Josep Maria Quintana

El meu article del passat diumenge, on m’interrogava sobre la confiança que ens pot despertar el nou partit-estrella que brilla amb llum pròpia a l’horitzó democràtic espanyol, ha provocat una certa controvèrsia. Ho sé pels comentaris que m’han arribat. Per més que estic convençut que, diguem el que diguem, les coses tenen el seu dinamisme propi i, avui per avui, no hi ha dubte que l’opció “Podemos” és viva, poderosa i mou no sols l’adhesió de molta gent, sinó que, fins i tot, està condicionant les polítiques dels partits tradicionals, que veuen com la proposta de Pablo Iglesias els mou la terra de sota els peus.

Poca broma, per tant. Però això no ens eximeix de seguir dient què hi veiem, a l’interior d’aquesta opció política, si la mirem a contrallum. I el lector em permetrà que avui ho faci manllevant les paraules de José Álvarez Junco, un articulista que publicà a El País del passat 11 de novembre una anàlisi sobre el populisme –en cap moment nomenava Podemos- que no té pèrdua, i que jo voldria compartir. Ell descriu quatre punts que no podem deixar de valorar en les opcions que denominem populistes. Jo aquí en remarcaré tres:

El primer indiscutible és que els moviments o personatges polítics que conceptuem com a tals basen el seu discurs en la dicotomia Poble / Anti-poble. No cal dir que el primer concepte representa el súmmum de les virtuts: el poble és desinteressat, honrat, innocent i està dotat d’un instint polític infal·lible; molt millor ens aniria, per tant, si el deixéssim actuar, o almenys si l’escoltéssim. La seva antítesi, en canvi, l’anti-poble, és la causa de tots els mals i, segons els populismes, pot prendre formes diverses: l’oligarquia, la plutocràcia, els estrangers, el clergat, els jueus, la monarquia…. Doncs bé, en el discurs dominant avui, a Espanya, l’anti-poble seria la “casta política” o “el règim del 78”, que s’oposarien, per tant, “als ciutadans” o a “la gent (decent)”. Ara bé, en el cas dels populismes, per “poble” no s’ha d’entendre el proletariat –com observa Álvarez Junco- ni tampoc les classes treballadores (com pensaven els partits tradicionals d’esquerra). No, perquè en els populismes no serveixen de res les descripcions sociològiques, ni les anàlisis de classe. No, “Poble” és una mera referència retòrica, una invocació fantasmal. El que importa, la clau de tot, és que el Poble, la Voluntat del Poble, és el principi suprem de la legitimitat. Per tant, invocar la voluntat popular, com els dictats divins per als creients, permet saltar-se la exigència del respecte a la llei.

Un segon tret comú als populismes és l’absència de programes concrets. Ho va reconèixer com ningú José Antonio Primo de Rivera, aspirant a populista, quan va dir que les seves idees eren massa ambicioses com per intentar capturar-les en un programa. També va declarar que no eren de dretes ni d’esquerres… la seva gent. En realitat, dels projectes dels dirigents populistes sabem –com molt bé recalca l’articulista- que estan inspirats pels desitjos més grandiosos (“salvar el país”, establir una “democràcia real”), però no sabem com pensen fer-ho; ni coneixem tampoc els seus plans en el terreny institucional, l’econòmic o l’internacional. Vull canviar-ho tot, deia el Lerroux juvenil. Estic en contra de tot el que està malament, va declarar un cop l’inefable Ruiz Mateos. Una vaguetat que els permet actuar com a revolucionaris o com realistes segons requereixin les circumstàncies. Per als seus seguidors, el que importa és que la seva acció es veurà guiada per uns principis polítics i morals irreprotxables, ancorats en l’interès popular.

Tercer tret: en el discurs populista dominen les crides emocionals sobre els plantejaments racionals. Apel·len a l’acció, a la joventut, a la moralitat, a l’audàcia, a l’honradesa. I un dels seus principis preferits és que calen “menys paraules i més acció”; és a dir, cal superar la ineficaç verborrea que domina la política actual. L’objectiu d’aquestes invocacions és clar: no es tracta de fer pensar als seus oients sinó de mobilitzar-lo, de fer que entrin en l’arena política grups fins avui indiferents o marginats. Una mobilització que sol ser extra-institucional, per camins aliens als previstos pel “sistema”.

I acabaré aquesta reflexió, que he agafat prestada d’aquest (per a mi) esplèndid article publicat a El País, amb una altra que, per escrit, m’ha fet arribar un dels meus lectors. Diu aquest:

“Podemos és l’esperança d’un món millor, unida a la ignorància econòmica i a l’arrogància de creure que és fàcil fer el que no ha sabut fer mai ningú. I tot construït sobre el substrat clàssic de l’esquerra tronada i d’una gran capacitat mediàtica. És curiós que l’esquerra anti-capitalista empri tant bé les eines del màrqueting. La meva sensació és que Podemos decebrà molta gent, perquè promet molt més –molt, molt més– del que podrà aconseguir.

Podemos és un símptoma d’una malaltia, no la seva solució. El seu error més gran és creure que el cap del govern pot canviar el món. El segon, pensar que amb les seves propostes el món serà millor. El tercer, considerar que és fàcil aplicar el que proposen.

Per cert, a l’entrevista –es refereix a la que Pablo Iglesias va concedir a Ana Pastor (La Sexta)- parla del “govern dels millors” (ja ho va dir en Mas, això) i després passa a dir que els millors són els professors universitaris i els funcionaris. Coneixent la universitat (-el qui escriu això és doctor en una branca de ciències-), ja et dic jo que no és el lloc on s’hi troba el millor.

Esperem que sigui un soufflé. La seva arrogància unida a la seva ignorància sobre les realitats del món (de teoria en saben molta) és pura dinamita.”

Si una cosa ha aconseguit Podemos que hem de considerar com a indiscutible és que ha sacsejat el país, ha alterat l’estat d’ensopiment a què ens havien conduït els partits tradicionals –especialment els dos grans (PP i PSOE)-, ha fet que, per primer cop, aquests veiessin amenaçada la seva hegemonia i, sumits com estant tots dos en una greu crisi interna, han començat a mirar pel retrovisor i s’adonen que ells representen un món diferent del que ha emergit amb Podemos, un món que havien anat marginant lentament, amb sectors cada cop més grans –i transversals- de la societat que s’han adonat de sobte que potser hi ha solucions alternatives al conformisme, a l’ensopiment, a la corrupció i a moltes més xacres que mostra avui l’envellit sistema de partits que va sorgir a l’inici de la democràcia, emparat en una llei electoral que margina la participació ciutadana i fa de les cuines (cada cop més petites) d’aquests col·lectius un centre poder omnímode que ho acaba decidint tot, sobre tots, i amb la participació de gairebé ningú.

El filòsof Ricardo Forster, de 57 anys, intel·lectual argentí del kirchnerisme (si és que ser intel·lectual i kirchnerista esdevé possible) ha declarat a El País que Podemos apel·la al populisme com “un acte de provocació”, per diferenciar-se de les altres formacions polítiques. “I la forma que van trobar per diferenciar-se és la seva lectura d’algunes de les formes de populisme sud-americà i, sobretot, de l’última generació de populisme”. A més, creu que són profundament democràtics en la seva lectura de la societat espanyola i que representen una generació jove, però disconforme amb el pacte que va portar a una despolitització i a una profunda crisi econòmica, institucional i social.

Puc estar d’acord amb gairebé tot, i de manera especial, amb l’afirmació que “Podemos ha tret la política de l’encotillament”. I només per això ja els podem donar la benvinguda. D’altra banda, aquest nou partit està reunint una ingent quantitat de persones –el diari Menorca parlava d’una reunió de més de sis-centes (probablement, doncs, més que afiliats no tenen els altres grans partits), la qual cosa significa que un amplíssim sector de la societat no se sent a gust amb els polítics que ens han administrat i ens administren encara, els quals –i això és encara més greu- segueixen mostrant-se incapaços de mirar fora de la seva cuina, semblen impotents d’obrir-se a la societat, i un cop més seguiran configurant les llistes (ja que el sistema els permet elaborar-les i dominar-les absolutament) amb els escassos vímets amb què compten. I per posar un exemples de casa, dirà que seran ells sols (vull dir els vint-i-pocs socialistes que donen suport a la jove Noemí Camps a la batllia de Ciutadella, i els altres vint-i-pocs socialistes que el donen a la senyora Maria Cabrisas, els qui, a la capital de ponent -en total 52 afiliats, segons el diari– ho decidiran tot). A més, se sentiran satisfets, com si amb aquesta elecció hagin fet tot el que possibilita la democràcia.

Motius, doncs, n’hi ha perquè un gran sector del país cerqui alternatives, ja que la pobresa ideològica dels partits tradicionals, l’endogàmia en l’elecció dels càrrecs, la impotència (i les poques ganes) d’obrir-se a la societat i de cercar persones de vàlua provada per a l’exercici dels càrrecs, ens està duent a una atròfia de la intel·ligència, a un carreró sense sortida que sembla que treballi al servei d’aquesta nova elit que formava aquesta troika de Podemos que, darrerament, ha substituït el triumvirat al cabdillisme.

És, tanmateix, la solució que demana el país? No ho sé, però més enllà de la crítica que faig al sistema establert –la famosa “casta” com brillantment l’ha qualificada el líder Pablo Iglesias-, la nova formació presenta força interrogants. De moment, el partit es nodreix d’eslògans sonors i efectius, i per tant, d’un llenguatge curt, estudiat, potent, que la gent capta amb facilitat, perquè toca aspectes clau, que volia sentir de feia temps. Però val a dir que sense entrar al fons dels assumptes.

De la mateixa manera que “Por el cambio” va ser un eslògan que tothom va entendre quan, al 1982, el PSOE de Felipe Gonzáles va treure 202 diputats després de l’esfondrament de l’UCD (partit que havia aglutinat les deixalles del franquisme que van decidir abandonar el franquisme per fer possible la democràcia), Podemos ha llençat màximes poderoses (algunes, per cert,ja embruten les parets de la nostra illa, com succeïa al 1977), però no han anat més enllà d’això; i quan hi han anat, algunes de les seves concrecions m’han semblat francament qüestionables.

En una entrevista a Ana Pastor a La Sexta seguida per tres milions d’espectadors (ja ho voldria per a ell Mariano Rajoy!), Pablo Iglesias no ha aclarit les contradiccions de diversos missatges que havia llençat, ni tampoc d’algunes de les seves propostes, i ha deixat sense respondre moltes preguntes importants. No ha aclarit, per exemple, els seus pronunciaments sobre si “els mitjans de comunicació privats són una amenaça per a la llibertat d’expressió”, com va afirmar fa mesos; sobre l’ “enveja” que sent per algunes mesures implantades a Veneçuela (quines? les que han situat 14 televisions nacionals en mans de Maduro?); sobre l’alliberament dels presos d’ETA; sobre com pensa finançar moltes de les seves mesures, com, per exemple, la renda bàsica que ha promès; sobre “la casta” que Podemos vol exterminar; sobre un referèndum per dirimir el model d’Estat o, sense anar més lluny, sobre si pensa deixar que els catalans duguin a terme un referèndum secessionista; sobre les seves propostes relacionades amb les expropiacions; sobre com s’enfrontarà a la banca; sobre si els impagaments de les hipoteques o dels lloguers no podran acabar amb desnonaments; sobre què s’ha de fer amb el problema dels pisos buits, etcètera, etcètera.

Però el que a mi em preocupa per damunt de tot és que hagin decidit –a menys que rectifiquin- que no es presentaran a les eleccions municipals i autonòmiques del proper mes de maig. I això perquè aquest tipus d’eleccions són, en efecte, les més properes a la base i, per tant, les més allunyades de la cúpula dirigent. Són les eleccions locals aquelles on ells podrien demostrar que el partit és constitueix de baix cap a dalt, però el fet de no participar-hi em fa creure justament el contrari: que Podemos és un partit creat per una elit (bàsicament de professors/funcionaris) que el va forjant des de dalt cap a baix, que és tot el contrari del que prediquen en parlar dels seus ja famosos “círculos”, que sembla que vulguin quallar-lo com un partit gairebé assembleari, però que, a l’hora de la veritat, elegeixen (com tots els de la “casta”) un líder únic que l’anirà configurant des del poder. I això se’m fa molt difícil d’entendre.

Molt a pesar de la complexitat dels fets que succeeixen al món i de les interpretacions que en solen fer els polítics i els periodistes, normalment em veig capaç d’entendre tant els uns com les altres. I una d’aquestes interpretacions que puc compartir és la d’acceptar que la jornada participativa que va tenir lloc a Barcelona diumenge passat no té conseqüències jurídiques. Això ho saben fins i tot els sobiranistes catalans que, després de retirar totes les propostes de referèndum, de votació pactada, etcètera, van organitzar aquest succedani de consulta per avaluar la força dels descontents amb la política de Madrid respecte de la qüestió catalana. De fet, no pretenien sinó treure múscul davant les reiterades negatives del govern de l’estat. Ara bé, ¿és possible, és creïble, és mínimament raonable que el president del govern, el ministre de justícia, els principals dirigents del PP i molts directors de diaris espanyols afirmin –creguin- que l’acte de diumenge passat no té cap mena de conseqüència política?

Des de fa mesos, el govern de Rajoy i el seu partit (amb la inestimable cooperació del PSOE) ha fet impossible que els catalans es pronunciessin cívicament i legalment sobre el seu futur. Primer, el parlament espanyol els nega la petició de transferir les competències per fer un referèndum. Després, davant l’aprovació d’una llei de consultes pel parlament de Catalunya i el subsegüent decret de convocatòria d’aquesta, el govern duu aquestes normes al Tribunal Constitucional, que en admetre el recurs, les suspèn d’eficàcia temporalment fins a dictar sentència.

Sorprenentment, Mas i els seus companys de viatge ideen tot seguit aquesta pseudoconsulta amb urnes de paper, sense censos i administrades per voluntaris, al·legant amb una metàfora que estan duent a terme un “procés participatiu”, en el qual els que hi vulguin intervenir dipositaran una papereta que conté la mateixa doble pregunta que es proposava per al referèndum declarat il·legal.

Fet això, el govern de Madrid, els diaris de la capital i els polítics contraris a la possible secessió de Catalunya, es riuen de Mas i fan escarni del que, segons ells, no és sinó una “charlotada”, una pallassada, una acció ridícula que no condueix enlloc i que, a més, no tindrà cap mena de conseqüència política. Però els dies passen, i s’adonen que el famós “soufflé català” –com ells el titllen amb menyspreu- no es desinfla, sinó que segueix mantenint-se ben tou, i, preocupats novament davant la qüestió catalana, el govern de Rajoy decideix dur la pallassada, el no-res, aquesta acció ridícula dels catalans al Tribunal Constitucional. Déu meu! Si el “procés participatiu” era tot això que diuen que era ¿com es pot dur al Tribunal Constitucional? ¿Si el que anaven a fer els catalans no podia tenir conseqüències jurídiques… ni polítiques, per què l’impugnaven? I presentat novament el recurs al Tribunal Constitucional, aquest suspenia també la “pallassada”, la “charlotada”, la “costellada”… mentre des del govern de l’estat s’amenaçava Mas, el conseller de la governació català i els funcionaris que hi participessin amb querelles criminals.

Però arriba el diumenge 9N i els catalans, amb una tranquil·litat envejable, surten al carrer i duen a terme el “procés participatiu”. I són dos milions tres-centes mil persones les que fan cua sense immutar-se, aguanten la pluja sense protestar, no rompen un sol vidre i, per dir-ho clarament i amb paraules més bastes, fan botifarra a Rajoy, al seu govern, al Tribunal Constitucional i a la premsa de Madrid que els dóna suport. I no passa res!

Aleshores, tornen a sortir els ministres del govern –i més tard el president- per repetir-nos que l’acció de diumenge no té conseqüències jurídiques… ni polítiques! I jo em demano: ¿com no ha de tenir conseqüències polítiques una manifestació massiva, que treu al carrer un terç de l’electorat de Catalunya contravenint tot el que ha decidit el govern i el Tribunal Constitucional? Com no ha de tenir això conseqüències polítiques? ¿Creuen que rient-se’n novament, dient que les xifres no són creïbles, insinuant que pot haver-hi trampa o bé referint-se al 66 per cent de catalans que no va sortir al carrer (com si a les eleccions ordinàries hi sortís el 100 per cent!) poden deixar per resolt el problema? ¿Realment ho creuen, això?

D’entrada, els catalans han deixat en ridícul les institucions centrals del país, perquè més espantós que veure la imatge de la guàrdia civil retirant unes urnes (cosa que no es va produir) és que aquesta imatge no es produís després d’haver assegurat Rajoy que “¡no habrá votación ni referéndum!”, i ha demostrat, en efecte, que Espanya té un problema colossal que els responsables del govern no saben gestionar poc ni gens i que és a punt d’explotar-los a la falda. Perquè… si Podemos, que va obtenir un milió quatre-cents mil vots a les passades eleccions, és present a totes les tertúlies, ha confós els grans partits i ha fet que tothom visqui i actuï condicionat pel que pot succeir amb aquest col·lectiu que encara no ha demostrat res, ¿com es pot mostrar indiferència davant una manifestació de dos milions tres-centes mil persones –totes catalanes- que són capaces de fer el que volen contravenint les lleis, les disposicions del Tribunal Constitucional, les amenaces i –pitjor encara- les burles i els menyspreu que se’ls fa des de Madrid?

Si això no té conseqüències polítiques, no sé què en pot tenir.

I he d’acabar referint-me, ni que sigui mínimament, als resultats. Ja sé que, als nombres, cadascú els fa cantar com vol, però ben al costat de la demostració de múscul –pacífica i envejable- que han fet els catalans, el cert és que un milió vuit-cents mil vots per la independència no serien suficients –en un referèndum legal i acordat on votés el 75 per cent del cens- per aconseguir la separació d’Espanya. Potser ho seria si només anés a votar el 50 per cent de l’electorat, com succeeix als darrers temps, però no crec que fos així en un referèndum d’aquesta naturalesa. Per a mostra, el d’Escòcia de fa un mes.

Per tant, és evident que tots tenim un problema. Els catalans, perquè no serien prou per sortir-se d’Espanya en un referèndum legal i acordat (a menys que Rajoy continuï fent el que fa i, per tant, creant independentistes). Per això ERC i la CUP demanen una Declaració Unilateral d’Independència (la famosa DUI). Però també Mas i CiU tenen un problema, perquè saben que aquesta DUI no aniria enlloc, ja que, sense acord amb Espanya, ningú a Europa els reconeixeria com a estat independent. ¿I els socialistes? Ves si en tenen, també, de problemes!, perquè, per més que parlin d’una reforma federal del país, encara no han estat capaços de definir-la en uns termes que poguessin satisfer la majoria de catalans. Però la patata més calenta la té el govern de Rajoy, perquè no sap com s’ha de moure i és a punt de sofrir un atac de ràbia dels seus, mentre és acusat de covard i pusil·lànime per UPyD i C’c, que voldrien dissoldre totes les comunitats autònomes i retornar a un país marcadament dirigit des de Madrid.

I per acabar de complicar les coses, només cal que la fiscalia faci detenir Mas o que Rajoy promogui el mecanisme constitucional per suspendre l’autonomia catalana emparant-se en l’article 155 de la Constitució. Aleshores, a més d’un heroi, els catalans tindran un màrtir que proveirà l’independentisme dels vots que li manquen per dir: bay bay, Espanya! Adéu, Rajoy, adéu!

El fet que jo no vagi ser mai alumne de l’Institut Joan Ramis a l’època en què aquest centre encara no tenia un nom propi -tot en gros em va acollir com a examinand lliure- m’impedeix d’acudir a l’anecdotari estudiantil, que sempre obre un ample ventall de recursos a qui evoca el centre on va estudiar en una efemèride com la que estem celebrant. Tot i així no dubto que la instauració d’aquest centre d’ensenyament mitjà va ser bàsic en el progrés intel·lectual de Maó.

“Optimis institutis mentem infantium formare”, diu Quintilià evocant el mot “institut”, en una expressió que podríem traduir per “formar la intel·ligència dels al·lots amb les millors doctrines”- i que ens evoca el camp de l’intel·lecte, el de la formació intel·lectual i del raonament. Per tant, el de l’activitat més superior de l’home, aquella que l’eleva per damunt de les altres criatures, que l’allibera de l’esclavatge dels instints, que el fa lliure i capaç per decidir per ell mateix: tant per estimar com per odiar, tant per enlairar-se com per rebolcar-se, tant per encertar com per equivocar-se.

No és estrany, doncs, que la creació dels instituts a Espanya provoqués les ires del ultraconservadors, com per exemple la del rector de Santa Maria, Ambròs Carabó, que, en oposar-se també al naixement de l’Ateneu de Maó, l’any 1905, va dir al president Antoni Victory: “Som enemic de s’Ateneu pes mateix motiu que som enemic de tots ets ateneus, de totes ses universitats i de tots ets instituts d’Espanya”.

Vull dir amb això que la societat més conservadora, més obscurantista i menys democràtica, la societat que, havent renunciant a pensar per ella mateixa s’ancorava en el dogma, era també enemiga dels instituts, i ho era perquè veia clarament que aquestes institucions tenien una missió que anava més enllà de la simple transmissió de saber i assolien l’objectiu de formar els joves per a una ciutadania en llibertat, despertant-los la inquietud de conèixer el fons de les coses per discernir la veritat i decidir lliurement respecte de tot allò que s’esdevé essencial per a la configuració integral de la persona humana.

Potser per això voldria formular unes qüestions amb motiu del cent-cinquantè aniversari del Ramis: ¿Segueix inquietant avui l’activitat intel·lectual de l’institut els sectors més immobilistes de la nostra societat? ¿Podríem afirmar que els sectors més dinàmics, més oberts, més tolerants, més democràtics de Menorca veuen en l’Institut Joan Ramis un lloc capaç de forjar persones en el sentit més complet i integral de la paraula? ¿És avui aquest institut una esperança clara per al futur de la nostra societat? ¿És realment una escola de ciutadania?

Al nostre batxillerat s’estudien matemàtiques, ciències, llatí, llengua i, fins i tot, filosofia. Més enllà, però, de l’abstracció que representa el saber après en els llibres de text ¿es baixa també al carrer?, ¿es fan esforços per comprendre el que succeeix a la vida quotidiana?, ¿s’ajuda l’alumne a discernir sobre el per què dels fets o de les realitats humanes?

Trobaríem, sens dubte, respostes afirmatives a aquests interrogants en una anàlisi diacrònica d’aquesta institució, molts professors de la qual van intervenir, per exemple, en la creació de l’Ateneu de Maó, per citar un clar referent en la nostra cultura. I això em dur a fer esment d’alguns, com José Pérez de Acevedo, un intel·lectual cubà format a Madrid, membre de la francmaçoneria i, per a més detalls, titular d’una càtedra que rebia el nom, realment florit, de “Psicologia, Lògica, Ètica i Rudiments de Dret”. Pérez de Acevedo era, en efecte, el que fa uns anys en dèiem “un intel·lectual compromès”. Compromès ideològicament, compromès en l’acció cultural, compromès fins i tot en el camp de la política. Però el més important, des del meu punt de vista, és que Pérez de Acevedo va ser, per damunt de tot, un home integrat, un home incardinat en el món, un home que va saber adoptar una posició davant tots i cadascun dels problemes que la vida li plantejà, tant en el camp individual com social.

Un altre fundador de l’Ateneu va ser Francesc Hernández Sanz, professor de dibuix d’aquesta mateix institut, arxiver de la ciutat i pare, sens dubte, de la historiografia menorquina contemporània, com ho avala no sols el seu “Compendio de Historia y Geografía de Menorca”, sinó també els molts treballs publicats a la Revista de Menorca, de la qual va ser impulsor, propietari i director a la seva segona època.

I ben al costat d’aquests grans personatges voldria, també, referir-me a un altre intel·lectual menys conegut, però no menys important, Jaume Pomar i Fuster, mallorquí, nascut a Palma, que arribà a la nostra illa l’any 1905 després d’haver guanyat la càtedra de “Geografia i Història” a l’Institut de Maó, la qual exercí al llarg de cinc anys. I vull citar aquesta figura perquè Jaume Pomar és un home que ve destinat a Menorca amb l’esperança d’obtenir una plaça a la seva illa nadiua, però que no per això viu desarrelat, sinó que s’incorpora decididament a la tasca intel·lectual menorquina, conscient que, si més no mentre duri la seva estada a Menorca, ha de donar als menorquins tot allò que li permeti la seva capacitat intel·lectual.

Sense un afany de ser exhaustiu -i corrent, per tant, el risc de deixar-me oblidades moltes persones entre els professors de l’institut, he de citar científics i naturalistes eminents, com Emiliano Castaños, Cardona i Orfila, Jaume Ferrer i Aledo o el farmacèutic Maurici Hernández, artífex alguns d’ells de magnífiques col·leccions en el camp de les Ciències Naturals; arquitectes als què Maó deu gran part de la seva configuració estètica i urbanística, com Francesc Femenias o Josep Claret; músics, com Josep Cardona Mercadal, fundador del Grup Filharmònic de l’Ateneu; erudits com Ferran Soldevila, Miquel Roura i Pujol, Gabriel Llabrés Quintana o Fèlix Duran i Canyameras; esportistes i educadors de l’oci, com Francesc Seguí (més conegut com el senyor Paco Ramonell), que fou l’introductor i l’ànima de l’escoltisme a Menorca dins la primera meitat del segle XX; periodistes ideològicament compromesos, com Germán Martínez Mendoza, editor, director i, pràcticament, redactor únic d’un periòdic, La Alquitara, que significà d’alguna manera la defensa del pensament radical i utòpic dins l’esquerra del seu temps; polítics com el doctor Frederic Llansó i Cardona; llatinistes i bibliòfils, com Joan Gutiérrez Pons, director durant molts anys d’aquesta casa, arxiver de Maó i també director de la Revista de Menorca; artistes, com el ja citat Francesc Hernández Sanz, i també Joan Vives Llull, potser el pintor maonès més interessant d’aquest segle; historiadors com Salvador Castelló; i polígrafs i col·leccionistes, com Joan Hernández Mora, per citar alguns dels professors ja desapareguts que representen aquest esperit d’intel·lectual compromès que no té res en comú amb el rònec esperit funcionarial de què avui està impregnada la nostra societat, no sols en el camp de l’ensenyament, sinó en tots i cadascun dels estaments que configuren els serveis públics.

I arran d’això m’agradaria fer una pregunta amb l’únic objectiu d’incitar a la reflexió: ¿està l’Institut Joan Ramis, estan els seus professors suficientment incardinats a la vida cultural, social i política de Menorca?, ¿són els professors d’aquest institut capdavanters d’aquesta activitat, pública i privada, que ha d’exercir una tasca intel·lectual, política o de servei dins la Menorca d’avui? I que consti que només ho pregunto, no faig cap judici d’intencions.

Certament que la tasca d’escriptor és perillosa. I ho dic perquè, després de publicar en un article que no sempre som honestos a l’hora de reflexionar sobre la corrupció, i de fer una lloança de Miquel Iceta, el qual posava com a model de persona que no desbarra, que és coherent amb ell mateix i respectuós amb les idees dels altres, resulta que –ver per on!- a la mateixa hora que el meu article veu la llum, Iceta és entrevistat per Sílvia Cópulo a Catalunya Ràdio i fa tot el contrari del que jo havia lloat. Vull dir que se li escalfa la boca i no dubta de comparar la festa del nou 9-N amb les eleccions plebiscitàries alemanyes que provocà Adolf Hitler. És a dir, per sorpresa meva, fa el mateix que el seu company Alfonso Guerra, al qual jo havia criticat durament.

De veritat que no som res! Apostes per un polític i aquest va i treu el peu del llençol! Mostres la teva simpatia per un partit, i poc temps després aquest té els seus líders imputats! Porca misèria! I tanmateix hem d’acceptar (que no vol dir estar-hi conforme)  la nostra realitat, aquesta que no ens evita sorpreses. Doncs bé, parlant de sorpreses, la que ens ha provocat l’Audiència Nacional que, en una operació que dugué a terme a principi de setmana detenia 51 polítics de les comunitats de Madrid i de Castella i Lleó i n’engarjolava 31 per una presumpta operació d’enriquiment injust. Ben curiós això! Fa mesos que només sentim parlar del 3 per cent de Catalunya, de Jordi Pujol i de la seva pròspera saga familiar i, ves per on!, de sobte, els qui han estat empresonats són tots polítics de la centralitat espanyola (aquesta que no entén poc ni gens la perifèria), la majoria del PP i algun també del PSOE. Per tant, dels dos grans partits que parlen de “la ley por encima de todo” i s’omplen la boca d’improperis en referir-se al famós “procés” català.

I no puc sinó referir-me també a aquest procés, especialment avui que, ves a saber si per despistar una mica el personal davant tanta detenció de polítics “de la casa”, la “vicepresidenta-para-todo” ens anuncia que el Govern de Rajoy està decidit a impugnar i impedir la consulta del nou 9-N i que, per això mateix, ha demanat l’informe corresponent al Consell d’Estat, com a pas previ a la denúncia de la possible il·legalitat davant del Tribunal Constitucional.

Però no havíem quedat, senyora vicepresidenta –i senyors periodistes de la Cort- que la nova consulta de Mas era una pallassada? No havíem quedat que els catalans feien el ridícul amb aquest succedani de consulta que no s’emparava en cap norma i que no pretenia sinó fer un acte sense cap valor electoral ni plebiscitari, sinó tan sols una nova manifestació del disgust que tenen per no haver-los deixat votar en referèndum? No havien dit vostès per activa i per passiva que serien la befa i l’escarni de la gent de seny?

I és ben curiós, això, perquè primer se’n riuen, en fan befa, denuncien la insensatesa dels polítics catalans en convocar aquest procés participatiu que –segons deia el Govern- no du enlloc, i de sobte, quan veuen venir que hauran d’enfrontar-se novament amb una manifestació monstre (de les que ja ningú fa des que Rouco Varela va ser premiat amb la jubilació), i mentre els jutges van engarjolant polítics “de la casa” o antics ministres del guru Aznar són forçats a declarar davant dels Tribunals com a imputats, aleshores els agafa el tremolor i diuen que han de vetllar per l’estat de dret (aquest que els seus trenquen de manera impietosa) i decideixen impugnar aquest fals referèndum, aquesta gran bereneta de seques amb botifarra, aquesta festa i costellada, com algú l’ha qualificat.

I tanmateix no em sorprèn aquesta actitud, perquè fa dos diumenges, en confessar la meva perplexitat davant la decisió de Mas de convocar la votació un cop el Tribunal Constitucional va suspendre cautelarment la vigència de la Llei catalana de consultes no referendàries i la convocatòria del 9-N, vaig dir que no entenia perquè Mas no dissolia el Parlament i convocava unes eleccions, formalment ordinàries però amb aspecte de plebiscit. Perquè aquest és –o era, al meu entendre- l’únic camí possible després de topar-se amb la paret que aixecava el Govern de Rajoy i els silencis d’un president que sembla incapaç de reaccionar davant dels problemes.

He de reconèixer que no vaig entendre prou bé el succedani que Mas es va treure de la màniga (val a dir que amb la incomprensió de molts altres partits catalans). Però no se’m va ocórrer titllar-lo de pallassada, com van fer els “savis” intèrprets de Madrid, per més que vaig aconsellar Mas que encengués un ciri a la Moreneta perquè impulsés Rajoy a suspendre novament aquesta cosa que, segons deia el mateix Govern, era ridícula, no tenia cap valor, i, per tant, s’havia de qualificar com “una nova ocurrència de Mas”, com un “succedani”, o com una “charlotada”, encara que aquest darrer qualificatiu no procedeix de membres del Govern. Però Rajoy ha caigut en el parany i, amb la decisió d’impugnar el “procés participatiu” –quan jo escric aquest article no sé què dirà el Consell d’Estat i, menys encara, què farà el Tribunal Constitucional- no posa sinó més llenya al foc i provoca el naixement de nous independentistes.

Dimarts passat, l’eurodiputat convergent Ramon Tremosa afirmava al seu compte de twitter que “Hi ha més separadors a Madrid que separatistes hi ha a Catalunya” (i el cito de memòria perquè ara no puc contrastar aquesta expressió literalment). Per això em reitero en allò que vaig dir (i que Déu em perdoni si la torno a espifiar, com en el cas d’Iceta) respecte d’una eventual prohibició de la nova consulta que, per al 9-N ha programat el govern de Catalunya: Si ho fa, aleshores no serà l’astúcia del president Mas la guanyadora del pols que aquest ha fet al “poder real del país”. Més aviat serà l’estultícia de Rajoy la que brindarà a Mas en safata d’argent la possibilitat de convocar unes eleccions que, per a bé o per mal, amb l’acord o el desacord dels seus, provocaran sens dubte un nou ordre de coses que no m’atreveixo a predir.