Josep Maria Quintana

És lamentable que al si del catalanisme polític els posicionaments dels qui pretenen concentrar en ells mateixos les essències de la veritat -em refereixo bàsicament a Carles Puigdemont, Quim Torra i els qui, ulls clucs, els segueixen-, estiguin convençuts que tot ho han fet bé i que són els únics que ho seguiran fent bé. Perquè això comporta també la convicció que, si alguns d’ells han hagut d’abraçar l’exili o han estat condemnats a la presó, és a causa únicament del gran dèficit democràtic que pateix Espanya com a Estat, de la corrupció dels tribunals i de la passió repressora que informa tots els actes del Govern espanyol, sigui qui sigui la persona i el partit que l’ostenti. De fet, Torra ho ha deixat molt clar, per a ell, el president del Govern d’Espanya és, simplement, “un tros de quòniam”.

Quan escric aquest article estem a punt d’assistir a la possible (i gairebé inevitable) inhabilitació de Torra pel Tribunal Suprem, després que ell mateix hagi reconegut i confessat que va desobeir a consciència, i afirmat tot seguit que els “Tribunals espanyols” no tenen competència per inhabilitar-lo. I això a pesar que l’article 70.2 de l’Estatut de Catalunya diu textualment: “Correspon al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decidir sobre la inculpació, el processament i l’enjudiciament del president o presidenta de la Generalitat i dels consellers. Fora del territori de Catalunya la responsabilitat penal és exigible en els mateixos termes davant la Sala Penal del Tribunal Suprem.” Suposo, doncs, que si aquest article no té cap valor, això significa que, com Franco, Torra respon només “davant Déu i la Història”.

Pel que sembla, estem, doncs, a punt d’assistir a un nou acte de martiri, que culminarà el Tribunal Suprem en la persona de l’innocent Quim Torra. I això serà així, no tant perquè jo exageri, sinó perquè és el que ell realment creu i vol que nosaltres també creguem, d’altra manera no hauria dedicat una gran part del seu discurs de la vigília de l’11 de setembre a Lluís Companys, cosa que va fer, òbviament, per comparar-s’hi.

En realitat, com agudament ha escrit Andreu Claret a “El Periódico”, l’objectiu explícit d’aquell discurs, va ser “d’acusar Espanya del magnicidi”, alhora que també perseguia dos objectius implícits: “d’identificar Companys amb l’independentisme actual i d’arrabassar la seva figura a la tradició d’esquerres associant-la al nacionalisme català conservador” (que és, els agradi o no, el nacionalisme que representa JxCat, com abans el representava CiU).

Em permetreu, doncs, que manllevi els raonaments de Claret perquè són tan evidents com sucosos i val la pena aportar-los aquí, ja que cap de les afirmacions de Torra respon a la veritat històrica. En efecte, no va ser “Espanya” qui va detenir Companys a França i l’afusellà a Montjuïc el 15 d’octubre de 1940. Va ser Franco. Va ser, per tant, un dictador, que s’havia apropiat del país després d’una dura guerra civil contra d’altres espanyols. Diu Claret: “Els que sostenen que va ser Espanya [la que va afusellar Companys] redueixen injustament la guerra civil a un conflicte entre Catalunya i Espanya. Com si Madrid no hagués patit el setge franquista durant tota la contesa. Com si Queipo de Llano no hagués massacrat milers d’andalusos durant la desbandada de Màlaga. Com si no hi hagués hagut catalans en els dos bàndols…”

Segona falsedat: associar Companys amb l’independentisme català, ja que això implica oblidar la complexitat del personatge. És cert, diu Claret, que Companys va celebrar gojós la proclamació per Macià de la República catalana l’any 1931 i va ser protagonista dels fets d’octubre de 1934, però també hi ha d’altres Companys, per exemple, el que va cridar: “Madrilenys, Catalunya us estima!’, a la Monumental de Madrid, el març de 1937. El que es va enfrontar a Estat Català i als independentistes del seu propi partit fins a l’extrem de ser objecte d’un complot que va anticipar els enfrontaments del nacionalisme català 80 anys després. I també el Companys injuriat pels independentistes durant la retirada i el primer any d’exili. “Ningú no té dret -conclou el periodista- d’acaparar un personatge oblidant la ambivalència recorre tota la seva biografia.”

La tercera falsedat és la que oblida que Companys sempre va ser un home d’esquerres, lligat als sindicats i al moviment obrer. Companys va ser l’amic de Layret, a qui va substituir al Parlament quan aquest va ser assassinat (fet, per cert, que li va permetre abandonar la presó de La Mola, a Menorca, on estava reclòs). Va ser, doncs, un home clarament compromès amb la classe obrera, cosa que no podem afirmar de JxCat.

Sigui com vulgui, és evident que l’apropiació de Lluís Companys per part de Torra l’hem de situar en la batalla plantejada pel conservador Puigdemont per arravatar els vots progressistes d’Esquerra Republicana. I és també d’aquest intent que neix la negativa del president a convocar els comicis, ja que espera poder titllar ERC de traïció a l’independentisme si no es posa al costat -i a les ordres- de Torra després que hagi assolit l’aurèola més gran del martiri a causa de la previsible sentència del Tribunal Suprem.

Esclar que Torra justifica tota la seva actuació (contradient el que va afirmar a primers d’any, quan declarava que la legislatura estava ja exhaurida) en les dificultats que han sorgit a causa de la pandèmia: tant les d’ordre sanitari com econòmic, que demanen -diu ell- una intensa activitat de govern; que és, precisament, el que no ha fet des que assumí la presidència, on els arbres li han impedit de veure el bosc, ja que preocupat exclusivament pel desig de “fer República”, ha oblidat els deures més elementals i diaris que li corresponien com a cap de l’administració.

¿I què persegueix negant-se a convocar eleccions? Doncs, simplement, lliurar el calendari electoral al Tribunal Suprem, ja que, un cop sigui inhabilitat, serà la llei que, en els termes que determina l’Estatut, posarà en marxa el mecanisme electoral, com ha confirmat el president del Parlament de Catalunya, senyor Torrent, que, per això mateix, també serà titllat de traïdor.

Té, doncs, molta raó el periodista d’ascendència menorquina, Marçal Sintes, quan ens diu sense tallar-se un pèl que Quim Torra ha ficat els catalans en un embolic a consciència. I té raó, perquè l’únic que perseguia en desobeir la Junta Electoral i, després, els Tribunals de Justícia, era incórrer en un possible delicte de desobediència, cosa que revela aquesta inclinació que té al simbolisme i a una irreprimible pulsió sacrificial.

Sintes comenta el fet i escriu parafrasejant Max Weber: “Quan les conseqüències d’una acció realitzada d’acord amb una ètica de la convicció són dolentes, qui la duu a terme no se sent responsable d’elles, sinó que responsabilitza el món, l’estupidesa dels homes o la voluntat de Déu que els va fer així”. I això l’empeny a concloure que el que Torra va fer [en desobeir els Tribunals] va ser una irresponsabilitat, un caprici gens patriòtic, perquè els efectes d’aquell acte van molt més enllà de la seva persona.” De fet, afecten a tots els catalans. No només als que li donen suport partidari.

Sense oblidar la gran corrupció sistèmica que es va viure en el PSOE andalús, jutjada i sentenciada amb greus condemnes per als seus principals responsables, alguns dels quals -potser els més destacats- van ser presidents de la Junta d’Andalusia i ministres del Govern d’Espanya presidit per Felipe González, avui, el nostre país, sense poder defugir les greus urgències que ha provocat la pandèmia de la Covid-19 en l’ordre sanitari, econòmic i educatiu (hospitals col·lapsats, morts incomptables, paralització de la indústria i del turisme, augment de l’atur, ERTOS que ajuden a suportar el dolor però no solucionen la malaltia, escoles que han de treballar molt precàriament a pesar del gran esforç de professors i governants per donar-li una certa normalitat, etcètera), a més, dic, de tot això, que és greu i ens afecta a tots, el país s’ha acarar a fronts que no tenen res a veure amb l’atzar -com succeeix amb l’epidèmia- els quals dificulten molt la trobada de solucions per afrontar amb èxit la governabilitat diària.

Per citar-ne alguns, segurament els més importants, podem esmentar la debilitat del Govern PSOE-UP, que només es manté dempeus perquè la dreta no té, encara que ho vulgui, prou diputats per enderrocar-lo.

Un altre el conforma la crisi institucional catalana, que enfronta els independentistes entre sí, divideix la societat en aquella terra i presenta una difícil sortida, no sols a causa d’aquesta divisió interna sinó també per fet que les institucions de l’Estat (Govern, Parlament, Tribunal Constitucional i Tribunal Suprem especialment) han demostrat que no han entès (ni segurament volen entendre) que el rerefons polític del problema no es podrà mai resoldre amb la repressió i amb l’aplicació d’una llei que ells tracten com si fos immutable, sinó a partir d’un diàleg obert que exigirà grans cessions d’una i altra banda.

Ens agradi o no, també ha obert un tercer front l’espantada del rei emèrit, de qui no coneixem encara prou bé les seves actuacions corruptes en matèria econòmica, ja que disposem tan sols d’informacions de part interessada, però que, només amb la seva actitud de marxar de la manera que ho ha fet, ja ens demostra que està ficat en un bon embolic.

I en darrer terme, the last but not least,  ens trobem amb l’escàndol que s’ha descobert amb la dita operació Kitchen, que afecta el PP de Mariano Rajoy i que, els agradi o no als seus afiliats, difícilment podran deslligar (si més no per les conseqüències) dels qui avui estan al capdavant d’aquesta formació política.

És cert que també podríem esmentar l’embolic que afecta a Podemos i al seu president a causa de les acusacions que (sense gaire consistència probatòria) els va fer un advocat que treballava al partit, però, si ens quedem a nivell d’importància, trobo molt més greu el que està succeint al si del PP perquè, si més no pel que hem pogut saber després que el jutge de l’Audiència Nacional ha aixecat el secret del sumari, en temps de Mariano Rajoy (podríem dir que ahir mateix, si em permeteu la metàfora), l’alta administració de l’Estat utilitzava la policia per “robar” -aquesta seria la paraula exacta- a un dels seus afiliats, -extresorer i exsenador- documents que contenien informacions comprometedores sobre el que coneixem com la “caixa B” del partit, intentant que aquesta informació mai no arribés al jutge.

Estem, doncs, parlant d’una corrupció tan organitzada com sistèmica, que utilitzava fons reservats no sols en benefici propi, sinó per tapar vergonyes i possibles delictes que afecten a un partit que ha estat molts anys en el Govern. Per tant, poca broma.

Certament que Pablo Casado ha condemnat els fets alhora que demanava respecte a la presumpció d’innocència, i ha dit que no li tremolarà el pols si ha de fer sang a casa, però no sembla que això sigui suficient perquè la institució pugui deslliurar-se de les esquitxades que segurament es deduiran de les actuals imputacions que afecten, entre d’altres, al qui era ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, al seu número dos, Francisco Martínez i a l’exsecretària general i exministra, Dolores de Cospedal, alhora que aixequen dubtes més que seriosos respecte de l’actuació de Mariano Rajoy.

Força més prudent i raonable que Casado ha estat l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez Almeida, que, amb un gran sentit comú, afirmà que “el PP no pot no assumir el que sembla que va produir-se”. Una cosa és que Pablo Casado no tingui una responsabilitat directa en els fets, que probablement no la té, i una altra que, després d’haver exercit alts càrrecs dins el partit per indicació de Rajoy i obtingut el suport per a la seva elecció de Dolores de Cospedal, ens vulgui fer creure que les persones sobre qui recauen greus sospites són estranyes en la seva trajectòria política.

Ara bé, més enllà de la crisi institucional que pot afectar al PP i dels gravíssims problemes que tindrà el Govern per aprovar els pressupostos i poder seguir governant el país, el que demostra fins a quin punt el patriotisme de Casado és de pandereta i que el seu respecte a la Constitució és fals, és la negativa reiterada que manifesta a complir amb el mandat que fa la nostra llei fonamental de substituir els membres d’algunes institucions que són bàsiques per a l’exercici de la vida democràtica: concretament del Consell General del Poder Judicial, del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional, òrgans col·legiats que demanen un vot molt reforçat del Parlament, que no es pot assolir mai si no hi col·laboren els dos grans partits majoritaris (PP i PSOE).

No cal referir-me a la importància que ha tingut el Tribunal Constitucional, avui de clara majoria conservadora, en algunes sentències de gran transcendència política; com també el Tribunal Suprem, el president del qual ho és del Consell General del Poder Judicial, que té el càrrec caducat de fa gairebé dos anys i, ell mateix, ha reclamat de ser substituït per respecte al que la Constitució ordena.

Però no, Casado no creu en la independència del Poder Judicial, creu que l’important per al país és que ells -el seu partit- el pugui manipular. Tots sabem que s’havia arribat a una solució pactada posant Manuel Marchena al capdavant del Tribunal Suprem i que la indiscreció d’un senador popular va fer malbé aquell acord en dir públicament que, amb Marchena, dominarien el Tribunal Suprem per la porta de darrere.

Avui, Casado argumenta el seu no a renovar aquestes institucions al·legant que no pot acceptar que participi en la decisió un partit -Podemos- que, com el seu, ha obtingut el suport democràtic de la ciutadania. És obvi que l’argument cau pel seu propi pes i amaga el que realment tem el jove líder popular: no poder dominar, manipular (directament o per la porta de darrere) aquests alts organismes, o bé mantenir la familiaritat que ara té amb els responsables dels tribunals dels casos que l’afecten. I això és gravíssim.

Antoni Puigverd, en un article recent, parlant de la crisi institucional que vivim, en citava un altre que José A. Zarzalejos havia publicat a “El Confidencial” pensant bàsicament en Catalunya, on demanava un “heroi de retirada” que actués a la manera de Suárez o de Gorbachov per reconduir l’independentisme vers el pragmatisme. Amb molta raó, Puigverd li deia que això era impossible mentre hi hagués líders polítics a la presó (opinió que subscric plenament, encara que la majoria d’espanyols no catalans, entre els quals incloc el Govern de Sánchez, semblen incapaços d’entendre). I afegia que no tenim necessitat només d’un “heroi de retirada”, perquè el que necessiten tots els partits, tots els territoris i totes les institucions i poders de l’Estat és esdevenir conscients de la gravíssima crisis social i institucional que patim i siguin capaços de conjurar-se per reformar aquest vaixell que en diem Espanya, que navega en plena turmenta, i evitar així que una ona de fatalisme provoqui el seu naufragi definitiu.

Que, seguint les consignes de Puigdemont de qui n’és vicari, Quim Torra ha decidit endegar el camí de la confrontació, d’això no hi ha dubte. En realitat, és el que ha fet des que accedí a la presidència de la Generalitat després que, en un enfrontament encara més gran, el qui era llavors president hagués convocat el referèndum de l’1-O i declarat unilateralment la independència, declaració que no va ser publicada al Butlletí Oficial i mai no ha tingut cap valor jurídic.

La confrontació, convençuts que l’Estat es plegaria de mans i tota Europa donaria suport a les accions polítiques que aleshores es van dur a terme, no sols no produí l’anhelat desig d’independència, sinó que va causar grans desperfectes en molts camps: a l’entramat jurídic (Rajoy, d’acord amb l’article 155 de la Constitució, es va permetre dissoldre el Parlament i convocar unes noves eleccions menyscabant així l’autonomia catalana), a l’estatus personal dels polítics (ja que els principals membres del govern, la presidenta del Parlament i dos dirigents d’associacions ciutadanes foren condemnats a molts anys de presó i d’altres han seguit el camí de l’exili), i també de caràcter econòmic (basta esmentar en aquest sentit la fugida a la Comunitat Valenciana de la Caixa i del Banc de Sabadell).

Èxits, doncs, cap, o molt pocs, ha provocar una confrontació amb l’Estat que ara, però, Torra ha decidit continuar “de manera intel·ligent” (creient, potser, que la seguida fins ara no ho era) i, per això mateix, ha decidit treure del seu govern alguns consellers que podien fer-li ombra -estic parlant bàsicament de la senyora Chacón, membre del PDeCAT- per tal de no tenir dificultats quan el Tribunal Suprem l’inhabiliti i no pugui seguir al capdavant del Govern.

Sembla, pel que podem col·legir de les manifestacions i de les informacions que s’han fet públiques, que l’estratègia de Torra, si és definitivament inhabilitat, serà de seguir a la presidència de la institució com si res no hagués succeït, però evitant signar cap document oficial, ja que si ho fes, incorreria en un nou delicte -el d’usurpació de funcions-, i ell -intel·ligent com es considera- vol desobeir, però fins un cert punt, no sigui que els mecanismes de la justícia se li tornin novament en contra i acabi també a Lledoners.

Aquesta estratègia no és innocent per més que sigui perversa i condueixi la política (i l’economia) catalana pel camí del caos, que és allí con Torra es mou amb més desimboltura, perquè, com ens recordava no fa gaire a les pàgines del diari “Ara” l’exconseller Mas-Culell (un dels cervells econòmics més reconeguts del país, que estigué al timó de la Hisenda catalana a l’època del president Mas) “s’enganya qui pensa que la política de confrontació no interfereix en les perspectives econòmiques i socials del país”. En efecte, davant la confrontació, Mas-Colell defensava la necessitat d’acordar polítiques amb el Govern central, única cosa que els permetria avançar (o no retrocedir, que no és poc, segons ell apuntava). I això mateix és el que, si llegim amb deteniment l’enquesta que entre diumenge i dilluns passat va publicar “La Vanguardia”, demana el gruix de ciutadans de Catalunya.

En efecte, d’acord amb el sondeig elaborat per GAD3, la solució al conflicte català passa pel diàleg dins la legalitat. Una aclaparadora majoria de la societat catalana aposta, doncs, per aquest tipus de sortida negociada mentre que, només un de cada quatre ciutadans, s’aferra al referèndum d’autodeterminació com a única resposta a la crisi territorial. El sondeig reflecteix que gairebé un 30% dels catalans defensa una reforma de la Constitució, un altre 26% preferiria una millora en el sistema de finançament i només un 10% reclama un nou Estatut. En total, un 65,3% dels consultats s’inclina per solucions acordades, davant el 26,1% que prefereix el dilema entre ruptura i continuïtat que plantejaria la consulta.

Tanmateix, acordar res amb el Govern actual de l’Estat s’esdevé avui una quimera. Segurament, perquè les majories que maneja Pedro Sánchez no són prou grans per donar-li una gran estabilitat i també perquè dins el PSOE són molts encara els que no veuen clar que cal negociar amb els catalans i endegar canvis seriosos a la política que s’ha dut fins ara (i això implica segurament parlar d’amnistia o, si més no, d’indults, entre altres coses), però també -i sobretot- s’esdevé una quimera perquè el Govern de Torra no té cap interès a negociar, ja que la política de “confrontació intel·ligent” per la qual ha optat no té altra intenció que soscavar la força del seu principal contrincant, que no és el PSOE, ni el PP, ni encara menys C’s, sinó l’altra força catalana independentista, ERC, i embrancats com està en aquesta guerra civil no es pot permetre el diàleg amb l’Estat.

Per poca atenció que hàgiu prestat a la política parlamentària catalana, haureu vist que, des de fa dos anys, cada cop que el president del parlament, senyor Torrent, desactivava les “desobediències” de Torra per preservar la seguretat jurídica de la Cambra, rebia els atacs directes del president i de tots els seus corifeus de JxCat. El darrer exemple el tenim en la petició que fos cessat el cap dels serveis jurídics per no publicar una resolució que era il·legal i estava prohibida per una decisió prèvia del Tribunal Constitucional.

De fet, conscient de la poca cintura de les institucions espanyoles (fonamentalment del T.C. i del T.S) , que, malauradament per a tots, han preferit la repressió al diàleg, Torra ha decidit aprofitar aquesta actitud per desgastar el seu adversari local, ERC, acusant-la de traïdora o de botiflera. I en això estem novament, perquè si després de la inhabilitació, ERC no es presta al joc de Torra (recolzat per la CUP) de seguir al capdavant del Govern (sense signar cap document, però exercint com a tal en una clara provocació a la justícia), aleshores titllarà Aragonès, Torrent i tots els seus correligionaris de traïdors, intentant posar en contra seu la massa de votants independentistes que, segons sembla, avui opten majoritàriament per ERC i no per JxCat.

Dura tasca, doncs la de Junqueras que, des de la presó, ha elaborat un document d’estratègia política amb l’exiliada Marta Rovira (si n’és, de complicat, actuar en aquestes circumstàncies!), en el qual tots dos admeten, fent autocrítica, que insistir en la conflictivitat “simbòlica” (l’adjectiu és textual i molt significatiu) amb l’Estat no els ha dut enlloc. Per això mateix ara proposen que la millor estratègia política és de posar l’accent en governar i en “governar bé”. “Hem de guanyar eleccions i governar -han escrit-. I allí on governem, hem de prioritzar governar bé per damunt del conflicte simbòlic, per molt golós que aquest pugui ser”. “Nosaltres -conclouen- fem política per millorar la vida de la gent, no per empitjorar-la.”

En aquest document programàtic, Junqueras i Rovira reconeixen, per tant, que l’1-O va ser el punt àlgid del “procés”, però també que, alhora, va marcar una inflexió. D’aquell moment ençà “l’independentisme ha anat perdent gas i l’Estat guanyant terreny”. Per això, l’estratègia de “no confrontació” que ara proposen és, diuen, “l’únic camí realista, seriós i viable per construir la república catalana”. “És -conclouen- el que considerem, amb els peus a terra”.

Benvinguts siguin a la realitat!

Ho he dit més d’un cop: quan una persona o un col·lectiu estan convençuts de trobar-se al costat bo de la història no dubten que tots els qui no pensen com ells estan en un lloc equivocat, i aquest convenciment, tan absolut com primari, que divideix el món en bons i dolents, els permet condemnar els adversaris al foc etern o -per no posar-nos transcendents i restar dempeus al món terrenal on vivim- els permet estigmatitzar-los, marginar-los i deixar-los fora del camp dels bons, que és des de l’únic lloc on es poden prendre les decisions.

Això, quan es dona en una dictadura establerta (o simplement encoberta, que n’hi ha) fa que els qui tenen el poder bandegin els adversaris, els depurin o, simplement, deixin d’escoltar-los com si la seva opinió no tingués cap valor. I, a més, ho fan creient-se amb tot el dret de fer-ho perquè no dubten que posseeixen la veritat.

Quan ens trobem, en canvi, amb persones i col·lectius amb una ideologia -la que sigui- que estan disposats a defensar, però que també són conscient que no tothom pensa com ells i que potser en la ideologia dels altres pot haver-hi també qüestions respectables i aprofitables per a la societat, aleshores sorgeix la possibilitat del diàleg, de la confrontació dialèctica i -per què no?- fins i tot de l’acord.

Molt d’això darrer és el que s’ha vist fa poc al País Basc quan hem confirmat que la coalició PNB-PSE seguirà governant Euskadi. Allí, doncs, tenim dos partits que presenten no sols una ideologia econòmica diferent sinó també una visió molt diversa del nacionalisme, posicionaments que tots dos sacrifiquen una mica per configurar una majoria que els permeti governar des de la centralitat que els uneix.

No hi da dubte que el PNB i Urkullo han preferit l’estabilitat amb el PSOE a l’aventura amb Bildu, amb qui també haurien pogut formar una majoria. Vull dir amb això que Euskadi s’ha mostrat pactista, a diferència de Catalunya, on l’independentisme marca els límits de tot i no sols es mostra incapaç de pactar amb l’adversari (i fins i tot d’escoltar-lo), sinó que duu a terme una guerra tan cruel com absurda entre sí: la de JxCat contra ERC i -més absurda encara- la de JxCat (que podem sintetitzar en Puigdemont) contra el PdeCAT, és a dir contra el partit del qual tots provenen, que l’acaba de dur als jutjat a causa -diuen- d’un apoderament en frau de la marca.

Així doncs, mentre Euskadi tria estabilitat, Catalunya s’encamina a unes properes eleccions des de la confrontació (la d’ells contra ells i la d’ells contra els altres).

Només que feu una mica de memòria, tots recordareu que el president Torra havia afirmat a primers d’any que les properes eleccions serien convocades un cop s’hagués aprovat el pressupost “perquè el Govern no dona més de sí” (són paraules textuals que reflecteixen una realitat més que constatable). Però ai! Sembla que això no és el que ara pensa qui mana per damunt de tot i de tots en el món de JxCat, l’autoexiliat Puigdemont, que tem encara que ERC el sobrepassi en vots i està decidit a evitar de totes-totes aquesta possibilitat. Conseqüentment, ha ideat una estratègia diabòlica -suposo que en això consisteix la “confrontació intel·ligent” de què ha parlat a la Universitat Catalana d’estiu celebrada a Prada- perquè Torra no dissolgui el Parlament abans d’esser inhabilitat pel Tribunal Suprem, sinó que, obligat a deixar la presidència del Govern autonòmic quan la inhabilitació es produeixi, els diputats catalans es vegin forçats a elegir un altre president (designat per ell, com és obvi), la qual cosa provocarà segurament la rebel·lió d’ERC, a la qual podrà titllar de “traïdora” (no serà el primer cop), acusació que -és el que ell creu i desitja- pot donar-li vots i deixar-la un cop més en segon lloc. Més encara, fa pocs dies, Torra ha dit que, si se l’inhabilita, ningú no ha de presentar candidats perquè “un tribunal espanyol” no pot decidir què s’ha de fer Catalunya. Afirmació amb la qual suposo que duu a l’extrem l’exercici de “confrontació intel·ligent” que predica.

En uns moments on l’Estat en el seu conjunt (i, naturalment, les Comunitats autònomes) han de fer front a una crisi econòmica sense precedents, a una crisi sanitària que a tots ens supera i que no sols posa en perill l’estabilitat de moltes famílies, de les empreses i de tot el món de l’ensenyament que és a punt de començar el curs i té davant seu grans incògnites respecte de com es podran fer les classes, de què succeirà amb els fillets que es vegin obligats a quedar-se a casa seva, de com repercutirà això en els pares que hagin de tenir-ne cura etcètera, etcètera, en uns moments, dic, de tanta inseguretat, Puigdemont i Torra han decidit dur a terme aquesta “confrontació intel·ligent” amb l’Estat que l’únic que pretén és que el Govern de Catalunya segueixi immers en el caos, eviti que unes eleccions puguin donar més estabilitat al país, lliuri una batalla tan dura com soterrada contra els seus socis de govern i ho subordini tot a la seva estratègia personal, aquesta que Puigdemont ha convertit  en un “univers propi”, o el que és el mateix, en una “realitat paral·lela” que ell, però, considera com l’única existent i per a la qual val la pena lluitar. Això fins al punt que, com ha escrit Andreu Ferret a “El Periódico”, llegint el llibre que acaba de publicar Puigdemont, podem comprovar aquest allunyament de la realitat en què es mou el “president legítim”, ja que al llibre es permet parlar teòricament de tot, però sense dir res dels hospitals, de les escoles o de les empreses de Catalunya.

Bons corifeus de l’estratègia del “tan com pitjor millor” i de l’exaltació d’aquest món paral·lel fora del qual sembla que no hi pot haver vida pel fet de trobar-se al costat erroni de la història, els membres de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural, partint de la base (també assumida per Torra) que no es pot negociar res amb el Govern de Pedro Sánchez, han decidit demostrar la seva “bona disposició” de diàleg assetjant l’Onze de Setembre els edificis emblemàtics de l’Estat a Barcelona, alhora que la senyora Paluzie, presidenta d’aquesta assembla d’abanderats de l’independentisme i de la veritat, suggereix el que, d’acomplir-se, esdevindria de fet una depuració: exigir que a les Universitats de Catalunya els rectors no puguin ser el que ella en diu “unionistes”, o el que és el mateix, exigir que els rectors siguin dels seus.

A diferència, doncs, d’Euskadi, on el diàleg s’ha preferit a la confrontació, Catalunya avança amb les cucales posades cap a l’abisme. I això que, com molt bé ha dit Oriol Junqueras, “si iniciem una confrontació amb l’Estat en les condicions actuals, anirem a perdre, i nosaltres el que volem és guanyar.”