Josep Maria Quintana

El dret és una convenció. El punt de trobada d’una comunitat per regular la seva convivència. És, per tant, la garantia de la pau social. Això comporta que el dret hagi de respectar-se, ja que, quan un ciutadà o un grup de ciutadans decideixen no fer-ho, aleshores es trenca l’equilibri i es trenca el marc convivencial. D’aquí que els poders de l’Estat –si és que parlem del dret que regula la convivència d’un Estat- tinguin al seu abast mecanismes constitucionals per restaurar el desequilibri quan el trencament es produeix.

Ara bé, és immutable el dret? No, certament que no ho és, encara que la modificació s’ha de fer partint de l’acord i dels principis acceptats comunament. O el que és el mateix, d’acord amb els principis constitucionals.

Si ens quedem, doncs, en aquest punt del raonament, haurem de donar la raó a l’ample conjunt de ciutadans, capitanejats pel president Rajoy, que opinen que el marc que regula la nostra convivència –el dret acordat i vigent- no permet un canvi de la norma per la decisió unilateral d’un grup de ciutadans assentat en una part determinada del territori espanyol, per més que aquest grup sigui majoritari en aquell territori. A més, la norma –el dret vigent- no recull més que una sobirania (facultat de decidir sobre el nostre futur), i l’atorga, sens cap mena de dubte, al conjunt dels ciutadans de l’Estat.

Partint, doncs, d’aquestes premisses, tenim que, de iure, no hi pot haver diàleg entre dos subjectes sobirans (l’Estat i la Comunitat autònoma de Catalunya) perquè, atès el dret vigent, aquesta darrera no és un subjecte de dret que participi (poc ni gens) de la sobirania nacional, que el dret –la Constitució- atorga només al conjunt del poble espanyol. I és partint d’aquest principi que el govern de Rajoy ha decidit que ja n’hi ha prou, i que no parlarà amb Mas del “dret a decidir” (exercici unilateral de la sobirania) perquè l’État c’est moi, i no té res a discutir de sobirania amb un ens (la Generalitat) que no és subjecte de cap mena de dret constitucional en aquest camp.

Fins aquí, doncs, el dret. Però és suficient quedar-nos en el dret per resoldre els conflictes? Podem enrocar-nos en el dret vigent i dir –com es diu- que només existeixen les persones però no les comunitats? Que només tenen drets les persones però no els territoris? És suficient quedar-nos en aquestes afirmacions quan tots sabem –cal només que fem un repàs a la història d’Europa dels segles XIX i XX- que són els conflictes territorials els que han transformat, per la diplomàcia o per la guerra, el mapa europeu?

Quan el dret és insuficient per garantir la pau i la convivència, l’únic mecanisme que se’ns presenta als ciutadans per evitar l’explosió del conflicte és la política, una política en majúscules que maldi per trobar solucions per reconstruir, de comú acord, el que ha de ser, probablement, un altre Estat de dret. Perquè no oblidem –encara que Clausewitz estigui antiquat- que la guerra (diguem nosaltres, més moderadament, l’explosió incontrolada del conflicte) es produeix quan la política esdevé incapaç d’evitar-lo. I en explotar el conflicte, aleshores el dret salta fet bocins i acaba creant, amb força danys (col·laterals i directes, als uns i als altres, a la majoria i a la minoria) una nova realitat que, en estabilitzar-se, serà regulada novament pel dret. Però aquest serà ja un altre dret. I per entendre això, repeteixo, només cal observar el que ha succeït a Europa.

Trobarem també exemples del que dic sense sortir d’Espanya. Pensem, si més no, en el que va succeir el 12 d’abril de 1931. El govern de l’Estat havia convocat per aquell dia unes eleccions municipals ordinàries. El dret aleshores vigent establia tan sols que els resultats havien de provocar canvis en el govern dels municipis. Res més. Tot i així, un grup de polítics que eren a l’oposició van decidir –contràriament a dret (però pacíficament)- que aquelles eleccions havien estat, de fet, un plebiscit sobre l’essència del mateix Estat. I prescindint del dret vigent –conculcant, doncs, la Constitució que regulava la convivència del país-, decidiren que havia de caure la Monarquia i que Espanya esdevindria una República. Tenim, doncs, que unes eleccions municipals que haurien d’haver estat del tot innòcues per al règim polític, imposaren la força de la realitat al dret aleshores vigent. I el monarca va saber llegir els signes dels temps i decidí exiliar-se. Aquest és un cas on la política llegeix la realitat (no la Constitució) i s’hi adapta, negant-se a refugiar-se en el dret.

No cal que digui que sóc molt pessimista respecte del nostre futur, perquè em fa la impressió (cada dia més reforçada) que el govern de Rajoy ha decidit emparar-se en la Constitució per negar la realitat. I atès que només hi ha, constitucionalment, un sol subjecte de la sobirania, ha decidit, per tant, tancar-se al diàleg, com si digués als catalans: “No sou ningú en el dret vigent. Per tant, no he de parlar amb vosaltres del dret a decidir”.

El panorama que podem albirar és, aleshores, previsible: no hi haurà consulta (perquè el govern de Rajoy no la permetrà i el govern de Mas no la farà contràriament a dret) i l’explosió del conflicte es produirà a unes properes eleccions al Parlament de Catalunya quan guanyin –si és que guanyen- els partidaris de la secessió i declarin la independència unilateralment -com ha advertit Duran Lleida a Rajoy en un discurs que no volia ser una amenaça sinó, i més aviat, un crit de socors-.

Més enllà d’aquest escenari no sé què pot passar. Només sé que tot el que es faci per resoldre el problema es farà tard, i no em sorprendria que es fes també malament. Això em referma en el convenciment que el problema que afecta a la nostra Constitució i, per tant, al dret vigent, només es pot resoldre fent política. És a dir, fent el que Rajoy es nega a fer. I que ningú no es confongui: el problema i el conflicte no és només dels catalans, i no afectarà tan sols, als catalans.

França té una llarga tradició d’assagistes des de Montaigne ençà. Pensadors que no viuen apartats del món sinó que es troben plenament immersos en el sarau dels dies i les hores. Gent que treballa, que pensa, que assessora, que fa negocis, que escriu llibres… suposo que perquè és un país de llarga tradició cultural.

Un dels personatges que queden definits al paràgraf anterior és Alain Minc (París 1949), enginyer de mines, diplomat a l’Institut d’Estudis Polítics de París i, després, a l’Escola Nacional d’Administració, que va treballar a la Inspecció General de Finances, però aviat entrà al sector privat. Ha estat durant molts anys president de la Societat de lectors del diari Le Monde i  manté relacions amb empreses, algunes espanyoles, ja que és membre dels consells d’administració de Prisa i CaixaBanc, i d’altres franceses com Yves Saint Laurent o Sanef, una societat que gestiona autopistes franceses, de la qual n’és president.

Autor d’una quarantena de llibres, Minc no deixa a ningú indiferent quan parla i no  devia deixar-hi el periodista d’Ara Tu quan el va entrevistar el passat 14 de juliol al dominical. Alain Minc observa el procés sobiranista de Catalunya amb atenció i no dubta a l’hora de mostrar-s’hi crític. Com també s’hi ha mostrat un altre intel·lectual estranger, l’historiador britànic Hugh Thomas, a la revista XL Setmanal del passat 13 d’octubre. Tots dos, per tant, creuen profundament equivocat el procés que avui lidera Artur Mas i té darrere seu el suport de CiU, d’ERC i, probablement, d’una gran majoria de catalans, encaminat a la conquesta del dret a decidir, com a pas previ a la independència.

Hugh Thomas, força més sensat que la periodista entrevistadora -que amb les preguntes mostra clarament la seva vena anticatalana-, cita Cambó per declarar-se contrari al procés iniciat, i assegura que “Catalunya independent serà un departament de França”. La veritat és que no raona per què hauria de ser així i es limita a fer elogis del president Tarradellas (“un hombre muy inteligente”) i a menysprear els qui el van succeir, tot i que fa la impressió que va conèixer poc Tarradellas i coneix més poc encara, per no dir gens, els presidents que s’han succeït.

Dic això perquè, si bé puc entendre (els compartiré o no) els raonaments d’acord amb els quals, consumat el procés independentista, Catalunya es quedaria sola, no podria ingressar a la Unió Europea, perdria les inversions estrangeres o bé hauria de sofrir la deslocalització d’empreses multinacionals, etc. etc., que podem escoltar cada dia a membres del govern Rajoy i llegir a la premsa madrilenya, em costa d’entendre l’argument de Thomas quan ens diu que Catalunya passaria a ser un departament francès. Com no l’explica –probablement no hi havia reflexionat gaire quan li van fer la pregunta- hem quedat sense el relat d’aquesta teoria que jo no sóc capaç d’esbrinar.

Força més interessant, en canvi, és la posició d’Alain Minc, que sí sap de què parla. I, a més, ho fa sense embuts: “Si es confirmés el que [els catalans] creieu –assegura Minc-, el vostre somni seria el vostre malson”. I demana a l’entrevistador: “¿vostè pensa que es pot conquerir el món des de Barcelona si no s’és a Espanya i, especialment, si no s’és a la Unió Europea? És la provincialització garantida. ¿Pensa que les grans empreses aniran a un país que tindrà tantes dificultats? Això és somniar! És no conèixer com funciona l’economia!”

El periodista, que se sent qüestionat, li demana després per què no seria possible un referèndum i Minc respon: “ Que jo sàpiga, el referèndum ha de ser autoritzat per les Corts. Espanya té una Constitució, no som a Tunísia. Catalunya podria tenir la independència si fes dos referèndums. En un caldria preguntar als catalans: ‘Voleu sortir?’ I en l’altre s’hauria de preguntar a tots els altres espanyols: ‘Voleu que surtin els catalans?’ Això és una democràcia. Però no podem obviar que la Constitució existeix.”

Aleshores, el periodista li retreu que les Constitucions poden canviar. I Minc hi està d’acord, però es demana tot seguit què són avui els estats europeus a escala mundial. “Són segells –respon-. França, Itàlia, Espanya no són res a escala mundial. Només existeix una entitat europea sobre el suport d’estats membres sòlids. El dia que els espanyols deixin que Espanya es destrueixi, hi haurà un problema de federalisme a Itàlia. El resultat seran països en procés d’esmicolar-se. I Europa no es pot debilitar així, no és possible. Els catalans éreu la part més dinàmica de la Península; si us independitzeu, esdevindreu un petit estat abandonat pel món.”

Però Minc no sols dóna arguments contraris a la independència–cosa que no fa Thomas-, sinó que demostra al lector que és conscient del problema i sap, per tant, que no se’n pot fer broma. I, a més, diagnostica que el problema és greu, perquè acabarà –si no es produeix un canvi radical en les postures dels uns i els altres- amb un xoc frontal d’imprevisibles conseqüències. És aleshores quan Minc no es queda tan sols en el diagnòstic, sinó que proposa tot seguit una solució: “Hi ha hagut –diu- molts errors per part de les dues bandes. El govern de Madrid ha estat massa dur i el govern català no s’ha adonat que s’estava ficant en un tobogan. La resposta intel·ligent seria reescriure la Constitució espanyola. Espanya no té els mitjans per continuar tenint disset autonomies. Espanya hauria de ser una monarquia federal al voltant de quatre o cinc grans entitats membres.”

També jo crec que aquesta seria la solució, però estic convençut que pocs polítics –potser només Duran Lleida i tal vegada algun membre del PSC (no estic tan segur si n’hi hauria cap del PSOE)- estarien disposats a negociar-la. I si això no es fa, tots (no només els catalans, però especialment els catalans) pagarem molt car el resultat d’aquest desencontre. Però la culpa serà de tots (no només dels catalans).

Anem directes a la confrontació (confiem que verbal i pacífica), però la confrontació acaba per podrir les relacions i l’esclat final es produeix d’una manera o altra. I no ens enganyem:  l’esclat comporta sempre una desfeta. Després, quan ja no hi ha res a fer, venen els laments i els condicionals (“si jo hagués actuat…” “si ells haguessin cedit…”), davant dels quals només hi cap un “Ara és hora Pere meu!” com a frase lapidària.

I quan parlo de la confrontació estic pensant en les Balears i també en Catalunya. Certament que per qüestions diferents i d’abast poc comparable, però la manera com Bauzá ha encarat el conflicte que s’està produint a les Balears en matèria d’educació s’assembla a com Rajoy està encarant el conflicte amb Catalunya, per bé que els dos ho fan de manera diferent, a pesar que el desencontre entre les parts esdevé total i absolut tan en un cas com en l’altre.

A les Balears, tenim un president Bauzá que se sent fort i legitimat pels vots, el qual decideix seguir la doctrina Aznar de la confrontació d’idees fins a la derrota final de l’adversari. Perquè a l’adversari no se l’ha de voler comprendre, simplement se l’ha de derrotar. En el conflicte català, Rajoy ha perseguit el mateix, però actua d’una altra manera: ha deixat que el conflicte es podrís confiant que l’enemic acabaria dividint-se (que és també doctrina Aznar). Només darrerament –molt darrerament- sembla que intenti enfrontar-s’hi de cara.

Sigui com vulgui, cap dels dos sistemes pot acabar bé. En el primer cas, perquè l’enfrontament radical i absolut amb el cos de docents i amb els consells escolars de pares que no accepten les propostes del govern autonòmic, farà saltar per l’aire el sistema educatiu i augmentarà el fracàs escolar. En aquest sentit, l’amenaça creixent de sancionar els directors que ha fet la consellera, la de fer caure foc del cel sobre els ensenyants que no compleixin les directrius de la conselleria, no ajudarà poc ni gens a resoldre un conflicte que –en això té raó Bauzá- no persegueix reivindicacions laborals o de sous, sinó la modificació d’una política educativa que els ensenyants consideren profundament equivocada. D’aquí la seva força, perquè, en el conflicte de les Balears, els ensenyants i els pares no reivindiquen interessos privats (personals o professionals), sinó col·lectius. Ells no es mouen per egoisme, sinó per uns ideals.

En el cas de Catalunya, el govern de Rajoy ha estat tan incapaç de veure la dimensió que acabaria prenent la reacció catalana pel dret a decidir, que ha deixat perdre totes les possibilitats d’acord, creient que deixant-los sols, els catalans s’estavellarien. Però cada dia que passa la reacció esdevé més gran i la solució es presenta més difícil, perquè el que s’hauria pogut resoldre amb un canvi del finançament, ara ja no es resoldrà si no és permetent un referèndum (el resultat del qual no puc preveure). I el referèndum exigeix una reforma constitucional a la qual Rajoy es nega (mentre el PSOE en planteja una  altra, de reforma, que, curiosament, no té res a veure amb el dret a decidir).

La gravetat del que està succeint a Catalunya és de tal magnitud que se’m fa difícil definir-ne l’abast, ja que, més enllà dels interessos econòmics dels catalans, que sens dubte hi són, el tancament en banda de Rajoy ha despertat una lluita clara per un ideal que, només fa dos anys, era molt minoritari: el de la independència; ideal que creix cada dia i que pot acabar essent tan viu, tan sentit, que, com en el cas dels mestres, no s’acovardirà davant les amenaces, cada cop més actives per part dels homes de Rajoy, de l’expulsió de la Unió Europa i, per tant, de la soledat. El “preferim estar sols que mal acompanyats” és a la fi un sentiment que es dóna i que no hem de menysprear en situacions extremes.

Pel que fa al problema de Catalunya, aquesta setmana s’ha produït un fet molt significatiu del posicionament del govern de Rajoy, encara que la qui n’ha estat protagonista sembla que no li vulgui donar importància. En efecte, Alicia Sánchez Camacho, la líder catalana del PP, ha sortit literalment rebotada quan ha elevat al seu partit una proposta de canvi del sistema de finançament. Primer ha estat Cospedal, la que li ha tancat la porta als nassos. Després Montoro, el qual ha assegurat per activa i per passiva que no farà mai cap diferència entre les comunitats autònomes, oblidant-se, suposo, de la realitat d’Euskadi i de Navarra, que són dues clares excepcions.

Però no han estat només Cospedal i Montoro els qui han sortit en tromba contra Sánchez Camacho. També ho han fet Ignacio González (Madrid), Alberto Fabra (València), Luisa Fernanda Rudi (Aragó) i José Antonio Monago (Extremadura), els quals han posat el crit al cel davant una proposta que no criticava la solidaritat interregional, però que hi volia posar un límit quan aquesta solidaritat empobria injustament el donant.

Fins i tot Bauzá ha dit que no a la proposta, quan, si l’analitzàvem bé, aquesta era molt favorable als interessos de les Balears, que som contribuents nets. Però a Bauzá li és més rendible políticament fer anticatalanisme que acceptar una proposta de finançament que millori la situació catalana i, també, la balear. Ja ho he dit abans: destruir l’enemic és, per a ell, molt millor que pactar-hi.

La victòria de Merkel a les passades eleccions alemanyes amb el 41,8% dels vots és una victòria indiscutible, encara que no sense precedents, ja que l’any 1957, el canceller Conrad Adenauer va obtenir la formidable majoria del 50,2% dels vots, xifra una mica superior a la de l’actual cancellera, que és a tocar de la majoria absoluta però no l’ha assolit. Aquest fet l’obligarà a un pacte no gens fàcil amb algun partit derrotat. Però aquest cop, tots els partits de l’oposició són d’esquerres (l’SPD socialdemòcrata, Die Linke esquerra més radical, i els Verds, que mai he sabut com definir), els quals tenen memòria (l’SPD especialment) de com en poden sortir, de cremats (per no dir fagocitats pel monstre guanyador), amb el pacte. En aquest sentit, el Partit Liberal (FDP), que no ha assolit el 5% mínim que exigeix el sistema electoral alemany i ha quedat fora del Bundestag, no pot oferir el suport que, tradicionalment, ha ofert a la CDU.

 Com passa amb qualsevol polític d’altura que assoleix un tercer mandat amb una majoria tan sòlida, Merkel té crítics i enemics. Però a mi em fa la impressió que pocs polítics avui mostren la solidesa de la cancellera alemanya, de la qual tots sabem que és la gran portaveu a Europa d’un conservadorisme liberal (no d’un conservadorisme ultra, tea party per entendre’ns), que ha sabut manejar el govern com ho faria una prudent i decidida mestressa de casa que estima els fills i el marit, però a la qual no li repugna, per exemple, que s’aprovi el matrimoni homosexual.

 D’altra banda, ningú com ella ha sabut controlar els mecanismes de la borsa, ha sabut imposar els seus criteris a la Unió Europea i ha fet de l’exercici del poder un afer gens espectacular, encara que d’una precisió anava a dir suïssa, però diré alemanya, naturalment. Tan subtil i ferma ha estat la política de govern que ha dut a terme Angela Merkel, que els crítics reconeixen que ha estat capaç de posar en el seu haver personal tots els èxits mentre que relegava al compte de la coalició governant els fracassos, si és que n’ha tingut cap.

 El que més em va impressionar a mi del debat que va tenir amb el seu opositor socialdemòcrata, Peer Steinbrück –parlo naturalment dels resums que vaig poder llegir als diaris- és la frase amb què es va definir ella mateixa i amb la qual definia també el seu programa: “Vosaltres em coneixeu. Vosaltres sabeu el que vull fer. Nosaltres tenim quatre anys bons al darrere”.

 Aquest “vosaltres sabeu el que vull fer”, aquesta afirmació de seguretat, de fermesa i, alhora, d’aproximació als electors –els quals saben què ha fet i estan segurs del que farà Angela Merkel-, em sembla extraordinari.

 A Espanya, l’únic polític que va aconseguir això durant un temps va ser Felipe González, que va replicar en un debat a l’enèsim candidat conservador amb qui s’enfrontava: “Los experimentos en casa y con gaseosa”. I és aquesta confiança, aquesta interrelació entre elector i elegit, aquest saber clarament què farà la persona a la qual jo, elector, dono la confiança perquè em governi, que fa gran la política i assegura un diàleg fluid entre el govern i els ciutadans.

 He començat parlant d’Adenauer i de les eleccions de 1957 que va guanyar amb majoria absoluta. Doncs bé, el lema d’aquella campanya va ser una fórmula gairebé anodina: “Cap experiment!”. Tot el contrari, per tant, del que van ser els governs de Rodríguez Zapatero, que improvisà tot el sant dia per fer front a uns esdeveniments que no preveia, que no va veure quan eren ja clamorosos i que va ser incapaç d’afrontar o que afrontà malament.

 De fet, Rodríguez Zapatero va ser el qui, ajudat per la crisi, va fer possible aquesta majoria absoluta de Rajoy a Espanya; com també va ser l’improvisat i imprevisible govern de coalició dels partits d’esquerra amb altres

 de centre, el que va conduir a la gran victòria electoral de José Ramón Bauzá a la nostra comunitat.

 Però desenganyem-nos, perquè Bauzá no és Merkel. Perquè Bauzá no podrà dir com Adenauer “Cap experiment!”, ni menys encara podrà mirar-nos als ulls com Merkel i dir: “Vosaltres em coneixeu, vosaltres sabeu el que faré”; perquè Bauzá va guanyar l’elecció en el seu partit amb un perfil de moderat que s’enfrontava al sector dur, bel·ligerant i antiregionalista de Delgado, però un cop va assolir el poder, oblidà la moderació, pactà amb l’enemic i acceptà la doctrina d’aquest de l’A a la Z. Perquè què és el TIL sinó una improvisació? Què és el TIL (i la manera com s’ha aprovat) sinó una aventura gens ponderada? I de què serveix obtenir una majoria absoluta si aquesta s’empra com a coartada per fraccionar la gent del país i fer que s’enfronti després?

Merkel ha fet tot el contrari de Bauzá: ha anat sumant efectius a un projecte –el seu- que la majoria de ciutadans sent com a propi i en el qual hi veu reflectida la seva manera de pensar. Dura en el fons però suau en la forma, Merkel és tot el contrari de Bauzá, el qual ha aconseguit amb molts pocs mesos el rebuig indiscutible d’un sector molt ampli (i transversal –això és el més important-) de la societat balear, a pesar que, patèticament, la consellera d’educació s’apropiï del 92% de ciutadans que no van sortir al carrer diumenge passat, imitant Rajoy quan, per menystenir la cadena humana de l’11 de Setembre a Catalunya, apel·lava als sis milions de ciutadans que es van quedar acasa. Són maneres de contar.