Archive for Mai de 2021

Contra la llibertat i l’individualisme insolidaris

16 Mai 2021

El bisbe de Menorca, Francesc Conesa, acaba de publicar a “Scripta theologica”, (vol. 53/2021) un llarg article comentant l’encíclica papal “Fratelli tutti” que s’esdevé un dur al·legat contra l’individualisme en el món contemporani.

Sé que, a diferència de temps pretèrits, on les veus episcopals no eren tan sols respectades i venerades, sinó tingudes com a far i guia dels creients, avui no està de moda citar textos dels prelats de l’Església catòlica, i tanmateix jo m’hi referiré perquè em sembla important l’encíclica d’aquest papa que vol ser llum i veritat en temps de fosca i de mentida, com també té interès el punt de vista del pastor menorquí ja que, atrevir-se a parlar contra l’individualisme i contra la visió que avui molts tenen de la llibertat, em sembla, com  a mínim, una acció de coratge.

El bisbe critica durament l’individualisme convençut que aquest afavoreix la crisi de les institucions ja que dissol els vincles que unien tradicionalment l’individu amb aquestes, i la conseqüència primera d’aital dissolució és el creixement constant de la desconfiança en les pròpies institucions i, lògicament, també en la política, ja que no es pot dur a terme una política en democràcia si no és des de les institucions. 

En un moment del seu discurs, el bisbe observa que, des de la crisi econòmica de 2007 i a causa del trencament dels lligams que unien els individus amb les institucions, s’han anat multiplicant arreu del món els polítics populistes, que exacerben les actituds defensives, excloents, insolidàries i individualistes de la població.

Tanmateix, no deixa de ser curiós que, alhora, aquest populisme estigui imposant en la cultura postmoderna una accentuació del concepte de “llibertat”, que entén com una alliberació de tots els imperatius i com una reivindicació absoluta dels drets individuals fins al punt que sembla que la màxima aspiració de l’ésser humà sigui la de viure sense repressions de cap mena i la de poder escollir en tot moment el que més li satisfà, amb la qual cosa es crea un culte evident a l’hedonisme, que passa a ser l’objectiu bàsic que la persona ha d’aconseguir. En aquesta manera d’entendre la llibertat, res és acceptable si no condueix l’home a obtenir el màxim benestar i, per tant, la plena satisfacció de l’individu, que s’obté per mitjà de les seves emocions i sentiments. 

Creu, doncs, el bisbe que, entesa d’aquesta manera, la llibertat està mancada de qualsevol sentiment comunitari (el que a la Revolució Francesa en deien “fratérnité” i nosaltres en diem avui “solidaritat”), i aquesta manca de sentiment i de compromís vers els altres acaba per conduir l’home a la soledat i al desarrelament.

La reflexió del bisbe Conesa m’ha dut a pensar en algunes de les coses que estem constatant darrerament al nostre país, que no són, sens dubte, exclusives de casa nostra, sinó producte d’aquesta concepció de la vida que s’està imposant. De fet, la crisi de les institucions -de la fe en les institucions i, per tant, de la fe en la política- s’ha agreujat molt des que s’imposà al món el neoliberalisme que impulsaren alhora Ronald Reagan als Estats Units i Margaret Thatcher al Regne Unit, política que, a Espanya, trigà a prendre cos i ho va fer de la mà de José María Aznar, que és -i crec que continua essent encara- el millor alumne que hem tingut a casa nostra d’aquells dos polítics.

Tan bon alumne fou Aznar d’aquesta escola que, com molt agudament ha escrit fa poc Antoni Puigverd, “la seva visió d’Espanya ha perviscut encara que manin els socialistes”. I això perquè, “amb l’ajut de la FAES i d’una formidable trompeteria mediàtica [especialment madrilenya], Aznar va forjar una espasa dretana amb tres metalls: conservadorisme clàssic, liberalisme thacherià i tradicionalisme desacomplexat”. 

Doncs bé, amb aquesta política, Aznar va arrabassar -anota Puigverd- dues banderes a l’esquerra: la del progrés (fent veure a la gent que el progrés que interessa no és el col·lectiu sinó l’individual), i la de la llibertat (la llibertat individual, òbviament), que és la que permet a l’individu fer el que li doni la gana, ja que aquest concepte de llibertat és contrari a tota mena de restriccions, perquè les restriccions, ni que estem en plena pandèmia, sempre estan pensades en benefici de la societat i no de l’individu, que és, per a aquesta concepció hedonista de la llibertat l’únic que realment compta.

Òbviament, no vull fer dir al bisbe de Menorca el que no diu, però les seves reflexions em permeten concretar el que jo veig en la realitat política que estic observant. I em fa l’afecte que la defensa de l’individualisme i de la llibertat en el sentit més hedonista del concepte és la que ha estat present durant tot el mandat de Donald Trump als Estats Units, al qual -per posar un exemple concret- mai no se li hauria acudit demanar -com acaba de fer-ho el president Biden- la liberalització de les patents en benefici de tots els ciutadans del món (sobretot dels més pobres i menys poderosos), perquè aquesta liberalització és contrària a la llibertat de l’individu i, per tant, a l’individualisme com a filosofia imperant, que és -per poc que us hi fixeu- el mateix que amb tant d’èxit ha defensat Díaz Ayuso a Madrid durant tota la passada campanya.

Díaz Ayuso, que ha tingut la manya de revestir tota aquesta concepció política ultraliberal amb el joc de les emocions (cosa que fins ara semblava exclusiva dels responsables catalans del “procesisme independentista”), ha elaborat una manera de fer política que serà digna de ser estudiada pels politòlegs en el futur, ja que ha adoptat el trumpisme, que ha ofert als electors com un projecte polític de “barra lliure” (“Madrid es igual a libertad”), però que és en el fons un projecte autoritari que té bàsicament tres objectius: el negacionisme i el laxisme davant la pandèmia; la recuperació del model neoliberal d’Aznar en el pla econòmic (model que va naufragar amb la crisi de 2008, però que ara es presenta camuflat amb l’esquer dels baixos impostos (per als rics, especialment); i la recentralització autonòmica, com a gran desig del nacionalisme espanyol, que veu en el nacionalisme català -al qual tant s’assembla- la mare de tots els mals.

Tenint en compte el que acabo de dir, penso que l’error més greu que ha comès l’esquerra a Madrid ha estat no adonar-se del que, de fet, representava Díaz Ayuso amb el seu liberalisme individualista a ultrança, i creure que, amb l’eslògan de “Comunismo o libertad”, oferia als electors una alternativa feixista. No, a pesar que sigui temptador tractar de feixistes els moviments de la dreta, el Partit Popular no és un partit feixista. És possible que hi hagi feixistes a Vox, però l’aznarisme que vol recompondre Díaz Ayuso no és feixisme sinó “populisme trumpista”, una ideologia que ella desplega sota una bandera ultraliberal, profundament individualista i contrària a qualsevol forma de solidaritat.

Madrid és l’Havana!

9 Mai 2021

Després que em vaig enllitar el passat dimarts sabent ja fins a quin punt havia estat gran la victòria de la dreta a Madrid i l’enfonsament de l’esquerra  -especialment del PSOE, primer partit a les autonòmiques de fa dos anys i tercer a les d’ara-, al matí del dimecres vaig voler escoltar la informació que en donaven des de l’emissora catalana RAC-1, que em mereix més confiança que Catalunya Ràdio, ja que Jordi Basté és un home directe que, sense amagar el seu catalanisme, sol afrontar de cara les qüestions (fins les més difícils). Doncs bé, aquell matí, analitzant els resultats finals de Madrid, va arribar a una conclusió: De la mateixa manera que nosaltres, els catalans, diem que Madrid no ens comprèn i que difícilment els seus polítics i els seus mitjans són incapaços de parlar objectivament de Catalunya, penso que tampoc els catalans entenem Madrid i difícilment podem avaluar objectivament el que succeeix a la capital d’Espanya.

De tota manera, si analitzem els resultats que es van produir a les darreres eleccions autonòmiques, veurem que, tant a Catalunya com a Madrid, ha succeït una cosa que jo considero comparable, ni que sigui escandalitzant a alguns observadors: A les eleccions del 14 de febrer passat, a Catalunya, els tres partits nacionalistes/independentistes (ERC, JxCat i Cup) van sumar 74 diputats en un Parlament de 135, aconseguint el 48 per cent dels vots emesos. A Madrid, a les eleccions del 4 de maig, els dos partits nacionalistes espanyols per excel·lència (PP i Vox) han sumat 78 escons en un Parlament de 136, aconseguint el 53,9 per cent dels vots.

Tenim, doncs, que en aquestes dues Espanyes tan fidelment representades pels partits nacionalistes (catalans i espanyols), el que sembla que sigui prevalent per damunt de cap altra qüestió social o econòmica és, precisament això: el nacionalisme, el sentiment de pertinença a un concepte de nació. Per als nacionalistes catalans, “Catalunya no és Espanya”; per als nacionalistes madrilenys, “Madrid és l’essència més pura del sentiment espanyol”. En aquest sentit, com diu irònicament Xavier Melero, “la campanya ha demostrat a tots els espanyols que la classe política de la capital per fi s’ha convertit al procesisme amb el mateix entusiasme que qualsevol independentista de Vic o de Reus.”

Veiem, per tant, que no és cert que Espanya sigui una única nació, com afirmen els partits nacionalistes espanyols (amb el suport incondicional de gairebé tots els diaris madrilenys), ja que podem observar clarament dos mons (el de Madrid i el de Catalunya) que es troben als antípodes l’un de l’altre. Així, doncs, d’Espanyes, vistes si més no des del nacionalisme, n’hi ha dues que persegueixen també diferents objectius. Mentre el nacionalisme català no pretén extrapolar el seu influx, ja que només demana poder separar-se d’Espanya per viure solitàriament el seu destí; el nacionalisme madrileny és essencialment espanyol, i el que pretén és estendre la seva influència a tota la pell de brau, perquè, com va dir inequívocament Díaz Ayuso durant la campanya, “Madrid es de todos. Madrid es España dentro de España. ¿Qué es Madrid si no es España? No es de nadie porque es de todos”. En efecte, això és Madrid, com hem pogut veure quan, des del balcó de Génova 13, tant Casado com Díaz Ayuso van deixar ben clar dimarts passat que aquella victòria inapel·lable era l’inici de la reconquesta, el dispar de sortida d’una cursa que no sols pretén conquerir tot el país per a la dreta, sinó estendre per tot arreu una manera de fer política “a la madrilenya”, ancorada en un principi que ella defineix com d’absoluta llibertat. “Esa es nuestra forma de ser” , havia declarat uns dies abans a “La Vanguardia”, perquè Madrid “es esa libertad. Esa densidad. Son esos horarios. A cualquier hora se puede comprar en cualquier tienda […] y nos haríamos trampas al solitario si pensáramos que esta comunidad y esta capital puede ser tratada como las demás”.

I aquesta Espanya a la madrilenya, “esta forma de ser” comporta estar en contra de qualsevol “estat d’alarma” encara que una pandèmia assoli el país; estar en contra del “confinament”, encara que tota Europa hagi aconsellat que s’usi d’aquest mecanisme en situacions com les que hem viscut; comporta defensar la llibertat sense cap trava, fins i tot quan aquesta permet que, mentre uns surten al carrer i fan els que els dona la gana, d’altres -pensem en les llars d’avis que van quedar bloquejats dins les seves residències i van causar milers de morts-, es veuen privats no sols de sortir, sinó del dret a la vida, que antecedeix en prioritat a la llibertat. Però els morts no voten, com va intuir molt bé Díaz Ayuso. I sí voten, en canvi, el taxista que pot sortir cada dia a treballar, el petit propietari del bar que no es veu obligat a tancar, l’obrer que, encara que cobri un sou esquifit, no ha de quedar a casa i pot acudir a la feina…

I tanmateix cal fer referència a la sanitat, perquè Madrid, que és, avui, la comunitat més rica d’Espanya on -com defensa Díaz Ayuso- tothom té llibertat per elegir el model sanitari i l’hospital al que vol acudir, és també la que menys percentatge d’aquesta riquesa dedica a la Sanitat pública. I, com que és la més rica, és també la que té un percentatge més alt de ciutadans que paguen una assegurança mèdica privada (el 36,7 per cent), i aquella on es produeix una major despesa en assegurances: una mitjana de 319 euros per persona a l’any (més del doble de la mitjana nacional, que és de 146 euros).

Suposo que aquesta Espanya “a la madrilenya” que vol que s’estengui per tot el país implicarà també la rebaixa d’impostos, perquè Díaz Ayuso, com tots els neoliberals, creu que no pagant l’impost de successions ni el de patrimoni i disminuint el d’IRPF -sobretot a les rendes més altes- contribuïm decididament a la llibertat, ja que la poca tributació  ajuda a l’empoderament i a la creació de riquesa i de llocs de treball.

Sigui com vulgui, em fa la impressió que el passat dimarts ha començat una llarga cursa on ens juguem molta més cosa que la llibertat i que la possibilitat de ser molt feliços quan tots acabem vivint “a la madrilenya”, que ha començat un temps on, si les coses segueixen per aquest camí, ben aviat no trobarem cap diferència entre el pensament del PP i el de Vox, ja que sembla que Pablo Casado es veurà forçat a oblidar aquell “¡hasta aquí hemos llegado!” que dirigí a Santiago Abascal el dia que votà contra la moció de censura provocada pel líder ultradretà.

Si com sembla, el PP acaba plegant-se al trumpisme de Díaz Ayuso que, amb molt més carisma que Pablo Casado, és la que ha guiat el partit cap a aquesta gran victòria, assistirem a una progressiva “voxificació” de la dreta, encara que no sigui sota les sigles de Vox, i a una concepció de la política marcada per la toxicitat. 

Potser no en som conscients i ens prenem la cosa a la lleugera, però crec que estem vivint un moment especialment greu, perquè, encara que pugui semblar mentida, en aquest país no estàvem realment davant l’alternativa d’escollir entre “llibertat i comunisme”, ni tampoc entre “democràcia i feixisme”, però aquest és l’exercici dialèctic que hem hagut de sofrir, potser sense adonar-nos que, si més no per les paraules que hem hagut d’escoltar (i pels fets i amenaces que les han acompanyat), aquests dos eslògans ens podien molt bé retrotreure a la campanya que van lliurar els espanyols a les eleccions de febrer de 1936.

Ara que no podem culpar només Díaz Ayuso de tot el que ha succeït. Molt hi té a veure Pedro Sánchez i la seva jugada fallida per guanyar, des dels despatxos, la Comunitat de Múrcia. Allí trobarem les causes més immediates (que no les úniques) del que ha succeït aquest passat dimarts: El seu aliat a Múrcia (C’s) ha desaparegut del mapa madrileny i el seu partit (PSOE) ha quedat tercer a la capital d’Espanya. Un èxit total!

Periodistes i intel·lectuals davant la farsa i la mentida

2 Mai 2021

Al bell mig de l’espiral d’opinions que ens devora en aquesta darrera campanya electoral madrilenya, el que més es troba a faltar són les reflexions en profunditat sobre els problemes del país mentre que sobren les versions partidistes, desassossegades i més d’un cop decidides a propiciar la confrontació, que mostren alhora un inacceptable menyspreu per la veritat, ja que és evident que no cerquen d’afavorir una aproximació honesta i desapassionada a aquesta. Segurament  és a causa d’això que m’ha vingut a la memòria una llarga conversa que van mantenir Timothy Snyder i Tony Judt els darrers anys de vida d’aquest historiador i pensador anglès sobre el segle XX (“Pensar el Segle XX”, RBA, 2012). 

En un moment donat del diàleg que sostenen, tots dos aborden el paper de l’intel·lectual i del periodista, i en fer-ho, Judt assenyala que la primera pregunta que s’ha de fer qualsevol intel·lectual abans de donar una resposta no ha de ser què he de pensar com a intel·lectual americà, o com a intel·lectual jueu, o com a intel·lectual de dretes o d’esquerres. No, la pregunta que s’ha de fer és: què penso sobre el problema A, o la decisió B, o el dilema D? I només ha de donar una resposta si pot oferir res que sigui substancial per a la persona que l’escolta.

Passa sovint -diu també Judt- que la gent que parla de tot té el perill de perdre la capacitat de parlar de qualsevol cosa. I això perquè el suposat coneixement no consisteix en la capacitat de parlar setmanalment amb soltesa sobre qualsevol esdeveniment públic -cosa que molts estem temptats de fer-, o en la possibilitat que té el comunicador de mantenir molts contactes amb persones influents (fet molt habitual entre alguns tertulians de les nostres ràdios). No, la funció cabal del periodista és -assegura Judt- desentrellar la veritat; i la de l’intel·lectual (que ho pot ser també qualsevol periodista), consisteix a explicar què és el que ha anat malament quan la veritat no ha sortit a la llum. 

Ara bé, desentrellar la veritat –en el cas del periodista- no significa necessàriament remenar la merda o buscar exclusivament la brutícia sota la suau superfície de les decisions i les declaracions polítiques. Com tampoc la funció intel·lectual comporta –com molt generalment es pensa- inspirar o definir què s’ha de fer en el futur (cosa que ens duu massa sovint a narratives magnífiques o a grans tòpics morals), sinó a dir simplement alguna cosa important, transcendent, que ens ajudi a veure-hi clar.

En realitat, el prototipus d’intel·lectual ha canviat molt en el temps. El típic d’entre els anys 1890 i 1940 solia tenir –diu Judt- la literatura com a feina diürna. Tant si ens fixem en Bernard Shaw com en Emile Zola, André Gide, Jean-Paul Sartre o Stefan Zweig -per citar-ne alguns dels més coneguts entre nosaltres-, veurem que tots ells són persones que van aconseguir traduir el seu talent literari en influència de masses. Més tard, entre els anys 1940 i 1970, els intel·lectuals amb un accés i un abast comparable als esmentats, solien ser científics socials: historiadors o antropòlegs, sociòlegs, a vegades filòsofs, molt segurament a conseqüència de l’expansió de l’educació superior i de l’aparició del professor universitari com a prototipus d’intel·lectual. En aquelles dècades, els intel·lectuals eren persones que, molt probablement, tenien com a feina diürna fer classes a la universitat més que escriure novel·les.

En una tercera frase, la de la televisió, les coses s’han complicat perquè l’intel·lectual -diu Judt- ha de ser capaç de simplificar molt el seu discurs. De manera que, de la dècada dels vuitanta en endavant, l’intel·lectual és algú capaç d’abreujar, simplificar i concentrar les seves opinions en curtes intervencions radiofòniques o televisades. I com a conseqüència d’aquest fenomen nou, hem arribat a identificar els intel·lectuals amb els observadors dels afers contemporanis (cosa molt discutible), criteri que es pot espatllar encara més si acabem confonent-los amb els comentaristes radiofònics. Però quedant-nos en el paper de l’intel·lectual –vull dir del veritable intel·lectual-, haurem de concloure que la seva funció i el seu estil és molt diferent del que hi exercia aquesta funció a l’època de Zola, o fins i tot a la de Sartre o Camus (o d’Aron, per esmentar un intel·lectual conservador).  I l’arribada d’Internet (amb els seus corol·laris de facebook, twitter o instagram) no ha fet més que accentuar aquest canvi.

La transformació dels mitjans de comunicació en aquesta era digital que vivim situa l’intel·lectual que vol ser-ho (ja sigui periodista, escriptor, pensador o científic) davant una disjuntiva important, que assenyala Judt: o bé decideix comunicar-se a través del tipus de revista que va sorgir a finals del segle XIX: el setmanari literari, el mensual polític, el periòdic acadèmic –i en aquest cas només arriba a un públic amb idees afins que s’ha reduït a l’àmbit nacional (o regional o local), per bé que, també en aquests casos, Internet ha contribuït a difondre el missatge-; o bé opta per ser un “intel·lectual dels mitjans”. I això darrer significa que ha d’orientar els seus interessos i comentaris vers el temps limitat d’atenció, cada vegada més reduït, dels debats televisius, de les ràdios, dels blocs, i fins de les curtes i punyents piulades de twitter.

En definitiva, pot triar entre el món de l’assaig meditat per influir d’aquesta manera en una minoria selecta (amb la qual cosa sol arribar ben poc lluny); o bé es pot adreçar al que ell considera un públic de masses, però de manera atenuada i simplificada. Judt creu –i jo ho comparteixo- que és molt difícil conjugar les dues coses. Més encara, penso que, en aquest darrer cas, és molt difícil (per bé que no impossible) mantenir la condició d’intel·lectual.

De tota manera, el que no podem oblidar en un món tan intercomunicat com el nostre d’avui, on els mass-media i els agents econòmics exerceixen una forta pressió damunt els ciutadans per mitjà de la propaganda (de vegades descaradament, i d’altres de manera força més subtil), és que la influència dels intel·lectuals s’esdevé cada cop més difícil. De fet, molt sovint l’única manera de mobilitzar el públic contra els que estan exercint el poder maldestrament és revelant un escàndol, destruint la seva reputació o bé establint un pol d’informació alternatiu. I aquesta no és, en la meva opinió, una solució viable per a l’intel·lectual perquè no necessàriament serveix per aproximar-nos a la veritat.

De fet, si contemplem el que està passant darrerament al país -i per fer-ho no cal abandonar l’espectacle que s’ha donat a Madrid durant la campanya que és a punt d’acabar, amb debats que no s’han pogut dur a terme, amb amenaces de mort i també amb una exaltació potser massa interessada del victimisme, tot oblidant-nos gairebé sempre de l’essencial-, penso que haurem pogut comprovar fins a quin punt és difícil trobar en el món de la política i del periodisme alguns missatges que se sustentin en una sòlida fonamentació intel·lectual que, des la independència de criteri, vulguin acostar-nos a la veritat (aquesta que el bon periodista hauria de desentrellar) i que, quan no surt a la llum, l’intel·lectual hauria d’ajudar-nos a explicar per què això no ha estat possible.


%d bloggers like this: