Josep Maria Quintana

Molt em temo que les possibilitats de reflexió i de diàleg entre els qui tenen el deure de fer-ho a aquest país s’hagi convertit ja en una missió impossible i ens trobem, doncs, abocats a un xoc frontal que no pot provocar sinó lesions, segurament desiguals per als uns i per als altres, però que no deixarà sa i estalvi cap dels dos fronts.

Mentre els dirigents bascs, amb una manca d’ètica que fa feredat -diligentment afavorida per la debilitat parlamentària del govern espanyol- han assumit la vella tesi de Pujol de “peix al cove”, els dirigents catalans han decidit cremar les naus abans de rendir-se, i ja fa temps que han deixat de contemplar cap alternativa que no sigui la del xoc frontal, tot evocant la tesi de l’autor de “Fuenteovejuna”, amb el perill –o potser hauríem de dir la inconseqüència- de no tenir en compte que, a diferència del que succeeix a l’obra de Lope, el poble català no va “todos a una”, sinó que té la gran sort de ser plural, mentre que, del costat de l’Estat, no sembla que hi hagi cap esquerda entre el poder i la major part de l’oposició, per bé que Podemos i el PSOE presentin alguns matisos, més o menys remarcables, encara que comparteixen el nucli bàsic de la tesi que sustenta el PP.

Per tant, i a pesar de l’estiu, que normalment apaivaga la vida política, Espanya veurà com, cada setmana que passa, ens acostem cada cop més a la gran topada, que ens obligarà a recollir entre tots les restes del naufragi.

Tanmateix, la diferència que podem observar entre els dos blocs (si ho mirem desapassionadament) és rica en matisos. El més remarcable des del meu punt de vista és que, mentre del costat espanyol (penseu amb les emissores de ràdio i televisió, en les tertúlies que ens ofereixen aquests mitjans i en els articles que publiquen els diaris), la unanimitat és gairebé absoluta (tots diuen que s’ha de mantenir la llei vigent i que, per tant, qualsevol mesura repressiva que prengui el govern per frenar la secessió catalana ha de ser recolzada); a Catalunya, l’opinió està dividida. Hi ha, en efecte, un sector que s’ha llençat decididament a l’aventura independentista, peti qui peti, caigui qui caigui, mentre que n’hi ha un altre que n’és absolutament contrari, alhora que un ample sector de la ciutadania, sense recolzar del tot les tesis del govern de la Generalitat i sense combregar tampoc amb les del PP i de C’s, està convençut que Catalunya viu una situació d’absoluta injustícia i creu que aquesta s’hauria de revisar immediatament si no volem que la relació amb Espanya es deteriori de manera irremeiable i es trenquin tots els ponts que permeten una convivència en pau.

Aquest sector de catalans és, segurament, majoritari, i és també el que, a la llarga, quan els uns i els altres s’hagin batut en un combat desigual, però que deixarà ferits de cada banda, haurà de trobar una alternativa. Ja que, passi el que passi, el dia després –perquè hi haurà un dia després-, quan la majoria del poble català i espanyol s’hagin convençut que ni Rajoy ni Puigdemont estan capacitats per dirigir els governs de l’Estat i de la comunitat autònoma, haurem d’apel·lar a la “política”, a aquesta alta política que ha desaparegut ja fa temps del nostre país, però que segueix essent un element necessari per a, tot modificant la llei, trobar una sortida als problemes que l’afecten.

Parlant, doncs, dels problemes voldria observar que, dia sí i dia també, des del govern de l’Estat i des de la direcció del PP i de C’s es critica reiteradament el govern de Catalunya afirmant que aquest, abocat al “procés”, ha deixat de preocupar-se “pels problemes reals del país”. I jo em demano: ¿Quin “problema real del país” pot haver-hi més gran que aquest, que defensa i sosté des de fa anys més de la meitat del Parlament català i gairebé la meitat de ciutadans de Catalunya? ¿Quin problema pot haver-hi més important per a Espanya que aquest desacord Estat-Generalitat, que, com tots sabem, ens abocarà a una crisi global i que pot tenir conseqüències de tot ordre?

No em costa acceptar que els partits majoritaris a Catalunya s’han llençat a una aventura tan perillosa com susceptible de fracassar si ens atenem a la força que els sustenta i a l’enemic que tenen davant, que, com tots sabem, està fornit amb la immensa maquinària repressiva de l’Estat. Però, ¿és acceptable el que ha fet el govern de Rajoy per resoldre el principal problema que genera Catalunya? ¿Va ser acceptable i responsable la campanya que va dur a terme contra l’Estatut en recollir signatures per tot l’Estat amb l’objectiu de fer-se un lloc en el poder? ¿Ha estat acceptable la política de “guerra bruta” que ha dut a terme l’exministre d’interior, Jorge Fernández Díaz, que, com s’ha acreditat al dictamen final de la comissió d’investigació que ha dut a terme el Congrés dels diputats, coneixia i consentia les accions d’una mena de policia política “destinada a obstaculitzar la investigació dels escàndols de corrupció que afectaven el PP, mentre ordenava el seguiment, la investigació i la persecució d’adversaris polítics”? ¿Són de rebut, com ha establert també la comissió, les ma­niobres que s’han dut a terme en el subsòl policial que tenien com a objectiu polítics sobiranistes –el cas de Xavier Trias és flagrant, ja que fins i tot s’inventaren un número fals de compte a Suïssa on el dirigent català tindria suposadament uns diners- quan tot això s’ha demostrat que era fals?. El documental “Las cloacas de Interior” –que cap cadena d’àmbit estatal ha volgut emetre– explica fins a quin punt és real allò que el PP ha qualificat de “sainet”, però que té –no ho dubteu- més dolents que cap pel·lícula de James Bond.

Són molts els catalans que no aproven la manera com està fent les coses la Generalitat de Catalunya, però també són molts els catalans –i hauríem de ser molts més els espanyols- convençuts que el govern d’Espanya cometrà un error catastròfic si no assumeix que una gran part del poble de Catalunya –i no només els independentistes– se sent maltractat. Si no assumeix que el problema de fons que rau darrere “el procés” no és una excusa pròpia de quatre eixelebrats, sinó “un problema real del país”. Potser fins i tot el problema més important que avui te plantejat Espanya. Per tant, identificar-ne els motius en lloc d’incórrer en el negacionisme és, sens dubte, una necessitat imperiosa del govern de Rajoy, del Parlament espanyol i també dels diaris i dels mitjans de comunicació que vociferen des de tota la península contra Catalunya amb una unanimitat tan cega com suïcida. Perquè només identificant-ne els motius serem capaços de construir en el futur (per bé que no amb els actuals dirigents) un projecte comú per a Espanya que hauria de tenir avui, com a primera premissa, una bona incorporació de Catalunya.

Un expolític, democristià de primera hora, tan moderat com Miró i Ardèvol, que mai no ha apostat per la independència, ho deia molt clarament dilluns passat en un article publicat a La Vanguardia, que subscric des de la primera a la darrera línia: “Si no acabem assolint aquest projecte (d’integrar Catalunya a Espanya), que ningú no ho dubti, tard o d’hora Espanya es fracturarà, i abans viurà instal·lada en un conflicte permanent, bé perquè els impulsors de la independència ho faran millor que els actuals, bé perquè els qui creuen que és millor viure junts, i millorar plegats, abandonaran fastiguejats o canviaran de bàndol. La simple dinàmica demogràfica ho afavoreix. (…) El Govern espanyol, tothom que comparteixi el seu punt de vista, no pot fer-se la il·lusió que el conflicte s’esfumarà. Franco no solament no va liquidar el catalanisme, sinó que el va convertir en hegemònic, malgrat l’allau immigratori que va canviar la fisonomia social de Catalunya (…) La temptació històrica espanyola de creure que ‘el cas català’ s’arranja amb jutges i Guàrdia Civil és un error monumental. Pel bé de tots és millor que no el repeteixin.”

El Parlament de les Illes Balears aprovà el passat dimarts una reforma de la nostra Compilació de Dret Civil que comporta un canvi substancial pel que fa al dret successori aplicable a Menorca, i també ha aprovat una modificació de l’article que aquest mateix cos legal dedica al “Contracte d’amitges” (la dita “Societat Rural Menorquina”) per tal d’adaptar-lo a les exigències d’avui. Les dues modificacions són importants pel que fa al Dret civil que afecta als menorquins. Em referiré avui al canvi en matèria de successions.

En realitat, entre Mallorca i Menorca no hi havia fins ara grans diferències en matèria successòria, ja que, per aplicació de l’article 65 (coordinat amb els articles 6, 7, 14 i 15 de la Compilació), regien a les dues illes dos principis successoris bàsics: la successió per via de testament era –i continua essent- incompatible amb la intestada (que es dóna quan una persona mor sense haver atorgat testament en vida-, i s’exigia –i se segueix exigint- la institució d’hereu (o d’hereus) per a la validesa del testament. A més, el sistema legitimari que s’aplica a les dues illes (que determina els béns sobre els quals el testador no pot disposar lliurement perquè han d’anar destinats forçosament a algunes persones concretes) era i seguirà essent el mateix.

L’única diferència substancial en dret de successions radicava en el fet que, per circumstàncies d’evolució històrica, la “successió contractual” –és a dir la transmissió, amb efectes successoris, feta en vida, de tot o de part del patrimoni que té una persona- era inaplicable a Menorca, mentre que era possible a Mallorca. Aquest tipus de “successió contractual” –es diu així perquè es fa mitjançant un contracte signat entre el titular dels béns i el qui en resultarà hereu ja en vida d’aquell- venia contemplada a la Compilació per diverses institucions jurídiques. Concretament, la donació universal de béns presents i futurs –Capítol II del Títol II, articles 8 a 13-, i la definició o renúncia a la llegítima futura –articles 50 i 51-). La “donació universal” implica, per tant, transmetre en vida tot o part del patrimoni; la “definició” comporta transmetre al legitimari (o hereu forçós), també en vida, el que li correspondria per llegítima, cosa que s’aparta d’un principi que regeix al Codi civil (aplicable fins ara a l’illa de Menorca), d’acord amb el qual no és possible la renúncia a la llegítima en vida del testador.

Els conceptes, encara que complexos per als no avesats al coneixement del Dret, haurien, però, de quedar clars: No és que les “donacions ordinàries” passaran a partir d’ara a tributar per un tipus reduït, diferent del que fins avui és –i continuarà essent-les- aplicable (el 7%); no. Perquè no estem parlant de “donacions ordinàries”, sinó de la “donació universal” que causa el mateix efecte que produeix l’obertura d’un testament després de mort el causant. En aquest cas, la “donació universal” equival a la testamentària, però es produeix en vida, no després de la mort. Per això és irrevocable i substitueix a la transmissió dels béns que el causant podria fer per testament. I és aquesta la causa que les “donacions universals” tributin com la “successió testamentària o intestada”, a les qual, com sabem, s’apliquen uns tipus impositius inferiors als que graven les donacions diguem-ne ordinàries (1% fins a 700.000€).

Suposant que tothom hagi entès el concepte –cosa important-, cal desfer un altre equívoc al qual han pogut donar lloc algunes de les informacions publicades: La no aplicació a Menorca dels articles dedicats a la “successió contractual” i a la “definició” no es devia a una imposició discriminatòria de Mallorca respecte a Menorca. No. Si aquests articles de la Compilació de 1961 no eren aplicables a la nostra illa és perquè els menorquins que, en el moment oportú, van tenir la possibilitat d’opinar sobre la qüestió, es van decantar per la no seva aplicabilitat, cosa que van fer al·legant arguments sòlids i molt respectables.

El primer a oposar-s’hi quan es començà a debatre la possibilitat de tenir un règim civil propi i diferenciat del Codi civil, va ser l’advocat maonès Pere Ballester (persona per la qual jo sento una veneració indiscutible) a la dècada dels vuitanta del segle XIX. Aquest jurista va considerar que, tant la “donació universal” com la “definició”, eren institucions que no es practicaven a Menorca des de temps immemorial, i va creure que era molt millor acceptar les tesis unificadores del Codi civil que fer reviure aquestes institucions antigues.

Quan, als anys cinquanta del segle XX, es posà novament en marxa la idea de reconèixer un Dret civil propi a algunes regions que n’havien tingut abans de la Nova Planta, es tornà sobre la “successió contractual” i va ser aleshores el registrador de Maó, Marcial Rivera Simón (un jurista molt reconegut i implicat en la societat menorquina –va ser president de l’Ateneu de Maó-) la persona que va mantenir les mateixes tesis de Pere Ballester, tot considerant que es tractava d’institucions mortes, respecte de les quals els menorquins no en tenien memòria, i que, per això mateix, no valia la pena de ressuscitar.

Finalment, quan s’estava elaborant la Compilació que s’aprovà el 1961, el qui era llavors advocat de l’Estat en cap a les Illes Balears, l’admirat i reconegut jurista Miquel Coll Carreras, va optar –com els seus antecessors- per un posicionament més proper al Codi Civil espanyol. Per aquells dies, Miquel Coll no va veure amb bons ulls la possibilitat de ressuscitar a Menorca la “successió contractual”, i no sols per la seva nul·la pràctica a l’illa des de feia molts anys, sinó també per la complexa i, al seu entendre (i amb raó), desencertada redacció d’alguns dels articles que la Compilació dedicava a aquestes institucions.

Tot i la veneració que sempre he sentit per l’obra de tots aquests juristes, fa uns anys, en un article publicat a la revista “Missèr” (que edita el Col·legi d’Advocats), jo em vaig formular dues preguntes: ¿Té sentit mantenir avui el criteri que va seguir la Compilació de 1961 d’excloure l’aplicació a Menorca de les institucions relacionades amb la “successió contractual”? ¿No seria millor rectificar aquest criteri perquè, en el futur, fossin també d’aplicació a Menorca els articles referents a aquest tipus de successió?

He de dir que em vaig formular aquestes preguntes perquè, al meu entendre, les necessitats jurídiques havien canviat amb el pas del temps, i em va semblar que l’aplicabilitat d’aquestes institucions podria ser profitosa als menorquins pel fet que els podia aportar força avantatges i cap inconvenient. De fet, el canvi legislatiu no obliga ningú a fer ús de la “successió contractual” ni de pactar la “definició”, però no hi ha dubte que aquestes són figures jurídiques que consonen molt bé amb la complexa i variada dinàmica que presenta la societat i l’economia d’avui. I són alhora institucions que es poden adaptar sense problemes a la realitat jurídico-civil de Menorca.

Uns mesos després vaig elevar aquesta proposta a la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Balears, de la qual en sóc membre, i aquesta es va fer seva la proposició, que elevà al Govern, el qual la va incloure en el projecte de llei que ha discutit el Parlament i que, el passat dimarts, ha aprovat. D’ací que em mostri molt satisfet de la modificació legislativa que, en aquest punt, s’ha dut a terme. Ara convé que els menorquins reflexionin si els és útil i, els que així ho creguin, doncs que la posin en pràctica. Però cal que s’ho ben pensin, perquè el “testament” sempre és revocable en vida, mentre que la “donació universal” i la “definició” són (en principi) irrevocables. I és molt important de tenir-ho en compte.

L’any 1751 s’acabà la construcció de l’església dels frares carmelites de Maó, on ens hem reunit avui, la qual constitueix com tots sabem una notable obra de l’arquitectura neoclàssica menorquina. Acabat l’interior del temple –la façana, com també sabem, no s’ha completat mai- els frares el van voler dotar d’un instrument musical adient a la seva magnitud i importància. Es posaren en contacte amb l’orguener suís Ludwig Scherrer, que aleshores treballava a Catalunya i acordaren els tractes per a la construcció d’un orgue nou per un pressupost de 1.106 lliures catalanes, que venien a ser unes 1.659 lliures menorquines. Alguns anys més tard, l’instrument fou ampliat amb un registre de campanes per valor de 225 lliures. L’instrument estava acabat al març de 1783, i disposava l’Orgue Major, Cadireta, Orgue d’Ecos i pedaler, amb aproximadament uns 1.500 tubs. Perquè us feu una idea comparativa, l’orgue de Santa Maria, que és la joia més apreciada que té la ciutat de Maó, té un total de 3.200 tubs.

Ha escrit el professor Julià –que és de qui he pres totes aquestes dades- que l’orgue fou instal·lat al fons de l’església, al mig del cor construït sobre el portal major. Els testimonis orals recorden que eren molt apreciats els seus registres de flautats i els solistes; trompes i Ecos, per la seva claredat i puresa. Fou beneït i inaugurat oficialment el 19 d’abril de 1783. Però l’estiu de 1936 –ara fa exactament 81 anys- fou destruït i cremat totalment, i, per a desgràcia de tots, no n’ha quedat –que sapiguem- cap mostra fotogràfica o dibuixada de com era.

De fet, la major part dels orgues històrics que tenien les esglésies menorquines –alguns de gran valor- van ser destruïts, i d’aquell temps de follia se’n va salvar només –val a dir que miraculosament- l’orgue de Santa Maria de Maó, que és, sens dubte, un dels més grans monuments que configuren el patrimoni històric i cultural de tota Menorca, el qual ha merescut la lloança dels més grans organistes i l’elogi de tots els qui estimen la música, la cultura i les arts.

Doncs bé, vinculat a aquest instrument extraordinari s’han succeït al llarg dels anys diverses agrupacions de persones que, amb la directa col·laboració de l’Església de Menorca i, en concret, dels rectors d’aquella parròquia, s’han preocupat de conservar l’instrument en la mesura de les seves possibilitats.

Però de poc ens serviria tenir aquell gran instrument –i també tenir-ne d’altres- si no aconseguim que una nova saba de joves músics es dediqués a l’estudi de l’orgue per transformar-se més tard en organistes i, per què no?, en compositors, seguint l’estela dels grans organistes del segle XIX, entre els quals hem d’esmentar Mn. Jaume Alaquer i Mn. Benet Andreu, i, ja dins el segle XX, els també preveres Mn. Damià Andreu i Mn. Gabriel Salord. Entrat el segle XXI, podem ressaltar la figura del jove organista Tomé Olives.

Tanmateix, per potenciar els estudis d’orgue ens feia falta un instrument adequat que estigués a l’abast dels professors i dels alumnes, ubicat en unes dependències que en facilitessin l’ús. És per això que una sèrie de persones que estimen la música i, especialment, aquest gran instrument que el rector Alenyar va regalar als maonesos, van fer construir un nou orgue de més petites dimensions amb motiu del bicentenari de l’orgue de Santa Maria. Aquest nou orgue és certament més petit –i també més petit que l’antic orgue del Carme- però és alhora un instrument molt complet, amb dos teclats i pedaler, que disposa d’Orgue Major (dit també Orgue de taula), de Positiu (dit també Orgue d’arca), de Pedal, i d’acoblaments entre l’Orgue d’arca i l’Orgue Major i entre l’Orgue d’arca i el Pedaler. Té un total aproximat d’uns 500 tubs.

Encarregat a l’orguener barceloní Joan Carles Castro, una de les principals característiques d’aquest orgue és que disposa d’una registració que permet tenir separats els registres principals ubicats a l’Orgue de taula a diferència dels tapats i nasards a l’orgue d’arca.

Però on radica la peculiaritat d’aquest instrument és en la possibilitat de separar l’Orgue Major del Positiu convertint-se en dos orgues independents entre ells mateixos i la tarima on esta ubicada tota la formació. El moble esta proveït d’uns tancaments en les seves quatre façanes amb uns dispositius que permeten graduar la projecció del so a l’orientació que vulgui l’organista, pel faldó, pels costats o per darrere de l’orgue. Per afavorir l’acompanyament de música antiga l’orguener ha creat un dispositiu transpositor que permet obtenir dues tessitures en el seu repartiment de l’afinació: 440 Hz. o 415Hz.

Tenim, per tant, un orgue que no serveix tan sols per a fer-hi concerts, sinó també –i especialment- perquè els joves que sentin una especial vocació per dur a terme els estudis d’orgue, puguin disposar d’un instrument a l’abast que reuneixi totes les característiques bàsiques per a aquest propòsit.

La idea primigènia dels promotors va ser que l’instrument fos transportable (encara que no és fàcil de traslladar íntegrament -ho és més transportar només l’Orgue d’arca-), i que es posés al servei del Conservatori de Música. Per això mateix, els seus responsables van decidir, d’acord amb l’orguener constructor, que l’orgue s’estructurés pensant bàsicament en la pedagogia. Aquest va ser el motiu perquè s’iniciés un diàleg amb les autoritats educatives de la CAIB per tal de posar el nou instrument al servei del Conservatori i dels menorquins que volguessin cursar estudis d’orgue. Tanmateix, davant el retard en la construcció de la nova seu, i atès el desconeixement que tenim de si el nou edifici disposarà finalment d’unes instal·lacions adequades per ubicar aquest instrument, els promotors del nou orgue han decidit que, mentrestant, seria útil situar-lo en un lloc on, no sols pugui estar a disposició dels músics que decideixin especialitzar-se en aquest instrument –i aquest és el compromís que ha pres el rector de la parròquia- , sinó que pugui també coadjuvar al culte i a la litúrgia.

Atès que l’Església del Carme no disposava d’un orgue de tubs des de la malaurada desaparició de l’orgue de Ludwig Scherrer, i atesa també la voluntat del rector de posar l’orgue a disposició de tots els qui, seriosament, vulguin estudiar, s’ha cregut que era el lloc més adequat per ubicar-lo, amb l’esperança que, no sols servirà d’al·licient als joves que estimen la música, sinó que dignificarà les celebracions religioses que es duguin a terme en aquesta parròquia.

El “Pacte del Toro” és, sens dubte, una fita rellevant en la història de la transició política de la dictadura a la democràcia per a l’illa de Menorca. Aquell any de 1977 va ser decisiu per fer aquest trànsit després que, a nivell de l’Estat, personatges que han esdevingut clau en la transformació de les estructures polítiques i institucionals del nostre país, com Adolfo Suárez, Felipe González i Santiago Carrillo (també Manuel Fraga, però no amb el mateix convenciment que els anteriors) decidissin acordar la celebració d’unes eleccions lliures amb caràcter constituent que permetessin al poble espanyol decidir quin havia de ser el seu futur. Tanmateix, l’acord no era fàcil perquè acabàvem de deixar enrere la dictadura amb l’oposició d’importants (i poderosos) sectors de la societat, i també perquè implicava l’acceptació dels uns i dels altres i el perdó –en això consistí l’amnistia- dels qui havien col·laborat amb la dictadura i dels qui arrossegaven estigmes greus derivats encara de la Guerra civil.

A pesar d’això, aquell any de 1977 el país sencer va decidir mirar cap endavant, cosa que cadascú va fer des de la seva pròpia ideologia, però també amb la convicció que, per assegurar la convivència en llibertat, calia posar-se d’acord en una Constitució que, si bé ningú reconeixeria com “la seva”, tots la poguéssim assumir.

També a nivell illenc es produí aquest pacte. Les eleccions del 15 de juny de 1977 van decidir quines eren les forces polítiques que tenien el recolzament de la ciutadania i, aclarit aquest primer punt, tots sense excepció, assumint els resultats electorals, vam creure que valia la pena d’arribar a un acord sobre quin havia de ser el futur de l’illa de Menorca en el marc de les Illes Balears, tot i ser conscients que ens movíem en una nebulosa, perquè el Parlament espanyol encara no havia començat tan sols a discutir quin seria el marc constitucional que, democràticament, ens donaríem.

Tanmateix, nosaltres sabíem que Menorca havia de conquerir la personalitat política i representativa que sempre se li havia negat, i érem conscients que això només es podria intentar amb èxit si, més enllà de la ideologia pròpia, sabíem forjar una unitat d’acció en la defensa dels nostres interessos. Això és el que aconseguí el Pacte del Toro: que amb l’aixopluc del partit que havia guanyat les eleccions i sota la presidència del senador Guillermo d’Olives –únic polític que aleshores podia ostentar la representació de tots els menorquins que havíem acceptat la democràcia- acordéssim les premisses bàsiques que havíem d’assumir conjuntament per defensar la nostra personalitat col·lectiva en el marc que definís, en un futur, la Constitució que el Parlament havia decidit elaborar.

Entenc que l’acord pres –encara que vague perquè no podia ser més explícit quan tot encara estava per fer- representa un dels fets més lúcids de la nostra història política contemporània, perquè pocs moments s’han donat posteriorment on s’hagi mostrat tanta generositat per part dels polítics, oberts tots com estàvem a les posicions dels altres, i amb una clara voluntat de posar els interessos generals per damunt dels personals que, per legítims i necessaris que siguin, han de cedir quan ho exigeix el bé comú.

I no voldria acabar aquesta curta reflexió sense un record a les persones que, signants del pacte, ja no són entre nosaltres. Per a ells el meu record i un sincer agraïment.

Fa aproximadament una setmana que, en una tertúlia d’estiu convocada per l’Ateneu de Maó, es presentà el darrer llibre de Dory Sontheimer, “La vuitena caixa”, llibre que, juntament amb l’anterior, “Les set caixes”, ens conta una uns història dramàtica que ens podria resultar inversemblant si no fos perquè coneixem avui, setanta anys mes tard, què va ser el règim nazi que s’imposà a Alemanya el 1933, què va implicar per a Europa l’esclat de la Segona Guerra Mundial i quines foren les terribles conseqüències que tingué la política d’extermini que, contra els jueus, decretà el III Reich.

Després d’aquell primer llibre, en que l’autora ens confessa el terrible impacte que li va implicar el fet de descobrir, després de la mort dels seus pares –alemanys i catòlics, com catòlica havia estat la seva formació-, que, en realitat, eren jueus i que pràcticament tota la seva família paterna (alemanya) i materna (txeca) havia estat víctima de l’holocaust-, ha prosseguit ara el seu treball literari decidida a recuperar la memòria, convençuda que havia assumit un deure respecte dels seus i de la societat.

En el pròleg del llibre, obra d’Eduardo Martín de Pozuelo Dauner, un periodista espanyol, redactor en cap del diari La Vanguardia, que el 2009 va rebre el Premi Internacional Fundació Raoul Wallenberg per haver desvetllat la relació real i desconeguda del franquisme amb l’Holocaust mitjançant documents secrets trobats a Londres, es diu de manera contundent i clara que “la millor venjança davant l’odi nazi és recuperar la memòria, la dignitat i l’amor que ells van voler esborrar per sempre més”.

És, en definitiva, el que ha fet Dory Sontheimer amb prou mèrit i encert perquè no era fàcil escriure tot el que ha escrit després d’assumir que trenta-sis membres de la teva família foren brutalment assassinats pel règim de Hitler. Tanmateix, el llibre no es presenta com una venjança, ni s’ha escrit emparat pel ressentiment. No és tampoc –ni vol ser- una lliçó d’història, sinó un intent reeixit d’aprofundir de manera descarnada en el drama humà de les persones que en van ser protagonistes, víctimes totes d’un temps amarg que semblava decidit a provocar l’enfrontament entre els homes i la destrucció de qualsevol esperança.

A “La vuitena caixa”, Dory Sontheimer ens diu que, amb el primer llibre, creà la seva pròpia i primera menorà, que, com sabeu, és un dels símbols més estesos del judaisme –em refereixo a aquell canelobre de set braços que representa els arbustos en flames que va veure Moisès al Mont Sinaí, de què ens parla el llibre de l’Èxode-, canelobre que vol significar (com explica la Dory i jo ho desconeixia) el coneixement, el consell, la saviesa, la intel·ligència, el poder i el temor. I afegeix que, amb aquest nou llibre, ha creat la seva segona menorà, també de set braços, cinc dels quals estan dedicats a la memòria de cinc fillets, tots ells cosins, procedents de la família de Praga, que van sofrir directament les urpes del nazisme.

“La vuitena caixa” és, en aquest sentit, un llibre sobre els perdedors, però no en el sentit polític, sinó en el sentit moral, ja que ens mostra com tots aquells nens, per petits que fossin, van veure com les seves perspectives es degradaven, com el món que havien imaginat i com les il·lusions que es començaven a formar, s’enrunaven inexorablement i es malmetien d’una manera implacable. I si això ja és cruel pensant en qualsevol persona humana, ho és encara més quan les víctimes –i aquest és el cas de les què tracta el llibre- són fillets que tenen tot un món per davant, tota una vida per forjar-se. I és això el que fa que el relat de Dory Sontheimer sigui encara més despietat i aboqui la nostra reflexió vers una matèria que esborrona, que no és sinó la fascinació per la maldat humana.

No sé si els homes hem sentit sempre una atracció especial per la maldat o si aquesta té un caràcter patològic. ¿És una qüestió de naturalesa o bé s’aprèn en contacte amb la societat humana? No ho sabria dir, però sí sé que les cinc històries dels cosins que ocupen el gruix del llibre, són totes històries tràgiques, encara que algunes no acabin amb la mort del protagonista; són, per tant, històries que ens podrien dur a reflexionar sobre la “banalitat del mal” de què ens parla Hannah Arendt en aquella obra cabdal on la filòsofa es pregunta quines són les motivacions que duen a produir un tan gran horror, i s’interroga per la responsabilitat del que va passar als camps de concentració, que no foren sinó la maquinària de producció de “cadàvers vius”, on es va demostrar que fins i tot és possible aniquilar els éssers humans sense que sigui necessària la seva eliminació física i van privar a la mort del seu significat com a final d’una vida.

Els testimonis que l’autora ha recollit referents als cinc personatges són, doncs, un exemple indiscutible d’això que descriu Hannah Arendt i estan contats de manera diversa, per mitjà de veus diferents, la qual cosa implica un encert literari que dóna riquesa a aquest llibre, amb el qual no pretén sinó –i aquest seria el braç central de la segona menorà que l’autora s’ha forjat-, construir un homenatge a totes les víctimes innocents del passat i del present, amb l’esperança que res de semblant no torni a succeir.

De tota manera, i recomanant-vos la lectura del llibre, no voldria acabar aquesta ressenya sense oferir-vos un text molt curt que Primo Levi ens deixà a la seva corprenedora “Trilogia d’Auschwitz”. Els seus mots terribles sintetitzen tot aquest horror que Dory Sontheimer ha anat relatant en parlar de la seva família a “Las set caixes” i, ara, a “La vuitena caixa”. I alhora impliquen una extraordinària definició del no-res a què tota aquella gent que sofrí la ira dels nazis es va veure abocada:

“Aleshores –escriu Primo Levi-, per primera vegada ens hem adonat que la nostra llengua no té paraules per expressar aquesta ofensa, la destrucció d’un home. En un instant, amb intuïció gairebé profètica, ens ha estat revelada la realitat: hem arribat al fons. Més avall ja no es pot anar: no existeix, no es pot imaginar condició humana més miserable. Res ja no és nostre: ens han tret la roba, les sabates, fins els cabells; si parlem no ens escoltaran, si ens escoltessin no ens entendrien. Ens trauran també el nom: i si el volem conservar, haurem de trobar en nosaltres la força de fer-ho, de fer per manera que darrere del nom quedi alguna cosa de nosaltres, de nosaltres tal com érem abans.”

La crisi endèmica dels refugiats que, des de les zones més recòndites d’Àfrica, es juguen la vida per entrar a Europa s’amplià considerablement a partir de les guerres de Síria i l’Iraq. Per tal de posar-hi un mínim remei, la Unió Europea i Turquia signaren un acord el 2015 per controlar les arribades d’immigrants a Europa, alhora que els Estats europeus acceptaven donar refugi a un número (val a dir que ridícul) d’aquestes persones que, desesperades per la misèria i els horrors de la guerra, no temen morir i donen tot el que posseeixen a les màfies per tal d’arribar a un continent que els rebutja.

L’Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), Filippo Grandi, criticà fa uns mesos aquest acord tancat entre la Unió Europea i Turquia per deportar a aquest país tots els immigrants irregulars que arribessin a Grècia, inclosos els demandants d’asil sirians, a canvi de reubicar als Estats membres un nombre equivalent de refugiats ja instal·lats a Turquia.

En una intervenció molt aplaudida davant el ple del Parlament Europeu a Estrasburg (França), Grandi expressà la seva “profunda preocupació” per un pacte que apuntava a la tornada sistemàtica d’immigrants a Turquia, posant en dubte el respecte del dret internacional que assisteix a les persones que necessiten protecció.

El màxim responsable d’ACNUR advertia que un demandant d’asil només pot ser deportat a un tercer país si aquest “assumeix la responsabilitat en essència” de tramitar la seva sol·licitud i és capaç de complir els estàndards internacionals en matèria d’asil, inclòs l’accés dels refugiats a l’educació, la sanitat i l’assistència social i l’ocupació.

Per això, reclamava als mandataris europeus que exhibissin un “lideratge polític valent” tant per buscar solucions als conflictes que forcen als refugiats a escapar dels seus països, com per garantir vies legals de fugida que no els obliguin a recórrer a màfies “que abusen (d’ells) i els exploten”.

Fa uns dies, Amnistia Internacional denunciava que l’Estat espanyol viola els drets humans dels refugiats i l’acusa de formar part del grup de 36 països de tot el món que “se salten constantment” el dret d’asil expulsant de manera il·legal les persones que fugen de conflictes armats o de situacions d’extrema pobresa. Amnistia Internacional assenyalava el cas de la frontera sud -amb les tanques de Ceuta i Melilla- i l’incompliment dels compromisos d’acollida com a exemples “flagrants” de la actitud contrària de l’Estat respecte al compliment dels drets humans.

A l’informe anual que publica per avaluar la situació dels drets fonamentals a tot el planeta, Amnistia Internacional alerta de l’auge del discurs de l’odi i de “demonització de l’estranger”. En concret, l’entitat acusa polítics com el president nord-americà, Donald Trump, o el primer ministre hongarès, Víktor Orban, d’impulsar “una agenda tòxica que persegueix, converteix en bocs expiatoris i deshumanitza grups sencers de persones”. “La retòrica del nosaltres contra ells afavoreix l’acceptació de les atrocitats massives”, alerta Amnistia Internacional en un comunicat.

Fixant-se en el cas espanyol, Amnistia Internacional diu que, dels 159 països analitzats, el nostre no sols forma part dels 36 que han “violat el dret d’asil retornant els refugiats de manera il·legal”, sinó que també “impedeix que els refugiats i els migrants cursin amb normalitat les seves peticions d’asil i es pugui estudiar el seu cas”.

El passat més de maig, el diari digital Vila-Web anunciava que la Comissió Europea havia demanat al govern espanyol que es comprometés a rebre més refugiats mensualment des dels camps de Grècia i Itàlia. En un informe de seguiment de la resposta europea a la crisi dels refugiats, la CE (no Amnistia Internacional, sinó la CE) situa Espanya, juntament amb Bèlgica i Croàcia, entre els estats que haurien d’augmentar els seus compromisos de reubicació. Fins ara, l’Estat ha rebut –deia l’informe- 886 persones dels camps grecs i italians. A més, a la UE encara hi ha tres estats, Hongria, Polònia i Àustria, que no han reubicat cap refugiat dels 160.000 que es van comprometre a repartir-se els líders europeus ara fa més d’un any i mig. Per això mateix, per boca del comissari d’Interior, Dmitris Avramopoulos, la CE advertia que si la situació no millora abans del juny (que no ha millorat) “la Comissió no dubtarà en utilitzar el seu poder per obrir un procediment d’infracció.

En total, els estats europeus s’han repartit, segons aquestes dades, 18.418 persones des dels camps de refugiats de Grècia i Itàlia. I mentre Espanya n’acollia 886, com ja s’ha dit, d’altres estats han estat més generosos. França n’ha acollit 3.404, Alemanya 4.478, Finlàndia 1.443, Portugal 1.302, Holanda 1.776. Pitjor que nosaltres s’han comportat Bèlgica, que només n’ha acollit 551, i Hongria, Polònia i Àustria, que no han reubicat cap refugiat dels 160.000 que es van comprometre a repartir-se.

És per això que l’Alt Comissionat de les Nacions Unides ha demanat “renovar el significat d’humanitat”, respectar els drets humans i avançar amb solidaritat i responsabilitat compartida entre Estats membres per contenir la crisi actual. “Europa –advertia- afronta el moment de la veritat, és el moment de reafirmar els valors sobre els quals va ser construïda”.

En un món amb conflictes, els desplaçaments massius són una realitat. Crear tanques i murs no és una solució, perquè només augmenta el patiment de la gent que ja ha patit l’inimaginable, i és en aquest sentit que el tancament de les fronteres de països com Àustria i altres en la ruta dels Balcans que impedeixen avançar cap a la UE milers de refugiats és un crim contra la humanitat. I més encara quan sabem que són les màfies les qui operen en aquest tràfic internacional, com en segles anteriors eren els negrers que traficaven amb esclaus. No és tanta la diferència.

El representant d’ACNUR, a més, ha volgut cridar l’atenció sobre l’especial vulnerabilitat de les dones i els fillets, que superen al nombre d’homes refugiats i que solen viatjar sense acompanyants masculins, cosa que els “exposa al risc d’abusos i explotació” per part de les màfies que trafiquen amb persones.

També ha criticat als Estats membres perquè altres països d’altres continents, “amb molts menys mitjans” han assumit més esforços que la Unió Europea a l’hora d’acollir refugiats.

I per si tot el que s’ha dit fins ara ens sembla poc, podem afegir que les ONG’s –com per exemple Metges sense Fronteres, Metges del Món i altres- asseguren que les condicions dels refugiats a Europa són molt dolentes, i han afirmat que això no és negligència, sinó que es fa intencionadament, ja que “Europa volia desincentivar l’arribada de refugiats a través de la manca de serveis”.

Crec que tots hauríem de sentir una mica de vergonya.