Josep Maria Quintana

Uns amics em comentaven l’article de diumenge passat on jo reclamava un debat sobre les idees i criticava durament el sistema vigent dels partits que, protegit per una llei electoral que, avui, resulta injusta, afavoreix el segrest de la democràcia per les cúpules directives en detriment dels ciutadans.

Jo veig clar que si poséssim fil a l’agulla en aquest camp, sense fer desaparèixer els partits, que són indispensables per a l’organització del sistema, els posaríem al seu lloc, que no és el de decidir pel ciutadà, sinó el d’encarrilar adequadament les opinions d’aquest, que són les que de veritat compten.

El poder sovint fa perdre de vista al qui l’ostenta la realitat de les coses, l’aïlla i acaba per  fer-lo sentir infal·lible, fins al punt que pot acabar pensant que  ell és més intel·ligent, més savi i més just que les persones que li han donat aquest poder. Per això s’hi empoltrona sovint i acaba per segrestar la democràcia.

El perill de voler dominar-ho tot

Sense voler dispensar el PSOE de les meves crítiques –temps vaig tenir de fer-ho quan governava el país-, avui hem de constatar que el PP ha sabut trenar un cabdell de fils fins al punt de fer desaparèixer de l’horitzó aquella divisió de poders que, com estudiàvem a la universitat, s’aplicava a països com França, Itàlia, Alemanya o els Estats Units, ja que nosaltres vivíem aleshores en plena explosió del franquisme i ens havíem de conformar amb les Lleis Fonamentals del Moviment.

Podria referir-me a d’altres exemples, però el descobriment fortuït que el president del Tribunal Constitucional era militant del PP abans i durant els primers temps de la seva elecció ha estat la gota que ha fet vessar el got. Naturalment, els gurus del partit no han trigat un moment a explicar-nos que no hi ha cap irregularitat en aquest fet perquè el TC no és, pròpiament, un òrgan judicial incardinat en el dit Poder Judicial. Per tant, no està prohibida la militància política dels seus membres.

Més enllà que aquesta explicació és difícil d’entendre per algú que no estigui avesat en l’argot jurídic, em fa la impressió que és d’una gran demagògia, perquè en un òrgan on –puresa democràtica- es va recusar el magistrat Pérez Tremp en el debat sobre l’Estatut de Catalunya perquè havia escrit un article relacionat amb la qüestió que es discutia, ja em diran vostès com pot un magistrat –un president!- debatre i decidir neutralment sobre una norma que ha estat impugnada pels dirigents del partit en el qual milita. Per entendre-ho no calen estudis. Basta una mica de sentit comú.

La compatibilitat de Pérez de los Cobos

Dit això, estic disposat a afegir que el simple fet d’haver militat en un partit no ha d’inhabilitar forçosament una persona per ocupar un càrrec d’aquesta naturalesa. Sense anar més lluny, jo vaig pertànyer durant vuit anys al Consell Consultiu de la Comunitat autònoma, en el qual hi havia tres persones que tenien carnet de partit i no ho van amagar. I mai –en això vull ser contundent- durant els vuit anys que vaig compartir la funció consultiva amb ells, cap dels tres va prendre una decisió jurídica (eren allí com a juristes) que pogués estar contaminada per la seva ideologia. Sempre van decidir objectivament en dret.

El president del TC, Francisco Pérez de los Cobos

Per tant, tenen raó els membres del PP quan diuen que haver estat militant del partit no impedeix que Pérez de los Cobos sigui president del Tribunal Constitucional. Però el problema no és, en aquest cas, de compatibilitat, sinó d’ètica, o com a mínim d’estètica, pel fet que Pérez de los Cobos va treure astutament aquest “detall” (la militància en el PP) del seu currículum. Ell, doncs, va ocultar als parlamentaris, a la nació i als seus propis companys (que el van elegir president) la seva militància i és, precisament, aquest engany, aquesta ocultació, que el fa inepte per desplegar, al meu entendre, la presidència de l’òrgan al qual la Constitució atorga el poder de controlar la validesa de les lleis.

Amb l’ocultació de Pérez de los Cobos s’ha fet un gran mal a la democràcia. Se li ha causat una ferida més de les moltes que ha rebut al llarg d’aquests darrers anys on els partits sembla que s’hagin posat d’acord per postergar-la. I això és força més important que el futur de Pérez de los Cobos que, incompatible o no, té ja data de caducitat com a membre del Tribunal, perquè, més prest o més tard, haurà d’abandonar el lloc per covard, per pillet i per inepte.

La regeneració democràtica exigeix un harakiri

Tornem al segrest de la democràcia de què estàvem parlant. No és també un segrest el que ha fet Rajoy des que s’ha destapat l’afer Bárcenas? I no ho dic perquè ho afirmin els socialistes, que, curiosament, actuen de manera paral·lela a Andalusia, on ells impedeixen parlar a fons de l’escàndol majúscul que són els ERE fraudulents. I no ens enganyem, els ciutadans no podem sempre viure segrestats pels nostres polítics, perquè acabarem afartant-nos (es donen ja exemples molt clars de cansament a cada elecció) i la cosa pot acabar malament.

Potser per això els recomanaria que seguissin l’exemple dels procuradors franquistes que –ves per on!- ell sí que es van fer l’harakiri en permetre aquell referèndum de 15 de desembre de 1976 que va fer possible l’enderroc del franquisme i les eleccions lliures de 15 de juny de 1977.

El temps s’esgota i sembla que els partits no en siguin conscients. La democràcia de les idees, la de la participació ciutadana, la de l’estat de dret, la de la separació real de poders, no és compatible amb el que avui vivim a casa nostra. No ho és amb les ocultacions de Pérez de los Cobos, no ho és amb els silencis de Rajoy, i no ho és tampoc amb els ERE d’Andalusia ni amb la pantomima de primàries del PSOE, avui tan lluny del poder.

Les declaracions de Bárcenas davant del jutge Ruz, les informacions a petites dosis del diari El Mundo, els desmentits del govern i dels homes forts del partit en el poder, així com les tertúlies dels diaris sobre la qüestió, amenacen a ocupar-nos tot l’estiu a l’espera –almenys això és el que desitjaria el president Rajoy- que escampi la pluja de paraules i d’opinions, de veritats i de mentides. Mentrestant, no debatrem d’idees, no parlarem de la Llei d’Educació ni analitzarem els perquès de l’atur i de la crisi econòmica del país que, aquesta sí, sembla que no escampa.

De la mateixa manera que fa uns mesos només parlàvem de Síria i ara ho fem tan sols d’Egipte, a pesar que a Síria les coses continuen anant a mal borràs, Rajoy pensa, contràriament a Helenio Herrara, que la millor defensa és no és l’atac, sinó parapetar-se en el silenci, en el dir que no a tot, en desmentir la premissa major i acusar de calumniador el qui fins fa uns mesos era un amic al qual se li demanava resignació i paciència i se l’encoratjava perquè resistís l’adversitat.

Tots, doncs, com un sol home (si fem excepció de la senyora Aguirre, que no espera res, però que sempre està a punt per agafar el que li caigui del cel, si el que li cau és la presidència del govern), han decidit negar-ho tot i, per molt que la negació no ens convenci gaire (o gens), penso que pot donar-los rèdits judicials, ja que les acusacions de Bárcenas, per espectaculars que siguin, esdevindran efímers focs d’artifici si no les pot provar, i difícilment podrà fer-ho a menys que algun innocent (i els polítics del PP no ho són) hagi deixat rastre (un rebut, per exemple) dels bitllets de cinc-cents euros que, presumptament, van rebre en un sobre marró, com ens explica Bárcenas.

Per tant, pocs resultats judicials espero dels focs d’encenalls que ha encès l’extresorer conservador, però és possible que sí se’n tregui algun de polític, perquè difícilment pot un president del govern respondre cada dia amb evasives les preguntes dels periodistes sobre la presumpta corrupció del partit.

On som?

La trama Gürtel i el cas Bàrcenas, que n’és un serrell, no representa, però, un supòsit de corrupció dels partits massa diferent en el fons del que va conformar la trama d’empreses (Filesa, Malesa, Time-Export) que va corrompre el PSOE, el qual obtenia diners de la banca i d’algunes grans companyies mitjançant la facturació de suposats informes (entre d’altres mètodes), per sufragar les despeses electorals d’un partit molt endeutat després del referèndum sobre la OTAN. I no difereix tampoc gaire del que està significant, per a aquest partit, el cas dels ERE fraudulents d’Andalusia que està instruint la jutgessa Alaya. Trama que els dirigents d’aquest partit neguen amb la mateixa rotunditat que ho fa la senyora Cospedal o l’ínclit número tres del PP, senyor Floriano. Com no difereix tampoc del conegut cas Palau, que posa en solfa el finançament irregular de Convergència i Unió a Catalunya.

Això vol dir que alguna cosa fonamental està fallant. Vol dir que el sistema polític de partits, tal com el tenim configurat avui, fa aigües per tots costats, i que s’haurien d’arbitrar canvis substancials que donessin força a les idees polítiques per sobre de les cúpules dirigents que, emparades pel sistema, segresten el debat de les idees i imposen els seus criteris, alhora que determinen qui fa política i qui no en fa, sostraient aquest poder als ciutadans.

Els canvis

No hi ha solucions taumatúrgiques als mals que ens afecten, però sí que hi ha maneres d’afrontar-los de cara i de fer que es pal·liïn els seus resultats. La frase mítica del semi desaparegut (però sempre present en els moments decisius) Alfonso Guerra –“El que se mueve no sale en la foto”- és la prova decisiva que el sistema de partits que es va constituir als inicis de la democràcia avui no és l’adequat.

Els espanyols impulsàrem un sistema electoral que dóna tota la força a les cúpules dirigents d’uns partits que calia impulsar després de molts anys de dictadura però la treu als diputats i senadors electes (també, naturalment, als diputats autonòmics o regidors municipals), els quals només tenen possibilitat de ser elegits si la cúpula del partit els situa en bona posició a les llistes electorals d’un sistema proporcional, que, a més,  emparat per les llistes tancades i per la fórmula d’Hont, afavoreix les majories i no permet cap alternativa decisòria als ciutadans.

Els nostres polítics elegits no responen, doncs, davant dels electors (com per exemple els polítics britànics, els francesos o els nord-americans, que sovint fan escac a les cúpules dels seus partits tot imposant criteris propis), i això els fa gairebé inútils. Bastaria que es reunissin al Parlament els caps dirigents per discutir les lleis, perquè aquests tenen segrestada la llibertat de vot dels seus diputats, a menys, és clar, que es tracti de diputats suïcides.

Sé, perquè no sóc candorós, que cap sistema electoral no és innocent, però sí que hi ha sistemes que són molt més respectuosos amb la força dels diputats i en la relació d’aquests amb els seus electors; sistemes que, per tant, afavoreixen la llibertat de vot i el debat de les idees. Certament que això no succeeix al nostre país, que necessita com pocs d’oxigenar el sistema. I ho dic perquè, si algú no creu que el sistema que ara tenim ha tocat fons, em sembla que s’equivoca, tant com penso també que els líders dels principals partits –PP, PSOE i CiU- no estan per la labor de fer-se l’harakiri –que és el que el país necessita-, llevant el poder a les cúpules i modificant un sistema electoral que els dóna tota la força i sense el qual quedarien en el més absolut desempar. I tanmateix, el canvi s’hauria de produir si no volem que l’esclerosi de la democràcia que tenim acabi amb les conquestes que tants anys i esforços van costar als espanyols.

El debat de les idees

És forçós que canviem la manera de fer política, com també de comentar aquesta en els mass-media (televisions, ràdios i diaris), els quals, també, com els partits, avui són un producte més de la insuportable lleugeresa de l’ésser, de què, ja fa molts anys, ens parlava Milan Kundera. I això perquè, com molt encertadament ha escrit Lluís Foix a La Vanguardia: “No hi ha idees perquè el debat periodístic supleix al debat polític i al debat intel·lectual. Vivim els temps de glòria dels tertulians que som els que parlem de tot a qualsevol hora i sense tenir tota la informació per emetre judicis mínimament solvents. El tertulià ha ocupat la plaça l’intel·lectual i també del polític. No sé què pensarien Américo Castro, Unamuno, Sánchez Albornoz, Machado, Gabriel Alomar, Josep Carner, Francesc Giner, Llorenç Gomis, Sagarra, Marañón i tants d’altres. Tots van ser persones d’idees que exposaven amb rigor en els temps en què els va tocar viure. I es barallaven i discutien com intel·lectuals sense necessitat d’acudir a aquests fòrums extravagants esquitxats de cridòria i ximpleries.” I tanmateix “les idees són imprescindibles per al bon funcionament d’un país. Són les idees les que alimenten les polítiques i les que fan una societat més justa i més lliure. Idees plurals i diverses”, naturalment.

El passat 1 de juliol Croàcia va entrar a la Unió Europea després de 22 anys de la proclamació de la seva independència de l’ex-Iugoslàvia. I mentre els focs artificials il·luminaven el cel de Zagreb, desenes de milers de croats a tot el país celebraven l’adhesió i el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, els donava la benvinguda. D’immediat s’escoltava ‘L’oda a l’alegria’ de Beethoven.

A les paraules del president de la Comissió –“Vostès han tornat a Croàcia al seu legítim lloc en el cor d’Europa”-, responia el president croat, Ivo Josipovic, que convidava els seus compatriotes a l’optimisme: “No deixem que el núvol de la crisi econòmica menystingui el nostre optimisme. La crisi és un repte, una invitació per fer que demà sigui un millor dia que avui”, va recalcar.

No dubto que l’adhesió de Croàcia és un fet important que devien celebrar les autoritats del país i molts ciutadans (a més dels nacionalistes catalans, que posen aquesta adhesió d’exemple del que ells voldrien per a Catalunya), i tanmateix, l’adhesió presenta alguns problemes i, sens dubte, s’ha fet amb la indiferència de molts croats. Per què?

El país

Croàcia és el primer país que se suma a la UE des de l’adhesió, el 2007, de Romania i Bulgària. El país està en recessió (com tants altres) des de 2009 i l’atur afecta un 20% dels 4,2 milions d’habitants. I com sol passar en aquests casos, el Govern de centreesquerra espera que l’adhesió a la UE fomentarà la inversió estrangera que el país necessita per reactivar la seva estancada economia.

A Croàcia, el PIB està un 39% per sota de la mitjana europea i només Romania i Bulgària li van darrere, segons el servei d’estadístiques de la UE. I són, probablement, aquestes dades negatives (atur i PIB) la causa que, en una enquesta publicada fa poc, només el 7% de croats consultats desitgessin assistir als focs d’artifici del dia 1 de juliol, alhora que mostraven una gran indiferència amb l’adhesió.

Vista parcial de Dubrovnik des de la muralla

Per a països com Croàcia, governats durant molt de temps per elits irresponsables, Europa ha representat un cert quadre institucional i polític que, a més o menys llarg termini, assegurarà una millora econòmica i l’estat de dret. Però la crisi interminable que vivim ha mostrat que aquestes premisses (que la majoria acceptava fa 22 anys) eren potser una il·lusió òptica, ja que avui constaten que només la pertinença a la UE no garanteix el benestar futur d’un país.

La política d’austeritat

L’Europa d’avui està regida per una política d’austeritat, a pesar que molts dels grans economistes expliquen que el deute no és la causa de la crisi, sinó que n’és més aviat la conseqüència. Però deixem això de banda perquè ens ho expliqui el senyor López Casasnovas, que hi entén molt més que jo, i analitzem per damunt el resultat d’aquesta política, que és una dada més constatable.

En la meva opinió, la política d’austeritat duta fins als extrems que se’ns ha exigit i en uns terminis tan curts ha conduït molts països “menors” vers la catàstrofe econòmica i social –que era impensable només fa uns anys-. I em fa la impressió que no solament la política europea de lluita contra la crisi no funciona, sinó que s’ha dut a terme de tal manera que s’ha aplicat al poble bàsicament per satisfer les oligarquies financeres i els bancs.

No ens hem de sorprendre, per tant, que un visitant de la pàgina oficial del Govern de Croàcia a la xarxa es demanés què havien de celebrar els 300.000 aturats que hi ha avui al país. I afegia: “Té la Unió europea una vareta màgica per fer desaparèixer tots els problemes del nostre país?”

Força més radical encara era el comunicat de  l’ONG euroescèptica Occupy Croatia, segons la qual, “L’adhesió a la UE és un genocidi econòmic comès contra el nostre poble”. I això perquè, en la seva opinió, “les lleis europees són redactades per servir els interessos de les empreses multinacionals riques per part dels seus vassalls polítics”.

No necessàriament s’han de subscriure aquestes opinions, però hi ha dades que són difícils de rebatre. A Espanya, gairebé el 55% dels joves són a l’atur i a Grècia la xifra puja al 58%. I no creguem que a la resta d’Europa els va molt millor, perquè, si les estadístiques no fallen, un jove de cada quatre es troba sense treball.

La dictadura alemanya

La Comissió europea imposa sense descans mesures que afecten a totes les capes de la població mentre la cancellera Angela Merkel s’oposa radicalment a la més petita reducció del deute grec, a pesar que el poble hel·lè viu moments de desesperació. Potser no estaria malament recordar-li una pàgina de la història i fer-li saber que, l’any 1953, Europa va perdonar el 60% del deute que tenia Alemanya. Per què no consent una política semblant?

Mentre la força d’Alemanya permet que aquest país es financi a costa dels països més pobres (el deute alemany es finança amb interessos negatius), la prepotència de la senyora Merkel dicta una política que és la que, finalment, marca les directrius de la Comissió Europea, sense adonar-se –o potser adonant-se’n, que és molt pitjor- que a països amb greus problemes econòmics com Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya, Croàcia i fins i tot Itàlia, la crisi fa desastres fins al punt que es parla ja d’una “generació perduda” (la dels que avui tenen entre 20 i 40 anys), i això és lamentable.

De fet, la crisi ha posat de manifest la política real de la UE. Fa deu anys, tots els països europeus (els qui ja n’érem part i els que hi volien entrar) somiaven una unió dels pobles i no, únicament, una unió dels mercats financers. Avui, en canvi, els mercats destrueixen la vida de milions d’europeus i la solidaritat ha desaparegut amb la crisis, fins al punt que els europeus d’avui tenen por al demà, si més no els dels països perifèrics.

No ens ha d’estranyar, per tant, que molts croats se sentin avui enganyats i no vegin ja la UE com un refugi segur, ni tampoc com una garantia de benestar i de riquesa.

Un amic sacerdot i jurista em fa arribar un article de Rafael Domingo Osle, catedràtic de Dret Romà a la Universitat de Navarra i professor visitant a l’Emory Law School d’Atlanta (EEUU) que fa referència a un aspecte poc conegut de l’actuació del papa emèrit Joseph Ratzinger en relació al Dret, al qual m’he de referir.

Si Francisco de Vitoria –diu Oslé- cercà la reconciliació entre Modernitat i Cristianisme, Ratzinguer ha posat tota la seva potència intel·lectual al servei de la reconciliació entre Cristianisme i Il·lustració, un moviment filosòfic –aquest darrer- que, si l’haguéssim de resumir molt sintèticament, hauríem de dir que es desplega en la defensa de dos conceptes: llibertat i raó; d’ací que l’Església i, doncs, el Cristianisme, que tenen com a font la “revelació”, hagin mantingut tradicionalment amb la llibertat i la raó (per tant amb el moviment il·lustrat) una relació difícil.

L’argument del papa Ratzinguer és el següent: a diferència d’altres religions, com el Judaisme o l’Islam, que parteixen d’un “dret religiós”, el Cristianisme com a tal no té un sistema jurídic propi. No hi ha, per tant, un “Dret cristià” en sentit estricte. Així doncs, si l’ordenament jurídic és per a tothom –sigui creient o no creient-, aquest ha de ser inclusiu; per això, les eines que ha d’emprar no han de ser de cap manera religioses o teològiques. Per tant, “no em digui vostè, per favor, que això és just perquè Déu ha dit que és just. Doni’m altres raons”, seria la frase que expressaria a un nivell pla aquesta idea.

De tota manera, la idea de Ratzinger no és de construir un “Dret sense Déu”, sinó un dret que, si bé no depèn de la revelació –a aquesta només s’hi té accés per la fe i, per tant, per mitjà de la religió-, no es tanca a la dimensió transcendent de l’ésser humà. Als positivistes (jo sempre m’hi he inclòs), el papa ens diu que intentem connectar el nou Dret amb les altres ciències per mitjà de la naturalesa. Ell, doncs, no s’apunta  a la clàssica visió dels iusnaturalistes, partidaris estrictes de la “Llei Natural” que pot arribar a excloure el dret de l’home a legislar “contra natura” (nosaltres, els positivistes, sempre hem dit que el problema dels “iusnaturalistes” és d’establir qui dirimeix que és natural i què no ho és), però sí ens diu que la voluntat humana només s’adequa a la justícia quan la persona s’admet com el que és, com un ésser no autocreat, a l’ADN del qual du impreses normes morals i jurídiques. I això em sembla que val tenir-ho en compte.

La separació Església-Estat

Una opinió de gran calat que ha dut a terme Ratzinger fa referència al Dret canònic, a aquest dret que, com he dit altres vegades, és estrictament humà, a pesar que reguli la vida d’una institució que és per essència divina. Ningú, diu el papa, no deixa de ser membre de la comunitat política pel fet de ser-ho d’una comunitat religiosa. L’Església és, per això mateix, part integrant de la comunitat política en la mesura que viu dins d’aquesta comunitat. I això s’ha posat en evidència arran de l’escàndol d’abusos sexuals comesos per sacerdots catòlics que tant ha esquitxat el pontificat de Benet XVI i que ha fet sofrir el papa fins a l’esgotament a pesar dels reiterats intents, des de 1988 –tots fracassats- de lluitar contra la pederàstia a l’Església.

Avui, a partir de la doctrina emesa per Ratzinger, es veu fins a quin punt era equivocada i injusta la doctrina que alguns alts eclesiàstics –el Vaticà, per dir-ho sense embuts- aplicaven als casos, sempre lacerants, de la pederàstia quan entenien que les autoritats eclesiàstiques podien encobrir aquests abusos davant la jurisdicció civil, de la mateixa manera que un pare, una mare, un germà, no tenen l’obligació de delatar davant la justícia els delictes comesos pels seus pròxims. Amb aquesta doctrina, els bisbes, pel fet de ser pastors i pares espirituals dels sacerdots, podien encobrir els delictes d’aquests en matèria d’abusos sexuals amb la finalitat de protegir-los davant la jurisdicció civil per bé que havien d’aplicar el Dret canònic (dret intern de l’Església). Però res més.

Ratzinger ha estat radical en aquest canvi de paradigma, per bé que –amb tota seguretat- la seva decisió ha arribat tard i no pot ja resoldre els mals causats per molts sacerdots de l’Església catòlica que han abusat de menors al llarg dels anys. Tot i així cal valorar positivament el canvi. Per al papa emèrit, la jurisdicció eclesiàstica –interna- no sols no exclou, sinó que ha de col·laborar amb la civil en totes les matèries de la seva competència. I això significa que l’Església, com a estructura social, està també sotmesa a l’ordenament jurídic civil dels Estats on actua. Per tant, per a la jurisdicció civil, el bisbe no és el pare i el pastor del sacerdot pederasta, sinó un ciutadà que té el deure de col·laborar amb la justícia civil. Tard, doncs, però la línia de transparència i claredat iniciada per Benet XVI és la correcta per posar punt final a aquestes misèries.

El pas que encara no s’ha donat

El pas que l’Església encara no ha donat, i que tanmateix jo espero veure al llarg del pontificat de Francesc, és la renúncia al privilegi que, dins l’estructura mundial, significa que el Vaticà sigui un Estat. L’Església no és –ni ha de ser- un Estat. Ho és perquè l’any 1929 convergiren dos tipus d’interessos que van permetre modificar l’status quo del papa i del Vaticà. D’un costat, cal referir-se als interessos de Pius XI, el qual s’adonà que potser no era tan mala cosa això de no tenir territori, sempre, que se li deixés mantenir la consideració (simbòlica, però alhora efectiva, en allò que fa referència al dret internacional) de “cap d’estat”, amb tots els privilegis que això comporta. I de l’altre, hem d’esmentar els interessos d’un dictador com Mussolini (que provenia del socialisme i al qual, després d’haver implantat l’estat feixista a Itàlia, li donaven l’esquena totes les democràcies europees). Mussolini, en efecte, va veure el cel obert amb la signatura del pacte amb Pius XI, perquè amb aquest gest donava una mà a l’Església Catòlica (amb tanta influència a Itàlia i al món) i obtenia, així, adeptes per a la causa feixista, una causa que, per cert, tan tristos resultats va acabar dant.

El Tractat de Letran fou signat, doncs, pel Duce i pel cardenal Pietro Gasparri el dia 11 de febrer de 1929 i d’aquest acord naixia l’actual Estat del Vaticà, en un territori que amb prou feines té 44 hectàrees, amb una població aproximada de quatre-centes persones, i en el qual, curiosament, no hi neix mai ningú.

Els anys han passat però les coses no han canviat gairebé gens. Hi hagué, és cert, un gest simbòlic que no cal oblidar: el de Pau VI que, voluntàriament, renuncià a l’ús de la tiara com a símbol pontifici, però no renuncià al poder que, com a vertader cap d’estat, ostentava –i que els papes continuen ostentant-. I aquest és un poder estrictament terrenal (un poder que els permet dir als papes sense por d’equivocar-se que “el meu regne sí que és d’aquest món”, un poder que avui consagra la “Legge Fondamentale dello Stato della Città del Vaticano” aprovada sota el pontificat de Joan Pau II, la qual entrà en vigor el 22 de gener de 2001, i que, en el seu article primer, diu: “Il Sommo Pontefice, Sovrano dello Stato della Città del Vaticano, ha la pienezza dei poteri legislativo, esecutivo e giudiziario”, text que consagra el Vaticà com una monarquia absoluta, com l’únic estat no democràtic d’Europa. I això, entre d’altres privilegis mundans, permet al papa de mantenir una estructura ministerial (els dicasteris), un dels quals (la dita “Segreteria di Stato”) s’encarrega de les relacions diplomàtiques amb la resta d’estats, fins al punt que aquest reconeixement estatal del Vaticà, aquesta ficció a la qual cap papa mai encara no ha renunciat, li permet signar tractats internacionals, com a subjecte que és del dret internacional, i evitar que les jurisdiccions civils i penals d’Itàlia puguin jutjar casos tan flagrants com el del cardenal Marcinkus i les seves responsabilitats a l’IOR (la Banca Vaticana).

Suprimir l’Estat Vaticà, renunciar a aquesta ficció , és, em sembla, la gran reforma jurídica que té pendent l’Església catòlica. Única en el món que s’empara rere un Estat.