Archive for Març de 2009

Per què els diputats sempre aplaudeixen?

26 Març 2009

De vegades em demano què faria jo si fos diputat (de fet, de jove ho vaig voler ser, però mai no vaig saber situar-me en el lloc oportú en el moment adequat). Vull dir què faria jo si, assegut en el meu escó de parlamentari, escoltés un debat entre Zapatero i Rajoy, posem per cas. ¿Participaria en la claca que, a cada discurs, inevitablement s’organitza? ¿Em riuria de Zapatero (o de Rajoy) des del meu escó quan el president dels meus adversaris ataqués el meu president des de la tribuna? ¿Em mostraria –com es mostren el noranta-nou per cent dels diputats- absolutament acrític amb el meu cap de files i agudament crític amb el cap de files dels meus adversaris?

Posem un exemple: ¿Què hauria fet jo ahir (si hagués estat diputat socialista) quan un Zapatero contra les cordes per les paraules de Rajoy, no va saber sinó recórrer a la guerra de l’Iraq com a tot argument de tesi? ¿L’aplaudiria com van fer pràcticament tots els seus diputats? És evident que no l’hauria aplaudit, perquè em sembla patètic retreure aquest gran error d’Aznar quan no ve a tomb, simplement per rebatre l’adversari. ¿I què hauria fet jo (si hagués estat diputat conservador) quan un Rajoy sense arguments per defensar la posició del seu partit davant la batalla campal que Aguirre i Gallardón duen a terme per dominar Caja Madrid, va sortir d’estudi i retragué a Zapatero els problemes de la Caja de Castilla-La Mancha? ¿L’hauria aplaudit com van ver gairebé tots els diputats conservadors? No, no ho hauria pogut fer. Simplement per pudor o per vergonya aliena.

¿Com he d’interpretar, doncs, que gairebé tots els diputats –els d’un color i els de l’altre- sempre aplaudeixin el seu cap de files quan aquest diu coses fora de lloc, quan utilitza arguments sense cap pes o que simplement insulten la intel·ligència? L’única resposta sensata que trobo a aquesta pregunta és que els diputats, a diferència de jo (i suposo que de la gran majoria de ciutadans), deuen ser uns éssers perfectes. Tots sembla que estiguin fets en un mateix motlle (perquè de fet sempre actuen igual). Fets en un motlle que els assegura que sempre sabran situar-se en el lloc oportú en el moment adequat, i que sempre faran allò que han de fer.

El Papa, la sida, el nou bisbe Taltavull i el drama de molts cristians

20 Març 2009

Demà dissabte, 21 de març de 2009, serà consagrat bisbe Sebastià Taltavull, amic des de gairebé la infància, persona intel·ligent, amb una sòlida preparació intel·lectual i moral, i amb grans dots humanes. És una persona que sempre he estimat i amb la qual vaig mantenir una conversa telefònica uns dies després que coneguéssim el seu nomenament.

Jo no seré a Barcelona per a la cerimònia, però m’hi trobaré a prop espiritualment, i no cal dir que li desitjo tota mena de ventures en aquesta experiència vital i religiosa que l’Església li demana, experiència que farà com a bisbe auxiliar del cardenal Martínez Sistach.

Dit això, voldria recordar-li, però, com n’estic de decebut amb aquesta Església que, tot i això, mai no he abandonat, i amb aquest pastor, Benet XVI, del qual, els que en són aduladors, en proclamen una intel·ligència preclara que tanmateix no puc constatar, per molt que m’hi esforci. Perquè la intel·ligència d’un home no es demostra només amb un discurs culte, com el que féu a París en presència de Sarkozy, ja fa mesos, ni tampoc escrivint encícliques plenes de teologia moral, sinó evitant de dir bestieses tan grans com les que acaba de dir a l’Àfrica sobre els preservatius.

I parlo dels preservatius, que no de l’avortament, que és una altra qüestió, malgrat que també mereixeria unes paraules la propaganda que ha muntat aquest personatge tan fals i tan distant dels homes i dels seus problemes, que es diu Martínez Camino, secretari de la Conferència episcopal.

No crec que hi hagi cap metge, ni tampoc cap polític dels qui s’ocupen de veritat dels problemes del món, que cregui que els preservatius són una solució en la lluita contra la sida. Si al primer món els joves no fan cas a les autoritats sanitàries i s’obliden molts cops de posar-se el preservatiu, tot i que aquest és gratuït (o gairebé) i estat sotmesos a una contínua campanya de propaganda des dels centres de salut, com se l’han de posar tot aquest immens allau d’africans que no saben llegir ni escriure, que en molts casos formen part d’una cultura on, no sols no s’entén què vol dir això de la fidelitat conjugal, on la poligàmia és un fet establert i on, entre els seus hàbits culturals, no és tan sols imaginable això que, en l’argot catòlic, se’n diu l’abstinència?

Tot i així, ningú no nega que la utilització del preservatiu, si bé no és –ni pot ésser- una panacea en la resolució dels problemes, si que és un mètode senzill i barat que pot ajudar –i molt!- en la lluita contra la sida i contra d’altres malalties sexuals.

De fet, segons dades de l’OMS, no es coneix cap altre mètode tan efectiu per a impedir la transmissió directa de la malaltia. Així doncs, el preservatiu és a l’Àfrica una necessitat, ja que, en aquest continent espoliat pel primer món, quan parlem de la sida no estem parlant d’una malaltia crònica i controlada -com ho és a Europa i als EE. UU.-, sinó d’una pandèmia que cada any mata a milions de persones i deixa a milions de nens malalts i orfes.

Dir que li preservatiu agreuja el problema de la sida –com ha dit Benet XVI- no sols és fals, és també hipòcrita i és, per damunt de tot, immoral. I creure-ho –perquè hem de pressuposar que el papa creu el que diu- encara em sembla pitjor, perquè és el símptoma més clar d’una ceguesa que està renyida amb la ciència, amb la intel·ligència i amb la raó.

Comprendreu, doncs, per què, alhora que desitjo que Déu il·lumini el meu estimat amic Sebastià Taltavull en la seva nova tasca pastoral a Barcelona, li demani també que sigui conscient de com ens és de difícil, a molts cristians, de continuar fidels a una Església amb la qual cada dia que passa ens costa més de mantenir-nos-hi en comunió.

Novament el frentisme

14 Març 2009

Més enllà d’aquesta crisi que fa exclamar a la vicepresidenta “no sou conscients de quin és el seu abast”, em preocupa allò que se’ns ve a sobre degut al canvi de rumb que sembla que pren cos al País Basc.

D’una banda, el PNB ens amenaça de retornar a les cavernes amb unes expressions –les d’Urkullu i d’Ibarretxe- que voregen la demència, i que provenen segurament d’aquest anatema d’arrel catòlica que predica que “extra Ecclessia nulla salus”, o el que és el mateix, que fora de l’església no hi ha salvació possible. De l’altra, aquest inevitable acord entre PSOE-PP que, per bé que ho volen dissimular els socialistes, implica un nou frentisme, aquest cop antinacionalista, que no augura res de bo.

I de retop, com si això no fos ja suficient per sentir-nos preocupats, ens trobarem amb una –penso que també inevitable- debilitat del govern de l’Estat, perdut en el desert sorrenc d’una àrida minoria, que li farà molt difícil manejar el timó del vaixell en aquest temps de revoltada tempesta.

Al País Basc, la primera que rebrà serà la llengua pròpia d’aquella comunitat, amb l’aplaudiment orgiàstic de les hosts neo-ultra-espanyoles de Rosa Díez. També tot allò que faci olor a esukaldun. És clar que això es produirà amb la corresponent radicalització dels foragitats nacionalistes, que trobaran en “allò que és inevitablement basc i diferenciat” el seu aliment de cada dia.

Enlloc d’intentar construir una Espanya plural, on hi càpiga tothom, anirem aprofundint cada cop més en les diferències que ens separen, que enaltirem simplement per això: perquè ens fan diferents els uns dels altres, per bé que som força més semblants del que tots ens pensem. Només falta que ens hi fixem una mica per veure com, davant les mateixes circumstàncies adverses, actuem de manera força semblant, encara que en un sentit invers.

El que més ens importa és aprofundir en la diferència, enlloc de maldar per comprendre i acceptar que, bé que diferents, podríem (amb una mica d’esforç) viure plegats.

Entre l’acció i la reflexió

8 Març 2009

Sovint em demano si he de dedicar la meva vida a l’acció o bé a la reflexió, i suposo que la resposta assenyada és que cal combinar les dues coses. Però l’adequat no és donar una resposta, com diem avui, políticament correcta, sinó d’afinar què és allò que em preocupa o m’atrau més.

Sempre he combinat les dues cares d’aquesta manera de ser que comporten actuar vers l’exterior o bé posar l’èmfasi en el fet de mirar cap a dins. I el que em succeeix quan estic més clarament actiu en una o altra d’aquestes fases és que enyoro profundament la contrària. És com si una part del meu jo sempre es quedés sense bombejar sang. En definitiva, que quan em passo setmanes interioritzant els meus pensaments noto a faltar l’acció, i quan els compromisos m’exigeixen de viure intensament, enyoro les hores de silenci i la callada soledat que es produeix en el recer d’aquesta biblioteca des d’on escric, en la qual el sol penetra a través d’una de les persianes entreobertes, i d’on, a través d’una altra, que és del tot esbadellada, contemplo el port de Maó, les seves aigües d’argent, el Llatzeret i, una mica més endarrere, les edificacions que s’aixequen sobre els espadats de La Mola.

I suposo que és en el joc continuat d’aquestes dues accions que m’he de guanyar la vida, però sense abandonar-ne cap. Perquè l’acció pot acabar essent irreflexiva –per a comprovar-ho és suficient de contemplar la que duen a terme la major part dels nostres polítics- i la reflexió exigeix d’operar finalment sobre la realitat, per transformar-la o per intentar configurar-la d’acord amb unes idees.

Fa dies que tinc davant meu l’esborrany del text que he de llegir el dia d’ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència, i no trobo un moment per repassar-lo i de corregir-lo a fons. Dos dictàmens esperen el seu torn i també una conferència. El text sobre el qual he de retornar en aquesta primera redacció de la novel·la en què treballo, reposa també en un arxiu del meu ordinador personal. L’acció, doncs –aquesta acció tan necessària com encegadora- no em deixa temps suficient per entrar en tots aquests afers, per desaparèixer del món i per capficar-m’hi sense noses o (com deien els místics i els ascetes) per allunyar les temptacions. I si d’algun temps de lleure disposo, aleshores la ment segueix (mai més ben dit) el seu cap envant i no em permet el desassossec necessari per al recés creador.

Val a dir que en el transcurs de l’acció em vaig trobar ahir amb una sortida de to miserable. Una dona jove que molt probablement ha assolit un estadi superior a les seves capacitats reals, sembla que hagi interioritzat el seu èxit epidèrmic com una clara demostració de vàlua i d’enginy, i empesa per aquesta suficiència que només s’escau als ignorants, es va permetre d’estirar-me les orelles i de donar-me una lliçó de savoir faire amb un escrit on la ironia –que és patrimoni de la intel·ligència- era tan sols una mostra evident de gran frivolitat.

Per sort –i com era d’esperar-, la resposta de tots els que érem allí va ser contundent i immediata. També suficient per desmuntar primer, i oblidar després, aquell contratemps que ha quedat en una anècdota de poc criteri i de mal gust.

Una Euskadi dels uns contra els altres?

2 Març 2009

Un dels problemes que sempre he observat al País Basc és el de la divisió en pràcticament dues meitats: la nacionalista i la no nacionalista, que dificulten la convivència. Des de posicions no nacionalistes (però no antinacionalistes) hem dit i repetit que Ibarretxe no podia implantar un sistema polític fonamentat en les tesis estrictament nacionalistes del PNV que tenien en contra, no només la constitucionalitat espanyola, sinó la meitat de ciutadans del seu propi país. Sortosament, no ho va poder fer perquè el Tribunal Constitucional li ho va impedir i ell no va atrevir-se a desafiar la constitució.

Ahir nit, després de saber que els resultats electorals confirmaven un cop més la divisió d’Euskadi en dues meitats (aquest cop amb un lleuger avantatge no nacionalista) des de posicions d’aquest signe es reclamava a crits el desallotjament del PNV del govern basc. Avui, llegim que, davant aquesta possibilitat real que permet un possible govern de coalició entre PSE, PP i UPyD, el Partit Popular i la formació liderada per Rosa Díez s’han oferit al candidat socialista Patxi López per formr govern. Entre els tres grups sumen 38 escons, la xifra que dóna la majoria en el Parlament basc i que podria desallotjar del poder al PNB.

Em demano: No seria això seguir amb aquesta política de divisió que tant hem criticat? No seria més raonable intentar acords entre els dos grans partits (PNV i PSOE) per construir una Euskadi que fos de tots i no només dels uns o dels altres?


%d bloggers like this: