Josep Maria Quintana

L’any 2002 vaig publicar un llibre, fruit de la meva tesi doctoral en Filologia Romànica, sobre la figura de Nicolau M. Rubió i Tudurí (Nicolau Maria Rubió i Tudurí, 1891-1981, Literatura i pensament. Publicacions de l’Abadia de Montserrat), en el qual exposava el que eren segurament els aspectes menys coneguts de l’arquitecte i paisatgista nascut a Maó al si d’una família que va donar personatges il·lustres en diversos camps de la ciència, la tècnica i la investigació. Curiosament, mai no vaig conèixer Nicolau Rubió en vida, i tot el que he arribat a saber d’ell ha estat per mitjà de la lectura dels llibres i articles periodístics que va escriure, ja que en va publicar un gavadal després que s’exilià a París poc temps de començada la guerra civil espanyola. 

Fidel a la República i a Catalunya (encara que disconforme amb els que governaven la Generalitat aleshores), ell englobà el seu concepte de catalanitat en un de més ampli, el que denominà “La pàtria Llatina”, que plasmà en un llibre que publicà a París l’any 1945 en francès i jo vaig traduir al català per a la col·lecció “Serra d’Or” de l’Abadia de Montserrat l’any 2006.

Tenc, per guardar-ne el record, una fotografia de Nicolau M. Rubió a la meva biblioteca. Vestit de caçador, està presa en una de les caceres que va dur a terme a l’Àfrica (la primera dins els anys vint del segle passat), i he de reconèixer que és una de les persones que, sense haver-la conegut, més he admirat per la seva lucidesa i capacitat intel·lectual, ja que es va saber moure en camps molt diversos, com l’arquitectura, la jardineria, la literatura i l’assaig polític, encara que mai no va estar temptat de fer política, a diferència del seu germà Marià, que va ser diputat durant la República.

Més enllà de les obres sobre caceres, que el van convertir en un pioner d’aquesta mena de llibres a Catalunya i, segurament, a tot l’Estat, Nicolau M. Rubió va tenir un cert reconeixement del gran públic per una novel·la, No ho sap ningú, que publicà Joan Sales a “El Club dels novel·listes” l’any 1961. 

A la meva obra sobre Rubió parl extensament d’aquesta novel·la i també d’una altra que no va publicà, però de la qual jo vaig trobar el text mecanografiat, val a dir que amb algunes llacunes que em vaig atrevir a emplenar. El títol que ell va posar-li era El camell travat i s’encarregà de la publicació Angle editorial l’any 2003. Tanmateix desconeixia com va ser que Rubió contactà amb Joan Sales per publicar No ho sap ningú, cosa que he descobert fa poques setmanes gràcies a la invitació que em van fer Josefina Salord i Damià Pons perquè escrivís un article per publicar a la web que s’ha obert per celebrar l’ “Any Fuster”, dedicat a l’escriptor i assagista valencià, sens dubte un dels més destacats intel·lectuals valencians del segle XX.

Josefina Salord em va parlar d’una correspondència que havia trobat a la Biblioteca de Catalunya entre Joan Fuster, Joan Sales i Nicolau M. Rubió, que, un cop adquirida, em va fer descobrir aspectes que desconeixia sobre la novel·la de què estic parlant.

Llegint, doncs, la correspondència he sabut que Nicolau M. Rubió va enviar l’original al Premi Sant Jordi l’any 1960, any en què guanyà una novel·la que desconec absolutament d’Enric Massó que es titulava Viure no és fàcil. Per tant, la de Rubió va ser desestimada pel jurat, que també va desestimar una novel·la que, amb els anys, s’ha reconegut com un clàssic de la literatura catalana i ha estat traduïda a més de vint idiomes. Em referesc a La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.

Val a dir que entre els membres del jurat hi havia Josep Pla, del qual desconec què pensà de la novel·la de Rubió, però si em consta que menyspreà la novel·la de Mercè Rodoreda, que ella presentà amb el títol provisional de Colometa, de la qual Pla va dir que era “cursi i tenia un títol de sardana”. La qual cosa no deixa de ser un consol per als molts autors que presenten il·lusionats originals a premis literaris i no obtenen el premi desitjat. No sempre els jurats tenen raó.

Per la correspondència que esment he sabut que un dels membres d’aquell jurat que no va tenir en compte l’obra de la Rodoreda ni tampoc la de Rubió era Joan Fuster, que sí va saber veure el valor intrínsec d’aquelles dues obres. De fet, veiem llegint les cartes que ara he pogut consultar, que va ser ell qui es posà en contacte amb l’editor Joan Sales i li parlà de les dues novel·les recomanant-li que les publiqués.  Sales escoltà Fuster, es va fer amb els originals i decidí incloure’ls entre els títols de la seva editorial. De fet, No ho sap ningú va veure la llum el 1961 i La plaça del Diamant el 1962.

Llegits els originals, Joan Sales es va convèncer immediatament que Joan Fuster tenia raó i es mostrà encantat de publicar les dues novel·les que, en el cas de la de Rubió, va ser molt retocada, com sabem per unes notes que l’editor escriu a Fuster: “Quan facis la crítica per a Destino (si no l’has feta encara) -escriu Sales a Fuster- recorda el que et vaig dir, o sigui rellegeix la novel·la, no et fiïs de la teva lectura de jurat, ja que l’autor l’ha esmenada moltíssim suprimint moltes pàgines etc. Fa tot un altre efecte.” I afegeix: “No cal dir que davant de l’èxit que està tenint (he rebut altres cartes encomiàstiques, si bé sense tant de contingut crític, d’en Joan Oliver i molts que tu no coneixes), els del CLUB recordem que a tu et devem l’haver tingut notícia de l’existència d’una novel·la tan bona —sobretot, que “podia” ser tan bona.”

També curiosament, la correspondència m’ha revelat que quan Joan Fuster va posar en marxa la col·lecció d’assaig que va dur com a títol Cara i Creu, es va interessar per la publicació de La patrie Latine i demanà a Rubió que la traduís al català. De fet, Fuster desconeixia el llibre editat a París i en va tenir coneixement per una informació que li donà Jaume Miravitlles, el qual -escriu Fuster a Rubió- “em diu que us ha mig compromès per donar-nos un original destinat a la col·lecció Cara i Creu, petita aventura editorial que projecten uns quants amics. No cal dir que tots estarem ben contents si realment ens ajudàveu amb la vostra col·laboració. La idea és publicar un tipus de llibre “normal” —en temes i extensió—, amb la major amplitud de criteri, i preferentment (no exclusivament) del gènere assaig”.

El projecte, però, no avançà perquè Rubió no tenia disponibilitat aleshores per fer-ne la traducció al català. Tanmateix agraeix a Fuster l’interès: “Estic content de la vostra carta i de col·laborar a Cara i Creu. L’amic Miravitlles, després d’haver llegit La Patrie Latine que vaig publicar en francès vint anys enrere, la troba del seu gust. És un assaig, al qual les nostres terres són situades en l’òrbita de l’evolució de l’antic món llatí i menys en la del determinisme estrictament peninsular. Fins ací la cara. La creu és que aquest text hauria de ser refet, que en la nova forma que m’imagino seria difícilment publicable en l’actualitat i que, a més, ara no tinc temps d’ocupar-me’n.”

Desconec què volia modificar Rubió d’aquella obra, que jo vaig traduir respectant íntegrament l’original francès, però m’ha fet gràcia descobrir aquesta relació que desconeixia i que ara he pogut explicar a l’article que, in extenso, podeu llegir a la web (https://www.caib.cat/sites/anyjoanfuster/ca/articles_actuals/).

Potser hauria d’excusar-me davant els directors de la publicació, però no crec que aquest spoiler que acab de fer del meu article perjudiqui l’original. Només l’he escrit per engrescar el lector interessat en l’obra de Joan Fuster perquè accedeixi a la web que ha elaborat el Govern de les Illes Balears i pugui aproximar-se a l’escriptor valencià i conèixer la relació que aquest va tenir amb personatges de les nostres illes per mitjà dels articles que hi aniran publicant escriptors i investigadors de ca nostra.

Tot i que fa més de cinquanta anys que escric de manera regular a les pàgines del diari Menorca, només de molt jove, durant un estiu, vaig dur a terme tasques que podrien denominar-se periodístiques, ja que sempre els meus articles han estat vinculats a la opinió per donar el meu punt de vista de la realitat que es desplega davant nostre, sense triar gaire sobre si el fet que coment té un caire local, nacional o internacional. Basta que a mi m’hagi impactat i consideri que hi tenc alguna cosa a dir. I molt sovint, els articles que he escrit m’han servit més aclarir-me les idees que per influir en l’opinió pública.

Sí que vaig dur a terme una activitat diguem-ne periodística aviat farà deu anys -novembre de 2012- quan, en representació de la Reial Acadèmia de Legislació i Jurisprudència de les Illes Balears, vaig assistir al VIII Congreso de Academias Jurídicas y Sociales de Iberoamérica, convidat per l’Instituto de Chile, on vaig tenir l’oportunitat de conèixer tres personatges francament interessants que havien tingut o podien tenir algun paper en la política xilena. Un va ser el doctor Molina Silva, democratacristià, que havia estat president del Banc Central de Xile i tres vegades ministre en el gabinet d’Eduardo Frei abans del cop d’Estat de Pinochet. Un altre va ser el doctor Cáceres Contreras, aquest lligat del tot al govern del dictador, que el va designar membre del Consell d’Estat, després president del Banc Central de Xile i, més tard, ministre d’Hisenda. I per últim, el doctor Velasco Brañes, que aleshores era precandidat -no se’n va sortir- a la presidència de Xile pel partit socialista.

Record que vaig mantenir llargues i enriquidores converses amb tots tres, que es van concretar en un llarg article a la revista “Misser” del Col·legi d’Advocats i que, anys després, em va ser útil per escriure els darrers capítols de la novel·la “Lletres de combat” (Pagès editors, 2020), que transcorre a l¡epoca de Salvador Allende.

Però si avui evoc aquell viatge és perquè, quan era a Xile, es van produir les eleccions catalanes de 2012 -aviat farà deu anys-, un esdeveniment que podem fixar com el primer tret de pistola que va marcar el que hem conegut com “el procés”, entenent com a tal el període de la història política catalana caracteritzat per l’increment del suport de l’independentisme i per la celebració de consultes d’autodeterminació il·legals, que van culminar en l’infructuós intent de secessió unilateral el 2017.

A Xile, participava també en el Congrés de les Acadèmies Iberoamericanes el qui era aleshores president de la de Catalunya, Josep Guàrdia Canela, bon amic i gran jurista que, com a membre que era del partit Unió de Democràtica de Catalunya, havia estat conseller de justícia en un dels governs de Jordi Pujol.

Uns mesos abans, Artur Mas, aleshores president de la Generalitat, havia dissolt el Parlament de manera anticipada. Havia pres aquella decisió després de la multitudinària manifestació convocada per l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) amb motiu de la Diada, sota el lema “Catalunya nou estat d’Europa”, després que Mariano Rajoy, en un moment en què Espanya estava a punt del rescat econòmic, rebutgés rotundament la possibilitat de dotar Catalunya d’un pacte fiscal per obtenir un règim de finançament similar al concert basc, amb l’argument que la proposta era inconstitucional.

Què llunyà sembla tot el que estic dient! I això no obstant, sabem que aquell va ser l’inici d’un dels majors fracassos que ha viscut el país -i no estic parlant només de Catalunya, sinó d’Espanya sencera-, perquè va ser aleshores quan tot es començà a tòrcer a pesar que Artur Mas, davant la negativa de Rajoy, va retornar com un heroi al Palau de la Generalitat i decidí convocar unes eleccions anticipades que li permetessin obtenir una majoria absoluta incontestable que mostrés als espanyols i als europeus que l’únic camí possible era el que conduïa a la proclamació d’un nou estat que seria rebut amb les mans obertes per tota la Unió Europea.

Aquell diumenge capvespre -25 de novembre de 2012- els congressistes que érem a Xile visitàvem la casa on havia viscut el poeta Pablo Neruda, però més enllà de l’interès de la visita, Josep Guàrdia (i jo al seu costat) volíem saber el resultat d’aquella votació que Mas considerava un plebiscit després d’una campanya en què ell es va fer fotografiar amb els braços estesos, com una mena de nou Moisès que havia de dur el poble escollit a la terra promesa.

Però els resultats no van ser els que Mas esperava. Aleshores, Convergència i Unió, ja plenament compromesa amb la celebració d’una consulta d’autodeterminació a través de l’eufemisme del “dret a decidir”, no sols no aconseguí la majoria absoluta que cercava, sinó que va experimentar una forta reculada, passant de 62 a 50 escons, xifra que no ha fet més que disminuir en eleccions posteriors, a pesar de canviar el nom de la vella coalició que Pujol liderava. ERC, de la mà d’Oriol Junqueras, es va convertir en la segona força política amb 21 escons (11 més dels que tenia); el PSC en va treure 20 (perdent-ne 8);  Iniciativa per Catalunya en va treure 13 (n’augmentà 3); el PP 19 (augmentant-ne 1), Ciutadans 9 (triplicant els que posseïa); i aparegué la Cup, amb 3 escons.

Aquell resultat -sobretot la pèrdua de CiU-, a la qual el tret li va sortir per la culata, ens va deixar descol·locats. Guàrdia Canela, que era i és un home moderat i de seny, no s’ho podia creure, i també a mi em va sorprendre. Però més enllà del que signifiquessin aquells resultats inesperats per gairebé tothom -sobretot per als membres de la coalició que havia estat hegemònica des de 1980- el que podem veure ara -deu anys més tard- és que s’obria pas una nova política que, a partir de 2014, irrompria en el conjunt espanyol -com ha escrit la professora de Ciència Política de la Universitat de València Astrid Barrio-, ja que va donar lloc a nous partits com Podemos i Ciudadanos que, si durant els anys que van seguir, van tenir la sensació que es menjarien el món, avui, deu anys després, veiem que van crear unes expectatives com a mínim sobredimensionades, ja que Podemos està en declivi i Ciudadanos és a punt de desaparèixer.

Més enllà del que està succeint a Espanya a nivell global, cal remarcar el que ha succeït a Catalunya, on aquell “procés sobiranista” que prometia una independència exprés i sense costos, acabà amb una inèdita aplicació de l’article 155 de la Constitució, que va suposar, de fet, la intervenció de l’autonomia catalana, l’enjudiciament i l’encarcerament de membres del Govern i d’activistes independentistes, la fugida a l’estranger del president Puigdemont i d’alguns consellers i dirigents, així com també la indiferència de tots els estats europeus.

I potser el més greu no és això, sinó el que, com ha escrit sàviament la professora Barrio, “des d’aleshores, l’acció política s’ha centrat a desfer els greuges de la deriva unilateral per mitjà de l’anomenada ‘desjudicialització’, però sense cap millora a nivell d’autogovern, a pesar de la taula de diàleg (negada avui per Junts). Més encara, s’ha produït una constant degradació de les institucions catalanes, amb un president de la Generalitat (Torra) que va haver d’abandonar el càrrec inhabilitat per desobediència i una presidenta del Parlament (Borràs), investigada per corrupció i que, embolicada amb l’estelada, ha estat suspesa de les seves funcions.

Ara bé, si deixam Catalunya i miram la resta d’Espanya, veiem que l’auge dels nous partits tampoc s’ha consolidat, si exceptuem a Vox, que va irrompre amb força el 2018 encoratjat pels fets d’octubre del 2017 a Catalunya, amb un ideari clarament involucionista en molts àmbits, i, en particular, en matèria de política autonòmica, que -i això és molt greu- sembla que estigui marcant l’agenda del PP, tot dificultant l’obtenció dels consensos necessaris per dur a terme amb èxit les reformes institucionals que Espanya hauria d’afrontar. Només ens calia una pandèmia per afirmar que els deu anys que transcorren de 2012 a 2022 no han estat, precisament, òptims per a la història del nostre país.

Hi ha dos grans sistemes vigents en l’estructura dels estats descentralitzats. Un és el dels Estats Units d’Amèrica, on el procés d’unió va venir de baix a dalt; l’altre és l’espanyol, on el procés va ser invers: de dalt a baix. Allí, estats independents van acordar formar una unió permanent basada en una constitució federal. És cert que el procés no va ser simple i que fins i tot es va consolidar després d’una guerra civil entre els estats del nord i del sud. Això explica que, durant els primers anys, com raona molt bé el catedràtic de Dret constitucional Xavier Arbós, vagin tenir predicament les doctrines que defensaven que un estat membre podia decidir unilateralment no aplicar la legislació federal si entenia que desbordava les competències de la Unió. Però la jurisprudència del Tribunal Suprem i, sobretot, la derrota dels estats separatistes a la Guerra de Secessió, van arraconar aquestes idees.

A Espanya, com acab de dir, el procés ha estat invers. El nostre país era un estat únic. Més encara, un estat concebut alhora com a nació, idea que, malgrat la Constitució de 1978, no ha desaparegut del tot ja que diu l’article 2 que “La Constitució és fonamenta a la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, encara que -i aquí rau la principal novetat del nostre sistema constitucional- “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integrin i la solidaritat entre totes elles.”

Tot això ve a tomb per explicar una cosa fàcilment comprensible: que tant en un sistema federal com el que regeix als Estats Units d’Amèrica, com en un presidit per la descentralització política (Espanya), hi ha competències que pertanyen al poder federal o central (govern i parlament) i d’altres que correspon als estats federats o a les autonomies (que també disposen de governs i parlaments). Però si alguna cosa uneix tots els sistemes vigents que es regeixen per una Constitució democràtica (ja sigui la dels Estats Units, ja sigui l’espanyola) és que els ciutadans estan subjectes al compliment de la llei. Ni Nebraska (EUA) ni Andalusia (Espanya) poden desobeir, obviar o deixar de complir les normes emanades dels òrgans competents (centrals o autonòmics), sense perjudici que, en cas de dubte o discrepància i sempre que es consideri que hi ha hagut una invasió en l’exercici de la competència, pugui acudir-se al Tribunal Constitucional, que té la darrera paraula per dirimir el desacord produït.

Pens que el que acab de dir ho podrien signar tots els constitucionalistes, però el cert és que, al nostre país, hem pogut escoltar durant els últims anys -sobretot al llarg del 2017 i el 2018- teories que intentaven contradir aquests principis. Així a Catalunya quan, desafiant la Constitució “en nom de la democràcia” es va decidir proclamar la independència de manera unilateral, cosa que va provocar una enorme crisi que, millor o pitjor, i amb més o menys encert, van resoldre els tribunals. La desobediència a la llei va quedar, per tant, anul·lada; els desobedients, jutjats i condemnats; i restaurat l’estat dret. Fins i tot, des de l’Estat, el Govern va activar l’article 155 de la Constitució que suspenia, de fet, l’autonomia catalana, va dissoldre el parlament català i va convocar eleccions a la comunitat autònoma.

Qualsevol que sigui la nostra manera de pensar -i sap molt bé el lector que segueix els meus articles que si he estat dur amb el comportament dels polítics catalans, també ho he estat amb la incapacitat dels governs estatals per afrontar un problema eminentment polític, l’única sortida del qual que s’ha previst és la de no abordar-lo de cara sinó de portar-lo als tribunals-, el que pretenc raonar avui és que, respectant la distribució de competències existent entre l’Estat i les Autonomies, el sotmetiment a la llei és una exigència indispensable per conviure en democràcia. I això perquè ningú (ni tan sols el rei emèrit) es pot saltar la llei, encara que aquest exemple ens portaria a un debat sobre la inviolabilitat règia i sobre com han actuat la fiscalia i l’Agència Tributària, que donaria molt de joc, cosa que deix per a un altre dia.

Tot aquest exordi ve a tomb per les declaracions que, fa pocs dies, va fer la gran líder madrilenya Isabel Díaz Ayuso respecte de l’incompliment que farà Madrid del decret d’estalvi energètic aprovat pel Govern, mitjançant el qual es contemplen límits de temperatura als espais públics i el tancament de la il·luminació nocturna dels aparadors. Diré d’entrada que no em consider capacitat per dir si es tracta d’un bon decret ni per afirmar (i encara menys assegurar) que les normes aprovades aconseguiran l’estalvi d’energia que es pretén obtenir per complir els compromisos adquirits amb la UE, que -recordem-ho- exigeix ​​que els estats membres estalviïn energia per afrontar la crisi produïda bàsicament per la guerra d’Ucraïna.

El que sí puc dir és que, quan amb tota desimboltura, la senyora Ayuso va desafiar de paraula el Govern afirmant que “Madrid no s’apaga” no crec que les seves paraules sorprenguessin ningú, ja que això forma part del seu ADN, aquest que, de moment, tants rèdits polítics li ha donat. De fet, em va sorprendre tan poc com les declaracions que va fer Laura Borrás quan va exigir que la Mesa del Parlament de Catalunya desafiés el poder judicial en el cas del vot delegat del diputat Lluís Puig, fugit a Bèlgica, ni quan va dir que no dimitiria -cosa que no ha fet, encara que ha estat apartada del càrrec per decisió de la Cambra. 

I no em van sorprendre perquè Ayuso i Borrás són ànimes bessones, persones que han demostrat amb escreix que, quan una llei, un decret o una norma és al seu parer injusta, creuen que no l’han de complir. De fet, és el que va passar a Catalunya amb el procés i és també el que va fer Laura Borrás que, en veure’s apartada del càrrec, afirmà que els membres de la mesa que havia votat contra la seva permanència s’havien erigit en “jutges hipòcrites”, simplement perquè la seva decisió –presa en compliment de la llei-, li semblava injusta.

Però tornem a Ayuso. La veritat és que el seu ja famós “Madrid no s’apaga” encara no equival a un incompliment de la llei. Simplement ésun reflex del seu ego majúscul, del seu populisme exacerbat i d’una posada en escena a la qual ens té acostumats. I dubt molt que les seves paraules es confirmin a la pràctica, ja que això equivaldria a una desobediència clara que tindria conseqüències penals, com les que han patit els polítics catalans tan injuriats, menyspreats i fins -m’atreviria a dir- odiats per ella.

Una altra cosa -aquesta sí legítima- és que els juristes experts de la Comunitat de Madrid  busquin escletxes en el decret que puguin vulnerar competències autonòmiques -cosa que no em sorprendria, ja que molt fi no és el govern de Pedro Sánchez en aquest aspecte-, i aleshores serien els tribunals els que, en aquest hipotètic cas, dirimirien el que és correcte i el que no ho és en el decret del Govern.

Però, com observava Xavier Arbós, que he citat al principi del meu article, no hem de minimitzar la importància de les primeres manifestacions de Díaz Ayuso, perquè revelen aquesta consciència -la mateixa que té Laura Borrás- respecte de la llei, que les empeny a afirmar que, quan aquesta els sembla injusta, no l’han de complir.

Pot incomplir una “llei injusta” un objector privat per mantenir-se fidel a la seva consciència, decisió, però, que no impedirà haver d’assumir les conseqüències d’aquest incompliment. És el que feien els valents “objectors al servei militar” quan jo era jove, molts dels quals van patir penes de presó. Però no pot incomplir la llei un polític amb responsabilitats de govern, ja que amb aquesta actitud fa fallida el principi de legalitat i es transgredeix l’essència de la democràcia.

Qualsevol que sigui la nostra posició ideològica sobre l’avortament, el cert és -per simplificar- que, a Espanya, el dret a avortar està reconegut (amb limitacions) per una llei que, en la darrera versió, va entrar en vigor el 5 de juliol de 2010 (retocada el 2015). Aquesta, en el Títol II, articles 13 i 14, concreta la despenalització de la pràctica de l’avortament induït durant les primeres 14 setmanes de l’embaràs. Durant aquest temps, la dona podrà prendre una decisió lliure i informada sobre la seva interrupció.

Tot i que sobre la llei penja un recurs interposat davant del Tribunal Constitucional, el dret a avortar (amb limitacions) és vigent a Espanya des de 1985 i tanmateix es fa molt difícil afirmar, atenent el text de la Constitució, que  sigui un dret constitucionalment reconegut. Tan difícil com afirmar que no ho sigui, ja que l’article 15 (destinat a sancionar el respecte a la vida) té una redacció dubtosa que permet interpretacions diverses. Correspondrà, doncs, al Tribunal Constitucional dirimir si l’avortament pot ésser legalment regulat i en quins termes, així com determinar si la llei vigent és constitucional o, com al·leguen els que van interposar el recurs, conté aspectes que vulneren la Constitució.

El tema és ardu pel fet que l’avortament no té tan sols un contingut “jurídic” sinó també “ideològic” i, per a moltes persones, també el té “moral”, per això admet totes les interpretacions possibles.

Sé, doncs, que em fic en un jardí ple d’espines en parlar de l’avortament, ja que, en fer-ho, és impossible no provocar reaccions contràries. Però si m’he decidit a parlar-ne avui és a causa del canvi que ha suposat als Estats Units la sentència de l’actual Tribunal Suprem -que és allà el màxim intèrpret de la Constitució- amb la qual ha derogat el “dret federal a l’avortament”, cosa que es presta a confusions i hauríem d’intentar comprendre de la manera més objectiva possible.

Aquesta criticada sentència no diu que la Constitució dels Estats Units prohibeixi l’avortament, diu simplement que l’avortament deixa de ser un dret garantit per la Constitució a tot el país i que correspon al govern i al parlament de cada estat decidir i legislar sobre la interrupció voluntària de l’embaràs. Ve a dir, doncs, que la Constitució no consagra el “dret a l’avortament”, però tampoc diu que el prohibeixi.

No hi ha dubte que la sentència ha provocat una gran reacció contrària a la decisió del Tribunal Suprem per part de sectors molt amplis de la societat. No només perquè hi ha molts nord-americans partidaris de “l’avortament lliure” o que el consideren un “dret fonamental de la dona”, sinó també perquè, amb aquesta decisió, el tribunal s’esmenava a si mateix, en derogar la famosa sentència “Roe vs. Wade” mitjançant la qual, el 1973, la Cort Suprema -llavors de majoria progressista- va determinar que el govern del país no podia interferir en certes decisions personals com la procreació i el matrimoni, entre d’altres. I aquella decisió va obligar a modificar totes les lleis federals i estatals que restringien l’avortament, que va quedar recollit com “un dret constitucional”.

Què va implicar aquella sentència? Doncs va determinar que el dret d’una dona a decidir si vol ser mare o no ser-ho mereix una gran protecció a nivell constitucional. Tot i això, també va determinar que els estats poden intervenir per protegir la salut de la mare i la vida del nadó.

De fet, la Cort va dividir el període d’embaràs en tres trimestres per regular l’avortament, segons explica la Facultat de Dret de Cornell. Durant el primer trimestre, la decisió d’interrompre’l era exclusivament de la dona. Durant el segon trimestre, l’Estat podia regular (però no prohibir) els avortaments en interès de la salut de la mare, mentre que a l’últim trimestre l’estat podia prohibir totalment aquest procediment mèdic. Tot i així, la sentència del cas “Roe vs. Wade” també va establir que en el darrer trimestre una dona es podria sotmetre a un avortament malgrat qualsevol prohibició legal si els metges certificaven que era necessari per salvar la vida o la seva salut.

La pregunta que genera aquella decisió del Tribunal Suprem del 1973, que ara ha estat substituïda per una altra molt més restrictiva, és si era encertada o no des del punt de vista jurídic-constitucional (deixem, doncs, de banda, si és possible, la ideologia o la moral en aquest exercici). De la mateixa manera que ens hem de preguntar si la decisió presa ara, s’ajusta o no a la Constitució.

No he d’amagar que, sobretot gràcies a la presidència de Trump (que ha pogut nomenar tres jutges del Tribunal Suprem), aquest òrgan ha pres una deriva absolutament conservadora i l’ha convertit en aliat de la dreta. I no ho dic tan sols per la decisió sobre l’avortament, sinó per com està dirimint altres matèries greus, com la referent a la proliferació d’armes o a la sanitat, ja que tots sabem que poques decisions restrictives ha pres sobre les armes, que castiga més les comunitats pobres i les minories racials -negres, hispans i nadius- en estats conservadors on les lleis dificulten cada vegada més el seu dret al vot. I tots sabem també que poca cosa ha dit sobre el dret a la salut en un país que no té un sistema de salut universal, on els pobres tenen més dificultats que els rics per accedir a la sanitat.

Però a risc d’equivocar-me i de passar per retrògrad, dubt que la sentència actual sobre la regulació de l’avortament en què diu clarament que aquest no és “un dret constitucional”, contràriament al que deia la sentència “Roe vs. Wade” sigui jurídicament tan criticable (a pesar que ha rebut crítiques duríssimes), ja que deixa que siguin els Estats els que regulin l’abast de l’avortament, cosa que no impedeix -com ha dit recentment el president Biden- que si en algun moment els ciutadans atorguen al Partit Demòcrata una majoria suficient al Congrés i al Senat, fins i tot es podria restaurar el dret a l’avortament amb una “llei federal”, que no violaria la Constitució.

En realitat, hem pogut comprovar fa molt pocs dies com, contra tot pronòstic, un Estat conservador com Kansas, ha votat de manera aclaparadora a favor de l’avortament, convertint-se en el primer que ha sotmès a referèndum aquest assumpte després de la sentència del Tribunal Suprem. El referèndum va aconseguir una participació molt alta, poc habitual en una jornada de primàries, amb llargues coes durant tota la jornada. En realitat, el recompte ha estat eloqüent, amb una distància de més de 150.000 vots i gairebé 25 punts de diferència a favor del no a l’esmena que cercava ampliar les restriccions a l’avortament fins a fer-lo molt difícil o pràcticament impossible.

La victòria del dret a l’avortament a Kansas suposa, en aquest sentit, una llum d’esperança per a les dones que són favorables al dret d’avortar i resideixen en estats veïns que ja han limitat l’avortament de manera dràstica i que l’han fet pràcticament impossible (per exemple, Oklahoma i Missouri) o estan en camí de fer una cosa semblant (és el cas de Iowa o Nebraska). Ara bé, com que correspondrà decidir als ciutadans d’aquests Estats allò que considerin convenient, són aquests els que tindran la darrera paraula, ja que -repetesc- la sentència del Tribunal Suprem no ha dit que la Constitució americana prohibeixi l’avortament, només ha dit que aquest no és un “dret constitucional”, com havia sostingut la famosa sentència del 1973. I en això crec que encerta.

Ara, doncs, ens correspon als espanyols esperar la sentència del nostre Tribunal Constitucional (ja fa 12 anys que esperam!) per saber fins a quin punt la llei vigent s’adapta a la Constitució o bé la contradiu en algun aspecte.