Archive for febrer de 2006

Rajoy y el capitalismo renano

28 febrer 2006

Duem moltes setmanes sentit opinions contradictòries i de tot signe pel que fa al futur d’Endesa. S’han emprat metres cúbics de tinta per escriure exageracions i disbarats de tota mena. I això, tant a un costat com a l’altre de l’espectre ideològic (encara que nosaltres tinguem també el cor a un o l’altre costat). D’ací que m’hagi semblat d’una gran intel·ligència i precisió el següent article d’Alfredo Abián, sots-director de La Vanguardia, intitulat “Rajoy y el capitalismo renano” que transcric (i subscric) íntegrament.

Los designios del mercado son inescrutables y aquí nos habíamos olvidado. De tanto mirar nuestro nacional Ibex 35, de tanto perder energías en debates de bajo vuelo, alguien se descuidó de observar el índice que tiene la Bolsa de Frankfurt para medir a las treinta principales empresas alemanas. Y allí aparece la hasta ayer para muchos españoles desconocida E.ON, un emporio energético cuya cotización se codea con Bayer, Basf, BMW, Siemens, Allianz, Volkswagen, Adidas y otros gigantes teutones. Pero no sólo eso. Tras comprobar atónitos que la compañía gasista y eléctrica con sede central en Düsseldorf presentó una opa para controlar Endesa, el discurso fácil, la demagogia, volvió a campear a este lado del Pirineo. Hace más de cinco meses alguien pretendía hacernos creer que Gas Natural lanzó su oferta contra Endesa guiada por obscenas pretensiones expansionistas de un gobierno tripartito que bastante trabajo tiene con aguantarse de pie. Ahora, a la inversa, quieren que creamos que E.ON no actúa siguiendo las reglas del mercado, sino por culpa del PP. Imagínense al pobre Mariano Rajoy paseando su presunta mano oculta por la cuenca del Ruhr, tratando de convencer al capitalismo renano, con sus empresarios, sindicalistas, socialdemócratas, democristianos y socialcristianos, para que compre Endesa. Suena a broma…

Autocrítica

27 febrer 2006

Lluís Foix, sempre lúcid en els seus articles, destacava l’altra dia un munt d’incoherències que afecten a la nostra classe política. En aquest article hi havia autocrítica, virtut gents habitual avui. Penso que seria interessant que els meus lectors el llegissin, si és que no ho han fet. Concretament em semblen d’interès els següents punts:

El Estatut catalán ha ocupado la centralidad del debate político en los últimos dos años. Cuando todavía se está tramitando en el Congreso se organiza en Barcelona una multitudinaria manifestación bajo el lema Som una nació i tenim el dret a decidir.

No deja de ser curioso que la cúpula de ERC, que forma parte del tripartito y está negociando en las Cortes su aprobación, se personara en la manifestación, a la que concurrieron seis consellers del Gobierno catalán. Como a los republicanos no les gustan los recortes que se aplican al texto estatutario, insinúan que pueden votar en contra o abstenerse en el referéndum que necesariamente habrá que celebrar en Catalunya.

Cuesta entender que el Estatut se pactara en la Moncloa sin la presencia del president Maragall, quien, si nadie lo desautoriza, es la primera autoridad catalana y quien se ha empeñado en sacar adelante el texto aprobado por una gran mayoría el 30 de septiembre.

Da la impresión de que nuestros políticos no se crean que sus decisiones tienen una dimensión jurídica. Tenemos derecho a decidir, claro que sí. Pero dentro del marco pactado. No tiene sentido abandonar el partido en la segunda parte porque se está perdiendo.

No voy a insistir en la irresponsable actitud del Partido Popular en este proceso. Pero los gobiernos de Madrid y Barcelona tienen que saber que si su estrategia tropieza contra la realidad, los ciudadanos les pasarán cuentas.

Crisi al Llull

26 febrer 2006

Quan es va trencar el pacte entre el Govern de la Generalitat de Catalunya i el de les Illes Balears sobre l’Institut Ramon Llull, vaig sentir dolor perquè em va semblar que una cosa nostra es trencava. Potser l’institut era uns institució que no rutllava massa bé o a la qual no s’havia trobat encara el paper que li corresponia en el desenvolupament de la cultura catalana. És possible. Però sembla que la ruptura va esdevenir inevitable per la tossudesa de la consellera de cultura catalana (la mallorquina Caterina Mieres) i, indirectament, la del seu mentor, Pasqual Maragall.

En aquells moments, el conseller de cultura de les Illes Balears, Francesc Fiol, em va explicar com havien anat les coses i, tot i sentint-ho molt, vaig comprendre l’actitud del govern balear.

Doncs bé, molt em temo que la consellera Mieres continua actuant en el marc cultural català més com a piròman que no pas com a bomber. La recent dimissió de Xavier Folch així sembla acreditar-ho i ho confirmen les escasses manifestacions que, respecte a això, ha fet la consellera (dues notes de premsa). I tot aquest desgavell a les portes d’una fira –la de Frankfurt- que dóna a la cultura catalana (no sols, doncs, a la de Catalunya, sinó també a la de les Illes Balears i de València) un lloc preeminent.

Temo que alguna cosa no rutlla a l’àrea cultural de parla catalana.

El canvi de doctrina

25 febrer 2006

Hi ha hagut diversitat d’opinions sobre el canvi de criteri que ha mantingut el Tribunal Suprem en matèria de redempció de penes. És evident que la nova posició del més alt tribunal espanyol s’aparta de la que havia pres anteriorment, des del 1994 ençà. I ho és també que aquest canvi l’ha produït l’escàndol que provocava la imminent excarceració d’Henry Parot, un assassí condemnat a no sé quants milers d’anys de presó per un gavadal d’assassinats.

Algunes de les crítiques que es basen en criteris jurídics (no em vull referir als raonaments polítics, com els que ha utilitzat, per exemple, el PNV) opinen que, en aquest cas, el Tribunal Suprem ha actuat posant la llei en una mà i la realitat social (l’opinió pública) en una altra. Però jo em demano: Per ventura no és un principi legal aquell que exigeix d’interpretar la llei d’acord amb la realitat social en què ha de ser aplicada? Penso que, a la vista dels canvis que ha sofert el dret penal en els darrers trenta anys, encaminats sempre a l’enduriment de les penes dels terroristes, l’error del Suprem (si és que podem parlar d’error) radica més en la doctrina mantinguda durant els darrers deu anys que no pas en la que ha adoptat ara.

Com ha dit El País –i en això hi estic absolutament d’acord- “d’haver-ho fet abans, s’haurien evitat excarceracions polèmiques, tones de crispació i de demagògia a compte del compliment íntegre de les penes.”

Quod erat demostrandum…

24 febrer 2006

Diumenge passat, el full dominical de l’Església de Menorca duia un article signat pel bisbe de Sevilla, Monsenyor Carlos Amigo Vallejo, que deia:

No suele faltar, en tertulia alguna que se precie, ese señor que se empeña en afirmar que hay que desterrar el “mito de la religión” que, en su opinión, es el causante del frenazo al desarrollo y al progreso. Es decir, que este contertulio lleva todavía consigo el mito del mito de la religión y repite, como disco rayado, el argumento de que la religión es una fantasía perjudicial. Ya está. Lo dice él. Sin demostrar nada, por supuesto.

La religión ni es un mito, ni un estorbo para el desarrollo y el progreso. Mas bien todo lo contrario. Un auténtico creyente no puede por menos que desear sinceramente la felicidad y bienestar del hombre. Son bien conocidas las recomendaciones de Pablo VI: el hombre puede organizar el mundo sin tener en cuenta a Dios, pero, al final, acaba haciéndolo todo en contra del hombre. En el fondo, una gran tentación: la del ateísmo humanizante, que es pensar que Dios es pco menos que un estorbo.

Com veieu, el comentari té dues parts: la primera on el bisbe desqualifica l’opinió contrària a la religió dient que el qui la formula cau en el que podríem dir el lloc comú de criticar l’experiència religiosa sense demostrar les seves afirmacions. En el segon, el prelat construeix la seva teoria favorable a la religió i transcriu una frase de Pau VI com a citació d’autoritat. Després afirma que dir el contrari del que ell assegura és caure en la temptació del que ell anomena l’ateisme humanitzant. Evidentment que tampoc no demostra res. En definitiva, cau en el mateix parany en què ha caigut la persona que critica.

Sense entrar en el fons, i sense amagar que jo sóc creient, penso que el camí que han de seguir els homes d’Església no és, evidentment, el de criticar la manca d’argumentació dels qui neguen una realitat sobrenatural que tampoc nosaltres no podem demostrar (i en això no valen cites papals, que res o molt poc han de significar per a les persones que no creuen). En realitat, aquesta actitud prové de la filosofia tomista, per a la qual és demostrable racionalment l’existència de Déu, d’ací que la religió esdevingui una realitat indiscutible i, per tant, argumentable. Tanmateix les coses són més complexes. Jo penso que l’home pot tenir l’experiència de Déu, però difícilment podrà demostrar-ho. En canvi, sí que podrà donar testimoni amb la seva vida quotidiana d’allò que significa i implica per a ell aquesta experimentació de la transcendència. Aquesta ha de ser la seva resposta a la gratuïtat absoluta de la fe.

La necessitat de crear un enemic

23 febrer 2006

Estimat director: Fa uns dies, en el beu bloc de notes, vaig treure el text d’un pasquí publicat segurament l’any 1932, coincidint amb el debat sobre l’Estatut de Catalunya que va aprovar-se arran de la Constitució republicana de 1931. És ben curiós que els termes utilitzats en el pasquí a què faig referència siguin, si fa no fa, els mateixos que avui proclamen els dirigents del PP en la creuada que, al crit de “Santiago y cierra España” duen a terme per tota la pell de brau.

És una vella tàctica política la qui aprofita qualsevol mal temps per a pescar en aigües turbulentes i per a treure’n profit mitjançant el populisme més exacerbat. El gran Hugo Chávez ha aconseguit ja que dos milions de veneçolans rebin instrucció militar al crit de “unámonos contra el agresor”, els quals veneçolans conformen ara una força armada que serà complement de l’exèrcit regular del país. La bèstia enemiga, en aquest cas els Estats Units, és la font d’energia que mou tot un poble a mobilitzar-se, a armar-se per a lluitar contra una possible agressió i –sobretot- per a consolidar Chávez en el poder.

El món n’està ple, d’exemples de populisme demagògic que res no té a veure amb les autèntiques reaccions populars d’alliberament nacional contra atacs provinents de l’exterior. En el cas del populisme, el dictador de torn, o bé el polític autàrquic, cerquen sempre un enemic (extern o intern) per a revoltar el poble contra aquest. En un primer moment l’enemic s’ha de crear a cops de discurs inflamat o de soflama patriòtica, després s’explica el mal que aquest hipotètic enemic pot infligir als “valors suprems i intocables de la pàtria”. Immediatament es fa veure al poble que ens enfrontem a una adversari fort i perillós, a un adversari terrible que només una acció resolta, decidida i ferma en contra seu pot aconseguir de neutralitzar. Fet tot això, i quan el clima que es respira és ja prou tens i caldejat, basta només una guspira per a provocar l’incendi. El problema és, però, que quan la flama ha pres i el foc s’estén amb tota la seva virulència, aleshores ningú no assegura als instigadors que no siguin -també ells- víctimes del desastre.

Tenim l’exemple relativament llunyà de la nostra guerra civil, i el força més pròxim de l’antiga Iugoslàvia, un país proper, un país europeu que, víctima de la irresponsabilitat dels seus polítics, es va destrossar a si mateix tot provocant escenes de barbàrie tan reals com inimaginables.

Tinc la impressió que no hem arribat a aquest punt encara, però no posaria la mà al foc per assegurar que el perill d’enfrontament és una realitat absolutament descartable entre nosaltres.

Penso, amic director, que el foc que atia diàriament la tripleta del PP (Rajoy, Acebes i Zaplana), amb les seves proclames contra el que ells creuen que serà la inevitable ruptura de l’Estat, no provoquen, sinó, l’efecte contrari al que persegueixen: són una font inesgotable d’independentistes que reaccionen amb aquest sentiment contra el que ells consideren un atac directe i irracional a les seves creences més íntimes. Però és també evident que, amb el seu enfilall de mentides –les que consideren l’Estatut com “una pesadilla y una tropelía”, les que asseguren que els catalans viuen en un clima d’inquisició lingüística que assetja els patis de les escoles, els viatgers dels autobusos, els vianants del Passeig de Gràcia, o els qui fan una cervesa en un bar de qualsevol cantonada de Barcelona, les que insinuen que Franco era un angelet comparat amb els dirigents del tripartit i, com deia fa poc Joan B. Culla, veuen en la persona de Maragall un èmul de Pol Pot- amb l’enfilall, doncs, de mentides que professa aquesta gent, no sols es crea un anhel rupturista en l’adversari, sinó que, com ens demostren les experiències de Castro, de Goebbels o de Chávez (el de Veneçuela, evidentment) aconsegueixen també d’inflamar en els seus seguidors una mena g’“ardor guerrero” visceral i agressiu que deixa enrere el de la Infanteria espanyola.

Perquè digue’m, estimat director: Què persegueix l’alcalde popular de Salamanca volent donar el nom de “Calle del Expolio” a aquella on hi ha l’arxiu de la guerra civil d’on s’han tret els papers robats a punta de pistola pels exèrcits feixistes del general Franco o bé per la seva policia política (aquella que disparava primer i avisava després) en els tristos i terribles anys que seguiren a la guerra civil espanyola? Què persegueix Mariano Rajoy en assegurar que a Catalunya els castellanoparlants sofreixen una persecució semblant a la que sofrien els catalanoparlants a l’època de Franco? La resposta és clara: persegueixen inflamar el nacionalisme espanyol fins a uns límits extrems, persegueixen encendre els ànims d’una gent (la seva) que, cada dia que passa, està més disposta a signar el que sigui contra tot i contra tots. Contra l’estatut evidentment, però també contra els catalans i contra allò que no sigui la seva particular manera d’entendre la vida.

Tanmateix el viatge dels populars per Catalunya no ha estat tan planer com pensaven, perquè ni tan sols han convençut del tot els elitistes dirigents del “Círculo Ecuestre”, que han demanat a Rajoy moderació. És cert que Zaplana ha pres banys de multitud (si diem multitud a 500 militants), però també ho és que s’ha obert una clara i penso que progressiva divisió entre els cercles madrilenys dels partit i alguns quadres locals catalans del PP que veuen com l’actitud de la cúpula els condemna a la marginació.

Estimat director: He començat parlant de Chávez i del seu populisme, i després m’he referit a l’actitud populista del PP. No creguis, però, que aquest tipus d’acció política difereixi massa d’altres actuacions semblants que aprofiten el rerafons xenòfob i racista per a propagar les seves idees. No. I el darrer cas més espectacular que coneixem en aquest sentit l’ha protagonitzat Pia Kjaergaard, la dirigent danesa del Partit del poble (PPD) que ha transformat l’angoixa que amarava molts polítics del seu país (com per exemple el primer ministre Anders Fogh Rasmussen, del Partit liberal) degut a la crisi de les caricatures, en eufòria desbordada, perquè ella sap que el seu partit s’alimenta de l’odi d’alguns danesos contra els immigrants musulmans, i sap també que la cremada de banderes daneses a l’Iraq, a l’Iran o al Pakistan no fa sinó augmentar la seva potencial clientela.

Pia Kjaergaard publica una carta setmanal en un diari danès (la seva particular “lletra de batalla”, amic director), i fidel a ella mateixa, ha escrit que “Mahoma [la] deixa completament indiferent” i que la comunitat musulmana (en la qual evidentment no pesca cap vot) està formada “de grans de mala herba que ha penetrat a l’interior de les fronteres”. Aquest és el seu discurs setmanal des de fa ja molts anys. I ho és perquè Pia Kjaergaard necessita un enemic interior per triomfar (en aquest cas els immigrants musulmans); com també Chavez necessita un enemic (en aquest cas exterior) per a dur a terme la seva política (els Estats Units). Doncs bé, Mariano Rajoy (en això com Pia Kjaergaard i també com Chavez) sap que la seva victòria a Espanya passa per avivar l’anticatalanisme latent en el poble espanyol de parla castellana. El problema és que ni fent això tal vegada ho aconsegueixi. I si ho aconsegueix, encara pitjor, perquè serà a costa d’haver creat una ruptura traumàtica i de conseqüències imprevisibles entre els espanyols.

El Real Madrid

22 febrer 2006

Fa uns dies, el Financial Times (Londres) duia un article ben curiós. Sota el títol “El Real Madrid, una marca que no és com les altres” parlava dels afers econòmics d’aquest club. Començava dient això: “L’any 2005, el Real Madrid ha pres al Manchester United el títol de més gran club de futbol del món pel que fa a ingressos. Això no obstant, en els seus seguidors no hi trobem el somriure.”

En aquest sorprenent article podem trobar declaracions com aquesta de Carlos Martínez de Albornoz, director general del Real Madrid: “Nosaltres –diu- ens hem organitzat com una empresa, i actuem com si fóssim uns proveïdors de materials.”

També ens assabentem que el club ha arribat a vendre, en un sol dia, 8.000 camisetes amb l’efígie de Beckham a un preu que oscil·la entre els 62 i els 78 euros per peça, i que en una tournée de disset dies per l’Àsia, es va embutxacar 8 milions d’euros.

Els ingressos (tot comprenent-hi les vendes d’entrades i els drets de televisió) s’elevaren a 275 milions d’euros, l’any 2005, xifres aquestes que fan feredat i demostren que Florentino Pérez és (com d’altra banda sabíem), un “crack” de les finances.

La llàstima –acaba dient Leslie Crawford en aquest diari anglès- és que aquest superclub dels negocis no hagi guanyat cap títol en els dos darrers anys. Aleshores vaig entendre què voldia dir l’articulista amb això que “en els seus seguidors no hi trobem el somriure”.

Aznar i el Consell d’Estat: una sobirana derrota

21 febrer 2006

Un dels principis més clars que teníem en el Consell Consultiu de les Illes Balears durant tots els anys que en vaig formar part, és que a nosaltres ens pertocava pronunciar-nos sobre la legalitat dels projectes que ens enviava el Govern, però mai sobre l’oportunitat d’aquests. Els criteris d’oportunitat són sempre criteris polítics, i aquests no corresponen al Consell Consultiu o, en el cas de l’Estat, al Consell d’Estat, sinó al Govern de la nació.

Sembla, però, que aquest principi tan bàsic no el coneixia el conseller nato del Consell d’Estat, senyor José María Aznar, el qual va irrompre en la reunió plenària de l’alt organisme consultiu per a exigir que aquest informés contràriament a qualsevol reforma de la Constitució, en no haver-hi consens respecte a aquest punt entre el Govern i el principal partit de l’oposició, és a dir, el PP.

Landelino Lavilla, que actuava com a portaveu, li ho va haver d’explicar amb pèls i senyals: que a l’informe que reclamava el Govern del Consell d’Estat aquell li demanava que expliqués com s’articulen les reformes de la Constitució, però no si convenia o no fer aquestes reformes, perquè els criteris d’oportunitat i ponderació són sempre qüestions polítiques sobre les quals no hi té res a dir l’alt organisme consultiu.

Però Aznar, que creu que tothom ha de pensar com ell, exigí una votació, el resultat de la qual va ser d’afront: 24 vots a favor de l’informe i 1 vot en contra, el seu. Sembla que li hauria de caure la cara de vergonya, però no crec que sigui així. A Aznar li passa com a aquell primer ministre anglès que, en tancar-se les comunicacions entre França i Anglaterra va dir: “Quina llàstima que el continent europeu es trobi aïllat”.

La història és sempre la mateixa

20 febrer 2006

La història és sempre la mateixa

Acabo de rebre un pamflet de principis dels anys trenta, que demostra la futilitat d’aquella afirmació tan corrent que diu que temps passa qui vola. No, res d’això, el temps no es mou, és sempre el mateix. Els homes no evolucionen, són sempre en el mateix lloc. Déu meu, quina creu! I si algú ho dubta, que contempli tranquil el pasquí a què acabo de fer referència.

¡ESPAÑOL!

¡Guerra al Estatuto catalán!

En tanto que el intelectual, el obrero y el profesional castellanos, no podrà ejercer cargos en Cataluña, los catalanes podrán hacerlo en toda España

¡¡ESO ES EL ESTATUTO CATALAN!!

Mientras las contribuciones e impuestos, graven hasta el límite a los demás españoles, los catalanes, sonreirán magníficos, ante nuestra muerte económica

¡¡ESO ES EL ESTATUTO CATALAN!!

¡COMERCIANTES! ¡PUEBLO!
Hasta no saber a qué ateneros, no compreis productos catalanes,

Mientras para Cataluña, salieron millones y millones de pesetas y para esa Región, se dictaron leyes proteccionistas, Castilla sucumbía, por falta de toda protexxión y auxilio.

En este comercio, no admitimos visita de viajantes catalanes o que representen casas catalanas, interin no sepamos el resultado de la discusión del ESTATUTO

Im. RAMIRO GOMEZ.- Talavera

Esqueles.com

19 febrer 2006

Llegint les esqueles d’un diari dels dits “nacionals” (de madre, como de nación, sólo hay una) he vist que després d’enumerar els familiars del difunt (això que en castellà diuen en un mot, per cert, força interessant, “los deudos”), duia el següent avís:

PARA DAR EL PÉSAME: rodríguezperez@terra.es

No cal que us digui que la novetat em va deixar fet un esglai. Més facilitats no es poden dar per un afer que, quan s’ha de dur a terme només per compromís, però sense sentiments, sol resultar força pesat i desagradable.

Fins ara, les facilitats d’aquest tipus només les havia vist a les participacions de boda, perquè ara, quan et conviden a noces, ja no has de demanar “i els nuvis on tenen la llista?” (un invent, per cert –la llista de noces- que va racionalitzar els regals), sinó que a les clares et diuen: 2100.0254.32.0200015241. I tu ja ho entens sense m´s explicacions. Que han de ser quaranta mil calàndries? Doncs dos-cents quaranta euros. Que han de ser cinquanta mil? Dons tres-cents euros i bona nit Pasqual. S’ha acabat la feina!

Tot avança que fa por. I així veiem que ara, quan ja fa temps que ens hem tret el mort de casa i l’hem dut a la neutralitat freda del tanatori corresponent, amb això dels condols per e-mail ni tan sols ens haurem de molestar a visitar la família i dir el caramull de llocs comuns a què recorrem en aquests casos. Encendrem l’ordinador, cercarem l’arxiu de “condols molt sentits”, farem intro i “bona nit Catalina!” A continuar treballant.


%d bloggers like this: