Josep Maria Quintana

La bona entesa que eúltimament practiquen el president del Govern central i el líder de l’oposició, que ha desembocat en el primer pacte que firmen PP i PSOE per acudir a les institucions europees amb una sola veu, va facilitar que, dijous passat, Rajoy i Rubalcaba parlessin de la reforma de l’Administració, que el president del Govern espanyol considera “una reforma estructural de primera magnitud”, per a la qual vol comptar amb el principal partit de l’oposició. I Rubalcaba està disposat a intentar l’acord, tot i que encara li pesa la mala experiència de la reforma local, sobre la qual no ha estat possible el pacte.  Això sí, el líder del PSOE va demanar a Rajoy que parli amb les comunitats autònomes i que les tingui en compte, perquè aquesta reforma sigui eficaç, i el president del Govern Central va assegurar que està disposat a parlar amb totes i que la col·laboració, com va ocórrer amb la reducció del dèficit, sigui la tònica. Mariano Rajoy va assegurar que amb aquesta llei no es tracta de “controlar les autonomies”, sinó d’aconseguir una administració “que sigui menys costosa”.

Arribar a acords globals sobre el futur del país és, en principi, un fet lloable. No sé, doncs, per què, aquesta recent bona entesa entre els dos grans partits, m’ha inquietat. O potser sí ho sé i és el motiu que ara estigui escrivint aquest article.

L’any passat, al Fòrum Illa del Rei, quatre ponents vam parlar de la reforma de les Administracions públiques (entre aquests, el senyor Beteta, que era i és el secretari d’Estat de la matèria en qüestió), i vam enfocar les nostres reflexions a partir del projecte que, a nivell intern, havia elaborat el PP . Ha passat un any i la reforma de  l’Administració Local no s’ha fet: segueix havent-hi el mateix nombre d’Ajuntaments i de Diputacions. Entre d’altres raons perquè, com els ho vam advertir, la supressió d’algunes d’aquestes institucions provocaria una rebel·lió dels edils del mateix partit del govern. És el que ha succeït i  Rajoy l’ha tornat enrere.

La nova proposta

 Abandonada, per tant, la reforma prevista, el president ha fet aquesta una nova proposta de reforma de l’Administració, a partir d’un principi que reclama eliminar les duplicitats en l’exercici de les competències. Doncs bé, aquesta és una proposta que sembla plena de sentit comú, però que, per poc que la desentranyem, haurem de concloure que és extremadament perversa.

Fotografia extreta de La Vanguardia, edició digital

El Govern espanyol, en efecte, planteja eliminar les duplicitats, i ens ha explicat en què consisteix això a partir de tres fòrums, en els quals han intervingut la vicepresidenta del Govern central, Soraya Sáenz de Santamaría; el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro; i el d’Indústria, José Manuel Soria. En una primera lectura, l’informe sobre la reforma de les administracions públiques, del qual el Govern de Mariano Rajoy ens en va lliurar un avanç el passat dijous, fixa quins organismes podrien suprimir les comunitats autònomes (per evitar duplicitats): les agències de meteorologia, les agències d’energia o les de protecció de dades. Però el document va molt més enllà i també parla dels defensors del poble, figurin o no als estatuts d’autonomia; dels tribunals de comptes, les juntes consultives de contractació administrativa, els tribunals administratius de recursos contractuals, les agències d’avaluació de l’àmbit universitari, els òrgans d’inspecció dels aeroports, els instituts d’opinió, els instituts o serveis cartogràfics o els òrgans de defensa de la competència, entre altres.

La Vanguardia, que ha estat molt atenta a aquest informe, ens diu que no es coneixerà en la seva totalitat fins d’aquí a unes setmanes, i que només es facilitarà a les comunitats autònomes en una reunió del Consell de Política Fiscal i Financera que se celebrarà al juliol, però segons va assegurar la vicepresidenta del Govern central, preveu la supressió de 57 organismes estatals i 90 observatoris existents en l’Estat i les comunitats autònomes. Aquests organismes estatals van des del Consell de la Joventut d’Espanya fins a l’Institut Nacional de Consum, que s’integrarà a l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició. A més s’eliminaran 17 fundacions, que se sumen a les 6 que ja s’han suprimit, de les 47 que hi havia en l’administració central, i es fusionaran en una sola entitat altres organismes com l’Institut Nacional de la Seguretat Social, l’Institut Social de la Marina i la Tresoreria General de la Seguretat Social.

Soraya Sáenz de Santamaría va resumir l’objectiu de totes les mesures que pretenen emprendre el Govern del PP: “Fer un Estat autonòmic que sàpiga cooperar i coordinar-se”, el que requereix un “esforç bàsic de consens, entesa i coordinació”. I si o s’aconsegueix, va insistir en la línia que posa de relleu l’Executiu central: “Tots haurem de donar explicacions –va dir– de per què no fem el que se’ns ha suggerit”, situació que va definir com passar “la ITV de nosaltres mateixos”.

El desmantellament de les Comunitats autònomes

Quan es va establir l’Estat de les Autonomies en virtut de la Constitució de 1978, un dels pares d’aquesta, que ho vaser també de l’Estatut de Catalunya, l’advocat Miquel Roca Junyent, va dir en un discurs a les Corts que recordo com si l’hagués pronunciat ahir (la citació és de memòria): “No hem de construir l’Estat de les Autonomies a més de l’Estat Central que tenim, sinó enlloc d’aquest estat central.” Però mai no ho vam aconseguir en els governs de l’UCD, del PSOE ni del PP. I això ha fet que hàgim construït durant aquests anys un Estat de les Autonomies sense la supressió de cap dels organismes ni de les institucions de l’Estat Central que gestionaven competències traspassades a les comunitats autònomes. Hem construït, ens agradi o no, un Estat de les Autonomies a més de l’Estat Central. Per tant, les duplicitats no venen per les institucions autonòmiques, sinó perquè l’Estat-de-tota-la-vida ha estat incapaç d’aprimar-se i s’ha mantingut intacte, tal com era el 1978.

La crisi

Però de sobte ve la crisi econòmica (aquesta que Zapatero no va veure fins que tenia l’aigua al coll) i ara que la gent es troba amb els sous disminuïts, amb retalls a l’educació i a l’ensenyament, i a molts altres serveis bàsics, surt Rajoy i ens diu que és el moment d’aprimar l’Estat, de suprimir duplicitats. I com la gent també està aigua al coll, pensa que té raó aquest home i que parla des del sentit comú. Però el que proposa no és dur a terme la supressió de l’Estat Central per convertir-lo decididament en l’Estat de les Autonomies que reclama la constitució, sinó que demana que s’aprimin les Autonomies per reconstruir el somni que ells volen convertir en realitat: Tornar a l’Espanya centralitzada de sempre, la que no s’havia d’haver modificat mai.

La tècnica

Conscient el Govern de l’Estat que les comunitats autònomes  (que han de donar els serveis de sanitat, educació i cultura) estan amb l’aigua al coll i que es troben davant la necessitat imperiosa de reduir el dèficit, fa sortir el senyor Montoro al costat de la senyora Sáez de Santamaria perquè amenaci les comunitats autònomes sense cap pudor: “si no elimineu duplicitats –diu-, Hisenda serà menys flexible amb l’objectiu del dèficit”. O el que és el mateix: “Si vosaltres, catalans, valencians, balears o murcians, no suprimiu institucions autonòmiques, si vosaltres no us plegueu al suggeriment (¿?) que us fa Rajoy, aleshores nosaltres (que tenim la paella pel mànec) no cedirem en el marge de dèficit. I si encara protesteu, aleshores estrenyerem més la corda i us ofegareu.”

I avui l’amenaça es dirigeix al síndic de comptes al de greuges i als serveis de meteorologia, però demà potser acabaran per referir-se al mateix parlament. I amb la mateixa argumentació:  ¿Per què voleu un parlament –que us costa una fortuna- si ja tenim el Parlament espanyol que pot fer el mateix i fins i tot ho farà millor?

Dilluns passat va fer 25 anys de la mort de Josep Tarradellas, l’home que va protagonitzar la restitució de la Generalitat de Catalunya (val a dir que amb l’adjectiu de “provisional”) abans que fos aprovada la Constitució de 1978 i, per tant, abans que es constituís el que hem convingut a denominar “L’Espanya de les autonomies”.

Tarradellas endegà un govern d’aquella Generalitat amb personatges rellevants de tots els partits i amb alguns independents, que van posar les bases del que seria la institució definitiva després d’aprovada la Constitució i l’Estatut de Catalunya; govern que va cessar un cop es van celebrar les primeres eleccions de 1980 que va guanyar Convergència i Unió, coalició que, amb el suport d’Esquerra Republicana, va donar la presidència de Catalunya a Jordi Pujol i la del Parlament a Heribert Barrera.

Un any més tard, juny de 1981, jo assumia la presidència de l’Ateneu de Maó després que Guillem d’Olives em va convèncer de substituir-lo. Jo era aleshores un jove ambiciós, amb ganes de treballar i de seguir la renovació que el meu antecessor ja havia posat en marxa, i vaig creure que havia d’inaugurar el meu mandat amb una obertura de curs que fes impacte. L’objectiu, doncs, va ser de convidar Josep Tarradellas. Vaig iniciar els contactes amb la seva secretaria abans de l’estiu i un dia em va telefonar Josep Maria de Puig per parlar d’aquesta convidada. Vam pactar una trobada a Barcelona, on em vaig reunir amb ell i amb el president (sempre li vam dir “president”), i després d’explicar-li el perquè de la convidada, Tarradellas em va dir en to solemne: “Quintana, accepto”. I afegí tot seguit: “T’asseguro que farem soroll”.

La logística del viatge se’m va complicar una mica quan Josep Maria de Puig em va dir que el president viatjaria en el barco, amb el cotxe oficial, xofer, i guàrdies de seguretat. “Déu meu –vaig pensar-, la factura!”, i tot seguit em vaig dirigir a la Transmediterrània per parlar amb el seu cap, Antonio Salgado, per veure si em podia donar una mà. Ell va fer els seus contactes i, uns dies més tard, em va respondre que la companyia es feia càrrec de totes les despeses amb la condició que el cap de la “Tras” a Barcelona pogués dur personalment els bitllets al president. Problema resolt!, vaig pensar. Després em vaig posar en contacte amb Joan Casals i, com era d’esperar de la seva generositat, es va fer càrrec de l’allotjament del president i de tot el seu seguici a l’Hotel Cala Galdana. La cosa, doncs, començava bé.

Paco Tutzó era president del Consell de Menorca i també posà en marxa l’artilleria pesada per rebre Tarradellas. Tant, que va aconseguir que es desplacés a Menorca per presidir l’acte el ministre de cultura, Íñigo Cavero, i el governador civil de les Balears, Jacinto Ballester. Tot el poder polític es traslladava, doncs a casa.

Jo havia acordat anar als molls per esperar el president amb dos personatges que m’eren molt propers: Marçal Pascuchi, que havia estat assessor de Tarradellas quan era conseller en cap de la Generalitat, l’any 1937, en plena guerra civil, i Joan Hernández Mora, que, més o menys de la mateixa edat de Tarradellas, em feia de conseller àulic. Pascuchi no havia vist Tarradellas des del 1938 i Hernández Mora no el coneixia i tenia una gran il·lusió per trobar-se amb ell. Però va succeir una cosa que cap els dos esperàvem. Devien ser les 6,30 del dijous 8 d’octubre, quan va sonar el telèfon. Era Hernández Mora que amb aquell to de veu tan recordat dels qui l’hem conegut em deia: “Josep, no et puc acompanyar. Na Maria és morta”. Vaig quedar glaçat. Donya Maria, l’esposa d’Hernández Mora, va morir, doncs, aquella mateixa nit i, no sols el deixava vidu, sinó que li feia impossible de viure l’experiència de conèixer Tarradellas personalment.

Hauria d’anar, doncs, al port només amb Pascuchi, al qual vaig recollir a la seva casa de Binissaida, i amb ell vam rebre Tarradellas que baixà amb tota la seva parafernàlia. El cotxe oficial, que duia la bandera catalana, ens va seguir, i pujàrem a El Toro en primer lloc, per deixar més tard la comitiva a Cala Galdana on els germans Joan i Josep Casals havien fet formar tot el personal de l’hotel a fora, en el més pur estil “Brideshead Revisited”. Una passada!

En tornar de Cala Galdana, vaig visitar Hernández Mora que parava el dol a casa seva davant el cos de donya Maria. La casa era plena de gent que entrava i sortia per expressar al vell professor les seves condolences. Jo el vaig abraçar per expressar-li el meu sentiment i ell em va dir: “No et moguis”, i jo vaig quedar dret al costat seu. I entre mà i mà (“Que al cel la vegem” “Gràcies, moltes gràcies”) em demanava encuriosit: “Digue’m com ha anat? Conta’m! Què diu en Tarradellas?”

La conferència (en guardo un exemplar dedicat), va ser un èxit total. Ple a vessar, tothom escoltà Tarradellas apassionadament. Després, el delegat del govern organitzà un sopar de gala, em sembla que a l’Agamenón. Aquella obertura de curs –una de les més solemnes que ha fet l’Ateneu- ens va resultar la més barata. Entre els uns i els altres ens ho van pagar tot. A l’Ateneu, doncs, no li va costar res, amb gran satisfacció del tresorer, Antoni Salom, que temia amb raó que la meva idea de convidar el president ens costés un ull de la cara.

Quan l’endemà matí vaig anar a trobar Tarradellas, el president era l’home més feliç del món: “Quintana –em va dir-, tots els diaris de Barcelona parlen avui de la meva conferència. ‘Conferencia ultraconservadora de Tarradellas en Mahón’ diu un d’aquests” i es posà a riure. La provocació li encantava.

Vaig suggerir al president que, abans del dinar, visitéssim Hernández Mora, i així ho vam fer. “Punyeta!”, va dir en veure que en aquella casa de la Plaça del Príncep  havia de pujar dos trams d’escala, però els pujà sense dir res fins plantar-se davant aquella porta que jo havia creuat tantes vegades, presidida per una placa daurada que deia: “Juan Hernández Mora, abogado y catedrático”. I el vell professor, vestit d’un negre rigorós, va fer entrar el president a la seva biblioteca i li parlà de tot i molt. Amb en Pascuchi al costat seu, era bonic veure aquells homes grans parlant de les seves experiències.

Cap al migdia ens vam aplegar tots a Mongofra, convidats per Fernando Rubió. S’afegiren a l’àpat algunes personalitats, com el general Baldomero Hernández, el doctor Mateu Seguí Mercadal i l’exsenador Guillem d’Olives, i férem allí una tertúlia que s’allargà fins l’horabaixa.  Tarradellas ens explicà la primera conversa que va tenir amb Adolfo Suárez, l’exigència que li va posar d’entrar a Barcelona com a president de la Generalitat, la seva relació, difícil en un primer moment, però molt amistosa al final, amb el capità general de Catalunya Coloma Gallegos i moltes coses més.

Avui he repassat el meu arxiu i he trobat un article que vaig publicar al diari el 15 d’octubre de 1981 parant de Tarradellas i del seu viatge. L’article, que duia el mateix títol que el d’avui, acabava amb aquestes paraules: “L’Honorable Tarradellas (…) creu que els polítics d’avui han tingut massa fàcil l’arribada al poder, la qual cosa els fa perdre el sentit de tot allò que constitueix el nucli essencial dels temes d’Estat i els aboca per les branques del que és accidental. És que per a Tarradellas –com per al General De Gaulle- resoldre els grans temes d’Estat és l’únic gran repte que s’ha proposar un polític. Totes les altres qüestions són, simplement, material d’intendència”.

——–

M’adono que moltes de les persones que he nomenat aquí ja no són entre nosaltres. Voldria que aquest article fos també un record i un petit homenatge a totes elles, ja que totes han tingut un paper rellevant al servei de la nostra terra.

Article excel·lent de Pedro J. Bosch a El País d’avui: “Ácratas lingüísticos”.

http://elpais.com/elpais/2013/06/02/opinion/1370191558_888313.html

Quan vaig iniciar els meus estudis de Dret civil fa quaranta-tres anys a la Universitat de Barcelona, l’únic matrimoni existent de facto a Espanya era el canònic, presidit, lògicament, per la doctrina de l’Església. Supletòriament, hi havia també un matrimoni civil regulat en el codi de 1889 per a aquelles persones que haguessin abdicat formalment de la fe.

Avui les coses han variat radicalment. No sols perquè des de la reforma de 7 de juliol de 1981 qualsevol home o dona pot contreure el matrimoni civilment sempre que tingui la capacitat suficient (edat, parentiu, etc.), sinó que, d’acord amb la reforma provocada per la Llei de 2 de juliol de 2005, fins poden contreure matrimoni civil persones del mateix sexe.

Quan, durant el franquisme, els joves demòcrates miràvem embalbats el Parlament britànic, se’ns deia que aquest podia fer-ho tot menys transformar un home en dona. Avui, fins això s’ha superat tècnicament i, tornant al matrimoni, encara que amb més dificultats de les previstes, també el Parlament britànic ha acabat aprovant la llei del matrimoni homosexual, ja que el passat dimarts, 4 de juny, la Cambra dels Lords va donar un recolzament clar i definitiu a la llei del matrimoni gai a Anglaterra i Gal·les d’acord amb la proposta del primer ministre David Cameron. Diguem alhora que, des del 17 de maig d’aquest any 2013, també és legal a França per iniciativa del partit socialista del president Hollande.

Si les referències no em fallen, a tots els països de la Unió Europea es reconeix el matrimoni civil heterosexual, i un grup d’aquests accepten també el matrimoni entre persones del mateix sexe. És el cas dels Països Baixos, Bèlgica, Suècia, Portugal, Espanya, França i el Regne Unit, alhora que d’altres onze Estats reconeixien aquest tipus d’unions amb diferents graus de drets. Des d’una llei amb drets enumerats com la d’Àustria, fins a la quasi plena equiparació al matrimoni que és el cas de Dinamarca.

Els països, per tant, d’arrel cristiana han estat els més avançats a reconèixer, no ja el matrimoni civil –que també-, sinó el matrimoni homosexual, la qual cosa no deixa de ser curiosa si ens atenem al posicionament de les diverses esglésies cristianes, radicalment contrari a aquest tipus de matrimoni. Però la realitat és que en els Estats d’arrel cristiana és on el principi de llibertat ha obtingut un desplegament més gran, el qual ha dut com a conseqüència no sols la defensa a ultrança de la llibertat religiosa dins les seves constitucions (d’aquí el reconeixement del matrimoni civil), sinó també el respecte als drets humans de l’individu, que és el que ha dut com a conseqüència el reconeixement, no sense debat i posicions contràries, del matrimoni gai.

Les traves al dret de contreure matrimoni

Si observem la vasta amplitud del món, aviat podem observar que el dret de contreure matrimoni, que nosaltres hem concebut tan àmpliament, no es dóna a molts Estats del planeta. De fet, fa poc s’han publicat les dades d’un estudi elaborat per Worldwide Freedom of Marriage Project (Projecte mundial per la llibertat de matrimoni) el qual, després d’analitzar la realitat de 194 països, indica que el dret a casar-se lliurement i civilment (no estic parlant, doncs, del matrimoni homosexual) o bé de viure sota un estatus similar, només es dóna a 93 països. A 56, el dret a contreure el matrimoni té limitacions; i a 45, es posen grans obstacles per a contreure’l de manera lliure.

Si entrem a veure quins són els països on el matrimoni està regit per una interpretació estrictament conservadora de la religió dominant i on no hi ha cap alternativa al matrimoni religiós (més o menys el règim matrimonial que establia el Codi civil durant la dictadura franquista) trobarem fonamentalment països regits per la Llei islàmica (sharia). Però és probable que la sorpresa del lector esclati quan li digui que un dels països on no és possible altre matrimoni que el religiós és l’Estat d’Israel, l’única democràcia de l’Orient proper.

El cas d’Israel

A Israel, la legislació no autoritza cap altre matrimoni que el religiós i no admet les unions civils. El Gran Rabinat, d’obediència estrictament ortodoxa, té el monopoli dels matrimonis i reconeix tan sols el dret de casar-se en el territori israelià als jueus reconeguts per la llei ortodoxa. Tenim, doncs, que 300.000 ciutadans (el 4% de la població d’Israel) que s’han declarat “sense religió” no poden contreure cap unió matrimonial en aquell país. En aquests casos sol tractar-se de descendents de parelles que tenen un pare o un avi jueu i una mare o una àvia no jueva.

Hi ha també matrimonis que es regeixen per la llei ortodoxa però que, en determinades circumstàncies, perden el dret de casar-se. Són els joves concebuts fora del matrimoni, que les autoritats rabíniques consideren com a il·legítims, als quals també se’ls nega el dret a casar-se. Així mateix, les dones divorciades no tenen el dret de prendre per marit un home que dugui un dels llinatges de la línia Cohen (ja que les famílies que el duen són reputades com a descendents directes dels antics sacerdots israelites). Com veiem, doncs, la democràcia israeliana presenta fortes limitacions pel que fa al matrimoni que, segurament, ens poden xocar.

El cas de l’Iran

Dels països islàmics, l’Iran és, probablement, un dels més retrògrads pel que fa als drets de les dones, i si bé la legislació del país no autoritza el matrimoni d’aquestes fins que compleixen 13 anys i dels homes fins als 15 (a Espanya, els contraents –home o dona- han de ser majors d’edat o estar emancipats), sabem per un recent estudi publicat a Elaph (Londres) que 850.000 menors de l’Iran estan legalment  casades i tenen, tan sols,  9 i 10 anys, ja que aquests casos s’accepten si els pares i la justícia (?) ho aproven.

Si acudim a xifres oficials, veurem que aproximadament un milió de fillets s’han casat a l’Iran, i com és fàcil d’endevinar, el 85% d’aquests són filletes que, majoritàriament, s’han casat amb homes majors.

L’estudi que he pogut consultar atreu també l’atenció en el fet que personalitats destacades alerten contra els riscos socials i sanitaris d’aquest fenomen, ja que aquests casos es donen bàsicament al si de famílies pobres i poc educades que veuen en el casament de la filla el mitjà de sortir de la pobresa, sense tenir en compte que aquests tipus de casaments comporten grans riscs psicològics i físics en aquestes filletes, que són obligades (no es pot dir d’altra manera) a casar-se en una edat encara tan primerenca.

Curiosament, els responsables de la República islàmica no sembla que s’inquietin gaire per aquest fenomen que nosaltres considerem preocupant. Segons l’agència de premsa World Net Daily, el portaveu del règim iranià ha negat la magnitud del fenomen i s’ha acontentat a dir que aquests matrimonis són legals i que, prohibir-los, seria contrari a la llei religiosa.

Les declaracions que va fer al nostre diari la nova consellera d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears ha merescut un article admirable del professor Juan Luis Hernández que faria innecessari el meu d’avui. Ara bé, de tot el que ella va dir (aquest cop deixaré anar la qüestió sobre la llengua catalana, que de tan marejada ja provoca arcades) em va sorprendre l’afirmació mitjançant la qual assegurava que “no hay ningún estudio que diga que saldrán mejores estudiantes si hay menos alumnos en classe”.

El professor Hernández la va rebatre, aquesta afirmació, des del sentit comú i l’experiència, però jo no vaig quedar satisfet, a pesar que no em dedic a l’ensenyament i som llec en matèria pedagògica. Tanmateix, em va sorprendre molt que no hi hagués cap estudi que parlés de la qüestió, i a penes m’he posat a cercar, n’he trobat un molt actual del Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l’Educació (Número 1. Setembre de 2012) de la Universitat de les Illes Balears (UIB) intitulat “Dossier d’Actualitat Sobre la ràtio alumnes per aula”.

 Aquest estudi es deu al fet que, mitjançant el Reial decret llei 14/2012, de 20 d’abril, de mesures urgents de racionalització de la despesa pública en l’àmbit educatiu (BOE de 21 d’abril), es va disposar que les administracions educatives poguessin ampliar fins a un vint per cent la ràtio del nombre d’alumnes per aula, que, fins aleshores, estava regulada per l’article 157.1.a) de la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació, per a l’educació primària i secundària obligatòria, tot abandonant una estratègia de millora del sistema educatiu que fins aleshores semblava sòlida.

Doncs bé, el dossier en qüestió té un capítol (el segon) intitulat així: “Els beneficis de les classes petites segons la recerca educativa”, en el qual se’ns diu que la reducció del nombre d’alumnes per classe és una estratègia que ha demostrat que és beneficiosa per a l’educació dels infants; té un efecte positiu sobre el rendiment acadèmic de l’alumnat i sobre les pràctiques pedagògiques del professorat. Tot seguit, resumeix alguns dels principals beneficis de les polítiques de reducció del nombre d’alumnes per aula.

Millors resultats acadèmics

L’estudi reconeix que hi ha molts factors (sociològics, econòmics, familiars, etc.) que incideixen en la millora o l’empitjorament dels resultats acadèmics. Per tant, aquest camp presenta sempre una dificultat intrínseca que no permet demostrar amb una sola correlació estadística els possibles efectes del nombre d’alumnes per classe sobre el seu rendiment. Això no vol dir, però, que no es puguin cercar i trobar altres maneres de fer-ho, com es demostra en els treballs que tot seguit assenyalam.

N’hi ha dos de fonamentals i molt ben documentats que demostren que les classes petites afavoreixen uns millors resultats acadèmics: l’experiment Student Teacher Achievement Ratio (STAR), fet als EUA, i l’estudi Class Size and Pupil Adult Ratio (CSPAR), fet al Regne Unit.

Student Teacher Achievement Ratio (STAR) és considerat l’estudi experimental més seriós i contundent sobre el tema. Entre els anys 1985 i 1990, uns 8.000 alumnes foren repartits durant cinc anys en dos tipus de classes: uns foren assignats a aules petites (amb una mitjana de 15 alumnes) i els altres a classes amb una mitjana de 22 alumnes. Posteriorment foren mesclats i es va fer un seguiment dels resultats acadèmics durant tota l’escolaritat, fins a l’entrada a l’ensenyament superior. Els resultats són contundents: els alumnes escolaritzats en grups petits obtingueren millors resultats que els altres en matemàtiques, lectura i ciències. A més, els efectes beneficiosos es mantenien quan els alumnes eren reagrupats. Per altra banda, el programa STAR també va mostrar que són els alumnes provinents de minories ètniques els que treuen més beneficis de la reducció del nombre d’alumnes per aula.

The Class Size and Pupil Adult Ratio (CSPAR) és un treball que amb metodologia longitudinal es va realitzar al Regne Unit (Blatchford, 2003; Blatchford, Bassett, Goldstein, Martin, 2003; Blatchford, Moriarty, Edmonds, Martin, 2002) fent un seguiment a 10.000 alumnes de 300 escoles des del seu ingrés, als 4 o anys, fins a la finalització de la primària, als 11 anys. L’estudi va demostrar que hi havia un efecte clar en l’èxit acadèmic durant el primer any, tant en alfabetització com en matemàtiques. En el segon any els efectes també eren clars, però en el tercer eren menors. No hi va haver efectes clars a llarg termini en el rendiment en matemàtiques.

Dels treballs posteriors en un entorn més pròxim, cal destacar el dels francesos Piketty i Valdenaire (2006) i Valdenaire (2011), que demostren la influència decisiva de la reducció del nombre d’alumnes per aula, especialment en les escoles de zones desafavorides.

La correlació entre la menor ràtio alumnes per aula i el rendiment (aprofitament) engloba multitud de factors (des dels més amplis, com per exemple el tema de la interacció, fins als més puntuals, per exemple major quantitat de retroacció) que són els que expliquen i donen sentit a la força d’aquesta relació i les diferències observades segons nivells d’edat dels alumnes, procedència sociocultural, etc. Tot seguit assenyalam alguns d’aquests factors.

Una major satisfacció professional del professorat


 Fins i tot treballs escèptics amb la política de reducció del nombre d’alumnes per aula assenyalen una relació positiva entre les classes petites i certs aspectes de les condicions de treball del professorat, condicions que sí que poden afectar més directament la pràctica escolar: una major obertura a la innovació a l’aula i millor satisfacció professional (OCDE, 2011, pàg. 421).

Recentment s’ha demostrat que una ràtio més gran entre professors i alumnes és un factor predictor sobre la síndrome d’esgotament professional (burnout) dels professors de primària i de secundària (González-Morales, Peiró, Rodríguez i Bliese, 2011). Augmentar les ràtios d’alumnes per professor incideix significativament sobre la síndrome d’estar cremat en el col·lectiu de professors, en el seu component associat a «desvinculació» o cinisme. Aquest sentiment és contagiós entre individus i fins i tot genera un clima general d’esgotament institucional, la qual cosa repercuteix en les qualificacions dels alumnes i fins i tot en la seva autoestima, que encara és pitjor. Per tant, ens trobam amb un problema que toca de ple l’àmbit de la salut.

 Un ensenyament més individualitzat amb atenció a les necessitats de l’alumnat

El temps consagrat a l’ensenyament individualitzat i a les interaccions alumne/professor augmenta en les classes petites. També s’assenyala una major freqüència del treball en petits grups en classes reduïdes. D’altra banda, hi ha una millor atenció a les necessitats específiques dels alumnes en els moments en què poden aparèixer dificultats.

 Més temps dedicat a l’ensenyament

Les classes petites faciliten que el professorat es pugui dedicar més temps a l’ensenyament i a l’aprenentatge i menys a intervencions no acadèmiques com la gestió del centre o el manteniment d’un bon clima de convivència. Lapointe (2008) assenyala fins a onze treballs centrats en aquest tema, en deu dels quals s’arriba a aquesta conclusió. També s’ha demostrat que la política de reducció del nombre d’alumnes per aula té una influència positiva sobre la moral i el benestar psicològic del professorat.

 Afavoreix la implicació familiar en l’educació dels infants i millora la interacció professor – alumnes

Lapointe (2008) també ha documentat que la reducció de la ràtio alumnes/classe afavoreix una major implicació de les famílies amb l’escola. Quant al tema de la interacció professor-alumnes ha estat tractat en el marc del Class Size-Research Project 4 (Blatchford , 2003; Brühwiler, Blatchford, 2011; Blatchford, Basset i Brown, 2011). Aquesta interacció millora quantitativament i qualitativament quan el nombre d’alumnes és reduït. Això té un poder explicatiu altíssim de bona part dels avantatges instruccionals associats als grups reduïts. També en aquesta línia, Hattie (200) ha tractat sobre la contribució de la retroacció en la millora dels processos d’ensenyament-aprenentatge, processos que es veuen directament beneficiats quan es desenvolupen en grups reduïts.

En definitiva, que l’afirmació contundent de la consellera és molt discutible a la vista de tots aquests arguments.