Josep Maria Quintana

El diari Ultima Hora Menorca duia ahir un llarg i molt interessant article signat per David Marquès sobre la crisi immobiliària a Menorca, centrant especialment la informació en el cas de Ciutadella, ciutat on exerceixo com a registrador de la propietat des de fa setze anys. Diu Marquès:

“La constructora Nou Temple ha presentado suspensión de pagos en el Juzgado Mercantil de Valencia, dejando en el aire las 27 viviendas contempladas en la promoción Cap de Menorca, que venía edificando en el Camí de Sant Joan de Missa de Ciutadella.

La solicitud cursada por la promotora levantina para someterse al proceso concursal permitirá a Nou Temple disponer de un plazo de un año para tratar de estabilizar sus cuentas. De momento, ya se han visto afectadas buena parte de las 23 promociones -y 967 viviendas- que tiene en marcha a lo largo de la geografía española y ha empezado a despedir a varios de sus trabajadores. La situación adquiere especial relevancia en Ciutadella ya que los pisos, de hasta tres habitaciones, están vendidos casi en su totalidad.

No le van mucho mejor las cosas a Fbex Promo. La compañía barcelonesa que construye 132 viviendas con «privilegiadas vistas» al puerto de Ciutadella se ha puesto en contacto con 33 bancos y cajas para no tener que seguir los pasos de Nou Temple y verse abocada también a la suspensión de pagos. El empresario Juan Parada Henares, que ejerce como gerente de la promotora catalana, trata de aplazar así el pago de 600 de los 1.057 millones de euros que adeuda su sociedad matriz. La situación no es ajena al «sueño de una vida frente al mar», lema con el que Fbex Promo vende sus pisos en Ciutadella, varios de los cuáles aún siguen a la espera de un comprador.

Otra gran promotora catalana, ICASA, que construyó en Ciutadella atraída por el boom inmobiliario vivido al inicio de la década, ha renunciado incluso al derecho que había adquirido para edificar algunos solares urbanos. Las parcelas edificables, hasta no hace mucho un preciado tesoro por el que competían inmobiliarias locales y foráneas, han dejado de interesar a los grandes grupos, que prefieren congelar sus proyectos o, directamente, sacarlas a la venta.”

Molt em temo que la informació sigui tan exacta com preocupant, ja que el creixement que hem viscut durant els darrers anys ha estat tan espectacular que qualsevol mena de desacceleració del mercat immobiliari, si és que encara no volem parlar de crisi, pot tenir conseqüències molt negatives sobre una economia com la menorquina que, com han assenyalat darrerament els empresaris illencs, és la que mostra el menor creixement de les Balears, una comunitat que també es troba en franca desaceleracció.

La crisi del totxo arrossegarà molta gent i ofegarà els professionals poc qualificats que simplement basaven en l’especulació la seva economia.

Ahir, Josep Maria Brunet comentava a La Vanguardia una decisió judicial que, també a mi, m’ha deixat perplex. I no em refereixo al ja tristament famós “error” del jutge que no va fer complir la condemna del presumpte assassí de la filleta d’Huelva, sinó a la sentència del cas Gescartera. I sobretot, el que més sobta d’aquesta decisió judicial és el contrast que comporta amb la sentència també recent que ha deixat en llibertat els Albertos i els ha exonerat d’indemnitzar.

Diu Brunet: “El contrast entre l’ocorregut en el cas Gescartera i els Albertos és punyent. Malgrat haver estat condemnats per un delicte d’estafa, la justícia ha deixat nets als empresaris Alberto Cortina i Alberto Alcocer, els Albertos, perquè el Tribunal Constitucional (TC) ha estimat que el seu engany havia prescrit, i ningú els ha obligat a rescabalar als perjudicats. No obstant això, a dos empleats de La Caixa se’ls imposen tres anys de presó per no haver desconfiat d’un client, Gescartera, que utilitzava la seva sucursal per moure importants sumes de diners. La conseqüència per a ells és la citada pena de presó, i per a l’entitat la fixació d’indemnitzacions per valor de 88 milions d’euros, xifra que multiplica per més de tres la inicialment sol·licitada per la fiscalia, encara que en les seves conclusions va considerar la possible responsabilitat per la suma total del frau.”

És molt probable que, malgrat tot, les comparacions no siguin possibles, atès que en un cas es tractava de decidir sobre la prescripció d’un delicte comès, i a l’altre es tractava de determinar la responsabilitat subsidiària d’una entitat bancària per una possible “culpa in vigilando”. Però tot i això, és evident que, tant en el cas de Gescartera com en el dels Albertos hi havia molta gents perjudicada per sengles delictes d’estafa.

Acceptant que la Justícia, al revés de Déu, de vegades escriu tort amb rengles drets, i comprenent els complexos mecanismes a què l’obliga el sistema intern a què respon, no hi ha dubte, sobretot per a profans, que es mal d’entendre que dues persones com els Albertos puguin eludir la responsabilitat pecuniària i les indemnitzacions per estafa, un cop el Tribunal Constitucional anul·là la sentència condemnatòria a més de tres anys de presó, al·legant la prescripció del delicte, mentre que, en el cas Gescartera, on el condemnat per estafa és Antonio Camacho, dos empleats de la Caixa hagin d’assumir condemnes de presó i l’entitat bancària hagi de se considerada com a responsable civil subsidiària.

Duran i Lleida, encarregat de dur el pes de la negociació amb el PSOE en qualitat de portaveu de CIU en el Congrés, ha aprofitat la seva carta “web” setmanal per dir això: “He estat força prudent en declaracions. Abans d’anar a negociar no en vaig fer cap. Ben expressament. I després he fet les justes”. En canvi, “el mateix dia que negociava en nom de Convergència i Unió, altres dirigents sí que les van fer. Em sembla molt bé i no tinc res a dir. Es parla de ser irreductibles davant el PSOE. Ho serem tant com sigui necessari per a Catalunya, però no fa cap falta que ningú ens recordi el que hem de fer”. I conclou: “Crec que seria bo que tothom fes el mateix”.

És evident que, sense citar-lo, Duran es referia a l’expresident Pujol que, com jo apuntava en el meu anterior comentari, reclamava que CIU fos “irreductible” davant el PP i el PSOE, comentari, per cert, que (en això com Duran) també jo criticava per inoportú.

Arran d’aquesta picabaralla m’ha vingut a tomb un fet que va protagonitzar el recentment desaparegut exabat de Montserrat, dom Cassià Just. Uns dies després de dimitir, va concedir una llarga entrevista a un diari el nom del qual no recordo. Sí que en recordo, però, el contingut. Deia (la citació és de memòria) que havia demanat a uns monjos de tota la seva confiança que l’advertissin si observaven en algun moment del futur que ell s’interferia en la governació de l’abadia. “Si ho faig, digueu-m’ho tot d’una i demanaré que em traslladin a un altre monestir”.

Vaig trobar la frase d’una gran finor humana i d’una gran saviesa. Ell sabia que havia acabat el seu temps de governar i que, per això mateix, no havia d’interferir en les decisions dels abats que el succeïssin. Actitud que no sembla que hagi adoptat Pujol (com discretament li ho recordava Duran). I tampoc Aznar. I no haver-ho fet és probablement un error.

Tinc la impressió que la propera legislatura amb un PSOE crescut i Pepe Bono a la presidència del Congrés dels Diputats podria ser divertida si no fos perquè a mi no em diverteixen les bromes del futur president, no m’agraden gaire els nacionalismes i menys encara m’agraden (vaja, no m’agraden gens!) els antinacionalismes, d’ací que no m’ha divertit l’ocurrent frase de Bono (“El que quiera ser diferente, que coja la guía de teléfonos de Madrid y la compare con la de Lleida y ya verá la cantidad de semejanzas”), ni tampoc m’ha fet feliç la de Jordi Pujol quan ha convidat la societat catalana a mostrar-se “irreductible” amb el PP i amb el PSOE i l’ha convidada a no deixar-se enganyar un altre cop.

Enfrontant el nacionalisme de Bono (amb la gran dosi d’anticatalanisme que comporta) i el nacionalisme de Pujol (amb l’antinacionalisme espanyol que la seva actitud demostra) tenim la festa servida.

De tota manera, molt em temo que aquest cop Bono tindrà més força que Pujol. En primer lloc perquè ell es troba encara en actiu, mentre que l’altre viu ja l’època d’escriure memòries. A més, perquè, tal com jo apuntava l’altre dia, els nacionalistes bascos (que no han de cercar privilegis perquè tenen el més gran de què es pot disposar ara per ara –el “cupo”-) no es troben en condicions de demanar gaire cosa més (ni amenaçant amb un referéndum que no es farà) i s’hauran de conformar amb el que els donin (que serà molt més del que estan en condicions d’obtenir) a canvi de donar suport a Bono.

I això significa que els catalans es poden quedar amb el cul a l’aire. O si tan voleu, es poden quedar fent l’irreductible, que és el que demana Pujol. Potser per això daran un sí però no a Bono, que serà més sí que no, encara que s’hagin de protegir el cap per no ser colpejats amb la llista de telèfons.

El dia en què els nacionalistes bascos han descobert que van pràcticament a la deriva (em refereixo al dia de Pasqua, el de l’Aberri Eguna), el dia en què s’han adonat que el PNV havia perdut més de cent mil vots, que EA no havia aconseguit cap escó al Congrés dels Diputats, i el dia en què van veure que, efectivament, Batasuna no havia anat tan sols a les llistes, el dia, doncs, en què comprovaven en carn pròpia que els quedava el pensament de Sabino Arana i poca cosa més (embrutat per l’ETA, això sí!), tots els rumors indicaven que Zapatero, l’home a qui li manquen set vots per guanyar totes les votacions a la cambra baixa, decidia que era molt més interessant oferir als bascs allò que demanen, o que desitgen (tot i la seva força capitidisminuïda) que no pas girar-se a Catalunya, que és d’on precisament ha rebut la seva força i, el que és encara més important, el seu poder.

I hem de dir que el PNV, conscient que va decididament costa avall, abandona tots els seus principis de solidaritat nacionalista, deixa de banda la sempre referència amical amb CiU (que no ha obtingut grans rèdits a les passades eleccions, però que ha mantingut el tipus) i decideix vendre’s a Zapatero sense gaire dignitat. Ara que, com diu avui mateix Juliana a La Vanguardia, això no ho farà per un plat de llenties, sinó per un plat força més suculent. Segons ens assegura Juliana, ho farà per:

1) La fusión de las cajas de ahorro vascas. PNV y PSOE ya han pactado la presidencia de Caja Vital (Álava), pieza clave de la operación.

2) El blindaje del cupo – el privilegio fiscal vasco (y navarro)-, mientras las demás autonomías comienzan a despellejarse entre sí por la revisión del sistema de financiación.

3) La aceleración de las obras del AVE (la Y griega vasca), que establecerá la primera conexión por alta velocidad ferroviaria entre España y Francia: el corredor Algeciras-Sevilla-Madrid-San Sebastián-Hendaya-Burdeos-París.

Què hi queda de valor segur a la política? Què hi queda de principis a mantenir?

Artur Mas es troba offside, ningú ja no el convoca a La Moncloa, ni que sigui per enganyar-lo vergonyosament; i Montilla, que és l’home que més poderosament ha contribuït a la victòria socialista a Espanya, no sols s’ha de veure vilipendiat per una ressentida Marta Ferrusola (i l’adjectiu que utilitzo és, probablement, el més dolç que es pot utilitzar), sinó per un Zapatero que el menysté i el deixa a l’estacada, tot afavorint que corri per Catalunya aquella frase que diu: “De què ens serveix tenir un president socialista si no li fan cas a Madrid?”

Aquests dies fa cinc anys de l’inici de la guerra a l’Iraq. He llegit diferents articles i opinions sobre la guerra i un resum d’aquestes podria ser la següent, que extrec del diari francès Le Temps:

Desgraciadament, el balanç és clar. Una manca absoluta de preparació. Un desastre humanitari. Un pou sense fons des del punt de vista econòmic –almenys 1000 bilions de dòlars de despesa, potser més- les conseqüències de la qual comença a afectar als Estats Units i a bona part del planeta. Un caos polític, però també una aberració estratègica. La guerra de l’Iraq no ha fet sinó accelerar el procés invers al qual aquesta pretenia respondre: ha contribuït a multiplicar les amenaces vinculades a Al-Qaida. Ha situat l’Iran en el centre del joc. Ha transformat el món en un lloc encara menys segur, tot al contrari d’allò que pretenia (i diu que ha aconseguit) George Bush.

És clar que, si no ho voleu veure, si preferiu tancar els ulls a la realitat, sempre us queda la possibilitat d’escoltar Georg Bush i José María Aznar. Ells dos (Blair ja està en franca retirada) continuen dient tot el contrari. Per als seus partidaris no deixa de ser un consol.

Aquesta passada setmana han mort dues persones amb qui vaig tenir certa relació: l’abat Cassià Just i el monjo Romuald Díaz, ambdós homes de Déu que han passat la seva vida monàstica a Montserrat.

Vaig conèixer l’abat un anys en què vaig ser a Montserrat, concretament en una trobada “per la flama de la llengua catalana”. Devia ser entorn del 1977, encara que això ara no ho podria assegurar. Uns anys després, quan jo era president de l’Ateneu de Maó (1981-1987), vaig convidar l’abat a donar una conferència. Recordo que vam tenir una trobada al monestir, un dia que jo hi vaig pujar tot baixant de Solsona. Ell, sempre tan sobri, em va rebre en una saleta, i va escoltar pacientment tot el que jo li vaig dir sobre l’Ateneu. Li vaig explicar que era una institució laica, des del seu naixement, l’any 1905, però que sempre tenia la tribuna oberta al debat i a l’exposició d’idees. No hi havia, doncs, cap inconvenient perquè ell que hi exposés la seva concepció de la vida i la seva experiència de fe.

L’abat va acceptar i uns mesos més tard va venir a donar la conferència (ara no recordo ni el mes ni l’any). Sí que recordo, en canvi, que el doctor Rubió el va convidar a viure a Mongofre i ens va obsequiar amb un sopar exquisit que es va servir en aquell menjador que dóna a tres vents, amb una de les vistes més belles de Menorca. Fou el darrer sopar a què he assistit amb un enllumenat amb espelmes sobre canelobres de plata i servit per cambrers amb guants blancs.

Uns anys després –l’abril de 1987- vaig ser a Montserrat durant una setmana. Necessitava gaudir del silenci i de la reflexió. I he de dir que va ser per a mi una de les experiències més belles que recordo. Se’m va adjudicar una cel·la i vaig conviure amb els monjos del matí al vespre. Després de dinar, un d’ells em convidava a prendre cafè amb les persones que s’allotjaven al monestir, i al vespre, conversàvem tots plegats durant la mitja hora que tenien de lleure.

Doncs bé, durant aquells dies vaig mantenir llargues converses amb el pare Romuald Díaz. El recordo ja molt vell i cec, però amb una visió extraordinària de l’esperit i de l’ànima humana. He d’admetre que em va ajudar molt conversar amb aquell home sant i savi, que coneixia a fons de les Sagrades Escriptures i que vivia absolutament compromès amb la seva fe.

Descansin en pau aquests dos homes de bé.

Avui, diumenge, Jordi Barbeta publica un article a La Vanguardia (“De España sólo hablan”) que em sembla francament bo. L’anàlisi que fa de la realitat és precisa i, al meu entendre, molt ajustada al que ha succeït.

Penso que val la pena difondre’l. Per mi, el més important i substancial de l’article es resum en els dos paràgrafs següents:

Hay espejismos que conviene desvanecer, porque si bien es cierto que PSOE y PP pueden instalarse en la autocomplacencia por haber logrado ambos más votos y más escaños, ninguno de los dos líderes protagonistas ha alcanzado sus objetivos más o menos hegemónicos.

Para hilvanar el análisis conviene empezar por el PP. Es evidente que su derrota confirma el fracaso de su estrategia de oposición, pero hay algo más que eso, porque la oposición del PP no ha sido estrictamente política sino, sobre todo, moral. El PP no ha realizado una oposición basada en la crítica y la alternativa. No, su discurso denunciaba y deslegitimaba al adversario. El PP no ha acusado al PSOE de hacer las cosas mal, sino de formar parte del mal, de actuar como cómplice de los enemigos de la patria para romperla o entregarla, fuera a los antiespañoles de Catalunya o a los terroristas del norte. Para llevar a cabo esa estrategia de oposición, ha sido imprescindible mantener un estado de agitación política permanente con la que ha conseguido una movilización extraordinaria. Una movilización conservadora que ha provocado la reacción anticonservadora. Y a fin de cuentas, el PP ha subido y ha ganado con más votos y más escaños al PSOE en el resto de España sin contar Catalunya, la referencia fundamental del discurso deslegitimador del PP. Los catalanes no han hecho más que votar – masivamente- en defensa propia. Primera conclusión: mientras el PP no logre elaborar un proyecto político que no sea percibido en Catalunya como una amenaza no ganará las elecciones.

Quan l’any 2004 Mariano Rajoy va perdre les eleccions i es va quedar de cap de l’oposició, vaig pensar que només el pes de la derrota li impedia de mantenir al seu costat, i al front del partit, homes com Eduardo Zaplana i Ángel Acebes, que representaven el més sucós de l’aznarisme, imatge que no quadrava prou bé amb la de Rajoy que, si bé va ser també ministre d’Aznar i l’home que aquest va elegir per succeir-lo, presentava un tarannà més obert que el seu antecessor.

Tanmateix el pas dels dies ha fet que, li agradés o no a Rajoy, Acebes, Zaplana i ell mateix constituïssin una simbiosi perfecta, la qual ha acabat per fer indestriable l’un de l’altre. Quatre anys d’unió en un mateix destí són massa anys com per ara trencar de sobte l’equip. Tot i això, Rajoy, en anunciar que segueix al front del partit i que es presentarà a la reelecció, ha dit que ho farà amb el seu propi equip, la composició del qual no ha explicat, però ha deixat entendre que aquest ha de ser un equip nou, que res no tindrà a veure amb l’anterior.

No dubto que ho intentarà, i que Rajoy procurarà per tots els mitjans de recuperar la imatge que teníem d’ell fa cinc anys. Però és possible això? Pot Rajoy desmarcar-se del que ha estat fins avui?

La idea és bona (de fet Zaplana ja ha tocat el dos), però em sembla dubtós que la proposta, que de moment ha estat ben acollida pels barons del PP, obtingui el resultat que, en un principi, desitja Rajoy.

En unes declaracions al Corriere della Sera, que el periodista ha intitulat “Matrimonio, aborto, eutanasia: così condurrà il Paese al disastro”,que traduït vol dir “Matrimoni, avortament, eutanàsia: d’aquesta manera conduirà el país al desastre”, referint-se evidentment a Zapatero i al PSOE, el cardenal primat d’Espanya, inicia una etapa que podem definir de qualsevol cosa menys de col•laboració. Jo encara diria més, si és que hem de parlar clar: inicia una etapa de clara i dura confrontació amb el futur govern que formarà novament el líder socialista, el clar guanyador de les eleccions.

Però si aquesta opinió és clarament política, el cardenal en fa una altra de netament ideològica. Diu: “Il governo spagnolo ha varato leggi che negano l’evidenza della natura e della ragione, che affidano allo Stato la formazione morale dei giovani, che si propongono di fondare una nuova cultura su una concezione falsa della libertà”, que traduït vol dir: “El govern espanyol ha aprovat lleis que neguen l’evidència de la natura i de la raó, que confien a l’Estat la formació moral dels joves, que es proposen fundar una nova cultura sobre una concepció falsa de la llibertat”.

Penso que qualsevol persona de seny s’hauria d’esverar en llegir aquestes afirmacions que freguen el disbarat. ¿Què vol dir el cardenal quan assegura que s’han aprovat lleis que neguen la raó? Quina llei nega la raó? Quina llei nega la natura?

Fa uns dies, vaig fer unes conferències a l’extensió universitària d’Alaior. Una d’aquestes la vaig titular “La laïcitat que enyorem” i va voler ser una diatriba raonada contra aquest tipus de pensament que supedita la raó a la fe.

No deixa de ser ben curiós que el cardenal no hagi encara descobert que, des del segle de les Llums, el coneixement de l’home es basa únicament en l’experiència i la raó, i que l’única cosa que no és font de coneixement és la fe. Tot el que els creients creiem, no necessàriament s’ha d’oposar a la raó, però no és demostrable per la raó.

El cardenal parteix de la fe i critica la legislació feta pel Parlament quan aquesta no concorda amb el que ell creu, amb el que ell sap per revelació (no per raonament), amb el que ell (per fe) assegura que és la veritat, i dedueix que tot el que no concorda amb aquesta veritat revelada va contra la raó. El resultat final d’aquesta reflexió és que Espanya va directament a les penyes.

Em sembla un raonament pervers i sense cap fonament, però tinc la impressió que el cardenal continuarà defensant aquesta tesi, la qual cosa ens augura una altra temporada d’enfrontaments entre l’Església i l’Estat que no sembla que hagi de conduir a res de bo.L’únic consol és que al cardenal cada dia hi ha més poca gent que l’escolta. He de dir que tot plegat em sembla lamentable.