conclusió, sembla clar que, avui, els espanyols volen consens. Fins i tot unitat. No volen baralles. I llegint l’enquesta es veu clarament que la idea d’uns pactes de reconstrucció (no per arruïnar Espanya) té molt ampli consens. I és molt significatiu que els electors -ni més ni menys que el 88%- vulguin que l’oposició doni suport al Govern en aquest tràgic moment, i que el 91% demani grans acords per superar la crisi.

Conclou Joan Tàpia la seva anàlisi dient: “Si Sánchez vol pactar, la qual cosa exigeix ​​humilitat i renúncies, i Casado sap llegir enquestes -i no està abduït per Cayetana Álvarez de Toledo- hi haurà pactes. Això sí, amb suor. En el cas contrari, els dos poden resultar perjudicats.”

Tornem sobre la comprensió “no religiosa” de Déu en Bonhoeffer

19 Abril 2020

He rebut diversos comentaris sobre el meu article del passat diumenge. Alguns alarmats i d’altres agraïts per parlar de Robinson i de Bonhoeffer i de la seva comprensió “no religiosa” de Déu, de la qual es va parlar molt durant els anys seixanta i avui sembla que s’hagi abandonat. Hi tornaré un altre cop, ja que m’hi duu aquests temps de reflexió i confinament.

A la Bíblia, la totalitat de la visió del món és clarament supranaturalista: el seu pensament discorre en termes d’un univers de tres sostres, amb Déu “a dalt” de la naturalesa. Però fins i tot quan hem purificat aquesta estructura del que hem de considerar les seves tosquedats i el seu literalisme, encara ens queda una imatge essencialment mitològica de Déu i de la seva relació amb el món. Darrere frases com: “Déu creà el cel i la terra”, o “Déu va davallar del cel”, o “Déu envià el seu Fill unigènit” trobem -escriu Robinson- una visió del món que s’imagina Déu com una persona que viu al cel, com un Déu que es diferencia dels deus pagans pel fet que “no hi ha cap més Déu que jo”.

Al segle XIX es donà un pas endavant, dolorós però decisiu, quan es va admetre que la Bíblia contenia “mites” i que aquesta era una forma important de veritat religiosa. Tret dels fonamentalistes extremistes, tot el món va anar acceptant poc a poc que els relats del Gènesis en torn de la creació i de la caiguda no eren sinó representacions de les veritats més profundes sobre l’home i l’univers, representacions en forma de mite més que d’història, però que no per això deixaven de ser menys vàlides.

Però el debat d’avui dia ja no xifra el seu interès a determinar la relació existent entre els mites particulars i la història, sinó a dilucidar fins a quin punt el cristianisme es troba arrelat en una descripció mitològica, o supranaturalista, de l’univers. ¿Per ventura resulta imprescindible per a la fe bíblica que els homes l’expressin en els termes d’aquesta visió del món que, a la seva manera, és tan primitiva filosòficament com ho són científicament els relats del Gènesis?

Aquest problema és el que el teòleg protestant Rudolf Karl Bultmann abordà i al qual donà una resposta mot enginyosa: “No hi ha res d’específicament cristià en la visió mítica del món com a tal. Es tracta senzillament de la cosmologia d’una època pre-científica. El Nou Testament, segueix dient Bultmann, presenta la redempció en Crist com un esdeveniment supranatural –com l’encarnació d’un Ésser celeste que, venint d’un “altre costat”, entra en l’escena terrestre per un naixement miraculós, dóna senyals i realitza miracles com a indicació del seu origen diví i, després d’una resurrecció igualment miraculosa, regressa per ascensió a l’esfera celeste de la qual havia vingut. Parlant en propietat, afirma Bultmann, tot aquest llenguatge no constitueix en veritat la descripció d’una operació supranatural de cap casta, sinó que és un intent d’expressar la profunditat, la dimensió i el significat real de l’esdeveniment històric de Jesucrist. En aquesta persona i en aquest esdeveniment hi hagué alguna cosa que revestia un significat últim i incondicional per a la vida humana, i això, traslladat a la visió mitològica del món, es converteix en “Déu” (un Ésser de dalt) que “envia” (a “aquest” món) el seu “Fill” unigènit. El significat transcendental de l’esdeveniment històric és, doncs, “objectivat” en forma d’operació supranatural.

Diguem que una de les primeres crítiques més penetrants que es van formular a l’assaig original de Bultmann va ser la de Bonhoeffer, i citar-la ara ens servirà de transició per passar a la contribució pròpia d’aquest darrer. Escriu Bonhoeffer des de la presó: “Avui dia seria del parer que (Bultmann) no arribà “massa lluny”, com creuen els més, sinó que no arribà prou lluny. No només són problemàtiques les nocions “mitològiques” com el miracle, l’ascensió, etc. (que, en principi, són inseparables de les nocions de Déu, de fe, etc.), sinó que també ho són les mateixes nocions “religioses”. No és possible separar Déu del miracle (com creu Bultmann), però sí que ha de ser possible interpretar-los i anunciar-los ambdós d’una manera “no religiosa”.

¿Què vol dir, però, Bonhoeffer amb aquesta tremenda paradoxa d’una comprensió no religiosa de Déu?

Ell intenta precisar la seva posició des d’un angle històric. El moviment que s’inicià poc mes o menys al segle XIII i que tendia a aconseguir l’autonomia humana ha fet que l’home hagi après a guiar-se ell mateix en totes les qüestions importants sense recórrer a Déu com a “hipòtesi de treball”. Avui resulta obvi que, “sense Déu”, tot marxa tan bé com abans. Igual que, al camp científic, també en el domini humà Déu va essent refusat cada cop més en les nostres vides.

Els historiadors protestants i catòlics coincideixen a considerar aquesta evolució com la gran deserció que ens allunya de Déu i de Crist, i quan més recorren i major ús fan de Déu i de Crist per oposar-se a aquella, tant o més anticristià és, segons Bonhoeffer, aquest posicionament.

En efecte, l’apologètica cristiana ha adoptat les més variades formes per oposar-se a tanta seguretat. Intenta demostrar al món, ja major d’edat, que no li es possible viure sense el tutor “Déu”. I ens recorda que, encara que s’hagi capitulat en totes les qüestions seculars, queden les dites “qüestions últimes” –la mort, la culpabilitat…-, a les quals només Déu pot donar-nos una resposta i a causa de les quals tenim necessitat de Déu, de l’Església i del pastor.

Doncs bé, l’atac que lliura l’apologètica cristiana contra aquest món que ha arribat a la seva edat adulta el qualifica Bonhoeffer d’absurd –perquè ve a ser com un intent per retrotreure un home adult al temps de la seva adolescències, és a dir, per tornar-lo a fer dependent de moltes coses de les quals, de fet, ja s’ha independitzat-;  d’innoble –perquè així s’intenta treure profit de la debilitat d’un home per una finalitat que li és aliena i que no ha subscrit lliurement-; i de no cristià –perquè així es confon el Crist amb un grau determinat de la religiositat de l’home, és a dir, amb una llei humana-.

Bonhoeffer parla del Déu de la “religió” com de un deus ex machina (com un element extern que resol una història sense seguir la seva lògica interna.) Ha de ser “allí” per proporcionar-nos respostes i explicacions quan arrabassem el punt en què fallen la nostra comprensió i les nostres capacitats. Però aquest Déu és refusat constantment i el veiem cada cop més lluny a mesura que ascendeix la marea dels estudis seculars. I en aquest món privat de la necessitat individual és –diu Bonhoeffer- on conserva un “últim lloc secret” el Déu que, a cops de colze ha estat expulsat de totes les altres esferes.

La resposta de Bonhoeffer és que hauríem de ser prou agosarats per descartar “l’a priori religiós”, de la mateixa manera que sant Pau va tenir el valor de refusar la circumcisió com una pre-condició de l’Evangeli, i per acceptar “l’arribada del món a l’edat adulta” com un fet donat per Déu. No podem ser honestos sense reconèixer que hem de viure en un món etsi deus non daretur, -fins i tot en el cas que Déu no fos “allí”.

Tot això es connecta amb el que Bonhoeffer deia respecte d’una comprensió “no religiosa” de Déu, ja que aquesta qüestió, la més penetrant de totes les qüestions últimes, res no té a veure amb la “religió”. Bonhoeffer fixa la nostra salvació eterna sobre unes bases que res no tenen d’específicament religioses. Per a ell, la troballa amb el Fill de l’Home es realitza penosament per mitjà d’una sol·licitud totalment “secular”: pel sosteniment, per l’aigua, per l’allotjament, pels hospitals i les presons, de la mateixa manera com Jeremies havia definit abans el coneixement de Déu per la pràctica de la justícia amb els pobres i necessitats. Només una pregunta -escriu Bonhoeffer- ens permet saber si un home ha “conegut” Déu: “¿Com i a quina profunditat has estimat?”, ja que “el qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor” (1Jn. 4,8).

 

Robinson, Bonhoeffer i la Pasqua en temps del Covid-19

12 Abril 2020

La direcció del nostre diari, ateses les limitacions que comporta l’estat d’alarma dictat amb motiu del Covid-19, que obliga delmar les persones que treballen en la redacció i en la composició del periòdic, i que estem en una setmana on hi ha dies festius, em demana que avui, dimarts sant, enviï l’article que es publicarà diumenge, i simultàniament al meu bloc. No puc, doncs -o potser no vull- tornar sobre els efectes, directes i colaterals, de la pandèmia, i em referiré a una altra qüestió, que continua essent molt important per a aquest cada cop menys nombrós col·lectiu de persones que ens definim com a cristians i, doncs, com a membres actius i confessos de l’Església, que avui celebra la Pasqua, el nucli essencial de la nostra fe.

He passat moltes de les hores no laborals dels darrers dos anys escrivint “Lletres de combat” (Pagès editors, 2020), la meva darrera novel·la, que ha estat per a mi molt més que un exercici de creació literària, encara que és el que ha acabat essent; doncs la seva elaboració m’ha comportat la lectura de molts textos sobre matèries que han esdevingut fonamentals per a l’Església del segle XX.

Un dels llibres que em van ocupar moltes hores, per més que no transcendeix poc ni gens al text de la novel·la, és un assaig que vaig llegir per primer cop fa cinquanta anys, suposo que amb una mescla d’interès i d’esnobisme, però que aleshores no vaig entendre. Em refereixo a “Honest envers Déu” (Honest to God, a l’original) del bisbe protestant John A.T. Robinson, així com una sèrie de reflexions sobre aquesta obra que aleshores va provocar gran enrenou.

Penso que avui, en aquesta Pasqua que vivim en quarantena, és un bon moment per retornar sobre Robinson que és, de fet, qui em va aproximar a la teologia de Dietrich Bonhoeffer, aquell pensador alemany assassinat pels nazis al camp de concentració de Flossenbürg (Alemanya), que la va elaborar entre 1935 i 1945 contemplant -diu- “la decadència de la religió en un món nou que ha arribat a l’edat adulta”.

En aquest exercici de contemplació del món, Bonhoeffer va escriure que “el cristianisme ha estat sempre un arquetip de la religió”, però atès que la major part de la gent d’avui en viu al marge, sembla encertada l’observació que, anys més tard, va fer John D. Godsey en els seus estudis sobre Bonhoeffer, quan afirma que “la permanència d’una interpretació religiosa de l’Evangeli en un món no religiós pot ser a la vegada una interpretació errònia de l’Evangeli mateix i una manca de responsabilitat de l’Església davant el món.”

Robinson entra en aquest debat i observa que, a pesar que ens costi afrontar l’esforç que això implica, avui se’ns demana que proporcionem un motlle radicalment nou o que procedim a una metamorfosi de la fe i de la pràctica cristianes. I el primer que hem d’estar disposats a canviar és la imatge que ens hem forjat del mateix Déu, ja que l’evangeli cristià es troba en perpetu conflicte amb les imatges de Déu erigides en la ment dels homes, fins i tot cristians, quan en cada generació s’esforcen per acotar el seu sentit. Aquestes imatges -escriu Robinson- compleixen una finalitat essencial: la de precisar l’incognoscible, la de limitar l’inesgotable, perquè els homes i les dones corrents puguin situar el seu esperit al costat de Déu i tinguin alguna cosa en què fixar la seva imaginació i les seves plegaries. Però quan aquestes imatges es converteixen en un substitut de Déu, quan arriben a ser Déu fins el punt de ser exclòs o negat tot el que es troba incorporat a la imatges, aleshores ha nascut una nova idolatria i un cop més ha de ser sotmesa a judici.

Potser, doncs, per ajudar els homes a assolir la convicció de l’existència d’una realitat última, que, en definitiva, és l’única que importa, hàgim de descartar totes les imatges de Déu –tant la del Déu “en les altures” com la d’un Déu “a fora”, o qualsevol altra. Aquesta convicció, segons l’Evangeli cristià és que “ni la mort, ni la vida, ni els àngels, ni els principats, ni el present, ni el futur, ni poders, ni altitud, ni profunditat, ni cap altra criatura no podrà separar-nos de l’amor de Déu, revelat en el Crist Jesús, Senyor nostre.” (Rm. 8: 38).

Per a Robinson, això és l’únic que significa ésser cristià. Pel que fa referència a les imatges de Déu -escriu-, estic disposat, doncs, a ser agnòstic amb els agnòstics i fins i tot ateu amb els ateus. Doncs l’afirmació cristiana no diu simplement que l’amor hauria de ser l’última paraula respecte de la vida, sinó que ho és, a pesar de totes les aparences. Es tracta, doncs, de convèncer-nos que no hi ha res en el món que pugui separar-nos de l’amor de Déu que està en Crist Jesús, nostre Senyor. I això exigeix una quantitat de creença gairebé impossible. Fins i tot resulta increïble a no ser que l’amor revelat en Jesús sigui en veritat la substància de la realitat última, a no ser que Crist sigui la finestra per la qual ens és dat travessar la superfície de les coses en demanda de la interioritat de Déu.

Tenim, doncs, que en el pensament de Robinson, el cristianisme és o no és, en tant que és o no és la revelació, en tant que és o no és Crist descobrint-nos la veritat final, no merament pel que fa a la naturalesa humana, sinó respecte de tota la naturalesa i de tota la realitat.

Ell, per tant, no dubta que l’Església hagi d’ocupar-se de la religió, com de qualsevol altre aspecte de la vida humana. Tampoc que hagi d’estar organitzada de manera eficient. Però el fet que, tant al si de l’Església com fora d’ella, el cristianisme hagi d’identificar-se amb la “religió organitzada”, posa de manifest -diu- fins a quin punt ens hem allunyat del Nou Testament. Doncs l’última cosa per a la qual l’Església ha d’existir és la de ser una organització per als homes religiosos, ja que la seva carta constitucional la posa al servei del món.

I aquesta reflexió ens duu novament a Bonhoeffer. Concretament al capítol final d’ “Esbós d’un estudi a propòsit del tema mundanitat (Weltlich Keit) i Déu”, que va escriure a la presó poc temps abans de la seva mort: “L’Església -escriu- no és l’Església sinó quan existeix per als altres. Per començar, ha de donar als indigents tot el que ella posseeix. Els pastors han de viure exclusivament de les donacions voluntàries de les seves parròquies, i eventualment han d’exercir una professió secular. L’Església ha de col·laborar en les tasques profanes de la vida social humana, no dominant, sinó ajudant i servint. Ha de manifestar als homes de totes les professions el que és una vida amb Crist, el que significa ‘ser per als altres’.”

I Robinson creu que Bonhoeffer tenia raó en el traç de la direcció que havia de seguir l’Església, la qual cosa significa que el que importa no és promocionar-la en tant que organització religiosa, sinó ajudar-la a despullar-se’n. “Potser podríem dir que ha arribat el moment de fer que l’Església arribi a ser genuïnament cada cop més laica -escriu-. No, certament, en el sentit que hagi d’abandonar el seu ministeri sagramental, sinó en el sentit que la seva missió no és de fer o de mantenir ‘religiosos’ els homes, ni la de defensar els interessos de la religió contra les irrupcions de l’Estat (per legítim i necessari que això pugui ser), sinó d’equipar els cristians, gràcies a la qualitat i al poder de la seva vida comunitària, perquè es comprometin amb totes les empreses seculars, vivificants i perilloses dels nostres dies i descobreixin en elles, tot actualitzant-los, els designis de Déu.”

La crítica demana un exercici de memòria i d’honestedat

5 Abril 2020

El passat 12 de febrer -d’això no fa un segle sinó cinquanta i pocs dies-, els mitjans de comunicació donaven la notícia que l’allau de cancel·lacions de les principals empreses del sector havien forçat els organitzadors del Mobile World Congress a prendre la complicada decisió de cancel·lar el saló previst del 24 al 27 de febrer a Barcelona.

Dos dies després, el 14 de febrer, el diari “El País” (no “La Razón” o “ABC”), criticava durament aquesta suspensió en un editorial que deia: La cancelación del Mobile World Congress que debía celebrarse entre el 24 y 27 de febrero ha convertido a Barcelona en una de las principales víctimas, fuera de China, de la epidemia del coronavirus Covid-2019. Pero no por la amenaza directa del mismo, sino por la reacción histérica que ha provocado. El miedo ha demostrado ser más contagioso que el propio virus y ha alcanzado a Barcelona, donde no existen motivos de alarma.” I afegia: “Como han reiterado las autoridades sanitarias, la decisión se ha tomado sin que existan razones de salud pública que la justifiquen. Se ha actuado como si hubiera un alto riesgo de epidemia, cuando solo hay miedo a esta (…) La OMS hace un seguimiento estricto de la epidemia. Las medidas adoptadas por China han logrado contenerla dentro del perímetro acotado por las restricciones de cuarentena (…) El protocolo es evitar la sobreactuación y estar preparados para actuar en cuanto sea necesario, algo que en nuestro país está garantizado. (…) La suspensión sienta un nefasto precedente que causa graves daños económicos y éticos, siendo el más importante la erosión de la confianza en las autoridades sanitarias.”

I per tal de posar sal a la ferida que s’obria a Barcelona, per aquells mateixos dies, “Telemadrid” (que depèn de la Comunitat autònoma madrilenya) donava aquesta notícia: La presidenta regional [Isabel Díaz Ayuso] se ha mostrado dispuesta a trabajar para acoger esta cita internacional si finalmente abandonara Barcelona. ‘Haremos todo lo que esté en nuestra mano para que también [el Mobile World Congress] venga a Madrid. Aquí tendrán toda la libertad para moverse, para relacionarse y para emprender’.”

Per aquells mateixos dies -recordo que encara no fa dos mesos-, en una tertúlia televisiva d’una altra televisió privada madrilenya que he pogut contemplar després que algú m’ha enviat el vídeo al Whats App, parlant també de la cancel·lació del Mobile World Congress, un periodista que no puc identificar afirmava: “En la era que más información tenemos a nuestra disposición, tendemos a lo irracional, y yo no he visto un caso más perfecto de lo irracionales que somos ahora mismo que este. Estamos hablando de dos casos [de coronavirus] de los cuales ninguno se contagió en España, y ¿puede entenderse que una empresa se arriesgue a perder centenares de millones de euros?” A la pregunta responia la conductora del programa dient: “Un desastre”. Després, una periodista que parla a moltes televisions com és Ester Esteban qualificava la suspensió “como una exageración y un ataque de pánico increíble”. Tot seguit, parlava novament la conductora i explicava que els espanyols que acabaven de venir de la Xina havien guardat quarantena i ninguno ha tenido ningún síntoma, ningún problema y, de hecho, hoy les dan el alta. Un retiro, unos ejercicios espirituales”, afegia en to de conya. Tancava la tertúlia Eduardo Inda, aquest gran periodista que viu de remenar la merda de tothom qui pot, amb aquestes paraules: Un gran lío con el coronavirus pero una gripe normal causa muchas más muertes al año que las que ha causado el coronavirus en todo el mundo. Por tanto, es una exageración. España tiene dos casos, lo que es minúsculo comparado con otros países europeos. Es una auténtica barbaridad”.

Fa poquíssimes setmanes que Donald Trump minimitzava la pandèmia en un to semblant als tertulians a què he fet referència, i avui USA és el lloc on més s’ha estès la pandèmia amb epicentre a Nova York.  Boris Johnson, que també la va minimitzar, està confiat amb el virus dins el seu cos i ha decidit canviar la seva política contra el Covid-19. I a casa nostra, la Comunitat de Madrid, la presidenta de la qual, senyora Díaz Ayuso, també afectada, reclamava el Mobile World Congress davant la covarda decisió de Barcelona, perquè “Aquí tendrán toda la libertad para moverse, para relacionarse y para emprender”, és la comunitat més castigada d’Espanya per l’epidèmia. I no em sorprendria que alguns dels periodistes que he esmentat estiguessin avui disparant contra el govern d’Espanya assegurant que les autoritats estaven avisades de les enormes conseqüències que tindria el Covid-19.

¿Què vull dir amb això? Doncs que massa vegades la nostra memòria és fràgil, que massa vegades el nostre comportament ètic és inexistent, i que, tot i que som conscients de la gran dificultat amb què es troben les persones que, en aquest moment, han de prendre decisions per protegir tota la col·lectivitat quan s’enfronta a una malaltia com el Covid-19 de la qual no en sabíem res i continuem sense saber-ne gran cosa, ara, amb un to de supèrbia immoral, aprofiten l’avinentesa per atacar l’adversari pensant que aquesta és una bona manera de fer-se un lloc en el món.

¿Significa això que aprovo acríticament tot el que ha fet el govern de Pedro Sánchez? No, perquè en assumir la responsabilitat de totes les decisions que ha pres, penso que ha tingut poca disponibilitat d’escoltar els altres amb la voluntat d’atendre, si era possible, les peticions i els suggeriments que, des de l’oposició o des d’algunes autonomies, se li estaven fent, i ha implementat algunes mesures que segurament no tenia prou estudiades o meditades, les quals ha hagut d’anar modificant sobre la marxa, tot donant a la ciutadania una impressió que estava improvisant. I per més que reconec la gran dificultat que significa haver de gestionar bé una catàstrofe sanitària com aquesta pandèmia, on conflueixen tants interessos d’indole diversa (sanitaris, econòmics, laborals, etc.), a moltes de les intervencions públiques que ha fet Pedro Sánchez no ha explicat res de nou i, encara pitjor, no ha comunicat decisions que segurament ja havia decidit prendre. Això ha provocat confusió i ha ajudat a crear una alarma extra que se suma a la que, per se, crea aquesta plaga que ens ha tocat viure.

No negaré, per tant, que Pablo Casado tingui dret a criticar el govern i a demanar que se l’escolti. I fins és possible que, en uns moments de tanta sotsobra col·lectiva, fora bo de pensar en un “comitè de crisi” que aglutinés un més ample sector polític del que representa l’actual de coalició entre PSOE i UP. Però tothom hauria de posar-se la mà al pit abans d’aixecar la seva veu. Perquè no deixa de ser significatiu que la Comunitat de Madrid, líder en la privatització de la sanitat pública, s’hagi vist ara forçada a obrir un recapte per comprar material sanitari, i que el diari “New York Times” hagi qualificat d’innacceptable que el líder de la FAES, José María Aznar, es desplacés des de Madrid a la seva residència de Marbella, “una famosa localitat resort a la Mediterrània”, deia textualment, tot posant el focus en la desigualtat que hi ha entre els confinats privilegiats i els que continuen treballant en condicions de risc.

Refermem la concòrdia en temps de misèria

29 Març 2020

Una de les coses que podem observar aquests dies de pandèmia que sofrim es repeteix en totes les grans desgràcies que afecten la humanitat, ja siguin d’ordre sanitari, com aquesta, bèl·lic, penseu en les guerres, o bé econòmic, recordem la crisi financera de 2008 o remuntem-nos, encara que ningú de nosaltres la va viure, a la crisi del 1929, que va tenir el seu epicentre a la borsa de Nova York, que deixà molta gent a la misèria. I totes les crisis presenten sempre aspectes contradictoris i solen mostrar una doble cara, ja que treuen el millor i el pitjor de nosaltres.

Basta mirar les televisions que, com és normal amb tant de sofriment, no parlen de cap altra cosa, per veure com d’abnegada és la tasca que està duent a terme tot el personal sanitari del nostre país, com també l’estament militar, les forces policials, o bé els treballadors i treballadores que no poden deixar els seus llocs de feint tot exposant-se molt més que els qui restem confinats a les nostres cases.

No són, però, només aquests els que donen el millor de sí, també ho fan tantes i tantes persones que mantenen una serenitat encomiable a pesar que veuen preocupadament com estan sofrint les conseqüències d’un ERTO que els deixarà amb un sou més reduït durant els mesos que duri la pandèmia, i els que, pel fet de tenir treballs encara més precaris o bé perquè treballen fora del sistema sense cap tipus de cobertura legal, poden quedar -de fet estan quedant- sens cap protecció.

Són també d’admirar les mostres de solidaritat entre les famílies i entre els amics, que es telefonen i es conforten, i les que duen a terme aquelles persones que, emparades en la seva fe, preguen perquè això passi el més aviat possible i demanen a Déu que els doni força i els conforti en els moments de desesperació o d’absoluta soledat, com ho són els dels malalts aïllats a l’UVI dels hospitals, que romanen conscients i saben que ningú dels seus els podrà visitar; o les dels qui, amb dolor i potser fins i tot amb ràbia, observen de lluny com una persona estimada mor i és duta al cementiri o al crematori sense haver-la pogut confortar i donar-li un càlid adéu per acomiadar-se.

Però ben al costat de tots aquests exemples trobem també els oportunistes, els que, sense cap mena de sentiment, malden per treure benefici de la desgràcia, o s’aprofiten del dolor aliè i actuen sense entranyes.

Enric Juliana, en una de les cròniques que ha publicat al llarg de la setmana a “La Vanguardia”, ens recordava que, si la lluita amb el Covid-19 és una guerra, no hem d’oblidar que, a la guerra, floreix l’especulació, i es referia a Calouste Gulbenkian, aquell empresari armeni que es va fer milionari durant la Primera Guerra Mundial amb el tràfic de petroli. Tant, que fins en l’argot periodístic de l’època se’l coneixia com Mr. Fivepercent (Mister 5%), ja que era el benefici que es quedava per subministrar el carburant als britànics des de la companyia turca d’hidrocarburs.

I l’exemple li venia a tomb per denunciar que també alguns intermediaris internacionals havien guanyat diners aquestes darreres setmanes amb la venda de mascaretes als països europeus, quan demanaven de cobrar en cash i tancaven contractes amb el millor postor. També hi ha, doncs, apuntava Juliana, Gulbenkians de les màscares i dels respiradors, ja que estem en una guerra, malgrat que aquesta expressió no agradi a algunes ànimes sensibles. I això perquè un carregament de 680.000 mascaretes adquirides per Itàlia a la Xina va ser interceptat la setmana passada a la República Txeca i es va distribuir entre els hospitals locals.

També la nostra classe política ha mostrat, en ocasions, aquest doble vessant. La cosa començà molt malament quan, durant les primeres setmanes, en què el govern es mostrava força despistat respecte de les mesures que havia de prendre, Pablo Casado iniciava els seus discursos amb un atac immisericorde a Pedro Sánchez per a dir tot seguit que no era el moment de fer retrets sinó de remar junts. ¿No maduraràs algun cop?, vaig pensar aleshores. I sí, va madurar, però ha tornat a l’atac el passat dimecres, tot i que ha mostrat finalment lleialtat institucional en aprovar la proposta del govern. Té raó, doncs, quan diu que lleialtat no és complicitat, i em sembla bé que exerceixi la crítica per denunciar els errors que s’han comès, però això exigeix aportar solucions i alternatives, que jo no he escoltat. I dubto molt que estigués essent lleial Teodoro García Egea quan afirmà rotundament que Pedro Sánchez és l’únic responsable de la crisi, d’una crisi que, no ho oblidem, afecta avui a un terç de tota la humanitat. Com és també mesquí afirmar, com ha fet un dels col·laboradors d’aquest diari, que la pandèmia que sofrim “és es virus des comunisme”.

No ha estat, doncs, Quim Torra l’únic que ha mostrat el llautó en aquesta pandèmia, per bé que, ves a saber si, finalment, el govern de l’Estat no acabarà prenent per a tota Espanya les mesures que, des del primer dia, la Generalitat demanava que s’apliquessin a Catalunya.

Aquesta crisi m’ha fet pensar en una altra gran crisi que els menorquins vam sofrir diversos cops al llarg del segle XVI, quan les esquadres turques van assaltar la nostra illa, tant del costat de Maó com de Ciutadella. En els dos casos es produí una gran desolació, amb setges, assalts, morts i segrests de béns i de persones. I estic segur que, en ambdós casos, hi deuria haver grans mostres de solidaritat. Però també sabem que, en tots dos hi va haver actuacions deshonestes, potser fins i tot alguna fellonia, actituds absolutament egoistes i apropiacions indegudes de propietats. I el més lamentable és que alguns dels qui, amb manya, astúcia, mala fe o, simplement, perquè la sort els va afavorir, en sortiren indemnes, sovint van disfressar el seu egoisme amb mostres patriòtiques que volien fer veure un dolor, que deuria ser fictici, perquè la desgràcia de molts els va procurar enormes fortunes.

Que a l’amillarament de 1600, el major propietari de l’illa i un dels majors creditors de la Universitat de Menorca fos el nebot del paborde Martí, de l’home més poderós que hi hagué a la nostra illa al final del segle XVI i en qui, durant més de cinquanta anys, es va concentrar el poder religiós (era paborde i vicari general) i l’inquisitorial (fou el comissari de la Inquisició), demostra que les coses no es van fer tan bé com durant segles se’ns han volgut fer veure.

Deixant, però l’anècdota -que tanmateix és més que això- i tornant a la realitat d’avui, penso que, com ha escrit algú darrerament, tot i que cito de memòria, són la solidaritat, la responsabilitat, el compromís i la col·laboració les armes com podem conjurar aquest virus que malmet les nostres vides. I en aquest temps de tribulació és il·lusionant veure com el millor de nosaltres, el millor d’aquesta Espanya que formem entre tots, està responent a l’Espanya de la discòrdia que tan sovint podem contemplar a la vida política.

I acabo aquesta reflexió amb un text de Fèlix Riera que m’ha semblat fonamental: “La política no hauria de dila​pidar aquest capital social que ha canviat la relació que tenim amb la nostra realitat. Els polítics han d’advertir que, cada dia que passa estant aïllades les persones, més forta es fa la societat que conformen i més connectades se senten amb la sort dels ​altres.”


%d bloggers like this: