Archive for Abril de 2021

Per un “Poder Judicial” independent dels polítics i dels jutges

18 Abril 2021

Del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) emanen els nomenaments dels principals òrgans judicials del nostre país. És, doncs, evident que la composició d’aquest Consell i el tarannà ideològic dels seus membres influeix de manera decisiva en la manera d’actuar dels tribunals, perquè, desenganyem-nos, per molt que parlem de la neutralitat dels jutges i proclamem que la justícia és igual per a tots, sabem que l’aplicació de la llei permet sovint interpretacions diverses, i en aquesta interpretació, la ideologia que puguin tenir els jutges i magistrats hi juga un paper. 

Fixada, doncs, la transcendència que per al funcionament del país tenen les institucions judicials, i tenint en compte que el CGPJ és qui decideix els principals nomenaments, no ens hem de sorprendre si els polítics tenen gran interès d’influir en la composició d’aquest òrgan, que no és, pròpiament un tribunal, però és qui té encarregada l’administració de l’Administració de la Justícia.

Actualment composen el CGPJ 21 membres: 20 vocals i 1 president. 10 els proposa el Congrés (6 d’entre jutges i magistrats i 4 d’entre juristes de reconeguda competència), i els altres 10 els proposa el Senat amb el mateix criteri i procedència. Aleshores, el Ple del CGPJ elegeix el president entre membres de la carrera judicial o juristes de reconeguda competència. Aquest és alhora president del Tribunal Suprem.

Tenim, doncs, que en l’actual sistema, són els parlamentaris els qui decideixen qui composa el CGPJ, però la llei no deixa aquesta elecció a una majoria simple, ni tan sols a una majoria absoluta, sinó que exigeix una majoria molt qualificada de vots: la de tres cinquenes parts dels diputats i dels senadors. I això, sobretot en èpoques com les que estem vivint amb un parlament molt fragmentat, exigeix l’acord de dos (i de vegades més) partits polítics, la qual cosa significa que un partit minoritari, com ho és avui el PP, pot ser indispensable per a l’acord i, en definitiva, té a la mà la possibilitat de bloquejar una elecció i fer que els membres del CGPJ s’eternitzin en el càrrec perquè, si bé són elegits per un període de cinc anys, el seu nomenament es prorroga mentre el Congrés i el Senat no arribin a un acord per a la seva substitució.

I aquest és el cas en què ens trobem avui. Tenim un CGPJ caducat de fa dos anys, però bloquejat per la simple raó que el PP i el seu dirigent Pablo Casado no volen propiciar l’acord, se suposa perquè els elegits per ell estarien en minoria dins la institució, mentre que ara disposen d’una clara majoria, ja que la seva elecció es va produir a l’època en què governava Rajoy i el PP era el partit majoritari al Congrés i al Senat.

Davant aquesta situació de bloqueig, i tenint en compte que la llei que regula el CGPJ és una Llei Orgànica i que aquestes es poden aprovar amb el 51% dels vots dels Diputats, PSOE i UP presentaren el passat mes de desembre una proposta de modificació de la llei actual que exigeix majoria de tres cinquenes parts per una altra en la qual fos suficient una majoria absoluta, que, si fem nombres de la composició actual del Congrés, veurem que es pot obtenir sense el suport de PP i de VOX.

La proposta va ser durament criticada no sols per l’oposició conservadora sinó també per les associacions de jutges i també per persones independents. Jo mateix vaig escriure que aquesta proposta posava en perill la independència del poder judicial i ens apropava a decisions tan criticables al sí de la Unió Europea com les que havia pres Polònia.

Davant aquest allau de crítiques, persistint el bloqueig que segueix imposant el PP (bloqueig que implica un incompliment greu dels preceptes constitucionals) i veient el Govern actual que un CGPJ (de majoria netament conservadora) caducat fa mes de dos anys seguia fent els nomenaments que per llei li corresponen, el passat mes de març, el Ple del Congrés va aprovar una proposta, també de PSOE i UP, no ja per dur a terme el seu antic projecte, sinó simplement per limitar les competències del Consell un cop aquest tingui expirat el mandat pel qual va ser elegit. Aquesta modificació va ser aprovada pel Congrés amb 196 diputats, ja que només van votar-hi en contra PP, C’s i VOX, i ara és a punt de ser aprovada pel Senat.

És evident que aquest canvi, un cop passi el tràmit del Senat, implicarà que l’actual CGPJ quedi absolutament nu, ja que només podrà dur a terme funcions administratives, però cap nomenament, i per tant, quedarà mancat de les competències que per a ell preveuen la Constitució i la Llei Orgànica que actualment el regulen.

Això ha fet que magistrats de l’Associació Professional de la Magistratura, de l’Associació Judicial Francisco de Vitoria i del Foro Judicial Independent, que representen més de 2.500 jutges, hagin remès un escrit a la vicepresidenta de la UE i al comissari europeu del ram denunciant el que ells consideren un “risc de violació greu” de l’estat de dret al nostre país, i reclamin que, des de l’àmbit de competència de la Comissió, s’insti al Govern d’Espanya perquè abordi les reformes legislatives que resultin compatibles amb les garanties que demanda l’article 49 del Tractat, en els termes en què les ve interpretant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Alhora, denuncien que, en el sistema actual, aprovat l’any 1985, els grans partits es reparteixen el CGPJ com si fos un gran pastís que només ells poden tastar. I tenen raó, perquè, com molts hem vingut denunciant de fa molt de temps, els partits no intenten elegir els millors, sinó els més fidels a les seves respectives ideologies, i això fa que la Justícia espanyola perdi independència i es trobi molt influïda per la ideologia dels partits que han tingut vot en l’elecció dels càrrecs judicials.

Sembla, doncs, que en opinió de molts juristes -i entre la gent del país que vol i reclama una independència absoluta del poder judicial dels partits polítics- el sistema que tenim d’elecció dels membres del CGPJ no és bo, com no ho seria la reforma proposada primitivament per PSOE i UP que permetia que un sol partit amb majoria absoluta o bé una coalició de partits (exclusivament d’esquerra o exclusivament de dreta) que l’aconseguissin, poguessin nomenar tots els membres del Consell sense l’acord de partits que no combreguen amb la mateixa ideologia. I també sembla evident que deixar un CGPJ sense que pugui exercir les competències que li assigna la Constitució i la Llei és un gran contrasentit.

Ara bé, haurem de convenir que és també un gran contrasentit i un atac flagrant a l’esperit de la Constitució que un sol partit (en aquest cas el PP) pugui, amb 88 diputats, fer impossible que el Parlament compleixi amb el deure constitucional d’elegir els membres del CGPJ, ja que, tancant-se en banda, no hi ha manera d’obtenir, sense ell, el vot reforçat dels tres cinquens que reclamar la llei.

Llegint la carta dels magistrats, tinc la impressió que ells voldrien que se’ls retornés la competència que, abans de 1985, havien tingut per elegir ells sols i no els parlamentaris els membres del CGPJ, però hem de reconèixer que aquesta decisió sostrauria a la sobirania nacional que s’encarna a les Corts un paper que crec que li correspon, perquè als jutges no els elegeix ningú mentre que sí elegim els diputats i senadors. 

Ara que, si s’acaba deixant l’elecció als mateixos jutges sense cap control parlamentari davant la impotència del Parlament per dur a terme la missió que li encomana la llei, haurem de concloure que tenim uns partits, uns diputats i uns senadors que mereixen tot el nostre menyspreu, perquè amb la seva inoperància per arribar a un acord per elegir el CGPJ amb unes majories reforçades ens demostren ben clarament que no creuen en la independència de la Justícia, ja que la volen manipular en benefici propi.

Laura Borràs purga Alonso-Cuevillas

11 Abril 2021

Tenc la impressió que, pel que duem vist fins avui, la recentment escollida presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, tindrà moments de glòria. D’entrada es va comprometre a continuar la feina on la va deixar Carme Forcadell (oblidant que, entre Forcadell i ella, havia presidit la cambra Roger Torrent, al qual no va fer tan sols menció, suposo que per covard o traïdor a la causa, ja que no va permetre l’elecció telemàtica de Puigdemont ni s’enfrontà al tribunal que va condemnar Torra a perdre l’acta de diputat) i al seu primer discurs d’investidura com a presidenta ha promès solemnement que “cap tribunal ni presó ens farà renunciar a les nostres idees”.

He de dir que és admirable aquesta fermesa. Tampoc les monges que descriu Bernanos a “Diàlegs de Carmelites” van cedir a les pressions dels tribunals revolucionaris francesos i van acceptar la mort abans de renunciar a les pròpies conviccions. És el que han fet tots els màrtirs davant la força d’uns adversaris cruels que els han volgut imposar una llei que atemptava contra la seva consciència.

Ara bé, a pesar que, avui, els militants de l’independentisme català tenen coll avall que Espanya és un estat repressor, el cert és que ella ha acceptat, si més no formalment, les normes de convivència que, com succeeix a tots els estats democràtics del món, estableixen les constitucions. I a Espanya, no ho oblidem, tenim una constitució que va aprovar un parlament democràtic elegit per sufragi universal, lliure i secret, i va ser sotmesa a referèndum dels espanyols, que la vam votar majoritàriament. Ni més ni menys que la de França, la d’Itàlia o la de Portugal, per citar estats propers i homologables.

En aquest sentit, doncs, la senyora Borràs, que ha estat elegida seguint les pautes de l’Estatut de Catalunya, aprovat també per majoria en el marc de la Constitució espanyola, és evident que ha acceptat viure (ni que sigui a contra-cor) en el marc constitucional que lliurement ens hem donat, el qual, entre altres coses, estableix el sotmetiment de tots a la llei i determina que cap autoritat ni cap institució en pot viure al marge.

Em sembla, doncs, molt bé que, defensora de l’autonomia que les lleis atorguen als parlaments, vagi garantir en aquell discurs que no permetria ingerències del poder executiu, ja que una de les funcions bàsiques del parlament és, precisament, controlar el poder executiu; però ella no s’aturà aquí, sinó que també afirmà que tampoc acceptaria cap ingerència del poder judicial, tot declarant que no s’han de “posar límits a la democràcia” perquè “l’únic límit” del Parlament de Catalunya és l’aspiració dels catalans. 

Ara bé, una cosa és no acceptar ingerències i l’altra voler viure al marge del control de la legalitat, que és el que succeiria si, davant una acció legalment punible, els tribunals de justícia no poguessin intervenir. I l’estat de dret, que és el més gran que, en política, ha aconseguit la humanitat, exigeix el sotmetiment de tothom a la llei (també dels parlamentaris) i la possibilitat que els tribunals intervinguin quan aquesta és burlada.

Dit això, i acceptant l’amplíssim marge de llibertat que la senyora Borràs reclama per als diputats del Parlament de Catalunya, no deixa de ser sorprenent que, a la primera declaració lliure i suposo que molt conscient que ha fet el diputat de JxCat Jaume Alonso-Cuevillas, afirmant que no té cap sentit que el Parlament aprovi declaracions contra la Monarquia, o a favor de l’autodeterminació, perquè són inútils i l’únic que aconseguiran és la seva anul·lació pel Tribunal Constitucional i la inhabilitació dels membres de la Mesa, hagi posat -ella sí- “límit a la llibertat d’expressió” del diputat i hagi decidit fer-lo fora de la Mesa.

De fet, el que va afirmar Jaume Alonso-Cuevillas, que no és certament un no-ningú, sinó un jurista de gran prestigi, expresident del Col·legi d’Advocats i catedràtic de Dret Procesal, que fou, a més, un dels lletrats de Carles Puigdemont després del seu exili a Waterloo, és el mateix que va dir Carme Forcadell en un dels entreactes que ha passat fora de la presó, i és, sembla, el que pensa avui ERC (i pensava Roger Torrent), que, a diferència de la senyora Borràs i dels purs de JxCat, són polítics que, encara que creguin com ella que el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem són òrgans que han comès grans errors -cosa que jo també crec-, no tenen, però, vocació de màrtir i saben que, en un estat com l’espanyol que avui no és capaç d’entendre mínimament els seus anhels, i en unes institucions europees que, ara per ara i a pesar dels esforços de Puigdemont per internacionalitzar els valors del “procés”, ha donat l’esquena als independentistes i ha manifestat  un rebuig absolut a les propostes separatistes, no consideren que s’hagi d’actuar com ho van fer el 2017 i el 2018, repetint com un mantra el “ho tornarem a fer”, perquè són molt conscients que aquesta actitud és insensata i no condueix sinó al dolor i a la frustració col·lectives.

Estic d’acord que, com ha dit el pur Josep Costa criticant durament Alonso-Cuevillas, “defensar la sobirania del Parlament no és cap tonteria i que ser empresonat o inhabilitat per fer-ho és una cosa digníssima…” i que “si algú no vol o no pot assumir aquest risc no hauria d’estar a la Mesa del Parlament”, però dubto molt que, per defensar la sobirania d’un Parlament democràtic en un estat de dret calgui conculcar les lleis i els drets de les minories com van fer d’una manera descarada i absolutament il·legal els diputats independentistes en aquelles sessions de setembre de 2017. 

Podem discutir si aquells comportaments i la manera com van actuar els avui condemnats per la justícia o exiliats voluntàriament mereixen les penes de presó a què els han sotmès els tribunals. I fins en podem discrepar. En aquest punt, penso que Josep Costa i Laura Borràs podrien concitar l’acord de moltes persones que, això no obstant, som crítics en la manera com es van comportar els polítics independentistes, però insinuar -com ha fet Josep Costa- que només diputats que estiguin disposats a sofrir el martiri són dignes de formar part de la Mesa d’un Parlament em sembla un insult a la intel·ligència que és el que, subtilment, els deia el diputat Alonso-Cuevillas a les seves declaracions.

Més encara, són molts els catalans i no catalans que creiem que no té cap sentit desgastar-se en inhabilitacions sense pena ni glòria que, per a més inri, no fan tan sol pessigolles a l’Estat espanyol que, desgraciadament, en tost de voler comprendre, no espera, sinó, la rendició total i absoluta de l’adversari. Però si fem un esforç per llegir entre línies i analitzar les diferents estratègies que avui semblen seguir JxCat i ERC arribarem a la conclusió que els republicans, en un esforç per comprendre la realitat, són conscients que, ara per ara, la independència de Catalunya no s’entreveu a l’horitzó i saben que és suïcida actuar com ho van fer el 2017 i el 2018.

En canvi, JxCat, amb Puigdemont a Waterloo i Laura Borràs al Parlament de Catalunya, conscients que es troben davant d’un món (espanyol i europeu) que, de moment, no els comprèn, han decidit que dirigirien tots els seus esforços a soscavar la credibilitat democràtica de l’Estat espanyol intentant demostrar que Espanya és un estat repressor. I en aquesta demostració, es comprèn que el “martiri per la causa” s’esdevingui un camí a tenir en compte.

La democràcia radica en el Parlament, no en el Consell per a la República

4 Abril 2021

És realment poc alliçonador contemplar el panorama polític català per qualsevol persona que consideri el valor intrínsec de l’acció política, i ho és encara més per a persones que, com jo mateix, hem militat sempre en el catalanisme (entès aquest concepte en un vessant polític i cultural ampli i, per tant, no lligat a cap partit polític determinat). Confesso, doncs, que, d’un temps ençà, em costa entendre el que està passant i la incapacitat de diàleg que tenen els partits catalans (de dreta o d’esquerra) marcats decididament pel nacionalisme. I encara em sembla més incomprensible la incapacitat que demostren per arribar a acords estables i sòlids entre ells, a pesar que s’omplen la boca per dir que el seu objectiu final és clar i unívoc: la independència de Catalunya respecte de l’Estat espanyol.

L’espectacle que van donar al llarg de la darrera legislatura presidida per Torra, que des del primer dia va acceptar el paper de vicari de Puigdemont, va ser lamentable pels desacords permanents entre ells, pels retrets continuats i per les desconfiances mútues mai dissimulades. Fins al punt d’impedir la dissolució del Parlament després que Torra afirmés que la legislatura estava esgotada.

Les coses no s’han resolt amb les eleccions del passat 14 de febrer que, més enllà de provocar una ressorgiment del Partit Socialista (PSC) després de molts anys d’enfonsament electoral, van deixar les coses amb la mateixa composició pel que fa a l’independentisme, ja que les tres forces que es declaren partidàries de la ruptura amb l’Estat, no sols van mantenir el percentatge de vots, sinó que fins i tot el van augmentar lleugerament fins a un 51% dels electors que van acudir a les urnes, però amb una diferència respecte de la situació anterior: Esquerra Republicana (ERC), el partit històric creat per Francesc Macià, per primer cop en democràcia va superar la dreta nacionalista hereva del pujolisme, encapçalada avui per Carles Puigdemont, exiliat a l’estranger o fugat de la justícia (segons quin sigui el punt de vista de qui parla), però el va superar amb un percentatge tan minso, tan curt, que els perdedors no es consideren com a tals i han decidit jugar fort per imposar els seus criteris.

El resultat de l’enfrontament entre aquests dos grans partits que persegueixen una finalitat única però que s’odien mútuament, altre cop ha comportant la paralització de la política, l’oblit de les necessitats diàries del país i el bloqueig parlamentari, com acabem de veure després que, en una primera i una segona votació al Parlament, Junts per Catalunya (JxCat) s’ha negat a votar la investidura de Pere Aragonès, que va ser el candidat dels republicans.

Els retrets (expressats o callats públicament) entre Puigdemont i Junqueras ja formen part del paisatge català per a desgràcia de tots. Puigdemont no pot oblidar que va ser Junqueras qui li va impedir convocar eleccions la tardor de 2017 amb l’acusació que, de fer-ho, trairia la causa, i qui a les eleccions convocades per Mariano Rajoy després de l’1-O li negà la investidura telemàtica. I tampoc li perdona que, ara, a pesar que l’avantatge que li ha tret en vots i en diputats sigui curta, hagi preferit negociar primer amb la CUP abans de fer-ho amb els seus 32 diputats, que li són imprescindibles si -com ha dit i repetit- rebutja una majoria d’esquerres (amb PSC i Comuns) i opta per una majoria formada exclusivament per nacionalistes partidaris de la independència.

Per la seva banda, Junqueras i Aragonès no veuen amb bons ulls que l’acord amb JxCat passi per mantenir el Consell per la República (CxR), un òrgan privat sense cap lligam constitucional o estatutari que Puigdemont va constituir quan, exiliant-se a Waterloo el 2017, decidí que la seva missió en aquest món era d’ “internacionalitzar el procés”. 

Per poc que analitzem aquest organisme, veurem que va ser una creació exclusiva de Puigdemont, que va dur a terme amb la pretensió d’esbossar un “govern legítim” per damunt del “govern legalment constituït” que presidia Torra i, posteriorment, Aragonès. No negaré que, si escoltem Puigdemont, aquest CxR pretén reunificar l’independentisme, però sempre que aquest s’agomboli sota el seu lideratge. De fet, la CUP va tancar des d’un inici la porta a formar-hi part, justificant que no volien contribuir amb “iniciatives que parteixen d’una lògica simbòlica, que no tenen com a objectiu central la ruptura democràtica amb l’Estat i que no disposen de mecanismes de control democràtic i popular”. Ni tan sols van acudir a la inauguració, tot i que, mesos després, Poble Lliure –que forma part de la candidatura– es va unir a Puigdemont.

Tampoc va entusiasmar ERC, que va descartar la participació de les seves primeres espases en l’organigrama i fins i tot va plantar Puigdemont el desembre del 2020 quan es va certificar la fundació de l’assemblea de representants –l’òrgan de govern de l’esmentat Consell– en considerar-lo “partidista i interessat” per la proximitat de les eleccions del 14-F, on Puigdemont encapçalaria (des de l’exili) la llista de JxCat.

Diguin el que vulguin Puigdemont i els actuals dirigents de la seva formació política, se’m fa molt difícil acceptar l’existència “oficial” d’un organisme privat sense cap suport institucional que, de fet, pretén tutelar i dirigir l’estratègia política de la Generalitat, encara que se’l vulgui justificar dient que és “un òrgan imprescindible perquè treballa al marge de la justícia-injustícia espanyola” (Elsa Artadi). Comprenc que, com a ideologia, l’independentisme necessiti demostrar que Espanya és un Estat repressor i sense futur (Sergi Pàmias), però temo molt que, més enllà de justificacions d’aquesta mena, l’acceptació d’organismes com el CxR és democràticament inacceptable.

Convindria no perdre de vista que les eleccions del passat 14 de febrer es van celebrar a Catalunya per elegir els representants legítims dels catalans al Parlament, no per proveir un òrgan “alegal” -des del punt de vista de les institucions constitucionals i estatutàries (democràtiques, en definitiva)- que no pretén res més que donar el poder a Puigdemont, que no sols va ser el candidat del partit que va quedar en tercer lloc, sinó també una persona que no ha pogut ser parlamentari perquè optà per l’exili. Tot plegat és, des del meu punt de vista, un contrasentit, una exigència que no es pot sostenir en democràcia.

És cert que, dilluns passat, després que el portaveu de JxCat anunciés que s’abstindria en la segona votació i, per tant, faria impossible l’elecció d’Aragonès com a president de la Generalitat, s’oferí per dur a terme un diàleg per debatre “des de la lleialtat i la confiança” una reformulació de la governança del CxR, i per facilitar una direcció col·legiada de la seva estructura institucional. D’aquesta manera, l’organització liderada per Puigdemont s’obriria a articular una direcció en la qual poguessin participar tots els partits -i entitats civils (Omnium i ANC, que el poble no ha elegit)- de l’independentisme.

Sembla, doncs, que, de sobte, Puigdemont ha decidit mostrar-se generós. Però la pregunta que qualsevol demòcrata s’ha de fer -i un demòcrata no pot menystenir les persones i els partits que no participen de la seva filosofia (en aquest cas, les persones que no militen en l’independentisme)- és, crec, la següent: ¿Quin sentit té crear un òrgan al marge de les institucions constitucionals i estatutàries destinat a aglutinar només el parer dels nacionalistes quan tenim un Parlament elegit per tots els electors de Catalunya, amb la facultat per legislar i per controlar al govern, on es poden debatre totes les proposicions i els projectes de llei que es presentin? ¿Què hi pot haver més democràtic i representatiu que un Parlament elegit per sufragi universal, lliure i secret?


<span>%d</span> bloggers like this: