Josep Maria Quintana

L’expropiació del 51% de la petroliera YPF per part del govern de Cristina Fernández és, probablement, la notícia més destacada del panorama espanyol de les darreres setmanes, a no ser que arribi a quedar petita després del conjunt de mesures que el govern espanyol ha pres en matèria de sanitat i educació, dues peces fonamentals del nostre estat de benestar.

Tanmateix, l’expropiació de la petroliera, propietat de REPSOL, té més connotacions des del punt de vista internacional i també respecte dels mercats, ja que ha provocat un daltabaix espectacular de la Borsa, on l’IBEX ha caigut estrepitosament fins a fer perillar els dividends que molts inversors esperen. També ha tingut repercussions de caire internacional, perquè no ha deixat indiferent els governs, encara que no tots han respost de la mateixa manera. Els Estats Units han fet una protesta força tímida (no és creïble que Cristina Fernández no hagués parlat de l’expropiació a Obama durant la reunió que havia tingut amb ell un dia abans d’ordenar-la), que s’ha limitat a dir que es tracta d’una decisió que “crea un clima d’inversió molt negatiu”, paraules que van provocar irritació a La Moncloa, que esperava un recolzament dels nord-americans que no ha arribat.

Més favorable ha estat, en canvi, la declaració de diversos països del G20 i també la d’altres nacions que han criticat amb duresa la decisió del Govern argentí d’expropiar la majoria del capital d’YPF durant una reunió de ministres de Comerç celebrada fa una mica més d’una setmana a Mèxic.  El tema d’ YPF va ser debatut en la sessió vespertina de la primera jornada, segons van revelar alguns participants a la cimera, que van destacar el rebuig a aquesta expropiació. És el cas d’Alemanya, Itàlia, Estats Units i Regne Unit, tots ells membres del G20, així com de Perú i Xile. Aquell mateix dia, el secretari d’Estat de Comerç d’Espanya, Jaime García-Legaz, va anunciar que el tema seria dut a la reunió perquè la decisió argentina era “frontalment contrària” als principis del G20.

També al sí de la Unió Europea s’ha anunciat l’estudi de mesures contra Argentina (veurem a la fi què en sortirà), però d’altres països com, per exemple, Brasil, s’han negat a condemnar la decisió d’Argentina. De fet, la presidenta Dilma Rousseff ha reiterat que el seu govern no interferirà de cap manera en l’expropiació, que considera un “assumpte intern” de la política d’un estat sobirà. I no hem d’oblidar la puixança del Brasil com a referent polític i líder continental.

El proteccionisme com a solució

La decisió de Fernández de Kirchner d’expropiar la majoria d’accions d’YPF no s’ha de veure, però, com una decisió aïllada, sinó que l’hem de situar dins el context d’una política proteccionista que la presidenta peronista, seguint la tradició dels seus avantpassat, ha decidit dur a terme empesa per la preocupant situació econòmica del seu país. La política del “salt cap endavant” és molt pròpia dels polítics populistes que, més prest o més tard, sol acabar amb un fracàs estrepitós, després d’haver malbaratat la riquesa dels països que governen.

Per poc que repassem la política dels dirigents actuals de l’Argentina veurem que el govern de Fernández de Kirchner ha reforçat darrerament les restriccions comercials a les importacions. De fet, des del dia 1 de febrer, les societats argentines han d’informar al govern de les operacions comercials que pensen dur a terme omplint una “declaració anticipada de les importacions”, que detalli els productes que volen importar, importacions que –en tot cas- han de rebre l’aval de les autoritats argentines.

“Lo más sorprendente –deia en to de crítica el diari argentí Voz del Interior-, es que no se sabe aún qué organismos deben dar esta aprobación ni se conoce tampoco el tiempo que se tardará en obtenerla”. Per altra banda, el govern fa acords amb el sector privat perquè les empreses argentines es comprometin a exportar la mateixa contrapartida del que importin. Una mesura que el diari uruguaià El País criticava durament.

Aquests anuncis proteccionistes han provocat la indignació de molts països, sobretot dels qui van signar amb l’Argentina els acords de MERCOSUR, i especialment del Brasil, de l’Uruguai i del Paraguai. I això perquè, com especificava el diari econòmic Fortuna, “se trata de una barrera comercial no sólo para las importaciones argentinas sino también para las exportaciones de los países vecinos”. Aleshores, el diari concloïa afirmant que “No puede haber inversiones en un país donde las reglas cambian constantemente”.

Enrique Szewach i Francisco Ingouville anaven més enllà en un article publicat al periòdic Ámbito Financiero, de Buenos Aires. La posició argentina s’explica –segons ells asseguren- per la manca de dòlars a la caixa del Banc Central per reemborssar el deute exterior i per pagar les importacions indispensables –bàsicament l’energia-, car aquests darrers anys, en lloc d’entrar capitals a l’Argentina, el que s’ha produït és una fugida de capitals en massa, que xifren en més de vuitanta mil milions de dòlars (uns seixanta mil milions d’euros).  A més, “la política energética ha destruido la autosuficiencia y ahora tiene que importar energía, mientras que se exportaba hasta ahora.” La qüestió no és, doncs, segons aquests analistes, de protegir la indústria local o la millora del lliure canvi, sinó “la falta de dólares en las cajas”. Dòlars que, curiosament, han anat a raure, en gran part, al Brasil, que els ha acumulat (juntament amb altres divises estrangeres) fins al punt que ha hagut de limitar diversos cops l’entrada de la moneda nord-americana, entrada que s’ha produït degut a la facilitat que han trobat els inversors, àvids d’especulació, d’invertir en aquell país.

No sé com acabarà la qüestió per als inversionistes de REPSOL, encara que jo diria que malament, perquè dubto molt de la “comprensió” internacional en un moment de gran debilitat espanyola, amb un govern que fa el mateix que criticava al seu antecessor –improvisar cada dia- contradient tots els principis que havia fixat al seu programa electoral (és clar que –almenys així ho justifiquen- per culpa de com els socialistes havien deixat el país i perquè aquests, a més, els van amagar la vertadera realitat d’Espanya).

Només ens mancava l’entropessada del rei per acabar de tancar un panorama negatiu envers l’exterior, que ha permès que fins la populista Fernández de Kirchner fes burla d’un monarca que, avui, ja no s’atreviria a dir a ningú “¿Por qué no te callas?”, perquè fins els aprenents de dictador de marca bolivariana en farien befa immediatament.

Tan de bo que la tempesta “plusquamperfecta” de què ens para Enric Juliana no vagi a més (i és difícil que no hi vagi) i que tampoc s’acompleixin els temors d’Antoni Puigverd envers la resposta cesarista que la dreta més dreta del país voldria endegar amb un José María Aznar a la presidència de la Tercera República. Però sembla que hi anem cap dret.

El passat 26 de febrer vaig publicar un article molt crític amb el “Decret Llei 2/2012 de mesures urgents per a l’ordenació urbanística sostenible”, que va merèixer una resposta del conseller d’Ordenació del Territori, el qual ens en va fer la lloança, com no podia ser d’altra manera. Certament que no em va convèncer, i encara m’ha convençut menys l’ “Acord del Ple del Consell Insular d’actuacions urgents per millorar l’eficàcia del PTI en relació als seus objectius”, proposat per ell, que confirma gran part dels temors que m’acuitaven en l’anàlisi del Decret Llei del Govern de les Illes Balears abans esmentat.

És molt bonic parlar d’enfortir la seguretat jurídica i de perseguir la sostenibilitat, però serà difícil que ho aconseguim aprovant un text –el de l’Acord- que pretenia incorporar a la tramitació com a projecte de llei del Decret Llei 2/2012, una sèrie d’esmenes anunciades de manera genèrica i imprecisa. Esmenes que, com finament han advertit els serveis jurídics del Parlament, anaven molt més enllà del que es pot permetre en els tràmits per convertir en Llei un Decret Llei aprovat per l’Executiu. I això per molt que al text redactat pel conseller es digui que la proposta es fa “per tal de contribuir a reduir i aturar la reducció d’activitat econòmica i l’ augment de persones en atur i afavorir les activitats econòmiques, recuperar creixement del nombre de persones ocupades i cohesió social.”

La subtilitat de les pretensions del Consell Insular

De la lectura del text de l’Acord del Consell de Menorca no es dedueixen sinó una sèrie d’intencions correctores inconcretes, però amb una gran càrrega de profunditat. Vegem-ne alguns exemples:

Què vol dir el punt 10 quan acorda “Corregir les condicions del punt 3 de l’ article 20 al PDS de Carreteres i de l’ art. 24 a instal·lacions esportives”? Em sembla que (deixant de banda la qüestió de les carreteres) el que es pretén amb aquest punt és afavorir la creació de camps de golf (però sense especificar-ho clarament), perquè, corregit l’article 24 esmentat, l’aprovació d’aquests dependrà tan sols d’una Declaració d’Interès General favorable, que serà alhora competència del conseller d’Ordenació del Territori, ja que el Real Decret 2/2012 té una disposició derogatòria que deixa sense efecte, entre d’altres, l’article 8 de la Disposició Addicional tercera de la Llei 4/2008, de 14 de maig, de mesures urgents per a un desenvolupament territorial sostenible a les Illes Balears. Tot, doncs, quedarà en mans del Conseller d’Ordenació del Territori, que podrà aprovar la Declaració d’Interès General encara que el projecte que es presenti no transcendeixi els “interessos individuals” del qui el sol·licita, la qual cosa és, com a mínim, molt criticable.

Què vol dir el punt 11 de l’Acord quan parla de “Corregir les regulacions de les regles 3ª, 4ª i 5ª de l’art. 34 (places i densitats)”? Jo entenc que l’únic que es pretén amb aquesta correcció és eliminar les limitacions que fan referència a les alçades de les edificacions, la decisió de les quals retornaria als Ajuntaments, entitats que, com recordava al meu anterior article sobre aquesta matèria, són força més dèbils que el Consell Insular. Més encara quan es troben immerses en una economia d’autèntica fallida com l’actual.

Què vol dir el punt 13 de l’Acord quan parla d’ “Adequar el sòl rústic protegit del PTI a les categories de les DOT, fent-les coherents amb els àmbits dels futurs plans de gestió (ZIC).”? Difícilment pot voler dir altra cosa que, a criteri del Consell Insular, haurien de desaparèixer les Àrees Naturals d’Interès Territorial (ANIT) i les Àrees d’Interès Paisatgístic (AIP), figures que van ser creades pel PTI (maleït PTI!) al qual els menorquins devem, segons sembla, tots els mals que ens afecten.

Què vol dir el punt 14 de l’Acord quan parla de “Suprimir el catàleg de ERE de la disposició final tercera i regular la tramitació directe pels ajuntaments de les llicències d’ obres en sòl rural (rústic) previstes a la disposició transitòria quarta del PTI.
”? Significa al meu entendre que cal donar via lliure als Ajuntaments perquè decideixin el que vulguin en matèria de construccions en sòl rústic.

No vull insistir més en això, que em sembla ja suficient per veure com el Consell volia fer passar per la porta estreta una sèrie de reformes que no s’han pogut introduir a la Llei perquè, com han dit els serveis jurídics del Parlament, la introducció d’aquests acords crearia, ai!, inseguretat jurídica. Tanmateix, no hi ha inconvenient perquè el Consell aprovi, com pretenia, una “Norma Territorial Transitòria per l’adopció d’aquelles mesures urgents d’ordenació territorial…”. Però això ho haurà de fer seguint els tràmits preceptius. Per tant, l’haurà de sotmetre a exposició pública, haurà d’admetre al·legacions, demanar informes de les Administracions afectades, informes d’Impacte Ambiental, etc. Com a mínim, la Norma transitòria haurà de passar pel tràmit legal de dir-nos clarament què volen fer els nostres governants amb l’urbanisme per salvar-nos del marasme on, segons ells, el PTI ens ha conduït.

El cas mallorquí de Sa Ràpita

No tenc per costum parlar de la política insular de Mallorca, però, ni que sigui per consolar-nos, he de reconèixer que el Consell Insular d’aquella illa no és menys imaginatiu que el nostre a l’hora de desprotegir el territori. En efecte, els qui tenim ja una edat avançada recordem molt bé la gran defensa que els mallorquins van fer durant la Transició de Sa Ràpita, un hàbitat mític a l’illa veïna, situat al municipi de Campos.

El Pla Territorial de 2004 preveia un creixement per a Campos de 19 hectàrees i dues Àrees de reconversió territorial (ART) de grans dimensions (77,6 hectàrees). Durant la passada legislatura, el Pla Territorial de Mallorca (PTM) va ser modificat dos cops, de manera que es van eliminar 465 hectàrees que estaven vinculades a les 19 Àrees de reconversió territorial.

Curiosament, el passat 12 de març, el Conseller del Territori, amb més subtilitat encara que el nostre conseller del ram, va proposar al Ple del Consell una “correcció d’errades” –materials, de fet o aritmètiques- que, segons ell, es van cometre a les dues modificacions anteriors del PTM, errades que –en la seva opinió – podien ser apreciades d’ofici. Una d’aquestes errades materials consistia, ni més ni menys, a haver omès 19 hectàrees de les dedicades a equipaments a l’anterior modificació del PTM. Així doncs, segons el conseller, allí on el PTM deia “2” hectàrees dedicades a equipaments havia de dir “21”. Àpali, idò! A més, el conseller no ha amagat la seva voluntat de construir un nou camp de golf en sòl rústic mitjançant una simple Declaració d’Interès General que no li ha de significar cap mena de dificultat atesa la modificació de la normativa a què abans he fet referència.

Com era previsible, l’anterior consellera d’Ordenació del Territori del Consell de Mallorca, la senyora Lluïsa Dubon, que segueix formant part de la Corporació Insular, va desfer amb la seva intervenció al Ple l’enganyifa: “La voluntat política dels que vàrem aprovar aquesta Modificació núm. 2 –va dir- era clara i no ens vam deixar cap xifra pel camí. Per tant, no es tracta d’una errada material. La voluntat era aquesta i aquesta voluntat no va ser qüestionada ni per l’Ajuntament ni pels tècnics responsables. Potser vostès ara volen ampliar aquest àmbit, tenen els vots suficients per fer-ho, però ho haurien de fer amb una modificació de planejament com correspon per tal d’alterar les voluntats dels qui vam decidir el 13 de gener de 2011.”

Després d’aquests exemples, em sembla que prou ben contrastats, tots agrairíem als nostres actuals governants que deixessin de banda les paraules ambigües, abandonessin el llenguatge escolàstic i ens diguessin clarament no només el que volen corregir, sinó com ho volen corregir. Tenen els vots i les majories necessàries per dur a terme els seus propòsits. Fins i tot per equivocar-se i fer-nos retrocedir trenta anys. Però res no els eximeix d’haver de cenyir-se a la legalitat dels procediments. És en el respecte a aquesta legalitat on radica fonamentalment la seguretat jurídica.

Un apunt final sobre la crisi

Em deia Lluïsa Dubon, i les seves paraules em semblen d’una gran lucidesa, que la crisi que –en la seva especificitat- pateix Menorca no es deu fonamentalment al PTI (per més que aquest pot ser objecte de canvis). Ella l’atribueix al canvi de model turístic que s’ha produït des del 2000 i al problema que, de llavors ençà, s’ha generat amb les comunicacions aèries. Quan el turisme a Menorca es basava en el sistema dels touroperdadors, que contractaven llits i places d’avió, l’illa funcionava acceptablement des del punt de vista turístic, però al fer-se extensiu el baix cost i la programació autònoma dels viatges, s’ha encetat el problema. No oblidem que Menorca és la illa més aïllada de la Mediterrània Occidental. Eivissa està molt més pròxima a la Península i això permet molt millors comunicacions marítimes i Mallorca és un petit microcosmos amb un milió d’habitants, que funciona amb altres esquemes que li permeten, per exemple, ser la seu d’operacions d’Air Berlín. Per tant, Dubon considera amb raó que el PTI ha tingut poc o res a veure amb la crisi que està patint Menorca. És més aviat el contrari: Menorca, a dia d’avui, si comptés amb bones comunicacions, podria ser una destinació molt ben valorada pels alemanys, que són el col·lectiu que més valora el paisatge i el medi ambient.

Llorenç Olives m’ha telefonat avui per dir-me que ha publicat al seu blog un comentari arran del meu article del passat dia 1 d’abril sobre el bisbe Pascual. Olives és una de les persones que més el va conèixer. Va ser ordenant sacerdot per ell i nomenat anys més tard, vicerrector del Seminari per aquell bisbe que es reservava per a ell mateix la rectoria de la institució.

El seu punt de vista és, doncs, molt interessant i val la pena que el seguiu, perquè matisa i corregeix algunes opinions que jo he extret dels qui realment conegueren el bisbe Pascual, ja que el vaig conèixer ja molt vell i essent jo encara molt jove.

Trobareu aquest comentari a:

http://observadorim.blogspot.com.es/2012/04/tornem-hi-el-bsbe-pascual-i-la-seva.html

Les incògnites de les eleccions legislatives del 10 de maig

Si Algèria no ha tingut una participació decisiva a la “primavera àrab” és probable que la pugui conèixer després de les properes eleccions del 10 de maig i que assoleixi una experiència semblant a les que han tingut lloc a Egipte, a Tunísia i al Marroc. Tanmateix, la primera pregunta que ens hem de fer és aquesta: Els fets dolorosos dels anys noranta –amb els horrors del terrorisme que va seguir al “no passaran” brutal de l’exèrcit al Front Islàmic de Salvació (FIS), vencedor de les eleccions- no seran un pes enorme que afectarà aquestes eleccions del 10 de maig? La resposta és que sí, que és probable, però també que és en aquesta experiència on es fonamenten les esperances dels demòcrates i d’una gran part de la societat algeriana, profundament traumatitzada pel “decenni negre”.

El decenni negre (1992 – 2003)

Arran de les revoltes juvenils d’octubre de 1988, i aprofitant-se de l’obertura pluralista que aquestes provocaren en el règim, el FIS, amb una base ideològica a penes elaborada, es posicionà com a primera força política, guanyant les eleccions locals del mes de juny de 1990 (ocupà 850 ajuntaments dels 1540 que tenia el país), i es féu immediatament amb les eleccions legislatives de desembre de 1991, adjudicant-se a la primera volta 188 dels 430 escons.

Amb aquest resultat era evident que, a la segona volta, es faria amb el control absolut del país, que li permetria revisar la Constitució per fonamentar-la en la xaria. Els islamistes del FIS ho havien advertit: si guanyaven, convertirien Algèria en un Estat teocràtic fonamentat en la llei islàmica. Una perspectiva que va fer tremolar l’Exèrcit i també els demòcrates, molts dels quals van donar suport a la interrupció del procés electoral decidit per l’estat major de l’Exèrcit en nom de la salvació de la república.

El FIS, que no es va resignar a sotmetre’s al cop d’Estat, va ser dissolt immediatament, i els seus dirigents empresonats tan bon punt es van succeir les primeres víctimes dels atacs islamistes. Després van venir les matances col·lectives, els assassinats selectius d’intel·lectuals i d’altres indiscriminats comesos contra “els tirans del poder”, tots vindicats per organitzacions terroristes que s’havien llençat a la Guerra Santa.  En correspondència, es van produir repressions en massa, que van donar lloc a aquest decenni que es va cloure amb el terrible balanç de 200.000 morts.

Una aposta per la moderació: el Moviment de la Societat per la Pau (MSP) i el Front de Justícia i del Desenvolupament (FJD)

 El moviment islamista, alliçonat per l’experiència d’aquells anys i pel nou context internacional provocat pels atemptats de l’11 de setembre de 2001, es va decidir llavors per la moderació, tot marcant distàncies respecte de les actuacions amenaçants dels antics membres del FIS, encara que continuaren sostenint que el vessament de sang de tots aquells anys requeia sobre les espatlles de l’Exèrcit algerià.

D’entre els islamistes, cal destacar el Moviment de la Societat per la Pau (MSP) que, no tan sols va sobreviure a les tempestes dels anys noranta, sinó que ha anat adquirint una gran experiència de poder presentant-se a totes les eleccions que el país ha conegut des de fa vint anys. En realitat, aquest partit ha anat guanyant posicions pel fet de participar en el poder durant tot aquest temps i es prepara avui per realitzar la profecia d’una victòria dels “moderats”, seguint l’exemple del partit turc en el poder i del qui l’ha assumit també a Tunísia. Però l‘ambició del MSP, al si del qual no deixa d’haver-hi dissidències, s’enfronta a un problema real: mentre que els militants d’Ennahda a Tunísia, dels Germans Musulmans a Egipte i del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD) al Marroc han sofert la repressió dels dictadors, això no ha succeït amb els membres islamistes del MSP, que van ser col·laboracionistes amb els militars.

Aquest partit, en efecte, fins fa poques setmanes servia de tercer pilar -juntament amb el Front d’Alliberament Nacional (FLN) i el Reagrupament Nacional Democràtic (RND)- a l’aliança presidencial que donava suport a Abdelaziz Bouteflika, els ministres de la qual no han estat, precisament, exemple de probitat ni de competència. Per això, totes les mirades es giren més aviat cap als líders que han sabut guardar distàncies respecte del poder, com per exemple, Abdallah Djaballah, que gaudeix d’una aura ascendent a l’est del país i que, per enèsima vegada, acaba de llançar el FJD a la carrera electoral, i no seria estrany que pogués absorbir el que resta de la base de l’antic FIS.

Les dificultats d’anàlisi

Però totes aquestes previsions no tenen en compte les especificitats lligades a la naturalesa del règim algerià (força insondable des de fora), ni les dificultats per arribar a saber com pot respondre el país. Aquestes mateixes incògnites van impedir mesurar el grau de motivació dels qui es van llençar als carrers pel mes de gener de 2011 després de les manifestacions que van sacsejar el país.

Benaziz Bouteflika. Foto de Reuter

El poder algerià està construït a imatge i semblança del qui l’encarna des de fa més de dotze anys, el president Abdelaziz Bouteflika. Vell i malalt,  recorre a la riquesa petroliera per desactivar qualsevol esclat de les tensions socials que poden convertir-se en una contestació política global. Davant seu, a l’oposició, el desgast provocat per les lluites dels darrers vint anys han afeblit i dividit els partits que es diuen democràtics i també han desestructurat la societat civil.

Són molts, doncs, els elements que desorienten els algerians, en general poc decidits a abandonar la seva desconfiança envers la política. Fet aquest que pot conduir a un elevat nivell d’abstenció que serà difícil de dissimular a les eleccions del 10 de maig i dificultarà la reivindicació dels comicis com a primer acte de renovació democràtica.

Les controvertides declaracions d’Eric Holder, secretari d’Estat del govern de Barack Obama

Les actuacions militars contra objectius prèviament titllats com a enemics –de fet, execucions sumaríssimes dutes a terme a sang freda (com la de Ben Laden, per exemple)- posen damunt la taula un necessari debat sobre el valor moral d’aquestes actuacions. Debat que es complica encara més quan aquests assassinats selectius tenen per objecte un ciutadà que gaudeix de la nacionalitat del país que els practica. La raó d’Estat ho justifica tot?

El 30 de setembre de 2011, l’imam radical, de nacionalitat nord-americana i cap d’Al-Qaeda, Anwar Al-Awlaki, va ser mort per un tret des d’un avió no tripulat al Iemen. Aquesta intervenció, que va causar també la mort a un altre ciutadà nord-americà, ha provocat un debat molt encès a l’altre costat de l’Atlàntic sobre el dret del govern dels Estats Units d’eliminar els seus propis ciutadans quan els considera com a enemics. I la polèmica ha pres força degut al discurs que pronuncià el secretari de Justícia, Eric Holder, el passat 5 de març a la North-western University de Chicago, en favor de les actuacions fetes en aquest sentit.

Dos grans diaris nord-americans han subscrit opinions contraposades, a les quals m’he de referir: The Wall Street Journal de Nova York ha defensat la tesi de Holder. El San Francisco Chronicle s’hi ha posicionat en contra. La matèria de fons és francament interessant.

A favor

Per a The Wall Street Journal de Nova York, el secretari de Justícia nord-americà encerta quan defensa el principi dels “assassinats selectius” de terroristes. “Nosaltres som un país en guerra –ha declarat-, i en aquesta guerra, ens enfrontem a un enemic àgil i determinat que no hem de desestimar (…) Com desenes de fiscals i d’agents del ministeri de Justícia, cada nit m’enllito demanant-me què hauria de fer per protegir millor els nostres ciutadans.” Observeu, doncs, que aquestes paraules d’un ministre d’Obama -de fet, Holder és l’home que havia de traslladar a Nova York els presos detinguts a Guantánamo per fer-los jutjar per un tribunal civil i va renunciar finalment a dur a terme aquesta pretensió-, no es diferencien gaire de les que hauria pogut pronunciar el seu antecessor a l’època de Georg W. Bush, Michael Mukasey.

Holder anà més lluny encara en el discurs del 5 de març, ja que en aquest va definir les grans línies d’una estratègia legal força continuista respecte de la que havia dut a terme el (criticat) govern de Bush. En aquest sentit va defensar el recurs als tribunals militars per resoldre els processos referents als crims de guerra, els quals –va dir- ofereixen les garanties “fonamentals per a un procés just”. I afegí: “No ens hem de privar de cap eina en el combat contra Al-Qaida”, opinió que el dugué a afirmar que el govern té l’autoritat necessària per defensar els Estats Units fent un ús apropiat de la força letal”; autoritat, precisà, que “no es limita als camps de batalla de l’Afganistan”.

Per a l’editorialista del diari, és legítim l’assassinat selectiu dels membres d’Al-Qaida, fins i tot en el cas que aquesta mena de mort afecti a ciutadans nord-americans, com l’esmentat Anwar-Awlaki. L’argument fonamental d’aquesta posició és aquest: “Sobre la base de principis legals reconeguts des de fa generacions i de les decisions preses pel Tribunal Suprem durant la Segona Guerra mundial i durant l’actual conflicte, és clar que la ciutadania americana, per ella sola, no garanteix a aquests individus l’exclusió dels assassinats selectius.” I si bé és cert que els ciutadans tenen dret a un judici just, això no significa que els jutges hagin d’actuar sobre les decisions preses en el camp de batalla. En aquest sentit, Holder afirma (i el diari aprova) que “Quan es tracta d’operacions relacionades amb la seguretat nacional, el dret a un judici just ha de tenir en compte les realitats del combat. La Constitució garanteix, és cert, un judici just, però no un determinat procediment judicial.”

I jo em demano: No ens du l’afirmació de Holder a acceptar que l’Executiu disposa d’un poder omnímode en temps de guerra? És això acceptable?

En contra

El San Francisco Chronicle adopta, en canvi, una posició radicalment contrària i creu que Obama s’equivoca en seguir la línia de George W. Bush en aquesta matèria. Diu aquest diari que li sembla sorprenent que Eric Holder cregui que és legal assassinar nord-americans a l’estranger quan aquests són sospitosos de terrorisme, i opina que aquesta actitud és clarament contraria els principis constitucionals.

En realitat, el que demana Holder en el discurs fet en defensa del dret de l’Executiu a dur a terme assassinats selectius és que els ciutadans facin confiança al govern, però els principis en què basa aquesta petició de confiança són força pertorbadors, ja que difícilment es pot acceptar que l’Exèrcit pugui elaborar pel seu compte una llista de terroristes perillosos (en la qual s’incloguin fins i tot ciutadans nord-americans) amb l’objecte de cercar el seu rastre i, si n’és el cas, eliminar-los sens cap mena de judici previ.

En la posició defensada per Holder no trobem –diu el diari californià- cap control extern a l’Exèrcit, cap decisió de la Justícia, ni tampoc cap informació contrastada que justifiqui la presència dels sospitosos a la llista negra. A més, “No es pot confondre judici just amb procediment judicial –assegura el diari californià-, sobretot quan ens enfrontem a qüestions relacionades amb la seguretat nacional. La Constitució garanteix el dret dels ciutadans a un judici just, i no tan sols a un procediment judicial.” I això mai no es pot garantir amb els assassinats selectius.
No cal que digui que la meva posició és també aquesta.

El passat 18 de març va fer 45 anys de la mort del bisbe Bartomeu Pascual Marroig (1875-1967) i avui, 1 d’abril de 2012, en fa 73 de la seva arribada a l’illa per prendre possessió del càrrec. Havia estat nomenat bisbe el 8 de maig de 1936 mitjançant una Butlla pontifícia que ordenava la seva consagració com a bisbe titular de Lappa i successor del Bisbe de Menorca (diòcesi de la que era titular el bisbe Joan Torres Ribas, cec i a punt de complir els 90 anys).

Esclatada la guerra el 18 de juliol d’aquell mateix any, el bisbe Pascual no va poder prendre possessió de la seva diòcesi i restà a Palma, on va ser ordenat el 2 d’octubre la Catedral de Mallorca. Cinc dies més tard, el batlle de Ciutat li comunicava que la corporació que presidia l’havia nomenat Fill Il·lustre de Palma.

L’home

Jo vaig conèixer el bisbe Pascual l’any 1962. Aleshores era un vellet amb una veu molt prima que, pel que m’han explicat alguns capellans majors que el van tractar íntimament, es mostrava molt preocupat pels canvies que era a punt d’iniciar l’Església amb el Concili Vaticà II, al qual no va acudir i amb el que va estar fonamentalment en desacord.

Biblista i savi en el seu camp, ha estat descrit pel seu biògraf, el doctor Pérez Ramos, com un home “propens per temperament a sobrevalorar les persones fins a mimar-les amb protecció, però si el protegit no treballava en la línia que el Prelat li ordenava o li era infidel o desobedient, després d’advertir-lo, irremissiblement el desviava del seu costat. Creia en l’amistat, encara que no la cultivés suficientment, i era cordial en la intimitat i delicat i obsequiós amb els seus familiars: amb els estranys o desconeguts es mostrava discretament distant.”

Autoritari i gens dialogant, el bisbe Pascual va ser fruit del seu temps. Vinculat clarament al règim de Franco, acollí amb joia la notícia de l’alliberament de Menorca el 9 de febrer de 1939. L’endemà mateix, el bisbe felicità el Caudillo que, d’immediat, li agraí l’atenció mitjançant un telegrama signat pel Coronel Secretari. Menorca havia claudicat a les tropes rebels i el bisbe tenia el camp lliure per prendre possessió de la seu per a la qual havia estat designat pel Papa. I ho faria ja amb ple dret perquè el bisbe Torres havia mort el 6 de gener d’aquell mateix any.

L’entrada triomfal a Ciutadella

Bartomeu Pascual, organitzà el viatge a Menorca per al dia 1 d’abril de 1939, data que coincidí amb el final de la guerra a tota Espanya, un particular Día de la Victoria la crònica del qual deixo al Boletín Oficial del Obispado. Diu: “A las ocho de la mañana (del dissabte 1 d’abril) en el puerto de Alcudia, el Rdmo. Prelado embarcó con los sacerdotes D. Mateo Bosch, D. Juan Jaume y D. Antonio Fiol, en el destructor Huesca, que, puesto a su disposición por el Excmo. Sr. Almirante de Baleares, había de conducirle a su Diócesis (…) Cuando a las diez una campana salvada de la destrucción impía anunció a Ciudadela que el Huesca estaba a la vista, el pueblo en masa acudió al puerto para recibir entusiásticamente a su Pastor (…) Los muelles, el mirador del Borne, el Camí de Baix, estaban llenos de muchedumbre que, al divisar la falúa impulsada por seis remeros uniformados en que venía, el Excmo. Sr. Obispo (quien había dejado el Huesca ante el puerto), prorrumpió en aplausos y aclamaciones, mientras la fuerza y milicias presentaban armas y la banda hacía oír la Marcha de Infantes. Al desembarcar, fue S.E. Rdma. cumplimentado por las Autoridades y representaciones…” La crónica acaba dient: “A las 23 horas del mismo día 1º de abril, Radio Nacional, con laconismo emocionante, anunciaba la terminación de la guerra con el triunfo de Dios y de Franco.”

Més solemne encara va ser la jornada del dia 2, Diumenge de Rams. Aquest dia, “bajo un sol esplendoroso, la ciudad aparecía artística y profusamente adornada. Las calles semejaban jardines. Por doquier colgaduras y banderas con los colores nacionales, de Falange o del Requeté. En el Borne, un monumental arco de triunfo, surmontado por grandioso escudo imperial. En varios lugares las armas del Prelado –el Cordero ‘Servus Dei’ de Isaías (LIII, 7) sobre el escudo de Menorca-, timbradas por el capelo verde (…) A las 10 de la mañana el Excmo. Sr. Obispo salió del Palacio Episcopal en automóvil descubierto y se dirigió a la Plaza de San Antonio, donde esperaba, según tradicional costumbre, una comisión compuesta de varios jinetes con la típica vestimenta usada en las fiestas de San Juan. En representación de la aristocracia menorquina cabalgaban los señores (…) S.E. Rdma. montó en su hermoso caballo blanco (…) El Prelado descabalgó, cambió su capisayo (…) y ante un altar colocado junto al Obelisco, el Sr. Obispo se revistió de Pontifical (…) La aviación nacional asocióse al acto, efectuando varias acrobacias sobre la Ciudad…”

És clar que cada cosa té un temps i que hi ha un temps per a cada cosa. No podem, per tant, jutjar els fets d’ahir amb criteris d’avui, però sí que val la pena recordar els fets per no perdre’n la memòria. I en aquest sentit cal dir que el bisbe Pascual va ser un home lligat completament al nacionalcatolicisme, vinculat per tant a una Església indestriable dels vencedors de la guerra, i en la línia del cardenal Gomà, que va ser, des de la primacia de Toledo, un dels pilars del règim de Franco, que sempre va ser vist per ells com un home la política del qual emanava de la voluntat de Déu.

Garant del nacionalcatolicisme

Restaurador de la diòcesi, el bisbe Pascual sempre es va creure en el deure de refermar els fidels (que –no ho oblidem – sortien d’una guerra civil on molts havien estat perseguits i assassinats per les seves creences) amb la idea de crear-los una consciència viva que havien estat alliberats “cual nuevo Israel, de un largo cautiverio tan duro o más que el babilónico” –escriu Pérez Ramos-. Per tant, era precís i urgent ajudar-los a aixecar l’ànim fent-los veure que, si per un costat –el polític- eren conduïts per un cabdill providencial, per un altre –el religiós-, havien de ser guiats per una jerarquia de pastors legítims i gelosos del seu ramat: els bisbes.

Recordo com, durant el seu episcopat, cada 8 de febrer (“es dia de sa girada”) cantàvem a la Catedral el salm 123, que el bisbe Pascual havia convertit en el càntic de l’alliberament “para mantenir vivo en nuestro pueblo el reconocimiento y la acción de gracias a Dios por su manifiesta ayuda en la liberación de Menorca y la de toda España del yugo impío.”

Era la seva manera de veure les coses. Del que no hi ha dubte és que, amb la mort de Bartomeu Pascual, ara fa 55 anys, s’acabava un temps i una època –la iniciada el dia 1 d’abril de 1939-, que eren alhora el fruit (i la conseqüència) d’un altre temps i d’una altre època. Som lliures de pensar-ne el que vulguem després d’analitzar-los críticament. Però no podem oblidar-los perquè ens és precís conèixer i servar memòria dels fets.