Archive for Agost de 2017

Sobre les arrels del terrorisme islàmic

27 Agost 2017

Encara que hagin passat uns dies i les notícies sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils s’han anat aclarint per una feina prou eficaç –si més no a posteriori– de la policia, i per les informacions dels professionals que se n’ocupen a la premsa, he pensat que n’havia de dir alguna cosa, ni que sigui per solidaritat amb les víctimes que, sense tenir-hi res a veure, són les qui han carregat sobre la seva esquena els pecats que els salafistes i, més concretament, els terroristes, atribueixen a tot el món d’Occident, per més que –no ho oblidem- a pesar dels grans atemptats que han sofert fins avui capitals com Londres, Madrid, Brussel·les, París, Berlín, Boston, Niça o Barcelona (i suposo que me’n deixo alguna al tinter), Occident ha ofert al terrorisme islàmic menys morts dels que aquest ha causat als mateixos musulmans que no comparteixen la seva manera d’entendre la religió i la política.

Tot i que, com acabo de dir, m’agradaria expressar la meva opinió, he de reconèixer que es fa molt difícil no repetir llocs comuns o, pitjor encara, proclamar sentències lleugeres o que, per poc reflexives, fàcilment poden ferir la sensibilitat d’alguns, facilitar la incomprensió entre les persones o bé eixamplar irresponsablement l’odi que poden despertar fets com els que comentem.

També hi ha qui aprofita l’ocasió per “garnar” cap a casa i afavorir les seves posicions polítiques, com és el cas d’aquell que, l’endemà dels atemptats, m’envià una foto del famós “trío de las Azores” (Bush, Blair i Aznar), demanant la meva signatura per declarar l’expresident espanyol “persona non grata a Barcelona”, ja que, segons el promotor d’aquesta recerca massiva de signatures, Aznar és el gran culpable que, avui, els terroristes s’hagin fixat en la capital de Catalunya per fer patent la seva barbàrie.

Certament que no vaig signar la petició. No perquè tingui simpatia a l’expresident Aznar, o bé perquè aprovi la política que aquells tres personatges van dur a terme per justificar (amb mentides, com s’ha demostrat) l’ocupació de l’Iraq i, després, l’ajusticiament de Sadam Hussein, sinó perquè em sembla que el fenomen terrorista va més enllà de la política d’aquests tres personatges, com ens ho demostra fàcilment el fet que, Bèlgica i Alemanya, que no van participar directament en la invasió de l’Iraq, també han sofert atemptats de la mateixa naturalesa del que ara ha fustigat Barcelona.

Això no vol dir, però, que l’acció que dugué a terme la coalició comandada pels Estats Units i la Gran Bretanya, amb el suport (més teòric que eficaç de l’Espanya d’Aznar), no vagi incitar l’odi del salafisme contra Occident, perquè és ben segur que el va afavorir, ja que no crec que ningú de bona fe pugui dubtar que la invasió de l’Iraq i, abans, la lluita contra l’URSS a l’Afganistan van tenir molt a veure amb el naixement del Daesh i d’Al-Qaida, cosa que mai no ha reconegut Aznar ni, menys encara, ha provocat en ell cap mena de penediment per la política que, en aquest camp, va dur a terme.

Però el fenomen terrorista, i més concretament el que coneixem com a “terrorisme islàmic” és, ben segur, un fenomen complex que no respon a una sola causa. Per tant, qualsevol mena de reduccionisme pot ser perillós i, molt probablement, injust. Sense anar més lluny, a les notícies de la cadena “Cuatro” es va retransmetre un bocí del sermó que, un capellà de Madrid, va fer als feligresos durant la missa del passat diumenge acusant amb pèls i senyals l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, com a culpable –no en el mateix grau dels qui van cometre directament els crims, però culpable a la fi- dels atemptat per no haver protegit els ciutadans. “Yo –va dir- si estuviera entre los heridos, la llevaria al juzgado”.

Aquesta acusació ens pot semblar absurda, i segurament s’ha d’aïllar, però és probable que ho siguin també les dels qui, des de casa nostra, acusen directament l’Islam (sense matisos) com a responsable de tot el que està passant.

Acusar-lo així, genèricament, seria injust, perquè tots hem pogut veure com, des de molts col·lectius musulmans, s’ha condemnat el terrorisme i, més concretament, els atemptats de què estem parlant. Però dit això, tampoc hauríem de ser tan candorosos per no trobar elements força preocupants en alguns sectors de l’Islam, com seria absurd que deslliguéssim les Creuades del cristianisme. Això és, si més no, el que ha dit Jaume Flaquer, un jesuïta membre del col·lectiu “Cristianisme i Justícia”. I penso que amb raó.

Enfront de les opinions que redueixen les causes del terrorisme a qüestions socials, econòmiques, polítiques o geoestratègiques, sobre les quals es munten les ideologies, també les religioses; i enfront d’aquelles altres metodologies més o menys antireligioses (o islamòfobes) que en redueixen les causes a la religió mateixa, Flaquer creu –i jo amb ell- que el fenomen terrorista és extremadament complex, ja que no hi ha una única causa que l’expliqui.

Sens dubte, els problemes socials, d’integració o de desenvolupament de la pròpia identitat, el potencien, perquè engendren gent vulnerable que entra en aquestes corrents ideològics del terrorisme com qui entra en una secta (el cas de Molenbeek, a Brussel·les, en podria ser un exemple). Però no pot considerar-se com l’única causa, perquè els cristians dels països de majoria islàmica (per exemple els coptes d’Egipte) també viuen en situació de marginació, i en molts casos de persecució, i no generen moviments terroristes.

I tanmateix, enllà del que ja hem dit respecte de la política agressiva de Bush, Blair i Aznar a l’Iraq, o bé l’anterior que Occident liderà a l’Afganistan, hem de reconèixer que hi ha causes de molt diferent naturalesa que abonen el terrorisme: N’hi ha de socials, en efecte, ja que les enormes desigualtats econòmiques, a més de ser un escàndol ètic, són, sovint, generadores de ràbia o de desesperança; n’hi ha també de psicològiques (ho veiem regularment en els atacs d’ira que duen a terme alguns individus d’Estats Units que realitzen carnisseries amb l’ajuda de la facilitat d’aconseguir una arma); i n’hi ha finalment de religioses, encara que siguin per pervertir la religió. D’aquestes, el cas de l’imam de Ripoll n’és, em sembla, un exemple molt gràfic. I això no s’ha produït per casualitat, sinó perquè algú (des del poder polític i també des del poder religiós) ho està propiciant conscientment, com les monarquies cristianes medievals i el Papa van promoure les Creuades.

Diu Flaquer: “Sens dubte és una perversa interpretació d’un versicle alcorànic (la que fan molts imams salafistes en transmetre la violència i l’odi contra tot el que representa Occident), però aquesta interpretació es fa des de l’islam propagat per l’Aràbia Saudita. Des d’aquest país, s’escriuen llibres sobre jurisprudència islàmica que dicten la mort de l’homosexual, de l’apòstata i de l’adúlter. I aquests llibres es venen a Espanya traduïts al castellà.” I dit això, fa una acusació molt concreta: “Aràbia Saudita i altres països del Golf condemnen el terrorisme ja que ells també estan en el punt de mira de Daesh i d’al-Qaida. Però el seu islam el produeix sense parar.” A més –i això ho dic jo-, aquests països són els que el financen mentre nosaltres, a Occident, per interessos econòmics, ens girem d’esquena a aquesta realitat i fem com si no ho sabéssim (si és que no hi col·laborem de manera indirecta).

Anuncis

Bernard Häring, el debat conciliar i la crítica a la “Humanae Vitae”

20 Agost 2017

Per conèixer millor la figura de Bernard Häring, de qui vaig parlar el passat diumenge, i el seu posicionament crític davant la Humanae Vitae de Pau VI, és interessant l’entrevista que publicà, el 31 d’agost de 1968, “The Tablet”, una revista catòlica de caire, per cert, bastant conservador, que, aquell mateix any, va reproduir traduïda al català “Correspondència Sacerdotal”, una revista ciclostilada que s’editava a Barcelona, per cert amb el “nihil obstat” de l’autoritat eclesiàstica. L’any vinent farà 50 anys d’aquesta entrevista, que molt probablement podria ser  publicada avui. Per això ho faig. Diu Häring parlant del Vaticà II:

“Vaig tenir l’honor de formar part de la subcomissió preconciliar i de la comissió sobre el matrimoni. La subcomissió preconciliar estava totalment dominada pel Sant Ofici –una gent, al meu entendre, desconnectada de les arrels de la vida, un grup homogeni en el qual cadascú havia de demostrar a l’altre que el més ortodox era ell; després, que el seu ofici era la persecució de bruixes. No nego que tots ells fossin bons homes, però si nego que estiguessin vivint en una bona estructura. Jo els deia: “esteu professionalment malalts”.

El papa Joan sabia molt bé quina era la situació d’aquella subcomissió, i coneixia les seves resolucions sobre el matrimoni, el celibat i la castedat. Per això, hem d’entendre com un acte valent de col·legialitat que aleshores el papa Joan erigís una comissió diferent, formada per una quants teòlegs que estaven al dia i alguns laics competents, a fi de poder obtenir més llum amb l’ajuda de tots ells.

Quan el Concili començà i la comissió doctrinal havia d’iniciar la seva tasca, el cardenal Ottaviani emprà 30 minuts, el cardenal Parente –que era arquebisbe i secretari segon del Sant Ofici- n’emprà 40, per dir als bisbes: “Heu d’acceptar tots aquests excel·lents estudis presentats per la comissió preparatòria, heu de defensar l’Església de les escomeses heterodoxes i herètiques”.

Va ser, doncs, una acció alliberadora la del cardenal Leger, quan després d’aquests primers 100 minuts, s’aixecà i digué: “Féu només la vostra missió; allà vosaltres amb la vostra actitud si penseu que sou els ortodoxos i els altres els heretges”.

(Mort Joan XXIII) Pau VI amplià la comissió i li encarregà que estudiés amb franquesa i llibertat el problema de la regulació de la natalitat i de la paternitat responsable. Era una comissió aproximada de seixanta-cinc membres. D’aquests, una tercera part eren sacerdots, i dues terceres parts laics. Això representava un fenomen molt nou dins l’Església. S’esdevenia una gran esperança envers la col·legialitat, en permetre que els laics fossin escoltats. Però ben aviat la comissió va ser dominada per la majoria conservadora. Foren tres, el bisbe Reuss, el canonge Pierre de Locht i la meva humil persona els qui ens atrevírem a proposar solucions noves. Fou, doncs, sorprenent que, al final, quatre cinquenes parts de la comissió, quatre cinquenes parts dels sacerdots i gairebé el cent per cent dels laics, arribessin a la conclusió que hi havia una diferència essencial entre l’ús premeditat de les proves de la temperatura i del calendari en la continència periòdica i els mètodes més senzills de la regulació de la natalitat com el diafragma o les píndoles anticonceptives.

Cap al final del Concili, el cardenal Ottaviani introduí a la subcomissió nous membres. També hi tingué una presència significada el bisbe Colombo. El Concili havia arribat a uns criteris totalment diferents dels de la Casti connubii (Vegeu nota 1). Tot i així, la pregunta concreta: “¿Hi ha cap altre mitjà de regulació de la natalitat a més de la continència total o periòdica?” va ser eliminada del Concili pel Papa, i així es va mantenir fins al final.

D’aquesta manera arribàrem a la festa de santa Catalina, el 25 de novembre: de sobte, quan tots els modi (propostes) havien estat estudiats, el Papa n’envià cinc més al capítol sobre el matrimoni que haurien totalment canviat el sentit del text conciliar. En primer lloc, no es va permetre al Concili que es discutís amb franquesa els problema dels mitjans artificials o químics de la regulació de la natalitat. Després de l’esforç fet pels cardenals Suenens, Alfrink, Frings i Leger, i també del patriarca Maximos IV, aquella decisió papal produí una gran desil·lusió. Es digué als moderadors que no permetessin més discussions en aquest sentit, i això que aquests homes havien  rebut l’aplaudiment de la majoria conciliar.

La comissió conciliar es trobà desorientada. El cardenal Leger s’aixecà i llegí una protesta. El cardenal Brown respongué contradient-lo tot afirmant que “no pot haver-hi cap discussió en aquest punt; seria una equivocació. El Papa ha parlat i la comissió ha d’obeir i reafirmar simplement la Casti connubii. Aleshores es produí un enrenou i molts cridaren: “Discutirem aquest assumpte si sabem que el Papa el que fa és imposar una obligació o bé preguntar a la comissió que examini els modi amb tota llibertat”. Al dia següent arribà una nova afirmació de la secretaria d’Estat, que permetia a la comissió d’entrar en la discussió de la matèria.

Però mentrestant, el cardenal Ottaviani havia decidit que aquest assumpte es discutiria només si s’absentaven els teòlegs i els laics, la qual cosa implicava una clara infracció de les normes comunes en la pràctica conciliar. Només quan es va veure obligat pels bisbes de la comissió, admeté els teòlegs com a auditors, però declarà que no se’ls donaria veu a la discussió. I d’aquesta manera no tingueren veu mentre els bisbes discutien. Amb tot, cal dir-ho, vaig quedar profundament admirat de com aquests bisbes harmonitzaren el respecte al successor de Pere amb la tendresa i l’amistat.

Els modi del Papa no van ser acceptats, o no ho van ser de la manera que ell volia. Més encara, el cardenal Roy posà sobre la taula del Papa un informe dels laics que no havien pogut parlar a la comissió. El cardenal Garrone anà a veure Pau VI i li parlà amb tota franquesa i el va posar en guàrdia, ja que el Concili podia acabar amb una gran commoció si continuava insistint  en el seu mètode de no autoritzar la discussió d’aquest assumpte i d’acceptar l’obligació com una resolució del mateix Concili en contra dels procediments que aquest s’havia donat.

Aquest havia decidit que, quan el text havia rebut el vot de més de dos terços, els modi podien ser tinguts en compte, però no fins al punt d’eliminar o canviar el contingut del text, i el capítol sobre el matrimoni havia estat aprovat per més de dos terços. De manera que allò que el Papa havia proposat anava contra les seves pròpies normes que regulaven els actes col·legiats en el concili. Però el Papa s’inclinà per una oposició forta i tenaç.

La comissió especial sobre el control de la natalitat arribà, després d’un fort treball i d’una perllongada reunió, a les seves resolucions proposades, que es van concretar en un informe de la majoria i un altre de la minoria. Però la comissió no va ser escoltada i el Papa es decidí pels de la minoria que donaven suport a la Casti connubii. Amb això quedava clar que, per a la Cúria, era fonamental afirmar que les encícliques papals estaven per sobre dels decrets conciliars.

Jo –segueix dient Häring referint-se a l’elaboració de la Humanae Vitae– vaig rebre quatre advertències de la Cúria. Una d’aquestes m’arribà pel gener de 1967 i es devia a una entrevista que vaig atorgar a una revista italiana en la qual havia parlat amb gran respecte del Papa, però afegia que, des del meu punt de vista, era evident que la resposta havia de ser molt més conforme als criteris de la Gaudium et Spes que a la Casti connubii. El cardenal Parente em va dir: “Vostè no pot dir això; el Papa és lliure, absolutament lliure, per repetir la Casti connubii i ell no està lligat pel Concili”. Vam discutir dues hores.

Vaig rebre posteriorment una altra instrucció de la Cúria en la qual se’m deia que era inoportú afirmar diferències respecte de la Casti connubii. I en vaig rebre una altra, que em fou adreçada de manera oficial, a la qual se’m deia que mentre la Gaudium es Spes era solament un text pastoral, la Casti connubii era pura doctrina. Jo no puc conciliar això amb el discurs d’apertura del papa Joan XXIII, que digué que l’autèntic ofici docent de l’Església és totalment pastoral. Afirmar que la Casti connubii no és pastoral sinó simplement pura doctrina, és afirmar que és una doctrina falsa.

No teníem cap possibilitat d’acostar-nos al Papa. A simple vista, es podia apreciar que una muralla s’havia aixecat entre ell i nosaltres. I així s’arribà a aquest document (es refereix a la Humanae Vitae), que a simple vista és un cas clar d’un exercici no col·legial de l’autoritat papal. Però, que això quedi clar: el Papa és una part de l’Església docent i la seva ensenyança partia tan sols d’un grup homogeni de la Cúria a l’estil antic.”

Häring deixa clar, al final de l’entrevista, que l’elaboració de l’encíclica va ser un cas típic de la història eclesiàstica. I afirmà: “O el Papa és alliberat i se’l posa en contacte amb tots els mitjans lliures i directes, o quedarà empresonat a la Cúria, que es preocupa més per sortir del tràfec en aquest assumpte que per trobar solucions per al futur. Perdoneu-me que hagi parlat amb tanta franquesa, però crec que hem de ser a la vegada d’una mentalitat oberta i càndida. I vull deixar clara la meva personal fidelitat al successor de Pere. I és a causa d’aquest amor que li tinc que hem de cridar a l’Església tota en aquests moments: ‘Allibereu el Papa!’ No es pot permetre que caigui en mans d’una petita minoria.”

I em demano: ¿Acabarà assolint aquest alliberament de la Cúria el papa Francesc?

(Nota 1): L’encíclica Casti connubii del Papa Pius XI (1930) tracta sobre el matrimoni i pretén ratificar tot el que  havia escrit anteriorment el Papa Lleó XIII a la Arcanum divinae sapientiae sobre la dignitat i sacralitat d’aquest sagrament. En primer lloc, expressa el seu desacord en relació a l’àmplia immoralitat sexual que s’anava difonent, i sobretot, davant els qui, en nom d’aquesta immoralitat, gosaven fer vanes la santedat i la indissolubilitat del matrimoni. Afirma que els primers deures dels esposos han de ser la fidelitat recíproca, el mutu i afectuós amor i l’educació recta i cristiana dels fills. A més, el Papa declarà moralment il·lícit l’avortament i, en les relacions conjugals, qualsevol intervenció per evitar la procreació.

Bernard Häring, el papa Francesc i la teologia moral

13 Agost 2017

Bernard Häring (1912-1998), sacerdot redemptorista alemany, ha estat un gran teòleg moralista, autor de molts llibres, entre els quals destaquen “La Ley de Cristo” i “Libertad y Fidelidad en Cristo” (l’edició que hi ha a la meva biblioteca és de Herder 1985), que han servit de text de “moral” (desconec si encara es fan servir) als teòlegs de molts seminaris.

M’he volgut referir avui al pare Häring perquè aquests dies he sabut que, encara no fa un any, el papa Francesc en va fer una gran lloança, tot i ser conscient que va ser un dels més abrandats dissidents de l’encíclica Humanae Vitae de Pau VI. A més, la seva teologia moral presenta, a dir dels experts, no poques contradiccions amb la Veritatis Splendor de Joan Pau II. Per tant, poca broma.

La ressenya publicada per “La Civiltà Cattolica” de la reunió que el papa Francesc va tenir amb els jesuïtes (Nº 36 del 24/10/2016) ens diu que Francesc va confessà el següent respecte de la moral que havia après durant la seva formació: “Era una moral molt estranya al discerniment. En aquella època hi havia el ‘cuco’, el fantasma de la moral de situació… Crec que Bernard Häring va ser el primer que començà la recerca d’un nou camí per renovellar la teologia moral. Òbviament, avui la teologia moral ha fet grans progressos en les seves reflexions i en la seva maduresa; ja no és una ‘casuística’.” Francesc va criticar tot seguit el que ell definí com l’ “escolasticisme decadent” en què la seva generació (i també la meva) va ser educada i lloà Häring per “començar la recerca d’una nova manera perquè la teologia moral florís de nou.”

Francesc, doncs, proposà de manera molt clara una moral que es basi en el discerniment. I a la pregunta de com suggeria avançar en torn d’aquesta dinàmica per avaluar les situacions morals, va respondre. “Em sembla que no és possible detenir-se en una interpretació de l’aplicació de la regla que es limiti a veure les situacions particulars com a casos de la regla general.”

Bernard Häring, va ser -no ho oblidem- una figura clau durant el Concili Vaticà II, on va aplicar el principi de l’evolució del dogma (com es troba a la nouvelle théologie) a la moral. I segons ens explica el professor Roberto de Mattei, aquesta “nova moral” defensada per Häring, en última instància “nega l’existència d’una llei natural absoluta i immutable”, llei que sempre ha donat per existent (i immutable) el iusnaturalisme.

Häring va ser nomenat “expert” al Vaticà II i, posteriorment, es va convertir en el secretari de la Comissió sobre el món modern, on, segons De Mattei, fou un dels arquitectes principals del document Gaudium et Spes, part del qual s’ocupa del matrimoni.

Segons De Mattei, una feroç batalla es va lliurar durant l’elaboració d’aquest document entre les minories progressistes i tradicionals sobre la procreació en el matrimoni, fins al punt que el “bàndol” progressista, recolzat per Häring, finalment va convèncer Pau VI de deixar de banda la qüestió de l’anticoncepció en el document. Però després que Pau VI publiqués la Humanae Vitae, el 1968, on va ensenyar inequívocament que “tots i cadascun dels actes sexuals del matrimonial han de quedar oberts a la transmissió de la vida humana”, i qualificà el recurs a l’anticoncepció d’ “intrínsecament dolent”, Häring dedicà la seva energia a criticar no només Pau VI, sinó també -això més tard- Joan Pau II, per les seves postures sobre control de la natalitat i altres temes sexuals.

Häring va ser investigat per la Congregació per a la Doctrina de la Fe a la dècada de 1970 pel seu llibre de 1972 “Ètica Mèdica”, on es presenta un concepte de salut que permetria a una parella recórrer a l’anticoncepció si considera que és el millor mitjà per ajudar a complir íntegrament la seva plena vocació, un principi que condemnava la Humanae Vitae. Aquesta va ser, precisament, la primera condemna que va signar Joan Pau II  contra el redemptorista alemany. El 1979, després d’un procés de 10 anys, Häring va ser cridat per la Congregació per a la Doctrina de la Fe per exigir-li que no tornés a criticar l’encíclica Humanae Vitae (1968), en què Pau VI condemnava els mètodes anticonceptius com immorals. Però ell es va negar i va patir el rebuig del Vaticà fins a la seva mort.

El 1976, en una carta adreçada al cardenal Franjo Seper, aleshores prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, Häring deia: “De manera humiliant he estat acusat (…) les acusacions són falses. Més encara, neixen d’un òrgan de govern de l’Església al qual he servit durant tota la meva vida amb tota honestedat. Preferiria trobar-me novament davant un tribunal de Hitler. No obstant això, la meva fe no vacil·la.”

Em sembla, doncs, rellevant que, al seu diàleg amb els jesuïtes, el papa Francesc vagi prendre nota dels progressos que s’han fet en la teologia moral des dels dies del “això es pot fer, això no es pot fer”. “Òbviament -va dir el Papa-, avui la teologia moral ha avançat molt en les seves reflexions i en la seva maduresa”.

La resposta completa del Papa apuntà, doncs, la necessitat del discerniment en el camp de la moral: “El discerniment -va dir- és l’element clau (…) I estic notant precisament la manca de discerniment en la formació dels sacerdots. Correm el risc d’acostumar-nos a ‘blanc o negre’ i al que és legal. Estem completament tancats, en general, al discerniment. Una cosa és clara: avui, en una certa quantitat de seminaris ha tornat a restaurar-se una rigidesa que no és propera a un discerniment de les situacions. I això és perillós, perquè ens pot portar a una concepció de la moral que té un significat casuístic.”

Diguem també que, en una reunió amb els jesuïtes a Cracòvia durant la Jornada Mundial de la Joventut, aquests van demanar al Papa què creia que podia fer per als creients la Companyia de Jesús, i ell va respondre insistint que era important “formar els seminaristes i els sacerdots en el discerniment” i no en l’escolàstica decadent en què ell, i generacions posteriors a ell, van ser educats, tot estudiant la moral i filosofia en “manuals”.

M’ha semblat, doncs, una magnífica notícia el restabliment -tan oficiós com indubtable- de la figura de Bernard Häring, que -en paraules del papa Francesc- “va ser el primer que va iniciar la recerca d’una nova via per fer reflorir als nostres dies la teologia moral”.

Bernard Häring, el papa Francesc i la teologia moral

8 Agost 2017

Nota de l’autor: El text que s’ha esllavissat sota aquest títol era  un primer esborrany del que he de publicar diumenge. S’ha esllavissat per error al bloc quan encara no era definitiu. Lamento l’error i els remeto al que serà publicat (amb molt poques correcciones) el proper 13 d’agost.

Gràcies,

 

Matisos que permet el conflicte “Catalunya-Estat”

6 Agost 2017

Una de les coses més em satisfà com a escriptor és de compartir les pàgines del diumenge al diari Menorca amb en Joan Pons, autor de gran solidesa literària i intel·lectual, amb una obra envejable al seu darrere que l’avala com una de les, gràcies a Déu, moltes plomes sòlides que avui té la nostra illa.

Curiosament, diumenge passat, tots dos abordàvem el mateix problema polític que viu Espanya amb Catalunya i fins al·ludíem a alguns fets respecte dels quals manteníem el mateix punt de vista. Potser l’única diferència que podia advertir el lector que va llegir els dos articles és que Pons es mostrava més optimista que jo respecte del futur immediat. En la seva opinió, els catalans tenen guanyat el “relat” públic internacional en aquesta brega, cosa que jo no veig tan clara a pesar que hi ha -m’hi referiré més endavant- un corrent internacional que s’hi mostra favorable, però sé també que cap dels cercles que tenen avui un pes polític (ni la UE ni les cancelleries dels principals estats) dóna suport a una actuació que, més enllà que tingui unes motivacions raonables, trenca el marc constitucional espanyol.

Allò que em separa una mica del raonament de Joan Pons és que, suposo que per deformació professional, en mi pesa molt el bagatge jurídic i, per tant, allò que en el camp del Dret Internacional i del Dret Constitucional, coneixem com l’Estat de Dret i l’Habeas Corpus, que són dues grans conquestes polítiques de la humanitat, per les quals aquesta ha hagut de lluitar durant segles i que, malauradament, segueixen essent institucions desconegudes a molts estats avui dia. Basta mirar, si més no, el que està succeint a Veneçuela per fer-nos una idea clara del que vull dir. Perquè allí l’Estat de Dret s’ha conculcat amb un referèndum que trencava els principis vigents a la Constitució veneçolana (aprovada a l’època d’Hugo Chaves), i l’Habeas Corpus de dos dirigents opositors també s’ha violat per una disposició injusta i arbitrària d’un Tribunal Suprem que -aquest sí! (cosa que jo no diria ni del Tribunal Suprem Espanyol ni del nostre Tribunal Constitucional)- és un òrgan prostituït al servei del poder polític.

Fixada, doncs, la discrepància, he de dir que jo reconec als catalans el dret a demanar un referèndum per decidir -ells sols i democràticament- si volen o no la independència, i crec que l’Estat espanyol (Parlament i Govern) havia d’haver fet un esforç perquè aquesta consulta s’hagués dut a terme. Simplement, perquè no basta la “llei i la força” per mantenir la convivència pacífica dins l’Estat quan, en un territori vast i poblat com Catalunya, una gran majoria de ciutadans vol exercir el dret a decidir (a favor o en contra) de la independència d’aquest.

Més encara, em sembla que hi havia mecanismes constitucionals suficients per facilitar la consulta, i si tan convençuts estaven els governants de l’Estat que la Constitució no la permetia, doncs havien d’iniciar un diàleg per modificar el sistema constitucional per tal que, en un futur no llunyà, això fos possible, com ha estat possible al Canadà i al Regne Unit sense que s’hagi produït cap daltabaix entre la ciutadania.

A pesar, doncs, que, com acabo de reconèixer, sóc partidari de mantenir l’Estat de dret, he dit també públicament que la història ens mostra sovint que les revolucions s’han produït sempre per violentar la llei quan un gruix (més gran o més petit) de ciutadans la considerava injusta. I repeteixo ara que, si bé puc comprendre que la gran majoria d’espanyols creguin que l’article 2 de la Constitució és una meravella, també puc entendre que a una majoria de catalans els sembli injust i que, des d’aquest punt de vista, demanin un canvi. I ha estat el no rotund –i reiterat- per part de l’Estat a modificar “res de res” (ni la Constitució, ni el finançament d’aquella Comunitat autònoma), el que ha fet que la Generalitat s’hagi llençat a l’aventura de trencar la llei, per més que d’aquesta aventura no en podrà sortir -això en el millor dels casos- sinó un diàleg entre els dos fronts l’endemà de la gran topada.

Dic això perquè, si bé no puc aprovar els posicionaments del govern de Puigdemont, que ha decidit sacrificar-se per esdevenir un heroi i, segurament, un màrtir (confiem que en el sentit metafòric), tampoc no em semblen acceptables, ni menys encara de “sentit comú” les decisions del govern d’Espanya, a pesar que Rajoy i els seus partidaris ens recordin cada dia que ells són “el sentit comú” (“lo que Dios manda” deien no fa molt), perquè, des del meu punt de vista, està molt lluny del sentit comú haver menyspreat qualsevol mena de cessió en els seus plantejaments, quan aquesta era possible, i haver decidit, després de negar-se a fer cap mena de canvi, judicialitzar el “procés” per tal que siguin els Tribunals ordinaris, el Constitucional i, finalment, la Guàrdia Civil els responsables últims del xoc, sense menysprear tampoc la guerra bruta que, baix-baix, ha dut a terme des de, mai més ben dit, les clavegueres de l’Estat.

L’amic Foix que, com jo, ha mantingut un posicionament crític respecte de la política de la Generalitat, observa a més que aquesta té el gran problema d’haver-se de recolzar en la CUP, que no pretén, sinó la independència exprés i, de pas, posar-ho tot de cap per avall per fomentar la revolució anticapitalista. Però es mostra alhora –també com jo- molt crític amb l’Estat espanyol, i ens recorda que la solució al problema sempre és -i només pot ser- un pacte d’Estat que, dit sigui amb pena, ara, entre nosaltres, ni se’l veu ni se l’albira.

I torno amb això a les tesis del també amic Joan Pons per dir que, si bé no crec com ell que els catalans ja tenen guanyat “relat”, és molt probable que aquest, lentament, se’ls torni favorable. Sense anar més lluny, aquesta setmana, el diari alemany Süddeutsche Zeitung assegurava que, entre els diplomàtics de la Unió Europea i els observadors internacionals, sorprenia la postura del Govern central de Madrid, encapçalat per Mariano Rajoy, respecte a Catalunya. El diari bavarès afirmava que als diplomàtics els estranya que no hi hagi “cap gest per seduir els catalans” a dos mesos del referèndum d’independència previst per a l’1 d’octubre.

També feia referència a la “guerra bruta” que es teixeix des de les bambolines de l’Estat. I assenyalava que, si bé el PSOE està a favor de recórrer al Tribunal Constitucional les iniciatives per fer el referèndum, es mostra, però, contrari a l’aplicació de l’article 155 de la Carta Magna, i que Podem està a favor del dret a decidir i de fer una consulta pactada, com va ser el cas del Regne Unit i Escòcia, on sí que hi va haver “seducció i inversió” per evitar la independència dels escocesos.

Així doncs, tot i que més pessimista que Joan Pons –i sobretot més crític que ell amb la Generalitat-, també penso que el “relat” avança. I avançarà en la mateixa proporció que l’Estat es negui a seduir els catalans amb una oferta real i generosa.


%d bloggers like this: