Josep Maria Quintana

Comprenc el drama a què les enquestes aboquen Núñez Feijóo. Totes, o gairebé —perquè Tezanos segueix mantenint el contrari— el situen en el primer lloc en una hipotètica carrera electoral que, a Espanya, no és pot demorar més d’un any. En efecte, el cicle de la darrera legislatura s’acaba aquest 2023 i el president Pedro Sánchez haurà de convocar eleccions després d’un període en què, contra pronòstic, ha governat sense perdre pràcticament cap votació al Congrés, a pesar que no disposava d’una majoria absoluta.

És, doncs, explicable que les victòries de Sánchez —algunes emparades per la sort, com la de la reforma laboral, que s’aprovà perquè un diputat popular va prémer el botó equivocat en emetre el vot— treguin Núñez Feijóo de polleguera, però revelen, si més no, la gran habilitat de Sánchez per obtenir el vot de partits, grups i grupuscles que no li són afins del tot, però que li han donat suport tot recolzant-lo al llarg de la legislatura.

Si repassem les xifres, podem observar que els 184 diputats que, de mitjana, han acompanyat les propostes legislatives del Govern —a alguns dels quals la dreta ha dedicat els més durs epítets, titllant-los de terroristes, de colpistes i d’antiespanyols—, podríem concloure, com s’ha fet sovint des de la dreta, que Sánchez és un prestidigitador, un home sense cap d’ideologia, un polític que es ven sempre al millor postor i que, en conseqüència, ha cedit Espanya als seus enemics només per consolidar-se en el poder.

No negaré que a Sánchez més d’un cop li he escoltat una cosa i la contrària, encara que no és aquest un fet que pugui adjudicar-se-li en exclusiva, però em sorprèn que la dreta del “moderat” Núñez Feijóo, que va succeir al “radical” Pablo Casado, no es demani si no pot haver-hi cap altra raó que expliqui per què el PP no ha aconseguit durant tots aquests anys que alguns partits que de cap manera podem situar en el camp de l’esquerra —pensem en el PNV o en el PdeCAT, per exemple—, li hagin fet cas i s’hi hagin acostat deixant el PSOE de Sánchez a l’estacada, és a dir en minoria, tot obligant-lo a convocar eleccions.

És, per tant, raonable que el PP sagni per la ferida quan veu que Sánchez ha aconseguit aprovar tres pressupostos amb el suport d’ERC i de Bildu, al primer dels quals titlla de colpista i al segon de terrorista o de filoetarra, però s’oblida que no sols els va aprovar amb el vot d’aquests i d’altres formacions d’esquerra, com Podemos, Más País, o Compromís, sinó també amb els del PNV, Coalición Canaria i el Partido Regionalista de Cantabria, que van preferir donar suport a Sánchez que posar-se al costat del PP de Núñez Feijóo. ¿Per què? ¿S’ho ha demanat el líder de la dreta?

Potser podríem trobar la resposta en el fet que no basti demonitzar una persona i un partit perquè aquest es desprestigiï, sinó que sovint convé observar la realitat. ¿I quina és la realitat en la qual es mou el PP de Núñez Feijóo? La realitat —o, com a mínim, un aspecte indiscutible d’aquesta— la veiem en la incapacitat que, al llarg de tota la legislatura, ha tingut el PP d’atreure els partits que no militen clarament en el camp de l’esquerra i en la necessitat imperiosa que ha tingut d’acostar-se a l’extrema dreta per governar.

L’episodi que hem viscut amb les afirmacions i desmentits que ha protagonitzat la Junta de Castella i Lleó amb el protocol antiavortista del seu vicepresident, García Gallardo, n’és un exemple d’aquesta realitat, como ho és també que, volent repicar i assistir alhora a la processó, el president dels Populars no hagi assistit a la manifestació del passat dissabte 21 de gener, a Madrid, però hi hagi enviat destacats membres de la seva organització, que s’han vist fagocitats absolutament pel partit d’Abascal que, en defensa del nacionalisme unitari espanyol i tot assumint un populisme indiscutible, ha fet el mateix, mutatis mutandis, que van fer els processistes de Catalunya el 2017: apropiar-se del país, menysprear tot el que ells rebutgen i oblidar-se que la realitat és força més complexa i, sobretot, més plural.

I basta llegir el manifest que es proclamà a Cibeles per veure fins a quin punt n’és, de perillós, el camí que allí es dissenyava, ja que, per poc analítics que ens mostrem, hem de veure per força que aquella gent criticava no sols el PSOE i l’esquerra que li dona suport, sinó també (ni que fos de manera indirecta) el PP, és a dir els dos partits que, segons l’ultradreta, s’han mostrat incapaços de frenar el procés de destrucció en curs de “la nació política espanyola”, i evitar així el retrocés “a les pitjors èpoques de la nostra història”. Val a dir que no sabem quines són aquestes, encara que pressuposo que no es deurien referir a la dictadura franquista, que durà 40 anys, i que ells —els d’Abascal—sembla que vegin com una etapa que no cal condemnar i de la qual es poden treure lliçons admirables.

D’altra banda, he de dir que m’he entretingut una mica a observar quins eren els companys d’Abascal —líder indiscutible de la manifestació a la qual el PP va assistir, sembla que de manera vergonyant, enviant-hi personalitats de segona fila—: Allí hi havia “Resiste España”, que s’autodefineix com a “milícia cívica”, però que s’assembla a Vox com una gota d’aigua a una altra gota d’aigua; també la plataforma NEOS, que impulsa l’exministre Mayor Oreja, el qual va assegurar el dia que la presentaven en públic (novembre de 2021), que “España está inmersa en un suicido histórico”. També el “Foro España Cívica”, el principal dirigent de la qual, Mariano Gomà, acusava els integrants de l’actual govern de voler “fer del nostre país una dictadura bolivariana”; o bé el “Foro Libertad y Alternativa”, constituït i presidit per Alejo Vidal-Quadras, que ha manifestat recentment que “La acción de un Gobierno constituido por fuerzas que, con el apoyo explícito de separatistas y filo-terroristas, aspiran a demoler la obra de la Transición democrática para transformar nuestra Nación en una sociedad colectivizada, totalitaria, fragmentada”.

¿Cal seguir? És suficient per veure que la “realitat” a la qual, ara per ara, només pot acostar-se Núñez Feijóo és aquesta, i comprenc que no li agradi, perquè certament no és la seva, però el problema a què s’enfronta és que, de fet, és l’única amb qui sembla que pot comptar.

No ens ha de sorprendre, per tant, que Núñez Feijóo hagi llençat la proposta de donar el govern a la llista més votada, perquè, emparant-se en les enquestes que li donen majoria al Congrés (però molt distant de l’absoluta), sap que és l’única manera que té de governar sense haver d’acudir necessàriament a l’extrema dreta —aquesta amb la qual el seu partit va protagonitzar la foto de Colón el 2019 i amb qui, ni que sigui per persona interposada, ha assistit a la manifestació del passat dia 21 a Madrid.

Jo comprenc que és un mal de cap pels partits majoritaris haver de pactar amb altres per formar un govern, ja que aquesta és l’única manera de conformar majories, però Espanya es va donar un sistema representatiu de caire proporcional, un sistema que certament no afavoreix la formació de governs en solitari, però que dona veu a tota la ciutadania i no només a una part (la que vota els dos grans partits), i dona també veu a minories territorials que d’altra manera serien menyspreades. I aquest sistema és incompatible amb el fet de donar el govern a la llista més votada, que, de fet, no podria governar amb un Parlament que li fos hostil.

I seria encara pitjor si s’optés per aquella proposta que va fer Pablo Casado el 2018 quan va proposar una reforma de la llei electoral per establir un bonus de 50 diputats per al partit guanyador dels comicis.

No, això no seria democràtic ni s’ajustaria a la Constitució. Si el país és plural, plural ha de ser el Govern, i nosaltres hem d’aprendre a conviure amb aquesta realitat. Encara que ens costi.

Alguns lectors m’han fet saber que els meus articles, quan toquen temes jurídics —cosa que succeeix tot sovint, ja que vivim en un estat on la judicatura està duent a terme una acció que va força més lluny del que seria desitjable— no sempre són bons d’entendre.

És provable que si no ho són la culpa sigui meva, perquè com a primera lliçó que vaig rebre del qui va ser el meu preparador quan vaig decidir opositar per ingressar en el cos dels registradors de la propietat (d’això fa quaranta-cinc anys) va ser d’inculcar-me la idea que qualsevol de les matèries, per abstrusa que fos,  s’havia d’exposar davant del tribunal de manera clara i concisa, fins al punt que la pogués entendre una persona no versada en el Dret.

Certament que ho he intentat, però és provable que no sempre hagi reeixit en l’intent, i avui em trob altre cop davant la necessitat d’explicar una qüestió jurídicament enrevessada, que ho és sobretot perquè el jutge Llarena, instructor de la causa que s’obrí contra els polítics catalans que foren condemnats a conseqüència del que hem conegut com “el Procés”, ha fet un gir en la seva manera d’enfocar les coses que ha deixat el govern descol·locat tot provocant reaccions molt diverses.

La qüestió no és, doncs, senzilla, i tot lamentant haver de dir el que diré tot seguit, respon a una reacció de Llarena que, al meu entendre, més que administrar justícia, pretén refer-se dels desenganys que ell i el Tribunal Suprem han hagut de patir al llarg de tot aquest enrevessat procediment.

Que el magistrat Llarena estigui decebut per com li han anat les coses fins avui és comprensible, perquè res no ha sortit com ell volia. Recordem que, per a ell —i per al primer fiscal general que va intervenir en el Procés, José Manuel Maza—, l’acció que havien dut a terme els polítics catalans durant el 2017 havia de tipificar-se com un “delicte de rebel·lió”. I gràcies a optar per aquest gravíssim tipus penal, es va poder decretar la presó preventiva dels acusats, als quals també se’ls va prohibir (abans de la condemna) presentar-se a les eleccions, cosa que no era una bagatel·la i afectava directament als drets humans. Tanmateix, el tribunal presidit per Marchena no va acabar comprant aquesta teoria, un cop va comprovar, en previsió de mals majors davant el Tribunal Europeu de Drets Humans, que difícilment podia sustentar-se la l’acusació per rebel·lió perquè l’acció que els polítics catalans havien dut a terme no reunia l’element fonamental d’aquest tipus delictiu: la violència.

És evident que els polítics van cometre molts errors durant el 2017, alguns dels quals podien tipificar-se com a delicte, però mai no van actuar amb violència. L’única violència real la va cometre la policia espanyola l’1-O per reprimir el referèndum il·legal que Puigdemont havia convocat.

Així doncs, tal com es deia literalment en  un paràgraf de la sentència, “La instrucció ha reflectit que la intenció dels encausats va ser desbordar l’ordre constitucional i aconseguir, directament o indirectament, però fora de les vies legals, un nou ordre territorial i polític”. El resultat final del procés implicà, doncs, que als principals dirigents catalans fossin condemnats per “sedició”, delicte que va comportar duríssimes penes, de fins a 13 anys per alguns dels processats. 

Aquest va ser el primer disgust de Llarena: que el Tribunal Suprem no li comprés la rebel·lió i condemnés els polítics per sedició, “en concurs medial amb un delicte de malversació” agreujat per raó de la seva quantia (superior, segons la sentència a 250.000 euros).

Que cap dels estats europeus no donés suport a l’acció dels polítics catalans en favor de la independència —contràriament al que ells pensaven i asseguraven que succeiria— no vol dir, però, que acceptessin ulls clucs la tesis de Llanera perquè, com vam poder comprovar molt abans de dictar-se la sentència, els tribunals estrangers que van intervenir en el procediment (Bèlgica, Escòcia i Alemanya), van desestimar les ordres d’extradició dels processats que s’havien expatriat (Puigdemont i alguns altres) perquè no van apreciar en els fets l’existència del delicte de rebel·lió que Llarena sustentava. Això va quedar meridianament clar, en el cas de Puigdemont, en la resolució del tribunal alemany de Schleswig-Holstein el 2018, que va negar-se a extraditar l’expresident acusat de rebel·lió encara que sí va oferir-se a remetre’l a Espanya perquè fos processat per malversació. Però Llarena no va acceptar la proposta. De fet, no va acceptar que un “colpista” (un home al qual ell acusava de rebel·lió) fos empresonat només per malversació i desobediència.

D’aleshores ençà han succeït moltes coses. En primer lloc, la sentència que els condemnà per sedició; en segon terme, els indults que van posar els condemnats en llibertat encara que han restat inhabilitats temporalment per a l’exercici de càrrecs públics; i per últim, la reforma del Codi penal que va treure d’aquest el delicte de sedició i el va substituir pel de “desordres públics agreujats”, amb una redacció que, per poc que ens hi fixem, està inspirada en el text de la sentència del Suprem de 2019, alhora que es retocava també el delicte de malversació.

Feta la reforma, el govern de Pedro Sánchez, supòs que de bona fe, va creure que la condemna que aplicaria en el futur el Tribunal Suprem a Carles Puigdemont si tornava voluntàriament o bé era extraditat seria per aquest nou delicte de desordres públics agreujats, que comporta una pena de sis mesos a tres anys de presó (molt menor, per tant a l’antic delicte de sedició), cosa que beneficiaria Puigdemont i d’altres polítics no jutjats.

Aquest convenciment va fer que Pedro Sánchez afirmés que, si Puigdemont tornava a Espanya, seria jutjat. I és obvi que, tant ell con la ministra de justícia, pensaven que els encara no processats serien castigats per aquest delicte de “desordres públics agreujats”, a pesar que la dreta hagi afirmat fent catastrofisme que, amb els canvis introduïts al Codi Penal, “l’Estat està sent desguarnit” i, per tant, “veurem coses que ens glaçaran la sang” (Díaz Ayuso).

Qui ho havia de dir que aquesta reforma que, segons assegura la dreta, deixava l’estat desguarnit, havia de ser observada d’altra manera pel jutge Llarena que, en una interlocutòria, que segurament reflecteix el pensament del Tribunal Suprem i gaudeix del vistiplau de Manuel Marchena, ha abandonat la reconeguda teoria del “concurs medial de la malversació respecte del delicte de sedició”, que implicaria que la malversació decaigués, ja que era conseqüència derivada de la comissió d’un delicte de sedició que ha deixat de ser delicte, i sol·liciti ara l’extradició de Puigdemont per “malversació” —el delicte pel qual accedia extraditar Puigdemont el tribunal alemany de Schleswig-Holstein el 2018 i que Llarena aleshores no va voler acceptar–, i digui que, en virtut de la malversació comesa, se li podria aplicar una pena de fins a 12 anys de presó! ¿Té sentit això? ¿No havíem quedat que la malversació havia quedat en un no-res? ¿Com s’explica que Llarena, que menyspreava la malversació per poca cosa, ara demani a Puigdemont una condemna de 12 i l’ingrés immediat en presó preventiva?

Comprenc que Llarena estigui indignat pel ridícul que ha fet fins avui. Però aquesta reacció final en una resolució on fa reiteradament una crítica ben poc velada a la política del Govern (cosa insòlita en una resolució judicial) flaira a revenja personal injustificable. Cosa que ha fet que algú com Ernesto Ekaizer hagi titllat el Tribunal Suprem de “partit que censura les autoritats”. Segurament exagera, però l’acusació és tan preocupant com simptomàtica. 

El constituent de 1978, en introduir el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) com a òrgan de l’Estat encarregat de vetllar per la independència de Jutges i Magistrats, va establir a l’apartat tercer de l’art. 122 el règim d’elecció dels vocals. Dotze dels vint membres havien de ser elegits en els termes d’una Llei orgànica, i només els vuit restants es proposaven sota criteri d’ambdues cambres per majoria reforçada de tres cinquens. 

La primera Llei orgànica, aprovada el 10 de gener de 1980, establia que dotze dels vocals serien elegits d’entre jutges pels jutges, però aquest no era un criteri establert per la Constitució, i el PSOE, que des de 1982 governava Espanya amb 202 diputats, convençut que els jutges espanyols eren majoritàriament conservadors (de fet, ho segueixen essent si hem de creure el que ha declarat fa ben poc l’expresident del Tribunal Constitucional, González Trevijano), va modificar la llei, i el 1985 establí que aquells dotze membres que s’havien d’elegir d’entre els jutges també fossin escollits per les Cambres. Tenim, doncs, que el Congrés i el Senat elegeixen avui els vint vocals que composen el CGPJ.

Val a dir que aquesta regulació va ser objecte d’un recurs d’inconstitucionalitat, resolt a la STC 108/1986, de 29 de juliol. Els recurrents argumentaren que la nova forma de nomenament no respectava el tenor de l’art. 122 de la Constitució i, per tant, el legislador orgànic s’atribuïa competències del poder constituent. Tot i això, l’FJ 11 de l’esmentada sentència va argumentar que la reforma era constitucional.

Tanmateix, el canvi va tenir conseqüències i comportà que, d’aleshores ençà, tots els vocals del CGPJ (no només els vuit que, des de sempre, elegien les cambres) passessis a considerar-se adscrits de fet (que no de dret) a un dels dos grups que es van formar: el conservador (els proposats pel PP) i el progressista (els proposats pel PSOE), bàsicament perquè aquests dos partits majoritaris —i aquí rau el problema— en lloc de cercar els candidats que suscitessin un consens dels tres cinquens dels membres del Congrés o del Senat, van decidir repartir-se’ls tenint en compte la composició de les cambres. Cadascú, doncs, triaria els seus i tots els diputats i senadors —del PP i del PSOE— votarien els proposats per un partit i per l’altre.

Per tant, no és que el sistema sigui dolent o pervers, ho és la pràctica que han adoptat els partits majoritaris, que han renunciat a triar els més bons per triar els que eren dels seus. I això ha provocat darrerament que el Partit Popular (que mentre governava s’havia aprofitat del sistema), un cop va perdre les majories que tenia a les cambres, hagi cercat una excusa rere l’altra per no perdre el poder “dels seus” en el CGPJ. 

En realitat, i per poc objectius que siguem, haurem de concloure que els arguments presentats pel PP per oposar-se a la renovació d’aquest òrgan (i duem més de 4 anys de pròrroga!) són ja tants i tan variats que fa vergonya tan sols contemplar-los, ja que cada nou argument resta credibilitat a si mateix i, més encara, als anteriors, fins al punt que s’està consolidant la sensació que el PP actua impunement i de manera injustificable contra el mandat constitucional. 

Atenent-nos, doncs, al marc que s’acaba de definir, i tenint en compte que corresponia al CGPJ l’elecció de dos dels quatre magistrats del Tribunal Constitucional (TC) que tenien el mandat caducat (l’elecció dels altres dos corresponia al Govern), la majoria conservadora que es mantén il·legítimament i amb contumàcia en aquell òrgan, trencant el costum viciós (acceptat pels uns i pels altres) d’elegir només un dels seus i deixar que la minoria progressista elegís l’altre, va concebre una jugada mestra: proposar no sols el seu candidat sinó també el dels progressistes —concretament la magistrada María Luisa Segoviano— que, tot i que era progressista, veien amb més bons ulls que José Manuel Bandrés, que era el que candidat que volien proposar aquests—, convençuts que amb això fracassaria l’elecció i el TC seguiria governat in aeternum per magistrats afins, amb González-Trevijano al capdavant.

Per sorpresa dels conservadors, els progressistes deixaren fora Bandrés i votaren el candidat conservador i també Segoviano, amb la qual cosa es van poder renovar els quatre magistrats del TC que tenien el mandat caducat. Fet, aquest, de gran transcendència, perquè comportava un canvi molt important en la composició del tribunal, que passava de tenir una minoria conservadora a tenir-la progressista, de set a quatre.

Veient, doncs, que se li acabava el poder dins el TC, la minoria conservadora va idear aleshores una nova jugada d’estratègia per tal de barrar el pas a la presidència del qui era el candidat natural del sector progressista: el magistrat Cándido Conde-Pumpido, exfiscal general a l’època de Rodríguez Zapatero. La jugada (francament perversa) consistia a donar el vot a la magistrada del sector progressista María Luisa Balaguer (que ells preferien a Conde-Pumpido), tot argumentant que, d’aquesta manera, si els progressistes s’hi sumaven, l’elecció de president del TC s’esdevindria per unanimitat, la qual cosa —deien els conservadors— aniria en benefici de la institució.

La veritat és que, d’aconseguir-ho, haurien repetit la jugada del CGPJ, on els conservadors, com hem vist, van designar la magistrada progressista que preferien en lloc del candidat que proposava el PSOE. I alhora, pensaven cobrant-se el suport donat a Segoviano amb el vot que aquesta, agraïda, donaria a Balaguer.

De fet, els conservadors van pensar que novament havien dut a terme una jugada mestra, ja que la magistrada Balaguer va caure en el parany traçat pels ells i acceptà la proposta de ser candidata a la presidència de la institució, de manera que, si a més del vot d’aquesta per ella mateixa, atreien el de Segoviano, aleshores ells resultaven guanyadors per sis a cinc, encara que la magistrada elegida pertanyés al sector progressista. Però la majoria progressista no va picar l’ham i tampoc la magistrada Segoviano, que no havia obert la boca en tot aquest procés, la qual es va decantar per Conde-Pumpido, que sortí elegit president per sis vots contra cinc. No els va bastar als conservadors que la magistrada Balaguer votés amb ells.

Per tant, els conservadors, que no volien brou, en van beure dues tasses, ja que, per manca d’acord, el sector progressista elegí també la vicepresidenta, càrrec que va caure en la magistrada Immaculada Montalbán, trencant d’aquesta manera el costum no escrit d’elegir un vicepresident del sector minoritari.

Fet i fet, tot podria ser molt divertit si, en realitat, no fos pervers, pesat i fastigós, perquè, per poca sensibilitat que tinguem, hauríem d’avorrir aquesta política de bàndols que marca la vida del CGPJ i del TC, dos òrgans que haurien d’estar per damunt de tota sospita partidista i que, malauradament, no ho estan.

I això que al TC li espera una tasca ben àrdua, perquè entre les qüestions que haurà de resoldre hi ha els recursos contra les ultimes reformes que afecten el CGPJ que li prohibeixen de fer els nomenaments a la cúpula judicial i les que posen un termini legal per a les renovacions del mateix TC. També la llei catalana que elimina la quota del 25% de castellà a les aules, la llei d’educació i la reforma laboral. I altres recursos interposats contra lleis de gran transcendència social, com la que regula l’avortament —pendent de resoldre des de fa gairebé 13 any—, o la llei d’Eutanàsia. I és provable que també s’hagi de pronunciar sobre la reforma que del Codi penal en matèria de sedició i malversació. Com veieu, poca broma.