Archive for Juny de 2020

¿És Felipe González un assassí?

28 Juny 2020

Els Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL) van ser agrupacions parapolicials que van practicar el que s’ha denominat terrorisme d’Estat o “guerra bruta” contra l’organització criminal ETA i el seu entorn. Van estar actius entre 1983 i 1987, durant els primers anys dels Governs de Felipe González. Durant el procés judicial contra aquesta organització es va provar que va ser finançada per alts funcionaris del Ministeri del Interior. Encara que afirmaven combatre ETA i “els interessos francesos a Europa”, aquests últims per responsabilitzar França d’ “acollir i permetre actuar els terroristes al seu territori impunement”, també van realitzar accions indiscriminades a causa de les quals van morir ciutadans francesos sense adscripció política coneguda.

En els seus quatre anys d’història, els GAL van cometre més de trenta accions terroristes, matant i ferint a prop de seixanta persones. Entre els seus mètodes habituals trobem la col·locació de bombes en els cotxes, tirs al clatell i metrallament en els bars on suposadament es trobaven els etarres. Diverses de les seves víctimes no tenien cap relació aparent amb ETA (recordeu el cas de Segundo Marey segrestat a Hendaia). En alguns d’aquests casos, els GAL van reconèixer haver equivocat el seu objectiu o van demanar disculpes.

Al gener de 1988 la Sala Penal del Audiència Nacional va trobar indicis delictius en l’actuació del subcomissari José Amedo, que havia estat implicat en els assassinats del GAL en un judici celebrat a Lisboa per uns mercenaris portuguesos que asseguraven haver estat contractats pel subcomissari per atemptar contra etarres al sud de França. Després de la seva presa de possessió a Audiència Nacional, Baltasar Garzón es va fer càrrec de les investigacions, i descobrí segons un informe del Ministeri d’Interior que els viatges d’Amedo a Portugal el 1986 van ser de caràcter oficial i pagats amb fons reservats del Estat. Al juliol de el mateix any, Garzón va dictar presó incondicional per a Amedo i l’inspector Michel Domínguez com a presumptes organitzadors dels GAL. El tribunal els va acusar d’associació il·lícita, indicant que no era possible determinar l’estructura interna, l’escala jeràrquica ni les fonts de finançament dels GAL, de manera que quedava en suspens la identitat dels caps superiors dels dos agents en aquesta trama.

Al juliol de 1993 Garzón va reobrir l’expedient sobre el segrest de Segundo Marey per evitar que prescrivís i arran dels escàndols destapats sobre el desviament de fons reservats en la investigació sobre l’exdirector de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, buscà més referències als GAL, i la seva investigació dels fons reservats trobà molts obstacles, fins al punt que Garzón va haver de sol·licitar suport del Consell General de Poder Judicial. Tot i així, el procés acabà en el Tribunal Suprem, que va condemnar a presó per segrest i malversació de cabals públics polítics de primer nivell. Concretament, José Barrionuevo, ministre d’Interior; Rafael Vera, secretari d’Estat per a la Seguretat; Francisco Álvarez, cap de la Lluita Antiterrorista; Miguel Planchuelo, cap de la Brigada d’Informació de Bilbao; José Amedo, subcomissari de policia; Julián Sancristobal, governador civil de Biscaia, Ricardo García Damborenea, secretari general del PSOE a Biscaia, i Michel Domínguez, policia, que va ingressar també a la presó com a còmplice de segrest.

És cert que, a pesar d’aquestes condemnes imposades pel Tribunal Suprem, la qüestió referent al GAL no ha estat del tot resolta i emergeix com el Guadiana de tant en tant. És el que succeí el passat diumenge 7 de juny, quan el diari “La Razón” es va referir a l’existència d’un informe desclassificat de la CIA, datat el 1984, sobre l’activitat dels GAL en els seus primers mesos de vida.

Segons ha explicat posteriorment Enric Juliana a “La Vanguardia”, l’informe havia estat ja publicat fa dos anys (maig de 2018), pel diari digital “El Salto”, un portal autogestionat, amb una orientació força diferent de la línia editorial de “La Razón”. Segons acredita aquest periodista, en la versió d’ “El Salto” no apareixia cap menció a Felipe González. Ha estat en la versió de “La Razón” -que probablement es deu referir a un segon informe- on es menciona l’expresident, ja que diu el diari que l’informe de la CIA apuntava a una responsabilitat directa del llavors cap del Executiu en aquests termes: “González ha acordat la formació d’un grup de mercenaris, controlat per l’Exèrcit, per combatre fora de la llei els terroristes”.

Amb una gran agudesa, Juliana ens recorda que les dues versions d’aquest suposat informe de la CIA s’han fet públiques en dos moments molt significatius (cosa que podria no ser casual): la primera, el 28 de maig de 2018, quan estava a punt d’iniciar-se al Congrés dels Diputats el debat de la moció de censura de Pedro Sánchez a Mariano Rajoy. La segona, ara, coincidint amb els preparatius de les eleccions a Parlament basc, en un ambient de gran tensió política a tot Espanya; tensió acumulada durant anys, que l’epidèmia ha agreujat. Que cadascú jutgi qui en pot sortir perjudicat i a qui poden beneficiar aquestes informacions.

Però el que a mi em sobta realment és que hagin estat persones que militen en l’esquerra més radical i també a l’independentisme més extrem (aberzale o català) les que s’han llençat a la jugular de Felipe González per una informació confusa i no contrastada, que ells, però, sembla que acceptin a ulls clucs, tot i que procedeix d’una agència com la CIA, sempre denigrada per l’esquerra per haver estat inexcusablement al servei de l’imperialisme capitalista nord-americà, haver impulsat nombrosos cops d’Estat contra les democràcies i afavorit dictadures sanguinàries (penseu, si no, en el que ha viscut Sud-Amèrica els darrers setanta anys).

És evident que l’acusació podria ser certa, i si ho fos, Felipe González hauria de respondre davant la llei. No seria, per tant, un absurd investigar-ho, i crec que el Parlament s’equivoca en barrar la porta a una comissió que ho indagui (encara que tots sabem que aquestes comissions no serveixen per trobar la veritat), però ara per ara, aquesta informació no està acreditada, i atenent a la font que se cita (la CIA), al moment en què sorgeix i a la naturalesa del mitjà que la divulga (“La Razón”), dubto que, des d’una posició que es pretén honesta i d’esquerra, es pugui afirmar rotundament -com s’ha fet en un article publicat al diari “Menorca”- que “sense cap mena de dubte” el llavors president del govern espanyol, el socialista Felipe González, “va acordar la creació d’un grup de mercenaris per combatre fora de la llei grups terroristes”. Per acabar concloent que “sempre segons la famosa agència d’intel·ligència, els espanyols que vam viure la transició vam ser governats per un assassí que continua cobrant del estat espanyol una paga vitalícia.”

Aquestes són paraules de condemna que molt bé podrien constituir un delicte de calumnia si, qui les fa, no pot demostrar l’acusació; i s’aproximen a les manifestacions que han fet els representants de EH Bildu, un partit que -no ho oblidem- segueix estant dirigit pel mateix personatge que liderava Batasuna durant aquells anys de plom i que, encara avui, es nega a condemnar la història criminal d’ETA, aquesta sí provada judicialment.

Mussolini i el naixement del feixisme

21 Juny 2020

No m’agrada aprofitar aquest article setmanal per parlar de la meva obra literària, i no ho faré. Diré tan sols que, havent dedicat preferentment a l’assaig i a la investigació històrica els anys de joventut, quan vaig iniciar la meva producció com a escriptor de novel·les vaig voler que la meva obra fos, bàsicament, realista, o el que és el mateix: una “representació” de la realitat a través de la ficció i de la paraula, és a dir, per mitjà de la literatura.

En més d’una ocasió, per explicar què pretenia, he citat a Eça de Queirós, el gran novel·lista portuguès de segle XIX, el qual afirmava que l’escriptor és l’home que construeix Sobre o nudez forte da verdade o manto diáfano da fantasia”, i també a Jean-Marie Le Clézio, que l’endemà de rebre el premi Nobel de Literatura, va dir que la novel·la és un bon mitjà d’interrogar el món d’avui.

Valgui aquesta introducció per referir-me al última novel·la que acabo de llegir, la que Antonio Scurati ha publicat amb el títol de “M. El hijo del siglo” (Alfaguara), un text de més de vuit-centes pàgines que pretén ser el primer d’una trilogia amb la qual ens aproxima amb una fidelitat absoluta al coneixement de Benito Mussolini i de la seva obra política a Itàlia després de la primera Guerra Mundial.

Aquest primer llibre abasta el període que va de 1919 a 1924, que és, en realitat, el del naixement del feixisme a Itàlia, moviment que sorgí arran de la Gran Guerra, va anar arrelant al país, seduí milions d’italians i acabà devorant i destruint la democràcia.

Estem, en realitat, davant d’una novel·la exempta de ficció que arrossega el lector fins les entranyes d’un monstre que va creixent i dóna lloc a un procés històric que tenia el propòsit de fundar un ordre nou, però que, en realitat, es va sustentar en l’aniquilació dels ideals revolucionaris de llibertat, igualtat i fraternitat, i en el menyspreu del liberalisme, de la democràcia i de la justícia, així com també en la difusió de la por que els feixistes van estendre per mitjà de la violència.

Scurati -nascut l’any 1969- conta la gran tragèdia política de segle XX vista des de la perspectiva d’una generació que no l’ha viscuda, (és el que també va fer Javier Cercas en “Anatomia d’un instant”), i aquesta visió és molt enriquidora. Sens cap mena de dubte, he d’afirmar que l’obra és impressionant i ha implicat a l’autor un estudi de molts anys amb l’objecte de aproximar-nos a la realitat des de la ficció, però sense apartar-se’n gens. Òbviament, com tots els novel·listes, Scurati fa servir el discurs lliure indirecte per dir-li al lector el que pensava Mussolini, però ho fa adoptant la mateixa llengua del Duce, basant-se en el seu estil i amb un gran esforç de còpia lingüística.

Scurati narra els fets com si estiguessin passant en el moment en què llegim el llibre. No hi ha, doncs, una distància històrica entre el que va succeir i el que llegim en aquesta narració, que ve a ser una mena de work in progress de la dictadura que acabà implantant  Mussolini. Poc importa que coneguem el desenllaç abans d’obrir el llibre, ja que l’important és que vegem què va passar realment i com va passar.

El lector que es pregunti qui són els feixistes i què són realment, llegint el llibre descobrirà que el seu ideòleg, Benito Mussolini, considerava ociós aquest interrogant, ja que els feixistes són, als anys vint, una cosa nova, però una cosa que neix sense una idea clara del  futur i sense saber on volen anar a parar. I comprovarà tot seguit com aquest dèficit serà precisament la seva salvació, ja que podran permetre’s el luxe de ser reaccionaris i revolucionaris alhora, convençuts que, així, si res no prometen, mai trencaran les seves promeses. “Els feixistes -diu Mussolini- no són republicans, ni socialistes, ni demòcrates, ni conservadors, ni nacionalistes. Són, per contra, una síntesi de totes les afirmacions i de totes les negacions. Nosaltres els feixistes, conclou, no tenim idees preconcebudes, la nostra única doctrina són els fets.”

Mussolini serà sens dubte l’arquetip del líder populista, del líder que guia la massa, però no precedint-la amb idees, objectius o estratègies pròpies, sinó seguint-la. Ell va per darrere de la massa. N’ensuma els humors -sobretot els sentiments tristos- i les desil·lusions, per a secundar-los tot seguit. I fent-ho, Mussolini esdevé el gran mestre dels líders populistes. Cadascuna de les seves frases és un eslògan que pronuncia sense cap preocupació per copiar la realitat o per contradir-la l’endemà. Penso que d’haver viscut als nostre temps, hauria estat un mag del “twitter”, un més -si no el principal- dels  polítics que ens omplen d’afirmacions que no raonen i que estan mancades de la més elemental argumentació que les sustenti.

Com ningú, Mussolini sabrà furgar en la frustració de les masses. Com ningú, sabrà capitalitzar la por de la burgesia davant l’auge del socialisme que va guanyant eleccions. Com ningú, sabrà aprofitar la desil·lusió dels socialistes que, tot i tenir la majoria al parlament, no aconsegueixen que els pagesos i els proletaris industrials surtin de la misèria en què viuen.

Mussolini serà, doncs, el líder carismàtic que s’identificarà amb les frustracions de la gent, les convertirà en un combustible de mobilització social i encertarà a l’hora de canalitzar la ràbia i el ressentiment cap a uns enemics externs. Mortificat per les eleccions de la tardor de 1919, en què no ha estat elegit cap feixista, Mussolini es trobarà amb les mans buides, però comprendrà de seguida que ha d’explotar l’odi i la rancúnia per a la lluita política, i es posarà al capdavant d’un exèrcit d’insatisfets, de desclassats, de temorosos i de fracassats esperant que alguna cosa exploti al carrer.

I és dolorós veure com les masses van cedint. Com cedeixen els obrers i camperols que odien els patrons. Com, al seu torn, ho fan també els patrons, que veuen en el “Duce” un bastió contra les revolucions obreres. Com cedeixen els intel·lectuals -fins i tot Benedetto Croce, el filòsof més respectat de la nació i cap de files del pensament liberal- donarà suport a un feixisme que trepitja aquest pensament, i l’aplaudirà al gran míting que fa Mussolini al teatre San Carlo de Nàpols preparant “la marxa sobre Roma “. I és dolorós veure com cedeix l’Església, quan monsenyor Pucci, en nom de la Santa Seu (prèviament, Pius XI haurà beneït les banderes feixistes), convida al pare Sturzo, líder i fundador del Partit Popular, que aglutina els catòlics, a retirar-se per “no crear obstacles” al  feixisme.

Estem, sens dubte, davant d’una obra monumental que també ens pot servir per observar i analitzar la situació actual a Espanya, país sobre el qual sobrevola novament l’àguila sanguinària del feixisme, un feixisme encara solapat amb una falsa màscara de democràcia, que potser despistarà els ingenus, però que, després d’aplegar els nostàlgics d’un passat franquista abjecte i mesquí, intenta, com va fer Mussolini, presentar-se com el partit garant d’un envejable futur millor.

La Comunitat de Madrid: grans banderes i pocs impostos

14 Juny 2020

Al llarg d’aquestes últimes setmanes, prèvies a la finalització de l’estat d’alarma, el Govern ultima les condicions del fons de 16.000 milions d’euros no reemborsables destinat a les comunitats autònomes (CCAA). El dit “Fons Covid-19” suposa la major transferència de recursos mai realitzada al marge del sistema de finançament autonòmic, segons va destacar Pedro Sánchez, però tot i sent-ho, la decisió governamental provocarà -de fet ja ha provocat- les crítiques de diversos territoris pels canvis en el sistema de repartiment, perquè uns volen que prevalgui el criteri de la població, com venia demanant la Comunitat Valenciana (PSOE), mentre d’altres exigeixen que es reforci la partida per a les despeses sanitàries ocasionades pel coronavirus, com Castella-la Manxa i Aragó (PSOE) o Castella i Lleó (PP). Davant la contrarietat d’alguns líders territorials, el president ha destacat que, en el marc de les àrees de despesa fixades pel Govern, les comunitats podran decidir el destí dels diners sense retre comptes a l’executiu central.

Sigui com vulgui, aquest debat sobre el finançament de les CCAA en el qual solen sorgir immediatament queixes contra els nacionalistes catalans, per insolidaris, o contra comunitats com la Valenciana i la de les Illes Balears, que es presumeixen riques, em suggereix una reflexió sobre l’Impost sobre el Patrimoni, nascut el 1977 amb caràcter transitori, que es va establir com a fix el 1991, que no es va aplicar durant uns anys i va ser ressuscitat pel Govern de Rodríguez Zapatero l’any 2011.

Com sabem, es tracta d’un impost directe que s’aplica individualment, no sobre ingressos anuals o transaccions, sinó sobre el patrimoni personal (immobles, accions, obres d’art, dipòsits bancaris, deute públic…) de les persones físiques, i es calcula basant-se en el valor de tots els béns del subjecte passiu.

Aquest impost ha estat suprimit en molts països, ja que té detractors i defensors, com passa en gairebé totes les coses de la vida. Els seus detractors assenyalen que és, en realitat, un doble impost, ja que s’aplica a la tinença de béns que, en adquirir-los, el seu titular ja va pagar l’impost corresponent (IVA, Transmissions Patrimonials, Donacions, Successions…) i afegeixen que empobreix els països a més d’afavorir l’expatriació de capitals, mentre que els seus partidaris creuen que ajuda a la distribució de la riquesa, la qual cosa, ens agradi o no, és certa, ja que només afecta els que posseeixen béns a partir d’un determinat valor.

Avui, quan la major part dels països han decidit suprimir aquest impost, des del pla teòric autors com l’economista francès Thomas Piketty han revifat el debat sobre la imposició patrimonial al·legant que ajuda a reduir la desigualtat. Cert és que l’OCDE ha evitat recomanar aquest tipus de tributs encara que sí ha optat per suggerir que es mantinguin els que graven les herències. Per la seva banda, el FMI afirmà l’any 2013 que si els quinze països de l’Eurozona establissin un Impost sobre el Patrimoni amb un tipus a la riquesa de l’10% podrien reduir el seu deute públic als nivells de 2007. I el Bundesbank fins i tot va arribar a assenyalar l’any 2014 que qualsevol reestructuració de deute en països com Espanya hauria d’exigir un impost a la riquesa com a precondició obligatòria.

Darrerament, Podemos pactà amb el PSOE la introducció per al 2019 d’un recàrrec de l’1% sobre l’impost per a les fortunes que superessin els 10 milions d’euros, tot i que, tant des de l’Autoritat Fiscal com des d’Hisenda es reconeix l’escassa potència recaptatòria d’aquesta mesura, ja que les comunitats poden bonificar el gravamen. De fet, la proposta va ser tombada pel Congrés dels Diputats, juntament amb el projecte de Pressupostos de 2019.

En aquest article no pretenc definir-me sobre la bondat o la perversitat de l’esmentat impost, ja que no sóc cap expert fiscal, encara que he de reconèixer que, en temps de grans dificultats, no em sembla injust que s’apliqui, però sí voldria opinar sobre la seva aplicació desigual a nivell de l’Estat, ja que en tractar-se d’un impost cedit a les CCAA, aquestes poden establir reduccions en el mínim exempt, modificar la tarifa, acordar bonificacions, etc., i això ha implicat que algunes comunitats -especialment la de Madrid, que en estar millor finançada que la valenciana, la balear, la catalana o l’andalusa pel simple fet de gaudir dels grans beneficis que comporta la capitalitat- hagin utilitzat aquest impost per generar un veritable dúmping fiscal en permetre’s el luxe, des de fa bastants anys, de bonificar el 100% de l’esmentat impost, generant així un efecte crida que ha enervat els líders d’altres comunitats.

Tot i que “los ricos también podemos tener razón” -com raonava una senyora del barri de Salamanca de Madrid davant les càmeres de la televisió en una de les últimes protestes contra el Govern-, la veritat és que la Comunitat de Madrid perdona cada any més de 1000 milions d’euros en impostos als rics. I se’ls perdona sense que el trasllat dels seus domicilis fiscals a aquest territori comporti un augment de la recaptació en altres tributs que compensi aquest regal, la qual cosa només es pot interpretar en el sentit que la Comunitat de Madrid va més que sobrada econòmicament, ja que d’una altra manera aquesta condonació impositiva no tindria cap sentit.

Consultant les dades de l’últim exercici publicat (2017), les bonificacions autonòmiques que ha concedit la comunitat de Madrid a les persones subjectes a aquest tribut ascendeixen a 5.015 milions d’euros, fet que suposa el 96,1% els diners bonificats a tot l’Estat per aquest concepte. ¿I quins han estat els beneficiaris d’aquest regal fiscal? Doncs gent adinerada, sens dubte, ja que l’obligació de contribuir per aquest impost comença quan es posseeix un mínim de 700.000 euros en béns i propietats de tota mena, ja que aquest és el mínim d’exempció en tot el país excepte a Aragó, que ho va rebaixar a 400.000 fa uns anys en veure’s necessitada.

Diguem, per tant, que aquests patrimonis dels madrilenys rics s’han vist clarament afectats per la crisi, però no per a perjudicar-los sinó per afavorir-los, ja que entre 2011 i 2017 el seu volum va augmentar un 72%, és a dir més de quinze punts per sobre del 55% que és la magnitud en què van augmentar els patrimonis més quantiosos en el conjunt de l’Estat en aquest mateix període.

A partir d’aquestes dades, comprenc que alguns presidents autonòmics discuteixin a la senyora Díaz Ayuso el dret de Madrid a percebre la quantitat que li correspon dels 16.000 milions que s’han de distribuir entre les CCAA mentre ella (seguint la pràctica dels seus antecessors, tots del Partit Popular) permeti que els grans patrimonis madrilenys no paguin per l’impost a què m’estic referint, contràriament al que fan tots els altres espanyols,  ja que, amb aquesta mesura, el Govern de la Comunitat de Madrid es converteix pràcticament en un paradís fiscal per als molt rics, i afavoreix un nou tipus de defraudador: el milionari amb domicili fiscal a Madrid, la vida del qual transcorre, però, de fet, en una altra comunitat autònoma, on treballa i resideix habitualment.

Tot això em duu a pensar que la Pàtria no es construeix onejant banderes nacionals a crits de “Govern il·legítim!”, sinó contribuint solidàriament al fisc i evitant la creació de paradisos fiscals dins d’Espanya en perjudici dels altres territoris.

 

Cal posar fi al xoc irracional entre dreta i esquerra

7 Juny 2020

Em referia diumenge passat a un problema que, per a l’estabilitat democràtica, es revela com especialment greu: que la dreta espanyola doni per descomptat que l’estat natural del país només s’esdevé quan ella té el poder i ostenta ​​el govern de la nació. Aquesta és la causa que, quan el perd, sofreixi una mena d’estrès posttraumàtic que la incita a lluitar contra qui l’ha assumit amb totes les seves armes, legítimes i il·legítimes, respectuoses o irrespectuoses, ja que considera que qualsevol acció és vàlida perquè el país torni a l’estat natural perdut, que es renovarà quan la dreta novament governi.

He pogut comprovar el que afirmo en diversos moments de la història d’Espanya, llunyans i propers, però ho vaig veure clarament després de les últimes eleccions quan Pedro Sánchez, líder de la minoria majoritària, va iniciar els contactes amb UP, PNV i ERC. Aleshores, en un grup de WhatsApp al qual estic subscrit per raons professionals, es van llançar un seguit de comentaris incitant-me a lluitar contra el que, segons el parer dels meus comunicants, seria -cito textualment- un “Govern Frankenstein” o, pitjor encara, un “Govern il·legítim”. I dic pitjor perquè, en el primer cas, es tracta d’un insult, però en el segon es tracta d’una falsedat que no té empara en el marc constitucional, ja que un govern que sorgeixi del vot majoritari dels diputats electes, podrà agradar o no, però és per descomptat un “govern legítim” i marcadament constitucional.

Si el qualificatiu “il·legítim” sorgís en una conversa de bar entre persones poc versades en el món del dret i de la política, encara que seguiria essent fals, potser podria perdonar-se atesa la incultura dels tertulians, però quan aquest qualificatiu sorgeix de col·lectius molt qualificats jurídicament per pertànyer a algun dels grans cossos jurídics de l’Estat (aquests que Juliana anomena jocosament la “brigada Aranzadi”), llavors el problema esdevé summament greu, perquè no només no s’ajusta a la veritat -és una falsedat en tots els sentits- sinó que incideix en l’opinió pública, incita a lluitar contra el Govern i tendeix a justificar el que, en política, és injustificable si es vol mantenir un mínim de dignitat.

És possible que en una situació política en la qual, qui governa, té un gran suport parlamentari, els atacs d’il·legitimitat rebotin i fereixin ràpidament qui els provoca, però quan qui governa ho fa en minoria o, diguem-ho clarament, amb una minoria que, tot i que legítima i constitucional, no pot garantir fàcilment els grans acords que fan falta per governar el país (per exemple, l’aprovació anual dels Pressupostos de l’Estat, o bé, com passa ara, l’aprovació dels estats d’alarma a causa de la pandèmia a què ens ha sumit la Covid-19), llavors, la temptació de llençar-se a la jugular del president del Govern (ho faci bé o malament i s’equivoqui més o menys) és terrible. I quan el qui està temptat d’atacar “per qualsevol dels mitjans possibles” està convençut -com li passa a la dreta espanyola- que té la raó, ja que el Govern del país és il·legítim, llavors qualsevol cosa val i la política es converteix en un pim, pam, pum que deslegitima el sistema, indueix a l’error i sumeix els ciutadans en un estat d’incertesa i d’inquietud que condueix al desànim i a pensar que el principal problema del país no és l’atur, o la crisi econòmica, o la pandèmia, sinó “la política i els polítics”, i quan un país acaba pensant que la política i els polítics són el principal problema, es troba a un pas de creure que el problema és “la democràcia”.

No crec que exageri si dic que estem a l’avantsala d’aquest gravíssim estadi, ja que, si observem amb un cert distanciament el que està succeint, comprovarem que el neguit de la gent està arribant a un punt que difícilment es pot sostenir.

Potser el grup polític que millor representa aquesta intolerància davant els que no pensen com ells és el de VOX, que va ser el primer a difondre aquesta idea de la il·legitimitat del Govern de Pedro Sánchez (dimecres passat, al Parlament, Abascal l’acusà de ser el responsable de “millones de muertos [sic] y arruinados por sus negligencias”), però davant d’aquest posicionament extrem d’inspiració trumpista, que desqualifica tot el que no és propi, em sembla encara més greu que el Partit Popular no hagi sabut (o volgut) traçar una línia clara de separació entre ells i el partit d’Abascal, i que, en el moment més cru de l’epidèmia, hagi acusat l’actual Executiu d’haver-se transformat en una “dictadura constitucional” i d’actuar d’una manera “totalitària”, ja que, a pesar dels molts errors comesos per Pedro Sánchez i el seu govern, les dues acusacions són falses i terriblement perilloses, ja que tendeixen a desestabilitzar el sistema democràtic que tenim en aquest país.

Un exemple clar del que mai hauria de succeir però ha succeït el tenim en l’enfrontament que es va produir al Congrés dels Diputats entre la portaveu de PP, Cayetana Álvarez de Toledo i el vicepresident de Govern Pablo Iglesias quan, per desqualificar la política que duu a terme el Govern, la diputada va acudir a l’atac ad hominem de Pablo Iglesias, atac que va anar més enllà de la pròpia persona del vicepresident en l’afirmar des de la tribuna que era “fill d’un terrorista”.

La senyora Álvarez de Toledo s’està mostrant clarament com una persona tòxica per al país, per a la democràcia i fins i tot per al mateix Partit Popular. I és una llàstima que no hagi contribuït a enervar aquesta toxicitat l’actuació del vicepresident Iglesias, en substituir el tractament de “senyoria” pel de “marquesa” i acusant en la comissió parlamentària per a la reconstrucció econòmica el dirigent de VOX, senyor Espinosa dels Monteros, de voler forjar un cop d’Estat, afirmació que agreujà encara més en precisar que, al seu parer, a VOX li encantaria donar el cop però no s’atreveix a fer-ho.

Amb diàlegs (¿?) d’aquesta naturalesa podem concloure que la democràcia està tocant fons, i aquesta és una situació que les persones que, per l’edat que tenim, hem conegut la dictadura (règim que no han viscut la senyora Álvarez de Toledo ni el senyor Iglesias) sabem com n’és, de valuosa, la Constitució de 1978, aquesta que alguns joves menyspreen en parlar negativament del “règim del 78”, oblidant que, amb tots els seus defectes, ens va permetre sortir d’una dictadura terrible i assentar el país sobre uns pilars democràtics homologables als de qualsevol estat democràtic del nostre entorn.

És, doncs, urgent posar fi a tots aquests despropòsits. El país no es pot permetre que la dreta posi en dubte la legitimitat del Govern, ni que l’esquerra, assetjada des d’un abundant i poderós exèrcit mediàtic, dubti de la voluntat democràtica dels conservadors.


%d bloggers like this: