Archive for the ‘Bloc de notes’ Category

És sensat dur Catalunya a una situació límit?

25 Juny 2017

Els experts en qüestions bancàries solen dir una frase que, analitzada fredament, no té lògica però que, de fet, respon a una realitat: “Si deus mil cinc-cents euros al banc, el problema és teu. Però si li deus quinze milions d’euros, el problema és del banc”.

És probable que una cosa semblant passi en la relació entre Espanya i Catalunya, encara que la metàfora no sigui perfecta per explicar el problema real. Ho dic perquè ens trobem amb uns governs de l’Estat que no s’han pres seriosament les reivindicacions d’aquella comunitat autònoma i s’han mostrat incapaços d’escoltar-la quan aquesta li reclamava un règim jurídic especial que podia encabir-se dins la Constitució. Aleshores, els governs de l’Estat (del PP, especialment) sempre van menysprear aquesta possibilitat per dues raons, les dues equivocades: la primera, perquè van creure que posar fre a Catalunya li era rendible electoralment; la segona, perquè sempre s’han mostrat convençuts que l’independentisme era una mena de suflé poc consistent que acabaria desinflant-se. Però han vingut un, dos, tres i quatre onzes de setembre, cadascun més crescut que l’anterior; i ha vingut després la consulta popular amb més dos milions de vots favorables a la independència; tot i així, l’Estat ha seguit tancant els ulls i afirmant que allò era, simplement, una farsa. I ara es troba davant la convocatòria verbal per a l’1 d’Octubre de 2017 d’un referèndum per decidir si Catalunya vol esdevenir una república independent. És arribats a aquest punt que em sembla vàlid el símil del banc, perquè ara el problema és tant o més greu per a l’Estat que per a Catalunya.

Tots els meus lectors saben què en penso, de la qüestió. N’he parlat per activa i per passiva, i per tant són conscients que no puc aprovar que es trenqui la llei de manera unilateral. Però saben també que, des del meu punt de vista, només aplicant la llei i utilitzant la Fiscalia no es resolen els problemes polítics. I aquí estem! A punt de veure com el gran vaixell de l’Estat i el més petit (però fort) de la Generalitat s’estavellen, sense saber molt bé què en quedarà, de les restes del naufragi.

Dit això afegiré que, en la meva opinió, molts espanyols són conscients que una qüestió de tanta transcendència només es pot resoldre dialogant i arribant a un pacte, més enllà de qui pugui tenir formalment la raó. I són també majoria els catalans convençuts que només un referèndum fet amb totes les garanties (per tant, amb la participació d’igual a igual dels qui defensin el sí que dels qui defensin el no) seria vàlid i acceptable. Però tots sabem que un referèndum homologable als estàndards acceptats pel nostre entorn europeu només es podria aconseguir mitjançant un acord amb el Govern central, cosa que, ara per ara, és impossible.

A pesar d’això, observem que aquesta “impossibilitat” no paralitza Puigdemont, i que el govern de la Generalitat està cercant alternatives per saltar-se les traves que la Moncloa posarà a la celebració de la consulta. Si no pot recórrer a funcionaris, diu que sol·licitarà voluntaris, i si no li és possible constituir una junta electoral, aleshores demanarà a un grup de politòlegs que exerceixin d’àrbitres…, per més que, aleshores, no serem davant d’un referèndum homologable.

Davant aquesta complexa realitat, s’alcen veus de tota mena que ajuden a confondre encara més el panorama. D’una banda, tenim el Govern central que, dia sí i dia també, afirma que els catalans no posaran les urnes, però no diu –no ho ha dit fins ara- com ho impedirà. Tanmateix, procura que el Fiscal General s’avanci als esdeveniments i amenaci amb les penes de l’infern tothom que participi en l’organització d’una consulta que, de fer-se, seria delictiva. Probablement té raó, però… ¿què passarà si en la comissió dels delictes hi està implicat tot el govern de la Generalitat? Què passarà si aquest té el suport de setanta-dos diputats? Què passarà si hi ha milers de ciutadans (funcionaris o voluntaris) que decideixen jugar-s’ho tot i participen en l’organització del referèndum o ocupen la Ciutadella?

Aleshores haurem d’aplicar novament el símil del problema bancari, perquè si bé no és impossible detenir el president de la Generalitat i la presidenta del Parlament, sí que comença a ser problemàtic detenir tot el Govern, un munt de parlamentaris i milers de ciutadans per jutjar-los d’una manera pacífica davant la contemplació estoica i resignada dels milions de catalans que han apostat decididament per dur a terme la separació.

Sabem també que la “mà dura” és el que demana, no sols un important sector del partit majoritari, sinó també aquest personatge, altre temps poderós, que es diu Alfonso Guerra. L’exvicepresident del Govern creu, en efecte, que l’Executiu de Mariano Rajoy hauria d’explicar per què no està aplicant ja l’article 155 de la Constitució per frenar “els excessos dels secessionistes a Catalunya (…) perquè cada dia es fa més difícil entendre la seva paràlisi davant la manifesta rebel·lia del nacionalisme català contra les lleis”.

Com era d’esperar, el jacobí Guerra ha posat el crit al cel cavant la idea d’una Espanya entesa com a “nació de nacions” (que no és, certament, el que volen els independentistes), però que, curiosament –i no deixa de ser una important novetat-, no sols defensa Podem sinó també Pedro Sánchez, el líder del nou PSOE. És evident que, a Guerra, això li importa un rave, i rebat el concepte preguntant-se “de quantes nacions” està compost el nostre país, per desqualificar tot seguit la resposta dels nacionalistes que és, assegura, “una solemne bajanada”. Però resulta que fins i tot Patxi López, aquell que demanà a Sánchez “¿Pero sabes tú lo que és una nación?” ara ha estat designat secretari de política federal del nou PSOE.

Tenim, doncs, que el terra és força menys sòlid del que creu Alfonso Guerra i del que també assegura Mariano Rajoy, als qual els faria una pregunta: ¿S’han qüestionat si, arribats on som, i davant la complexitat de la qüestió, no resulta versemblant suposar que Puigdemont i els catalans que li donen suport, més que assegurar el referèndum, el que pretenen realment és situar Rajoy en la tessitura d’haver d’actuar contra Catalunya?

Perquè… ¿creu algú que la supressió de l’autonomia de Catalunya que propugna Guerra seria acceptada pels catalans com si res? ¿Creu algú que el processament de milers de catalans (membres del Govern, parlamentaris, funcionaris i voluntaris deixaria en silenci els altres catalans que, no sent independentistes, afirmen, però –i ho afirmen honestament- que el Govern central els ha marginat i maltractat fent-se el sord davant les seves reivindicacions polítiques?

La moció de censura no ha estat un debat inútil

18 Juny 2017

He seguit, val a dir que fragmentàriament, les intervencions que han tingut els diputats a la moció de censura que, contra el Govern de Rajoy, van interposar els parlamentaris de Podem. Moció que, com era previsible, s’ha resolt negativament i només ha obtingut els vots favorables del grup que la proposava, d’Esquerra Republicana de Catalunya, de Compromís i de Bildu. Per tant, ben poc suport ha aconseguit de la Cambra legislativa, encara que no és precisament això el que pretenia Pablo Iglesias. Ell havia organitzat tot aquest esdeveniment per posicionar-se com a líder de l’oposició, per ferir (fins on fos possible) el president del Govern i per denunciar des de la més important tribuna que se li pot oferir a un polític la “maldat” i la “perversitat” del PP, a qui considera un partit essencialment corrupte.

És obvi que Iglesias, no podia preveure totes les circumstàncies que girarien entorn del debat, encara que el seu bon nas per triar els moments en política li deia que aquest era un moment òptim per dur a terme la iniciativa. Dues raons objectives l’afavorien: que el PP es trobi immers en greus i nombrosos procediments judicials per causes de corrupció obertes -fins i tot el partit és objecte d’una imputació en qualitat de responsable civil subsidiari-, i que el seu contrincant més directe per liderar l’esquerra –el PSOE de Pedro Sánchez- es trobi en hores baixes i sense que el seu líder ocupi un escó al Parlament, la qual cosa l’impedia d’intervenir.

Alhora, diverses circumstàncies inesperades l’han afavorit: una, el fracàs de com es va dur a terme l’intent de moció de censura contra Cristina Cifuentes al Parlament de la Comunitat autònoma de Madrid, que l’ha ajudat a modificar l’estratègia a seguir, i també dues sentències que li han vingut com a aigua de maig: la del Tribunal Constitucional que anul·lava (encara que sense efectes pràctics) l’amnistia fiscal propiciada per Montoro l’any 2012 –que Iglesias ha interpretat com una amnistia forjada per Rajoy per ajudar “als seus”- i la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg que anul·lava la condemna per desobediència a Juan María Atutxa i dos membres més de la Mesa del Parlament basc, dictada ara fa nou anys pel Suprem, que el va inhabilitar (sentència que, també a Catalunya, s’ha rebut amb exultant alegria, pensant segurament que aquest pot ser un camí contra la judicialització del procés independentista que està duent a terme la fiscalia per decisió del Govern).

Quan vaig escoltar la introducció d’Irene Montero, amb aquell parlamentarisme vibrant, incisiu, dur i punyent, em vaig témer el pitjor, però he d’acceptar que, a mesura que passava el temps, jo mateix vaig veure que la portaveu de Podem encertava, ja que (deixant les exageracions de banda) l’acusació contenia un missatge entenedor i versemblant contra el PP, amb el qual una gran part del poble espanyol sintonitzava.

No vaig escoltar el discurs del candidat perquè la meva tasca professional m’ho impedia, però sí la rèplica de Rajoy i el debat que, entre els dos polítics, va tenir lloc entre les dues i les cinc del capvespre de dimarts, i d’aquest xoc dialèctic he de dir que, si bé Rajoy no en va sortir vençut –la seva decisió inesperada de ser ell qui sortís a la palestra va ser un encert- tampoc no doblegà Iglesias que, en un to gairebé desconegut (sembla que, finalment, ha fet cas a Íñigo Errejón), anava forjant afirmacions, acusacions i denúncies que no es poden desqualificar al·ludint simplement al “populisme” del líder de Podem. Perquè moltes d’aquestes acusacions tenien un indiscutible marxamo de veritat.

És cert que Iglesias sol tenir una manera força maniquea de plantejar els problemes, que l’empeny a dibuixar un panorama de bons i dolents, o de combat permanent entre el bé i el mal, situant en aquest darrer camp “els altres” (per tant el PP), tot ubicant-se ell a l’altre costat com a defensor, gairebé únic, del bé. Li és fàcil, doncs, parlar dels malvats i depredadors (els altres) en oposició al poble, a la “gent” (ells), però més enllà d’això, Iglesias ha dit en aquest debat moltes coses que la gent ha entès –o podia entendre-, i dubto que n’hagi sortit tocat. Més encara, crec que ha reforçat el seu posicionament polític i que d’alguna manera ha ferit el PP i també Rajoy encara que aquest, intel·ligentment, en intuir el que li queia a sobre, va tenir prou reflexos per canvia d’estratègia i, en lloc de seguir menyspreant la moció de censura, s’oblidà de tot allò “del circo, del espectáculo, etc. etc.” i va veure que no havia d’enviar els seus diputats i ministres al cos a cos, sinó que l’havia d’assumir ell mateix.

D’altra banda, l’argument utilitzat dies abans pel PP (i també pel PSOE) que destacava la improcedència d’una moció de censura quan els números la condemnaven al fracàs, no era prou sòlid quan, tant un partit com l’altre, l’havien utilitzat en circumstàncies semblants: Felipe González contra Adolfo Suárez i Hernández Mancha contra Felipe González, encara que amb resultats oposats; perquè mentre González en sortí reforçat, Hernández Mancha en va sortir abatut. I com ha dit algú respecte de la moció de censura que recull l’article 113 de la Constitució, no sembla políticament inadequat usar-la a la manera de l’impeachment americà, que pretén, per damunt de tot, deixar en evidència les misèries d’un president.

I per més que Rajoy ha demostrat al país que era un polític molt forjat i amb recursos per defensar “els seus” i la seva política, i fins ha estat capaç de posar contra les cordes Iglesias en obligar-lo a pronunciar-se clarament en relació al procés independentista català, respecte del qual aquest intenta nadar i guardar la roba (de fet, l’actitud d’Iglesias respecte de Catalunya no ha agradat als populars ni als independentistes), i ha intentat exalçar la recuperació econòmica del país, de la qual ell se’n reclama l’agent principal, a pesar, dic, de tot això, el president ha sortit debilitat de la moció. No sé fins a quin punt, ni tampoc si això es traduirà en un auge visible d’Iglesias quan el PSOE torni a recuperar el protagonisme perdut, però estic d’acord amb Zarzalejos quan, en una anàlisi d’urgència del debat, afirmava que el retrat psicològic que va fer Rajoy en el discurs de rèplica al censor Iglesias va ser “en alguns trams, brillant i encertat, però, en gairebé totes les altres coses, el president arrossegava massa rèmores per alçar el vol. I se li notaven perquè, tot i que l’economia permet respirar, no oxigena un clima viciat per al Govern del PP”.

Comparteixo, per tant, aquesta conclusió: “fins i tot sortint-ne viu, Mariano Rajoy –assetjat pel context advers– s’està apagant, s’està marcint. Treu forces de flaquesa, però ja fluixeja.” Ara que, per ser objectius –si és que s’ho pot ser en política- hauríem també de reconèixer que, si el debat va servir per mostrar un president dèbil, també ens va demostrar que, ara per ara, no hi ha un candidat que tingui possibilitats de substituir-lo.

La pretesa “Llei de desconnexió” unilateral és un despropòsit

11 Juny 2017

Encara que molt poc convençut de la seva viabilitat, al meu darrer article de diumenge parlava de la tercera via que, per a Catalunya, pregonava un sector de juristes entre els quals hi havia el catedràtic Xavier Arbós. Curiosament, el mateix diumenge, sortia a “La Vanguardia” un article d’aquest professor, alhora que el diari dedicava el seu editorial –“Encara hi som a temps”- al mateix assumpte tot mostrant una preocupació molt crítica respecte del futur immediat que, si no s’hi posa remei –i no sembla que els qui podrien fer-ho en tinguin cap ganes- pot conduir el país –no només Catalunya- a un cul-de-sac de difícil pronòstic.

Tant el meu article com els altres dos altres esmentats criticaven la política de la Generalitat –que és la que duu la iniciativa en aquesta qüestió-, però també criticaven durament l’actitud del Govern d’Espanya, cosa que no trobem diaris de Madrid –i m’imagino que, en general, als de la resta d’Espanya-, per als quals els únics responsables del desencontre són els catalans. Però la cosa no és tan simple com ells creuen, perquè l’únic que fins ara ha ofert Rajoy és fum: Que Puigdemont acudi al Parlament a presentar una oferta que, “en nom de la llei”, se li negarà sense cap concessió, com si aquesta fos immutable.

Comprenc que, davant el posicionament tancat i barrat que ha decidit mantenir l’home que, des de l’època Aznar, en què ja era ministre, no ha fet sinó burxar contra Catalunya, impugnar la reforma de l’Estatut per fer-lo descarrilar i negar-se a concedir fins i tot allò que l’Estatut reconeix com un deure de l’Estat envers aquella comunitat autònoma, comprendreu –dic- que aquest home no creï gens d’empatia i que el seu recurs a la llei (i a la consegüent judicialització del problema) com a únic referent per resoldre una qüestió tan complexa, negant-se a la via política (que vol dir negociació amb possibilitat i voluntat de trobar acords), condueixi a un desencontre absolut.

Rajoy, doncs, no ha volgut en cap moment fer política en el millor sentit de la paraula, perquè no ha tingut cap interès a arribar a un punt de trobada amb els catalans, convençut (potser erròniament) que, en el fons i a la llarga, això l’afavoria –i afavoria també el seu partit- per consolidar posicions en una Espanya que aboca la seva simpatia als polítics de manera proporcional a la negació que aquests fan de la diferència que pugui significar Catalunya respecte dels altres territoris espanyols.

Ara bé, la defensa que, a ultrança, està fent el Govern de la Generalitat i els parlamentaris que el sustenten de respondre al “no diàleg” de Rajoy amb l’amenaça de proclamar la independència de manera unilateral i, per tant, contravenint tots els principis jurídics que sostenen la Constitució, són clarament rebutjables perquè trenquen els fonaments del sistema, violen l’Estat de Dret i fan saltar pels aires la seguretat jurídica.

L’argument dels independentistes d’acord amb el qual la “Llei de transitorietat” (que secretament elaboren) implicarà un pas “de la llei a la llei” sense problemes, era analitzat molt críticament per Xavier Arbós tot afirmant de manera contundent que, lluny d’aconseguir això que pretenen, “La llei de transitorietat jurídica, o com sigui que es digui en el moment en què la treguin del seu amagatall, equival a un salt al buit”, i això perquè no pot haver-hi seguretat jurídica si s’ignoren els procediments que regulen la reforma del dret vigent en un moment donat.

Els independentistes que defensen el pas sense acord amb l’Estat afirmen –val a dir que molt ingènuament- que, proclamada la República Catalana, només la legislació que emani d’aquesta serà la vigent i aplicable. Serà, diuen, el pas “de la llei a la llei”, com si la publicació de la independència al Butlletí Oficial de la Generalitat tingués el valor taumatúrgic –o potser hauríem de dir màgic- de convèncer tothom –funcionaris i ciutadans- que se sotmetran immediatament a la nova legalitat i abandonaran l’antiga; i creuen també que les institucions fins ara vigents de l’Estat donaran l’esquena, de cop i de bon grat, al Butlletí Oficial de l’Estat i se sotmetran exclusivament i sense dubtar-ho al de la Generalitat.

Creu algú que això pot succeir sense traumes? La garantia última de qualsevol sistema jurídic és la capacitat de coerció de l’Estat del qual emanen les normes –ens recorda Xavier Arbós-. Considerem, doncs, de passada i per un moment, el desequilibri que, a l’hora de poder coercir, hi hauria entre el Regne d’Espanya i la nounada República catalana. Però abans d’arribar a aquest nivell de conflicte, anguniós i de resultats previsibles (a menys que vulguem tancar els ulls), es produirien altres situacions menys dramàtiques en les quals la falta de seguretat jurídica apareixeria com a efecte inevitable de la desconnexió unilateral. ¿Acceptaran sense pipellejar els magistrats, els jutges, els notaris, els registradors, la policia dita nacional, la Guàrdia civil i els militars una legislació emanada d’un Parlament que trenca amb la Constitució que han jurat defensar i aplicar en l’exercici de les seves funcions? ¿Deixarà l’Agència Tributària estatal d’enviar requeriments i d’ordenar embargaments per impagament dels deutes tributaris? ¿Es comportarà també així l’Institut Nacional de la Seguretat Social? És probable algunes institucions i alguns funcionaris segueixin la consigna catalana, però em sembla evident molts altres es negaran a fer-ho. I què succeiria aleshores? D’entrada, una completa inseguretat jurídica; i de sortida… bé, de sortida no ho vull pensar.

La proclamació unilateral de la independència per uns diputats que tenen majoria al Parlament de Catalunya (encara que ells saben que no representen tan sols el 50 per cent dels catalans) no ens conduirà, com asseguren, “de la llei a la llei”. Ens conduirà “de la llei al buit”, com assegura Arbós. I per molta que hagi estat la irresponsabilitat de Rajoy i del PP en aquest camí de despropòsits, la il·lusió no ens hauria d’obnubilar ni fer-nos veure blanc el que és negre.

I veure blanc el que és negre és el que acaba de fer Puigdemont quan afirma que la Comissió de Venècia, organisme dependent del Consell d’Europa, que havia empès molt sensatament al diàleg entre les institucions de Catalunya i les d’Espanya, els dóna la raó. No, la lectura de la carta que Gianni Buquicchio ha dirigit a Puigdemont en resposta a la que aquest li va adreçar el passat 29 de maig –que els diaris han publicat íntegra-, comença agraint la informació que li remet Carles Puigdemont en relació als acords adoptats pel Parlament i “pren nota” de la intenció del Parlament de cooperar amb la Comissió de Venècia sobre les modalitats d’ “un referèndum pactat” per al qual remet al codi de bones pràctiques de la mateixa Comissió. No obstant això, Buquicchio subratlla que “la cooperació (del Govern o el Parlament) amb la Comissió s’ha de fer amb l’acord de les autoritats espanyoles”. I recorda finalment que la Comissió de Venècia “ha posat especial èmfasi en la necessitat que qualsevol referèndum es faci amb el ple compliment de la Constitució i la legislació aplicable”.

Per tant, un canvi radical per a Espanya i Catalunya com el pretès no el pot fer una “llei de desconnexió” que, per a més inri, els partits de l’oposició catalana desconeixen i que es vol aprovar per sorpresa. No, això no és viable ni acceptable democràticament. És, simplement, un despropòsit.

Kerensky, Catalunya i el probable fracàs de la tercera via

4 Juny 2017

Al maig de 1917, després d’una sèrie de tumults contra les mesures bèl·liques adoptades pel Govern de Rússia, que van provocar la caiguda de diversos ministres, Aleksandr Kerensky va ser nomenat ministre de Guerra i de Marina. Però la caiguda del tsarisme havia desfet l’estructura jeràrquica de l’exèrcit rus, i això va acabar amb qualsevol expectativa de refer-lo.

Cridat Kerensky al poder, va presidir una precària coalició de socialistes moderats i liberals i va intentar unir –en una espècie de tercera via- les diferents forces polítiques de la Duma per estabilitzar la situació política. Però aviat es va guanyar l’oposició dels liberals i de l’exèrcit, i també dels socialistes radicals davant la negativa a adoptar les mesures econòmiques i socials que aquests li exigien.

Kerensky no van aconseguir, doncs, refrenar el deteriorament de la situació política i social, cosa que va permetre que els bolxevics ataquessin el prestigi del Govern provisional i assumissin el control dels soviets d’obrers, soldats i camperols que sorgien en tota Rússia, fins a convertir-se en un poder paral·lel que escapava al control del Govern. Alhora que, des de la dreta, Kerensky patia també els continus envits del partit monàrquic i dels diversos grups tradicionalistes i liberals, que reclamaven una repressió immediata del moviment revolucionari.

El general Kornilov, líder dels monàrquics, va dirigir aleshores una marxa de la cavalleria contra el Govern, en un intent de proclamar una dictadura militar amb el suport dels liberals. I Kerensky, aïllat al Kremlin, va ser incapaç de prendre mesures eficaces contra l’intent colpista, que només va ser sufocat gràcies a la intervenció dels bolxevics. Tot seguit, aquests l’acusaren de complicitat amb la rebel·lió militar de Kornilov (cosa que no era certa) i ben aviat es feren amb el control del Soviet de Petrograd i de la majoria dels soviets del país.

En un darrer esforç per evitar el que avui en diem reiteradament un “xoc de trens”, Kerensky va convocar un pre-parlament amb representació dels principals partits i sindicats. Però Lenin va boicotejar l’intent, convocant al seu lloc un Congrés dels Soviets de tota Rússia sota el lema “tot el poder per als soviets”. La tercera via va sofrir, doncs un fracàs irremeiable, el tsar i la seva família van ser executats, Kerensky pogué fugir als Estats Units i els soviets imposaren a Rússia la dictadura del proletariat.

A què ve tot això? Doncs ve a tomb del xoc de trens que estem a punt de veure a Catalunya entre l’Estat i la Generalitat, un cop m’he convençut que una tercera via –que tanmateix hauria de ser possible- fracassarà irremissiblement perquè, davant aquesta mena de xocs, les terceres vies, que solen ser sensates des d’un punt de vista racional, sempre fracassen estrepitosament, ja que aquests enfrontaments no pretenen aconseguir cap acord, sinó la imposició a ultrança del criteri propi. Arribats, doncs, a aquest punt, les terceres vies sobren. Fan nosa. I s’imposa la força per damunt de la raó.

Baixant a l’arena, diguem que, davant les dues línies paral·leles que han traçat el Govern de la Generalitat i el Govern de Rajoy (“referèndum ja i, si no, proclamació unilateral de la independència”, en el primer cas; i “no hi haurà referèndum ni proclamació de la independència perquè l’Estat no pot aprovar una mesura inconstitucional”, en el segon), la tercera via que ha proclamat un grup notable de juristes, entre els quals destaca el catedràtic de dret constitucional Xavier Arbós i l’exconsellera de justícia amb Artur Mas i advocada de l’Estat Pilar Fernández Bozal, podria sintetitzar-se en el següent eslògan: “Contra la Llei, no. Només amb la Llei, tampoc”.

Segons els seus impulsors, la via que proposen parteix de la base que “la llei és el producte jurídic de la democràcia”. En aquest sentit, doncs, carreguen les tintes contra la desobediència. “Una societat democràtica –diuen- no pot ni elogiar ni banalitzar la desobediència si no vol posar en risc, precisament, tota legitimitat democràtica”. I això és, des del meu punt de vista, impecable. Ara que també ho és l’afirmació que, si “el camí de saltar-se la llei no du enlloc (…), la simple veneració a la llei tampoc és suficient”. I és amb aquesta premissa que el manifest reclama “començar de nou pel principi”.

Per això requereixen al Govern de Rajoy que iniciï ràpidament la negociació de competències pendents i concreti l’execució de les inversions pendents de l’Estat a Catalunya. I al Govern de Puigdemont li reclama, no sols que suspengui el referèndum  i renunciï explícitament a la desobediència del marc legal, sinó que s’incorpori a la negociació d’un nou finançament autonòmic i treballi per a la concreció d’un acord a Catalunya per a una sortida acordada de l’actual crisi política.

En conclusió, el manifest no condemna la judicialització del conflicte, però assegura que aquesta “no aporta res de positiu” i advoca per una “reforma del marc institucional que, finalment, pugui comptar amb l’aval democràtic del conjunt de la ciutadania”.

Convençut, però, que aquesta tercera via –que jo també voldria sostenir- no tindrà recorregut perquè ni el Govern de Rajoy ni el de Puigdemont volen cedir en cap dels seus pronunciaments, m’he de manifestar francament pessimista davant del futur immediat –cada cop més immediat-, que apunta al pitjor dels escenaris possible. I si l’actitud inamovible de Rajoy em sembla inacceptable, encara m’intranquil·litza més de la Puigdemont quan diu que el “Govern no farà salvatjades”.

Més val així. I més val també que sigui creïble el president de la Generalitat quan ens assegura que la proposta de text legal que el diari “El País” va filtrar per a l’endemà de la declaració unilateral de la independència no és el definitiu, però no ens pot negar que, com a mínim, confirma els avenços que ens havien fet l’exjutge Vidal i el diputat Lluís Llach –que cap autoritat del Govern va desmentir rotundament-. I no és poca broma que al text filtrat hi figuri que el Govern de la Generalitat podrà suspendre la separació de poders –no ho diu així, però això és el que una lectura honesta ens dóna a entendre-, alhora que posarà en marxa una etapa (és, també, el que va dir Primo de Rivera l’any 1923) amb un control governatiu total de la justícia, mentre canalitza políticament els continguts dels mitjans de comunicació i efectua un filtratge (a la turca?) dels actuals funcionaris.

Negar-se a trobar una solució raonable al problema –cosa a la qual ha coadjuvat sens dubte Rajoy des que inicià la campanya de recollida de signatures contra l’Estatut de Catalunya- és un signe de molt mal govern. Però considerar que, si l’Estat no aprova un referèndum d’autodeterminació, això dóna dret a la Generalitat a decidir unilateralment la separació d’Espanya i a fer-la de la manera que s’indica al text que s’ha filtrat a la premsa, és encara molt pitjor.

Per això defenso la tercera via, conscient, però, que, com ens demostra l’experiència de Kerensky i tantes altres que podríem també adduir, aquesta difícilment es podrà dur a terme.

Sánchez o la creació d’un mite… que el vot haurà de consolidar

28 Mai 2017

Les eleccions internes del PSOE a l’hora d’elegir el seu secretari general i la victòria clara i contundent de Pedro Sánchez sobre els seus dos contrincants poden ser analitzats des de molts punts de vista: el dels militants socialistes; el dels no militants que se senten (o s’han sentit propers durant els anys passats) a les tesis socialdemòcrates que el partit ha encarnat; i els dels adversaris ideològics del PSOE, sigui perquè el troben un partit poc compromès amb l’esquerra o perquè el consideren massa esquerrà. Segurament n’hi pot haver d’altres, de punts de vista, però a mi m’interessa el segon, que és on jo em trobo, ja que, si bé no formo part de la família íntima –els dos-cents mil militants que ahir tenien dret al vot-, m’integro en els molts milions de ciutadans (em sembla que van arribar a més de deu) que, durant molt de temps, han donat la seva confiança a aquest partit a les eleccions generals (les autonòmiques i locals sovint les he vist des d’un altre paràmetre).

A l’article que vaig publicar el passat diumenge m’arriscava a dir algunes coses que s’han produït: intuïa que Sánchez podia guanyar; afirmava que, a pesar de la seva defenestració –que jo reconeixia com feta de molt mala manera- havia sabut reconstruir un discurs efectiu ancorat en posicionaments d’esquerra que abans no havia defensat mai; també que el seu nou discurs tenia clares contradiccions amb el fet per ell mateix en un passat recent; però creia que que havia sabut connectar amb unes bases del partit, que molt bé podien donar-li la victòria.

De Susana Díaz deia que no era valorada fora de la seva pròpia terra; que em semblava absolutament mancada del bagatge intel·lectual i ideològic que és indispensable per liderar un partit com aquest, que pretén governar Espanya, i assegurava que era un subproducte dels qui han exercit fins ara el poder en el partit i no volien deixar d’ostentar-lo.

De Patxi López afirmava que, si bé havia dut una campanya molt sensata, era evident que jugava de cul de bòtil i que, per tant, no calia insistir en les seves nul·les possibilitats.

En síntesi, doncs, jo no em mostrava fan de Sánchez perquè havia donat massa bandades en qüestions ideològiques que em semblaven importants, i em feia por l’esperit de revenja que podia provocar la seva reelecció. Però molt pitjor encara era la meva concepció de Susana Díaz.

Vist ara des del resultat que s’ha produït –un resultat d’altra banda inapel·lable- felicito els socialistes perquè, com a mínim, aquest no permet discussió i haurà tancat a Susana Díaz (i als seus, que són forts i poderosos) la possibilitat de discutir la victòria del contrincant, cosa a la qual hauria estat temptada si no hi hagués hagut tanta diferència entre l’un i l’altra, i això és molt bo per al partit, que precisa com mai refer una unitat que, entorn d’un líder clar i indiscutit, és més fàcil d’obtenir, però no oblidem que el sanedrí format per Felipe González, Alfredo Pérez Rubalcaba, José Luis Rodríguez Zapatero i Javier Fernández, que són els causants principals de la destitució de Sánchez i han estat els qui han tutelat i volgut enlairar Susana Díaz, presentada com la garantia d’estabilitat del sistema, no són enemics menors.

Un segon aspecte francament positiu per al PSOE és que Sánchez ha mobilitzat les bases com mai i ha aconseguit que guanyés la il·lusió sobre el desànim d’una gent que estava temptada d’abandonar el carro –molts ja ho havien fet- per donar suport a posicionaments més radicals i més clars per a la gent que, víctima de la crisi de tots aquests anys, s’ha mostrat directament ferida i maltractada per la política que inicià Zapatero forçat per les exigències d’Europa, i ha continuant després Rajoy.

Però no oblidem que el suport enardit dels militants socialistes (en aquest cas del cinquanta per cent) no és res al costat dels gairebé sis milions de votants que el partit ha perdut des del 2011. També el britànic James Corbin obté victòries aclaparants dins el partit, i tot fa preveure que obtindrà una derrota de proporcions colossals –així, si més no, ho prediuen les enquestes- a les properes eleccions. En aquest sentit, la gran victòria que obtingué Sánchez el passat diumenge pot esdevenir pírrica si, novament, perd les properes eleccions generals.

Dic això perquè emmirallar-se en els resultats de Podem potser no és el camí més bo, ja que aquest partit, si bé ha obtingut un vot considerable, no ha aconseguit ni de prop el que volia (i pronosticava) Pablo Iglesias, ja que els seus resultats demostren que, enllà de la militància estricta, hi ha un electorat de centreesquerra que es nega a canviar radicalment els principis socialdemòcrates del partit i no veu amb bons ulls la idea –que defensa Podem- de canviar-ho tot com qui gira una truita. A més, no s’oblidi tampoc que, a causa d’optar per una solució radical, ha hagut de sostenir ja una important lluita interna.

I si tornem a la qüestió de la unitat, és cert que aquesta va ser una de les paraules que més es van escoltar la nit del passat 21 de maig, però recordeu que, quan Sánchez es mostrà cordial i generós envers els seus contrincants, el fet de citar Susana Díaz va provocar sonores protestes dins la sala on ell es dirigia al partit i, d’alguna manera, a la nació. Tanta rancúnia s’han professat els dos grans contrincants, que, a pesar de les bones paraules d’avui, és impossible predir si s’esdevindrà un desenllaç pacífic o viurem una tragèdia. No debades Lola García, a “La Vanguardia”, esmentava el Macbeth de Shakeespeare, i afirmava: “Ha estat un combat de reminiscències caïnites que ha arrasat amb l’herència rebuda. Això ja és irreparable.”

Bé, no sé si és irreparable (de fet no voldria que ho fos), però sí que és difícil de reparar el mal que s’han fet, i si bé Sánchez ha rebut dels militants la confiança i aquest fet li permet afrontar una segona oportunitat per mor d’haver sostingut, al llarg d’aquests darrers vuit mesos, un discurs coherent que l’ha convertit en una mena de màrtir del tot poderós aparell del partit, no podem oblidar que la coherència en el discurs no ha estat la qualitat més evident de la seva trajectòria política. Ha canviat de criteri diverses vegades en qüestions fonamentals (el seu ancorament actual en posicions esquerranes i el seu posicionament respecte de Catalunya no s’assemblen als que mantenia només fa un any), tot i que ha assegurat als militants que ha après la lliçó i ha promès esmenar-se.

Jo acabava el meu darrer article desitjant sort i ventura al guanyador. És el que mantinc avui convençut que l’haurà de menester.

 

El combat a mort (del PSOE) entre Sánchez i Díaz

21 Mai 2017

Em sembla que no podem dubtar sobre la bondat del sistema de primàries per elegir els candidats als càrrecs, tant els interns dels partits (aquest seria el cas del secretari general del PSOE) com també aquells a què opten per ocupar les institucions polítiques com són el Congrés, el Senat, el Parlament autonòmic, els Consells i els Ajuntaments.

Estàvem acostumats a veure-ho en el sistema nord-americà i també en alguns altres i cal dir que, des de la puritat democràtica, és aquest segurament el millor dels sistemes perquè tots els militants hi poden participar i el candidat no és elegit per mitjà del filtre d’institucions intermèdies a les quals l’aparell orgànic dels partits hi sol tenir molt a dir (i més encara a fer).

Tanmateix és curiós recordar que quan, fent un esforç titànic, el PSOE adoptà aquest sistema l’any 1998, la provatura li va sortir malament. Molt malament. Recordem una mica la història. González havia deixat la secretaria general del PSOE el 1997 a favor d’un dels seus, Joaquín Almunia, a qui va donar suport públicament a les primàries de 1998 per ser candidat a la presidència del Govern el 2000, però les guanyà Josep Borrell amb el vot de la militància. Aquesta era, certament, una victòria contra pronòstic i amb l’aparell i els pesos pesants del partit en contra, que –diguem-ho clarament- van acceptar la derrota a contracor. Però l’alegria durà a Borrell només 13 mesos. De fet, el candidat va dimitir quan el diari prosocialista El País, després d’esventar l’escàndol d’uns inspectors d’hisenda corruptes –Aguiar i Huget- va reclamar la renúncia de Borrell a ser candidat del PSOE. El diari reconeixia que en l’actuació de Borrell com a ministre d’Hisenda no hi havia hagut res de reprotxable des un punt de vista penal, civil o ètic, però el fet que la seva exdona participés en un fons d’inversions al costat d’un d’aquests antics col·laboradors seus, convertits aleshores en símbol màxim del desvergonyiment, reforçava la impressió que no es tractava només de funcionaris deslleials, sinó de persones de la seva total confiança. Per això –assegurava El País-, “la seva decisió de renunciar és prudent, i segurament sàvia. Encara que s’hagi vist afavorida per altres factors”.

Això va comportar que el resultat de les primàries no servís per res i que Almunia -l’home de González i també el perdedor davant Borrell-, heretés el cap de cartell i recollís, el 2000, el pitjor resultat que fins aleshores havia obtingut el PSOE, amb 125 escons, mentre que Aznar aconseguia la majoria absoluta de 183 diputats.

El PSOE va quedar curat d’espant amb aquella experiència i la realitat és que no va tornar a convocar primàries fins l’any 2014, mètode pel qual Pedro Sánchez es va imposar a Eduardo Madina i a José Antonio Pérez Tapias com a secretari general del partit.

Ara no estem davant de l’elecció de candidat a la presidència del Govern, sinó davant unes primàries com les de 2014 a què acabo de fer referència, que tenen lloc després que, a causa de les dues derrotes que havia assolit el PSOE amb Sánchez a la secretaria general del partit (les pitjors de l’historial socialista des de 1977), el Comitè Federal, que és l’òrgan suprem de direcció del partit entre Congressos, decidí de males maneres fer-lo fora i constituir una gestora que preparés en uns mesos la renovació de càrrecs.

Aquella decisió que fa vuit mesos van prendre els socialistes provocà, sens dubte, la major crisi que ha viscut el PSOE en molts anys, ja que el va dividir en dues meitats. Una d’aquestes, l’oficial (amb el suport de totes les velles glòries i de l’actual direcció), s’ha bolcat amb la candidatura de la presidenta d’Andalusia, Susana Díaz, pensant que arrasaria. Però ai! Mentre això creien els seus patrocinadors, un nombre cada cop més gran de militants s’ha posat al costat de l’exsecretari que, amb tenacitat, ha sabut fer de la debilitat virtut aferrant-se a un argument que està fent estralls: el d’assegurar per activa i per passiva que els seus adversaris –els que el van fer fora- han estat la crossa de Rajoy, és a dir, els responsables últims (i també imperdonables) del fet que avui tinguem un president del govern conservador en lloc de tenir un govern d’esquerres.

No oblidem que, en política, les coses són sempre el que semblen –no el que són-, i cal reconèixer que Sánchez ha sabut vendre tan bé aquest argument, alhora que s’aixecava com el gran candidat de l’esquerra més esquerra (aquesta que, segons ell, mai no havia d’haver deixat de ser el PSOE), que no em sorprendria gens que acabés imposant-se a una Susana Díaz que –dit sigui de passada- té molt poc atractiu polític fora d’Andalusia, i de la qual desconeixem quin és el seu bagatge intel·lectual (al meu entendre no en té cap) i ideològic, ja que basa la seva campanya en “guanyar, guanyar i guanyar” (sempre cridant, com si fóssim sords o estúpids), però sense que sapiguem com es fa això, ni què comportaria la seva victòria.

Ara que, tornant a Sánchez, també no deixa de ser curiós que ens prediqui un nou socialisme (suposo que “a la Melénchon), quan ell ha dirigit el partit durant els darrers tres anys (si exceptuem els vuit mesos que han passat des de la seva destitució) en un to més aviat socialdemòcrata, i, després d’haver-se embolcallat amb la bandera espanyola de la madrilenya plaça de Colón, que utilitzà per a la campanya electoral de desembre de 2015, tot assegurant que el dret a decidir de Catalunya era inacceptable, ara proclama que Catalunya és una nació i que Espanya és, per tant, una nació de nacions, val a dir que amb gran alegria dels militants del PSC, partidaris primer del dret a decidir, després del dret a no decidir i ara… la veritat és que no sé que defensen ara, però sí sé que són corda i poal d’aquest nou Sánchez decidit a situar el PSOE a l’esquerra de l’esquerra, a mantenir el “no és no”, i a deixar Pablo Iglesias com un moderat.

En el que sí sembla prudent Pedro Sánchez –molt més que Susana Díaz- és en el fet de no prometre que vencerà Rajoy (cosa que Díaz assegura, a pesar de les enquestes), però passa com de puntetes sobre el fet que, essent ell secretari general i amb el partit unit, va ser el responsable que el PSOE passés de 110 diputats (el 2011) a 90 (el 2015) i a 85 (el 2016).

Al meu entendre –i estant a favor de les primàries- hem assistit aquestes setmanes a un espectable polític que, cada dia que passava, m’ha semblat més lamentable; un espectacle que ha enfrontat dos candidats i dues maneres de entendre el PSOE (és evident que Patxi López ha jugat tot el temps de cul de bòtil, encara que s’ha mostrat com el més sensat dels tres), amb unes formes –de fet, Sánchez i Díaz no es parlen, ni es veuen, ni crec que se suportin- que han provocat en el país la morbositat de veure com estaven destruint el poc que hi queda del que va ser un dels pilars de la transició a la democràcia –el PSOE-, cosa que dic amb sentiment.

I com a tot espectacle de terror –o deixeu-m’ho de novel·la negra- no hi ha mancat també la col·laboració malèfica d’aquell estrany que passava per allí sense que ningú l’hagués cridat, però que ha decidit participar a la malifeta. Em refereixo a Podem que, amb la seva contraprogramació per fer el major dany possible al seu “enemic”, que és el PSOE (Rajoy i el PP, per molt que els denigrin, no deixen de ser l’adversari), ha aportat a l’espectacle la dosi de maldat que mai no ha de faltar en aquesta mena de pel·lícules.

Així doncs, guanyi qui guanyi, sort i ventura, que els farà molta falta per seguir endavant.

Què pot esperar Europa del president Macron?

14 Mai 2017

Les eleccions de fa quinze dies van confirmar a França la recomposició del panorama polític francès. Per primera vegada els dos partits que han dirigit la política i s’han alternat en el poder durant mig segle, socialistes i conservadors, no van passar a la segona volta. La descomposició del Partit Socialista fou manifesta (el seu candidat va rebre el 6,3% dels vots) i el fracàs de Fillon (entorn del 19,7%) anunciava una cosa semblant als “republicans”. Qualsevol dels quatre contendents amb possibilitats a la competició, si només comptessin els vots propis hauria estat un president fràgil, amb un suport del 25% i tres quartes parts de l’electorat en la seva contra. I aquests són, a les eleccions franceses, els suports reals, els indiscutibles, perquè els vots que els candidats reben a la segona volta reflecteixen sobretot la voluntat d’impedir la victòria de l’altre. Per tant, és evident que, si a aquesta segona volta Macron va obtenir el 66% dels vots, això significa que hi ha un  41% de francesos que han votat Macron bàsicament perquè l’elegida no fos Marine Le Pen.

El suport, doncs, que el nou president haurà rebut és més virtual que real, i en el cas que ens ocupa presenta, a més, un problema afegit: Macron ha anat per lliure, amb un moviment –En Marche!- que li ha donat suport, però sense l’estructura d’un partit al darrere.

No se li presenta, doncs, un panorama fàcil al guanyador, menys encara si tenim en compte el canvi sociològic que s’ha produït a França al llarg d’aquests darrers cinc anys i si també contemplem els resultats que han tingut els partits perdedors. I no ho dic, només, pel fet que els republicans de Fillon i els socialistes d’Hollande hagin hagut de contemplar l’elecció final des de casa seva, sinó perquè, a més de la força del guanyador, els dos partits que s’han aixecant a França com a forces en auge són dos partits que ocupaven el tercer i el quart lloc fins fa una setmana, i ara, si més no pels resultats de la primera volta, estan en condicions fins i tot de tossir al clatell del vencedor.

Sense anar més lluny, fa 15 anys, el 2002, el Front Nacional va ser derrotat per Jacques Chirac per una diferència de 60 punts a la segona volta. Ara Marine Le Pen ha estat derrotada per 20 punts de diferència. Això significa que, en aquestes eleccions Le Pen ha guanyat un milió de vots més respecte a 2012. I la pregunta que sorgeix és inevitable: ¿Com evolucionarà aquesta distància en els propers anys si el sistema no canvia? ¿Podrà Macron fer-lo canviar perquè el suflé populista de Le Pen es desinfli?

I no és només Le Pen. Ja que si analitzem el resultat de fa 15 dies, veurem que una altra plataforma de ruptura amb el sistema s’ha consolidat –o ha semblat que es consolidava-. Em refereixo, com podeu comprendre, a l’èxit que obtingué la “França insubmisa” de Jean-Luc Mélenchon, que obtingué el 19,2% dels vots, és a dir més de vuit punts  el 2012, plataforma que ha deixat com una deixalla el Partit Socialista (el del president Hollande), que va recollir només un 6,3% dels vots, i del qual, el seu darrer primer ministre, Manuel Valls, n’ha certificat la mort en decidir passar-se a les files de Macron (que, per cert, no l’ha rebut precisament amb les mans obertes).

Algú ha dit que l’alternativa de Mélenchon no és destructiva sinó transformadora, i segurament té raó, perquè si les coses no canvien –cosa que no sembla fàcil- a partir d’ara l’esquerra francesa serà la de Mélenchon, que, per reivindicar aquest canvi, s’ha abstingut de recomanar als seus el vot a Macron, a diferència del que van fer d’entrada Fillon i Hamon, com feren, el 2002, els socialistes i els comunistes de l’època en favor de Chirac.

Diumenge passat, el dia de l’elecció definitiva, el corresponsal de La Vanguardia a Paris, Rafel Poch, publicava un article molt interessant que titulava “Preguntes a un President atípic”, on recollia l’opinió de molts pensadors francesos sobre el futur, donant per segur que Macron sortiria vencedor. La que més m’agradà va ser la que donava el sociòleg nonagenari Edgar Morin: “Macron –deia- simbolitza la renovació i la revitalització més enllà d’un sistema corcat”. I em va semblar que la frase era feliç, entre d’altres raons perquè potser també la podríem aplicar a Espanya, encara que, per molt que s’hi afanyi, no em sembla que Rivera pugui equiparar-se a Macron en el panorama espanyol.

Tot i així, Morin no és optimista avant la lettre, ha vist massa món per ser-ho, i observa que els fonaments del macronisme (si ho podem dir així) són fràgils: “el mite d’Europa és feble -deia i afegia- el de la mundialització feliç és igual a zero”, com podem veure per l’auge dels nacionalismes, fins i tot al si de la mateixa França. L’ideal, per a Morin seria que el futur president, “qüestionés els marcs clàssics en què sembla situar-se naturalment: la subordinació de la política a l’economia, la reducció de l’economia a l’escola neoliberal, el tumor del poder dels diners”. I cal reconèixer que, de moment, Macron “no ha proposat res semblant a una nova via econòmica, social i política”. (Més aviat jo diria que Macron és un producte clar i net d’aquesta via econòmica, social i política). No obstant això, mai cal insultar el futur i Morin concedeix a Macron el que s’anomena el benefici del dubte.

“No és impossible –concloïa Morin- que si esdevé president, aparegui un neo-Macron”. Al cap i a la fi, “Joan Carles va ser elegit per Franco perquè regnés com a franquista, i tan aviat com va obtenir el poder, optà per la democràcia. També Gorbatxov, pur producte de l’estalinisme, va esdevenir el destructor del sistema del qual va sortir. Què succeirà, doncs, amb el President Macron?” Aquesta és, sens dubte, una bona pregunta.

Elegit amb el 66% dels vots, Emmanuel Macron sap que molts francesos li han donat suport per bloquejar el camí a l’extrema dreta. Aquests vots anomenats d’ “eliminació” i no de “convicció” no asseguren, per tant, l’elecció dels candidats de “Republicans en Marxa” per a les eleccions legislatives de juny. I que ningú no dubti que el seu primer objectiu serà obtenir una majoria als comicis de l’11 i el 18 de juny que li donin un suport suficient per dur a terme les reformes que ha promès.

Tenim, doncs, que a la cursa presidencial, Macron ha superat els partits tradicionals, tant de dreta com d’esquerra, amb la voluntat de crear una nova majoria a les legislatives de juny que se situï al centre polític, i sembla convençut que els francesos sabran donar-li de nou la seva confiança gràcies a la dinàmica de la presidència. Però la dreta conservadora dóna per fet que s’aixecarà després de l’humiliant fracàs del seu candidat François Fillon en la primera volta de les presidencials i li imposarà la cohabitació. I no oblidem que, a l’esquerra de l’arc polític, amb un Partit Socialista que està fet engrunes, s’hi troba un candidat de l’esquerra radical, Jean-Luc Mélenchon, que, emparat en el seu 19’6% de la primera volta, la nit del 7 de maig, en sortir a la televisió, va declarar-li la guerra amb un programa que és radicalment contrari al de Macron en pràcticament tots els camps: el social, abocat a un socialisme ortodox, i en l’europeu, perquè, com Le Pen, Mélenchon és també antieuropeista.

Sens dubte, d’ací al 18 de juny, França haurà de resoldre moltes incògnites.

Maduro convoca una Assemblea Nacional Constituent

7 Mai 2017

El president de Veneçuela, Nicolás Maduro, ha fet aquesta setmana una crida al “poder constituent originari” perquè “la classe obrera” convoqui una Assemblea Nacional Constituent, tot al·legant que no té cap altra alternativa i que d’aquesta manera s’aconseguirà la pau i serà vençut “el cop d’Estat”.

Maduro ha explicat que la nova Assemblea Nacional estarà conformada per “constituents” elegits per vot popular per “enfortir la constitució pionera, la sàvia, la bolivariana de 1999” que va ser impulsada per Hugo Chávez (1999-2013) quan va arribar al poder.

No hi ha dubte que la decisió de Maduro es troba en la línia d’aquelles polítiques que els dictadors, en veure’s sobrepassats per la voluntat dels ciutadans, intenten dur a terme per consolidar un poder que deixa de fonamentar-se en el vot lliure i directe del poble i cerca el seu fonament en la voluntat subjectiva de perpetuar-se en el poder.

La pèrdua de les eleccions legislatives per golejada i, per tant, la constitució d’un Parlament que li era del tot contrari, ha llençat Maduro vers una espiral que només pot fonamentar-se en una dictadura que durarà mentre l’Exèrcit no se li giri en contra, ja que els ciutadans opositors només poden emplenar els carrers de protestes des que els poders del Parlament han estat reduïts fins al límit i el president governa prescindint del legislador.

Fanfarró com pocs, Maduro ha dit que assumia totes les conseqüències i responsabilitats d’aquesta crida que acaba de fer al poble perquè es prepari per una “gran victòria constituent, per una victòria popular”, tot assenyalant que “més endavant” explicarà els detalls de la convocatòria que acaba de fer. Tanmateix, ha volgut justificar la decisió presa invocant l’article 347 de la Constitució, d’acord amb el qual “el poble de Veneçuela és el dipositari del poder constituent originari”, circumstància que -diu Maduro- li permet, com a cap d’Estat, convocar una Assemblea constituent, “amb l’objecte de transformar l’Estat i, sobretot, aquesta assemblea nacional podrida que tenim” -que és com ell qualifica el Parlament actual, on l’oposició té una clara majoria.

Assegura Maduro que “serà una Constituent elegida amb vot directe del poble” i que estarà formada per uns 500 individus aproximadament, uns 250 dels quals seran elegits “per la base de la classe obrera, de les comunes, de les missions, dels indígenes”, que, per a ell, aquests deuen ser els principals ciutadans a tenir en compte, els “vertaders ciutadans”, perquè no sembla que consideri com a tals els qui voten contra els seus projectes.

El pas següent de Maduro ha estat demanar als dirigents chavistes que sortissin als carrers per explicar als ciutadans en què consisteix aquesta convocatòria; i després d’anunciar que havia designat una comissió presidencial presidida pel ministre d’Educació, Elías Jaua, i en la qual participaran altres oficialistes com la cancellera Delcy Rodríguez i la primera dama, Cilia Flores, ha assegurat que està preparant els millors candidats “perquè tinguem una gran victòria i l’Assemblea Nacional Constituent tingui una majoria arrasadora del poble bolivarià, del poble chavista”.

És curiós que, en gairebé tots els casos, els dictadors cerquen una fórmula (naturalment fraudulenta) per revestir les seves dictadures de certa aparença de legalitat. Franco va endegar les “Cortes españolas” amb procuradores que eren en part designats i en part elegits per via indirecta en el marc del que ell denominà la “democràcia orgànica”, que –com la que pretén Maduro per Veneçuela- de democràcia no en tenia pràcticament res.

Un altre dictador espanyol, anterior a Franco va ser Primo de Rivera que, després del cop d’Estat de 1923, s’adonà també que d’alguna manera havia de “vestir el sant”, perquè la seva dictadura no semblés en realitat el que era, i se li va ocórrer -en això com a Maduro- crear una “Assemblea Nacional Consultiva” que donés al país una aparença de legalitat democràtica.

Després de la constitució del Directori civil, el Dictador féu, el 1926, un plebiscit informal per demostrar el suport popular que tenia i per pressionar el monarca en el sentit que acceptés la convocatòria d’una Assemblea Consultiva, no elegida, que marqués un camí vers la legalitat, encara que no ho aconseguí d’entrada perquè es trobà amb la resistència d’Alfons XIII, que començava a veure que, per bé o per mal, havia lligat el seu futur al del dictador a qui havia donat suport.

Al setembre de 1927, un any després del plebiscit, Primo de Rivera tornà a convocar l’Assemblea Nacional Consultiva, i la presentà aleshores com un procediment per tornar a la normalitat, alhora que fixava un termini per a la seva constitució. L’Assemblea havia de preparar i presentar escalonadament al govern, en un termini de tres anys i amb caràcter d’avantprojecte, una legislació general i completa que, quan arribés el moment, s’hauria de sotmetre a l’opinió pública i, en allò que fos pertinent, també a la reial sanció.

Alfons XIII, cada vegada més debilitat, hagué de plegar-se a la voluntat de Primo de Rivera i, finalment, l’Assemblea es reuní pel febrer de 1928. Aquesta, semblantment a la de Maduro, estava integrada per gairebé quatre-cents membres, dels quals, entre cinquanta i seixanta eren assembleistes per dret propi o representants de l’Estat. La resta el composaven representants de les províncies i de diferents activitats de la vida nacional, com l’ensenyament, les activitats sindicals, etc. De fet, el Govern de Primo de Rivera nomenà directament la majoria de membres.

L’Assemblea Nacional Consultiva tenia encomanades dues tasques: per una banda, havia de produir unes noves institucions i, per una altra, havia d’exercir una labor fiscalitzadora del govern. Actuava per mitjà de seccions i no de plenaris, i una d’aquestes seccions va ser l’encarregada de preparar un nou text constitucional, però en cap moment hi va haver un criteri comú entre els seus membres respecte del futur règim constitucional que el país s’havia de donar. I l’únic que produí va ser un avantprojecte de Constitució que contenia clares limitacions a l’exercici dels drets, com d’altra banda era d’esperar d’una Constitució de caràcter autoritari.

No és estrany que, davant la proposta de Maduro, l’oposició veneçolana, reunida a la Mesa de la Unitat Democràtica (MUD), hagi demanat al poble que es rebel·li davant la convocatòria “fraudulenta” del president a modificar la Constitució. I això perquè, com ha dit Julio Borges, president del Parlament actual, “el que ha passat avui és el cop d’Estat més greu en la història veneçolana”.

La dreta castissa de Madrid o l’enderroc d’una moral hipòcrita

30 Abril 2017

El papa Ratzinguer ens parlava del relativisme moral afirmant que aquest abandona la possibilitat del diàleg per arribar a una veritat comuna per construir sobre aquesta la convivència humana, tot introduint una dictadura que no és sinó la del propi jo i les seves apetències. Traduït a la pràctica del nostre món, aquest relativisme moral comporta que el poder, l’economia i el plaer regeixin la societat, cosa que sempre s’acaba produint en perjudici dels més febles i dels que tenen menys recursos.

Francesc, el successor de Benet XVI a la càtedra de Pere, ha sintetitzat aquest relativisme traduït a la vida real en una frase curta, però molt significativa. “És –assegura- la societat del descart”. O dit d’una altra manera, és la imposició dels uns sobre els altres, la llei del més fort. I això vol dir que es destrueix aquesta xarxa de contenció que són els drets humans universals i les veritats comunes.

Si acudim a la encíclica Evangelii Gaudium, veurem com Francesc constata “un progressiu augment del relativisme, que ocasiona una desorientació generalitzada”. I com, més endavant, des d’una posició d’home creient, explica en què consisteix el relativisme pràctic: “Aquest implica actuar com si Déu no existís, decidir com si els pobres no existissin, somiar com si els altres no existissin”. En definitiva, que “l’adoració de l’antic vedell d’or –diu Francesc- ha trobat una versió nova i despietada en el fetitxisme dels diners i en la dictadura de l’economia sense un rostre i sense un objectiu veritablement humà”.

M’han fet pensar en aquestes reflexions provinents dels darrers papes l’article que, diumenge passat, publicava Enric Juliana a La Vanguardia on comparava la dreta berlusconiana d’Itàlia amb el que ell qualifica com “l’ateisme catòlic espanyol”, frase que li serveix per definir la política castissa (diu castissa per madrilenya) dels anys del creixement foll, que coincideix amb l’època en què presidia el govern José María Aznar, amb poderosos aliats que es van destapar amb força quan Rajoy va perdre la partida davant Rodríguez Zapatero després d’aquell amarg episodi d’enganys forjats des del Govern per assegurar que els atemptats de Madrid eren obra d’ETA i no del gihadisme àrab.

I qui eren els padrins de l’ateisme catòlic espanyol d’aquella època? Doncs, per estrany que ens pugui semblar, entre aquests destacava la Cope (la cadena dels bisbes) i el diari El Mundo, que dirigia Pedro J. Ramírez, decidits ambdós a fustigar Rajoy per feble en benefici d’Esperanza Aguirre, que ambicionava ser la primera presidenta del Govern espanyol. I tot amb la benedicció pública del qui era aleshores cap de l’Església espanyola, el cardenal Antonio María Rouco.

En aquest panorama, Esperanza Aguirre comptava a més amb dos bons arsenals per sumar voluntats i ambicions: la poderosa Bankia de Rato i el cabalós Canal d’Isabel II. I això mentre el seu número dos al govern regional de Madrid, Ignacio González, dur entre els durs, s’encarregava de la intendència. De fet, Ignacio González –Juliana l’anomena despectivament i duríssimament “Killer González”- es va encarar amb Rajoy en algunes reunions del comitè executiu del Partit Popular. I en una d’elles –diu el periodista- el va acusar de relativisme moral.

Doncs bé, avui González i Granados es troben a la presó sense fiança i tothom sap que la poderosa Comunitat de Madrid, fortí de l’Espanya jacobina i alhora bastió contra el relativisme moral, funcionava amb dues vicepresidències delictives –les d’aquests dos personatges- que es vigilaven, es controlaven i s’espiaven. Estem, doncs, assistint a la desintegració de la dreta castissa madrilenya, que iguala –si no supera en magnitud- la trama corrupta que s’ha destapat a Catalunya arran de la confessió esbiaixada i no suficient de Jordi Pujol.

Diguem, però, que a les dues xarxes que tenien seu a la Comunitat de Madrid cal afegir-n’hi encara una altra, la de la Gürtel, que tenia la seu central al cap i casal del PP, amb Bárcenas al capdavant, i amb importants sucursals obertes a la València de Francisco Camps, xarxes que tenien un denominador comú de factures falses, de compres de societats amb sobre costos per finançar el partit, i d’altres tripijocs per embutxacar-se els diners dels ciutadans.

No oblidem, però –i això és també remarcable-, que les aventures tèrboles al canal d’Isabel II van començar abans que caigués exclusivament a les mans del tàndem format per Esperanza Aguirre i Ignacio González. Va ser en temps d’un altre personatge en discòrdia, avui sense poder, que tenia, però, les seves pròpies xarxes d’influència. Em refereixo a Alberto Ruiz Gallardón, expresident de la Comunitat de Madrid, exalcalde de la capital i exministre tradicionalista i ultra (després d’haver-nos volgut fer creure durant molts anys que era la cara progressista del PP).

Molt em sembla que, amb això, la caverna mediàtica de Madrid –amb l’ínclit Paco Marhuenda, avui també investigat, i amb un conseller de La Razón a la presó- hauria de tenir motius més que sobrats per condemnar la cúpula dirigent del PP, i qüestionar, si més no, el paper d’aquest personatge que, durant tant de temps, ha estat central a la política madrilenya que es diu Esperanza Aguirre, una dona que, com ha escrit agudament Manuel Pérez, amb màscara liberal, amb proclames sobre la unitat de mercat i amb ostentacions de cosmopolitisme castís, va acabar regentant una ciutat d’elits enverinades on era impossible moure’s sense pagar suborns i rendir homenatge als padrins de torn.

En un primer moment, la “lideresa” no ens va oferir sinó expressions d’incredulitat i sorpresa, llàgrimes d’emoció i declaracions autoexculpatòries, assegurant que ella no sabia res del que estava passant entorn seu, per bé que tota la corrupció passava davant dels seus nassos. Finalment, la situació s’ha fet tan insostenible que s’ha vist obligada a dimitir i abandonar.

Eren creïbles aquells laments? Eren sinceres les seves llàgrimes? Si no ho eren, revelen una immensa hipocresia i l’encobriment d’uns tripijocs condemnables que, directament o indirecta, intentaven beneficiar-la personalment i políticament. I si ho eren i és cert que la senyora Aguirre mai no es va adonar de les martingales dels seus dos més directes col·laboradors –Granados i González-, aleshores hauríem de concloure que alguna cosa no funciona bé dins el seu cap. En definitiva, que o bé se l’hauria d’inhabilitar per corrupta o per alienada mental. Qualsevol altra sortida no té cap mena de lògica.

A la fi ha dimitit i ho celebrem, mentre la fiscalia denuncia la delegada del Govern a Madrid, Concepción Dancausa per uns actuacions quan era regidora de l’Ajuntament madrileny, i el nom d’un oblidat com Eduardo Zaplana comença a prendre força a l’Audiència Nacional. I això per no parlar del “¡resiste, Luis, sé fuerte!”, el famós twit de Rajoy al seu tresorer Bárcenas. Segurament estem n els inicis del que promet ser un thriller de pel·lícula.

Erdogan guanya el referèndum per la mínima

23 Abril 2017

El ‘sí’ s’ha imposat en el referèndum constitucional de Turquia amb el 51,4% dels vots, la qual cosa implica que l’actual president, Recep Tayyip Erdogan, podria mantenir-se en el càrrec fins 2034. I no és tan sols això, perquè el triomf del ‘sí’ suposa remoure els fonaments del sistema polític turc: el parlamentarisme que va ser establert l’any 1924 pel fundador de la República de Turquia, Mustafa Kemal Atatürk.

Amb la reforma constitucional a la mà, que ha de començar a aplicar-se el 2019, no sols el president podrà perpetuar-se durant molt de temps al front del país, sinó que assumirà un poder gairebé omnímode. Prendrà com a pròpies les competències del primer ministre, nomenarà jutges, ministres i alts funcionaris sense necessitat de consultar el Parlament, i els posseïdors de les carteres no podran ser tombats per una moció de censura. Estarem, doncs, davant un nou sistema constitucional que trenca la divisió de poders, que és la base de tota democràcia.

Dit això, el que sorprèn és que amb tota la maquinària del poder a favor del ‘sí’, en una Turquia amb alguns drets i llibertats suspesos (tinguem present que el país està sota l’estat d’emergència), amb els grans mitjans de comunicació a favor, perquè després de l’intent de cop d’Estat del passat mes de juliol Erdogan havia fet tancar diaris i emissores que no li eren favorables, i amb una oposició desunida i pressionada que ha tingut enormes dificultats per fer campanya, el ‘sí’ hagi obtingut només una victòria per la mínima en un referèndum on ha votat el 84% de la població amb dret a vot.

En efecte, si mirem el mapa electoral del 16 d’abril, constatarem aviat algunes coses ben interessants: D’una banda, que Turquia està dividida en dues meitats i que la reforma constitucional ha con­tribuït a polaritzar-la encara més. D’una altra, que el ‘no’ s’ha imposat a les grans ciutats i que la suma dels partits que apostava pel ‘sí’ s’ha deixat deu punts respecte a les eleccions de novembre del 2015. No és, doncs, la victòria que Erdogan estava esperant.

L’altre qüestió que fa saltar totes les alarmes ve marcada pels dubtes que han sorgit sobre la netedat de les eleccions, ja que tota la premsa europea ha remarcat que la missió d’observació internacional que va seguir la jornada electoral a Turquia d’aquest diumenge ha sostingut unànimement que el referèndum sobre la reforma constitucional que impulsava el president Recep Tayyip Erdogan no va complir els estàndards internacionals.

Aquesta afirmació –ha dit el corresponsal de La Vanguardia– arriba mentre el socialdemòcrata Partit Republicà del Poble (CHP), la principal formació opositora, ha anunciat que demanarà la seva anul·lació, després d’exigir el passat dilluns que es recomptessin fins el 60% dels vots. Més encara, tant els observadors de l’ OSCE (Organització per a la Seguretat i Cooperació d’Europa) com els del Consell d’Europa han dit que el referèndum no va complir amb els estàndards democràtics i s’ha dut a terme amb una absoluta falta d’imparcialitat per part del poder, però el president, que ha rebut l’endemà mateix, la felicitació de Donald Trump pels resultats obtinguts, ha rebutjat les crítiques per esbiaixades i inacceptables.

No ho veu així Bulent Tezcan, vicepresident del partit Republicà del Poble, el quan ha afirmat que la victòria del ‘sí’ per un 51,4%, està enfosquida per les “àmplies” irregularitats registrades en la votació, entre les que ha destacat que en alguns llocs es van dur a terme “escrutinis secrets”. I ha afegit: “Només hi ha una decisió (possible) que posaria fi als debats sobre la legitimitat” del resultat, i és “l’anul·lació del referèndum per la Junta Suprema Electoral.

Tinguem en compte que l’oposició ha promès impugnar almenys 2,5 milions de vots que considera sospitosos, cosa que podria donar un tomb al resultat, en què el “sí” va guanyar amb una diferència de 1,25 milions de paperetes. Però el president de la Junta Suprema Electoral, Sadi Güven, va rebutjar que aquests vots, que no tenen el preceptiu segell de la mesa electoral, puguin ser falsos.

Dels molts comentaris que he pogut llegir a la premsa sobre el referèndum turc, m’ha interessat especialment el de l’investigador del CIDOB (Barcelona Centre for International Affaires) Eduard Soler, segons el qual, una de les paradoxes de la Turquia actual és que Erdogan, que sovint es caracteritza com un líder totpoderós, se sent amenaçat.

Si això és cert, no hi ha dubte que el magre resultat obtingut pel ‘sí’ no és bo per deslliurar-lo d’aquesta amenaça, sinó ben al contrari: ja que prendre consciència que l’oposició té pràcticament la mateixa força que ell, a pesar que no ha comptat amb les mateixes armes per defensar el seu posicionament contrari, reforçarà encara més aquest sentiment.

Escriu Soler que si alguna cosa preocupa el president és que els seus el traeixin. Més encara, consi­dera que hi ha tota mena d’enemics conspirant per arrabassar-li el poder i insisteix que compten amb suports a l’exterior. En aquestes circumstàncies, el més probable és que ell mateix, però també els que l’aconsellen, optin per mostrar la seva faceta més agressiva. No serà, doncs, magnànim perquè, si titubeja, semblarà que té por i els seus enemics es llançaran ­sobre ell.

Val a dir, però, que, per al camp del ‘no’ tampoc és un resultat còmode. És clar que més val perdre per tan poc que encaixar una derrota folgada. Però amb aquest resultat els opositors estan obligats a plantar cara. Primer, fent al·legacions a través de les vies legals; i si això no funciona, rebutjant la legiti­mitat de la reforma constitucional. Ara que, el que passi després és ter­ritori desconegut. Però del que no hi dubte és que aquesta reforma constitucional ha obert una crisi política de gran magnitud.

I per últim, ¿com seran a partir d’ara les relacions de Turquia amb la Unió Europea? El Govern turc va demanar dimarts passat una cimera amb la UE per discutir el que considera una actitud reaccionària de Brussel·les en relació al seu país després d’acusar el club comunitari de mantenir una actitud hostil envers Recep Tayyip Erdogan a causa dels informes que han fet els observadors per a la Seguretat i la Cooperació a Europa i de la mateixa Comissió Europea. Però, ¿plantarà cara l’UE a Erdogan? Amb la crisi dels refugiats a flor de pell i essent com és Turquia una de les portes del continent, m’he de permetre dubtar-ho.


%d bloggers like this: