Archive for the ‘Bloc de notes’ Category

Vade retro “l’harmonització fiscal”

29 Novembre 2020

En un país com el nostre, on la dreta i l’esquerra són incapaços de pactar res, i on lleis tan fonamentals per a la convivència com les d’ensenyament sempre impliquen un “empassa-te-la” d’una majoria ajustada contra una minoria que gairebé té el mateix pes específic (la del govern del PP, fa vuit anys, amb 182 diputats contra 143, i l’actual amb 177 contra 148), es difícil aconseguir grans coses. Menys encara si, un cop s’ha aprovat la nova llei, l’adversari es dedica a presentar-la com la mare de tots els mals, amb mentires, mitges veritats i notables exageracions.

Essent així les coses, no podíem esperar que hi hagués cap mena de consens en una altra matèria que és motiu de desigualtats flagrants, quan no d’injustícies manifestes, com la que fa referència al sistema impositiu en aquells tributs que, propis o cedits, han d’aplicar les comunitats autònomes.

La necessitat que mostren avui els dos blocs polítics existents d’enfrontar-se en tot i per tot -i de fer-ho de manera pública-, ha trobat un bon pretext per seguir la seva lluita caïnita  en la “Llei Celaá”, aquesta que, segons assegura l’esquerra, ens duu a una societat més moderna i democràtica, i que, segons afirma la dreta, és una llei totalitària que acabarà amb el castellà tot deixant-lo a l’alçada d’una llengua morta, forçarà el tancament de les escoles concertades i desterrarà la religió del nostre entorn cultural. Mals que han empès els diputats de la dreta -fins i tot els hereus més directes del franquisme-, a cridar “llibertat, llibertat, llibertat!” i a demanar als seus fidels que, en la mesura que els sigui possible, optin per la “desobediència institucional”.

Doncs bé, no sols la “Llei Celaá” ha aglutinat les forces de dreta, ja que aquestes també s’han posicionat com un sol home contra la idea expressada pel president del Govern de treballar per a una harmonització fiscal que, tot respectant l’autonomia de les comunitats autònomes, faci que cap d’aquestes aprofiti els tributs per crear desigualtats o per afavorir privilegis.

De fet, ha bastat que Pedro Sánchez defensés aquest projecte de reforma fiscal autonòmica que -com ell mateix ha dit- no pretén articular en els pressupostos que ara s’estan negociant sinó que voldria dur a terme dins el proper curs, vinculant-la a la revisió del sistema de finançament autonòmic, perquè la dreta s’hagi revoltat, tot posant al capdavant de la lluita la presidenta de Madrid, senyora Díaz Ayuso, que ha tocat a sometent i, com a nova heroïna que lluita contra l’invasor (en aquest cas de competències), ha afirmat que estava disposada a convertir-se en “el pitjor malson” del qui pretengui tocar la butxaca als contribuents madrilenys. I tot, en nom de l’autonomia de Madrid i de la “llibertat fiscal” que allí impera.

Tenim, doncs, que, segons afirma Díaz Ayuso i, amb ella, tots els barons del PP, mentre l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució -article amb el qual se segrestava absolutament l’autonomia d’aquella comunitat- era un deure patriòtic, harmonitzar els impostos perquè obviem un dúmping fiscal entre Comunitats autònomes -dúmping que només es poden permetre les més riques i amb més mitjans en detriment de les pobres- és un atac a l’autonomia, un atac a la llibertat.

La realitat és que tots estem tan encegats i ens movem tan a cop de sentiment a flor de pell, que oblidem que va ser Mariano Rajoy qui, essent president del Govern d’Espanya, va assenyalar -són paraules textuals- “aquesta falta d’harmonització fiscal com una de les principals debilitats del nostre sistema de finançament autonòmic”. Ara bé, ha bastat que sortís Gabriel Rufián a la palestra afirmant que el suport d’Esquerra Republicana als Pressupostos Generals està condicionat a “una reforma fiscal, justa i progressiva” que “acabarà amb el dúmping fiscal i el paradís fiscal muntat per la dreta” a la capital d’Espanya perquè s’hagi destapat la caixa dels trons i Díaz Ayuso no sols s’hagi posat al capdavant de la batalla contra l’esquerra en aquest punt, sinó que hagi insistit que aquesta serà una lluita seva i del PP per evitar que siguin ells qui “paguin la festa i la corruptela a l’independentisme”.

Tanmateix, avui -són dades objectives- la Comunitat de Madrid és la regió que més ha utilitzat el seu poder normatiu per modificar els impostos a la baixa. De fet, ha actuat bàsicament sobre dos tributs: el de successions i donacions i el de patrimoni.

Comencem per dir que, a Madrid, no es paga res per l’impost de patrimoni. No importa el nivell de riquesa del contribuent. I en successions i donacions, s’apliquen bonificacions elevades (només li guanya Cantàbria) i és l’única comunitat que inclou en aquestes bonificacions familiars llunyans.

Ningú no dubta -qualsevol que sigui el criteri que tinguem sobre l’impost del patrimoni (que això ens duria a un altre mena de debat)- que, amb aquestes disposicions, qui hi surt guanyant són els contribuents amb les rendes més altes. De fet, són molts els euros que es poden estalviar els més rics si tributen a Madrid, fins al punt que, segons ha remarcat el Instituto Valenciano de Investigaciones Económicas (IVIE), aquest al·licient és capaç d’incentivar el canvi de domicili fiscal. Més encara, els càlculs que s’han dut a terme indiquen que més de 100.000 persones han traslladat el seu domicili a Madrid els darrers anys (encara que, de facto, segueixin residint on tenen la seva principal font d’ingressos). 

Els caps pensants del PP asseguren que si Madrid -que és el seu buc insígnia- fa el que fa des del 2003 (va ser la presidenta Aguirre que inicià aquesta política) és perquè la baixa d’impostos és marca de la casa. De fet, el president d’Andalusia, Juanma Moreno, ho corroborava assegurant que “bajando los impuestos, suben los ingresos”, i afirmava tot seguit que, amb la revolució fiscal que ell està impulsant, augmentarà la recaptació.

Ara bé, per poc que furguem en el sistema veurem, com molt bé ha raonat Manuel Pérez a “La Vanguardia”, que allò que està fent Madrid és, simplement, combinar les elevades rendes que general de la capitalitat de l’Estat (circumstància que cap altra comunitat autònoma pot esgrimir) amb un baix nivell relatiu de despesa social per atreure riquesa de la resta de territoris.

Tenim, doncs, que el Govern de la Comunitat de Madrid utilitza l’excedent que obté del seu estatus privilegiat i la seva baixa despesa a fi de compensar els seus residents amb alt poder adquisitiu pels impostos que paguen a l’Estat. I això augmenta l’atractiu per als patrimonis i salaris elevats dels que resideixen en altres territoris, molts dels quals -atès que tenen un alt poder adquisitiu i s’ho poden permetre- no s’ho pensen dues vegades i es domicilien a Madrid o traslladen el domicili de les seves empreses a la capital d’Espanya. Per tant, estem davant un cercle viciós creixent que atreu amb cada declaració de la renda més contribuents adinerats i empreses de la resta d’autonomies. Resultat: els més rics de la Comunitat més rica són els que menys paguen. Per tant, Visca Madrid! Visca l’autonomia!

Seria, doncs, ben interessant que l’expresident Mariano Rajoy recordés als seus companys de partit que va ser ell el primer que defensà aquesta harmonització fiscal entre comunitats autònomes, com he dit més amunt. Potser la seva opinió podria contribuir a asserenar els ànims, cosa, però, que… rebus sic stantibus, veig pràcticament impossible.

Ah, per cert i ja per acabar! No deixa de ser curiós que els més partidaris d’harmonitzar la llengua a les escoles de tot el país fent que el castellà –“és un dret fonamental!”, diuen- sigui la llengua vehicular de l’ensenyament a tot el territori, siguin després tan repatanis a l’hora d’acceptar una harmonització fiscal. 

Què ens revela l’operació Voloh?

22 Novembre 2020

El passat 18 d’octubre em demanava “qui vigila els nostres vigilants?” després d’exposar un conjunt d’incoherències que es deduïen de diverses actuacions dels nostres Tribunals de Justícia, matèria a la què retornava les dues setmanes següents en constatar la contradictòria valoració dels fets que el Tribunal Suprem (TS) i l’Audiència Nacional (AN) havien tingut en jutjar els polítics catalans responsables de l’1-O i els alts comandaments dels Mossos.

La manera com actuen alguns jutges (cosa que s’agreuja quan aquests formen part d’un tribunal com el TS) és francament preocupant, sobretot quan, el seu procedir i les seves sentències ens permeten dubtar que siguin imparcials i donen a entendre que no saben sobreposar-se a les pressions que provenen de la política.

Val a dir, però, que, si bé algunes accions judicials són per mi absolutament criticables, també ho són alguns actes de polítics que hem idealitzat simplement perquè representen les nostres idees i canalitzen els nostres sentiments, però que, en el fons, no són aigua neta. M’explicaré.

Fa un parell de setmanes s’ha destapat el que hem conegut com l’operació “Voloh” a conseqüència de la instrucció d’un sumari incoat pel jutge titular del jutjat número 1 de Barcelona, Joaquín Aguirre, que ordenà la detenció de 21 persones per possibles desviacions de fons de la Diputació de Barcelona. Entre aquests hi havia el que podríem denominar l’Estat Major que aconsellava Carles Puigdemont aquells dies crucials de 2017. Em refereixo bàsicament a dos d’aquests personatges: Xavier Vendrell i David Madí. La cosa prové d’unes converses amb Víctor Terradellas, un home que era també de la més estricta confiança de Carles Puigdemont, que va ser investigat per un presumpte desviament de fons en favor del Procés. 

Avui, però, sabem que quan el jutge instruí el sumari, la Fiscalia Anticorrupció no veia clara la investigació, fins al punt que s’hi va oposar frontalment perquè estimava que les mesures que el jutge havia encarregat a la policia judicial eren “precipitades” i creia convenient que la Guàrdia Civil aportés “nous indicis delictius per autoritzar-les” (es tractava de la intervenció telefònica i el seguiment de tres persones). A més, a criteri del ministeri públic, el contingut que mostraven les converses no suposava prou indicis per justificar les escoltes telefòniques i pensava que calia tenir en compte que cap dels investigats no tenia responsabilitat de govern a la Generalitat ni s’havia “identificat amb la claredat necessària quins eren els diners presumptament malversats”.

Però el jutge no en va fer cas i decidí assignar la investigació a la Guàrdia Civil en detriment de la Policia Nacional per l’experiència adquirida per aquest cos en la investigació del Procés. I també, molt provablement, perquè aquest, en el camp judicial, està dirigit pel tinent coronel Daniel Baena, que tant de paper va tenir en testimoniar davant del TS, però que, com tots ara sabem, en el cas del judici contra el major Trapero, l’AN va dir que els seus informes “no es corresponen amb la realitat”.

Contra l’opinió reiterada novament per la Fiscalia, que seguia creient que no hi havia cap motiu per prorrogar les escoltes telefòniques i els seguiments als investigats -oposició que reiterà en diferents ocasions-, el jutge acabà ordenant el passat 28 d’octubre la detenció de 21 persones, entre les quals hi havia els dos polítics que he esmentat, als quals se’ls van atribuir delictes de malversació, tràfic d’influències i crec que algun més.

Coherent amb ella mateixa, la Fiscalia no va sol·licitar cap mesura cautelar –ni presó provisional, ni retirada de passaport, ni compareixences periòdiques al jutjat– per a cap dels detinguts, a pesar que havien passat dues nits als calabossos de la Guàrdia Civil i s’havien negat a declarar.

Davant aquests fets, tant el Govern de la Generalitat com molts comentaristes polítics que em mereixen confiança, tenen la impressió que el procés acabarà en no-res i que, tot en gros, haurà estat una operació en la qual un jutge (el senyor Aguirre) i la Guàrdia Civil (Daniel Baena) han pretès desprestigiar l’independentisme. Òbviament, això és una suposició i hem d’estar al que pugui succeir en el judici, si aquest acaba per dur-se a terme.

Ara bé, després que s’han divulgat les converses dels àudios que formen part del sumari -cosa que resulta inaudita en un tribunal que s’apreciï, però que és moneda corrent al nostre país-, les males llengües atribueixen aquesta divulgació al coronel Baena, ofès per com el major Trapero i la cúpula policial han estat absolts per una AN que ha declarat que els informes signats per ell eren “no creïbles”. Però el que ara vull destacar no és això, sinó que els àudios que s’han fet públics revelen com n’és, de dubtós, el nivell ètic dels personatges en qüestió, que, si bé és provable que, com ja he dit, acabin absolts o, simplement, no processats, perquè la seva actuació no tenia rellevància penal, sí que manifesten un tarannà personal francament millorable. O per dir-ho en paraules de l’editorialista de “La Vanguardia”- revelen “l’ambició, pugnacitat i desvergonyiment d’una subestructura [es refereix a Terradellas, Vendrell i Madí] amb molts anys de vol, sense mandat democràtic i fora de l’escrutini públic”.

Als àudios -part dels quals ha publicat “La Vanguardia”- s’escolta com Xavier Vendrell, a propòsit d’unes requalificacions de terrenys que els seus amics a la Generalitat no li concedien amb la diligència deguda, diu el següent: “Amb tot el que jo he fet per aquest país sense demanar res a canvi i m’estan tocant els collons pel tema del concert, m’estan fent perdre temps, hòstia!”. I afegeix: “Si volen pledejar que pledegin, i com m’inflin gaire els ous els enviaré un colombià i els donaré dues hòsties”. I després, referint-se a unes presumptes irregularitats detectades per l’Administració en el projecte que ell impulsava, iniciat (curiosament) sense llicència diu: “Aquí vindrà Torra a inaugurar. No vindran de la Generalitat a demanar-te explicacions”. És a dir, prescindeix de legalitats i dóna’m la llicència, que no t’hi jugues res.

Passem ara a David Madí, la mà dreta d’Artur Mas, que, davant l’arribada a la conselleria d’Interior de l’actual titular, demanà “que no faci res sense parlar abans amb mi perquè cal explicar-li moltes coses a nivell de persones de confiança”. Amb això, Madí dóna a entendre que ell -encara que no tingui cap càrrec electe- pot manejar el Govern des de fora. Potser per això no té cap inconvenient de titllar Torra de “subnormal polític profund”, a Junqueras de “desequilibrat” i de reduir Bonvehí (líder del PeDeCat), que, com sabem, es desplaça en cadira de rodes, a un “tros de carn”.

I pel que fa a Víctor Terradellas, més enllà de les referències a l’estrambòtic suport dels russos, que -diu- podrien haver enviat 10.000 soldats a Catalunya, afirma que, aquells dies de 2017, “el president [Puigdemont] es cagà en els calçotets. Necessitem -assegura- cent morts” perquè la cosa prosperi. Davant aquest desideràtum penso que no calen més comentaris.

Certament que la manera com alguns jutges duen a terme la seva funció hauria de preocupar-nos perquè, en una democràcia representativa com la nostra, el Poder judicial exerceix el paper de guardià últim del sistema i és, doncs, el qui té la darrera paraula sobre la interpretació de les lleis i sobre l’adequació dels actes polítics a la legalitat. I és, a més, qui condemna o absolt les persones sotmeses a judici. Però no hi ha dubte que personatges com Víctor Terradellas, Xavier Vendrell o David Madí posen també al descobert el grau de cinisme que mostren alguns dels polítics que, crítics amb tots els poders de l’Estat, han assegurat per activa i per passiva que, si el comparàvem amb una Catalunya independent, el Paradís terrenal era ben segur una bagatel·la. 

Són les causes del populisme que hem d’eradicar

15 Novembre 2020

Deia a l’article de diumenge passat que les causes del populisme són diverses i venen de lluny, però que molt hi té a veure la crisi de la política reformista tradicional pel fet d’haver-se desplegat en una mena de  bombolla que afavoria tan sols les elits i deixava tirada a la vorera molta gent que s’ha vist injustament marginada.

Daniel Innerarity, en un article que ha publicat aquesta mateixa setmana a “La Vanguardia” insistia també en aquest punt i observava que l’elit beneficiària de la política tradicional s’ha mostrat sovint tan distanciada -i crítica- amb els posicionaments populistes no tant perquè tingui una idea superior de la democràcia (com sovint ella mateixa creu, cosa que li permet demonitzar els qui, d’un i altre costat, la duen a terme), com perquè no sofreix les amenaces de la precarietat dels qui sí són més colpejats per la crisis, ni comprèn tampoc els temors dels qui estan a l’esgraó més baix de la societat.

És molt interessat aprofundir en aquesta qüestió, perquè si no ho fem, ens costarà molt entendre quines van ser les causes de l’èxit de Trump fa quatre anys als Estats Units i per què ara, encara que ha perdut, ha seguit obtenint el suport de més de 70 milions de persones, a pesar que d’ell hem pogut escoltar els pitjors epítets que d’un polític es poden dir. En efecte, ¿com és possible que hagi obtingut aquest suport popular un home que ha demostrat amb escreix que no té les mínimes qualitats que exigim als polítics per governar? ¿Com és possible que hagi obtingut el suport de centenars de milers de dones a pesar que és un assetjador sexual? ¿Com és possible que hagi tingut el vot de milers de persones de raça negra a pesar que és un racista i un supremacista blanc? ¿Com és possible que hagi estat alabat per centenars de milers de pobres i desesperats a pesar que és un multimilionari que ha defraudat tot el que ha pogut a la Hisenda Pública? ¿Com és possible que l’adori tanta gent quan tots sabem que basa el seu discurs en la mentida i l’únic que persegueix és el poder personal?

És molt provable que els qui formem part d’aquestes elits que s’han vist afavorides per les polítiques que s’han aplicat a Occident d’ençà el final de la segona gran guerra, -em refereixo, en general, a persones de classe mitjana i alta, que vivim bàsicament a les ciutats, moltes de les quals tenim estudis universitaris, ens movem en el món de les empreses, no patim estretors econòmiques i ens creiem tolerants i demòcrates en el fons i en les formes-, és, dic, molt provable que els qui formem part d’aquest grup de ciutadans no hàgim entès el que està succeint a l’interior de les nostres societats, bé perquè som incapaços de mirar amb profunditat el que es desplega fora del nostre cercle o bé perquè allò que no ens afecta personalment no ens importa i, encara menys, ens compromet.

Això fa, escriu Innerarity, que en la nostra boca, la paraula populisme s’hagi convertit en una còmoda etiqueta amb la qual designem tot el que refusem per no haver d’abordar els qüestionaments que certes inquietuds socials fan dels nostres sistemes polítics. Atès que som liberals i demòcrates, que som respectuosos amb les idees dels altres sempre -esclar!- que es moguin dins el nostre esquema polític mental (això vol dir que els del PP poden comprendre i tolerar els del PSOE i aquets els del PP, però els primers ja no poden acceptar de conviure amb els d’Unides Podem i els titllen de populistes, i el mateix els succeeix als segons amb els de Vox), creiem que la vida política s’ha d’emmarcar forçosament dins els nostres paràmetres, dins les nostres coordenades, i denunciem com a populistes totes aquelles peticions que no hi caben i trobem irresponsables o extravagants. 

És obvi que hi ha populismes de diferent signe i que no totes les polítiques que es duien a terme per les persones o els partits que ens mereixen aquesta consideració les hem de beneir necessàriament, però sí que, abans de criticar-les, hauríem de ser capaços d’aprofundir en les causes reals que més d’un cop les justifiquen. Demanem-nos, si no -ja que parlàvem de Nord-Amèrica-, per les causes de l’èxit de Trump davant una Hilary Clinton que, des del punt de vista del que podríem dir-ne l’establishment occidental (és a dir de l’elit), per força havia de ser la guanyadora. ¿Hauria guanyat Trump si no hi hagués a Amèrica (pensem també a casa nostra) aquest fossat immens que separa i divideix els pobres dels rics? ¿Hauria tingut tants vots de dones i de persones de raça negra si les unes i les altres haguessin tingut un nivell de vida acceptable i una esperança real d’assolir amb dignitat el seu futur?

Tinc la impressió que a les avançades i riques societats occidentals, que, no obstant el que diré, són les que han estat més respectuoses amb els drets humans i han fet que més s’hi progressi econòmicament i culturalment, els més afavorits per la política (democràtica, liberal i respectuosa) que s’hi ha dut a terme ens hem anat tancant damunt nosaltres mateixos i no ens hem adonat que, cada dia que passava, més i més gent quedava despenjada d’un sistema que és teòricament el millor, però que l’anava oblidant tot marginant-la; que més i més gent s’anava enfonsant en la pobresa i la misèria fins a perdre qualsevol esperança de poder redreçar el seu futur. I no sols no ens hem adonat del que estava succeint, sinó que no hem tingut cap interès de veure-ho i, per tant, tampoc ens hem volgut plantejar què és allò que no funcionava, allò que estava malament i calia reparar.

Agafem com a exemple la política envers dels emigrants. ¿Ens hem demanat per què tanta gent segueix ulls clucs les consignes de persones com Trump (o com Orban, o com Salvini, o com Le Pen o com Abascal) contra els qui migren dels seus llocs nadius empesos per la misèria i defensen alhora la seva devolució en calent? ¿Tindrien suport aquestes polítiques populistes si no hi hagués un malestar profund provocat també per la pobresa, la misèria i l‘atur en amples sectors de la nostra societat?. 

Penso, doncs, que la major part dels populismes que estan envaint el nostre món tenen una explicació i són més d’un cop el resultat de situacions vertaderament injustes que nosaltres -els demòcrates, els liberals, els tolerants i els beneïts per la fortuna- menyspreem o, simplement, no volem veure. I amb la nostra ceguesa afavorim l’aparició de personatges com Trump.

I si bé podem afirmar que, com a norma, les polítiques populistes mai no resolen els problemes de fons perquè presenten solucions simples per a problemes que són realment complexos, també hem de dir que la lluita contra aquestes polítiques no pot quedar tan sols en la denúncia dels polítics que les duen a terme afirmant que són demagogs, mentiders, irracionals o incompetents, sinó maldant per trobar solucions als problemes reals de la gent. I per trobar solucions, el primer que s’ha de fer és detectar aquests problemes i cercar-ne les arrels.

¿Aposta Casado per acabar amb la polarització?

8 Novembre 2020

“De tot el que encarna Trump, el més tòxic i destructiu és la manera com exhibeix sense cap escrúpol -a diari- un menyspreu sistemàtic per la veritat” ha escrit Francesc-Marc Álvaro a “La Vanguardia”. Però el més problemàtic és que Donald Trump  no és una excepció en la política del món d’avui, encara que és, amb tota seguretat, l’exemple més gran i evident d’un tipus de polític en auge perquè ha estat al capdavant dels Estats Units, la primera potència mundial. Ara bé, en el fons, Trump és -com tots els de la seva classe- una conseqüència de la política que hem anat cultivant a les democràcies occidentals els darrers vint anys. I d’això no el podem culpar. Donem, per tant, gràcies a Déu que els qui l’imiten no siguin encara decisius a la Unió Europea, encara que ja s’hi han infiltrat.

Les causes del populisme, que es tradueix en el fet de creure que qualsevol recurs que ens serveixi per conquerir el poder és acceptable i que, per això mateix, no passa res si mentim per guanyar i per governar proposant al país solucions fàcils (que la gent desesperada vol sentir) per resoldre qüestions complexes, són moltes i venen de lluny, però van agafar una força inusitada amb la gran crisi econòmica de 2008, aquella -recordem-ho- que ja teníem a sobre i Zapatero encara ens volia convèncer que Espanya jugava a la Champions i que tots els nostres bancs tenien la qualificació de triple A. 

Doncs bé, aquella crisi va certificar davant el món el col·lapse de la vella política, en gran part a causa d’ella mateixa, per haver-se dut a terme pensant exclusivament en les elits i deixant al marge la realitat de la gent que més sofria, i es va eixamplar encara més quan tothom va poder veure que estava corcada per una gran corrupció sistèmica (no cal que hi posi noms), que, en el cas espanyol, va col·lapsar durant l’etapa del PP de Mariano Rajoy al Govern; corrupció que va deixar el Partit Popular amb 66 escons a les eleccions d’abril de 2019 (xifra que va millorar fins a 89 a les de novembre del mateix any), i també afectà el PSOE, que va obtenir una majoria minoritària insuficient per governar còmodament i ens deixà el Parlament més fragmentat i dividit que hem tingut des de la Transició.

El més destacable d’aquesta crisi institucional de la política reformista va ser el trencament del monopoli que havien exercit al nostre país PP i PSOE, gairebé sense competència d’altres partits estatals (els casos de Catalunya i Euskadi, on els nacionalismes sempre han tingut una representació important, és una excepció). També ho va ser la polarització del país, el cabreig de la gent i el frontisme com a norma, afavorit per l’aparició de nous partits netament populistes, decidits com sigui a desmuntar les estructures polítiques tradicionals. 

Aquest era, sens dubte, un escenari adequat perquè sorgís una nova generació d’actors en l’acció dels quals es poguessin dipositar algunes esperances. Amèrica les diposità en Trump, Hongria en Orban, Turquia en Erdogan, Polònia en Morawiecki, Itàlia en Salvini, França en Le Pen, i Espanya en Ribera i Abascal (les dretes) i en Iglesias (les esquerres), encara que aquest i el seu partit ben aviat van haver de posar fre a la seva política radical pel toc de realisme al qual els va sotmetre Alexis Tsipras  a Grècia. I no oblidem, ni que sigui com a anècdota, que alguns d’aquests polítics populistes (Trump i Iglesias en són un exemple) havien fet les seves pràctiques als platós de les televisions, cosa que els va fer populars, i van saber aprofitar el cabreig de la gent per assolir poder. Alguns d’ells, com Trump, l’han aconseguit del tot, i el resultat més remarcable de la seva governança ha estat la divisió del país, la polarització de la societat i una mena d’irritació generalitzada que -si no en teníem prou- la pandèmia de la Covid-19 ha eixamplat encara més.

Si ens fixem en els Estats Units, veiem aquests dies el llegat que Trump ens deixa després de fer de la mentida i la demagògia el fonament del seu mandat. No sols ha propiciat l’enfrontament per aconseguir els seus propòsits i ha dividit els nord-americans, sinó que ha coadjuvat també a trencar els llaços de solidaritat entre els estats i el deteriorament de les relacions amb les grans institucions mundials, com l’ONU o l’OMS, posant en perill alguns dels grans acords a què s’havia arribat a escala global, com el de París sobre el Canvi Climàtic, del qual Trump va abdicar.

I si deixem de banda el fenomen mundial i baixem a l’arena espanyola, tret que retrocedim a la Segona República, crec que, mai com ara, la societat havia estat tan polaritzada.  Cal només recular fins la moció de censura de Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy (única que ha triomfat de les cinc que s’han presentat en democràcia) i la consegüent derrota (humiliant derrota) que va patir el PP amb el seu nou líder, Pablo Casado, per veure com el jove polític es va llançar a una erràtica política frontista, en la qual -a diferència del que passava a la dreta europea (francesa i alemanya, especialment)- no va dubtar de fer causa comuna amb Ciutadans i amb Vox, única manera d’aconseguir els governs autonòmics de Madrid, Andalusia i Múrcia, gràcies al que, simbòlicament, hem conegut com “la foto de Colon”.

Han estat, doncs, dos anys en què Pablo Casado ha fet el joc a l’extrema dreta, dos anys en què ha assumit com a propi el discurs d’aquesta, dos anys en què ha secundat les seves iniciatives, dos anys en què s’ha tancat a qualsevol acord d’Estat amb el Govern d’Espanya, tot i saber que, amb la seva actitud, atiava la polarització i contravenia exigències constitucionals com són les de renovar el Consell General de Poder Judicial, el Tribunal Constitucional o el Defensor del Poble.

Però tot això sembla haver canviat a partir de la moció de censura que Vox va defensar al Parlament espanyol, que, no només va fracassar, sinó que va aconseguir que el Govern de Pedro Sánchez es reforcés. Però també és cert que, amb la seva actitud de trencar amb Abascal -de trencar amb la foto de Colon (amb la qual ja havia trencat Inés Arrimadas després de quedar com a líder de Ciutadans)-, Pablo Casado ha fet un viratge que no era predictible, un cop de timó que l’honora i que no era fàcil de fer, si acceptem que, com resaven les enquestes que hem conegut, entre els votants de PP, l’àmplia majoria es dividia entre els que optaven per donar-li suport (44%) o per l’abstenció (39%), ja que només un escàs 9% creia que el seu partit havia de votar “no”, com així ho va fer.

Votar “no” contra les preferències majoritàries dels seus votants no era fàcil i Casado no ho va dubtar. Aquell “fins aquí hem arribat” dirigit a Abascal va descol·locar el candidat ultra, el va deixar sense alè, i ha obert una nova expectativa a la possibilitat d’acabar amb aquesta polarització que tot ho corroeix, i de forjar els acords que l’Estat necessita per subsistir i avançar, la qual cosa, si ho aconsegueix, faria de Casado, davant de l’opinió pública del país, un líder amb personalitat i amb possibilitats de futur.

Però la pregunta bàsica que no podem deixar de formular-nos és ara la següent: ¿seguirà per aquest camí o aquell “fins aquí hem arribat” serà flor d’un dia que es va marcir l’endemà de la moció de censura de Vox?

Com molt bé ha dit Joan Tàpia a “El Periódico”, ara Espanya ha de resoldre dues equacions. Una, com Sánchez duu al consens un reticent Pablo Iglesias. I dues, com Casado combina les seves ambicions electorals amb els mínims consensos que se li demanen a un aspirant a president. 

Les sentències sobre el “Procés” i el Tribunal Constitucional

1 Novembre 2020

La disparitat que s’ha produït entre la sentència dictada pel Tribunal Suprem (TS) en la causa oberta per l’1-O contra els líders polítics del procés, la dictada per l’Audiència Nacional (AN) que jutjava la cúpula policial catalana i la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que ha jutjat els membres de la Mesa del Parlament (excepció feta de la senyora Forcadell, que havia estat jutjada i condemnada en el primer dels judicis esmentats), posa de relleu vàries coses: 

a) Que, l’encertin o no, i ens agradin o no les sentències dictades pels tribunals espanyols, a la vista del que hem pogut constatar és difícil argüir que aquests estiguin a les ordres del govern de torn o d’una determinada ideologia i que, per tant, no actuïn amb independència de criteri (a pesar que -no ho nego- alguns poders polítics o mediàtics intentin mediatitzar-los).

b) Que vistes les conclusions tan dispars a què han arribat els magistrats a les tres sentències a què m’he referit, es fa difícil entendre per què el TS va condemnar l’exconseller de justícia Joaquim Forn titllant-lo de líder del “braç armat” que -segons el tribunal- constituïen els Mossos, mentre que l’AN ha absolt el major Trapero i la cúpula encausada dels Mossos al·legant que no hi ha proves suficients que demostrin que els quatre alts càrrecs que dirigien la policia catalana participessin en la suposada sedició per la qual foren condemnats els dotze acusats pel TS en la causa oberta contra ells. I si no es pot provar això darrer -la sedició-, ¿com és possible que Forn vagi ser el líder d’un “braç armat”?

c) Que mentre el TS condemnà Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya, a onze anys i mig de presó pel seu “paper decisiu” en l’acció concertada amb els membres del Govern per dur endavant el procés cap a la independència i per haver permès la tramitació de les lleis de desconnexió a pesar de la seva “palmària inconstitucionalitat”, ara resulta que l’AN ha absolt els seus companys de la Mesa del delicte de sedició i els ha condemnat tan sols per desobediència, imposant-los vint mesos d’inhabilitació i una multa. ¿Tenia, realment, la presidenta del Parlament un paper més rellevant que els altres membres de la Mesa per rebre la condemna que va rebre si el seu vot valia el mateix i les decisions que s’hi prenen havien de ser col·legiades?

És cert que les causes penals, encara que es duguin a terme en un mateix procés contra diversos encausats, sempre acaben individualitzant els fets concrets per a cadascun d’ells. I això vol dir que, mentre el TS va concloure que la senyora Forcadell havia tingut un “paper decisiu” per dur a terme, concertadament amb altres acusats, actes que eren sediciosos, l’AN ha interpretat que els membres de la Mesa que l’acompanyaven i van votar com ella, només havien desobeït el Tribunal Constitucional. D’aquí la gran diferència de les penes imposades. Aquesta és la constatació objectiva dels fets a partir de les sentències, però hem d’acceptar que, per al gruix de la gent, aquestes disquisicions tan subtils no són bones d’entendre, i encara ho és menys que, en un cas -el de la senyora Forcadell- el tribunal la condemni a 11 anys de presó, mentre un altre, condemni els seus companys de Mesa només a una inhabilitació sense privació de llibertat perquè allò que van fer no pot ser considerat -a criteri seu- com a sedició. Només desobediència.

El mateix es podria dir per al cas del conseller Joaquim Forn. Si l’AN, que ha jutjat Trapero i la cúpula dels Mossos, els ha absolt perquè considera que no van incomplir les ordres dels tribunals ni van facilitar la celebració de l’1-O, i que, per tant, no poden ser considerats com un “braç armat”, ja que -diu textualment la sentència- “la direcció política no va interferir en l’actuació de la policia i, per tant, no va constituir cap delicte”, ¿com és possible que el TS condemnés el conseller a 10 anys i sis mesos de presó i a 6 mesos d’inhabilitació absoluta pel delicte de sedició per haver estat el líder dels Mossos que -segons afirma el TS- van incomplir les ordres dels tribunals i van facilitar la celebració de l’1-O? ¿Van incomplir les ordres o no les van incomplir? ¿Eren o no eren un braç armant?

A partir de totes aquetes sentències contradictòries, els advocats de les defenses afirmen que “amb els mateixos fets s’han dictat sentències diferents” (Xavier Melero) o que “estem davant d’uns mateixos fets amb una distinta valoració jurídica de la prova” (Judit Gené). És cert, que d’altres penalistes no opinen igual i creuen que el TS ha condemnat Forcadell després que li adjudicà una conducta i una responsabilitat distinta i superior als altres membres de la Mesa; de la mateixa manera que no veuen cap incoherència en el fet de considerar com a no il·legal ni irregular el comportament del major dels mossos i, alhora, creure que Forn, des del Govern, va actuar per alterar l’ordre constitucional i que, per això mateix, se l’ha condemnat per sedició.

Sigui com vulgui, és evident que les diferents valoracions que s’han fet als tres tribunals a què m’he referit qüestionen, si més no, els criteris adoptats, i revelen també que potser n’hem fet un gra massa quan hem criticat de manera global i unívoca el comportament dels jutges tot afirmant -com han fet molts líders independentistes- que no es pot esperar res de la justícia espanyola i que l’única viable és l’europea, a la qual ho han fiat tot.

Naturalment que podem confiar en els tribunals europeus que, gairebé amb tota seguretat, seran els qui dirimiran definitivament els casos que, en darrera instància, se’ls sotmetrà a judici, però abans d’això, crec que aquest joc de sentències pronunciades per tribunals espanyols (TS, AN i TSJC), posen en valor (alhora que dificulten) la sentència que, més prest o més tard, es veurà obligat a dictar el Tribunal Constitucional espanyol (TC), ja que no oblidem que la dictada pel TS va ser recorreguda davant aquest, el qual, si bé no és una instància pròpiament dita, haurà de valorar si, en el macro judici contra els polítics inculpats pel procés que tots vam poder seguir per televisió, la Sala Segona del Tribunal Suprem va conculcar o no drets fonamentals.

I em sembla evident que, en la seva avaluació, el TC no podrà ignorar les sentències que han pronunciat l’AN i el TSJC. I no sols les sentències, sinó també el relat que aquests dos tribunals han assumit dels fets que van succeir el 20-S i l’1-O de 2017 a Catalunya, relats que difereixen més d’un cop substancialment del que n’ha fet el TS. Perquè no oblidem -i la diferència no és menor- que, analitzant les sentències, hem de concloure que on el TS va veure inacció i passivitat per part dels Mossos el dia del referèndum i una actitud irreprotxable per part de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, l’AN ha vist un comportament impecable del Mossos que complien perfectament amb els criteris establerts per la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) sobre el dret de manifestació.

Certament, i si tenim en compte les passions que mou tot el que gira entorn del Procés -tant per part dels qui l’observen des d’un vessant com de l’altre-, haurem de convenir que el Tribunal Constitucional s’enfronta a una tasca difícil. I més encara sabent que el seu veredicte final potser no sigui el darrer que s’emeti, perquè tot fa pensar que, acabades les vies internes, qui tindrà la darrera paraula serà la justícia europea exercida pel Tribunal Europeu dels Drets Humans amb seu a Estrasburg.  

L’elecció del CGPJ reclama als partits un canvi d’actitud

25 Octubre 2020

És cert que són molts els problemes reals i palpables -aquells que fereixen directament les persones- que tenim al nostre país: bàsicament els que ha provocat i engrandit la pandèmia de la Covid-19, que afecten no sols la salut, provocant dolor i mort, sinó també l’economia, que se n’està ressentit fins a uns extrems preocupants perquè ha deixat moltes persones sense feina, amb una feina precària o amb una manca preocupant de mitjans econòmics per sobreviure amb dignitat.

No deixa de ser greu, doncs, que en un marc tan complex i preocupant com aquest, la darrera enquesta del CIS hagi permès deduir a alguns analistes (aquest era, si més no, el parer d’Ignacio Varela en un article publicat a “El Confidencial”) que els polítics siguin el primer problema per als espanyols, per damunt del coronavirus i de la crisi econòmica.

Si els qui tenen el deure d’afrontar els problemes i endegar polítiques per resoldre’ls constitueixen, a parer dels ciutadans, “el problema” més greu -i són, per tant, un contratemps encara més gran que els que estan cridats a resoldre-  és evident que ens trobem en una situació molt difícil que limita l’esperança que ha de tenir tota persona per afrontar dignament la seva vida.

Certament que la situació deu ser extremadament greu quan un diari conservador alemany, però de prestigi internacional, com és el “Frankfurter Allgemeine Zeitung”, ha publicat que, si bé Espanya no és encara un estat fallit, sí l’hem de considerar fracassat i bloquejat perquè els bàndols polítics sempre es barallen feroçment, i des que es clausurà l’estat d’alarma no han estat capaços de trobar cap estratègia comuna davant la pandèmia, a pesar que n’és el país europeu més afectat.

Tots hem pogut veure amb estupor el que ha succeït -i segueix succeint- a Madrid entre el Govern de l’Estat i el de la Comunitat autònoma. Sense anar més lluny, el passat dissabte, Julio Llamazares publicava un article a “El País”  que no m’agradà especialment, perquè em va semblar despectiu per a Catalunya, però en el qual deia una cosa molt significativa en afirmar que “Si uno cambia Madrid por Cataluña comprobará que muchas declaraciones de Isabel Díaz Ayuso y de algunos de sus consejeros podría suscribirlas Torra o cualquiera de los independentistas catalanes presos por sedición”. I tenia raó perquè, si analitzem les coses que han dit aquella senyora i alguns dels seus consellers conclourem que no desmereixen dels atacs que, al llarg dels darrers anys, s’han creuat els independentistes catalans amb els seus adversaris espanyolistes.

I no hi ha dubte que, en aquesta Espanya en procés de fallida, el tema de la Justícia (o potser hauríem de dir de la Judicatura), del qual he parlat als dos darrers articles, continua latent i està incidint, gràcies a l’actuació dels polítics, en el descrèdit del país en el marc internacional, fins al punt que, amb la proposta que ha fet el govern de Pedro Sánchez, avalat pels ministres de Podem, el mal que patíem es pot agreujar encara més ja que, com tem la Comissió Europea, si es duu endavant, donarà ales als governs il·liberals de Polònia i Hongria, que fa temps que estan minant la independència del Poder Judicial dels seus estats, ficant-se de ple en el nomenament dels jutges per tal que el poder executiu acabi tenint damunt del judicial una puixança evident i aquest tingui respecte d’aquell una submissió gairebé absoluta.

Com tots sabem, el xantatge indecent (i netament inconstitucional) que està duent a terme el PP sobre el Govern i, en definitiva, sobre la sobirania nacional que representa el Parlament negant-se a renovar un Consell General del Poder Judicial (CGPJ) caducat des de fa dos anys per tal de no perdre la incidència que té sobre la Judicatura, fent que sigui impossible que s’aconsegueixi una majoria de tres cinquenes parts de les Cambres per elegir els membres que l’han de composar, ha suggerit al Govern de prendre una drecera que eximiria de cercar aquesta majoria tan reforçada per elegir 12 dels 20 membres de l’esmentat Consell, que ho podrien ser per majoria absoluta de parlamentaris.

Això implicaria que 8 dels 20 membres del CGPJ  haurien de continuar sent elegits per tres cinquenes parts, mentre que 12 només ho serien per majoria absoluta, la qual cosa és d’una gran incoherència i, el que és encara pitjor, lamina la necessitat d’un consens majoritari entre totes les forces polítiques per preservar la independència del Poder Judicial.

Que sigui incoherent i gens recomanable, no crec, però, que fos inconstitucional, a pesar del que opinen els líders populars. En efecte, la Constitució determina (art. 122.3) que hi ha 8 membres que han de ser advocats i juristes de reconeguda competència amb més de 15 anys d’exercici. 4 són elegits pel Congrés i 4 pel Senat, en cada cas per majoria de tres cinquens. Però pel que fa als altres 12, que han de ser necessàriament jutges i magistrats, es remet, pel que fa a la seva elecció, al que digui una llei orgànica. Aquesta és avui la Llei Orgànica del Poder Judicial (LOPJ) aprovada l’any 1985, que ara (art. 567) disposa que tots seran elegits per la majoria de tres cinquens. Però res no impedeix al Parlament de modificar aquesta llei orgànica i determinar que s’elegeixin per majoria absoluta. De fer-ho, penso que la decisió seria constitucionalment vàlida però s’esdevindria un gran error.

Últimament, les recomanacions que ens arriben des del Consell d’Europa apunten a la necessitat que el CGPJ tingui una composició en la qual l’elecció per part dels jutges sigui fonamental. Això significa que, en opinió d’aquest organisme, el Parlament no hauria de tenir tanta veu -ni ser tan decisiu- en la decisió del Consell com ho es ara en els termes que regula la Llei Orgànica a què he fet referència. Però al meu entendre, el problema que estem patint no prové tant de qui decideixi l’elecció de les persones que configuraran el CGPJ, com de la irresponsabilitat dels partits polítics, que no han entès en general que la Justícia ha de ser independent del poder executiu i que, per tant, no poden intentar dominar-la ideològicament, ni que sigui per la porta de darrere.

Una de les persones que més encertadament ha vist això és el catedràtic de Dret Constitucional Xavier Arbós, el qual, analitzant aquesta realitat, ha publicat a “El Periódico” un article modèlic on diu -la citació és llarga però val la pena de ser divulgada- el següent:

“Cal recordar als partits les seves pròpies responsabilitats, que vénen de lluny. Que el PP hagi bloquejat la renovació del CGPJ em sembla molt greu. Però tant al PP com al PSOE, com partits protagonistes que són d’acords anteriors, els cal reprotxar el seu comportament del passat, que ens ha dut a la situació actual. En lloc de buscar candidats susceptibles de generar consens, van donar la impressió d’acontentar-se cobrint les vocalies que a cadascun li corresponia en cada renovació. En comptes de retirar els candidats que l’altre partit pogués considerar inacceptables per buscar-ne a continuació d’altres que suscitessin un autèntic consens, van optar per una altra via més senzilla: el compromís mutu de votar tots els candidats, ‘propis’ i ‘aliens’ . Així es va acabar per col·locar a cada vocal l’etiqueta identificativa dels seus proponents i per donar la imatge d’una institució colonitzada pels partits. Arribats a aquest punt, la millora del prestigi del CGPJ no crec que depengui tant de la fórmula triada com del comportament dels electes i dels seus proponents. Sobretot d’aquests últims. Mentre les propostes semblin mogudes per la lògica partidista i estiguin mancades de sentit institucional no hi haurà res a fer, sigui quina sigui la fórmula d’elecció dels vocals.”

Qui vigila el Poder Judicial?

18 Octubre 2020

O dit d’una altra manera seguint la pregunta de Juvenal: “Quis custodiet ipsos custodes?”

Fa poc hem conegut l’informe emès per la Comissió Europea per alertar de possibles derives en el funcionament de l’Estat de dret entre els seus membres, que ha estat francament dur amb Espanya en constatar els retards continuats en la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), la creixent lentitud dels procediments judicials, la relació entre la Fiscalia General de l’Estat i el Poder executiu, i el registre de les comunicacions amb el Ministeri de Justícia. De fet, ningú en surt ben parat: Els partits, per les traves que posen per renovar l’òrgan dels jutges, i el Govern per instrumentalitzar i polititzar la Fiscalia, cosa que han fet més o menys tots els governs, però que Sánchez va maximitzar descaradament en posar-hi al capdavant la que fins el dia abans havia estat la seva ministra de Justícia. El resum de tot plegat és el desprestigi de les institucions que configuren la Judicatura.

Si comencem pel Tribunal Suprem (TS), és obvi que ben poc favor li va fer el seu president, Carlos Lesmes, en destapar el disgust del Rei per no ser convidat a l’acte de jurament de la darrera promoció de jutges, situant-se -ho volgués o no- al costat dels diputats de la dreta que van criticar el veto del Govern, alhora que amb aquesta revelació posava en entredit la neutralitat del monarca. I poc favor ha fet també aquest president al prestigi de la Justícia no paralitzant els nomenaments de les vacants del TS que ha decidit el CGPJ, a pesar de trobar-se en una situació de caducitat des de fa dos anys i responent, per tant, en la seva composició, al joc de majories que aleshores conformaven el Parlament.

Diguem que també va fer un trist favor al TS  el partit de Pablo Casado quan, per una indiscreció, tots els espanyols vam saber que proposava Manuel Marchena per presidir-lo, convençut -són paraules textuals del senador popular Ignacio Cosidó- que “així dominarem el tribunal per la porta de darrere”. I més, si tenim en compte, que, quan es destapà aquesta maniobra, Marchena presidia la Sala que estava jutjant els polítics catalans acusats de rebel·lió, per cert amb una gran crítica per part del món independentista que, amb afirmacions com aquesta, es carregava de raons.

Cap favor va fer tampoc al TS la condemna d’inhabilitació dictada per aquest contra el qui havia estat president del Parlament Basc, Juan Maria Atutxa, que va ser anul·lada pel Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH). I ben poc favor li han fet les actuacions que ha dut a terme en privar del tercer grau els polítics catalans condemnats després que els l’hagués concedit el jutge de vigilància penitenciària, cosa que, sense conculcar la llei, afavoria el diàleg i la convivència. 

¿I què hem de dir de l’Audiència Nacional quan condemnà el diputat Arnaldo Otegi a sis anys de presó, que va complir íntegrament, en veure després que el TEDH anul·lava la sentència per parcialitat de la presidenta de la Sala, la magistrada Ángela Murillo, que, per cert, segueix exercint el seu càrrec com si res no hagués succeït?

Haurem de convenir també que poc favor va fer a l’Audiència Nacional la jutgessa Carmen Lamela quan, sense cap mirament, va ordenar la presó preventiva de l’expresident del FC Barcelona, Sandro Rosell, i del seu soci Joan Besolí, els quals obligà a romandre 643 dies engarjolats i van ser finalment absolts. I no és irrellevant la inflexibilitat que ostentà aquesta magistrada durant la instrucció de la causa, fins al punt que denegà totes les peticions de llibertat de Rosell i de Besolí, a qui va impedir que sortís per visitar el seu fill després que va quedar paraplègic en un accident de trànsit.

I seguim amb aquesta mateixa magistrada, que ben poc favor va fer a l’Audiència Nacional i a la causa de la justícia en acusar Jordi Cuixart i Jordi Sánchez dels delictes de rebel·lió i de sedició. És cert que, finalment, van ser condemnats per sedició, però el fet és que va ser l’acusació de rebel·lió la que va afavorir que entressin en presó preventiva i fossin suspesos de tots els seus drets polítics. I el més lamentable des del meu punt de vista és que aquesta magistrada, a pesar d’actuacions tan discutibles com les que acabo d’esmentar, va ser promocionada a la Sala Segona del TS. I allí campa com si res!

¿I què n’hem de dir del que li ha succeït darrerament a la jove Tamara Carrasco, que acaba de ser absolta per una jutgessa de Barcelona després que va ser detinguda fa dos anys i mig acusada de terrorisme i de rebel·lió? 

És evident que, en aquest cas, la justícia ha acabat triomfant i ens n’hem d’alegrar, però això no deixa de mostrar un conjunt d’actuacions que no sols demostren moltes esquerdes en el seu funcionament; esquerdes que van des de l’acció policial fins a l’actuació d’alguns jutges que, amb el seu comportament, posen en entredit la independència i la neutralitat de la judicatura. 

El cas de Tamara Carrasco és il·lustratiu perquè va ser detinguda per ordre d’un magistrat de l’Audiència Nacional a partir d’una denúncia presentada per la Fiscalia, que l’acusà de terrorisme i rebel·lió (delictes que comporten penes de presó gravíssimes). Traslladada a Madrid, el jutge va decidir confinar-la a casa seva, a Viladecans, fins a la celebració del judici. I allí ha passat més de dos anys sense poder sortir del seu terme municipal. Però en arribar l’hora del judici, aquest darrer setembre, la Fiscalia va decidir acusar-la tan sols -com si el canvi no tingués importància- d’un delicte de “distribució o difusió pública de consignes que inciten a la comissió d’un delicte de desordres públics”. L’acusació de terrorisme i de rebel·lió van desaparèixer.

Sortosament, la sentència l’ha absolt, i no per dubtes provocats per l’absència de proves, sinó perquè totes les accions que ella havia dut a terme -ens agradin o no- eren perfectament legals. Per això, en unes frases molt dures contra la Guàrdia Civil i la Fiscalia, diu la sentència que “resulta poc seriós que en una investigació policial per delictes tan greus com terrorisme, rebel·lió i sedició no s’indiqui la font per la qual es va obtenir un missatge que és la base de tota la investigació i de l’acusació penal” i retreu a la Fiscalia que no hagi aportat “cap prova” sobre el fet que, en les accions de protesta dels dies 26 i 27 de març de 2018, “es cometessin delictes d’alteració de l’ordre públic”.

No hi ha dubte, per tant, que els recels que aporten totes aquestes actuacions judicials sobre el recte procedir de la Justícia Espanyola, així com l’intent de manipulació dels tribunals pels partits i l’ús que aquests han fet -i segueixen temptats de fer- per resoldre els problemes polítics del país, creen en la ciutadania un estat de gran desconfiança que acaba per malbaratar-ho tot. Vet-aquí, doncs, la pregunta formulada al començament: A Espanya, quis custodiet ipsos custodes? ¿Qui ha de vigilar els nostres vigilants?.

Ara bé, em sembla evident que la solució que proposen Sánchez i Iglesias de modificar el sistema d’elecció del CGPJ reduint l’actual majoria de tres cinquenes parts de les Cambres per la majoria absoluta d’aquestes no és, però, una solució, ja que, de fet, posarà en mans del Govern de torn la seva elecció. És, per tant, un disbarat majúscul. El remei serà pitjor que la malaltia. Ara bé, ¿no s’adonarà Pablo Casado que són ell i el Partit Popular els qui, amb el xantatge que estan fent per no renovar les institucions, han provocat que s’acabi duent a terme aquesta proposta que malmetrà encara més la divisió de poders i reforçarà el desprestigi a la Judicatura? 

Trump, Casado i la vulneració de l’esperit de les lleis

11 Octubre 2020

A l’article del passat diumenge em referia, tot lloant-lo, a l’article 3.1 del Codi civil espanyol, que conté una norma general per a l’aplicació de les lleis que em sembla modèlica, perquè defuig la dictadura literalista dels textos legals, que de vegades pot fer que una norma esdevingui injusta. Diu: “Las normas se interpretarán según el sentido propio de sus palabras, en relación con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos, y la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas.” 

Sense oblidar que la lletra textual de les lleis té una gran importància, el legislador espanyol ha previst que, quan els Tribunals de Justícia es veuen compel·lits a aplicar-les, han de tenir en compte l’esperit i la finalitat amb què van ser dictades, ja que les circumstàncies que determina el pas del temps poden conduir a interpretacions diverses d’un mateix text.

Aquest principi val per a totes les lleis. També per a la Constitució. Per això té sentit que els òrgans que han d’interpretar-les dictin una jurisprudència que, amb els anys, va canviant, ja que, molts cops, sense tocar la lletra escrita d’una norma, la justícia demana una interpretació diferent per al cas concret a què s’ha d’aplicar.

Aquest punt de vista, si bé és avui majoritari en el Dret Internacional, no és, però, compartit per tothom. No ho és especialment per sectors jurídics ultraconservadors que tenen una gran influència al país que segueix essent el més poderós del món: els Estats Units d’Amèrica, com hem pogut constatar quan, a causa de la mort de la jutgessa del Tribunal Suprem, Ruth Bader Ginsburg, el president Trump, que és qui, constitucionalment, té la potestat de proposar-ne la substitució, s’ha decantat per la magistrada Amy Coney Barrett. Aquesta dona, de 48 anys, és, pel que hem pogut llegir, l’antítesi de la jutgessa morta. Mentre la desapareguda era una icona feminista i progressista, la que proposa Trump es defineix com a catòlica ultraconservadora, antiavortista i fèrria defensora del dret a dur armes. Però tot això, no és el que més em preocupa. Considero encara més perillós que s’hagi declarat partidària del corrent dit “originalista”, contrari al que nosaltres defensem com a “constitucionalisme viu” (el que deriva del text citat, que permet interpretar les lleis tenint en compte les noves circumstàncies i els canvis en els costums socials), i defensa la seva aplicació basant-se en el literalisme d’uns textos constitucionals que, com succeeix amb la Constitució nord-americana, es van escriure fa més de dos-cents anys.

Per tant no ens hauria de sorprendre que aquesta concepció originalista del dret la dugui a pensar que les decisions que ha pres el Tribunal Suprem sobre temes que els constituents de 1787 no podien tan sols preveure, com per exemple, la despenalització de l’avortament, que es va produir l’any 1973, la limitació de l’ús de les armes, la defensa de la Seguretat Social mèdica o la defensa dels drets dels immigrants, han de tornar enrere perquè no s’ajusten al criteri textual dels legisladors de 1787.

És evident que la decisió presa per Trump a un mes de les eleccions presidencials no és innocent, ja que consolidarà una gran majoria conservadora (de 6 a 3) al Tribunal Suprem dels EEUU, que el marcarà durant molts anys, ja que allí els jutges del Suprem son vitalicis. És, doncs, molt provable que generi una jurisprudència ultraconservadora i ves a saber si no acabarà donant la mà a Trump -és, almenys, el que ell pretén- en les impugnacions que assegura que farà dels comicis si perd, ja que no deixa d’acusar els demòcrates de preparar un frau electoral.

De tota manera, si bé podem considerar poc ètica la decisió de Trump, el que no podem qüestionar és la seva legalitat, ja que allí correspon al president promoure els jutges del Tribunal Suprem quan es produeix una vacant. I és el que ell ha fet.

El cas espanyol

A Espanya, en canvi, tenim un sistema d’elecció dels membres del Tribunal Suprem més democràtic, en la qual té un paper clau el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Un òrgan que està compost per vint membres designats per les Corts Generals (no pel Cap de l’Estat o pel President del Govern), els quals elegeixen després el president, que ho serà també del Tribunal Suprem, d’entre membres de la carrera judicial o de juristes de reconeguda competència. A més, a Espanya, els jutges del TS no son vitalicis, sinó que jubilen en assolir l’edat reglamentària, alhora que els membres del CGPJ tenen un mandat només de cinc anys.

Teòricament, doncs, tenim un sistema força més democràtic que el dels Estats Units d’Amèrica, però la realitat és crua i veiem que, si bé la llei, per evitar que un partit pugui decidir ell sol els nomenaments, exigeix que els candidats obtinguin el vot de tres cinquenes parts de les Cambres, la realitat és que, a la pràctica, si un dels grans partits es tanca en banda, pot boicotejar la renovació del CGPJ.

Això és el que està passant a Espanya, on el PP es nega a pactar amb el PSOE la renovació del CGPJ, que té avui una clara majoria conservadora, ja que va ser elegit quan el PP també la tenia a les Corts. ¿I per què es nega? Si escoltem a Casado, ho fa per patriotisme, perquè no pot permetre que una coalició com UP tingui representants en aquest organisme, ja que -diu Casado- aquesta coalició atempta contra la Monarquia i posa en perill les institucions del país.

Òbviament, la raó veritable no és aquesta. El PP -amb Pablo Casado al capdavant- es nega a renovar el CGPJ (i el Tribunal Constitucional, i el Tribunal de Comptes i el Defensor del Poble) perquè sap que, si en permet la renovació, no disposarà d’una majoria en aquestes institucions bàsiques per al bon funcionament constitucional de país, mentre que, si en boicoteja la renovació, serà un Consell General caducat -on té majoria- el que farà -en realitat ja els ha fet- els nomenaments de les vacants del Tribunal Suprem, que és l’òrgan -no ho oblidem- que haurà de jutjar no sols els “malèfics independentistes catalans” sinó els seus correligionaris -em refereixo els del PP- que s’han vist involucrats en les gravíssimes trames de corrupció que s’han desvetllat últimament dins el partit.

Estem, doncs, assistint a una gran batalla que es lliura al cor de l’Estat entre els qui volen que s’apliqui el que mana la Constitució respecte d’aquests alts organismes i els que,  sense cap pudor i mentint-nos descaradament, han decidit bloquejar els mecanismes constitucionals.

La diferència entre Trump i Casado és, per tant, molt clara. Aquell, en designar Amy Coney Barrett prescindeix dels principis ètics però es mou dins la legalitat. Aquest, al·legant que defensa Espanya, s’hi posa al marge.

La inhabilitació de Quim Torra

4 Octubre 2020

Escriure de manera serena i ponderada sobre la sentència que inhabilita el president Torra per a l’exercici de càrrec públic durant un any i mig és, francament, molt difícil, perquè en una matèria com aquesta on prevalen els sentiments i les emocions (que van des del “que se pudran en la prisión estos independentistas” que hem escoltat a molts polítics (sobretot, però no exclusivament, de la dreta) fins al “no hem fet res d’il·legal i hem estat condemnats per venjança” que he escoltat a alguns dels qui són a la presó o a l’exili, hi ha un abisme. És, doncs, pràcticament impossible que la meva opinió -i, en general la de qualsevol que intenti analitzar els fets des del rigor jurídic, optant per una hermenèutica política desapassionada- satisfaci tothom. I tanmateix cal que opinem i que, sense voler ofendre ningú, diguem el que, de bona fe, pensem sobre aquesta darrera resolució judicial.

En un article publicat el dia 1 de desembre de 2019 sobre la sentència del Tribunal Suprem (TS) que va condemnar els polítics catalans, vaig concloure -coincidint amb l’informe que havia emès Amnistia Internacional- que ens havíem enfrontat amb un judici dut a terme amb totes les garanties legals, si ens ateníem a la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), però també davant una sentència que considerava injusta per mor d’una interpretació extensiva del delicte de sedició per part del Tribunal, delicte que, al meu entendre -i també a criteri d’Amnistia Internacional-  està contemplat al Codi Penal espanyol de manera inadequada. Òbviament, totes aquestes conclusions venien prèviament raonades. Anem, doncs, ara a veure la sentència que acaba de condemnar el president. 

D’entrada, convé no oblidar que, des del primer dia que assumí la presidència de la Generalitat, Torra va adoptar un criteri que podríem definir com d’anormalitat institucional. De fet, no ocupà el despatx presidencial de Puigdemont, de qui es considerava vicari, i va fer bandera d’aquesta anormalitat com a principi, maldant per capitalitzar-la, convençut que això conduiria el país a la independència i a la república per ell desitjades. I com a primera presa de posició inequívoca va penjar una pancarta al balcó del Palau de la Generalitat amb el lema “Llibertat presos polítics i exiliats”.

Per més que els partits no independentistes sempre van protestar d’aquesta pancarta, el problema greu -en termes de legalitat i no d’ètica política- va sorgir quan, iniciat el període electoral que aleshores va tenir lloc, la Junta Electoral Central (JEC), que és un òrgan superior de l’Administració Electoral a Espanya que, d’acord amb la Llei Orgànica 5/1985, del Règim Electoral General (LOREG), té com a funció de “garantir la transparència del procés electoral i supervisar l’actuació de l’Oficina del Cens Electoral”, ordenà a Torra que, per imperi de la llei, havia de retirar els símbols grocs i la gran pancarta que penjava al balcó de la Generalitat durant els dies de campanya.

Aquesta era, sens dubte, una ordre molt discutible que, com totes les resolucions d’un òrgan administratiu, podia ser recorreguda davant dels Tribunals, però del que no hi ha dubte és que era una ordre d’un òrgan competent per donar-la, i Torra es negà a obeir adduint algunes raons, que exposà públicament; desoint fins i tot el síndic de greuges de Catalunya, a qui va acudir demanant l’opinió, el qual li va suggerir que obeís. 

En negar-se a fer-ho, la JEC li donà un termini de 15 hores perquè complís l’acordat, alhora que remetia testimoni a la Fiscalia General de l’Estat per la responsabilitat penal en què el president havia pogut incórrer en desobeir. Curiosament, aquest darrer acord sí que va ser recorregut per la defensa del president davant del TS, al qual sol·licità que suspengués cautelarment l’ordre rebuda, però la petició li va ser denegada. Aleshores, ja tard i fora del termini que se li havia dat, Torra claudicà, i el 22 de març ordenava la retirada dels símbols independentistes dels edificis públics i també la pancarta vetada.

La desobediència flagrant a la JEC i, després, al TS, implicà, com era previsible, un acte de processament de Torra davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que, d’acord amb l’article 70.2 de l’Estatut de Catalunya, és l’òrgan competent per jutjar-lo, davant el qual va al·legar que havia desobeït a consciència perquè l’ordre rebuda era il·legal i nul·la. A més, la va qualificar d’atemptat a la llibertat d’expressió.

Qualsevol que sigui el concepte que ens mereixi la decisió de la JEC -i jo no m’amago de dir que crec que actuà de manera desproporcionada i que era molt millor que s’oblidés de la pancarta, de la mateixa manera que Alfredo Pérez Rubalcava, essent ministre de l’Interior, va deixar que s’anés a votar amb la Puerta del Sol i la Plaça de Catalunya plenes de manifestants del 15-M (cosa que també prohibia la LOREG)-, a pesar, dic, que jo i molts altres -fins i tot el mateix Torra- penséssim el que acabo de dir, el cert és que, no despenjant la pancarta, Quim Torra va cometre un acte de desobediència penat per la llei. Desobediència a la JEC i, després, a la resolució del TS. I és per aquesta desobediència de no despenjar la pancarta en període electoral que se l’ha jutjat, no pel lema que estava proclamava. Per tant, afirmar que els tribunals li han conculcat la llibertat d’expressió pot ser molt interessant des del punt de vista polític per criticar els tribunals i dibuixar un negre panorama de la justícia espanyola, però no s’ajusta a la veritat dels fets.

Ara bé, dit això, cal també afirmar que tot plegat no deixa de ser un gran despropòsit. En primer lloc, perquè, com ja he dit, quan la JEC ordenà que es despengés la pancarta havia de saber que iniciava un procés que podia ser molt més costós per a la convivència a Catalunya que si deixava que seguís penjada. En segon terme, perquè condemnar a la inhabilitació el president de Catalunya per despenjar dos dies tard una pancarta (que acabà despenjant), comporta, al meu entendre, imposar una pena absolutament desproporcionada. I més si tenim en compte -i els tribunals ho haurien de saber- que no actuen des d’un Olimp, on no hi arriba el vent ni el fred d’aquest món, i que les seves decisions incideixen de manera indubtable en l’estabilitat política d’Espanya. 

Com diu el refrany, “no es poden matar mosques a cops de canó”, i la JEC, el TSJC i després el TS, és el que han fet.  Penso, doncs, que si bé els tribunals han actuat d’acord amb la llei, s’han equivocat en no tenir en compte aquell principi que recull l’article 3.1 del Codi civil espanyol quan afirma que, en l’aplicació de les lleis, cal tenir en compte no sols la seva lletra, sinó també “la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquellas”. Els tribunals, doncs -sempre des del meu punt de vista- s’han passat pel folre aquest principi i també el de la proporcionalitat en l’aplicació de les penes. I alhora han fet un magre favor al país, encara que la seva decisió satisfaci plenament tota la dreta política i mediàtica espanyola que, a casa nostra, és extremadament forta i poderosa.

Tot i així, no he d’estalviar tampoc retrets a Quim Torra que, des del primer moment, ha actuat menyspreant tothom que no pensava com ell, perquè era conscient -ho havia de ser per força- del que podia succeir si no obeïa la JEC i el TS, arrogant-se una superioritat absoluta per damunt de tots els organismes constitucionals, i enfrontant-se irresponsablement i conscientment a la llei i als qui, en un Estat de dret, tenen la potestat de jutjar.

Sempre obsedit pel simbolisme i pel desig d’esdevenir màrtir, Torra avantposà el seu interès personal a l’interès del país, oblidant els seus deures amb tots els catalans, i traçant una línia vermella entre els seus (que considera els bons) i els altres (que ha decidit proscriure), com ho demostra que, en el discurs d’adéu fet des de la Generalitat, hagi demanat al país que les properes eleccions siguin un plebiscit “entre repressió i democràcia”, donant a entendre que, qui no està amb ell i vota el que ell demana se situa entre els “repressors”, mentre que només són “demòcrates” els qui, amb ell, opten per situar-se al costat independentista. I això és aberrant, xenòfob i supremacista.

Torra o la irresponsabilitat d’un governant vicari

27 Setembre 2020

És lamentable que al si del catalanisme polític els posicionaments dels qui pretenen concentrar en ells mateixos les essències de la veritat -em refereixo bàsicament a Carles Puigdemont, Quim Torra i els qui, ulls clucs, els segueixen-, estiguin convençuts que tot ho han fet bé i que són els únics que ho seguiran fent bé. Perquè això comporta també la convicció que, si alguns d’ells han hagut d’abraçar l’exili o han estat condemnats a la presó, és a causa únicament del gran dèficit democràtic que pateix Espanya com a Estat, de la corrupció dels tribunals i de la passió repressora que informa tots els actes del Govern espanyol, sigui qui sigui la persona i el partit que l’ostenti. De fet, Torra ho ha deixat molt clar, per a ell, el president del Govern d’Espanya és, simplement, “un tros de quòniam”.

Quan escric aquest article estem a punt d’assistir a la possible (i gairebé inevitable) inhabilitació de Torra pel Tribunal Suprem, després que ell mateix hagi reconegut i confessat que va desobeir a consciència, i afirmat tot seguit que els “Tribunals espanyols” no tenen competència per inhabilitar-lo. I això a pesar que l’article 70.2 de l’Estatut de Catalunya diu textualment: “Correspon al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decidir sobre la inculpació, el processament i l’enjudiciament del president o presidenta de la Generalitat i dels consellers. Fora del territori de Catalunya la responsabilitat penal és exigible en els mateixos termes davant la Sala Penal del Tribunal Suprem.” Suposo, doncs, que si aquest article no té cap valor, això significa que, com Franco, Torra respon només “davant Déu i la Història”.

Pel que sembla, estem, doncs, a punt d’assistir a un nou acte de martiri, que culminarà el Tribunal Suprem en la persona de l’innocent Quim Torra. I això serà així, no tant perquè jo exageri, sinó perquè és el que ell realment creu i vol que nosaltres també creguem, d’altra manera no hauria dedicat una gran part del seu discurs de la vigília de l’11 de setembre a Lluís Companys, cosa que va fer, òbviament, per comparar-s’hi.

En realitat, com agudament ha escrit Andreu Claret a “El Periódico”, l’objectiu explícit d’aquell discurs, va ser “d’acusar Espanya del magnicidi”, alhora que també perseguia dos objectius implícits: “d’identificar Companys amb l’independentisme actual i d’arrabassar la seva figura a la tradició d’esquerres associant-la al nacionalisme català conservador” (que és, els agradi o no, el nacionalisme que representa JxCat, com abans el representava CiU).

Em permetreu, doncs, que manllevi els raonaments de Claret perquè són tan evidents com sucosos i val la pena aportar-los aquí, ja que cap de les afirmacions de Torra respon a la veritat històrica. En efecte, no va ser “Espanya” qui va detenir Companys a França i l’afusellà a Montjuïc el 15 d’octubre de 1940. Va ser Franco. Va ser, per tant, un dictador, que s’havia apropiat del país després d’una dura guerra civil contra d’altres espanyols. Diu Claret: “Els que sostenen que va ser Espanya [la que va afusellar Companys] redueixen injustament la guerra civil a un conflicte entre Catalunya i Espanya. Com si Madrid no hagués patit el setge franquista durant tota la contesa. Com si Queipo de Llano no hagués massacrat milers d’andalusos durant la desbandada de Màlaga. Com si no hi hagués hagut catalans en els dos bàndols…”

Segona falsedat: associar Companys amb l’independentisme català, ja que això implica oblidar la complexitat del personatge. És cert, diu Claret, que Companys va celebrar gojós la proclamació per Macià de la República catalana l’any 1931 i va ser protagonista dels fets d’octubre de 1934, però també hi ha d’altres Companys, per exemple, el que va cridar: “Madrilenys, Catalunya us estima!’, a la Monumental de Madrid, el març de 1937. El que es va enfrontar a Estat Català i als independentistes del seu propi partit fins a l’extrem de ser objecte d’un complot que va anticipar els enfrontaments del nacionalisme català 80 anys després. I també el Companys injuriat pels independentistes durant la retirada i el primer any d’exili. “Ningú no té dret -conclou el periodista- d’acaparar un personatge oblidant la ambivalència recorre tota la seva biografia.”

La tercera falsedat és la que oblida que Companys sempre va ser un home d’esquerres, lligat als sindicats i al moviment obrer. Companys va ser l’amic de Layret, a qui va substituir al Parlament quan aquest va ser assassinat (fet, per cert, que li va permetre abandonar la presó de La Mola, a Menorca, on estava reclòs). Va ser, doncs, un home clarament compromès amb la classe obrera, cosa que no podem afirmar de JxCat.

Sigui com vulgui, és evident que l’apropiació de Lluís Companys per part de Torra l’hem de situar en la batalla plantejada pel conservador Puigdemont per arravatar els vots progressistes d’Esquerra Republicana. I és també d’aquest intent que neix la negativa del president a convocar els comicis, ja que espera poder titllar ERC de traïció a l’independentisme si no es posa al costat -i a les ordres- de Torra després que hagi assolit l’aurèola més gran del martiri a causa de la previsible sentència del Tribunal Suprem.

Esclar que Torra justifica tota la seva actuació (contradient el que va afirmar a primers d’any, quan declarava que la legislatura estava ja exhaurida) en les dificultats que han sorgit a causa de la pandèmia: tant les d’ordre sanitari com econòmic, que demanen -diu ell- una intensa activitat de govern; que és, precisament, el que no ha fet des que assumí la presidència, on els arbres li han impedit de veure el bosc, ja que preocupat exclusivament pel desig de “fer República”, ha oblidat els deures més elementals i diaris que li corresponien com a cap de l’administració.

¿I què persegueix negant-se a convocar eleccions? Doncs, simplement, lliurar el calendari electoral al Tribunal Suprem, ja que, un cop sigui inhabilitat, serà la llei que, en els termes que determina l’Estatut, posarà en marxa el mecanisme electoral, com ha confirmat el president del Parlament de Catalunya, senyor Torrent, que, per això mateix, també serà titllat de traïdor.

Té, doncs, molta raó el periodista d’ascendència menorquina, Marçal Sintes, quan ens diu sense tallar-se un pèl que Quim Torra ha ficat els catalans en un embolic a consciència. I té raó, perquè l’únic que perseguia en desobeir la Junta Electoral i, després, els Tribunals de Justícia, era incórrer en un possible delicte de desobediència, cosa que revela aquesta inclinació que té al simbolisme i a una irreprimible pulsió sacrificial.

Sintes comenta el fet i escriu parafrasejant Max Weber: “Quan les conseqüències d’una acció realitzada d’acord amb una ètica de la convicció són dolentes, qui la duu a terme no se sent responsable d’elles, sinó que responsabilitza el món, l’estupidesa dels homes o la voluntat de Déu que els va fer així”. I això l’empeny a concloure que el que Torra va fer [en desobeir els Tribunals] va ser una irresponsabilitat, un caprici gens patriòtic, perquè els efectes d’aquell acte van molt més enllà de la seva persona.” De fet, afecten a tots els catalans. No només als que li donen suport partidari.


%d bloggers like this: