Josep Maria Quintana

Fa uns dies, Tomàs Alcoverro, en una crònica de Beirut ens narrava el testimoni esfereïdor dels mols atemptats que, al món, estan sofrint els cristians. A Homs, va visitar la sepultura en què, al jardí del seu convent jesuïta, va ser enterrat el capellà holandès Franz Van Dergust, que havia viscut 50 anys a Síria, assassinat per un terrorista poc abans que la ciutat fos presa per les tropes governamentals. I explicava com els gihadistes de l’Estat Islàmic, d’Al-Qaida, i també els milicians rebels sirians d’altres grups s’han acarnissat amb religiosos cristians, catòlics, de nacionalitats europees, que s’havien bolcat en les seves missions en aquests països del Llevant.

El jesuïta italià Paolo Dall’Oglio, símbol del diàleg islamocristià a Síria, havia estat una altra de les seves víctimes. Encara que va ser segrestat fa temps, no se sap si encara és viu. De fet, són nombrosos els capellans de l’Iraq, de Síria, que han mort a mans dels bàrbars de l’islam, com el pare François Murad, decapitat pel Front al-Nusra el 25 de juny del 2013, davant homes i nens que aplaudien el seu martiri amb un ganivet de cuina, cridant “Al·lahu Akbar”. Anteriorment altres clergues, com l’arquebisbe caldeu catòlic de Mossul, Faraj Ramu, van ser raptats i la seva sort és desconeguda. El bisbe grecoortodox d’Alep, germà del patriarca d’aquesta mateixa església amb seu a Damasc, Bulos Yazigi, i el metropolità siríac ortodox Yohan Ibrahim també van ser segrestats el 2013.

Tretze religioses del convent de Maalula van poder ser alliberades aquell mateix any a la frontera del Líban. I cal destacar que no només capellans i monges han sofert la mort, la persecució i el segrest, sinó que centenars d’habitants cristians de Síria i d’Egipte van ser segrestats pels gihadistes en aquests anys de desbordant terror.

El juny del 2015, l’assassinat col·lectiu de 21 cristians de nacionalitat egípcia que treballaven a Líbia a mans de bàrbars de l’Estat Islàmic va provocar el bombardeig de l’exèrcit egipci contra una de les seves bases en aquella desconjuntada república nord-africana. Tots pertanyien a la mil·lenària Església copta ortodoxa d’Egipte. Llavors va ser la primera vegada que es van perpetrar aquests assassinats col·lectius fora de Síria i de l’Iraq, més enllà de les fronteres dels pobles del Bilad al-Xam (país de Xam, l’antic nom de Síria).

Un dels assassins va deixar gravat en un vídeo aquest testimoni: “Avui ens trobem al sud de Roma sobre la terra musulmana Líbia, i jurem per Déu que tenyirem de sang la Mediterrània”.

No hem trigat a veure els efecte d’aquesta amenaça i com, també a Europa, s’han comès crims en nom d’Al·là, i més concretament, el darrer que han perpetrat dos joves de l’organització terrorista Estat Islàmic quan, en el moment en què un capellà de 85 anys, el pare Hamel, oficiava la missa a l’església del municipi de Saint-Étienne-du-Rouvray, a l’Alta Normandia (nord de França), el van assassinar.

Cap a les nou i mitja del matí, una monja va alertar la policia francesa que dues persones retenien cinc ostatges a l’interior del temple cristià. La dona, que va poder escapar quan els dos atacants ja estaven dins de l’església, va explicar a Le Figaro que els dos terroristes van entrar bruscament i que parlaven àrab.

“Els catòlics han estat atacats, però també tots els francesos”, va dir com a reacció a l’atac el president francès, François Hollande, que es va desplaçar fins a la zona, d’on és originari. “Ens enfrontem a una prova, una més, que l’amenaça continua sent molt elevada. Ens enfrontem a un grup, Daeix, que ens ha declarat la guerra”, va dir fent referència així als atacs terroristes que França ha rebut en els últims 18 mesos i que ja sumen 236 morts. Des del Vaticà, el papa Francesc va condemnar l’atac, jutjant-lo d’ “assassinat salvatge”. El pontífex, com no podia ser d’altra manera, va unir-se “al dolor i a l’horror” de l’agressió en una església, i el president francès va trucar-li per transmetre-li “la pena del poble francès” per la mort del pare Hamel.

Però no em vull referir a les reaccions esperades i sentides del president de la República, ni tampoc a les del Papa de Roma, sinó a les que han sortit de la mateixa església francesa, d’aquesta església que conviu amb la laïcitat republicana des de 1905 (fa més de cent anys!), i que no rep cap ajut directe de l’Estat; d’aquesta església que els feligresos que se’n senten part integrant mantenen a les seves expenses, i accepten, a més, de conviure pacíficament amb la laïcitat, tot sentint-se catòlics i alhora republicans; d’aquesta església on els creients han acceptat de viure la seva fe a la intempèrie, per tant, sense altres lligams ni altres compromisos que els derivats de l’Evangeli i de la fe.

Doncs bé, en nom d’aquesta Església madura i forjada en la fe en Jesucrist, l’arquebisbe de Rouen, Dominique Lebrun, que es trobava a Cracòvia per assistir a la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ), va publicar un missatge exemplar: “Clamo a Déu, amb tots els homes de bona voluntat. I m’atreveixo a convidar els no creients a unir-se a aquest crit (…) L’Església catòlica no pot prendre altres armes que les de la pregària i la fraternitat entre els homes. Deixo aquí (a la JMJ) centenars de joves que són el futur de la humanitat, la veritable. Els demano que no abaixin els braços davant les violències i que es converteixin en apòstols de la civilització de l’amor”.

Cap lament! Cap crit de venjança! Cap crida a la concentració per a un desgreuge en massa! Res, doncs, a veure amb el que vam viure a València no fa gaire, quan el cardenal Cañizares organitzà una gran manifestació “de desagravio”, fent que es resés un rosari a la Plaça de la Verge, davant la basílica dels Desemparats, simplement perquè una associació de gais i lesbianes havia fet una befa (certament de mal gust i absolutament innecessària) en representar la Verge de Montserrat i la dels Desemparats fent-se una besada. Això per no recordar aquelles grans manifestacions que el cardenal Rouco organitzava a la plaça Colón de Madrid, amb missa i míting inclosos per protestar contra els atacs a la família cristiana i la desempara que aquesta sofria del govern socialista del moment.

Cap de les profanacions que hem viscut a Espanya per part de col·lectius manifestament anticatòlics, per desagradables i malintencionades que siguin, pot comparar-se amb els actes de segrest i de mort que narrava Alcoverro, ni amb l’atac que han sofert els francesos a la petita parròquia normanda. Però mentre ells conviden al perdó i a la pregària, nosaltres ens estripem els vestits, denunciem complots contra l’Església, i sembla que no sabem viure si no és protegits per l’Estat, que, per cert, és qui continua subvenint els sous dels preveres i paga les classes de religió a les escoles i els instituts.

I encara més. Alhora que reclamem aquesta situació de privilegi, no hem vist encara per part de la jerarquia episcopal cap demanda de perdó per la connivència de l’Església espanyola amb els rebels franquistes, ni per haver contribuït en alguns casos a les venjances que provocà la lluita fratricida que vam viure els espanyols ara fa vuitanta anys. Cap, si més no com la que va dur a terme el cardenal Albert Decourtray, arquebisbe de Lió i primat de les Gàl·lies, quan l’any 1992 va obrir els arxius de la seva diòcesi a una comissió d’historiadors, presidida per René Rémond. Cinc anys després, l’episcopat francès –com ha explicat molt bé Rafael Jorba a La Vanguardia– va publicar una “declaració de penediment” sobre l’actitud de l’Església sota el règim de Vichy i la deportació de jueus: “Davant la magnitud del drama i el caràcter inaudit del crim, massa pastors de l’Església van ofendre amb el seu silenci l’Església mateixa i la seva missió. Avui confessem que aquell silenci va ser una falta… Implorem el perdó de Déu i demanem al poble jueu que escolti aquesta paraula de penediment”.

Que gran ha de ser viure la fe amb llibertat i sense tuteles! Viure-la a la intempèrie sense altre protecció que la grandiosa volta del cel!

Als estats s’han constituït una sèrie d’organismes d’índole diversa per assessorar els governs, que tenen una naturalesa distinta d’aquells altres organismes als quals la llei encomana dirimir, jutjar i resoldre els conflictes. Els primers estudien col·legiadament les qüestions que se sotmeten al seu estudi i acaben elaborant dictàmens que passen al poder executiu, que és qui els ha encarregat. En molts casos aquest tipus de dictàmens s’han de demanar ineludiblement, però els seus resultats no són imperatius, per més que esdevenen útils als governs, ja que se suposa que aquests òrgans deliberatius estan formats per persones independents i de gran prestigi. Aquesta és la naturalesa que tenen, a Catalunya, els dictàmens el Consell de Garanties Estatutàries (CGE), ja que aquest, com el Consell Consultiu o bé com la Comissió Jurídica Assessora d’aquella comunitat, és un òrgan assessor que, d’acord amb l’Estatut de Catalunya, vetlla perquè les normes i disposicions aprovades pel Govern català s’ajustin a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia.

Radicalment diferents són les conseqüències de les resolucions dels Tribunals de Justícia, als quals la llei encomana exercir la jurisdicció, és a dir, resoldre litigis amb eficàcia de “cosa jutjada”. En aquest cas, doncs, no estem davant d’òrgans consultius, sinó sentenciadors, les resolucions dels quals (quan s’esgoten els recursos) són d’obligat compliment. Certament que, a Espanya, el Tribunal Constitucional (TC) no és pròpiament un “tribunal de justícia”, però és –com aquests tribunals- un òrgan col·legiat (el formen 12 magistrats) que té el monopoli d’interpretar la Constitució. Té jurisdicció a tot el territori espanyol i les seves resolucions són d’obligat compliment. Més enllà de la diferent naturalesa que observem entre el TC (a Espanya) i el CGE (a Catalunya), la manera d’elegir els membres que componen aquests organisme són semblants: pel que fa al TC, les Corts Generals elegeixen vuit magistrats (quatre el Congrés i quatre el Senat); el Govern n’elegeix dos i el Consell General del Poder Judicial dos més. I pel que fa al CGE (que està format per nou membres) sis són nomenats a proposta del Parlament català i els tres restants, a proposta de la Generalitat.

Tot aquest excursus ve a tomb arran de la decisió presa pel CGE sobre el text del projecte de “Llei de consultes” que aprovarà, sens dubte, el Parlament de Catalunya el proper dia 19 de setembre. Aquest, en un informe de 150 pàgines, conclou que la consulta prevista per al 9-N (amb la doble pregunta que tots coneixem) s’adequa a l’article 122 de l’Estatut català, que versa sobre la capacitat de convocar consultes populars no referendàries. En els seus fonaments, el dictamen estableix que la Generalitat pot interpel·lar els ciutadans sobre les competències que té assignades i també sobre el conjunt de “funcions i facultats d’impuls polític que li són atribuïdes”. Però la qüestió que ara ens importa és que, segons diu aquest informe (aprovat per cinc vots contra quatre), la consulta que ha decidit fer el govern d’Artur Mas no és un referèndum. Per tant és viable, ja que no ho seria cas que revestís aquest caràcter perquè només pot convocar referèndums el govern de l’Estat per modificar Estatuts o la mateixa Constitució, i ho fa convocant el cos electoral. El document al·lega que la votació és “consultiva i no vinculant” i que només aspira a conèixer amb “certa precisió” la posició de la ciutadania sobre un tema de valoració política i, en conseqüència, en aquest cas, “no tindrà cap efecte sobre l’article 1.2 de la Constitució”, el qual consagra que la sobirania recau en tots els espanyols. El cos de l’informe anima en diverses ocasions a fer una lectura flexible i oberta de la norma constitucional i recorda que ni l’article 92 de la Llei Fonamental, que tracta sobre la convocatòria dels referèndums, ni la mateixa llei a què l’article fa referència acoten els assumptes a abordar.

Sigui com vulgui, el que jo vull remarcar aquí és que el CGE no ha fet sinó el que s’esperava d’ell i tots podíem intuir: decidir en favor de la proposta governamental pel vot dels juristes nomenats pels partits favorables a la consulta i amb les excepcions raonades dels designats pels partits que no l’avalen, els quals entenen que les preguntes que el govern de Mas sotmetrà a la consideració dels ciutadans de Catalunya són referendàries i, per tant, no poden emparar-se en la llei que aprovarà el Parlament. No sabem encara què dirà el TC quan el govern de Rajoy impugni la norma catalana (i el decret de convocatòria de la consulta) un cop aquests s’hagin publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), però tant el president del govern com la vicepresidenta donen ja per fet que el TC admetrà a tràmit el recurs, suspendrà automàticament la llei i el decret, i resoldrà més tard sentenciant que la consulta és il·legal. Per què n’estan tan segurs? Doncs perquè el govern de Rajoy prejutja i sap què decidirà la majoria de magistrats del TC, de la mateixa manera que el govern de Mas prejutjava i sabia què decidiria la majoria de membres del CGE. La qual cosa demostra que alguna cosa molt important falla en matèria institucional, ja que només un dubte justificat sobre la “no independència” dels magistrats i dels membres d’aquests alts organistes de l’estat i de les comunitats autònomes explica la seva sempre previsible actuació i el resultat (cantat per endavant) de les resolucions que estan obligats a prendre. Lamentable.