Archive for gener de 2015

Pregó de Sant Antoni, festa major d’hivern a Vila-seca

28 gener 2015

Digníssim senyor alcalde de Vila-seca, digníssimes autoritats polítiques i acadèmiques que ens acompanyeu aquest vespre, benvolguts i respectats ciutadans.

Un savi patrici, fill de Vila-seca, al qual la ciutat erigí un bust al jardí de la Biblioteca Municipal –em refereixo, com tots ja heu endevinat, a Esteve Pujals Fontrodona- va dir en un pregó de Sant Antoni pronunciat el 1986, que «una nació sense història, un poble sense tradicions és com un home sense memòria i està mancat d’identitat». Per això nosaltres reivindiquem la memòria, perquè «ser –diu el filòsof Emilio Lledó- és, essencialment, ser memòria. Més encara «la realitat no es forma sinó dins la memòria», com ens va deixar dit Marcel Proust. I no hi ha dubte que, en la mesura que recordem, no sols fem una incursió en el més profund de la nostra vida interior, sinó que també establim ordre i estructures dins aquesta. Per això la memòria és –ha dit l’antropòleg montserratí Lluís Duch-, al mateix temps, una rara i, sovint, explosiva combinació d’imatge i raó; una combinació que intenta unir en un tot, més o menys estable, temps i eternitat, passat i present, dimensió afectiva i exercici de la raó. Per això la memòria és un antídot contra el pas envellidor i, sovint també, envilidor del temps, perquè repara els desperfectes produïts pel passar», que és la condició ineludible dels éssers humans.

Volia dir això, senyores i senyors, a l’inici d’aquest pregó que el vostre alcalde va tenir la gran deferència d’encarregar-me amb motiu de la Festa major de Sant Antoni, perquè res no ve més a tomb en una festa que aquesta ciutat comparteix –potser sense saber-ho- amb tota l’illa de Menorca, la meva illa, de la qual aquest sant i auster anacoreta del desert qui nunquam pedes lavabit nec vestimenta mutabit n’és el patró, pel fet que va ser un 17 de gener de 1287 quan les hosts d’Alfons III el Liberal, nét, per tant, de Jaume I, va conquerir l’illa després d’arribar-hi amb les seves naus que havien salpat de Salou, d’aquest el vostre mar, on, uns anys abans, el rei conqueridor, «entrant a Tarragona pel camí de sobre Vila-seca» va veure «molts pals de vaixells» –com diu la Crònica del rei en Jaume, un text que s’esdevé, segurament, una de les primeres i més belles descripcions que es fan d’aquesta, la vostra ciutat, que –com ha escrit Joan Maria Pujals-, en l’esclatant plana del Camp de Tarragona, s’alça com una talaia «guaita de la mar, guaita de la terra, guaita del cel».

uHTwa-M0_KySZUSZEHizV0kx3fBKlHjhgjF9T3oQKmQ

El pregoner amb l’alcalde de Vila-seca i president de la Diputació de Tarragona, Josep Poblet

Doncs bé, en aquest exercici de la memòria que ha de ser el meu discurs voldria parlar-vos no tant de vosaltres –perquè… què us puc dir jo d’aquesta ciutat, la vostra, que ha esdevingut el centre de gravetat de tota l’àrea geogràfica compresa entre Cambrils, Reus i Tarragona? Què us puc dir jo de vosaltres mateixos que no sapigueu?- més aviat us voldria parlar de nosaltres, els menorquins, dels balears en definitiva, que hem compartit i compartim tanta història amb vosaltres, els catalans, i que hem esdevingut deutors d’un passat –heus ací el perquè de l’exercici de la memòria- que és en gran part comú. I no ho dic només per aquesta Cal·lípolis que hauria desaparegut soterrada al fons de les aigües de què ens parla Aviè, el poeta romà, a l’Ora Maritima, el qual ens ofereix també en aquest llarg poema una descripció de les illes Balears i Pitiüses, encara que serà Plini el Vell l’historiador que, uns anys més tard, ens descriurà Sannisera, l’antiga ciutat septentrional de Menorca, que nosaltres coneixem amb el nom actual de Sa Nitja, i que, com la vostra Cal·lípolis, hauria també desaparegut –diu el mite- sota les aigües del mar. Ho dic perquè vosaltres i nosaltres vam viure el mateix procés de civilització després que Gneu Corneli Escipió desembarqués a Empúries el 218 aC i, tancada la segona guerra púnica, iniciés la romanització de la península Ibèrica. És a la segona meitat del segle I aC que Tàrraco va assolir l’estatus de colònia, segons el dret romà i és també per aquests mateixos anys quan es duu a terme la romanització de Menorca després que, el 123 aC, el cònsol Quint Cecil Metel hagués annexionat les Balears a la Hispània Citerior i Maó –l’antiga Mago cartaginesa- es convertís en municipium, abans fins i tot que Vespasià concedís el 73/74 aC. el Ius Latii a totes les ciutats hispàniques. És aleshores quan comencem la vida en comú i ens trobem amb personatges com Meci Macià, nascut a Iamo –l’antic nom de Ciutadella de Menorca- que, després d’aconseguir una posició destacable a la seva ciutat, s’establí a Mago, on ostentà algunes magistratures municipals, per traslladar-se finalment a Tàrraco, la capital de la província, on culminà el seu cursus honorum com a flamen provinciae Hispaniae Citerioris, o el que és el mateix, exercint una magistratura política dedicada a la religió romana oficial.

Serà durant aquells primers segles que anirà penetrant el Dret romà a les nostres terres, un dret que, més o menys vigent, més o menys soterrat durant el llarg període en que aquestes van quedar sota el domini de l’Islam, renaixerà com de les cendres durant la reconquesta del país que iniciarà Jaume I. I és aquí on em vull detenir perquè aquest serà el nexe que ens unirà en cos i ànima, l’inici d’una era on els monarques catalans de la Corona d’Aragó duran a terme l’expansió cap a la Mediterrània amb la conquesta de les Illes i cap al sud amb la de València. Serà, doncs, a partir d’aquells fets que es esdevindrà realitat aquest gran projecte polític expansiu que constituirà un nou univers per a tots nosaltres, aquest que jo vull definir com «la catalanitat».

És possible que, si analitzéssim la història des d’una òptica estrictament economicista, com estava en boga durant els meus anys universitaris on la dialèctica marxista ho havia envaït tot, es podria afirmar que l’expansió mediterrània dels monarques catalans no van ser sinó una acció de saqueig per imposar acords comercials a punta d’espasa. Dit en paraules més suaus: per imposar els vaixells propis com a transportistes per la Mediterrània i obtenir el control de la xarxa portuària en aquest mar en perjudici dels musulmans. Però aquesta seria una visió massa parcial i simple, i si bé no tenim per què acceptar les cròniques com a textos rigorosos de la història -recordo que el doctor Martí de Riquer ens explicava a la facultat que les nostres grans cròniques medievals no eren documents per ser llegits sinó per ser oïts; documents que no anaven destinats a un públic culte i exigent, sinó a un públic heterogeni, sensible a les gestes dels seus reis, la qual cosa feia que la crònica no fos tant el testimoni dels fets com la visió personal que tenia el rei del que va passar, del que creia que va passar i, sobretot, del que volia que creguessin respecte al que va passar- tot i així, doncs , no podem obviar aquell text preciós del relat que es fa a la Crònica que Pere Miquel Carbonell va escriure el 1547, quan ens diu que la raó que guiava el rei Alfons III el Liberal era d’impulsar la cristiandat, de la mateixa manera que també aquesta causa havia motivat el seu senyor avi, el rei en Jaume, i son pare, Pere el Gran. En aquest gran text de la nostra literatura, el cronista posa en boca del monarca aquests mots: «Egregis, nobles, magnífics e molt savis senyors e molt feels vassalls meus. Així com lo molt alt senyor rei e pare meu, de recordable memòria, ha conquistada la illa de Mallorca, e lo nom de Déu hi és invocat, lloat e beneït, jo m’he posat en lo meu cor que, per semblant, conquiste jo e conquistar faça l’illa de Menorca, perquè així mateix lo nom de nostre senyor Déu Jesucrist e de la sua sacratíssima mare verge madona santa Maria e de tota la santa Trinitat e cort celestial, hi sia invocat, lloat e beneït.»

I l’aventura de conquerir Menorca comença aquí, en aquestes terres, en aquesta plana que, si la contempléssim des de la torre del campanar de Vila-seca, ens adonaríem –com ha escrit Joan Maria Pujals- de fins a quin punt és real i autèntica la metàfora de Vila-seca com a mainell de mar, entremig de la mar de la Frau i de la mar Fondal, que separa el cap de Salou. El monarca salparà, doncs, de les vostres platges el 22 de novembre de 1286, en direcció a Mallorca, on arriba dos dies més tard. Allí reavituallarà les tropes i, passat Nadal –per tant en una època normalment inhòspita per navegar-, es dirigeix cap a Menorca, en direcció a Maó, on els primers vaixells –els que la tramuntana no havia dispersat- arribaran el 5 de gener. Va trigar uns dies a reunir l’esquadra i, un cop ho va fer, s’enfrontà als musulmans menorquins el 17 de gener. No crec pas que necessités l’ajut de sant Antoni perquè l’exèrcit feudal, amb un bon nombre de cavallers, era molt superior al del moixerif que, refugiat al castell de Sent Agayz, es va retre el 21 de gener i va lliurar al monarca el castell i la totalitat de l’illa.

Quanta gent hi deuria haver del Camp de Tarragona entre les tropes d’Alfons III? No ho sabem, perquè la crònica de Ramon Muntaner, de 1325, ens diu que fou «poblada l’illa de Menorca de bona gent de catalans com nengun lloc pot ésser ben poblat», però és segur que n’hi havia, i que aquesta –la vostra- va ser la darrera terra i el darrer mar que van veure els catalans que –no jutgem pas l’acció amb ulls d’avui, perquè fer-ho no seria correcte- incorporen l’illa de Menorca a aquest gran projecte de la catalanitat. Un mar, he dit, sí, un mar, la Mediterrània, el Mare Nostrum dels romans, del qual aquest gran arquitecte i jardiner català nascut a Maó, de mare menorquina i pare de Reus que era Nicolau M. Rubió i Tudurí definia com a un «continent líquid», com un element, per tant, que mai no separa sinó que uneix.

Però abans d’entrar a descriure el llegat que vosaltres, els catalans, ens vau dur a Menorca, voldria recalcar diversos paral·lelismes de la festa d’avui que no podem menystenir: perquè la vostra festa major d’hivern dedicada a Sant Antoni és també la festa major de l’illa de Menorca; perquè per a vosaltres seran els cavalls els grans protagonistes del Cós, i seran també els cavalls els protagonistes de totes les festes patronals que se celebren a la nostra illa. També a la d’avui, perquè demà matí, sortint en processó de la Catedral de Menorca, un regidor de Ciutadella portarà muntat en un negre corser, l’estendard amb què, segons la tradició, entrà el monarca a l’antiga capital i rendí dota l’illa.

Però la cosa no acaba aquí. Vosaltres celebreu a Vila-seca els Tres Tombs mentre que nosaltres celebrem processionalment els Tres Tocs, encara que en aquest cas el simbolisme no és idèntic, ja que, mentre als Tres Tombs es demana la protecció de Sant Antoni i es beneeixen els animals, l’acte solemne dels Tres Tocs vol ser una reminiscència de l’entrada reial a Ciutadella acabada la conquesta de l’illa també amb la protecció del sant.

Doncs bé, aquests Tres Tocs simbolitzen per a mi els tres elements capitals de la nostra manera de ser, i són també els lligam entre vosaltres i nosaltres, són –i amb això torno al principi- la memòria viva, el testimoni autèntic de la nostra identitat.

El primer toc esdevé un senyal inequívoc de la transmissió de la cristiandat, o el que és el mateix, del signe que defineix la nova civilització a la qual s’incorpora Menorca, l’última de les Balears i Pitiüses que s’integrarà a la Corona d’Aragó, i serà Jaume II qui signarà el dit «Pariatge», que estableix a l’illa de Menorca l’organització parroquial alhora que funda també alguns monestirs. Amb aquesta nova estructura eclesiàstica, Menorca s’incorporava, doncs, el món cristià, amb tot el que això –des del punt de vista polític, institucional i espiritual- significava.

El segon toc del monarca simbolitza per a mi la configuració del Dret que regirà la vida ciutadana a Menorca, un dret que, tant Alfons III com Jaume II, que el va succeir, assentaran a l’illa respectant els antics costums jurídics, basats en el dret bizantí. Costums, però que s’aniran enriquint amb la concessió d’altres privilegis i, fonamentalment, amb la Carta-pobla menorquina de 1301, força respectuosa també amb les normes de Dret romà justinianeu que s’aplicaven sense tenir en compte textos escrits, sinó pel Dret consuetudinari, segons tradicions transmeses de generació en generació. La Carta, però, establirà –i aquí rau la novetat- que, per deficiència dels costums i llibertats de Menorca, els jutges, abans d’aplicar el Dret Comú, han de fallar els plets secundum Usaticos Barchinonae. És, doncs la consagració dels vostres Usatges.

Aquest lligam essencial implicà que els principis successoris romans, tradicionals en el Dret civil català, fossin també acceptats plenament entre nosaltres, com per exemple el de la institució d’hereu (o d’hereus) per a la validesa dels testaments. I en el camp del sistema econòmic matrimonial s’establirà també la separació de béns com a sistema legalment aplicable en defecte de pacte, que ha fet insòlit a les Illes –i també a Catalunya- l’atorgament per part dels cònjuges de capítols matrimonials i ha permès que la dona pogués administrar el seu patrimoni amb els mateixos drets i prerrogatives que el seu marit.

Per últim, us he de parlar del tercer toc, d’aquest que comporta sens dubte un llegat del qual ens sentim orgullosos: la llengua, el català que els menorquins hem servat com un tresor, fins al punt que, si la religió és el reflex de l’ànima dels pobles en la seva relació amb Déu i el Dret plasma la moral d’un poble en un determinat moment històric, la llengua –el llenguatge- esdevé el do més perfecte i complet que els homes tenim per expressar els estats de l’ànima. Potser és, per tant, el més definitori de la nostra personalitat.

Doncs bé, la llengua catalana ha estat des d’aleshores un patrimoni de tots. Nosaltres, els illencs, donarem ben aviat a la llengua un dels seus principals configuradors en la persona del beat Ramon Llull, el creador de la prosa literària en llengua catalana, l’home que esdevindrà el primer escriptor europeu que utilitza una llengua romànica popular per tractar qüestions que fins llavors eren reservades al llatí; i la llengua literària es desplegarà també a la Catalunya Vella amb l’anònim Curial e Güelfa, com ho farà més tard a València amb Joanot Martorell que, amb el Tirant lo Blanc, escriurà una de les novel·les més importants de la història de la literatura en llengües romàniques; llengua que perviurà amb la valenciana prosa de Roís de Corella i que, Ausiàs March elevarà fins al màxim amb la poesia més bella que mai s’ha escrit.

Però vosaltres i nosaltres –catalans, valencians i balears- parlem un llengua en una terra que mai no ha esdevingut Estat, en uns territoris que les vicissituds de la política malmetran de manera conscient i decisiva, en unes terres on la Nova Planta que establí Felip V després de la Guerra de Successió, farà que la llengua i la cultura entrin en una profunda decadència, de la qual, però, ens salvarem els menorquins que, subjectes al domini britànic des del 1713 pel Tractat d’Utrecht, mantindrem les institucions medievals pròpies de la Corona d’Aragó en el mateix estadi en què, al segle XV, les va configurar Alfons el Magnànim.

Mai no he dubtat, senyores i senyors, que va ser el respecte que els britànics van tenir a les institucions nostrades, que va ser la llibertat concedida als menorquins en matèria cultural i lingüística, la causa i la raó que es mantingués ben viva la flama de la llengua catalana i de la literatura culta en uns moments força tràgics per a Catalunya, que van fer que el polític, historiador i filòleg barceloní, Antoni de Capmany, afirmés, a mitjan segle XVIII, en forma d’epitafi, que la llengua catalana era un «idioma antiguo provincial, muerto hoy para la República de las Letras».

Però Antoni de Capmany s’equivocava. Sortosament s’equivocava, perquè mentre ell deia això, Joan Ramis i Ramis escrivia «Lucrècia» (1769), l’obra cimera del teatre neoclàssic escrit en català. I «Arminda» (1775), i la tragicomèdia «Rosaura» (1783), com també la malauradament desapareguda «Constança», en unes circumstàncies vertaderament excepcionals que han permès al filòleg Jordi Carbonell definir la segona meitat del segle XVIII com «el període menorquí de la llengua catalana».

AIgQyGTZasWp4s8hlIkfEKJxCZq7TKqdIgYOLs6fIhE

I del mateix nivell que l’obra de Ramis serà la d’Antoni Febrer i Cardona, autor de textos cabdals per a l’estudi de la llengua catalana. Febrer, en efecte, traductor, lexicògraf, poliglota i gran lector, serà per damunt de tot un gramàtic –un dels primers gran gramàtics en llengua catalana- que té molt clara la unitat de la llengua i que iniciarà la seva obra afirmant que «Un d’els dòns més preciosos que l’homê ha rebud de son Creàdor es sens contradicció la llengua […] Puès aquell qui parla cóm un ignorant, es la burla de los altres. Aquell qui no sàb llegir, es com un cègo. Y, ¿de qu’es capás aquell qui no sáb escriurer?». Amb aquestes paraules exhortava al coneixement de la llengua, assenyalant-la com a punt de partida de qualsevol aprenentatge.

I he d’acabar, conscient que potser vosaltres, ciutadans de Vila-seca, tingueu una certa decepció perquè el vostre alcalde hagi convidat per fer aquest pregó un home que no us ha parlat pròpiament de la vostra ciutat ni exclusivament de la vostra terra. És cert que no he baixat al terreny, com diem col·loquialment i han fet ben segur molts dels meus il·lustres predecessors en l’ús de la paraula en una festa com aquesta. Però jo us asseguro que he parlat de vosaltres, perquè m’he referit al regal més bell que Catalunya ens ha fet als illencs. Vosaltres, senyores i senyors, vosaltres els catalans ens vau obsequiar amb el do més estimat que podíeu donar-nos, ens vau obsequiar amb la catalanitat, aquest atribut sublim entorn del qual jo avui he volgut fer un exercici del ser, convençut –i amb això torno a la citació de Lluís Duch– que «la memòria és un antídot contra el pas envellidor i, sovint també, envilidor del temps».

Per això acabaré amb la lectura d’un poema molt curt d’un poeta maonès, Joan Timoner, que extrec d’un poemari publicat el 1977, que s’intitula «L’Illa d’argent». Aquest poema, que duu com a nom «Tríptic d’Illes», parla de nosaltres, els eivissencs, els menorquins i els menorquins, però també de vosaltres els catalans, com jo ho he fet avui, quan diu:

Eivissa, et va trobar

tan bonica el Temps un dia,

que sols per fer-te’n sa aimia

en tu el seu curs va aturar.

Menorca, bocí clar i pur

de la dolça Costa Brava

que entremig de la mar blava

la tramuntana es va endur.

Mallorca, gerda conquilla,

serves de l’edèn el baume;

per l’amor del rei En Jaume

Catalunya es va fer illa.

Gloriós Sant Antoni!

Per molts anys!

 Pregó fet a l’Auditori Josep Carreras de Vila-seca el 16 de gener de 2015

Catalunya i Espanya a vuit mesos d’un futur incert

25 gener 2015

És molt difícil no mostrar-se crític amb l’acord a què –després de molts i massa sonors desencontres- han arribat Mas i Junqueras per convocar eleccions el 27 de setembre de 2015 quan encara manquen vuit mesos perquè arribem a la data assenyalada. Iceta, que té en la ironia una de les seves majors virtuts, ha dit que aquest pacte encara ens pot donar “motes tardes de glòria”, i és possible que sigui així. I no tant perquè aflorin novament les dificultats d’entesa, sinó perquè poden succeir moltes coses independents de la seva voluntat, que poden incidir en els desplegament dels fets.

En efecte, l’anunci de les eleccions no equival a la seva convocatòria, que, d’acord amb l’article 66 de l’Estatut de Catalunya, és competència del president, i amb la qual aquest ordena la dissolució del Parlament i convoca els ciutadans a les urnes en un termini que es mou entre els 40 i els 60 dies després de la seva publicació en el DOGC. Això significa que, per fer les eleccions a la data anunciada, el decret no podria aparèixer abans del 30 de juliol ni després del 18 d’agost.

Aquests dies, s’estan discutint els pressupostos de la Generalitat per a 2015, i sembla que ERC està posant l’estora sota els peus del conseller d’Economia, que deu observar satisfet com se li resolen els problemes de censura, per bé que haurà de fer alguns equilibris per donar satisfacció a les demandes “socials” que ERC fa, no sols perquè és i vol ser un partit d’esquerres, sinó perquè actua amb la mirada posada al retrovisor d’EU-Verds, de la CuP i del fantasma omnipresent de PODEM, però ningú no ens assegura que no pugui sorgir un entrebanc que posi a prova novament la solidesa del pacte.

També la resta de partits podrien provocar una greu dificultat si es decidissin a presentar una moció de censura al president Mas. De tota manera, aquesta possibilitat és més teòrica que real, perquè la llei de la Presidència i del Govern va elevar el llindar d’exigències i requereix que el nombre de diputats que la signin sumi almenys una cinquena part dels 135 que ocupen escó, és a dir, 27, o que la proposta vingui subscrita per dos grups parlamentaris. Això fa improbable la moció per dues raons: perquè està condemnada al fracàs (encara que podria paralitzar la dissolució del Parlament a la data prevista), i perquè l’enemic a batre a la seva guerra particular no és tant el president com els que haurien de ser els seus companys de viatge en aquesta aventura, als quals les enquestes auguren un trist futur a causa de la teòrica ascensió de PODEM.

Encara hi ha un tercer perill que no és menyspreable si tenim en compte la dinàmica judicial del país –tan lenta com inexorable-: les querelles contra Mas, Ortega i Rigau que podrien provocar la inhabilitació d’aquests per presentar-se a uns comicis que, els agradi o no, s’hauran de convocar d’acord amb la legislació espanyola (i no oblidem que, a hores d’ara, l’Estatut de Catalunya i les lleis del Parlament de Catalunya són legislació espanyola).

De tota manera, que jo albiri un camí fressat de problemes per a Mas i Junqueras fins al 27 de setembre –en política, una eternitat!- això no significa que els culpi d’aquestes dificultats, a les quals han contribuït –i hi seguiran contribuint- també tots els altres i, especialment, el PP amb la seva intransigència.

És cert el que diu Rajoy quan afirma que el nostre sistema polític no contempla això que Mas i Junqueras han definit com “eleccions plebiscitàries”. De fet, els plebiscits se solen formular mitjançant un referèndum que sotmet als ciutadans la resolució en pla de “sí o no” una qüestió fonamental, i les eleccions que s’han acordat per al 27 de setembre no seran sinó, legalment, unes eleccions autonòmiques ordinàries. Menys encara revestiran el caràcter de plebiscit pel fet que els partits hi acudiran per separat, cadascun amb els seus propis candidats i amb un programa també propi, per bé que –com se’ns ha dit- recolliran (de moment només ERC i el Partit del president –que no sabem si inclourà l’actual UDC-) un full de ruta per a la independència prèviament acordat. De tota manera, té raó Artur Mas quan afirma que a aquesta situació anòmala els ha abocat la política de Rajoy (en connivència amb el PSOE) que ha fet impossible qualsevol altra manera lògica d’afrontar el “problema català”. Més encara quan teníem davant nostre els casos del Canadà (Quebec) o del Regne Unit (Escòcia) que s’han resolt d’acord amb el que el sentit comú indica com s’han de resoldre aquests greus problemes polítics: mitjançant l’exercici lliure del vot; exercici que hauria de ser possible constitucionalment i que, si no ho és, ho hauria de ser.

No vull salvar el PSOE d’aquesta crítica, perquè aquest partit també té força responsabilitat en la deriva per la qual s’ha esllavissat la política catalana els darrers cinc anys, però no hi ha dubte que és el PP el partit que ha provocat el creixement exponencial del sobiranisme a Catalunya. Primer amb les campanyes ferotges que va dur a terme contra l’Estatut, i més tard amb les polítiques de recentralització i de menyspreu a senyals inequívocs d’identitat catalana com la llengua i la cultura.

És evident que els populars no tracten de buscar una sortida a l’actual escenari català. Simplement volen que Mas i Junqueras s’estavellin contra un mur, una solució que els permetria seguir la política de “palo y tente tieso” que estan duent contra tots els qui no se sumen a la seva manera d’actuar. Potser fins i tot ho aconseguiran, perquè no és gens segur que l’aposta de Mas i Junqueras tingui el suport que ells esperen i obtingui una super majoria absoluta que els permeti (no sé com) fer un pam de nas a Rajoy i, amb ell, a tota Espanya a l’espera que, més prest que tard, Europa els reconegui i els aculli al seu si.

En definitiva, que estem davant d’un escenari obert on la representació de l’obra no ve marcada per un guió o per un text que l’autor ha dissenyat prèviament. Estem davant d’una improvisació on els actors hauran d’actuar amb un decorat fix que dificulta –i no poc- la representació. També davant un públic desconcertat que no sap si el que ha de contemplar és l’escenificació d’un acte sagramental, d’un drama o d’una simple comèdia.

Davant l’amenaça gihadista

18 gener 2015

Fa només vuit dies que una qüestió aliena a la política espanyola, però que ens afecta ben directament, està marcant el pas de les hores. Sens dubte no és la festa de Sant Antoni, que vam celebrar ahir, que representa per a nosaltres l’assumpció del món –podríem dir també de la civilització- en què vivim, aquesta que avui sembla amenaçada, sinó els assassinats gihadistes comesos a París. Com es canalitzarà el missatge llançat per la mobilització civil de diumenge? “Si dreta i esquerra comprenen el que han dit els francesos, l’ascensió de Marine Le Pen serà detinguda. En cas contrari, assistirem a la ruptura total del pacte republicà i a l’arribada de Le Pen a l’Elisi”, pronostica el politòleg Dominique Reynié. I això perquè, després de la manifestació, es recullen indicis de diferent signe. Uns parlen de por, altres expressen esperança. De tota manera no ens enganyem, perquè no tots som Charlie, com podríem creure si analitzéssim les coses a la lleugera. I on menys Charlies hi ha, es vulgui o no, és entre els joves musulmans dels barris de la immigració, especialment a França. Perquè és justament d’allà -i no d’un altre costat- d’on va sortir Mohamed Merah, el terrorista que va assassinar set persones a Tolosa i Montauban el març del 2012, i d’on han sortit ara els germans Chérif i Saïd Kouachi, i Amedy Coulibaly . I és justament allà on més comprensió suscita la seva barbàrie i on el nom dels màrtirs -ja va passar amb Merah- és celebrat com si fossin herois. Així doncs, mentre arreu del món s’enarborava el lema “Je suis Charlie”, en solidaritat amb les víctimes del primer atemptat i en defensa de la llibertat d’expressió, els islamistes i els seus simpatitzants difonien per Twitter el hashtag #JeSuisKouachi, que divendres a la nit -després de la doble presa d’ostatges i la mort dels tres terroristes per la policia- es va alçar al número 5 de trendig topic mundial. Des d’un punt de vista radicalment contrari, també el vell Jean-Marie Le Pen es va desmarcar –va ser un dels primers- de de la “union sacrée” promoguda pel president François Hollande, seguida per la pràctica totalitat de les forces polítiques. “Jo no sóc Charlie”, va declarar Le Pen abans d’anunciar amb oportunisme seva candidatura a la presidència de la regió Provença-Alps-Costa Blava, a la recerca del rèdit de la por. Cal, doncs, dir ben fort que les possibles arrels religioses del mal estan lluny d’explicar completament l’arrelament de l’islamisme extremista entre els joves musulmans francesos i europeus. Més important, doncs, que les interpretacions abusives dels preceptes de l’islam ho és la realitat social que es viu en els barris pobres de les grans ciutats, en els polígons d’habitatges socials de les banlieues -fruit dels malsons arquitectòniques dels anys cinquanta a setanta-, convertits en guetos ètnic-religiosos on la majoria dels joves, amb un atur que oscil·la entre el 45% i el 50%, no tenen futur. Però també n’hi ha d’altres d’arrels, de les quals no n’és aliè l’Occident. Tomàs Alcoverro denunciava amb lletres molt clares el que ha succeït a Síria, perquè aquesta guerra –la guerra del segle, segons ell– provocarà una escalada terrorista mundial, i algun dia potser també una venjança dels seus mercenaris contra els seus propis senyors feudals, els criminals monarques de Qatar i l’Aràbia Saudita, (que sembla que, per nosaltres, no existeixin, a no ser per fer-nos amics seus). Fins ara –segueix dient Alcoverro-, gràcies als seus immensos cabals, a la seva diplomàcia del talonari de xecs i als suborns constants han pogut evitar la còlera dels corbs que han alimentat i que encara no els han menjat els ulls. Mentrestant, Occident, i ara França, són el seu objectiu més fàcil. No debades exploten els gihadistes el nostre sistema de llibertat d’expressió i les normes del nostre Estat de dret que ens distingeixen de la resta del món. Les barbaritats sagnants de l’Estat Islàmic són esbombades en els nostres mitjans de comunicació, i la seva propaganda del terror s’ajusta molt bé a la informació espectacle imposada en la nostra societat de consum. Però no voldria acabar aquest article sense citar uns paràgraf d’Antoni Puigverd, que posa també el dit a la llaga en remarcar d’altres qüestions que són, em sembla, de gran importància i que potser no les tenim en compte suficientment, per bé que dir-les no sigui fàcil si no es vol caure amb el “políticament incorrecte”. D’una banda, que si bé és cert que els gihadistes francesos volen provocar una reacció racista per tal de portar la població musulmana cap a les seves posicions, també ho és que hi ha alguna cosa en la visió dominant de la religió musulmana que afavoreix l’encapsulament dels seus membres i la tendència bel·licista. “Sé –diu Puigverd- que hi ha visions d’Al·là refinades i místiques (el Llibre d’amic e amat de Ramon Llull i la mística espanyola són deutors del llegat sufí), però alguna cosa ha mutat en aquesta religió que la fa emparentar-se amb molta facilitat amb la mort: de Manila a Somàlia, de Nigèria al Pakistan, passant per París o Madrid, tenim notícia constant de matances en nom d’Al·là”. Per tant, “alguna cosa tenim dret a exigir de la majoria de musulmans que viuen entre nosaltres. Els hem de defensar i protegir, ajudar i promoure. Però els hem d’exigir també més obertura cultural i més defensa (no puntual, com passa aquests dies, sinó general i constant) de la preeminència dels valors civils democràtics per damunt dels preceptes religiosos.” Convé, però, tenir en compte que poc hi col·laborarem si –com diu Puigverd- deixem “les mesquites a l’extraradi en mans d’imams fanàtics i afavorir guetos abandonats en barriades per als musulmans. És la millor manera de treballar per al progrés del gihadisme. Hi ha encara un altre comportament nostre que tampoc no ajuda a la seva integració: la burla i el sarcasme de persones o principis que per a ells són sagrats. A nosaltres no ens fan res aquestes burles (encara que no ens agradin) i sabem que les hem d’acceptar sense replicar-hi res. Però estic lluny de creure que el que fa Charlie Hebbo sigui el més adient. “Mai no he estat partidari de provocar els musulmans amb burles sobre Al·là –escriu Puigverd-. No per por. Per sentit de la mesura. El tema del xoc de civilitzacions és massa delicat com per entrar-hi com un elefant a la cristalleria”. A més, tots ho hauríem de saber, “la defensa dels valors democràtics i el difícil treball d’integrar tants musulmans com tenim a casa no es fa amb proclames retòriques”. Demana alguna cosa més.

S’ha de mantenir el “matrimoni” com a institució al Codi civil?

11 gener 2015

Pel setembre de 2005, amb motiu de la darrera modificació del Codi civil espanyol per incloure en la regulació del “matrimoni civil” la possibilitat que aquest fos contret per persones del mateix sexe, vaig publicar un article on, més enllà de reconèixer i acceptar que era correcte i desitjable que homosexuals i heterosexuals tinguessin els mateixos drets (i deures) pel que fa a les “relacions de parella”, em qüestionava tanmateix si el millor camí per igualar els uns i els altres -i evitar així les discriminacions existents- era aquest d’incloure tots els canvis que s’estaven fent al Títol IV, Llibre I del Codi civil, que s’intitula precisament “Del Matrimonio”, o bé seria més adequat modificar radicalment el Codi civil, treure d’aquest el “matrimoni” i substituir l’actual regulació de “la vida en parella” per nou títol que podria denominar-se, per exemple, “De las Uniones Civiles”, que englobés tots els casos que, pel que fa a aquest tipus d’unions, es contemplen avui no sols al Codi civil sinó també a les diverses lleis que, dins l’ample univers legislatiu espanyol, regulen les “parelles o unions de fet”.

En el fons –i voldria que no se’m mal interpretés-, el que jo no acabava de comprendre l’any 2005 era per què els homosexuals tenien tant d’interès perquè la seva relació formal i legal de parella s’inclogués en la regulació del “matrimoni civil”. Bé, la raó la sé i era de naturalesa reivindicativa. S’havien sentit (amb raó) discriminats i, per una qüestió de principis, exigien que, també ells, es poguessin casar de la mateixa manera i amb els mateixos drets i deures que, des de sempre, ho havien pogut fer les persones heterosexuals.

Aclarit aquest punt, acceptant també que ningú no pot ser discriminat per raó de sexe i que, per tant, l’Estat ha de reconèixer els mateixos drets de formar una parella estable als homosexuals i als heterosexuals, el que no veig gens clar és que el camí sigui d’incloure tots aquests canvis en el “matrimoni civil”, una institució que té una càrrega històrica molt concreta i definida, i que, després de la Revolució Francesa, les legislacions civils copien del Dret canònic tot llevant-li, però, el caràcter sagramental, per bé que revestint-la de les mateixes característiques que tenia en aquell: l’havien de contreure home i dona, només el podien contreure “un” home i “una” dona i, a més, tenia caràcter indissoluble.

Un cop aquests principis desapareixen degut als canvi sociològic que s’ha produït, i el legislador buida cada vegada més la institució matrimonial dels elements bàsics que la configuraven, tot permetent no sols la seva dissolució mitjançant el divorci, sinó també que es casin persones del mateix sexe, crec que seria més honest per part del legislador –i que ningú no vegi en aquesta proposta cap mena de raonament moral, perquè parlo estrictament com a jurista-, que cerqués una fórmula alternativa a l’actual per regular les moltes i diferents “relacions de parella”. Si més no seria més coherent que mantenir una institució matrimonial tan forçada i violentada en la seva naturalesa.

Aquesta reflexió –que al 2005 vaig fer des d’un punt de vista estrictament conceptual- avui, però, ve justificada per una sèrie de dades sociològiques força importants i significatives. Bàsicament, les que ens revela l’estudi que el diari Menorca va publicar el 4 de gener de 2015, sobre el que podríem definir com la “situació de fet en les relacions de parella a casa nostra”. El titular de la notícia –certament que no podia ser més cridaner- era aquest: “La mitad de las mujeres de la Isla tienen a sus hijos fuera del matrimonio”. Més enllà del titular, quan després llegies el desplegament de la notícia, podies confrontar aquestes dades amb xifres que, fredes i analitzades sense cap mena de connotació moral –és el que feia la periodista i el que intento fer jo també en aquest article-, i les xifres et mostraven, sens dubte, la realitat del que pensa avui la societat (i Menorca no deu ser cap excepció) respecte de la “institució matrimonial” de què he parlat a la primera part de l’article.

A partir de les dades objectives que oferia el rotatiu, tenim que, el 2013, es van produir a Menorca 755 naixements, dels quals, 406 van ser de dones formalment casades, mentre que 349 ho eren de dones no casades (fadrines, separades, divorciades o vídues), la qual cosa vol dir que –sociològicament parlant-, avui, gairebé la meitat de les dones que mantenen relacions de parella, estable o no (perquè la xifra que, a més, sorprenia és que d’aquestes 349 dones, 90 no comptaven amb una parella fixa), no creu, no necessita o, simplement prescindeix, de la institució matrimonial en la seva relació de parella.

Tenim, doncs, que, alhora que l’Estat –llegint els signes del temps- desnaturalitza cada cop més el “matrimoni civil” –el que copià del dret canònic- forçant que aquest pugui ser contret per persones del mateix sexe i pugui ser interromput o bé trencat definitivament de la manera més fàcil i senzilla, una part molt ampla de la societat –la que representen, si més no, aquestes 349 dones menorquines que han parit el 2013 fora del matrimoni (el 46%, que no és broma, això!) ens demostres amb fets que el “matrimoni institució” és per a elles –i se suposa que també per als seus companys masculins-, com a mínim, prescindible. Per què? No ho sé, les raons poden ser diverses, encara que, segurament, una de les més decisives és que, des del seu punt de vista, el “matrimoni” no els deu comportar cap avantatge ni cap benefici d’ordre econòmic, familiar o successori respecte de les unions no matrimonials o de fet.

Sigui, doncs, perquè “les parelles s’han modernitzat” –com senyala la demògrafa Lluïsa Dubon (la citació és del diari Menorca) sigui perquè la secularització de la vida ens ha conduït no sols a la “dessacralització” del matrimoni sinó també a la seva “desnaturalització” respecte del que havia estat tradicionalment –i voldria seguir recordant que les meves paraules no contenen cap mena de connotació moral-, el fet és que m’he de reafirmar en l’opinió expressada el 2005 que el legislador hauria de cercar fórmules alternatives que poguessin adaptar-se a les noves concepcions socials sense grinyolar, perquè l’actual grinyola. I això comportaria, probablement, que el “matrimoni” entès com a institució, s’hagués de retornar al lloc d’on prové: al Dret canònic, per crear tot seguit en el camp exclusiu del Dret civil, una nova figura jurídica substitutiva de l’actual que pogués englobar totes les relacions de parella possibles i el conjunt de drets i deures d’ordre familiar, patrimonial i successori que aquestes comporten.


%d bloggers like this: