Archive for Abril de 2014

Les polèmiques homilies del cardenal Rouco

27 Abril 2014

La darrera crítica que vaig fer a la Conferència episcopal espanyola per les declaracions del qui n’era aleshores president, cardenal Rouco Varela, i també del seu portaveu, José María Gil Tamayo, va provocar una llarga carta del nostre bisbe, Salvador Giménez, que, des del diari Menorca, discrepà de la meva opinió i defensà el col·legi episcopal al qual pertany.

És molt probable que jo vagi ser molt dur, massa, en aquell article, i que, pel fet de generalitzar la crítica, vagi agafar la part pel tot, i això potser em va dur a cometre alguna injustícia. Per tant, ni que sigui uns mesos més tard, no em sap greu demanar excuses si em vaig ultrapassar, però he d’insistir tanmateix en la meva crítica, per més que centrada aquest cop en la figura del cardenal, que no ha cedit un sol mil·límetre en les seves posicions.

Jo definia l’actitud de Rouco Varela –que no necessàriament s’ha d’estendre a la resta de bisbes- com l’exponent “d’un catolicisme doctrinal i canònic, centralitzat a Madrid, amb forts ancoratges en el poder i una rotunda vocació política” (E. Juliana). I això –que ho mantinc- em semblava lamentable, vist si més no des del punt de vista dels molts cristians que creiem que és perillós mesclar teologia i ideologia, perquè és molt fàcil confondre les idees polítiques que professem –en aquest cas les que professa l’arquebisbe de Madrid- amb exigències de la fe i de la moral.

La meva reacció furiosa d’aquell dia –i segurament en aquest adjectiu radicava el meu error- l’havia provocat una declaració del portaveu de l’episcopat que, en nom dels bisbes espanyols, va definir l’actitud dels independentistes catalans com a “inadmissible” i “moralment inacceptable”. Ho va fer, per tant, amb unes paraules que, al meu entendre, no derivaven d’un raonament que bevia de l’evangeli ni de la doctrina de l’Església, sinó d’una prèvia actitud política, per cert molt respectable, però estrictament humana, la qual, com tots els posicionaments polítics, no responia a un plantejament teològic sinó ideològic i/o cultural.

Doncs bé, em sembla que participen d’aquesta mateixa naturalesa algunes de les més polèmiques manifestacions que el cardenal Rouco ha fet a les homilies que ha pronunciat a dos funerals recents de gran transcendència: el commemoratiu dels atemptats de l’11-M (que provocà gairebé dos-cents morts l’any 2004) i el dit “funeral d’estat” per la mort del president Adolfo Suárez.

Més enllà de mostrar-me incapaç d’entendre per què en un país presidit per una Constitució no confessional (encara que no estrictament laica) s’hagin de fer “funerals d’estat” (és a dir, celebrar misses organitzades pel poder civil) amb motiu de la mort de dignataris polítics, el fet que les autoritats religioses s’hi prestin sense tan sols qüestionar-s’ho, revela, al meu entendre, una procliu actitud de la jerarquia catòlica d’aprofitar-se (excuseu-me si us sembla que aquest verb és massa dur) de l’estatus de privilegi que se li brinda per consolidar aquesta “vocació de poder” que tenen alguns mitrats –per bé que no tots-. Vocació de poder que, en el cas del cardenal Rouco, em sembla irrefutable.

A més, en el cardenal de Madrid aquesta vocació de poder entronca –i això no el fa millor ni pitjor; és, senzillament, que ho vull constatar- amb una ideologia conservadora de caire integrista que sempre l’obliga a mirar cap enrere. I això perquè, com apuntava fa unes setmanes José Antonio Zarzalejos en un brillant article publicat a La Vanguardia, els agents integristes sempre tornen la mirada al passat, com la dona de Lot, encara que fer-ho no instrueix sinó que fossilitza.

Afirmo això del cardenal Rouco i ho faig a consciència perquè tinc el convenciment que aprofitar la situació de poder que implica dirigir-se amb la mitra calada i ex cathedra (mai més ben dit) a tots els més alts dignataris del país per alertar del perill de guerra civil per mor dels moviments catalans per la independència, és anar molt més lluny del que correspon a un bisbe, a més de ser un falsejament de la realitat. Com ho és també atribuir els atemptats de març del 2004 a “foscos interessos de poder”, tot sumant-se, per tant, des de la trona a la posició dels sectors més reaccionaris del país i –en això he de reconèixer que és coherent- a les teories de la conspiració que es van aclamar des de l’emissora de la qual l’arxidiòcesi de Madrid és accionista majoritària. Perquè va ser la Cope, en coalició amb El Mundo i en connivència amb un PP manejat al seu gust per Zaplana i altres dirigents, el mitjà que va vociferar la crida conspirativa que ha acabat dissolta en un patètic ridícul.

Què vull dir en definitiva? Doncs que aquestes dues darreres homilies em confirmen en el meu posicionament crític envers l‘arquebisbe. Per a mi, Rouco és un dignatari eclesiàstic en el qual l’ambició de poder lligada a una ideologia política determinada es mostra amb tanta o més evidència que el seu vessant de pastor d’un remat que és –i ha de ser- forçosament plural des del punt de vista ideològic, per més que resti unit en una mateixa fe.

Anuncis

El “no” radical als diputats catalans enfortirà el sobiranisme

20 Abril 2014

Sé que és molt difícil seguir opinant sobre què succeirà amb la “qüestió catalana” que, cada dia que passa, deixa de ser catalana per convertir-se en el “problema espanyol”. En efecte, per molt que les ràdios d’abast estatal i els diaris de Madrid es refereixin amb una unanimitat que puc comprendre, però que que considero miop, al que ells denominen “el órdago catalán” o bé “la deriva soberanista”, tot afirmant que “Mas lleva a los catalanes hacia un callejón sin salida”, a mi em sembla que no és això que està succeint. El que està passant a Catalunya –ens agradi o no – és que “el poble ha impulsat Mas a emprendre un camí sense retorn”, el final del qual, però, ens costa encara de preveure.

Rajoy, amb la seva campanya contra l’Estatut de 2010, amb la recollida de signatures “contra Catalunya”, amb el recurs interposat davant el TC per declarar la inconstitucionalitat de determinats articles, alguns dels quals, per cert, segueixen vigents a d’altres estatuts, va ser el gran impulsor d’aquest moviment popular que s’ha expandit com la pólvora i ha acabat per convertir Mas en el conductor forçat d’un projecte polític de molt difícil sortida, però que, ara per ara, veig imparable, a pesar de les incògnites que presenta en molts diversos camps.

Rajoy ha estat (després d’Aznar) el gran promotor del moviment per la independència de Catalunya, l’home que, amb la seva incapacitat de preveure els resultats que provocaria una sentència del TC contrària a aspectes capitals d’un Estatut aprovat pel Parlament espanyol i sotmès després a referèndum, va encendre un foc de proporcions considerables, que no ha sabut apagar quan encara era possible. Concretament, aquells dies de tardor de 2012, quan Mas va demanar-li per negociar un sistema de finançament semblant al basc i navarrès i ell s’hi va negar.

Incapaços d’entendre una Espanya diversa i plural des de l’atalaia madrilenya, els polítics i els mitjans d’abast estatal ho tenen clar: no sols s’oposen a la independència (actitud que seria comprensible), sinó també a la consulta, tot al·legant que ho impedeix la Constitució, quan tots sabem –el TC ho ha confirmat- que la Carta Magna té els mecanismes adequats per fer-la possible. Tenint en compte que aquesta satisfaria els anhels democràtics dels catalans i –ves a saber!- tal vegada resoldria definitivament el problema.

Però no, Rajoy –ben recolzat per Rubalcaba- ha barrat el pas als tres diputats que, en nom del Parlament de Catalunya, demanaven que l’estat permetés als catalans d’interrogar-se democràticament sobre el seu futur. Ben al contrari del que, al seu dia, va permetre l’estat del Canadà en relació a la francòfona Quebec, i permetrà ara la Gran Bretanya en el cas d’Escòcia.

El resultat de la negativa parlamentària ha desplegat l’eufòria dels mitjans madrilenys, els quals, però, no s’han adonat que aquest “no” rotund no sols no dividia el moviment sobiranista –únic sistema com, potser, es podria combatre des de l’estat el que ells en diuen la “deriva catalana”-, sinó que l’unia i el feia més fort. I si Rajoy és incapaç de dividir els sobiranistes, per elogis que rebi, està perdut.

Què succeirà doncs? És difícil fer política ficció, però si partim que a Espanya no es desplegarà cap mena de violència per mor d’aquest “problema català” que acabarà essent el “gran problema espanyol”, el que pot succeir és el següent:

1. Negativa a fer la consulta el 9 de novembre, perquè el govern de Madrid impedirà –via TC- que es dugui a terme d’acord amb la llei catalana de consultes que s’està elaborant.

2. Dissolució del Parlament i convocatòria d’eleccions.

3. Eleccions que, ens agradi o no, tindran un caràcter plebiscitari, aquest cop ja clarament per la independència.

4. Si el resultat és favorable als partits que proposen la secessió, aleshores el problema d’Espanya s’agreujarà fins a un punt insospitable quan es proclami unilateralment la independència.

5. L’enfrontament que es produirà tot seguit entre les institucions catalanes i les espanyoles pot acabar desestabilitzant el país (tenint en compte la magnitud econòmica de Catalunya).

6. Si Espanya es desestabilitza, el problema ja no serà espanyol sinó europeu. I aleshores, com ha succeït en el cas de l’economia, la solució (bona o dolenta) vindrà d’Europa, com d’Europa ens ha vingut el disseny de la política econòmica, la mateixa que han hagut d’aplicar Zapatero i, després, Rajoy.

7. Vist el problema des de les institucions europees, no sé com el resoldran, però estic convençut que la perspectiva que en tindran no serà la madrilenya, i que la solució serà diferent a la que ara ha proposat (o ha deixat de proposar) el parlament espanyol.

 

 

 

Democràcia interna en el PSOE. Un esforç lloable

13 Abril 2014

L’exercici democràtic que ha dut a terme el PSOE a les Balears no és una notícia menor. I no ho és perquè no sols ha mobilitzat una massa prou important d’electors (afiliats i simpatitzants) per decidir qui ha de ser la persona més idònia per presentar-la com a futur candidat (en aquest cas candidata) a la presidència de la comunitat autònoma, sinó que, amb aquest fet democràtic, ha trencat profundament un cercle viciós en què els partits estan caient de substituir la democràcia interna per un sistema de cooptació que furta als militants la possibilitat real de decidir sobre els seus líders.

Vaig pensar això mentre llegia una seriosa crítica al PP d’un comentarista que parlava de l’ “arriolisme” (concepte derivat de la funció assessora que té el sociòleg Pedro Arriola en el funcionament del Partit Popular), entès com una forma de fer (o de no fer) política, que consisteix a deixar passar les coses i esperar que els altres s’equivoquin. El contrari de l’ “arriolisme” –escrivia el comentarista- seria un projecte polític renovat, il·lusionant, que requereix lideratge. En definitiva, cultura, idees i valors moderns a més dels tradicionals. I això perquè un projecte polític exigeix debat i la incorporació de nous polítics vocacionals procedents de la societat civil, de l’empresa, de la universitat i, per damunt de tot, exigeix que els ciutadans puguin avaluar els encerts i els errors dels seus candidats i de les noves propostes que facin aquests.

Un dels primers sociòlegs a veure la manca de democràcia interna en el PP ha estat Guillermo Cortázar, historiador i advocat que fou secretari nacional de Formació d’aquest partit entre 1990 i 2001. Cortázar ha escrit que la cooptació (i hem d’encabir dins aquest concepte tant el famós quadern blau d’Aznar com ara el dit de Rajoy) comporta una idea plebiscitària de la democràcia, així com la tecnocràcia i l’absència de referències a la tradició liberal, derivada del pensament d’aquell intel·lectual i pensador franquista que es deia Gonzalo Fernández de la Mora (el d’ “El crepúsculo de las ideologies”), al qual recordem com a Ministre d’Obres Públiques de Franco els qui érem universitaris a finals dels anys 60. Fernández de la Mora va escriure: “Creo que los pueblos no han gobernado nunca y no gobernarán jamás. Sólo hay una forma institucional, la oligarquía renovada por cooptación. Lo que en la edad contemporánea se denomina democracia es aquel sistema en que dos o más oligarquías aspirantes recurren -cada tres o más años- a una votación censitaria o relativamente universal para que, entre manipulaciones publicitarias, se resuelva quién va a detentar el poder.” En definitiva, que en opinió de Cortázar, la cooptació, la tecnocràcia, l’absència de debat, de control i de democràcia interna, així com també l’absència de tota relació entre representat i representant són, avui per avui, les grans limitacions del PP.

Cal afegir, però, que també ho han estat del PSOE, partit que, en molts casos, va optar per la cooptació. És el cas concret de l’Ajuntament de Barcelona, on es va anar passat l’alcaldia de Narcís Serra a Pasqual Maragall, d’aquest a Joan Clos i d’aquest darrer a Jordi Hereu, sense cloure mai la legislatura del qui cessava, per bé que, entremig, tots es van sotmetre a eleccions. Unes eleccions, però, on no hi havia mai cap possibilitat seriosa de plantejar-se una vertadera democràcia interna perquè el candidat era ja prèviament elegit.

El mateix va passar a Maó. De Borja Carreras a Arturo Bagur, i d’aquest a Vicenç Tur per via de cooptació, fins que –tant a Barcelona com a Maó-, els socialistes van perdre l’alcaldia.

Una democràcia real i participativa exigeix que els partits s’obrin a la societat. Demana que la gent s’hi pugui integrar i que, per damunt de tot, se senti escoltada a l’hora de decidir i d’elegir els seus candidats, per a poder-los controlar més tard. I el que no vol és sentir-se manipulada i emprada per uns tecnòcrates que fan veure que escolten la gent però que, en realitat, el donen les coses menjades i digerides, tot furtant als ciutadans una participació real.

No he seguit de prop el procés que ha dut a terme el PSOE per decidir entre Francina Armengol i Aina Calvo. Però he tingut l’oportunitat de llegir els diaris el que ha succeït aquests darreres mesos de debat entre una i altra. He de reconèixer, per tant, que, per primer cop, el partit ha fet un esforç de democràcia interna que els ciutadans compromesos amb el país –siguem o no socialistes i estem o no disposats a votar la guanyadora d’aquest pols intern- hem d’agrair.

L’enquadrament “dreta-esquerra” ja no serveix

6 Abril 2014

Escric aquest comentari el primer d’abril, dimarts, un dia de cel ras i estirat on el sol ha decidit guaitar obertament per escalfar-nos la terra després d’unes jornades ventoses i aspres, on el xaloc ens ha mostrat l’aspecte més desagradable de la meteorologia.

Més enllà de contemplar el cel, observo també el resultat de les eleccions franceses, on l’equip socialista dirigit per un François Hollande en hores baixes (mai no ha estat un personatge brillant) veu com perd el govern de més de cent-cinquanta municipis, per bé que salva París i Lió pels pèls.

Escolto els comentaristes i gairebé tots destaquen l’auge de la dreta i –puntualitzen- de l’extrema dreta dirigida per una crescuda Marine Le Pen. La referència a la líder del Front National (un partit que fundà el seu pare, Jean-Marie Le Pen l’any 1972 amb tots els paràmetres ideològics del neofeixisme, alguns dels quals conserva encara, com proteccionisme a ultrança, tolerància zero als problemes d’ordre públic i oposició ferotge a la immigració), em fa dissentir d’ells una mica perquè tinc el pressentiment que la classificació que hem vingut acceptant des de fa més de cent anys entre dreta i esquerra per descriure la realitat política dels partits, és cada cop més borrosa. Vull dir que l’enquadrament en un lloc o l’altre d’aquesta divisió teòrica del món polític en dues meitats, no és senzill. Més encara, penso que es fa cada cop més difícil.

Per poc que analitzem els resultats electorals francesos, veurem que, a més de l’abstenció –que és menys important que l’espanyola però que, atesa la politització de França, ha estat alta (més del 30 per cent)- el Front National no s’ha alimentat tan sols de gent desencantada amb l’UMP (la dreta que va sustentar Sarkozy), sinó de vots procedents de l’esquerra i fins de gent que havia votat els comunistes en anteriors comicis.

La crisi econòmica, la corrupció política, el desencant amb els partits i la manca d’ètica en els dirigits màxims, els quals, en el cas de França, han exposat al públic les seves vel·leïtats amoroses (fins a Mitterrand les misèries personals dels presidents es van dur més amagades), han dut com a conseqüència que la mobilitat ideològica dels votants s’hagi fet força més imprevisible i pugui fer salts que la naturalesa (recordeu el principi de Baruc Spinoza segons el qual natura not facit saltus) no es pot explicar fàcilment.

Marine Le Pen ha tingut l’habilitat de deixar a la vorera algunes persones i dissimular els principis més extremadament feixistes (sense modificar, però, en el fons, la ideologia del partit) que feien impossible que la dreta democràtica pactés amb el Front National. Avui, quan l’esquerra viu acomplexada per la por i la dreta democràtica veu que li seguen el terra dessota els peus, no sols es produeix un acord entre dretes que abans no haurien pactat mai, sinó que també l’esquerra trontolla i es produeixen fets com el que acaba de succeir a França on el president de la República ha decidit elegir Manuel Valls com a primer ministre. És a dir, ha escollit l’home més liberal (més dretà, per entendre’ns) dels PS. L’home que ha fet declaracions i ha dut a terme actuacions contra col·lectius (posem per cas els gitanos) o contra persones determinades que, fa vint anys, l’esquerra democràtica mai no hauria tolerat. I en dir això em refereixo, sense anar més lluny, a la detenció i expulsió de França a Kosovo d’una nena gitana de 15 anys durant una excursió escolar, expulsió que va desencadenar una intensa polèmica i posà al centre de les crítiques la política d’immigració del ministre Valls.

També a Espanya vivim un fenomen similar amb l’auge de partits que no sabem molt bé on situar, com per exemple la UPyD de Rosa Díez, o el C’s d’Albert Ribera, que s’estan nodrint de persones que emigren de la dreta tradicional i –especialment en el cas de C’s- de persones que durant molts anys havien donat el seu vot als socialistes del PSC.

La mateixa Rosa Díez havia estat una dirigent socialista important. Candidata fins i tot a dirigir el PSOE a nivell espanyol, és avui, amb un llenguatge clar, simplificador i, per damunt de tot, ultracentralista –davant la crisi ha decidit convertir les autonomies en l’ase dels cops-, prototipus dels dirigents populistes, alhora que ha esdevingut una líder en auge que fa tremolar Rajoy i rep també vots de tots els desencantats que cerquen un revulsiu polític nou per als seus mals, com el Quixot cercava, després de rebre una monumental pallissa, el bàlsam de Fierabrás, aquella poció màgica que, segons ell, era capaç de guarir totes les malalties del cos humà.

——–

P.S. “El més notable de l’aparició d’aquest nou actor [el Tribunal Constitucional] és que no se l’esperava. La vida ens regala de vegades aquestes sorpreses fora de guió. Un Tribunal Constitucional sobre el paper més conservador i centralista que l’anterior, presidit per un magistrat que ha militat obertament al PP, intenta recuperar una mica del prestigi i autoritat perduts per l’anterior tribunal més plural i menys dretà. En comptes d’actuar com un servomecanisme, actua segons un criteri propi que situa el principi democràtic, i no la unitat d’Espanya, al centre del debat.” (Lluís Bassets. El País).


%d bloggers like this: