Archive for Desembre de 2022

Instal·lats en el despropòsit constitucional

24 Desembre 2022

Un dels pares de la Constitució de 1978, Miquel Roca, escrivia dilluns passat aquestes paraules: “Estem en plena crisi. Una crisi institucional de gran rellevància. La sobirania popular no és respectada; els poders de l’Estat viuen una confrontació inèdita, la polarització ho envaeix tot. Ha estat una setmana que voldríem oblidar i que, per contra, temem que s’allargui perillosament.”

No es pot definir de manera més clara el que Espanya ha viscut aquestes darreres setmanes que ha acabat amb una resolució del Tribunal Constitucional, inèdita en democràcia, de paralitzar la tramitació parlamentària de la reforma que pretenia canviar el sistema per elegir dos dels seus magistrats.

Podem enfocar l’anàlisi (i les crítiques) a qualsevol de les institucions que han intervingut en aquesta comèdia dels horrors: el Tribunal Constitucional (TC), el Parlament, el Govern o el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), però el cert és que tots han fallat d’una manera o altra. De fet, la primera actuació sensata i positiva (a més de netament constitucional), ha vingut de la mà de la presidenta del Congrés i del president del Senat que, no escoltant alguns diputats que reclamaven que les Corts no acatessin la resolució presa pel TC, han dit clarament que l’acataven, encara que no la compartissin, evitant així que la Constitució es trenqués en mil bocins i els ciutadans quedéssim a mercè del caos.

No tenc cap dubte que a l’inici de la crisi hem de situar la decisió del PP de negar-se a renovar el CGPJ, caducat des de fa quatre anys, incomplint d’aquesta manera un mandat de la Constitució que tant diuen defensar. De fet, si fem memòria, el PP ha paralitzat la renovació d’aquest òrgan que té al seu càrrec el govern dels jutges i està presidit pel president del Tribunal Suprem, tres cops: el 1995 (quan governava Felipe González), el 2006 (quan governava Rodríguez Zapatero) i el 2018 (després que Rajoy perdés el poder per una moció de censura). Emparant-se en el fet que la llei exigeix una majoria de tres cinquens per nomenar els vuit jutges que han d’elegir el Congrés i el Senat, el PP ha boicotejat, des del desembre de 2018, una renovació que, d’haver-se dut a terme, hauria implicat que l’òrgan tingués una majoria progressista, d’acord amb l’actual composició de les Cambres elegides democràticament. Ho podran vestir com vulguin, podran aportar més o menys arguments, però, en el fons, el que el PP no ha acceptat és perdre la majoria al si del CGPJ conculcant amb la seva actitud el mandat constitucional.

Diguem, però, que la contumàcia del PP en aquest punt -impresentable en un sistema democràtic- ha dut al Govern de Pedro Sánchez a prendre algunes decisions que, al meu entendre, són també criticables. D’entrada, va aprovar una llei que prohibia al CGPJ fer nomenaments, la qual cosa ha comportat que, avui, una quarta part de les places de magistrats del Tribunal Suprem estiguin vacants, cosa que ha irritat els jutges i ha anat en detriment de l’Administració de Justícia. I en veure que, tot i així, el PP no donava el braç a tòrcer i els magistrats elegits per aquest partit tampoc no cedien, va decidir modificar la normativa perquè el CGPJ pogués designar els dos candidats que havien de formar part del TC (que té, de fet quatre magistrats amb el mandat caducat: els dos que correspon designar el Govern i els dos que ha de designar el CGPJ). ¿I per què el Govern va decidir modificar la llei? Doncs perquè d’aquesta manera el TC passaria d’una majoria conservadora a una majoria (de 7 a 5) favorable als progressistes. Per tant, el Govern va optar per fer una legislació ad hoc, amb una clara intencionalitat política. El pecat és, sens dubte, més lleu que el boicot sistemàtic del CGPJ, però hem de convenir que no és la manera més lloable de legislar.

Tot i així, els vocals conservadors del CGPJ, sempre a les ordres del PP, es van mantenir en el “no és no”, emparant-se en la majoria dels tres cinquens que exigeix la llei i en la necessitat de renovar el TC per terços (els quatre magistrats amb el càrrec caducat). Aleshores, el Govern, fart de sentir-se boicotejat, decidí emprendre una drecera per modificar la legislació vigent per a l’elecció dels magistrats del TC, i aquesta drecera tenia un defecte de fons i un altre de forma, i en dret, si el fons és important, també ho són les formes, ja que si no es respecten aquestes es poden conculcar drets, en aquest cas del legislador.

Aprofitant, doncs, que el PSOE i UP havien registrat al Congrés una proposició de llei orgànica per reformar al Codi Penal els delictes de sedició i de malversació, en un tràmit parlamentari exprés, els dos partits del Govern, avalats pels seus socis parlamentaris habituals, van introduir mitjançant esmenes dues disposicions addicionals que pretenien també reformar el sistema d’elecció dels magistrats del Constitucional. Una d’aquestes implicava reformar la Llei Orgànica 6/1985 del Poder Judicial per canviar la majoria de tres cinquens per una majoria simple en la designació dels dos vocals del TC que ha d’elegir el CGPJ.

Val a dir que aquesta decisió no seria inconstitucional, ja que, en aquest cas, la majoria de tres cinquens no l’estableix la Constitució sinó la llei orgànica reguladora del CGPJ. Però seria, des del meu punt de vista, un error, ja que, de dur-se a terme, posaria en mans d’un únic partit (si té majoria absoluta al Congrés) o d’una coalició de partits (ja siguin progressistes o conservadors) la designació del dos magistrats que ha d’elegir el CGPJ, els quals, sumats als dos que elegeix el Govern, donaria a aquest un control també absolut de la institució, la qual cosa és contrària a la separació de poders. Fins i tot des de les institucions europees s’ha advertit que aquesta no és una bona solució. Per això he dit que la qüestió de fons era criticable, encara que fos constitucional i encara que l’actuació contumaç del PP ens indueixi a justificar-la.

Quant al defecte de forma, aquest radica en el fet d’haver-se arbitrat la reforma al Congrés dels Diputats mitjançant dues esmenes que no tenien cap connexió amb la proposta original de reforma del Codi Penal, incomplint així l’anomenat dogma de l’homogeneïtat de les lleis i la coherència del seu contingut; una manera de legislar que tanmateix s’ha utilitzat reiteradament durant aquests darrers quaranta anys amb el vistiplau del TC, que avui, però, no veu amb bons ulls, ja que, com ha dit a la Sentència de 12 de desembre de 2019, les anomenades “lleis òmnibus” -que és així com es coneix aquesta mena de lleis-, tot i que podrien ser causa d’inseguretat jurídica, no son inconstitucionals, però responen a una tècnica legislativa errònia. A més, encara que no estan expressament prohibides per la Constitució, algunes clàusules poden esdevenir inconstitucionals si contravenen lleis bàsiques de l’Estat.

Tenim, doncs, que, tot i els errors de fons i de forma que jo he indicat, la matèria no deixava de ser controvertida i és fins i tot discutible que comporti una inconstitucionalitat. Per això mateix no ha deixat de sorprendre a molts juristes la decisió -inèdita fins avui- presa pel TC d’acceptar, sense entrar al fons de la matèria, la petició del PP d’interrompre cautelarment la llei que estava en tramitació com a conseqüència d’un recurs d’empara interposat per uns diputats que han considerat vulnerats els seus drets fonamentals a l’exercici del càrrec públic representatiu que ostenten, tot al·legant que les esmenes fetes en la tramitació del Codi penal per modificar el sistema d’elecció dels membres del TC no complirien el requisit de guardar un mínim de connexió amb la proposició de llei orgànica a què es van incorporar.

Estam, doncs, davant  d’una decisió  del màxim intèrpret de la Constitució que aboca el nostre sistema de justícia constitucional a una crisi sense precedents. I això perquè, actuant com ho ha fet, el TC ha abandonat la seva funció de legislador negatiu, mitjançant la qual assenyala i fa explícits els límits constitucionals que les lleis han de respectar (tot declarant la inconstitucionalitat un cop estan aprovades), per convertir-se en un actor determinant de l’esdevenir legislatiu. 

Subscric, per tant, l’opinió de la catedràtica de Dret Constitucional de Sevilla, Ana Carmona, quan diu que, amb aquesta decisió, el TC no ha actuat com a àrbitre que expulsa de l’ordenament normes contràries a la Constitució, sinó com a part que intervé activament en el procés de gestació de les normes esmentades. I això comporta, sempre a criteri meu i de molts altres juristes, una fallida clamorosa d’un principi bàsic que regeix el nostre ordenament jurídic: la presumpció de constitucionalitat que acompanya les lleis aprovades pel Parlament, on resideix la sobirania popular. “Una presumpció -afirma Carmona- que només es pot desvirtuar una vegada que les lleis han entrat en vigor -amb l’única excepció del control preventiu dels projectes de reforma dels estatuts d’autonomia- i només quan s’activa alguna de les vies de control existents davant del TC. Amb la decisió adoptada, aquest axioma salta pels aires i ens endinsem en un terreny ignot.”

A més a més, no podem menystenir que, abans de prendre una decisió tan greu, el TC rebutgés, per sis vots contra cinc, les recusacions que PSOE i UP van fer del president i d’un altre membre del tribunal amb el mandat caducat, rebuig que no va tenir en compte un precedent: el contemplat a la interlocutòria 387/2007, de 16 de octubre, a la qual, el ple va acceptar les abstencions de María Emilia Casas i Guillermo Jiménez (aleshores presidenta i vicepresident del TC), per resoldre un recurs contra la nova redacció que es donava a l’art. 16.3 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional en relació, precisament, amb la durada del mandat de la presidència i la vicepresidència. 

El Constitucional va dir aleshores que “l’aparença d’imparcialitat ha de ser especialment exigible quan allò que el Tribunal jutja és la seva pròpia Llei Orgànica, atesa la molt singular i rellevant posició que ocupa aquesta Llei al nostre Ordenament per garantir l’efectivitat de l’ordre constitucional”. I va afegir que “rebutjar que les abstencions [el mateix valdria per a les recusacions] estiguin justificades basant-se en el caràcter abstracte de l’enjudiciament, en la hipotètica i futura possible afectació a la resta de membres del Tribunal i a la conservació de la composició d’aquest, suposaria, a més d’un formalisme excessiu, donar prioritat a la garantia institucional de l’Òrgan sobre la garantia d’imparcialitat real i aparent a favor de les parts en el procés”. A més -apuntà- “seria difícilment comprensible per a la ciutadania”. Per tant, és clar que tenint l’objecte del procés un impacte directe evident en les seves persones, els dos magistrats recusats tenien el deure inexcusable d’abstenir-se a l’empara de l’art. 219.10 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, com ha sostingut també el Ministeri Fiscal del mateix TC. Si qualsevol jutge ordinari en situació anàloga no s’hagués abstingut, hauria incorregut en falta molt greu a l’empara de l’art. 416.8 de la mateixa llei.

Sigui com vulgui, amb aquesta decisió, el TC ha fet política (cosa que li està vetada), ha interromput il·legítimament el procés legislatiu (vulnerant l’autonomia del Parlament) i dos dels seus membres no han respectat l’exigència d’imparcialitat que la llei els reclamava. Alhora, ha fet que el país entrés en una dimensió desconeguda que, atès l’actual ambient polític de crispació i de no diàleg pot tenir conseqüències funestes per al futur de la democràcia.

El sudoku de la malversació

18 Desembre 2022

Una bona amiga, professora de matemàtiques, constatava l’altre dia davant uns altres amics amb qui compartíem la taula menjant unes perdius amb col, que jo no havia fet mai un sudoku. I tenia raó. Mai no n’he resolt cap. I és potser per això que em costa d’entendre (o potser sí que ho entenc, però no m’agrada) el sudoku que aquests dies han maldat per resoldre de manera conjunta el president del Govern, els seus socis a l’Executiu (encara que algun d’aquests s’hagi mostrat crític) i els representants d’Esquerra Republicana de Catalunya amb la reforma del Codi penal sobre la malversació.

Quant al delicte de sedició ja m’he manifestat molts cops i he dit que la tipificació d’aquest havia de modificar-se perquè -ho vaig raonar fa unes setmanes- no formava part dels delictes contra la Constitució, a diferència del de rebel·lió (que seguirà vigent), sinó contra l’ordre públic, i no eren pocs els penalistes que afirmaven que el seu redactat, producte d’un temps molt diferent de l’actual, feia que la sedició s’assemblés a una mena de “rebel·lió en petit format”. Per tant -i essent el delicte que el Tribunal Suprem va decidir que havien comes els polítics catalans amb els seus actes de 2017-, calia revisar-lo per adaptar-lo als estàndards europeus.

Molt diferent és el cas del delicte de malversació que, des de la reforma que va dur a terme el govern de Mariano Rajoy el 2015 (pensada, entre altres coses, per punir Artur Mas –“en todas partes cuecen habas”-), s’aplicava no sols quan hi havia lucre personal sinó també quan s’afavoria a tercers. Però sigui en un article o en diversos articles, el que em sembla indiscutible és que el Codi penal ha de penar la malversació en els dos casos. Provablement, és més reprovable que un polític robi diners públics per al seu patrimoni privat que no que els destini a afavorir els seus correligionaris o els desviï per una causa política en la que creu -i més encara si aquesta és il·legal-, però tant en un cas com en l’altre, el fet ha de ser punible.

Tanmateix, la reforma exprés que estan duent a terme el Govern i Esquerra Republicana és un sudoku dels que, probablement, fins i tot jo som capaç d’entendre, perquè per molt que s’hagin intentat explicar els portaveus del Govern, en aquest cas, les coses no són el que diuen sinó el que semblen, com ha observat García Page, un home que em sol irritar amb els seus comentaris, però amb el qual -si més no en aquest punt- avui coincidesc.

És cert que el PSOE va negar durant dies, de manera insistent, que estigués preparant una reforma de la malversació per rebaixar les penes associades a aquest delicte per beneficiar els encausats pel ‘procés’. Alhora, membres del Govern també desmentien que hi hagués cap mena d’interlocució sobre aquest assumpte amb Esquerra Republicana. Però mentre els portaveus de l’Executiu afirmaven això, els republicans assenyalaven en privat que el disseny del canvi ja estava fet i que les converses que mantenien amb el Govern s’encaminaven a bon port. I va ser dilluns passat quan amb les intervencions que uns i altres van fer al Congrés dels Diputats, tots vam poder comprovar que el partit de Pere Aragonès no mentia.

Aquell dia, socialistes i republicans van assolir un acord sobre la malversació basat en una transaccional dels primers a una proposta dels segons. Ho vam poder comprovar dimarts a la Comissió de Justícia i la reforma es consolidà dijous al ple de la Cambra baixa a pesar dels dubtes que han mostrat d’alguns sectors de l’esquerra, començant per una part d’Unidas Podemos, que no acabaven de veure amb bons ulls una rebaixa de fins a vuit anys de presó en aquest tipus de delictes, que passaran  a estar penats amb un màxim de quatre (ERC en proposava tres), en lloc dels dotze actuals amb el tipus més agreujat.

S’ha actuat, doncs, a contrarellotge per posar un floc ben elegant al paquet de mesures en favor de la desjudicialització que han negociat la Moncloa i Esquerra Republicana, encara que l’aplicació concreta dels canvis quedarà a mercè dels tribunals. 

Concretant, diguem que s’ha proposat una nova figura: el “desviament pressupostari irregular”, amb una pena d’entre un i quatre anys de presó i de dos a sis d’inhabilitació. I no cal ser molt intel·ligent per veure que aquestes xifres estan pensades perquè puguin aplicar-se als organitzadors catalans de l’1-O, ja que la modificació suposarà una rebaixa de la pena per als encausats del ‘procés’, que ara se situa en sis anys de presó i deu d’inhabilitació -12 en els casos més agreujats-.

De fet, les converses amb els republicans també han girat a l’entorn de la reducció de penes que podrien ser aplicades als dirigents catalans que seran jutjats properament -com Josep Maria Jové i Lluís Salvadó- i, sens dubte, als líders del ‘procés’ que van fugir i resideixen fora de l’Estat.

A més -i no és precisament això que critic-, a la reforma del delicte s’inclou el concepte de “malversació apropiatòria” per quan hi hagi lucre personal o de tercers, amb les mateixes penes que tenien fins ara, i la “malversació d’ús” per castigar qui destini patrimoni públic a una finalitat privada, tot i que no hi hagi enriquiment. Aquest segon delicte segueix, doncs, la mateixa línia que l’esmena d’Esquerra Republicana i recull el mateix rang de penes: de sis mesos a tres anys de presó. Pel que fa als atenuants, la devolució de patrimoni s’haurà de produir abans de l’inici del judici oral i la col·laboració amb la justícia haurà de ser “eficaç”, és a dir que haurà d’oferir resultats tangibles.

Tots els que em coneixen saben pel que he escrit al llarg d’aquests anys (som, doncs, esclau de les meves paraules), que jo no tenc dels polítics catalans que van propiciar els fets que van conduir a l’1-O el mateix concepte que en tenen els dirigents del PP, que encara parlen de “cop d’estat” quan el Tribunal Suprem no els va condemnar per rebel·lió sinó per sedició, i fins he criticat raonadament aquesta sentència. Ni he utilitzat mai la paraula “criminals” per definir-los, com sí que ho fa la dreta habitualment, però sí he dit que van actuar contràriament a la Constitució i que, d’una manera o altra, el que van fer era punible.

D’altra banda, compartesc amb el Govern la necessitat de desinflamar Catalunya i de desjudicialitzar l’acció política. Per això vaig donar suport als indults de què van ser objecte els polítics condemnats pel ‘procés’, contràriament al que opinava el Tribunal Suprem i van criticar amb la màxima duresa els líders del PP i també la dreta mediàtica madrilenya, però desconfiï clarament de les polítiques legislatives fetes exprés i, per tant, sense els controls indispensables per fer una bona llei (vegeu, si més no, el que ha succeït amb la coneguda com del “sí és sí”) i, per tant, sense els informes del Consell d’Estat o del Consell General del Poder Judicial, encara que aquesta darrera institució no em mereixi cap crèdit perquè, dominada per la dreta, està actuant indignament i conculcant tots els principis constitucionals pels quals hauria de regir-se. I desconfiï sobretot del legislador quan no legisla pensant en “tothom” sinó en unes persones determinades, ja sigui perquè creu que és aquest un camí que pot ser beneficiós per al país (aquest seria el cas menys dolent) o bé perquè li cal obtenir els vots dels que en sortiran privilegiats. I la reforma de la malversació, per la manera que s’ha dut a terme, sona a això darrer. 

Així, doncs, crec que no m’equivoc si afirm que el sudoku de la malversació és el que sembla. El problema és que Feijóo i el PP s’han instal·lat des de fa molt de temps en un escenari de sobreactuació tan fora de lloc (“¡golpe de estado!”, “gobierno ilegítimo”, etc. etc.), que fan de mal creure i escoltar. Sembla mentida que un home com Feijóo no s’adoni que la inflamació el desdibuixa i que la seva actuació forma part del problema que té Espanya amb el descrèdit dels polítics i no de la solució.

11 Desembre 2022

N.B. L’article que es publica a continuació al blog s’havia inserit, per error, de manera parcial. El text vàlid és el que ve a continuació.

Els menorquins hem d’atendre les reivindicacions d’Eivissa

11 Desembre 2022

L’article 152.1 de la Constitució espanyola, bàsic per reflexionar sobre el sistema electoral de les Comunitats autònomes, estableix d’entrada que “En els Estatuts (…), l’organització institucional autonòmica es basarà en una Assemblea Legislativa elegida per sufragi universal d’acord amb un sistema de representació proporcional que asseguri també la representació de les diverses zones del territori”. Veiem amb això que la distribució d’escons entre les circumscripcions que es creïn, si bé reclama el principi de la proporcionalitat, no contempla només el criteri demogràfic (“una persona un vot”), sinó que admet que aquest es pugui matisar en favor d’una adequada distribució que asseguri que tots els territoris tenguin una representació adequada.

La mateixa Constitució i la jurisprudència constitucional admeten barreres electorals (algunes prou altes de fins el 6%) que deixen fora de les assemblees legislatives els partits o coalicions que no les superin, alhora que determina (art. 68.2) que es fixi una representació mínima en les eleccions al Congrés dels diputats (que desvirtua la proporcionalitat en favor de províncies poc poblades), i prescindeix de la proporcionalitat en les eleccions al Senat, assignant 4 senadors per província (art. 69.2), que després es completa amb els senadors autonòmics amb un sistema que no desvirtua bàsicament aquesta desproporció inicial.

Això ha donat peu a articular diferents mecanismes de sobre representació de les circumscripcions menys poblades (i a la consegüent infra representació de les més poblades), amb la qual cosa es corregeix el mandat d’establir un sistema de representació proporcional en favor de criteris territorials. 

Diguem d’entrada que no hi ha cap norma constitucional que determini quin ha de ser el nombre de parlamentaris d’un Parlament autonòmic. Per tant, l’han de establir els estatuts de cada Comunitat autònoma. Alguns ho fan directament. D’altres es remeten a una Llei electoral pròpia. I en el panorama espanyol trobam sistemes molt diversos: algunes lleis electorals concreten el nombre de diputats per cadascuna de les circumscripcions; d’altres opten per una forquilla màxima i mínima; n’hi ha que fixen només un mínim o bé un màxim, i en trobam que determinen el nombre de diputats d’acord amb l’evolució demogràfica de la Comunitat autònoma. 

El que vull remarcar amb el que acab de dir és que, en tots els casos, d’una manera o altra, les lleis electorals combinen el criteri poblacional amb el territorial, tret de l’Estatut basc que atorga un nombre igual de diputats (25) a cadascuna de les tres províncies que conformen la Comunitat autònoma, amb un Parlament que té, per tant, 75 diputats, trencant d’aquesta manera el principi de la representació proporcional. 

Un altre sistema no tan extrem en favor de la territorialitat és, precisament, el nostre, on l’Estatut determina 4 circumscripcions electorals (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) i remet a la Llei electoral la composició del Parlament, que (art. 12) fixa en 59 diputats distribuint-los irregularment: 33 per Mallorca, 13 per Menorca, 12 per Eivissa i 1 per Formentera.

Dit això, convé tenir en compte dues qüestions que afecten al sistema que els habitants de les Illes Balears ens vam donar l’any 1986: La primera, que el criteri seguit no respon a cap fórmula matemàtica que el relacioni amb la demografia (encara que la té en compte), sinó a un acord pres entre tots, és a dir a un consens que van forjar les forces polítiques que estaven representades al Parlament l’any 1986. La segona, que el sistema fixat va ser declarat constitucional per la sentència 45/1992, que desestimà un recurs d’inconstitucionalitat contra la norma, tot i que la distribució d’escons entre les quatre circumscripcions no respectava la proporcionalitat amb la població de cadascuna d’elles. 

Fetes aquestes dues observacions, crec tanmateix que no podem obviar els 30 anys que han passat des de la sentència, ja que, d’aleshores ençà, s’han alterat alguns paràmetres que ens conviden a reflexionar sobre una necessària reforma de la llei electoral en allò que afecta, precisament, a la distribució d’escons. Des del meu punt de vista, s’han produït tres fets cabdals que no podem menystenir:

1er) S’ha separat el càrrec de diputat al Parlament del de conseller al Consell Insular respectiu. Ara, cada illa elegeix els seus consellers per sufragi universal i directe (art. 64.1 EA) perquè governin un Consell Insular que, des de l’Estatut de 2007, és considerat com a “institució autonòmica” (al mateix nivell que el Parlament, el Govern i el President de la Comunitat (art. 39 EA), alhora que tots s’han dotat -i s’han de seguir dotant- de moltes més competències per tal d’esdevenir vertaders “governs” de cadascuna de les illes (arts. 70 a 74 EA).

2n) S’ha disgregat el Consell d’Eivissa-Formentera en dos: Eivissa i Formentera (art. 39 i 41.3 EA), encara que sense alterar la representació global al Parlament (13 diputats), però assignant-ne 12 a Eivissa i 1 a Formentera (art. 12.2 de la llei electoral). I

3r) S’ha modificat substancialment el pes demogràfic entre Menorca i Eivissa. Concretament -i en xifres rodones-, el 1986 Eivissa tenia 65.000 h. i Menorca 60.000. Per tant, Eivissa tenia 5.000 h més que Menorca, una diferència que podíem considerar com a no substancial. Avui, en canvi, Eivissa en té 152.000 i Menorca 96.000. Per tant, Eivissa té 56.000 h més que Menorca. No és broma. Però  a l’hora d’avaluar la bondat del sistema, també hauríem de tenir en compte el creixement que ha experimentat Mallorca, encara que no assoleixi la dimensió del que ha tingut l’eivissenc. Mallorca tenia 550.000 h el 1986 i en té 940.000 el 2022. Estam parlant de xifres que l’any 1986 eren impensables.

¿Són, doncs, suficients aquests tres grans canvis per plantejar-nos una reforma de la Llei electoral de 1986 per ajustar la representativitat al Parlament que conjugui de manera més equitativa els principis de proporcionalitat i el de representativitat dels respectius territoris illencs? La meva resposta és sí. 

¿I com es podria concretar la reforma? Per dur-la a terme cal, d’entrada, complir amb un imperatiu legal: que l’acordi un mínim de 40 diputats (2/3 dels parlamentaris). Però, sobretot, hauríem també de complir un imperatiu que definiria com de “bona política”: que l’acord sigui pres per totes les forces polítiques, com ho va ser el de 1986 que -ho repetesc- no respon a cap mena de fórmula matemàtica lligada a la demografia. Simplement tots els partits van creure que aquella era una bona redistribució, encara que, si tenim en compte la població de les Illes Balears l’any 1986, Mallorca (amb 33 diputats) tenia 1 diputat per cada 16.666 habitants; Menorca (amb 13 diputats) en tenia 1 per cada 4.615; Eivissa (amb 12) en tenia 1 per cada 5.417; i Formentera (amb 1) en tenia 1 per cada 5.000. Acceptada la desproporció que infra representava Mallorca -que tots van acceptar per afavorir el principi de la territorialitat-, veiem, però, que aleshores la desproporció entre les illes menors era molt petita i per tant assumible (a més de constitucional, si tenim en compte la sentència de 1992).

Avui, però aquesta desproporció s’ha engrandit de manera molt considerable. Tenim, doncs, que, en xifres aproximades, Mallorca té 1 diputat per cada 27.000 h; Menorca 1 per cada 7.432; Eivissa 1 per cada 12.326; i Formentera 1 per cada 12.110.

Com es pot resoldre l’equació de manera satisfactòria?

D’entrada vull afirmar que la fórmula no pot ser la de disminuir el nombre de diputats al Parlament, ja que, si ho fèiem, el “llindar electoral” (cast. umbral) augmentaria fins al punt que -com ha assenyalat el professor Oliver Araujo-  podria deixar fora del Parlament partits polítics que superin fins i tot el quinze o el vint per cent dels vots en una illa. És, de fet, el que pretenia el govern de José Ramón Bauzà, que proposava un Parlament amb 43 diputats en total; 24 per Mallorca, 9 per Menorca, 9 per Eivissa i 1 per Formentera), sota la màscara d’abaratir el cost polític i afavorir l’austeritat. Sens dubte que l’abaratiria, però a costa de desnaturalitzar el sistema, que deixaria de ser proporcional per esdevenir, a la pràctica, un sistema majoritari corregit, on només dos partits tindrien possibilitats reals d’obtenir representació en cada circumscripció.

Crec, doncs, que una fórmula que podria refer mínimament l’equilibri sense trencar el consens de 1986, seria la d’augmentar el nombre de diputats del Parlament, que passaria de tenir-ne 59 a tenir-ne 62. Aquesta proposta, que va obtenir un principi de consens entre els components de la taula rodona que, organitzada per la Fundació Rubió, va tenir lloc a Maó el passat 5 de desembre (taula a la qual hi participava un militants de Mes, un del PSOE i un del PP -tots ells menorquins-, encara que actuaven a títol personal i, per tant, no involucraven amb la seva opinió el parer del partit al qual pertanyien), és la següent: assignar un diputat més a Mallorca, que quedaria amb 34 diputats; assignar-ne dos a Eivissa, que restaria amb 14; i mantenir els 13 de Menorca i el diputat per Formentera.

Som ben conscient que, amb aquesta fórmula, el desequilibri en favor de la territorialitat que afavoreix les illes menors continuarien existint -com existia en la fórmula adoptada el 1986, que va ser acceptada per tots-, però Eivissa es veuria força més ben representada i Mallorca no hauria de cedir encara més representativitat de la que, generosament, va cedir el 1986.

L’acarnissada lluita per dominar el Poder Judicial

4 Desembre 2022

No crec que ens hàgim de considerar pessimistes si constatam avui que la realitat política del nostre país passa sovint pels Tribunals de justícia, i això no és bo per a ningú. D’entrada, no ho és per als mateixos Tribunals que, davant la incapacitat manifesta de diàleg parlamentari, es converteixen més d’un cop en una mena de tercera cambra, que es veu forçada a decidir sobre qüestions que mai no haurien d’arribar a la seva consideració. Però temps era temps quan els polítics podien debatre i assentir o discrepar des de la tribuna sense necessitat d’insultar-se i permetien que el diàleg fluís, conscients que calia respectar el joc de les majories i les minories, convençuts que no era bo per a ningú afirmar que tot allò que fa el govern, quan no hi estem d’acord, ha d’acabar als Tribunals.

Crec, sense temor d’equivocar-me, que aquesta pràctica aviciada és un element que ha contribuït a la politització de la justícia, que és el pas anterior al trencament de l’Estat de dret, el qual es fonamenta -no cal dir-ho- en la separació de poders. Però quan l’executiu i el legislatiu són incapaços d’exercir les funcions que la Constitució els imposa i, subvertint les premisses que haurien de regir el debat parlamentari, es neguen a perdre i amenacen de dur totes  les qüestions amb les quals no estan d’acord als Tribunals (ja sigui als de Justícia o bé al Constitucional), aleshores ben aviat cauen en la temptació de convertir aquestes instàncies en crosses que donin suport als partits per així assegurar-se el seu favor.

El fet que el govern de Pedro Sánchez vagi nomenar Fiscal General de l’Estat Dolores Delgado l’endemà que era cessada com a Ministra de Justícia i que ara proposi Juan Carlos Campo, també exministre del ram, per ocupar una plaça al Tribunal Constitucional és la prova més llampant d’aquesta voluntat de fer-se amb el Poder Judicial i treure-li aquella imparcialitat que és indispensable per impartir justícia o interpretar adequadament la Constitució. Però aquest no és un pecat exclusiu del Partit Socialista, ja que el Partit Popular ha jugat la mateixa carta de manera gens dissimulada. Podem posar com a exemple el nomenament per al Tribunal Constitucional d’Enrique Arnaldo, un jurista que es va lliurar d’una investigació penal perquè els fets havien prescrit i els principals mèrits del qual era la lleialtat més absoluta al Partit Popular i haver participat en tots els passos més polèmics de la carrera acadèmica del llavors president del partit, Pablo Casado. Com també fa uns anys va nomenar per al Tribunal Constitucional Enrique López, avui conseller de Justícia de la Comunitat de Madrid, que va ser interceptat per la Policia Nacional mentre conduïa la seva moto sense casc i ebri el diumenge 1 de juny del 2014 a les 7.30 del matí. Més encara, en el passat, el PP va tenir un president del TC que era militant del partit -Francisco Pérez de los Cobos- i un magistrat -Andrés Ollero- que havia estat diputat. I darrerament, va nomenar magistrada del TC Concepción Espejel, que els populars havien dut primerament al Consell General del Poder Judicial després que va ser apartada -juntament amb Enrique López- de l’Audiència Nacional quan jutjava el cas Gürtel -on estaven enfangats capitostos del PP- un cop van ser denunciats pels fiscals per haver ostentat càrrecs en aquest partit.

Estam, doncs, davant uns fets respecte dels quals les paraules de Jesús -“qui estigui net de pecat, que llenci la primera pedra”- es poden aplicar als dos grans partits que, en actuar com ho estan fent, coadjuven sens dubte a la degeneració del sistema democràtic.

Tot i així -no tot ha de ser necessàriament negatiu-, voldria avui destacar una actuació judicial que val la pena tenir en compte: la que ha protagonitzat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya amb la sentència que ha dictat sobre la Mesa del Parlament d’aquella comunitat en la qual s’afirma que Roger Torrent, que la presidia l’any 2019, i tres dels seus excompanys, no van desobeir el Tribunal Constitucional quan van tramitar l’octubre d’aquell any dues resolucions en les quals es reivindicava el dret d’autodeterminació i es reprovava el Rei Felip VI.

Pens que és interessant entrar en el fons de la sentència exculpatòria, que es fonamenta tècnicament en l’absència d’un mandat “clar i específic” de les providències del Tribunal Constitucional que advertissin la Mesa de vulnerar el seu mandat. 

Si ens atenem, doncs, a la sentència, veiem que la interpretació majoritària del TSJC va considerar que allò que realment estava prohibint el Tribunal Constitucional era “continuar amb el procés polític d’independència”, que va culminar en l’1-O -cosa lògica si tenim en compte que aquesta era una acció netament inconstitucional-, però no contradeia la Constitució el fet de “parlar de l’autodeterminació com a mera proclama política” ni ho era tampoc la reprovació del Rei.

Val a dir que la resolució incorpora la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans sobre la primacia de la llibertat d’expressió, sobretot quan ens enfrontam a qüestions d’ “interès públic” com són la independència de Catalunya i la monarquia. La sentència, a més, puntualitza que “és important posar de manifest” que les actuacions de la Mesa del Parlament, dirigida per Torrent, se situaven en el pla deliberatiu, i això les feia “absolutament diferents” de les que al seu dia va adoptar la Mesa presidida per Carme Forcadell, que va permetre la proclamació de la independència, aquella que, uns minuts després, va deixar sense vigor l’inefable Puigdemont.

Sentències com aquesta que estic comentant ens ajuden a creure en la Justícia, una Justícia que, en aquest cas, va estimar que la Mesa podia admetre, com ho va fer, les propostes de resolució de què estic parlant, per més que el seu contingut pogués alarmar molts dels que creuen fermament en la unitat d’Espanya. I això perquè el Tribunal Europeu de Drets Humans i fins i tot el nostre Tribunal Constitucional avalen aquesta mena de debats polítics que han d’emparar-se en el lliure exercici de la llibertat d’expressió.

És, doncs, important que siguem conscient d’una cosa: que als parlaments la llibertat d’expressió és molt ample, i que, per això mateix, la resolució que va prendre la Mesa del Parlament de Catalunya de permetre aquell debat, no contradeia cap principi constitucional per fortes que fossin les crítiques al Rei, ja que ni pretenien aprovar la independència ni tampoc derrocar la monarquia. Només permetia que en el debat s’expressés un desig polític -el que propugnava la independència i alhora criticava durament el Rei-, dues qüestions que segurament podien ferir moltes sensibilitats i fins i tot pot irritar molta gent, però que eren matèries sobre les quals els diputats tenien dret a parlar.

Si una cosa deixa clara la sentència que estic lloant és que als parlaments es pot debatre sobre qualsevol qüestió política que tengui repercussió sobre la la vida dels ciutadans, i, per tant, sobre possibles reformes constitucionals, ja que no és possible debatre sobre una possible reforma sense criticar aspectes -ni que siguin fonamentals- de la llei que pretén reformar-se. Llàstima que, avui, molts parlamentaris confonguin la llibertat d’expressió amb l’insult, la injúria o la calúmnia més barroeres.

I dit això, el que voldria destacar és que el procés iniciat contra la Mesa del Parlament de Catalunya, que ha acabat en un no-res, probablement no s’hauria produït si no visquéssim en una situació tan radicalment enfrontada dels uns contra els altres. Simplement, va arribar als tribunals perquè els polítics contraris a la independència de Catalunya, en veure’s impotents per impedir un debat parlamentari que els molestava i amb el qual no estaven legítimament d’acord, van ser incapaços d’acceptar que eres en minoria i van acudir al Poder Judicial perquè els donés una mà i condemnés els processats. Per això els polítics volen dominar el Poder judicial, oblidant que, si ho acaben aconseguint, enfonsaran el sistema democràtic.


A %d bloguers els agrada això: