Més encara s’obre l’atzucac de Catalunya i Espanya

by

La designació de García Albiol com a cap de llista del Partit Popular per Barcelona després d’assumir, de fet, el lideratge polític d’aquest partit a Catalunya en substitució de Sánchez Camacho, està tenint, al meu parer, dues conseqüències, una de les quals és probable que el PP no hagués previst. La primera, molt evident, és la revitalització del missatge que el PP vol emetre contrari als plantejaments independentistes de la candidatura de Junts pel sí. Però l’altra conseqüència a què acabo de fer referència és tant o més transcendent: em refereixo al fet que la intrusió de García Albiol a la campanya (un polític fort, sòlid, bregat i més consistent que Sánchez Camacho), amb un discurs de dreta clar i radicalment contrari al que ells en diuen la “deriva soberanista que nos lleva a ninguna parte”, en lloc de polaritzar la campanya en els pols “dreta-esquerra”, l’ha polaritzada entorn de dues opcions antagòniques –“independentisme-unionisme”-, la qual cosa, si bé reforça (i segurament anima) els partidaris de mantenir l’statu quo, també aglutina la llista del “sí”, i en desactivar d’alguna manera el pol “esquerra-dreta” (que és el que dóna força a la candidatura d’esquerres, Catalunya sí que es pot) i reforça, sense voler-ho, el caràcter plebiscitari d’una votació que, de lege data, no és sinó ordinària per formar el Parlament de Catalunya.

Dit això, un altre element sorgit alhora del Partit Popular, que també afectarà a la campanya de les autonòmiques catalanes i tindrà transcendència per a les eleccions generals que tenim guaitant a la cantonada, és el fet que Mariano Rojoy s’hagi tret del seu copalta la possible reforma de la Constitució. En efecte, després de quatre anys de negar-se sistemàticament a obrir el que ells en diuen el “meló constitucional”, el president acaba de dir gairebé en el temps de descompte d’aquesta legislatura que estaria d’acord a propiciar una reforma que posés al dia un text que fa aigües per molts costats (no només en allò que es refereix a la successió reial i al fixament del marc autonòmic), però assegura també alhora que la reforma que proposa mai no podrà satisfer els independentistes catalans.

Amb això, Rajoy és conscient que no desactiva poc ni gens el moviment independentista, però descol·loca bastant el PSOE, que fa anys predica un federalisme (simètric, diem-ho clar), que tampoc no satisfà els catalans partidaris de la segregació. De fet, l’afirmació recent d’Antonio Hernando Vera, diputat i portaveu del PSOE, que la independència de Catalunya no es pot aconseguir ni amb el 51 per cent ni amb el 80 per cert del vots dels catalans (frase que s’ajusta a la Constitució però que és un disbarat des del punt de vista democràtic), ens demostra que les propostes del PP i del PSOE –siguin les que siguin- ja arriben tard, i que més enllà de coincidir en el manteniment integral de l’Estat, són difícilment conciliables. M’explicaré.

Si partim d’un fet en el qual tots podem estar d’acord –que el calador principal de vots del PSOE és Andalusia i Extremadura (també ho ha estat Catalunya, però ara sembla que aquest calador s’hagi exhaurit)-, observarem, bo i acceptant que aquestes dues regions són deficitàries i, per tant, receptores anualment de molts diners procedents del fons de solidaritat que alimenten considerablement Madrid, Catalunya, València i Balears, és evident que els líders d’aquelles dues regions –la senyora Díaz i el senyor Fernández Vara (o els qui els substitueixin)- mai no permetran que el PSOE modifiqui un sistema que els afavoreix i que ha estat fins ara la seva font principal d’ingressos; font que no sols empobreix les comunitats donants més enllà del que seria acceptableble, sinó que els ha permès a ells crear un sistema de clientelisme que ha estat fonamental per mantenir-se en el poder d’aquelles dues regions.

El PP en canvi, per molt que Rajoy i els seus antecessors sempre s’hagin mostrat contraris a modificar el sistema de solidaritat interterritorial fins ara vigent, és probable que, mantenint el principi d’unitat inviolable d’Espanya (del qual ells se senten garants) pogués acceptar (potser no Montoro però sí d’altres que el substitueixin) una modificació substancial del repartiment dels diners que provenen dels impostos, ja que el PP no té res a guanyar a Andalusia, molt poc a Extremadura, i en canvi té interessos clars i directes a comunitats tan importants com Madrid, València i les Balears, que es troben clarament perjudicades (tant o més que Catalunya) per un sistema que les empobreix desproporcionadament i injustament.

Tenim, doncs, que allí on el PP podria fer concessions (repeteixo que tard, però no oblidem que als catalans independentistes tal vegada no els surtin els nombres i hagin de fer anques enrere), el PSOE no podrà mai cedir, perquè la baronessa andalusa s’oposarà radicalment a perdre tan substancioses prebendes emparant-se –això sí!- en aquella frase tan discutible (si l’analitzem a fons), però tan clara superficialment –sobretot per als unionistes- amb la qual es diu que mai no permetrà que hi hagi diferències de tracte entre els ciutadans espanyols per raons territorials –que és el que hi hauria, segons la senyora Díaz, si es construís un federalisme asimètric-, oblidant, però, que les desigualtats són ara clamoroses en benefici seu, perquè uns ciutadans hem de donar “per solidaritat” quantitats ingents de diners que ens empobreixen per dessota de la mitjana, mentre que d’altres –ells, sense anar més lluny- els reben, enriquint-se per sobre d’aquest marcador.

Per tant, mala peça al taler!, perquè em temo molt que PSOE i PP mai no podran formular una proposta conjunta que satisfaci els independentistes catalans (o els deixi prou conformats, si no obtenen les majories que preveuen), perquè la força d’aquest col·lectiu radica en la seva transversalitat, que engloba gent de dreta i gent d’esquerra, perquè l’independentisme és a Catalunya interclassista, mentre que, a les Balears i a València, els moviments defensors de l’autonomisme més radical (que no goso qualificar d’independentistes, encara que alguns elements aïllats puguin ser-ho), estan pràcticament ancorats a l’esquerra, i això fa, sens dubte, que aquest moviment sigui força menys efectiu que l’independentisme català, que engloba tangencialment radicals d’esquerra (com David Fernández de la CUP o bé Raül Romeva que ve del comunisme), socialistes escindits del PSC, com Ernest Maragall, tota l’Esquerra Republicana amb Oriol Junqueras al capdavant, liberals com Artur Mas o cristianodemòcrates conservadors com Núria de Gispert i Joan Rigol.

De tota manera, no hi ha dubte que les eleccions autonòmiques (tenyides, però de plebiscitàries) i les generals que s’esdevindran tot seguit, modificaran el mapa polític d’Espanya i aquests canvis donaran lloc a escenaris que avui són difícils d’imaginar.

 

Anuncis

%d bloggers like this: