Josep Maria Quintana

Els drets lingüístics

Parlar dels drets lingüístics (com també parlar dels deures) és una qüestió francament delicada perquè de seguida provoca discussions on aviat apareix la visceralitat i on sovint es perden les formes. I de seguida sol aparèixer una paraula mítica: “llibertat”, com si aquesta permetés als uns i als altres de fer qualsevol cosa. I això no és cert. No ho és, doncs –com voldrien alguns-, que la teoria de la llibertat lingüística permeti a una administració autonòmica desconèixer certs drets constitucionals dels qui volen viure sempre en castellà, però tampoc no ho és –com voldrien uns altres- desconèixer el dret dels qui volen viure fent servir la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma que és, a més, oficial. I tanmateix hauria de ser possible arribar a un mínim acord, al qual només podrem accedir si assumim una sèrie de principis que no poden deixar de ser avaluats i acceptats des del respecte a la llei.

Potser, doncs, que fixem el primer d’aquests principis: que la teoria de la llibertat lingüística és vàlida per explicar relacions estrictament privades, però en canvi és clarament insuficient per justificar l’engranatge de drets i deures que es poden donar entre el poder i els ciutadans, i fins i tot, en moltes de les relacions que aquests darrers mantenen entre sí. I això perquè el fenomen lingüístic (considerat tant des de l’òptica estrictament comunicativa com des d’una perspectiva cultural) és un fet col·lectiu i, com a tal, tot el ventall de drets i obligacions individuals que s’hi articulen han de tenir en compte aquesta dimensió col·lectiva, que exigeix un ordenament jurídic que reguli la llengua o les llengües presents en una comunitat política. Ordenament que trobem en el bloc de la constitucionalitat, del qual deriven un conjunt de drets i de deures, que afectaran a les persones i les institucions, i que, com hem vist, s’articulen sobretot a partir dels conceptes d’oficialitat i de llengua pròpia.

És cert que la llibertat d’emprar la llengua que es vulgui forma part del dret de la llibertat de l’individu, davant el qual els poders públics han d’observar un deure d’abstenció, però també ho és que, juntament amb un deure de conèixer la llengua oficial (deure entès com una càrrega explícita en el cas del castellà i implícita en el cas del català), es genera en el ciutadà el dret de conèixer la llengua, cosa que, al seu torn, suposa per al poder públic (Estat o Comunitat Autònoma) el deure de disposar dels mitjans indispensables perquè aquell la pugui aprendre.

I no podem, doncs, negar aquest deure implícit de conèixer la llengua oficial de la Comunitat Autònoma diferent del castellà, i això perquè el Tribunal Constitucional ha avalat en les seves sentències el deure dels alumnes que pretenen superar els cicles obligatoris de mostrar que coneixen suficientment les llengües oficials de la Comunitat Autònoma d’allà on han cursat els estudis, fet que esdevé un veritable deure d’aprenentatge de les llengües oficials i que pot tenir conseqüències respecte de l’exercici efectiu del dret de tria lingüística. I això fa també indispensable que els docents tinguin els coneixements lingüístics adequats.

Cosa ben diferent és el dret d’opció lingüística que té tot ciutadà de fer un ús vàlid jurídicament de la llengua oficial escollida davant dels poders públics i dels particulars. I aquest dret que el ciutadà té a usar la llengua que esculli deriva, precisament, del principi d’oficialitat. Si a la nostra Comunitat Autònoma són oficials el català i el castellà, el ciutadà té dret a usar la llengua que vulgui. Ara bé, aquesta afirmació no es correspon amb aquella altra que escoltem sovint, que predica que tots els ciutadans que ho desitgin tenen dret a ser educats en llengua castellana, perquè aquesta afirmació va més enllà del dret d’ús de la llengua i entra en un debat, força més complex: el de la llengua a l’ensenyament.

I a l’hora de parlar de la llengua a l’ensenyament hem d’esmentar d’entrada la doctrina del Tribunal Constitucional, i en concret, aquella sentència on es diu que és “del reconocimiento de la cooficialidad del castellano y de la lengua propia de una Comunidad [que] se deriva el mandato para los poderes públicos, estatal y autonómico, de incluir ambas lenguas cooficiales como materia de enseñanza obligatoria en los Planes de Estudio, a fin de asegurar el derecho, de raíz constitucional y estatutaria a su utilización” (STC 337/1994, FJ 14). I, atenent a l’esquema constitucional de distribució de competències, és al legislador autonòmic a qui correspon regular l’aprenentatge de la llengua oficial pròpia de la Comunitat Autònoma. I és aquesta legislació la que configura l’aprenentatge del català com un deure dels alumnes, i la que també garanteix –evidentment!- que al final del cicle educatiu obligatori tots han de poder emprar correctament tant el català com el castellà.

Ara bé, segons ha dit el Tribunal Constitucional, aquest dret constitucional a l’educació no comprèn un hipotètic dret de l’alumne –o dels seus representants legals- a escollir la llengua en la qual es realitzarà l’ensenyament (o llengua vehicular). En aquest sentit, el màxim intèrpret de la Constitució diu que “ninguno de los múltiples apartados del artículo 27 CE –ni el primero, al reconocer los derechos de todos a la educación, ni el segundo o el séptimo, en los que aparecen claramente mencionados los padres de los alumnos […]- incluye, como parte o elemento del derecho constitucionalmente garantizado, el derecho de los padres que sus hijos reciban educación en la lengua de preferencia de sus progenitores” (STC 195/1989, FJ 3). En tot cas, l’elecció de centre educatiu per raó de llengua és un dret de rang legal i, consegüentment, només existeix en la mesura que l’atribueixi l’ordenament infraconstitucional i s’ha d’exercir dins les disponibilitats organitzatives que ofereix el sistema educatiu. Això s’expressa en diverses sentències i, especialment, a la STC 337/1994 –que resolia la qüestió d’inconstitucionalitat plantejada pel Tribunal Suprem en relació amb els preceptes de la Llei de Normalització Lingüística de 1983, de Catalunya, que definien els models de conjunció lingüística-, sentència que va establir amb tota claredat que la decisió sobre la llengua de l’ensenyament s’inscriu en l’esfera competencial dels poders públics, als quals correspon definir el model lingüístic escolar vigent dins cada Comunitat Autònoma. Per consegüent, si bé les lleis poden reconèixer un dret a l’elecció lingüística en el terreny de l’ensenyament, no es tracta d’un dret de reconeixement preceptiu ni en cap cas absolut.

Els deures lingüístics

Els deures lingüístics neixen, com els drets, de l’oficialitat de les llengües, i afecten, doncs, al castellà i al català. Ja hem vist respecte d’aquell el deure constitucional que explicita l’article 3 CE de conèixer l’idioma que és oficial a tota Espanya. Però de tot el que venim dient és clar que també es produeix en molts casos un deure implícit de conèixer el català –quan aquest és la llengua pròpia de la comunitat-, encara que no d’usar aquesta llengua.

D’acord amb aquests principis, hem de presumir, doncs, als ciutadans –si més no a priori– que coneixen els idiomes oficials de la Comunitat Autònoma i, si aquest coneixement no es té, és el mateix interessat qui ho ha d’acreditar.

Ara bé, si en relació al ciutadà no podem dir que aquest tingui el deure de conèixer aquesta llengua (tret del cas que aquest sigui un alumne subjecte al procés educatiu d’una comunitat autònoma amb llengua pròpia), quan es tracta d’Administracions públiques, aleshores els deures que aquestes assumeixen en relació a les llengües oficials són força més amplis. Així –ni que sigui de manera sintètica- podem assenyalar els deures de disponibilitat (arts. 2 i 5 LNL) i d’atenció, tant activa o passiva, en cadascuna de les llengües oficials (arts. 6 a 12 LNL). Deures que també es fan extensius a les persones jurídiques (art. 3 LNL que remet a l’article 2 de la mateixa llei), així com a d’altres esferes: concretament als funcionaris de l’Administració de Justícia, ja que dins l’àmbit territorial de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, tots els ciutadans tenen dret a poder dirigir-se a aquesta Administració en la llengua oficial que estimin convenient d’usar, i no se’ls pot exigir cap classe de traducció (art. 11.1 LNL), perquè cal tenir en compte que totes les actuacions, documents, escrits, realitzats o redactats en català, són totalment vàlids i eficaços davant els tribunals i els jutjats de les Illes Balears. Circumstàncies aquestes que naturalment afecten als notaris i registradors, en la seva relació amb els ciutadans, ja que aquests tenen dret a ser assabentats en la llengua que elegeixin (art. 11.2 LNL).

Pel que fa a la llengua pròpia, la llei diu que l’Administració té el deure específic d’utilitzar-la (arts. 6 i 7 LNL), i d’adoptar les mesures necessàries per a la seva normalització (art. 10 i Títol IV de la LNL). La llei ordena també que la inscripció dels documents en els registres públics dependents de la Comunitat Autònoma es faci en català (art. 12 LNL), que la retolació pública sigui també en català i estableix un ordre de prioritat en favor d’aquesta llengua en els casos de retolació bilingüe (art. 15 LNL), ordena que la toponímia sigui en català (art. 14 LNL) i exigeix que els Poders Públics prenguin les mesures necessàries de cara a la capacitació del personal de l’Administració (art. 16 LNL) i específicament de l’Administració de la justícia (art. 11.3 LNL). També en matèria d’ensenyament (Títol II de la LNL) i dels mitjans de comunicació social (Títol III de la LNL).

La decisió del Govern de la Comunitat Autònoma de suprimir la obligatorietat de conèixer el català als funcionaris que no incideixin sobre l’ensenyament és una mesura que, no per esperada, hem d’acceptar sense formular la nostra més clara protesta. Penso que la decisió governamental és un error, però em sembla que la nostra resposta ha de venir, no tant de l’exabrupte o de la desqualificació, com de l’anàlisi de la legalitat: concretament, del que els juristes coneixem com el “bloc de la constitucionalitat”.

És per això que m’he permès escriure un article, que dividiré en dues parts, per facilitar-ne la lectura en el diari. En aquest primer parlaré del concepte de llengua pròpia (del qual es va oblidar la nostra consellera de cultura a les declaracions fetes al diari Menorca, ja que parlava només de la cooficialitat), i també d’aquest darrer concepte, que jo prefereixo dir-ne (com la Constitució) doble oficialitat. En el segon, parlaré dels drets i deures lingüístics, derivats, precisament, dels dos principis esmentats.

 El concepte de llengua pròpia: conseqüències jurídiques que se’n deriven

Correspon als estatuts d’autonomia regular la matèria lingüística dins el marc constitucional. L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, aprovat per la Llei Orgànica 1/2007, de 28 de febrer, inicia aquesta regulació a l’art. 4, sota l’epígraf de “La llengua pròpia”, d’acord amb el qual “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial.” Certament, doncs, parla de doble oficialitat, però, a més, de llengua pròpia, i és des d’aquest atribut que es deriva una conseqüència jurídica bàsica: la de ser el català la llengua normalment emprada per l’Administració. En aquest sentit, l’Administració, atenent al caràcter de llengua pròpia que té la catalana, ha d’operar i relacionar-se en aquesta llengua de forma principal, perquè és la de la comunitat a la qual serveix, això sens perjudici del dret d’opció política dels particulars a expressar-se en castellà i sense que tampoc l’Administració exclogui o desconegui aquesta llengua en la seva relació amb els ciutadans (STC 337/1994, FJ 21).

És probable que aquesta darrera afirmació no sigui pacífica entre nosaltres, atesa la poca contundència del text estatutari, però troba arguments sòlids en la doctrina del Tribunal Constitucional que ha parlat del concepte de “llengua pròpia” a la STC 46/1991, en dir que considerava ajustat a la Constitució l’art. 34 de la Llei de funció pública de Catalunya, tot afirmant que és raonable valorar el coneixement de la llengua catalana com a requisit general de capacitat perquè el català és la llengua pròpia de l’Administració, o sigui, és la llengua de l’Administració, i per tant, és una “llengua d’ús preceptiu” (STC 46/1991, FJ 2 i 3). És, doncs, aplicant el bloc de la constitucionalitat que el Tribunal Constitucional ha afirmat que “en efecto, el catalán, lengua propia de Cataluña, es lengua oficial en el territorio de la Comunidad Autónoma […] y, en lo que aquí interesa, es también la lengua de la Generalidad y de la Administración territorial catalana, de la Administración local y de las demás corporaciones públicas dependientes de la Generalidad” (STC 337/1994, FJ 21).

D’aquesta doctrina hem, doncs, de deduir la plena constitucionalitat de l’article 6 de la Llei de Normalització Lingüística de les Balears (LNL) de 29 d’abril de 1986, quan deriva del caràcter de llengua pròpia la prescripció del català com a llengua de l’Administració.

Veiem, doncs, que el concepte “llengua pròpia” comporta efectes jurídics clars, i això sens perjudici que, com a conseqüència de la doble oficialitat del català i el castellà, es derivin deures per a l’Administració d’atendre en castellà els ciutadans que així ho manifestin.

Del concepte de “llengua pròpia” es deriven, doncs, en definitiva, importants efectes jurídics. Els principals són aquests:

1. Que el català és la llengua de la Comunitat autònoma de les Illes Balears (art. 6.1 LNL) i que, com a conseqüència d’això, ho és del Govern Autònom, del Parlament i dels Consells Insulars i, en general de l’Administració Pública, de l’Administració Local i de les corporacions i institucions públiques dependents de la Comunitat Autònoma. Ho és, doncs, de tota l’Administració autonòmica. Matèria que es desplega bàsicament en els articles 9 i 34 LNL i també els articles 30 i 50 de la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, que s’han promulgat tenint com a nord la doctrina que emana de la STC 46/1991, FJ 4, que ordena relacionar els nivells d’exigència del català amb la capacitat requerida per dur a terme la funció de què es tracta.

2. Que la normalització de la llengua catalana és un deure de la Comunitat autònoma (art. 35 EAB), que aquesta ha de dur a terme d’acord amb els preceptes de l’Estatut i els derivats de la LNL que el desenvolupa.

3. Que el coneixement de la llengua catalana és un mèrit preferent en la resolució dels concursos i de les oposicions per proveir els llocs de magistrats i jutges (art. 97.2 EAB) i per a la provisió de les places de notaris i registradors (art. 99 EAB).

4. Que el català, com a llengua pròpia de les Illes Balears, és oficial a tots els nivells educatius (art. 17 LNL). I

5. Que el català és la llengua usual en emissores de ràdio i de televisió i en altres mitjans de comunicació social de titularitat de l’Administració Autònoma o sotmesos a la seva gestió (art. 28.1 LNL).

L’Estatut, però, no només parla de la llengua pròpia. També ho fa de

La doble oficialitat

Mentre el concepte de llengua pròpia implica un contingut històric i sociològic que lliga una determinada llengua al territori i a la comunitat que hi habita, el concepte de llengua oficial té, en canvi, una connotació estrictament jurídica. Una llengua serà oficial perquè així ho estableix la llei. Punt.

La Constitució, després de dir que “el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat”, diu que “tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la” (art. 3.1). I afegeix tot seguit que “les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts” (art. 3.2).

En reconèixer, doncs, l’existència de diverses llengües oficials, per bé que algunes limitades territorialment, la Constitució proclama el principi del pluralisme, que es garantirà a través dels estatuts d’autonomia i la legislació autonòmica de desenvolupament. Per tant, el castellà serà oficial en tot l’Estat, però haurà de compartir aquesta oficialitat amb altres llengües (que la Constitució qualifica també d’espanyoles) en els territoris on aquestes hagin estat reconegudes com a oficials pels seus respectius estatuts d’autonomia.

Estem, doncs, en condició de veure que, si bé el dret a tria lingüística de les institucions i el procés normalitzador són una conseqüència del caràcter de llengua pròpia, els drets i deures lingüístics deriven bàsicament del caràcter de llengua oficial. Per tant, les institucions –les de les Balears en el nostre cas- hauran d’actuar compel·lides per tot una sèrie de deures que deriven del caràcter de ser el català la llengua pròpia del territori que administren o bé on actuen, mentre que el dret a la llibertat d’elecció per part del ciutadà de les Balears deriva directament del caràcter de llengua oficial.

És per això que no hi ha contradicció, ni menys encara incompliment legal, en afirmar que la noció de llengua pròpia habilita molts mandats en què es fa el català d’ús obligatori (per bé que no exclusiu), cosa que genera unes obligacions a les Administracions públiques, a les Corporacions de dret públic, així com també a institucions i entitats; obligacions que, al seu torn, esdevenen drets per als ciutadans que volen gaudir d’una atenció en aquesta llengua pròpia (el català en el nostre cas). L’oficialitat, doncs, queda modulada per la declaració de llengua pròpia, de manera que es generen usos oficials diferents per al castellà i el català d’acord amb la circumstància que aquest gaudeix de l’estatut de llengua pròpia de les Illes Balears.

Segons el Tribunal Constitucional, l’abast i els efectes de l’oficialitat estan configurats per la legislació autonòmica, d’acord amb els respectius estatuts d’autonomia (STC 82/1986, 123/1988 i 337/1994). En conseqüència, la legislació autonòmica ha de regular els usos oficials que es poden derivar de l’oficialitat declarada estatutàriament a l’article 4.1, segons el qual, “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial.”

I això implica la necessitat de parlar dels drets i dels deures lingüístics derivats de la doble oficialitat.

Els diaris de diumenge passat donaven compte de la notícia que el president de Cuba, Raúl Castro, havia rebut a l’aeroport de l’Havana al governant veneçolà, Hugo Chávez, que hi havia arribat per iniciar la segona fase del tractament contra el càncer que pateix i per sotmetre’s a quimioteràpia.

A l’informatiu de mitjanit, la televisió cubana va emetre un vídeo sense so de l’arribada d’Hugo Chávez a l’aeroport de l’Havana, on es veia Raúl Castro que el rebia acompanyat del ministre de Relacions Exteriors de la illa, Bruno Rodríguez. El dia anterior, Chávez havia anunciat a Caracas que sortia del país havent sol·licitat i obtingut del Parlament veneçolà el corresponent permís per viatjar a Cuba i complir d’aquesta manera amb la segona etapa del seu tractament contra el càncer. L’autorització parlamentària, comportà un decret de presidència, amb el qual Chávez delegava part de les seves funcions com a cap d’Estat al vicepresident, Elías Jaua, i al ministre de Planificació i Finances, Jorge Giordani. “Aquest és un decret per delegar –va dir Chávez-, no com volen alguns sectors de l’oposició, que demanen que jo deixi el govern”.

Abans de partir, el president de Veneçuela va mantenir una atapeïda agenda per deixar solucionada la manera de mantenir-se en el comandament del Govern tot i ser a Cuba. I, posteriorment, també es va reunir amb els seus seguidors del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV).

No hi ha dubte que l’aparició d’aquest càncer, que el mateix president Chávez va anunciar des de Cuba a principis del mes de juny, ha despertat l’interès general per veure com afectarà a la vida del president, però també, i per damunt de tot, què significarà per a la revolució bolivariana de la què el comandant n’és el líder únic i indiscutible.

Després de tres setmanes de misteris i de rumors, Chávez agafà el micròfon es posà davant una càmera de televisió i, com Evita Perón, agafà el brau per les banyes. Anuncià que tenia càncer i que el venceria, amb referències exòtiques al Jesús dels esue pares i a la Mare de Déu. De fet, parlà de vèncer el càncer com si això signifiqués un nou escaló de la seva aventura èpica.

Desconec, com la majoria, l’abast de la malaltia de Chávez, però el que no es pot discutir és que aquesta (amb les reiterades absències de Veneçuela), ha estat la font d’un debat nou entre els membres del PSUV sobre el futur: què passarà si Chávez desapareix? Per primer cop –ni que sigui a causa d’una malaltia que es pressuposa greu-, el règim de chavista es troba davant el que podem considerar com el gran fracàs del procés engegat pel mateix Chávez: la revolució bolivariana; un procés que, avui per avui, es troba mancat de successor.

La base chavista és conscient del problema tot i que, des dels més alts dirigents de l’Estat, es nega categòricament cap mena de preocupació. M’és difícil de saber des d’aquí si són sincers i, per tant, si estan o no preocupats els correligionaris veneçolans d’Hugo Chávez, però del que estic segur és que no hi ha ningú en aquests moments que pugui sentir-se amb forces de reemplaçar el comandant, si és que la malaltia s’acarnissa en la seva persona. Entre d’altres raons, perquè ell mateix ha vetllat per separar qualsevol dirigent que gosés presentar-se com a eventual aspirant a substituir-lo.

Si analitzem els darrers sondatges d’opinió, descobrim aviat resultats devastadors per al chavisme (o per als seus dirigents que hauran d’afrontar unes eleccions presidencials el proper 2012). Segons l’Institut veneçolà d’anàlisis de dades (IVAD), si avui es programessin unes primàries per escollir el candidat chavista a la presidència, el 32,6% seguiria apostant per Chávez; el 2,6% votaria per l’actual vicepresident, Elías Jaua; el 2,5% pel diputat Diosdado Cabello; i el 57,6% refusaria manifestar la seva opinió.

Els líders chavistes obtenen, doncs, a Veneçuela, una avaluació comparable a la d’alguns membres de l’oposició, com per exemple Antonio Ledezma, actual batlle de Caracas, o com Henry Ramos Allup, diputat i secretari general del partit d’oposició socialdemòcrata Acció democràtica (AD), o com Álvarez Paz, democratacristià. Fet aquest que preocupa i, probablement, indigna, els membres dels partit chavista que encara creuen en el futur del projecte chavista (la dita revolució bolivariana) sense Chávez.

Sembla, per tant, que si el chavisme es troba desproveït de personalitats de referència (fora de la del seu líder indiscutible), l’oposició, en canvi, compta amb tres dirigents regionals amb vocació nacional. Tampoc no és sorprenent que sigui així, perquè Chávez ha canviat la manera de fer política a Veneçuela. Els seus lligams afectius amb els més pobres (de fet són les classes més desfavorides les qui li donen suport) posa de manifest l’enorme deute social contret amb aquest segment de la població, que l’obliga a dur a terme una política que doni resposta al clam que Chávez ha suscitat en un 80% dels veneçolans, si no vol que es produeixi entre aquests una gran decepció.

El règim de Chávez, emparat en els ingressos del petroli i en una demagògia absoluta en favor dels més necessitats, durà probablement el país a un estat de xoc absolut quan el 80% de la població s’adoni que el líder ha construït un model que no admet d’altres líders que ell, que situa la fidelitat a la seva persona per damunt de l’obligació institucional de rendir comptes, i que difícilment podrà satisfer les promeses electorals contretes.

Amb Chávez, doncs, o (més difícil encara) sense Chávez, la necessitat de respondre a les demandes socials serà un element crucial en el futur de la vida política de Veneçuela i marcarà les eleccions que, constitucionalment (amb Chávez o sense Chávez), s’han de celebrar l’any vinent.

A la mort de Ferran VII, el 1833, la seva esposa, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies accedí al tron ​​d’Espanya en qualitat de regent davant la minoria d’edat de la futura reina Isabel II. Es trobà de seguida enfrontada al germà del rei mort, Carles Maria Isidre de Borbó, que no va reconèixer la derogació de la Llei Sàlica, que impedia a les dones d’accedir al tron d’Espanya, llei feta per Carles IV i ratificada i promulgada pel propi Ferran VII. La fi del període absolutista de la Restauració va animar els liberals, defensors de la Regent, a demanar-li que restablís novament la Constitució de 1812 elaborada per les Corts de Cadis. Però Maria Cristina no va veure clara aquella proposta i encarregà a Francisco Martínez de la Rosa, aleshores President del Consell de Ministres, l’elaboració d’una nova norma. Amb la col·laboració de Javier de Burgos i amb no poques dificultats, el 10 d’abril de 1834 es promulgà l’Estatut Reial a manera de carta atorgada que pretenia superar l’anterior norma fonamental de 1812 i acontentar liberals i moderats. Les tensions entre els uns i els altres van aparèixer, però, aviat i feren que l’Estatut reial fos un text que regí durant un temps molt breu. Quan en el Palau de la Granja de Sant Ildefons es produí la revolta dels sergents, el 13 agost 1836, la norma va ser derogada i es restaurà la Constitució de 1812.

La denominació de carta atorgada ve del francès (charte octroyée) i s’aplicava a un document en virtut del qual el rei es comprometia a governar als seus súbdits d’una forma determinada. Suposava, de fet, una constitució per a l’Estat que, en lloc d’emanar del poble, titular de la sobirania nacional (vegeu l’art. 1.2 de la Constitució espanyola de 1987), en el cas de la carta atorgada sorgia del poder absolutista del rei.

Heu vist que parlava en passat («sorgia del poder absolutista», acabo d’escriure), però en el cas del Marroc, que és la matèria de què he de tractar avui, ens cal parlar en present. En efecte, el passat 1 de juliol de 2011, els marroquins van recolzar per aclaparadora majoria (el 98,49% de vots favorables) la nova Constitució proposada per Mohamed VI que, des del punt de vista de l’anàlisi constitucional no mereix sinó el títol de carta atorgada.

En veient com afaitaven les barbes dels seus veïns (la Tunísia de Ben Alí, la Líbia de Muamar El-Gadaffi i l’Egipte de Hosni Mubarak, especialment) el rei «sagrat» del Marroc, el monarca absolut descendent directe del profeta (?), i l’home que és alhora la principal fortuna privada del seu país, ha decidit donar una passa vers la llibertat i ha cregut que el camí era d’aprovar una nova constitució, que ha sotmès a referèndum amb un gran èxit, si és que ens hem de creure les dades que ha aportat el ministeri de l’interior.

L’anunci del canvi va ser fet pel mateix monarca el passat 18 de juny i la cosa va anar tant ràpida que els partits polítics van tenir tan sols deu dies per fer campanya en favor o en contra del nou text que acabaven de conèixer i que el rei sotmetia a referèndum. De fet, el monarca s’havia avançat fins i tot als moviments populars prodemocràtics, ja que al Marroc no s’han conegut les revoltes que, demanant llibertat i democràcia, s’han produït, en canvi, als països veïns que, si més no en el cas de Tunísia i d’Egipte han acabat amb el derrocament de Ben Alí i de Mubarak, els dictadors que els subjugaven.

I què proposa la nova constitució aprovada? Doncs proposa una petita rebaixa de l’absolutisme. El rei es compromet a elegir al primer ministre d’entre les files del partit polític més votat, i el cap de govern ha de ser l’encarregat de nomenar els ministres, els governadors, els ambaixadors i els alts càrrecs de la funció pública. Això vol dir que la monarquia està d’acord a no ser tan autoritària com era, però no accepta convertir-se en una monarquia parlamentària de tall europeu, com l’espanyola, la britànica o l’holandesa, posem per cas, on els monarques regnen però no governen i on la sobirania radica en el poble, que elegeix els seus parlamentaris, els quals, al seu torn, designen el primer ministre.

Curiosament, si llegim l’opinió dels redactors d’aquesta carta atorgada, sembla que tot està molt clar en el nou text constitucional, però no és així, perquè el rei, si bé deixa de ser «sagrat» i passa a ser tan sols «inviolable» (en això com el monarca espanyol, art. 56.3 CE), continua tenint molt de poder, ja que manté la plena autoritat sobre les forces armades i la política exterior, alhora que presidirà el Consell de Ministres i un Consell Nacional que es crearà de bell nou. Alhora que continuarà essent també el líder indiscutible en matèria religiosa, únic àmbit en el qual podrà promulgar decrets reials.

I pel que fa a la justícia, la constitució planteja un nou sistema independent del poder executiu i legislatiu, que millora, és clar, l’actual sistema on el Consell responsable de la designació dels jutges era presidit pel rei.

Què és, doncs, el que canvia? No hi ha dubte que el Parlament veu incrementat el seu poder, però aquest no respon als mínims exigibles perquè el règim constituït es pugui homologar com a democràtic. Això ha fet que hagin estat molts els col·lectius que s’han manifestat en contra de la nova constitució (per bé que el resultat del referèndum no sembla que hagi reflectit aquest descontent). Especialment, cal fer referència al dit «Moviment 20 de febrer» que reivindica reformes polítiques profundes al Marroc, moviment que va protagonitzar una manifestació relativament gran uns dies abans del referèndum.

Quan dic gran, estic parlant d’unes dos mil persones, segons he pogut saber per la premsa, perquè cada cop que surten al carrer els membres d’aquest moviment, de seguida apareixen els dits «Joves monàrquics», amb banderes marroquines, decidits a boicotejar la manifestació. Tot i així, hem de celebrar que, fins ara, no hi hagi hagut enfrontaments entre els uns i els altres, la qual cosa ha evitat que (ben al contrari de Síria, on Bachar El-Assad segueix ferm a la conducta sanguinària del seu pare) hi hagués morts.

No menystinguem, però, aquest moviment. Un dels seus dirigents, Mohamed Abu Nasr, president de la secció local de l’Associació marroquí dels Drets Humans, ha dit que «encara que els grups que recolzen la Constitució van intentar frenar-nos, no han aconseguit impedir que nosaltres ens manifestéssim». Ell assegura que van participar a la protesta milers de persones, a Fes, a Tànger i a Casablanca, encara que no van poder contrarestar la maquinària que el rei va posar en marxa per dissuadir qualsevol brot de crítica.

Carta atorgada, per tant, i no Constitució pròpiament dita, perquè el nom no fa la cosa. I amb això no vull dir que no s’hagi fet una passa endavant, però no s’ha produït, ni molt menys, el que els homes del règim prediquen ni el que reclamen els demòcrates d’aquell país.

He estat dos cops a Atenes: fa deu anys i fa tan sols dos mesos, amb motiu de la publicació de la versió grega d’Els Nikolaidis (Proa, 2006). La primera vegada vaig tenir l’oportunitat de viatjar per algunes de les seves nombroses illes i em vaig enamorar del seu mar, que és el meu, de la nitidesa d’un cel que també és el meu i d’una cultura de la qual, la seva d’avui i també la meva, en són deutores. Ser, doncs, a Grècia és com ser a casa i tot el que pugui esdevenir als grecs és com si ens succeís també a nosaltres que, si bé tenim una economia molt més gran i, probablement, més sòlida, vivim també d’alguna manera una crisi paral·lela (tot i que força menys greu), una crisi econòmica que produeix sofriments a tothom, però sobretot als més dèbils, que són precisament els qui menys tenen a veure amb les causes que l’ha provocat.

De tota manera, a Grècia (també a Espanya), els mals no són imputables només als governants, perquè en una major o menor mesura tots en som responsables. Tots, en efecte, hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, tots ens hem enganyat sabent-ho (o tenint possibilitats reals de saber que ens enganyàvem), i ara, ens agradi o no, haurem de fer pinya per sortir d’aquesta mena d’atzucac on ens trobem.

Més enllà de deduir qui és més responsable de la greu situació en què es troba Grècia (si els conservadors de Karamanlis que van obrir les portes al desastre urbanístic, que van permetre que tot l’Estat fos un frau, que van enganyar els comptes a l’hora de mostrar-los a la Unió Europea i que van fer una despesa enorme per obtenir uns Jocs Olímpics que no podien pagar, o si ho són els socialistes de Papandreu, que han imposat la disciplina ferrenya que li ha exigit l’autoritat monetària europea per rebre els diners del rescat). Sigui com vulgui, el que no podem deixar de tenir en compte és que són tots els grecs (encara que, més especialment, la classe política) els primers responsables de viure en un Estat on els elements substancials d’aquest són un frau.

Les autoritats greques han estat, en efecte, els primers responsables de permetre una economia subterrània que s’estima en cent mil milions de dòlars, la qual representa gairebé el 30% del PIB. Un muntant, doncs, gegantí, per a un Estat amb un nivell impositiu fins ara molt feble i on l’evasió al fisc ha significat una mena d’esport nacional. Això fins al punt que si aquesta economia paral·lela no existís, Grècia tindria un superàvit.

Quan vaig ser a l’hotel on he residit aquest darrer cop que he visitat Atenes, vaig pujar a la cafeteria amb terrassa que tenia a l’àtic. Des d’allí es veia perfectament el Partenó i, en veient-lo, l’home que tingui un mínim de sensibilitat artística, no pot menys que emocionar-se. Un matí, la meva dona i jo vam pujar fins l’Acròpolis acompanyats d’Eusebi Ayensa, l’actual director de l’Instituto Cervantes. En ser-hi a la vora em va sorprendre de trobar-hi les mateixes grues que havia vist deu anys enrere. «És que les obres no s’acabaran mai?», li vaig demanar. «Els grecs –em va respondre Ayensa- creuen que mentre hi hagi grues hi haurà subvencions de l’UE, per tant, mai no veurem l’Acròpolis alliberada». El vespre anterior, sopant amb el meu editor d’Atenes, Nikos Iordanidis (Editorial Lagoudera), un home d’empenta però profundament desesperançat, aquest atacà durament els polítics i em va assegurar que un percentatge molt petit dels diners que arribaven d’Europa s’aplicaven a la destinació fixada. La major part d’aquests acabaven a mans privades. Però Iordanidis creia (també jo ho he cregut sempre) que no és encertada l’opinió d’aquells que asseguren que «tenim uns polítics que no ens mereixem». Tan ell com jo creiem que «tenim els polítics que se’ns assemblen». Si són corruptes, això vol dir que també ho som nosaltres. Si són mediocres, això vol dir que també nosaltres ho som. Els polítics són sempre el reflex (potser hauríem de dir la síntesi) de la societat que representen.

Això es veu molt clarament a Grècia on l’Estat (l’hagin governat els uns o els altres) ha dut sempre a terme una política netament i descaradament clientelista. Cada govern ha distribuït als seus fidels funcions retribuïdes pels pressupostos de l’Estat, ordenant una o més pagues extraordinàries fins i tot quan ja s’havia manifestat la crisi. Ara, però, quan el govern aplica mesures dràstiques, la gent protesta, omple la plaça Sintagma (plaça de la Constitució) i trenca vidres, portes i mobiliari urbà. Massa tard. Perquè ara Grècia està fermada de mans i peus. Poc hi poden fer ja els polítics si és que volen que els europeus i els banquers alemanys i francesos els deixin els diners necessaris per al rescat.

Tot el sistema polític i econòmic de Grècia ha estat sempre un immens frau. I d’aquest se’n beneficiaven també els ciutadans, que es van acostumar a viure al marge de les normes. És ben curiós, a tall d’exemple, la imaginació que han tingut darrerament els responsables de la Hisenda municipal atenesa, que han enviat helicòpters als barris residencials d’Atenes per identificar les piscines construïdes. N’han identificat milers, de les quals només 300 s’havien fet i declarat amb les corresponents llicències.

De sobte, la Hisenda pública s’ha interessat a controlar les professions liberals, que a penes pagaven impostos. Només els empleats i els jubilats tenien els sous sota control i pagaven per força. Durant el mes de juny, s’han publicat els noms de seixanta-sis metges acusats de frau, i el passat mes de maig el govern va posar un antic fiscal especialitzat en la lluita antiterrorista al front de la brigada financera. Però les impressions generals són que ben poc s’està aconseguint.

Segons la premsa anglesa, pocs dies abans de les darreres mesures ordenades pel govern de Papandreu, la ministra de Treball, Loúka Katséli, havia criticat en una emissora de ràdio grega la gran flexibilitat dels criteris objectius impositius per determinar la renda de les professions liberals i dels autònoms. Per demostrar-ho, la ministra posava l’exemple d’un matrimoni que posseïa dues residències, dos cotxes, un veler de 10 metres i declarava un ingrés de 19.000 euros de renda anuals. Aquest no pagava més que 9 euros d’impost a la Hisenda Pública.

Grècia necessita, per tant, una reforma profunda, i això demana un canvi de mentalitat. Primerament, en els qui són en el govern o poden ser-hi (cosa que els conservadors no sembla que hagin entès). Però també en els ciutadans, que hauran d’assumir la dura realitat en què es troben i hauran d’acabar entenent que l’Estat no és aquell pare omnipotent i bondadós que sempre està i estarà dispost a donar però mai a rebre. Hauran, doncs, d’assumir que l’Estat no és un pare, ni és omnipotent (gràcies a la crisi hem descobert que els Estats poden fer fallida, cosa que no sabíem fins avui), ni és tampoc un pare bondadós. L’Estat és, a tot estirar, un reflex de nosaltres mateixos.

Després d’unes setmanes en què l’afer Strauss-Kahn ha omplert les pàgines dels diaris de tota Europa degut a la posició internacional que tenia el que era la gran esperança dels socialistes francesos per enfrontar-se a Sarkozy a les presidencials de 2012, he de dir que m’ha sorprès (potser no m’havia de sorprendre) el tractament que aquesta qüestió ha tingut a la premsa gala, que, en general, s’ha desmarcat de les opinions de la majoria, molt crítiques amb el comportament de l’exdirector del FMI.

És cert que eren dures les imatges emeses a través de la televisió nord-americana, que exhibiren DSK detingut a la comissaria amb els braons emmanillats, conduït davant del tribunal i, finalment, traslladat a la presó, un cop es va formalitzar l’acusació d’haver agredit sexualment a una cambrera de pisos d’un hotel de Nova York. Però si la justícia és cega a l’hora de tractar els ciutadans, no ens hem de sorprendre que en un presumpte cas de violació (o de forçaments sexuals), tracti amb la mateixa duresa un taxista de Manhattan que el president del FMI, cosa que la França de l’égalité, la liberté et la fraternité no ha semblat entendre i hauria d’haver entès.

Jack Lang, el recordat i respectat ministre de cultura de François Mitterrand, s’indignà perquè el jutge de Nova York no va posar immediatament DSK en llibertat sota fiança, al·legant que, després de tot, no havia “mort ningú”. I Bernard-Henri Lévy, el filòsof de la revolta quan nosaltres (vull dir els de la meva edat) vivíem el foc de la revolució del 68, no acceptà tampoc el tractament que la justícia de Nova York va donar al personatge: “Estic indignat –va dir- amb aquest jutge americà que, llençant-lo a la tropa dels caçadors d’imatges, ha cregut que [DSK] era un home que es podia jutjar com els altres”.

Aquesta frase, equivalent a aquella altra tan coneguda entre nosaltres del “no sap vostè amb qui està parlant?”, implica entendre que no es pot tractat un “home poderós” com es tractaria, per exemple, un immigrant africà, o com, també per exemple, calia tractar la cambrera de pisos, de raça negra, que, segons sembla, va ser violentada per DSK.

D’altra banda, és ben curiós veure com moltes dones franceses no han respost tampoc com, probablement, havien de respondre, si més no per solidaritat de sexe amb la cambrera de pisos de Sofitel. Sembla més aviat que la consciència de classe ha prevalgut sobre la de sexe, com podem observar llegint, per exemple, les declaracions de Laurence Masurel, una antiga redactora política de Paris Match: “A França –ha escrit Masurel-, nosaltres no volem la guerra de sexes. Tothom sap que, a Amèrica, un jove no té cap dret a tocar una jove”, com volent donar-nos a entendre que els francesos són, en aquest camp, força més avançats que els americans. La qual cosa probablement és certa, però no suficient per justificar la presumpta acció de DSK.

Més greu, però comprensible (encara que el parentiu no crec que justifiqui la naturalesa de l’argument que ha emprat), és el que ha dit Anne Sinclair, l’actual esposa multimilionària de DSK, la qual no ha dubtat d’aplaudir els homes que enganyen, com si l’engany fos una prova de grandesa o, encara pitjor, de masculinitat. “Jo n’estic orgullosa! –ha afirmat Anne Sinclair-. És important per un home polític saber seduir!”

Katha Pollit, una assagista i poeta novaiorquesa, coneguda militant feminista, ha dit que, quan escolta aquests arguments de boca dels francesos, té la impressió que ells estan convençuts que la seva justícia és un model de defensa dels drets dels acusats, mentre que la justícia americana llença innocents als lleons per una simple declaració acusatòria. Però la realitat és que els francesos –potser seria més exacte dir les franceses-, encara que lentament, han començat a parlar de les mancances que observen en el seu país en tot allò que fa referència a les relacions home-dona, i han reconegut comportament francament greus. Sense anar més lluny, la ministra d’Esports, Chantal Jouanno, dotze vegades campiona de França de karate, s’ha queixat de no poder anar amb faldilla a l’Assemblea Nacional (al Parlament!), de por que té de ser importunada. D’altres dones han explicat també la impunitat amb què alguns homes polítics assetgen les seves col·laboradors i les periodistes femenines. En aquest sentit, Stefan Ulrich ha escrit que “ poc a poc, ha anat apareixent la imatge d’un país que podríem denominar Machosistan, que sembla dominat per faunes obscens”. Per exagerada que sembli aquesta imatge, segueix dient la periodista, “és evident que el clima sensual de la cort reial de Versalles s’ha mantingut durant la República. Certs homes poderosos continuen arrogant-se un dret de cuixa, i molts francesos observen els seus governants amb fascinació temorosa, cosa que els impedeix de controlar-los”.

Avui sembla que tots hauríem d’estar convençuts que la dona no és –no hauria de ser- l’encarnació del mal, l’ésser que, durant segles (probablement des d’Eva), ha esdevingut la culpable de tots els perills que afectaven a l’home (i fins pot ser a la humanitat). Però no crec que l’home hagi de ser necessàriament (malgré vous, Monsieur Strauss-Kahn), l’encarnació d’una violència salvatge i irreprensible, i que la societat ha d’avançar envers la instauració de la cultura del respecte recíproc i de la igualtat. Un objectiu, però –em refereixo a aquest darrer-, que difícilment s’aconseguirà fins que la dona no hagi assolit el mateix pes que l’home dins el món d’avui.

En aquest mateix sentit s’ha pronunciat la diputada francesa Valérie Boyer: “El que realment importa –ha dit- no és com nosaltres [les dones] ens vestim, sinó per què som tan poc nombroses a l’Assemblea nacional”. De fet, a França, només el 18,5% dels diputats són dones. Com són només el 15% les dones que formen part dels consells d’administració dels grans grups.

No tinc dades a mà d’Espanya i, per tant, no puc parlar-ne en propietat. A més, dins aquesta secció, pensada per parlar de política internacional, no hi toca. I això em salva de dir què penso de la norma que imposa les “quotes” (femenines, illenques, etc.) en l’elecció del càrrecs públics. Prefereixo que el lector intel·ligent ho endevini sense necessitat que jo m’hagi d’expressar.