Josep Maria Quintana

En un estat de dret, els principi bàsic que cal respectar en la distribució de funcions entre els diferents poders de l’Estat és el següent: els legisladors fan les lleis; els governs les executen tot dirigint la política del país i els jutges s’encarreguen de restaurar l’ordre establert quan algú conculca les normes (públiques i privades) que ens hem donat democràticament.

Per tant, dins els marges que permet la Constitució, que és el marc legal on tots (legisladors, governants i jutges) ens hem de moure, els legisladors, atenent a la seva ideologia, poden fer unes lleis més o menys protectores dels drets socials, que els governs han d’aplicar i a les quals els jutges -els agradin o no aquestes normes- han d’ajustar les seves sentències.

Tenim, doncs, que dependrà de qui ha fet una llei que reguli, posem per cas, els arrendaments urbans i les causes de resolució d’aquests per incompliment de contracte, que la norma faciliti més o menys els desnonaments. I els jutges -suposant que actuen correctament, que és el que, d’entrada hem de suposar- hauran d’ordenar el desnonament d’una persona de l’habitatge que ocupava en els casos que ho determini la llei. I si el llogater que ha rebut l’ordre d’abandonar la casa no ho fa voluntàriament, el jutge tindrà el deure d’ordenar que la policia judicial faci complir la resolució dictada. I la policia haurà d’actuar. Podrà fer-ho amb més o menys encert, amb més o menys manya, però no es podrà inhibir davant una interlocutòria judicial. Si ho fes, prevaricaria.

Tots sabem molt bé que la regulació dels arrendaments és una qüestió delicada perquè té greus conseqüències de caràcter social i econòmic, ja que toca aspectes importants dels drets de la persona (tant de l’arrendador com de l’arrendatari). És, per tant, una qüestió que el legislador ha de debatre i regular molt bé per aconseguir un equilibri entre els drets de l’un i de l’altre, i fins és lògic que contempli situacions especials atenent a determinades circumstàncies sobrevingudes que poden alterar la base econòmica i social en què el contracte va ser elaborat. Però dit això, el que no podem discutir és que, si d’acord amb la legislació vigent, un jutge ordena un desnonament i aquella resolució tanca ja la possibilitat de recurs, un president de govern no pot ordenar a la policia que no compleixi l’ordre judicial dictada. Pot, en tot cas, aconseguir per mitjà dels seus diputats, canviar la norma, però no la pot conculcar.

Per què, doncs, tot aquest exordi que, al meu entendre, hauria de ser elemental? Doncs perquè és difícil de justificar -encara que em resulta més fàcil d’entendre- que la CUP no esperés tan sols 10 hores de la presa de possessió de Pere Aragonès com a president de la Generalitat de Catalunya per marcar perfil i tensionar el pacte de Govern signat amb ERC i JxCat.

De fet, hem pogut llegir als diaris que, el passat dimarts 25, un important dispositiu policial es va desplegar des de primera hora en un bloc de pisos del Poble Sec (Barcelona), on estava previst un desnonament. S’hi concentraren un centenar de persones que van intentar evitar-lo sense èxit. Agents dels Mossos hi van acudir a requeriment del Jutjat d’Instrucció numero 54 per donar suport a la comitiva judicial encarregada del desallotjament, i la policia va actuar perquè, de no fer-ho, hauria incorregut en una greu desobediència.

El que resulta, però, més remarcable del fet és que diputats de la CUP, entre els quals hi havia la cap de llista Dolors Sabater, juntament amb Eulàlia Reguant, Carles Riera i Xavier Pellicer, protestessin davant la línia policial que havien desplegat els antidisturbis dels Mossos per executar l’ordre judicial donada. I no sols això, sinó que, en paral·lel, una quarantena de membres del Sindicat de l’Habitatge decidissin ocupar durant dues hores la seu d’ERC al carrer Calàbria tot reclamant que la Brigada Mòbil deixés d’actuar en els desnonaments al crit de “Pere Aragonès, ni un desnonament més”.

Com és natural, el flamant president de la Generalitat no va tenir més remei que dir que la Brigada Mòbil dels mossos actuava a les ordres del jutge i que, per tant, havia d’actuar com ho va fer, ja que l’ordre judicial era, en principi, correcta. I per intentar endolcir l’atac, va assegurar que demanaria als consellers d’Interior, Habitatge i Justícia que elaboressin un nou protocol que permetés una nova manera de funcionar que eviti situacions com la que es va viure aquell matí.

Bé, el que vull remarcar amb això és que, un cop ens hem felicitat perquè, finalment -ni que fos amb l’ajut del fòrceps-, ERC i JxCat haguessin arribat a un acord de govern per constituir un executiu a Catalunya que pugui fer política per afrontar la dura realitat social, sanitària i econòmica que el país està passant, haurem de tenir molt present que, en negar-se a arribar a cap acord amb partits tan representatius de la realitat catalana com poden ser el PSC o bé els Comuns, els 65 diputats que conformen les files d’ERC i JxCat sempre hauran de menester els vots de la CUP per aprovar les lleis. Per tant, ERC i JxCAT no sols hauran de superar l’enfrontament que han viscut durant tota la passada legislatura, sinó que hauran d’estar molt pendents de les decisions que, en cada cas, prengui la CUP, que és un partit que no creu en la Constitució vigent, ni en l’Estatut d’autonomia, ni respecta tampoc els criteris bàsics de l’Estat de dret, com hem pogut veure tan just encetada la legislatura.

Difícil panorama, doncs, es presenta al nou president, que no sols haurà de dialogar amb el Govern de l’Estat (diàleg que posen en entredit els de JxCat i no volen tan sols encetar els de la CUP), sinó que haurà d’aconseguir que el president Sánchez, que governa en minoria al Parlament espanyol, pugui vèncer l’oposició d’una dreta que, ben recolzada per la premsa de Madrid, no té cap altre objectiu polític que de desgastar el govern socialista, i que aprofitarà qualsevol possibilitat que se li brindi -la dels indults anunciats per Pedro Sánchez serà la primera- per afirmar, com ho han fet arran del problema amb el Marroc, que tota la culpa del que està succeint a la frontera no és d’un rei dictador que ha empès les masses de joves a Espanya amb engany i jugant amb les seves vides, sinó del president del Govern que -segons asseguren Casado i Abascal- l’única obsessió política que té és de pactar amb els terroristes, els colpistes i els enemics d’Espanya, que és com ells qualifiquen gairebé sense excepció els polítics catalans independentistes.

Així doncs, si a les dificultats que aportaran ben segut els diputats de la CUP i l’oposició espanyola de dreta (PP, Vox i C’s), hi afegim l’enfrontament que, segons ens ha assegurat Fidel Masreal en un article explosiu publicat a “El Periódico”, s’està produint dins JxCat entre el sector més addicte a Puigdemont i el que ha donat suport a l’acord amb ERC propiciat per Jordi Sánchez, haurem de plànyer Pere Aragonés i desitjar-li molt d’encert per resoldre el difícil Sudoku en què es convertirà aquesta legislatura.

El passat dissabte, la CUP feia una última crida a la “responsabilitat” de JxCat i ERC quan faltaven menys de deu dies de termini per aconseguir un acord d’investidura. “Tornar a repetir eleccions seria una presa de pèl absoluta”, reconeixia la diputada de la CUP Laia Estrada. “Una repetició d’eleccions no és el camí, no ens ho podem permetre i no s’entendria”, afegia la qui va ser cap de llista de la CUP-G el 14-F, Dolors Sabater.

Per la seva banda, l’ANC llançava aquest diumenge un ultimàtum a ERC i JxCat​: “Si ens aboqueu a unes noves eleccions o repetiu un Govern sense un pla per avançar, l’Assemblea no serà més al vostre costat”, etzibava la presidenta de l’entitat, Elisenda Paluzie, davant una plaça de Sant Jaume plena de gom a gom.

L’Assemblea va lamentar que la societat civil “està més decebuda que mai” en veure que els partits independentistes “malbaraten” el resultat de fa tres mesos. “Hem perdut la paciència i la confiança”, asseverava el vicepresident de l’ANC, David Fernández.

Doncs bé, sembla que els han fet cas després que JxCat ha constatat que restar a l’oposició desgasta molt més que romandre en el poder, com molt bé va dir fa molts anys Giulio Andreotti, i un cop els d’ERC també han vist que, a pesar de les baralles i confrontacions que han sostingut essent socis de govern durant aquests darrers anys, difícilment podrien sostenir-se al capdavant de la Generalitat si afrontaven un govern en solitari, tret que obtinguessin el suport del PSC i dels Comuns, però això era impensable si volien evitar que els de Puigdemont els linxessin. 

I no estic acudint pròpiament a una metàfora, perquè amb prou feines han passat dues setmanes des que vam assistir a l’espectacle d’un centenar d’independentistes que insultaven d’altres independentistes. Els fets van tenir lloc davant les portes de la seu d’ERC, quan el seu secretari general va dir que els republicans prescindirien de JxCat per governar i constituirien un govern en minoria després d’haver passat el calvari que la cúpula d’aquesta formació els estava fent passar, amb dues investidures fallides i un ultimàtum ignorat. “Junqueras, traïdor, podreix-te a la presó”, cridaven els que, finalment, han decidit que totes les diferències s’havien superat i podran formar un govern de coalició paritari, amb un programa concertat en tots i cadascun dels punts (encara que al final de cada rengle sempre hi ha un “però” que deixa qüestions substancials enlaire).

És creïble aquest matrimoni de conveniència, o potser hauríem de dir de pura necessitat? Pot fer alguna cosa més que seguir mantenint viu un discurs victimista i aporístic? Què significa que Puigdemont no n’hagi dit res i que Elsa Artadi hagi plantat els negociadors abans de formar el govern?

Tot i així, Aragonès explicà davant tothom que eren a punt de “construir la Generalitat Republicana”, novament una aporia, ja que les normes per les quals es regirà aquest govern seran les que emanen de l’Estatut de 2010 i de la Constitució de 1978, de la mateixa manera que era també una aporia la proclamació que va fer Puigdemont de la DUI quan sabia molt bé que aquella declaració no duria enlloc (bé duria on ens ha dut: uns a la presó i d’altres a l’exili), però va acabar fent-ho perquè no va ser capaç de suportar les pressions ni les crítiques que aleshores li va fer Oriol Junqueras. 

Com a mínim, haurem de reconèixer que no deixa de ser patètic que el crit de “traïdor” estigui avui a flor de pell entre els independentistes -tant en la dels uns com la dels altres, perquè tot depèn del moment i de la situació en què es troben-.

Sé que sovint ens falla la memòria, però convindria no oblidar que, dos dies després d’aquella proclamació fallida de la DUI, Puigdemont convocà tots els seus consellers a una reunió a la qual, els qui van acudir-hi, es van trobar tot sols, perquè el president havia tocat el dos i abandonat Catalunya. I què ha fet des d’aleshores més enllà de sobreviure i d’intentar la internacionalització del problema català, val a dir que, de moment, amb poc èxit? Doncs posar pals a les rodes per a la formació d’aquest govern amb la defensa de la seva joguina preferida: el Consell per a la República, una altra aporia a la qual no vol renunciar, perquè és l’única cosa que l’uneix al poder, encara que, finalment, sembla que no pesarà tant com ell voldria ja que, segons han exposat Aragonés i Jordi Sánchez, si ens atenem a la lletra de l’acord, aquest organisme no encaixa bé en el programa acordat.

Haurem, doncs, de posar fe, molta fe, per creure que d’aquest acord en sortirà un govern estable i sòlid, capaç de posar els peus a terra i afrontar les realitats, si tenim en compte que l’anterior, el format pels mateixos partits que va ser dirigit per president Torra, es mostrà incapaç d’afrontar cap dels grans problemes reals del país, no sols perquè ell mai no es va considerar un president efectiu, ja que el “dret” a la presidència corresponia, deia, a Carles Puigdemont, sinó perquè, un cop n’ha estat fora, s’ha atrevit a afirmar sense cap mena de pudor la inutilitat de l’autogovern en els termes que concep la Generalitat l’Estatut d’autonomia.

En una Espanya tan poc comprensiva amb la realitat catalana com la que tenim, sabent que el gruix del país es mostra bel·ligerant amb tot el que no lligui clarament amb el nacionalisme espanyol, amb els problemes que ha generat una judicialització absoluta de la política, l’existència de condemnes tan severes com desproporcionades als polítics catalans i  amb una dreta que no cedirà un pam per modificar els seus principis jacobins, respondre des de Catalunya com ho estant fent els partits independentistes aquests darrers anys, és entrar en el bucle de la incomprensió, del victimisme i, sobretot, de la irrealitat.

Analitzant la situació actual, Josep Martí Blanch escrivia fa poc a “El Periódico” que la concepció de la política que havia tingut el president Torra ha implicat la gran derrota de Catalunya, perquè el fet és que les seves institucions i el seu marc d’actuació s’han convertit en un circuit teatral residual, de segona fila, en què ja només s’estrenen obres menors per a consum únic dels seus propis protagonistes. D’aquí la indiferència creixent amb què és acollida cada nova obra per la ciutadania, que sembla que tant li fa que es formi govern o que es repeteixin les eleccions. Els polítics no volen adonar-se’n, però a fora, al carrer, s’està aprenent a viure sense ells.

Com hem, per tant, de qualificar aquest acord de govern? Marçal Sintes l’ha definit com “una pirueta al caire del precipici”, i potser ens n’hem de felicitar perquè més val un giravolt en el darrer moment que caure al buit, però ¿se salvarà finalment el govern de caure-hi quan les diferències més grans entre ERC i JxCat continuen obertes en molts àmbits, sense oblidar la discussió en curs pel repartiment de les conselleries i els diners del pressupost? 

De tota manera, penso que qui més l’encerta és Andreu Claret quan ens assegura que els seguidors de Puigdemont no s’han plantejat mai seriosament quedar-se fora del Govern. La intenció de recolzar un Govern d’Esquerra des de fora o les insinuacions de provocar noves eleccions han estat estratagemes destinades a debilitar el contrincant i obligar-lo a baixar del cotxe abans de caure pel precipici. Segons ell, el precipici mai no ha existit perquè JxCat necessita el clientelisme com aigua de maig per quallar una organització que té més de moviment que de partit.  

Com deien els antics: “Que Déu qui pot hi faci més que nosaltres”.

El bisbe de Menorca, Francesc Conesa, acaba de publicar a “Scripta theologica”, (vol. 53/2021) un llarg article comentant l’encíclica papal “Fratelli tutti” que s’esdevé un dur al·legat contra l’individualisme en el món contemporani.

Sé que, a diferència de temps pretèrits, on les veus episcopals no eren tan sols respectades i venerades, sinó tingudes com a far i guia dels creients, avui no està de moda citar textos dels prelats de l’Església catòlica, i tanmateix jo m’hi referiré perquè em sembla important l’encíclica d’aquest papa que vol ser llum i veritat en temps de fosca i de mentida, com també té interès el punt de vista del pastor menorquí ja que, atrevir-se a parlar contra l’individualisme i contra la visió que avui molts tenen de la llibertat, em sembla, com  a mínim, una acció de coratge.

El bisbe critica durament l’individualisme convençut que aquest afavoreix la crisi de les institucions ja que dissol els vincles que unien tradicionalment l’individu amb aquestes, i la conseqüència primera d’aital dissolució és el creixement constant de la desconfiança en les pròpies institucions i, lògicament, també en la política, ja que no es pot dur a terme una política en democràcia si no és des de les institucions. 

En un moment del seu discurs, el bisbe observa que, des de la crisi econòmica de 2007 i a causa del trencament dels lligams que unien els individus amb les institucions, s’han anat multiplicant arreu del món els polítics populistes, que exacerben les actituds defensives, excloents, insolidàries i individualistes de la població.

Tanmateix, no deixa de ser curiós que, alhora, aquest populisme estigui imposant en la cultura postmoderna una accentuació del concepte de “llibertat”, que entén com una alliberació de tots els imperatius i com una reivindicació absoluta dels drets individuals fins al punt que sembla que la màxima aspiració de l’ésser humà sigui la de viure sense repressions de cap mena i la de poder escollir en tot moment el que més li satisfà, amb la qual cosa es crea un culte evident a l’hedonisme, que passa a ser l’objectiu bàsic que la persona ha d’aconseguir. En aquesta manera d’entendre la llibertat, res és acceptable si no condueix l’home a obtenir el màxim benestar i, per tant, la plena satisfacció de l’individu, que s’obté per mitjà de les seves emocions i sentiments. 

Creu, doncs, el bisbe que, entesa d’aquesta manera, la llibertat està mancada de qualsevol sentiment comunitari (el que a la Revolució Francesa en deien “fratérnité” i nosaltres en diem avui “solidaritat”), i aquesta manca de sentiment i de compromís vers els altres acaba per conduir l’home a la soledat i al desarrelament.

La reflexió del bisbe Conesa m’ha dut a pensar en algunes de les coses que estem constatant darrerament al nostre país, que no són, sens dubte, exclusives de casa nostra, sinó producte d’aquesta concepció de la vida que s’està imposant. De fet, la crisi de les institucions -de la fe en les institucions i, per tant, de la fe en la política- s’ha agreujat molt des que s’imposà al món el neoliberalisme que impulsaren alhora Ronald Reagan als Estats Units i Margaret Thatcher al Regne Unit, política que, a Espanya, trigà a prendre cos i ho va fer de la mà de José María Aznar, que és -i crec que continua essent encara- el millor alumne que hem tingut a casa nostra d’aquells dos polítics.

Tan bon alumne fou Aznar d’aquesta escola que, com molt agudament ha escrit fa poc Antoni Puigverd, “la seva visió d’Espanya ha perviscut encara que manin els socialistes”. I això perquè, “amb l’ajut de la FAES i d’una formidable trompeteria mediàtica [especialment madrilenya], Aznar va forjar una espasa dretana amb tres metalls: conservadorisme clàssic, liberalisme thacherià i tradicionalisme desacomplexat”. 

Doncs bé, amb aquesta política, Aznar va arrabassar -anota Puigverd- dues banderes a l’esquerra: la del progrés (fent veure a la gent que el progrés que interessa no és el col·lectiu sinó l’individual), i la de la llibertat (la llibertat individual, òbviament), que és la que permet a l’individu fer el que li doni la gana, ja que aquest concepte de llibertat és contrari a tota mena de restriccions, perquè les restriccions, ni que estem en plena pandèmia, sempre estan pensades en benefici de la societat i no de l’individu, que és, per a aquesta concepció hedonista de la llibertat l’únic que realment compta.

Òbviament, no vull fer dir al bisbe de Menorca el que no diu, però les seves reflexions em permeten concretar el que jo veig en la realitat política que estic observant. I em fa l’afecte que la defensa de l’individualisme i de la llibertat en el sentit més hedonista del concepte és la que ha estat present durant tot el mandat de Donald Trump als Estats Units, al qual -per posar un exemple concret- mai no se li hauria acudit demanar -com acaba de fer-ho el president Biden- la liberalització de les patents en benefici de tots els ciutadans del món (sobretot dels més pobres i menys poderosos), perquè aquesta liberalització és contrària a la llibertat de l’individu i, per tant, a l’individualisme com a filosofia imperant, que és -per poc que us hi fixeu- el mateix que amb tant d’èxit ha defensat Díaz Ayuso a Madrid durant tota la passada campanya.

Díaz Ayuso, que ha tingut la manya de revestir tota aquesta concepció política ultraliberal amb el joc de les emocions (cosa que fins ara semblava exclusiva dels responsables catalans del “procesisme independentista”), ha elaborat una manera de fer política que serà digna de ser estudiada pels politòlegs en el futur, ja que ha adoptat el trumpisme, que ha ofert als electors com un projecte polític de “barra lliure” (“Madrid es igual a libertad”), però que és en el fons un projecte autoritari que té bàsicament tres objectius: el negacionisme i el laxisme davant la pandèmia; la recuperació del model neoliberal d’Aznar en el pla econòmic (model que va naufragar amb la crisi de 2008, però que ara es presenta camuflat amb l’esquer dels baixos impostos (per als rics, especialment); i la recentralització autonòmica, com a gran desig del nacionalisme espanyol, que veu en el nacionalisme català -al qual tant s’assembla- la mare de tots els mals.

Tenint en compte el que acabo de dir, penso que l’error més greu que ha comès l’esquerra a Madrid ha estat no adonar-se del que, de fet, representava Díaz Ayuso amb el seu liberalisme individualista a ultrança, i creure que, amb l’eslògan de “Comunismo o libertad”, oferia als electors una alternativa feixista. No, a pesar que sigui temptador tractar de feixistes els moviments de la dreta, el Partit Popular no és un partit feixista. És possible que hi hagi feixistes a Vox, però l’aznarisme que vol recompondre Díaz Ayuso no és feixisme sinó “populisme trumpista”, una ideologia que ella desplega sota una bandera ultraliberal, profundament individualista i contrària a qualsevol forma de solidaritat.

Després que em vaig enllitar el passat dimarts sabent ja fins a quin punt havia estat gran la victòria de la dreta a Madrid i l’enfonsament de l’esquerra  -especialment del PSOE, primer partit a les autonòmiques de fa dos anys i tercer a les d’ara-, al matí del dimecres vaig voler escoltar la informació que en donaven des de l’emissora catalana RAC-1, que em mereix més confiança que Catalunya Ràdio, ja que Jordi Basté és un home directe que, sense amagar el seu catalanisme, sol afrontar de cara les qüestions (fins les més difícils). Doncs bé, aquell matí, analitzant els resultats finals de Madrid, va arribar a una conclusió: De la mateixa manera que nosaltres, els catalans, diem que Madrid no ens comprèn i que difícilment els seus polítics i els seus mitjans són incapaços de parlar objectivament de Catalunya, penso que tampoc els catalans entenem Madrid i difícilment podem avaluar objectivament el que succeeix a la capital d’Espanya.

De tota manera, si analitzem els resultats que es van produir a les darreres eleccions autonòmiques, veurem que, tant a Catalunya com a Madrid, ha succeït una cosa que jo considero comparable, ni que sigui escandalitzant a alguns observadors: A les eleccions del 14 de febrer passat, a Catalunya, els tres partits nacionalistes/independentistes (ERC, JxCat i Cup) van sumar 74 diputats en un Parlament de 135, aconseguint el 48 per cent dels vots emesos. A Madrid, a les eleccions del 4 de maig, els dos partits nacionalistes espanyols per excel·lència (PP i Vox) han sumat 78 escons en un Parlament de 136, aconseguint el 53,9 per cent dels vots.

Tenim, doncs, que en aquestes dues Espanyes tan fidelment representades pels partits nacionalistes (catalans i espanyols), el que sembla que sigui prevalent per damunt de cap altra qüestió social o econòmica és, precisament això: el nacionalisme, el sentiment de pertinença a un concepte de nació. Per als nacionalistes catalans, “Catalunya no és Espanya”; per als nacionalistes madrilenys, “Madrid és l’essència més pura del sentiment espanyol”. En aquest sentit, com diu irònicament Xavier Melero, “la campanya ha demostrat a tots els espanyols que la classe política de la capital per fi s’ha convertit al procesisme amb el mateix entusiasme que qualsevol independentista de Vic o de Reus.”

Veiem, per tant, que no és cert que Espanya sigui una única nació, com afirmen els partits nacionalistes espanyols (amb el suport incondicional de gairebé tots els diaris madrilenys), ja que podem observar clarament dos mons (el de Madrid i el de Catalunya) que es troben als antípodes l’un de l’altre. Així, doncs, d’Espanyes, vistes si més no des del nacionalisme, n’hi ha dues que persegueixen també diferents objectius. Mentre el nacionalisme català no pretén extrapolar el seu influx, ja que només demana poder separar-se d’Espanya per viure solitàriament el seu destí; el nacionalisme madrileny és essencialment espanyol, i el que pretén és estendre la seva influència a tota la pell de brau, perquè, com va dir inequívocament Díaz Ayuso durant la campanya, “Madrid es de todos. Madrid es España dentro de España. ¿Qué es Madrid si no es España? No es de nadie porque es de todos”. En efecte, això és Madrid, com hem pogut veure quan, des del balcó de Génova 13, tant Casado com Díaz Ayuso van deixar ben clar dimarts passat que aquella victòria inapel·lable era l’inici de la reconquesta, el dispar de sortida d’una cursa que no sols pretén conquerir tot el país per a la dreta, sinó estendre per tot arreu una manera de fer política “a la madrilenya”, ancorada en un principi que ella defineix com d’absoluta llibertat. “Esa es nuestra forma de ser” , havia declarat uns dies abans a “La Vanguardia”, perquè Madrid “es esa libertad. Esa densidad. Son esos horarios. A cualquier hora se puede comprar en cualquier tienda […] y nos haríamos trampas al solitario si pensáramos que esta comunidad y esta capital puede ser tratada como las demás”.

I aquesta Espanya a la madrilenya, “esta forma de ser” comporta estar en contra de qualsevol “estat d’alarma” encara que una pandèmia assoli el país; estar en contra del “confinament”, encara que tota Europa hagi aconsellat que s’usi d’aquest mecanisme en situacions com les que hem viscut; comporta defensar la llibertat sense cap trava, fins i tot quan aquesta permet que, mentre uns surten al carrer i fan els que els dona la gana, d’altres -pensem en les llars d’avis que van quedar bloquejats dins les seves residències i van causar milers de morts-, es veuen privats no sols de sortir, sinó del dret a la vida, que antecedeix en prioritat a la llibertat. Però els morts no voten, com va intuir molt bé Díaz Ayuso. I sí voten, en canvi, el taxista que pot sortir cada dia a treballar, el petit propietari del bar que no es veu obligat a tancar, l’obrer que, encara que cobri un sou esquifit, no ha de quedar a casa i pot acudir a la feina…

I tanmateix cal fer referència a la sanitat, perquè Madrid, que és, avui, la comunitat més rica d’Espanya on -com defensa Díaz Ayuso- tothom té llibertat per elegir el model sanitari i l’hospital al que vol acudir, és també la que menys percentatge d’aquesta riquesa dedica a la Sanitat pública. I, com que és la més rica, és també la que té un percentatge més alt de ciutadans que paguen una assegurança mèdica privada (el 36,7 per cent), i aquella on es produeix una major despesa en assegurances: una mitjana de 319 euros per persona a l’any (més del doble de la mitjana nacional, que és de 146 euros).

Suposo que aquesta Espanya “a la madrilenya” que vol que s’estengui per tot el país implicarà també la rebaixa d’impostos, perquè Díaz Ayuso, com tots els neoliberals, creu que no pagant l’impost de successions ni el de patrimoni i disminuint el d’IRPF -sobretot a les rendes més altes- contribuïm decididament a la llibertat, ja que la poca tributació  ajuda a l’empoderament i a la creació de riquesa i de llocs de treball.

Sigui com vulgui, em fa la impressió que el passat dimarts ha començat una llarga cursa on ens juguem molta més cosa que la llibertat i que la possibilitat de ser molt feliços quan tots acabem vivint “a la madrilenya”, que ha començat un temps on, si les coses segueixen per aquest camí, ben aviat no trobarem cap diferència entre el pensament del PP i el de Vox, ja que sembla que Pablo Casado es veurà forçat a oblidar aquell “¡hasta aquí hemos llegado!” que dirigí a Santiago Abascal el dia que votà contra la moció de censura provocada pel líder ultradretà.

Si com sembla, el PP acaba plegant-se al trumpisme de Díaz Ayuso que, amb molt més carisma que Pablo Casado, és la que ha guiat el partit cap a aquesta gran victòria, assistirem a una progressiva “voxificació” de la dreta, encara que no sigui sota les sigles de Vox, i a una concepció de la política marcada per la toxicitat. 

Potser no en som conscients i ens prenem la cosa a la lleugera, però crec que estem vivint un moment especialment greu, perquè, encara que pugui semblar mentida, en aquest país no estàvem realment davant l’alternativa d’escollir entre “llibertat i comunisme”, ni tampoc entre “democràcia i feixisme”, però aquest és l’exercici dialèctic que hem hagut de sofrir, potser sense adonar-nos que, si més no per les paraules que hem hagut d’escoltar (i pels fets i amenaces que les han acompanyat), aquests dos eslògans ens podien molt bé retrotreure a la campanya que van lliurar els espanyols a les eleccions de febrer de 1936.

Ara que no podem culpar només Díaz Ayuso de tot el que ha succeït. Molt hi té a veure Pedro Sánchez i la seva jugada fallida per guanyar, des dels despatxos, la Comunitat de Múrcia. Allí trobarem les causes més immediates (que no les úniques) del que ha succeït aquest passat dimarts: El seu aliat a Múrcia (C’s) ha desaparegut del mapa madrileny i el seu partit (PSOE) ha quedat tercer a la capital d’Espanya. Un èxit total!

Al bell mig de l’espiral d’opinions que ens devora en aquesta darrera campanya electoral madrilenya, el que més es troba a faltar són les reflexions en profunditat sobre els problemes del país mentre que sobren les versions partidistes, desassossegades i més d’un cop decidides a propiciar la confrontació, que mostren alhora un inacceptable menyspreu per la veritat, ja que és evident que no cerquen d’afavorir una aproximació honesta i desapassionada a aquesta. Segurament  és a causa d’això que m’ha vingut a la memòria una llarga conversa que van mantenir Timothy Snyder i Tony Judt els darrers anys de vida d’aquest historiador i pensador anglès sobre el segle XX (“Pensar el Segle XX”, RBA, 2012). 

En un moment donat del diàleg que sostenen, tots dos aborden el paper de l’intel·lectual i del periodista, i en fer-ho, Judt assenyala que la primera pregunta que s’ha de fer qualsevol intel·lectual abans de donar una resposta no ha de ser què he de pensar com a intel·lectual americà, o com a intel·lectual jueu, o com a intel·lectual de dretes o d’esquerres. No, la pregunta que s’ha de fer és: què penso sobre el problema A, o la decisió B, o el dilema D? I només ha de donar una resposta si pot oferir res que sigui substancial per a la persona que l’escolta.

Passa sovint -diu també Judt- que la gent que parla de tot té el perill de perdre la capacitat de parlar de qualsevol cosa. I això perquè el suposat coneixement no consisteix en la capacitat de parlar setmanalment amb soltesa sobre qualsevol esdeveniment públic -cosa que molts estem temptats de fer-, o en la possibilitat que té el comunicador de mantenir molts contactes amb persones influents (fet molt habitual entre alguns tertulians de les nostres ràdios). No, la funció cabal del periodista és -assegura Judt- desentrellar la veritat; i la de l’intel·lectual (que ho pot ser també qualsevol periodista), consisteix a explicar què és el que ha anat malament quan la veritat no ha sortit a la llum. 

Ara bé, desentrellar la veritat –en el cas del periodista- no significa necessàriament remenar la merda o buscar exclusivament la brutícia sota la suau superfície de les decisions i les declaracions polítiques. Com tampoc la funció intel·lectual comporta –com molt generalment es pensa- inspirar o definir què s’ha de fer en el futur (cosa que ens duu massa sovint a narratives magnífiques o a grans tòpics morals), sinó a dir simplement alguna cosa important, transcendent, que ens ajudi a veure-hi clar.

En realitat, el prototipus d’intel·lectual ha canviat molt en el temps. El típic d’entre els anys 1890 i 1940 solia tenir –diu Judt- la literatura com a feina diürna. Tant si ens fixem en Bernard Shaw com en Emile Zola, André Gide, Jean-Paul Sartre o Stefan Zweig -per citar-ne alguns dels més coneguts entre nosaltres-, veurem que tots ells són persones que van aconseguir traduir el seu talent literari en influència de masses. Més tard, entre els anys 1940 i 1970, els intel·lectuals amb un accés i un abast comparable als esmentats, solien ser científics socials: historiadors o antropòlegs, sociòlegs, a vegades filòsofs, molt segurament a conseqüència de l’expansió de l’educació superior i de l’aparició del professor universitari com a prototipus d’intel·lectual. En aquelles dècades, els intel·lectuals eren persones que, molt probablement, tenien com a feina diürna fer classes a la universitat més que escriure novel·les.

En una tercera frase, la de la televisió, les coses s’han complicat perquè l’intel·lectual -diu Judt- ha de ser capaç de simplificar molt el seu discurs. De manera que, de la dècada dels vuitanta en endavant, l’intel·lectual és algú capaç d’abreujar, simplificar i concentrar les seves opinions en curtes intervencions radiofòniques o televisades. I com a conseqüència d’aquest fenomen nou, hem arribat a identificar els intel·lectuals amb els observadors dels afers contemporanis (cosa molt discutible), criteri que es pot espatllar encara més si acabem confonent-los amb els comentaristes radiofònics. Però quedant-nos en el paper de l’intel·lectual –vull dir del veritable intel·lectual-, haurem de concloure que la seva funció i el seu estil és molt diferent del que hi exercia aquesta funció a l’època de Zola, o fins i tot a la de Sartre o Camus (o d’Aron, per esmentar un intel·lectual conservador).  I l’arribada d’Internet (amb els seus corol·laris de facebook, twitter o instagram) no ha fet més que accentuar aquest canvi.

La transformació dels mitjans de comunicació en aquesta era digital que vivim situa l’intel·lectual que vol ser-ho (ja sigui periodista, escriptor, pensador o científic) davant una disjuntiva important, que assenyala Judt: o bé decideix comunicar-se a través del tipus de revista que va sorgir a finals del segle XIX: el setmanari literari, el mensual polític, el periòdic acadèmic –i en aquest cas només arriba a un públic amb idees afins que s’ha reduït a l’àmbit nacional (o regional o local), per bé que, també en aquests casos, Internet ha contribuït a difondre el missatge-; o bé opta per ser un “intel·lectual dels mitjans”. I això darrer significa que ha d’orientar els seus interessos i comentaris vers el temps limitat d’atenció, cada vegada més reduït, dels debats televisius, de les ràdios, dels blocs, i fins de les curtes i punyents piulades de twitter.

En definitiva, pot triar entre el món de l’assaig meditat per influir d’aquesta manera en una minoria selecta (amb la qual cosa sol arribar ben poc lluny); o bé es pot adreçar al que ell considera un públic de masses, però de manera atenuada i simplificada. Judt creu –i jo ho comparteixo- que és molt difícil conjugar les dues coses. Més encara, penso que, en aquest darrer cas, és molt difícil (per bé que no impossible) mantenir la condició d’intel·lectual.

De tota manera, el que no podem oblidar en un món tan intercomunicat com el nostre d’avui, on els mass-media i els agents econòmics exerceixen una forta pressió damunt els ciutadans per mitjà de la propaganda (de vegades descaradament, i d’altres de manera força més subtil), és que la influència dels intel·lectuals s’esdevé cada cop més difícil. De fet, molt sovint l’única manera de mobilitzar el públic contra els que estan exercint el poder maldestrament és revelant un escàndol, destruint la seva reputació o bé establint un pol d’informació alternatiu. I aquesta no és, en la meva opinió, una solució viable per a l’intel·lectual perquè no necessàriament serveix per aproximar-nos a la veritat.

De fet, si contemplem el que està passant darrerament al país -i per fer-ho no cal abandonar l’espectacle que s’ha donat a Madrid durant la campanya que és a punt d’acabar, amb debats que no s’han pogut dur a terme, amb amenaces de mort i també amb una exaltació potser massa interessada del victimisme, tot oblidant-nos gairebé sempre de l’essencial-, penso que haurem pogut comprovar fins a quin punt és difícil trobar en el món de la política i del periodisme alguns missatges que se sustentin en una sòlida fonamentació intel·lectual que, des la independència de criteri, vulguin acostar-nos a la veritat (aquesta que el bon periodista hauria de desentrellar) i que, quan no surt a la llum, l’intel·lectual hauria d’ajudar-nos a explicar per què això no ha estat possible.