Archive for Novembre de 2009

Tot esperant la sentència

28 Novembre 2009

He llegit i escoltat amb atenció les declaracions que s’han produït a conseqüència de la famosa editorial que, fa dos dies, van publicar 12 diaris catalans en “defensa de la dignitat de Catalunya”. Cara o creu. Mentre milers de catalans s’han vist sorpresos i s’han sentit agraïts per aquesta iniciativa, centenars de milers d’espanyols han afegit a la seva sorpresa un sentiment d’indignació, sentiment que encapçalava el diari El Mundo quan deia que “nunca se han dicho tantas falsedades en menos palabras” (cito ara de memòria).

Fins aquí, doncs, els sentiments d’aquesta Espanya plural que té grans dificultats per esser-ho o per a reconèixer que ho és. Sentiments que comporten el dret d’opinar lliurement –que és el que han fet els uns i els altres-. Però una cosa són els sentiments i l’altra és la configuració del sistema jurídic constitucional. I si bé el dret d’opinar sobre aquest és indiscutible, del que no hi ha dubte és que el deure de respectar-lo és també inqüestionable, si no volem retornar a l’arbitrarietat i a la selva. Que és tot el contrari a l’estat de dret.

Així doncs, no m’amagaré de dir que, en el camp de l’opinió política i dels sentiments, estic perquè l’Estatut de Catalunya sigui declarat constitucional, i perquè modifiquem, entre tots (però legalment) aquest mecanisme pervers (i sens dubte incomprensible per a la gent) que obliga el Tribunal Constitucional a decidir sobre una llei que ha estat aprovada pel Parlament de Catalunya, pel Parlament espanyol i, després, sotmesa a referèndum (en tot cas, aquell hauria de pronunciar-se abans d’aquest referèndum), però des del punt de vista de la legalitat, és clar que no podem predicar la insubmissió, si no volem que el sistema s’esberli i faci aigües per tots costats.

Però això no vol dir que jo m’apunti a les tesis constitucionalistes sense crítica, perquè el que ens demostra aquesta situació límit en què ens trobem és la inadequació del sistema que, tal com està muntat, converteix el Tribunal Constitucional en una tercera cambra parlamentaria que resol segons quina sigui la procedència dels magistrats que la formen (vet-aquí el perquè de les recusacions de Pérez Tremps i d’altunes altres martingales que no cal esmentar per no sentir vergonya).

Jo puc estar d’acord amb Alfonso Guerra quan afirma que el Constitucional no ha de tenir en compte les conseqüències polítiques que provoquin les seves decisions. Però, si és així, per què no ha resolt encara el recurs? Doncs perquè el mateix tribunal és conscient que el sistema jurídic espanyol el converteix en allò que mai no hauria de ser, i els magistrats que en formen part saben que la seva decisió tindrà unes conseqüències polítiques inevitables.

I no cregueu que només la llei contribueix a les disfuncions del sistema, també els partits polítics són responsables d’aquesta disfunció quan, conscients que d’ells depèn la configuració ideològica dels magistrats (cosa que implica un pecat a l’origen), escullen persones afins per proveir aquestes altes instàncies jurisdiccionals en el moment de l’elecció, i bloquegen després la renovació d’aquestes quan no els interessa que la composició ideològica es modifiqui, per bé que saben que aquests òrgans es troben en situació de caducitat i, per llei, haurien de ser renovats.

Veiem, doncs, que a sota mateix de grans afirmacions com “cal respectar la llei i acatar les sentències”, hi rau sovint una gran hipocresia, perquè respectar la llei implicaria, en el cas que ens ocupa, haver proveït als canvis que, la Llei Orgànica 2/1979, de 3 de octubre, del Tribunal Constitucional, exigeix, cosa que ha fet impossible el Partit Popular, que té una minoria prou majoritària per frenar qualsevol renovació sense el seu consentiment.

Així doncs, davant els fets d’aquests dies, tothom té raó i ningú no en té. En tenen els catalans quan defensen el marc autonòmic que els ha dat el nou Estatut, però no en tenen si resulta que el volen defensar fins i tot en el cas que aquest sigui inconstitucional. I tenen raó els espanyols que defensen la necessitat d’ajustar les lleis a la Constitució, però no en tenen quan es demostren incapaços d’acceptar qualsevol realitat que impliqui una diversitat (lingüística, cultural o política) respecte del que ells consideren essencial per a la unitat d’Espanya. I no en parlem dels partits, que no han fet res perquè el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial siguin realment òrgans independents, deslligats absolutament del poder legislatiu, sinó que han fet tot el contrari, i continuen fent-ho, quan la seva força parlamentària els permet de bloquejar les necessàries –i jurídicament indispensables- reformes d’aquests òrgans jurisdiccionals.

A la vista de tot això, i qualsevulla que sigui la sentència que dicti (si és que l’acaba dictant) el Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, aquesta tindrà greus conseqüències polítiques. Agradarà als uns, desagradarà als altres i segurament ens perjudicarà a tots.

Anuncis

Preguntes sobre l’Alakrana

18 Novembre 2009

L’alliberament dels tripulants de l’Alakrana és, amb tota probabilitat, l’única notícia bona (i no és poc) del segrest que ens ha tingut preocupats de fa més de quaranta dies, perquè aquesta situació, més enllà de les opinions que ens permet formular respecte de la pirateria a l’Índic, de la manca d’estat a Somàlia, de la dubtosa honestedat dels buffets d’advocats britànics que intermedien el els segrests, etc., ens presenta també força preguntes en clau interna. L’ordre en què les formularé no és important:

1. Pot un empresari privat arriscar-se a sortir de les zones de pesca protegides per l’operació Atalanta (que costa a la UE un milió d’euros diaris)?

2. I si hi surt i és segrestat, té dret a exigir de les autoritats polítiques del seu país que aquestes actuïn sense comptar despeses i fins on faci falta?

3. És equitatiu no cedir al xantatge de terroristes de casa i fer-ho quan aquests són somalis?

4. Fins a quin punt és lícit trencar (o forçar) els procediments establerts per l’estat de dret davant un xantatge com el que acabem de viure?

5. És creïble un tractat entre Somàlia i Espanya que faci possible la reciprocitat en el judici de pirates com ha apuntat el govern?

6. Creieu que els dos pirates que són jutjats a Madrid tindran el mateix tracte que tindria vostè o jo si ens trobéssim davant el jutge Pedraz). O dit d’una altra manera: creieu que el govern es preocuparia tant per vostè o per mi, si fóssim nosaltres els acusats de pirateria?

7. Si és cert que l’Armada va disparar contra els pirates –com ens assegura el cap de l’Estat Major- però no en va ferir cap “perquè ja eren molt lluny”, per què ho va fer (sabent que els dos detinguts eren encara a Madrid)?: Possibles respostes: a) per intentar destruir-los; b) per vestir el sant i dir què s’ha fet tot el que estava en les seves mans, sabent, però, que no no convenia fer-los cap mal.

8. Si és cert que és l’armador qui ha pagat el rescat, com assegura el govern basc, i ho és també que el vaixell era en una zona de les no protegides, qui pagarà els milions d’euros que segur que ha costat l’operació que ha dut a terme el govern per fer tornar sans i estalvis els pescadors? L’armamodor? Nosaltres?

9. Té cap sentit que el govern, si és que volia tenir les mans obertes per actuar, vagi posar en mans de la justícia espanyola els dos pirates que va detenir?

10. Té alguna versemblança la notícia donada pels intermediaris que els dos pirates que es jutgen a Madrid seran a casa seva a meitats de gener del 2010?

11. Ha estat el PP a l’alçada que ha d’estar el principal partit de l’oposició durant el segrest?

12. Us han convençut les explicacions que ha donat la vicepresidenta de la Vega amb tots els altres ministres de cos present, però amb la boca tancada?

L’amenaça

12 Novembre 2009

Si en la doctrina de l’Església, hi ha vida des de la concepció i, per tant, qualsevol interrupció voluntària de l’embaràs comporta un crim (i, per tant, un pecat), trobo a faltar en les paraules del bisbe Martínez Camino una condemna a tots els polítics que, per activa o per passiva, han aprovat o consentit la Llei de Despenalització de l’Avortament que ha regit des de fa gairebé trenta anys.

Per què tant de silenci fins avui i tanta condemna a partir d’ara? És que l’ampliació dels casos i de les setmanes en què es pot decidir un avortament sense que aquest sigui penalitzat per la llei engrandeix la naturalesa de l’avortament? En tot cas n’ampliarà el seu abast (i potser d’això ens n’hàgim de lamentar els qui ens definim com a catòlics), però no estam realment davant d’un fet de naturalesa diversa.

És per això que no puc entendre que els bisbes intentin emmordassar el poder polític fent una mena de xantatge als seus fidels, els quals –això ja ho haurien de saber els bisbes- cada dia s’immuten menys davant la seva actuació. Els cristians no en fan més cas del que deparen als polítics, perquè saben que res no els treu el dret i el deure de decidir en consciència. Per tant, aquestes amenaces amb una excomunió de fet (encara que no sigui pròpiament la canònica), no aconseguiran sinó que la gent els bescanti dels seus interessos particulars, i no modificaran ni un àpex l’actuació dels diputats ni tampoc la decisió del Parlament d’un Estat, com el nostre, que és laic per definició.

D’altra banda, em fa la impressió que la jerarquia catòlica espanyola –si més no en el vessant del que n’és portaveu monsenyor Martínez Camino- cada dia que passa es mostra força més guardiana de la religió –una religió que voldria que regís la vida dels homes (fins en l’àmbit polític)-, que no pas testimoni de la fe de Jesucrist. I aquest és un cami que, no sols em sembla equivocat, sinó també inútil.

La utopia d’Europa

7 Novembre 2009

El País du avui un magnífic article te Timothy Garton Ash presidit per una afirmació que li serveix de títol: 1989 fue el momento dorado de Europa. En vull destacar els darrers paràgrafs:

He sugerido en otra ocasión, en un ensayo publicado en The New York Review of Books y reeditado hace poco en The Guardian, que 1989 fue el mejor año de la historia europea. Es una afirmación audaz, e invito a los lectores a que sugieran un año mejor. Pero 20 años después, y en mis momentos más sombríos, 1989 me parece a veces la última floración tardía de una rosa muy vieja. No hay duda de que hemos hecho cosas buenas desde entonces. Hemos ampliado la UE. Tenemos (por lo menos, algunos de nosotros) una moneda europea única. Contamos con la mayor economía del mundo. Sobre el papel, Europa tiene buen aspecto. Pero la realidad política es muy diferente.

Ésta no es la Europa generosa con la que soñaban en 1989 visionarios como Václav Havel. Es la Europa del otro Václav, Václav Klaus, que firma el Tratado de Lisboa rechinando los dientes después de extraer unas cuantas concesiones pequeñas y provincianas. Es la Europa de David Cameron, que, en la estrechez nacional y defensiva de su concepción de Europa, representa bastante bien al europeo contemporáneo (¡Ojalá estuviera vivo Churchill!: Europa tiene necesidad de él). Y, hundidos en el narcisismo de las pequeñas diferencias, semidormidos ante el mundo de gigantes que surge a su alrededor, los políticos corrientes en Francia, Alemania y Polonia no son mucho mejores.

Veinte años después, la pregunta que debemos hacernos los europeos es ésta: ¿Podemos recuperar algo de la audacia estratégica y la imaginación histórica de 1989? ¿O vamos a dejar que sean otros quienes den forma al mundo, mientras nosotros nos acurrucamos como hobbits en nuestras guaridas nacionales y pretendemos que no hay gigantes dando pisotones sobre nuestras cabezas?

Malauradament, la resposta és negativa. Cada dia que passa sóc més pessimista respecte d’un futur d’Europa que només es podria construir plenament si els nacionalismes deixessin de tenir força. Però avui, ser nacionalista és el que ens importa a tots realment: nacionalistes espanyols, francesos, catalans, bascs, menorquins, mallorquins, etc. El “nosaltres per damunt de tot!”. I per a mostra la magna enquesta que ha posat en marxa Sarkozy, sobre quina és l’essència de França, o el que és el mateix, sobre la “identitat nacional” francesa. “Pour vous, qu’est-ce qu’être français?”, es demana a través del ministre Eric Besson, el qual insisteix als ciutadans del país que repensin la seva identitat: “Faire connaitre et partager l’identité nationale” n’és un dels objectius de la campanya, i “Valoriser l’identité nationale” n’és un altre.

Que en som, de lluny, de la utopia d’Europa!

La llengua dels Registres Públics

5 Novembre 2009

Un lector del blog em felicita pel meu ingrés a l’Acadèmia de Jurisprudència i pel meu discurs en defensa de la llengua catalana. Alhora es mostra una mica perplex pel fet que les inscripcions en el Registre de la Propietat es facin en castellà en territoris on el català és llengua oficial. Diu: “Vaig fer una compra i les escriptures eren en català. Per quin motiu des del Registre corresponent es van traduir-les i les varen inscriure en castellà? És que els Registres de la Propietat no tenen l’obligació de respectar d’idioma propi de la Comunitat on estan ubicades les propietats? És atribució del registrador escollir d’idioma? S’ha de respectar d’idioma en què es presenten les escriptures?”

Més enllà del que a nosaltres ens podria plaure, la resposta ve donada per la legislació vigent. En efecte, la Constitució, a l’article 149.1 diu que “l’Estat té competència exclusiva sobre les següents matèries: 8. Legislació civil, sense perjudici de la conservació, modificació i desenvolupament per les Comunitats autònomes dels drets civils, forals o especials, allí on existeixin. En tot cas, les regles relatives a l’aplicació i eficàcia de les normes jurídiques, relacions jurídic-civils relatives a. les formes de matrimoni, ordenació dels registres i instruments públics, bases de les obligacions contractuals, normes per a resoldre els conflictes de lleis i determinació de les fonts del Dret, amb respecte, en aquest últim cas, a les normes del dret foral o especial.”

Això significa que l’ordenació dels Registres i instruments públics (de la Propietat, Mercantils i de l’Estat civil) és una competència exclusiva de l’Estat que barra el pas a facultats que d’altra manera podrien ostentar les Comunitats Autònomes sobre funcions públiques com les dutes a terme per notaris i registradors.

És evident que aquesta competència que l’Estat es reserva en matèria de registres i instruments públics no s’ha d’entendre, però, tan amplament que dificulti a la Comunitat Autònoma legislar sobre matèries que, de manera directa o indirect, tinguin connexió amb els instruments públics. Com ha dit la STC 156/1993, de 6 de maig, resolent un recurs sobre diferents aspectes de la Compilació de Dret Civil Balear, no es acceptable «un entendimiento tan lato de aquella competencia estatal (sobre l’ordenació de Registres i instru¬ments públics) que venga a impedir toda ordenación autonómica sobre actos o negocios jurídicos con el solo argumento de que unos y otros pueden o deben formalizarse mediante instrumento público». Ara bé, l’exclusivitat de la competència implica la potestat de decidir en quina llengua es faran les inscripcions en els llibres del Registre, els quals es troben sota la custòdia dels registradors i sota la salvaguarda dels Tribunals, però pertanyen a l’Estat Espanyol.

Una altra cosa molt diferent és el dret que té el ciutadà en virtut de les lleis de normalització lingüística vigents (tant a Catalunya com a les Balears) de dirigir-se al registrador en llengua catalana i de demanar que aquest l’entengui i l’atengui en aquesta llengua, sense, però, poder obligar-lo a parlar en català perquè, en el nostre sistema lingüístic (ens agradi o no), ningú no pot obligar a un funcionari a parlar-li en català, encara que tampoc el funcionari pot obligà el ciutadà a haver de renunciar a la seva pròpia llengua quan aquest se li dirigeix.

Entenc, però, que si el ciutadà du al Registre de la Propietat una escriptura redactada en català, perquè aquesta és la llengua que ell ha triat, qualsevulla que sigui la llengua en què es faci la inscripció –el castellà, segons la llei- pot exigir al registrador que utilitzi la llengua catalana per posar la nota al peu del títol referent a la inscripció, partint del principi que, en una comunitat on el català és llengua pròpia i oficial, el ciutadà té dret que se li donin els documents oficials escrits en la seva pròpia llengua.

No és que tota aquesta legislació em feliç, que no m’hi fa gens, però espero que amb aquesta resposta hagi satisfet la pregunta del meu interlocutor.


%d bloggers like this: