Josep Maria Quintana

En un país com el nostre, on la dreta i l’esquerra són incapaços de pactar res, i on lleis tan fonamentals per a la convivència com les d’ensenyament sempre impliquen un “empassa-te-la” d’una majoria ajustada contra una minoria que gairebé té el mateix pes específic (la del govern del PP, fa vuit anys, amb 182 diputats contra 143, i l’actual amb 177 contra 148), es difícil aconseguir grans coses. Menys encara si, un cop s’ha aprovat la nova llei, l’adversari es dedica a presentar-la com la mare de tots els mals, amb mentires, mitges veritats i notables exageracions.

Essent així les coses, no podíem esperar que hi hagués cap mena de consens en una altra matèria que és motiu de desigualtats flagrants, quan no d’injustícies manifestes, com la que fa referència al sistema impositiu en aquells tributs que, propis o cedits, han d’aplicar les comunitats autònomes.

La necessitat que mostren avui els dos blocs polítics existents d’enfrontar-se en tot i per tot -i de fer-ho de manera pública-, ha trobat un bon pretext per seguir la seva lluita caïnita  en la “Llei Celaá”, aquesta que, segons assegura l’esquerra, ens duu a una societat més moderna i democràtica, i que, segons afirma la dreta, és una llei totalitària que acabarà amb el castellà tot deixant-lo a l’alçada d’una llengua morta, forçarà el tancament de les escoles concertades i desterrarà la religió del nostre entorn cultural. Mals que han empès els diputats de la dreta -fins i tot els hereus més directes del franquisme-, a cridar “llibertat, llibertat, llibertat!” i a demanar als seus fidels que, en la mesura que els sigui possible, optin per la “desobediència institucional”.

Doncs bé, no sols la “Llei Celaá” ha aglutinat les forces de dreta, ja que aquestes també s’han posicionat com un sol home contra la idea expressada pel president del Govern de treballar per a una harmonització fiscal que, tot respectant l’autonomia de les comunitats autònomes, faci que cap d’aquestes aprofiti els tributs per crear desigualtats o per afavorir privilegis.

De fet, ha bastat que Pedro Sánchez defensés aquest projecte de reforma fiscal autonòmica que -com ell mateix ha dit- no pretén articular en els pressupostos que ara s’estan negociant sinó que voldria dur a terme dins el proper curs, vinculant-la a la revisió del sistema de finançament autonòmic, perquè la dreta s’hagi revoltat, tot posant al capdavant de la lluita la presidenta de Madrid, senyora Díaz Ayuso, que ha tocat a sometent i, com a nova heroïna que lluita contra l’invasor (en aquest cas de competències), ha afirmat que estava disposada a convertir-se en “el pitjor malson” del qui pretengui tocar la butxaca als contribuents madrilenys. I tot, en nom de l’autonomia de Madrid i de la “llibertat fiscal” que allí impera.

Tenim, doncs, que, segons afirma Díaz Ayuso i, amb ella, tots els barons del PP, mentre l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució -article amb el qual se segrestava absolutament l’autonomia d’aquella comunitat- era un deure patriòtic, harmonitzar els impostos perquè obviem un dúmping fiscal entre Comunitats autònomes -dúmping que només es poden permetre les més riques i amb més mitjans en detriment de les pobres- és un atac a l’autonomia, un atac a la llibertat.

La realitat és que tots estem tan encegats i ens movem tan a cop de sentiment a flor de pell, que oblidem que va ser Mariano Rajoy qui, essent president del Govern d’Espanya, va assenyalar -són paraules textuals- “aquesta falta d’harmonització fiscal com una de les principals debilitats del nostre sistema de finançament autonòmic”. Ara bé, ha bastat que sortís Gabriel Rufián a la palestra afirmant que el suport d’Esquerra Republicana als Pressupostos Generals està condicionat a “una reforma fiscal, justa i progressiva” que “acabarà amb el dúmping fiscal i el paradís fiscal muntat per la dreta” a la capital d’Espanya perquè s’hagi destapat la caixa dels trons i Díaz Ayuso no sols s’hagi posat al capdavant de la batalla contra l’esquerra en aquest punt, sinó que hagi insistit que aquesta serà una lluita seva i del PP per evitar que siguin ells qui “paguin la festa i la corruptela a l’independentisme”.

Tanmateix, avui -són dades objectives- la Comunitat de Madrid és la regió que més ha utilitzat el seu poder normatiu per modificar els impostos a la baixa. De fet, ha actuat bàsicament sobre dos tributs: el de successions i donacions i el de patrimoni.

Comencem per dir que, a Madrid, no es paga res per l’impost de patrimoni. No importa el nivell de riquesa del contribuent. I en successions i donacions, s’apliquen bonificacions elevades (només li guanya Cantàbria) i és l’única comunitat que inclou en aquestes bonificacions familiars llunyans.

Ningú no dubta -qualsevol que sigui el criteri que tinguem sobre l’impost del patrimoni (que això ens duria a un altre mena de debat)- que, amb aquestes disposicions, qui hi surt guanyant són els contribuents amb les rendes més altes. De fet, són molts els euros que es poden estalviar els més rics si tributen a Madrid, fins al punt que, segons ha remarcat el Instituto Valenciano de Investigaciones Económicas (IVIE), aquest al·licient és capaç d’incentivar el canvi de domicili fiscal. Més encara, els càlculs que s’han dut a terme indiquen que més de 100.000 persones han traslladat el seu domicili a Madrid els darrers anys (encara que, de facto, segueixin residint on tenen la seva principal font d’ingressos). 

Els caps pensants del PP asseguren que si Madrid -que és el seu buc insígnia- fa el que fa des del 2003 (va ser la presidenta Aguirre que inicià aquesta política) és perquè la baixa d’impostos és marca de la casa. De fet, el president d’Andalusia, Juanma Moreno, ho corroborava assegurant que “bajando los impuestos, suben los ingresos”, i afirmava tot seguit que, amb la revolució fiscal que ell està impulsant, augmentarà la recaptació.

Ara bé, per poc que furguem en el sistema veurem, com molt bé ha raonat Manuel Pérez a “La Vanguardia”, que allò que està fent Madrid és, simplement, combinar les elevades rendes que general de la capitalitat de l’Estat (circumstància que cap altra comunitat autònoma pot esgrimir) amb un baix nivell relatiu de despesa social per atreure riquesa de la resta de territoris.

Tenim, doncs, que el Govern de la Comunitat de Madrid utilitza l’excedent que obté del seu estatus privilegiat i la seva baixa despesa a fi de compensar els seus residents amb alt poder adquisitiu pels impostos que paguen a l’Estat. I això augmenta l’atractiu per als patrimonis i salaris elevats dels que resideixen en altres territoris, molts dels quals -atès que tenen un alt poder adquisitiu i s’ho poden permetre- no s’ho pensen dues vegades i es domicilien a Madrid o traslladen el domicili de les seves empreses a la capital d’Espanya. Per tant, estem davant un cercle viciós creixent que atreu amb cada declaració de la renda més contribuents adinerats i empreses de la resta d’autonomies. Resultat: els més rics de la Comunitat més rica són els que menys paguen. Per tant, Visca Madrid! Visca l’autonomia!

Seria, doncs, ben interessant que l’expresident Mariano Rajoy recordés als seus companys de partit que va ser ell el primer que defensà aquesta harmonització fiscal entre comunitats autònomes, com he dit més amunt. Potser la seva opinió podria contribuir a asserenar els ànims, cosa, però, que… rebus sic stantibus, veig pràcticament impossible.

Ah, per cert i ja per acabar! No deixa de ser curiós que els més partidaris d’harmonitzar la llengua a les escoles de tot el país fent que el castellà –“és un dret fonamental!”, diuen- sigui la llengua vehicular de l’ensenyament a tot el territori, siguin després tan repatanis a l’hora d’acceptar una harmonització fiscal. 

El passat 18 d’octubre em demanava “qui vigila els nostres vigilants?” després d’exposar un conjunt d’incoherències que es deduïen de diverses actuacions dels nostres Tribunals de Justícia, matèria a la què retornava les dues setmanes següents en constatar la contradictòria valoració dels fets que el Tribunal Suprem (TS) i l’Audiència Nacional (AN) havien tingut en jutjar els polítics catalans responsables de l’1-O i els alts comandaments dels Mossos.

La manera com actuen alguns jutges (cosa que s’agreuja quan aquests formen part d’un tribunal com el TS) és francament preocupant, sobretot quan, el seu procedir i les seves sentències ens permeten dubtar que siguin imparcials i donen a entendre que no saben sobreposar-se a les pressions que provenen de la política.

Val a dir, però, que, si bé algunes accions judicials són per mi absolutament criticables, també ho són alguns actes de polítics que hem idealitzat simplement perquè representen les nostres idees i canalitzen els nostres sentiments, però que, en el fons, no són aigua neta. M’explicaré.

Fa un parell de setmanes s’ha destapat el que hem conegut com l’operació “Voloh” a conseqüència de la instrucció d’un sumari incoat pel jutge titular del jutjat número 1 de Barcelona, Joaquín Aguirre, que ordenà la detenció de 21 persones per possibles desviacions de fons de la Diputació de Barcelona. Entre aquests hi havia el que podríem denominar l’Estat Major que aconsellava Carles Puigdemont aquells dies crucials de 2017. Em refereixo bàsicament a dos d’aquests personatges: Xavier Vendrell i David Madí. La cosa prové d’unes converses amb Víctor Terradellas, un home que era també de la més estricta confiança de Carles Puigdemont, que va ser investigat per un presumpte desviament de fons en favor del Procés. 

Avui, però, sabem que quan el jutge instruí el sumari, la Fiscalia Anticorrupció no veia clara la investigació, fins al punt que s’hi va oposar frontalment perquè estimava que les mesures que el jutge havia encarregat a la policia judicial eren “precipitades” i creia convenient que la Guàrdia Civil aportés “nous indicis delictius per autoritzar-les” (es tractava de la intervenció telefònica i el seguiment de tres persones). A més, a criteri del ministeri públic, el contingut que mostraven les converses no suposava prou indicis per justificar les escoltes telefòniques i pensava que calia tenir en compte que cap dels investigats no tenia responsabilitat de govern a la Generalitat ni s’havia “identificat amb la claredat necessària quins eren els diners presumptament malversats”.

Però el jutge no en va fer cas i decidí assignar la investigació a la Guàrdia Civil en detriment de la Policia Nacional per l’experiència adquirida per aquest cos en la investigació del Procés. I també, molt provablement, perquè aquest, en el camp judicial, està dirigit pel tinent coronel Daniel Baena, que tant de paper va tenir en testimoniar davant del TS, però que, com tots ara sabem, en el cas del judici contra el major Trapero, l’AN va dir que els seus informes “no es corresponen amb la realitat”.

Contra l’opinió reiterada novament per la Fiscalia, que seguia creient que no hi havia cap motiu per prorrogar les escoltes telefòniques i els seguiments als investigats -oposició que reiterà en diferents ocasions-, el jutge acabà ordenant el passat 28 d’octubre la detenció de 21 persones, entre les quals hi havia els dos polítics que he esmentat, als quals se’ls van atribuir delictes de malversació, tràfic d’influències i crec que algun més.

Coherent amb ella mateixa, la Fiscalia no va sol·licitar cap mesura cautelar –ni presó provisional, ni retirada de passaport, ni compareixences periòdiques al jutjat– per a cap dels detinguts, a pesar que havien passat dues nits als calabossos de la Guàrdia Civil i s’havien negat a declarar.

Davant aquests fets, tant el Govern de la Generalitat com molts comentaristes polítics que em mereixen confiança, tenen la impressió que el procés acabarà en no-res i que, tot en gros, haurà estat una operació en la qual un jutge (el senyor Aguirre) i la Guàrdia Civil (Daniel Baena) han pretès desprestigiar l’independentisme. Òbviament, això és una suposició i hem d’estar al que pugui succeir en el judici, si aquest acaba per dur-se a terme.

Ara bé, després que s’han divulgat les converses dels àudios que formen part del sumari -cosa que resulta inaudita en un tribunal que s’apreciï, però que és moneda corrent al nostre país-, les males llengües atribueixen aquesta divulgació al coronel Baena, ofès per com el major Trapero i la cúpula policial han estat absolts per una AN que ha declarat que els informes signats per ell eren “no creïbles”. Però el que ara vull destacar no és això, sinó que els àudios que s’han fet públics revelen com n’és, de dubtós, el nivell ètic dels personatges en qüestió, que, si bé és provable que, com ja he dit, acabin absolts o, simplement, no processats, perquè la seva actuació no tenia rellevància penal, sí que manifesten un tarannà personal francament millorable. O per dir-ho en paraules de l’editorialista de “La Vanguardia”- revelen “l’ambició, pugnacitat i desvergonyiment d’una subestructura [es refereix a Terradellas, Vendrell i Madí] amb molts anys de vol, sense mandat democràtic i fora de l’escrutini públic”.

Als àudios -part dels quals ha publicat “La Vanguardia”- s’escolta com Xavier Vendrell, a propòsit d’unes requalificacions de terrenys que els seus amics a la Generalitat no li concedien amb la diligència deguda, diu el següent: “Amb tot el que jo he fet per aquest país sense demanar res a canvi i m’estan tocant els collons pel tema del concert, m’estan fent perdre temps, hòstia!”. I afegeix: “Si volen pledejar que pledegin, i com m’inflin gaire els ous els enviaré un colombià i els donaré dues hòsties”. I després, referint-se a unes presumptes irregularitats detectades per l’Administració en el projecte que ell impulsava, iniciat (curiosament) sense llicència diu: “Aquí vindrà Torra a inaugurar. No vindran de la Generalitat a demanar-te explicacions”. És a dir, prescindeix de legalitats i dóna’m la llicència, que no t’hi jugues res.

Passem ara a David Madí, la mà dreta d’Artur Mas, que, davant l’arribada a la conselleria d’Interior de l’actual titular, demanà “que no faci res sense parlar abans amb mi perquè cal explicar-li moltes coses a nivell de persones de confiança”. Amb això, Madí dóna a entendre que ell -encara que no tingui cap càrrec electe- pot manejar el Govern des de fora. Potser per això no té cap inconvenient de titllar Torra de “subnormal polític profund”, a Junqueras de “desequilibrat” i de reduir Bonvehí (líder del PeDeCat), que, com sabem, es desplaça en cadira de rodes, a un “tros de carn”.

I pel que fa a Víctor Terradellas, més enllà de les referències a l’estrambòtic suport dels russos, que -diu- podrien haver enviat 10.000 soldats a Catalunya, afirma que, aquells dies de 2017, “el president [Puigdemont] es cagà en els calçotets. Necessitem -assegura- cent morts” perquè la cosa prosperi. Davant aquest desideràtum penso que no calen més comentaris.

Certament que la manera com alguns jutges duen a terme la seva funció hauria de preocupar-nos perquè, en una democràcia representativa com la nostra, el Poder judicial exerceix el paper de guardià últim del sistema i és, doncs, el qui té la darrera paraula sobre la interpretació de les lleis i sobre l’adequació dels actes polítics a la legalitat. I és, a més, qui condemna o absolt les persones sotmeses a judici. Però no hi ha dubte que personatges com Víctor Terradellas, Xavier Vendrell o David Madí posen també al descobert el grau de cinisme que mostren alguns dels polítics que, crítics amb tots els poders de l’Estat, han assegurat per activa i per passiva que, si el comparàvem amb una Catalunya independent, el Paradís terrenal era ben segur una bagatel·la. 

Deia a l’article de diumenge passat que les causes del populisme són diverses i venen de lluny, però que molt hi té a veure la crisi de la política reformista tradicional pel fet d’haver-se desplegat en una mena de  bombolla que afavoria tan sols les elits i deixava tirada a la vorera molta gent que s’ha vist injustament marginada.

Daniel Innerarity, en un article que ha publicat aquesta mateixa setmana a “La Vanguardia” insistia també en aquest punt i observava que l’elit beneficiària de la política tradicional s’ha mostrat sovint tan distanciada -i crítica- amb els posicionaments populistes no tant perquè tingui una idea superior de la democràcia (com sovint ella mateixa creu, cosa que li permet demonitzar els qui, d’un i altre costat, la duen a terme), com perquè no sofreix les amenaces de la precarietat dels qui sí són més colpejats per la crisis, ni comprèn tampoc els temors dels qui estan a l’esgraó més baix de la societat.

És molt interessat aprofundir en aquesta qüestió, perquè si no ho fem, ens costarà molt entendre quines van ser les causes de l’èxit de Trump fa quatre anys als Estats Units i per què ara, encara que ha perdut, ha seguit obtenint el suport de més de 70 milions de persones, a pesar que d’ell hem pogut escoltar els pitjors epítets que d’un polític es poden dir. En efecte, ¿com és possible que hagi obtingut aquest suport popular un home que ha demostrat amb escreix que no té les mínimes qualitats que exigim als polítics per governar? ¿Com és possible que hagi obtingut el suport de centenars de milers de dones a pesar que és un assetjador sexual? ¿Com és possible que hagi tingut el vot de milers de persones de raça negra a pesar que és un racista i un supremacista blanc? ¿Com és possible que hagi estat alabat per centenars de milers de pobres i desesperats a pesar que és un multimilionari que ha defraudat tot el que ha pogut a la Hisenda Pública? ¿Com és possible que l’adori tanta gent quan tots sabem que basa el seu discurs en la mentida i l’únic que persegueix és el poder personal?

És molt provable que els qui formem part d’aquestes elits que s’han vist afavorides per les polítiques que s’han aplicat a Occident d’ençà el final de la segona gran guerra, -em refereixo, en general, a persones de classe mitjana i alta, que vivim bàsicament a les ciutats, moltes de les quals tenim estudis universitaris, ens movem en el món de les empreses, no patim estretors econòmiques i ens creiem tolerants i demòcrates en el fons i en les formes-, és, dic, molt provable que els qui formem part d’aquest grup de ciutadans no hàgim entès el que està succeint a l’interior de les nostres societats, bé perquè som incapaços de mirar amb profunditat el que es desplega fora del nostre cercle o bé perquè allò que no ens afecta personalment no ens importa i, encara menys, ens compromet.

Això fa, escriu Innerarity, que en la nostra boca, la paraula populisme s’hagi convertit en una còmoda etiqueta amb la qual designem tot el que refusem per no haver d’abordar els qüestionaments que certes inquietuds socials fan dels nostres sistemes polítics. Atès que som liberals i demòcrates, que som respectuosos amb les idees dels altres sempre -esclar!- que es moguin dins el nostre esquema polític mental (això vol dir que els del PP poden comprendre i tolerar els del PSOE i aquets els del PP, però els primers ja no poden acceptar de conviure amb els d’Unides Podem i els titllen de populistes, i el mateix els succeeix als segons amb els de Vox), creiem que la vida política s’ha d’emmarcar forçosament dins els nostres paràmetres, dins les nostres coordenades, i denunciem com a populistes totes aquelles peticions que no hi caben i trobem irresponsables o extravagants. 

És obvi que hi ha populismes de diferent signe i que no totes les polítiques que es duien a terme per les persones o els partits que ens mereixen aquesta consideració les hem de beneir necessàriament, però sí que, abans de criticar-les, hauríem de ser capaços d’aprofundir en les causes reals que més d’un cop les justifiquen. Demanem-nos, si no -ja que parlàvem de Nord-Amèrica-, per les causes de l’èxit de Trump davant una Hilary Clinton que, des del punt de vista del que podríem dir-ne l’establishment occidental (és a dir de l’elit), per força havia de ser la guanyadora. ¿Hauria guanyat Trump si no hi hagués a Amèrica (pensem també a casa nostra) aquest fossat immens que separa i divideix els pobres dels rics? ¿Hauria tingut tants vots de dones i de persones de raça negra si les unes i les altres haguessin tingut un nivell de vida acceptable i una esperança real d’assolir amb dignitat el seu futur?

Tinc la impressió que a les avançades i riques societats occidentals, que, no obstant el que diré, són les que han estat més respectuoses amb els drets humans i han fet que més s’hi progressi econòmicament i culturalment, els més afavorits per la política (democràtica, liberal i respectuosa) que s’hi ha dut a terme ens hem anat tancant damunt nosaltres mateixos i no ens hem adonat que, cada dia que passava, més i més gent quedava despenjada d’un sistema que és teòricament el millor, però que l’anava oblidant tot marginant-la; que més i més gent s’anava enfonsant en la pobresa i la misèria fins a perdre qualsevol esperança de poder redreçar el seu futur. I no sols no ens hem adonat del que estava succeint, sinó que no hem tingut cap interès de veure-ho i, per tant, tampoc ens hem volgut plantejar què és allò que no funcionava, allò que estava malament i calia reparar.

Agafem com a exemple la política envers dels emigrants. ¿Ens hem demanat per què tanta gent segueix ulls clucs les consignes de persones com Trump (o com Orban, o com Salvini, o com Le Pen o com Abascal) contra els qui migren dels seus llocs nadius empesos per la misèria i defensen alhora la seva devolució en calent? ¿Tindrien suport aquestes polítiques populistes si no hi hagués un malestar profund provocat també per la pobresa, la misèria i l‘atur en amples sectors de la nostra societat?. 

Penso, doncs, que la major part dels populismes que estan envaint el nostre món tenen una explicació i són més d’un cop el resultat de situacions vertaderament injustes que nosaltres -els demòcrates, els liberals, els tolerants i els beneïts per la fortuna- menyspreem o, simplement, no volem veure. I amb la nostra ceguesa afavorim l’aparició de personatges com Trump.

I si bé podem afirmar que, com a norma, les polítiques populistes mai no resolen els problemes de fons perquè presenten solucions simples per a problemes que són realment complexos, també hem de dir que la lluita contra aquestes polítiques no pot quedar tan sols en la denúncia dels polítics que les duen a terme afirmant que són demagogs, mentiders, irracionals o incompetents, sinó maldant per trobar solucions als problemes reals de la gent. I per trobar solucions, el primer que s’ha de fer és detectar aquests problemes i cercar-ne les arrels.

“De tot el que encarna Trump, el més tòxic i destructiu és la manera com exhibeix sense cap escrúpol -a diari- un menyspreu sistemàtic per la veritat” ha escrit Francesc-Marc Álvaro a “La Vanguardia”. Però el més problemàtic és que Donald Trump  no és una excepció en la política del món d’avui, encara que és, amb tota seguretat, l’exemple més gran i evident d’un tipus de polític en auge perquè ha estat al capdavant dels Estats Units, la primera potència mundial. Ara bé, en el fons, Trump és -com tots els de la seva classe- una conseqüència de la política que hem anat cultivant a les democràcies occidentals els darrers vint anys. I d’això no el podem culpar. Donem, per tant, gràcies a Déu que els qui l’imiten no siguin encara decisius a la Unió Europea, encara que ja s’hi han infiltrat.

Les causes del populisme, que es tradueix en el fet de creure que qualsevol recurs que ens serveixi per conquerir el poder és acceptable i que, per això mateix, no passa res si mentim per guanyar i per governar proposant al país solucions fàcils (que la gent desesperada vol sentir) per resoldre qüestions complexes, són moltes i venen de lluny, però van agafar una força inusitada amb la gran crisi econòmica de 2008, aquella -recordem-ho- que ja teníem a sobre i Zapatero encara ens volia convèncer que Espanya jugava a la Champions i que tots els nostres bancs tenien la qualificació de triple A. 

Doncs bé, aquella crisi va certificar davant el món el col·lapse de la vella política, en gran part a causa d’ella mateixa, per haver-se dut a terme pensant exclusivament en les elits i deixant al marge la realitat de la gent que més sofria, i es va eixamplar encara més quan tothom va poder veure que estava corcada per una gran corrupció sistèmica (no cal que hi posi noms), que, en el cas espanyol, va col·lapsar durant l’etapa del PP de Mariano Rajoy al Govern; corrupció que va deixar el Partit Popular amb 66 escons a les eleccions d’abril de 2019 (xifra que va millorar fins a 89 a les de novembre del mateix any), i també afectà el PSOE, que va obtenir una majoria minoritària insuficient per governar còmodament i ens deixà el Parlament més fragmentat i dividit que hem tingut des de la Transició.

El més destacable d’aquesta crisi institucional de la política reformista va ser el trencament del monopoli que havien exercit al nostre país PP i PSOE, gairebé sense competència d’altres partits estatals (els casos de Catalunya i Euskadi, on els nacionalismes sempre han tingut una representació important, és una excepció). També ho va ser la polarització del país, el cabreig de la gent i el frontisme com a norma, afavorit per l’aparició de nous partits netament populistes, decidits com sigui a desmuntar les estructures polítiques tradicionals. 

Aquest era, sens dubte, un escenari adequat perquè sorgís una nova generació d’actors en l’acció dels quals es poguessin dipositar algunes esperances. Amèrica les diposità en Trump, Hongria en Orban, Turquia en Erdogan, Polònia en Morawiecki, Itàlia en Salvini, França en Le Pen, i Espanya en Ribera i Abascal (les dretes) i en Iglesias (les esquerres), encara que aquest i el seu partit ben aviat van haver de posar fre a la seva política radical pel toc de realisme al qual els va sotmetre Alexis Tsipras  a Grècia. I no oblidem, ni que sigui com a anècdota, que alguns d’aquests polítics populistes (Trump i Iglesias en són un exemple) havien fet les seves pràctiques als platós de les televisions, cosa que els va fer populars, i van saber aprofitar el cabreig de la gent per assolir poder. Alguns d’ells, com Trump, l’han aconseguit del tot, i el resultat més remarcable de la seva governança ha estat la divisió del país, la polarització de la societat i una mena d’irritació generalitzada que -si no en teníem prou- la pandèmia de la Covid-19 ha eixamplat encara més.

Si ens fixem en els Estats Units, veiem aquests dies el llegat que Trump ens deixa després de fer de la mentida i la demagògia el fonament del seu mandat. No sols ha propiciat l’enfrontament per aconseguir els seus propòsits i ha dividit els nord-americans, sinó que ha coadjuvat també a trencar els llaços de solidaritat entre els estats i el deteriorament de les relacions amb les grans institucions mundials, com l’ONU o l’OMS, posant en perill alguns dels grans acords a què s’havia arribat a escala global, com el de París sobre el Canvi Climàtic, del qual Trump va abdicar.

I si deixem de banda el fenomen mundial i baixem a l’arena espanyola, tret que retrocedim a la Segona República, crec que, mai com ara, la societat havia estat tan polaritzada.  Cal només recular fins la moció de censura de Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy (única que ha triomfat de les cinc que s’han presentat en democràcia) i la consegüent derrota (humiliant derrota) que va patir el PP amb el seu nou líder, Pablo Casado, per veure com el jove polític es va llançar a una erràtica política frontista, en la qual -a diferència del que passava a la dreta europea (francesa i alemanya, especialment)- no va dubtar de fer causa comuna amb Ciutadans i amb Vox, única manera d’aconseguir els governs autonòmics de Madrid, Andalusia i Múrcia, gràcies al que, simbòlicament, hem conegut com “la foto de Colon”.

Han estat, doncs, dos anys en què Pablo Casado ha fet el joc a l’extrema dreta, dos anys en què ha assumit com a propi el discurs d’aquesta, dos anys en què ha secundat les seves iniciatives, dos anys en què s’ha tancat a qualsevol acord d’Estat amb el Govern d’Espanya, tot i saber que, amb la seva actitud, atiava la polarització i contravenia exigències constitucionals com són les de renovar el Consell General de Poder Judicial, el Tribunal Constitucional o el Defensor del Poble.

Però tot això sembla haver canviat a partir de la moció de censura que Vox va defensar al Parlament espanyol, que, no només va fracassar, sinó que va aconseguir que el Govern de Pedro Sánchez es reforcés. Però també és cert que, amb la seva actitud de trencar amb Abascal -de trencar amb la foto de Colon (amb la qual ja havia trencat Inés Arrimadas després de quedar com a líder de Ciutadans)-, Pablo Casado ha fet un viratge que no era predictible, un cop de timó que l’honora i que no era fàcil de fer, si acceptem que, com resaven les enquestes que hem conegut, entre els votants de PP, l’àmplia majoria es dividia entre els que optaven per donar-li suport (44%) o per l’abstenció (39%), ja que només un escàs 9% creia que el seu partit havia de votar “no”, com així ho va fer.

Votar “no” contra les preferències majoritàries dels seus votants no era fàcil i Casado no ho va dubtar. Aquell “fins aquí hem arribat” dirigit a Abascal va descol·locar el candidat ultra, el va deixar sense alè, i ha obert una nova expectativa a la possibilitat d’acabar amb aquesta polarització que tot ho corroeix, i de forjar els acords que l’Estat necessita per subsistir i avançar, la qual cosa, si ho aconsegueix, faria de Casado, davant de l’opinió pública del país, un líder amb personalitat i amb possibilitats de futur.

Però la pregunta bàsica que no podem deixar de formular-nos és ara la següent: ¿seguirà per aquest camí o aquell “fins aquí hem arribat” serà flor d’un dia que es va marcir l’endemà de la moció de censura de Vox?

Com molt bé ha dit Joan Tàpia a “El Periódico”, ara Espanya ha de resoldre dues equacions. Una, com Sánchez duu al consens un reticent Pablo Iglesias. I dues, com Casado combina les seves ambicions electorals amb els mínims consensos que se li demanen a un aspirant a president. 

La disparitat que s’ha produït entre la sentència dictada pel Tribunal Suprem (TS) en la causa oberta per l’1-O contra els líders polítics del procés, la dictada per l’Audiència Nacional (AN) que jutjava la cúpula policial catalana i la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que ha jutjat els membres de la Mesa del Parlament (excepció feta de la senyora Forcadell, que havia estat jutjada i condemnada en el primer dels judicis esmentats), posa de relleu vàries coses: 

a) Que, l’encertin o no, i ens agradin o no les sentències dictades pels tribunals espanyols, a la vista del que hem pogut constatar és difícil argüir que aquests estiguin a les ordres del govern de torn o d’una determinada ideologia i que, per tant, no actuïn amb independència de criteri (a pesar que -no ho nego- alguns poders polítics o mediàtics intentin mediatitzar-los).

b) Que vistes les conclusions tan dispars a què han arribat els magistrats a les tres sentències a què m’he referit, es fa difícil entendre per què el TS va condemnar l’exconseller de justícia Joaquim Forn titllant-lo de líder del “braç armat” que -segons el tribunal- constituïen els Mossos, mentre que l’AN ha absolt el major Trapero i la cúpula encausada dels Mossos al·legant que no hi ha proves suficients que demostrin que els quatre alts càrrecs que dirigien la policia catalana participessin en la suposada sedició per la qual foren condemnats els dotze acusats pel TS en la causa oberta contra ells. I si no es pot provar això darrer -la sedició-, ¿com és possible que Forn vagi ser el líder d’un “braç armat”?

c) Que mentre el TS condemnà Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya, a onze anys i mig de presó pel seu “paper decisiu” en l’acció concertada amb els membres del Govern per dur endavant el procés cap a la independència i per haver permès la tramitació de les lleis de desconnexió a pesar de la seva “palmària inconstitucionalitat”, ara resulta que l’AN ha absolt els seus companys de la Mesa del delicte de sedició i els ha condemnat tan sols per desobediència, imposant-los vint mesos d’inhabilitació i una multa. ¿Tenia, realment, la presidenta del Parlament un paper més rellevant que els altres membres de la Mesa per rebre la condemna que va rebre si el seu vot valia el mateix i les decisions que s’hi prenen havien de ser col·legiades?

És cert que les causes penals, encara que es duguin a terme en un mateix procés contra diversos encausats, sempre acaben individualitzant els fets concrets per a cadascun d’ells. I això vol dir que, mentre el TS va concloure que la senyora Forcadell havia tingut un “paper decisiu” per dur a terme, concertadament amb altres acusats, actes que eren sediciosos, l’AN ha interpretat que els membres de la Mesa que l’acompanyaven i van votar com ella, només havien desobeït el Tribunal Constitucional. D’aquí la gran diferència de les penes imposades. Aquesta és la constatació objectiva dels fets a partir de les sentències, però hem d’acceptar que, per al gruix de la gent, aquestes disquisicions tan subtils no són bones d’entendre, i encara ho és menys que, en un cas -el de la senyora Forcadell- el tribunal la condemni a 11 anys de presó, mentre un altre, condemni els seus companys de Mesa només a una inhabilitació sense privació de llibertat perquè allò que van fer no pot ser considerat -a criteri seu- com a sedició. Només desobediència.

El mateix es podria dir per al cas del conseller Joaquim Forn. Si l’AN, que ha jutjat Trapero i la cúpula dels Mossos, els ha absolt perquè considera que no van incomplir les ordres dels tribunals ni van facilitar la celebració de l’1-O, i que, per tant, no poden ser considerats com un “braç armat”, ja que -diu textualment la sentència- “la direcció política no va interferir en l’actuació de la policia i, per tant, no va constituir cap delicte”, ¿com és possible que el TS condemnés el conseller a 10 anys i sis mesos de presó i a 6 mesos d’inhabilitació absoluta pel delicte de sedició per haver estat el líder dels Mossos que -segons afirma el TS- van incomplir les ordres dels tribunals i van facilitar la celebració de l’1-O? ¿Van incomplir les ordres o no les van incomplir? ¿Eren o no eren un braç armant?

A partir de totes aquetes sentències contradictòries, els advocats de les defenses afirmen que “amb els mateixos fets s’han dictat sentències diferents” (Xavier Melero) o que “estem davant d’uns mateixos fets amb una distinta valoració jurídica de la prova” (Judit Gené). És cert, que d’altres penalistes no opinen igual i creuen que el TS ha condemnat Forcadell després que li adjudicà una conducta i una responsabilitat distinta i superior als altres membres de la Mesa; de la mateixa manera que no veuen cap incoherència en el fet de considerar com a no il·legal ni irregular el comportament del major dels mossos i, alhora, creure que Forn, des del Govern, va actuar per alterar l’ordre constitucional i que, per això mateix, se l’ha condemnat per sedició.

Sigui com vulgui, és evident que les diferents valoracions que s’han fet als tres tribunals a què m’he referit qüestionen, si més no, els criteris adoptats, i revelen també que potser n’hem fet un gra massa quan hem criticat de manera global i unívoca el comportament dels jutges tot afirmant -com han fet molts líders independentistes- que no es pot esperar res de la justícia espanyola i que l’única viable és l’europea, a la qual ho han fiat tot.

Naturalment que podem confiar en els tribunals europeus que, gairebé amb tota seguretat, seran els qui dirimiran definitivament els casos que, en darrera instància, se’ls sotmetrà a judici, però abans d’això, crec que aquest joc de sentències pronunciades per tribunals espanyols (TS, AN i TSJC), posen en valor (alhora que dificulten) la sentència que, més prest o més tard, es veurà obligat a dictar el Tribunal Constitucional espanyol (TC), ja que no oblidem que la dictada pel TS va ser recorreguda davant aquest, el qual, si bé no és una instància pròpiament dita, haurà de valorar si, en el macro judici contra els polítics inculpats pel procés que tots vam poder seguir per televisió, la Sala Segona del Tribunal Suprem va conculcar o no drets fonamentals.

I em sembla evident que, en la seva avaluació, el TC no podrà ignorar les sentències que han pronunciat l’AN i el TSJC. I no sols les sentències, sinó també el relat que aquests dos tribunals han assumit dels fets que van succeir el 20-S i l’1-O de 2017 a Catalunya, relats que difereixen més d’un cop substancialment del que n’ha fet el TS. Perquè no oblidem -i la diferència no és menor- que, analitzant les sentències, hem de concloure que on el TS va veure inacció i passivitat per part dels Mossos el dia del referèndum i una actitud irreprotxable per part de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, l’AN ha vist un comportament impecable del Mossos que complien perfectament amb els criteris establerts per la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) sobre el dret de manifestació.

Certament, i si tenim en compte les passions que mou tot el que gira entorn del Procés -tant per part dels qui l’observen des d’un vessant com de l’altre-, haurem de convenir que el Tribunal Constitucional s’enfronta a una tasca difícil. I més encara sabent que el seu veredicte final potser no sigui el darrer que s’emeti, perquè tot fa pensar que, acabades les vies internes, qui tindrà la darrera paraula serà la justícia europea exercida pel Tribunal Europeu dels Drets Humans amb seu a Estrasburg.